Descentrats

Fa poc explicava el professor Rafael Xambó que, entre els projectes que s’han presentat a concurs, amb l’esperança de convertir-se en sèries i minisèries de la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, n’hi ha ben pocs que estiguen basats en obres d’autors valencians. Li sobtava això, especialment, si tenim en compte que vivim una època de gran producció literària i editorial. Com és que, fins i tot quan pensem en programes adreçats a una audiència valenciana, no ens fixem en obres produïdes en clau valenciana?

Seria una gran notícia que això passara només en l’àmbit de la producció audiovisual. Malauradament no és així. En el mateix acte en què parlava Xambó, vaig sentir referències a l’administració espanyola com a ‘administració central’. On és el centre del nostre país? A Madrid? No tinc dubte que és així per a molta gent. No crec, però, que ho siga per als qui parlaven l’altre dia, ni per a la majoria dels qui es refereixen al govern espanyol com a ‘central’. Es tracta, en aquests casos, d’un símptoma clar de descentrament.

I la primera condició per a poder canviar una realitat, qualsevol realitat, és saber on ens situem i, per tant, des d’on podem actuar. El govern espanyol, no hi ha dubte que és espanyol. I si el volem geolocalitzar, en podem dir ‘de Madrid’, que tampoc no falta a la veritat. Qualificar-lo de central, per contra, ens converteix automàticament en perifèrics. Ja sé que és així com ens veuen des de Madrid. La pregunta és si nosaltres també ens veiem com a perifèrics. Perquè si és així, no hi ha res a pelar. Si algú es considera perifèric de si mateix, és impossible que puga agafar les regnes de la seua vida.

Forma part, tot plegat, de la gran demostració de debilitat intel·lectual que és acceptar els marcs mentals que et proposa l’adversari. Especialment quan un dels objectius centrals de l’adversari és negar-te l’existència. En els seus marcs mentals, els valencians no existim com a poble; el valencià és una nosa, un inconvenient (a tot estirar, un antipàtic requisit); les nostres institucions són secundàries, regionals, perifèriques.

Allò seu, en canvi, sempre és definit en termes ben positius. El seu idioma és internacional, elevat, un do, un regal; mai una obligació, una imposició o un requisit. Les seues institucions són centrals, executives, o fins i tot supremes, com aquell tribunal.

No costa gens d’entendre que ho facen així. Després de tot, n’ixen beneficiats. Allò que costa de pair és que nosaltres no tinguem la necessària altura de mires, o un mínim de capacitat d’anàlisi i reflexió que ens permeta de rebutjar els marcs que ens perjudiquen. És només el primer pas per a crear-ne uns altres que ens puguen resultar útils.

Mentre ens continuem conformant amb repetir clixés, no sols suats i antiquats, sinó sobretot elaborats per l’adversari, amb la pobra justificació que “ja ens entenem”, o que els tenim molt interioritzats, no hi haurà manera de mantenir viva l’esperança d’assolir un canvi del país, que siga alguna cosa més que un simple ball de noms en els càrrecs. L’autocentrament és una condició necessària (tot i que no suficient) per a governar-nos a nosaltres mateixos. Si seguim acceptant els seus marcs mentals, els seus termes i les seues expressions, estem admetent implícitament, que ens sembla bé que ens governen a la seua conveniència.

Demanem-la

Les platges de Cap i Corb, a Alcossebre són uns paratges privilegiats. Superada la prova d’arribar-hi a pesar dels persistents intents de despistar-nos que perpetra el Ministeri de Foment (o qui siga l’organisme encarregat de la retolació a les carreteres), amb la gran diversitat de denominacions (Alcalà de Xivert, Alcala de Chisvert, Alcossebre, Alcoceber, Alcocebre…) que fa servir, t’hi trobes amb unes platges d’arena fina i aigües transparents, que fan bo l’esforç d’orientació.

No hi falten bars i restaurants, on podem recuperar les forces que el sol i la mar ens hagen pres. Asseguts a taula, després de la reglamentària espera, ens portaren les cartes, que vam obrir amb una certa ànsia. Des del punt de vista lingüístic, tot el personal que ens va atendre era plenament competent per a treballar en un lloc com aquell, i el multilingüisme de l’oferta s’expressava, primerament, a través de banderetes, que precedien les noms dels plats en cadascun dels idiomes.

No m’agrada gens l’opció de les banderetes. En primer lloc, perquè no són descriptives (per què la Union Jack i no la bandera d’Austràlia o la dels EUA, per a l’anglés?; la bandera argentina no representaria també la versió en espanyol?), però també perquè les banderes són símbols polítics i les llengües estan per damunt d’això. Una simple paraula de benvinguda en cada idioma, identificaria perfectament la secció del menú dedicada al mateix.

La carta estava en cinc idiomes: espanyol, anglés, francés, alemany i italià. Després d’haver-los recorregut tots i comprovar que, efectivament, no hi havia cap secció dedicada a mi, vaig tancar el portafoli i vaig demanar a la cambrera una carta en valencià.

Com?, em va dir.

Sí que vull una carta en valencià. Que no en teniu cap?

No…està en espanyol, em respongué en perfecte valencià. Vaig pensar que era exactament com si li haguera demanat un plat d’arròs amb llamàntol i m’haguera contestat que tenen espagueti a la carbonara.

Allò que més em xocà, però, fou que una mica més tard em diguera que, en dotze anys que feia que treballava en aquell restaurant, jo era la primera persona que li ho havia demanat. És això el que em va suscitar un parell de reflexions.

La primera és que no sé quanta gent li hauria demanat la carta en italià o en alemany, però estic raonablement convençut que ella, com a propietària del negoci, no esperà que ningú li ho demanara, per a incloure-hi aquests idiomes.

La segona és que hem de demanar la carta en valencià sempre que anem a un restaurant. Ho fem en condició de clients, i és això, precisament, el que ens proporciona una posició apropiada per a demanar-la. No cal que donem explicacions de res, ni encara menys, que discutim amb ningú. Només hem de demanar, a la persona que ens atén, que ens porte la carta en valencià. Si no la té, podem consultar-la en qualsevol dels idiomes que entenguem, i seguir amb el dinar o el sopar que ens ocupa. No caldrà fer-se mala sang, ni perdre massa temps amb el tema. Només demanar-la. Una vegada.

No vull dir que siga responsabilitat nostra, dels clients, que els restaurants no tinguen l’oferta en la llengua del país. Ni de bon tros! Sovint ho deixem passar. Ja siga per habituació, per peresa o perquè pensem que potser ens generarà una situació incòmoda. No és així. Les demandes dels clients han de ser ateses amb educació, i m’atreviria a afirmar que és aquesta la resposta que ens trobarem en la major part dels casos. No ho deixem passar; demanem la carta en valencià. Senzillament això. Sense més esforç ni més grans esperances. Potser no servirà per a res… o potser sí. En qualsevol cas és una aportació que podem fer amb un cost mínim, i que contribuirà, si més no, a fer més improbable que algú ens replique que és la primera vegada que li ho han demanat.