Darrerament, hem viscut un cert reviscolament del debat sobre les competències lingüístiques exigibles al personal que treballa al sector públic en territori valencià. Dos accions de política lingüística activa han remogut les aigües. D’una banda, la Universitat de València ha revisat dos apartats del Pla d’increment de docència en valencià, vigent des del 2012, que afecten els coneixements de valencià que cal acreditar per a accedir a les diferents formes contractuals del professorat, i s’apliquen des del 2015. D’altra, a l’administració pública, s’ha acordat, per fi, que per a ingressar a la funció pública caldrà acreditar el coneixement dels dos idiomes oficials. Fins ara, només calia saber-ne un. Cal felicitar l’administració i les forces sindicals, perquè han estat capaços d’arribar a aquest acord. El País Valencià era l’única comunitat autònoma en què hom podia ignorar la llengua pròpia i treballar a l’administració pública.
Curiosament, quan es tracta d’una llengua minorada es discuteix tot: per què se’n demana el coneixement, i també per què no es demana. Les dos coses, demanar-lo i no demanar-lo, poden semblar, segons com, incorrectes. En el cas de l’administració pública, en general, el debat ha estat més aviat sobre per què calia demanar el coneixement del valencià; en el cas de la Universitat de València, però, l’atenció s’ha centrat en perquè no es demana aquest coneixement en determinades figures contractuals. Sí que n’és, de curiós.
Un dels problemes comuns a totes les llengües minorades és la invisibilitat del caràcter obligatori de la llengua dominant. En 2016 han entrat en vigor més de 50 normatives legals que imposen l’ús del castellà en diversos àmbits de la vida pública. Hi ha hagut algun impacte als mitjans de comunicació? Ha alçat algú la veu en contra de tan flagrant imposició? Tanmateix, qualsevol gest per a restaurar la vitalitat de l’idioma minoritzat resulta extraordinàriament visible; és fàcilment etiquetat com a ‘imposició’, i contribueix a incrementar l’antipatia respecte a la llengua pròpia, sovint, fins i tot entre els mateixos parlants.
La necessitat (òbvia en qualsevol país) que els funcionaris siguen competents en els idiomes oficials és etiquetada com a ‘requisit lingüístic’ i, per tant, viscuda com una imposició i una exigència burocràtica antipàtica i limitadora, que suscita sovint irats comentaris que contraposen ‘competència professional’ i coneixement de la llengua minoritzada (“Què preferiu, un bon metge, o un metge que parle valencià”), com si foren qualitats incompatibles: que un valencianoparlant no pot ser bon metge? O un bon metge no pot aprendre valencià?
Si partim d’una posició minoritzada, cal seleccionar molt bé quines batalles lliurem, en funció, sobretot, dels objectius estratègics que hi podem aconseguir. Quan s’aspira a restituir la normalitat a una llengua que ha estat anormalitzada (que vol dir subordinada i marginada) durant segles, cal aconseguir un consens social ampli, que incloga no sols els qui som partidaris decidits de la recuperació de la normalitat, sinó també aquells que mantenen unes actituds més tèbies o ambivalents. Sense aquest consens serà impossible fer avanços que tinguen una mínima estabilitat i que no siguen revertits al primer canvi polític.
És en aquest context, on resulta comprensible la política lingüística de la Universitat de València, que sempre ha estat a l’avantguarda de la promoció dels usos socials del valencià, tot sovint avançant-se a les mesures del mateix govern de la Generalitat. De fet, des del 2015, es demana una competència en valencià acreditada en un nivell C1 (mitjà), per a totes les places contractuals de caràcter indefinit, i en les promocions per accedir al funcionariat, a més a més de per accedir a places amb contractes temporals, i a les promocions que suposen un canvi d’escala funcionarial. Després d’un any d’aplicació, i de l’experiència viscuda, la mesura s’ha ajustat amb més precisió, i els articles que s’han modificat recentment fan que no siga imprescindible la presentació del certificat en dos casos: les persones que accedeixen a un contracte d’Ajudant Doctor (AD), i les que optaran a Catedràtic d’Universitat (CU).
Hem de saber que estar en possessió d’un títol no converteix ningú en parlant d’una llengua. Fa uns pocs anys, per citar-ne només un exemple, les dependències del govern basc comptaven amb un 90% de persones amb certificat de coneixement de l’èuscar, i registraven un ús oral de només el 13%. Els certificats poden ser necessaris però no són suficients. Els casos que ens ocupen, però, són dos condicions ben diferents, que mereixen una explicació a banda.
Els contractes d’AD són contractes temporals d’un màxim de 5 anys, situats al començament de la carrera professional del professorat universitari. Els AD solen ser persones joves que, després d’accedir-hi, tenen 5 anys per a capacitar-se lingüísticament, cosa que necessitaran obligatòriament per a accedir a un contracte permanent. Per tant, no és imprescindible demanar-ho a l’inici de la seua relació laboral amb la UV, si, a més a més, tenim en compte que l’espai de reclutament del personal universitari excedeix de molt el territori valencianoparlant. L’exigència del coneixement del valencià no s’ha de veure com una estratègia endogàmica (dificulta l’accés a ‘joves talents’ provinents d’altres universitats no catalanoparlants), un argument que ens estalviem, si els comuniquem, quan ingressen com a AD, que en 5 anys necessitaran la capacitació: així podem guanyar, no sols titulats, sinó parlants (i docents), que usaran el valencià, i que podran no viure’l com un simple (i probablement antipàtic) requisit, que han de superar per tal d’obtenir allò que els interessa.
El cas dels aspirants a CU és ben diferent. En general, es tracta de persones entre 50 i 60 anys, que responen bàsicament a dos perfils: alguns han fet classes en valencià tota la vida, i les continuaran fent. No tenen el C1 perquè es neguen a haver de certificar el coneixement del seu idioma, atés que parlen, escriuen i viuen en valencià des que tenen ús de raó, i es consideren tractats desigualment. Se’ls demana als castellanoparlants d’origen espanyol que acrediten el seu nivell de coneixement del castellà? L’altre perfil, diguem-ho clar, és el dels contraris a l’ús social del valencià o, en el millor dels casos, dels idealitzadors, que bàsicament consideren que està molt bé la promoció del valencià sempre que no els afecte a ells. No han fet mai classes en valencià, i no les faran. Tant si se’ls obliga a estar en possessió d’un C1 com si no. Per les seues posicions en la jerarquia departamental, sempre podran triar grups en castellà, i així ho faran. De la mateixa manera que els del primer grup sempre podran triar i triaran classes en valencià. Per tant, l’impacte sobre la docència real en valencià serà nul: els qui ja estan fent classes en valencià (i no tenen el títol) ho seguiran fent, i els qui no ho fan, no ho faran mai (per molt que obtinguen un títol).
D’altra banda, totes les provisions de places, tant d’AD com de CU, estan subjectes a les necessitats departamentals, de tal manera que, si un departament necessita una d’eixes places per a impartir docència en valencià, la plaça eixirà amb el perfil lingüístic, i qualsevol candidat hauria d’acreditar que està en possessió del nivell C1, com a mínim.
En resum, la modificació dels dos articles, no suposa cap disminució en la impartició de docència en valencià, que avança cap a un 50% de la docència total. Implica, en canvi, una racionalització del moment en què es demana la certificació del coneixement del valencià, i l’estableix en el punt en què algú opta a un contracte de caràcter indefinit amb la UVEG. Amb això, a mitjà termini, demanar el certificat a qui aspire a CU ja no tindrà cap sentit, perquè ja l’hauran acreditat en l’accés a la categoria anterior, i aquests certificats no caduquen.
Entenc que és fàcil pensar que és més valencianista qui exigeix més certificats de coneixement del valencià, en més concursos i oposicions. Honestament, jo no ho veig així. Per a mi, l’autèntic objectiu és incrementar efectivament la presència del valencià en tots els àmbits universitaris, i particularment en la docència. I aquest objectiu s’aconsegueix, fonamentalment, amb la incorporació nous parlants, més que no de nous posseïdors de certificats. Els parlants no necessiten només acreditar que han superat un examen, sinó, i sobretot, tenir o haver generat un cert interés per la llengua, que els porte a millorar-ne el coneixement i l’ús, en classe i fora de les aules.
És ben trist que en una universitat hi haja persones hostils a la cultura pròpia, però malauradament, això no es pot corregir a base d’exàmens de valencià. Són uns altres els canvis socials necessaris perquè eixa figura siga tan ridícula com ho seria la d’algú que, optant a ser catedràtic de la universitat de Salamanca, expressara públicament el seu odi o indiferència cap a la cultura castellana. Convé recordar que la posició de què partim és la d’una cultura minorada. D’una llengua que, a diferència de les dominants, no pot fer invisibles els mecanismes de coerció que utilitza (totes les llengües ho fan) per a recuperar la normalitat. És per això que hem de triar molt bé les batalles que lluitem, no sols per a guanyar-les, sinó per a fer-ho d’una manera convincent i duradora, capaç de sumar un ampli consens social, imprescindible si volem assolir una situació estable de normalitat social del valencià.