El creacionisme és la creença que l’univers ha estat creat per algun ésser superior, un déu, que està per damunt de les lleis naturals. Com a tal, la creença és assumida formalment per tota mena cultes religiosos, cosa què té tot el trellat del món: si creus en l’existència d’un o més déus, la manera més parsimoniosa d’afrontar el misteri de l’origen de l’univers, és atribuir-lo a aquest ésser extraordinari.
Òbviament, el creacionisme s’oposa a la teoria de l’evolució, per bé que, en virtut del prestigi indubtable del paradigma evolucionista, i de la ciència en general, algunes religions fan mans i mànigues per combinar els dos posicionaments, i consideren que Déu ha pogut crear les bases mínimes de l’univers (o de la vida al planeta Terra, que sol ser el focus d’atenció dels diversos cultes).
En ambients acadèmics és realment difícil trobar algú que negue obertament i explícita els principis de la teoria evolucionista. Professors i investigadors de qualsevol disciplina científica poden citar, amb més o menys exactitud, principis com el de la selecció natural, i tothom té una idea aproximada de què són els gens, els cromosomes i l’ADN. I més encara, ningú no mostrarà cap reluctància a l’hora d’admetre que caminem sobre dos cames o que tenim una mà amb el polze en oposició, a causa de les pressions evolutives que han configurat així la nostra anatomia.
Fins i tot quan parlem del cervell, pocs acadèmics no són capaços de recordar que el nostre ha experimentat un especial desenvolupament frontal, que el diferencia netament dels cervells dels altres primats, i que fins i tot ens singularitza clarament en comparació amb els grans simis, que són els nostres parents més pròxims. Cap problema per acceptar això, com a una conseqüència evident del procés evolutiu que ha configurat tots els éssers vius que actualment poblen el planeta.
Ben distinta és la situació quan apliquem els mateixos principis al terreny de la conducta humana. En aquest àmbit, hi ha qui, fins i tot s’atreveix a negar qualsevol influència genètica sobre la conducta humana. ‘Depén de variables socials i ambientals’, diuen alguns. Uns altres, menys agosarats, senzillament minimitzen la capacitat de les lleis de la genètica per a explicar el comportament humà. M’agrada especialment una formulació molt habitual que diu: ‘la nostra espècie va fer una aposta per la plasticitat del cervell, i abandonà els instints que determinen la conducta dels altres animals’. La idea d’una espècie fent una aposta em resulta francament suggerent. Qui estava davant del taulell? Com apostava i què apostava? Qui decidia si es guanyava o es perdia la travessa? I sobretot, com dimonis pot una espècie alliberar-se de les lleis que governen la vida del planeta?
Per poc que hi dediquem uns minuts a analitzar-la, comprovarem que la idea és extraordinàriament anticientífica. Resulta que les pressions evolutives, que sí que poden configurar l’anatomia del cos, i la del cervell (que no deixa de ser una part del cos), no són vàlides per a explicar el perquè i el com de la conducta?. Tothom accepta que, si tenim un polze en oposició, és perquè alguns dels nostres ancestres, que van nàixer amb aquesta mutació, varen gaudir d’uns certs avantatges reproductius, i deixaren més descendents vius sobre la terra. Com que en les següents generacions, aquesta mà articulada continuà proporcionant avantatges als seus posseïdors, el tret ha acabat sent dominant, i ara és la norma per a la immensa majoria dels humans. Això mateix es pot aplicar a la bipedestació, i també a la grandària i a la particular configuració anatòmica del cervell humà. Cap problema.
Amb la conducta, però, no es pot raonar amb la mateixa lògica? Agafem un tret conductual qualsevol. Per exemple, l’agressivitat, és a dir, la tendència a imposar-se als congèneres per mitjà de la coerció, siga o no de caràcter físic. Els individus que naixien amb una mutació que els feia ser més agressius, no experimentaven avantatges o desavantatges reproductius en funció d’aquesta característica? Els mascles més agressius, que escalaven posicions en la jerarquia, no assolien així un accés privilegiat a més femelles? No facilitava això que els seus gens es transmeteren a les següents generacions en major proporció que els dels mascles subordinats? I les femelles? Les més agressives no participaven en més encontres agonístics? Això no afectava (reduïa) la seua capacitat reproductora? No moririen més joves que les femelles menys agressives? No patirien més embarassos malaguanyats a causa dels colps rebuts en les batalles?
Que els mascles més agressius i les femelles menys agressives es reproduiren més, vol dir que els humans actuals som els seus descendents, i és, per tant, fàcil d’entendre que aquesta és una explicació parsimoniosa i coherent per a l’observació transcultural (i trans-específica) que els mascles són més agressius que les femelles, amb gran independència de la cultura o l’ambient en què creixen i es desenvolupen. Efectivament, les dades estadístiques sobre la comissió de delictes violents revelen una claríssima sobrerepresentació del sexe masculí. Sense necessitat d’estudiar les xifres, qualsevol persona amb ulls a la cara pot concloure, per ella mateixa, que els mascles de l’espècie humana són, per regla general, sensiblement més agressius que les femelles. Això, però, a diferència de la forma de les mans, la bipedestació o l’anatomia cerebral, es veu que no pot estar afectat per l’evolució, sinó que respon a les pressions socials, com ara l’educació patriarcal, els models que es poden trobar a films i sèries de TV, la influència nefasta dels mitjans de comunicació, o l’excessiva disponibilitat de videojocs violents. En aquest cas, miraculosament, les pressions evolutives no hi tenen res a dir, i són les variables socioambientals, o psicosocials, o psicosocioambientals (podem seguir juxtaposant termes fins a obtenir una formulació prou abstrusa com per a reemplaçar la credibilitat), les que determinen el comportament.
Com que qui sosté aquestes afirmacions, com ja hem dit, no nega explícitament la teoria de l’evolució, hem d’entendre que l’accepta, però només fins a un cert punt. La cosa, per tant, podria formular-se, pam amunt o avall, així: les pressions evolutives van afectar l’espècie humana fins a un punt en què apareix un déu, insufla un alé màgic, que només afecta els humans, i a partir d’ací, la ciència (la mateixa que pot estudiar les adaptacions anatòmiques o les fisiològiques) ha d’usar un mètode distint per a aproximar-se a la comprensió del comportament humà. Un mètode en què totes les adaptacions que han servit per a configurar com és i com funciona el cervell, no són vàlides per a explicar com ho fa una de les funcions més conegudes del cervell (no l’única ni la més important, però sí, potser, la més popular): la conducta.
Curiós, si més no. Generalment les ciències apliquen les lleis que van descobrint, a fenòmens creixentment més complexos, i és així com avancen i milloren la seua potència explicativa. La psicologia, en canvi, es veu que no ho ha de fer així. Quan s’ocupa d’un dels fenòmens més complexos que coneixem, la conducta humana, ha d’abandonar els mètodes que han resultat útils, i els coneixements que se n’han derivat, per abraçar una nova fe, aquella que diu que la causa del comportament d’una persona s’ha de buscar estrictament en les variables socials i ambientals que l’envolten. Això, precisament, és creacionisme. I és també ‘de la secreta’, en la mesura en què els seus defensors es resisteixen a abjurar obertament dels posicionaments evolucionistes, i prefereixen disfressar les seues propostes amb la còmoda i prestigiosa vestimenta de la ciència. És això, i no les creences irracionals (totes perfectament respectables), el que és obertament anticientífic i, sobretot, constitueix un clar exemple de deshonestedat intel·lectual.