L’església de Sant Agustí, a Màlaga estava pràcticament buida. Només una figura agenollada es mostrava uns poc bancs per davant de mi; un home d’uns quaranta-tants anys, amb un sobrepés moderat. Vint minuts més tard, quan vaig alçar la vista del meu llibre (Nabokov és un d’eixos escriptors que em captura l’atenció amb avarícia), ell s’incorporava. O més ben dit, canviava l’incòmode agenollament per la relativa comoditat de la fusta freda dels bancs correguts. Encara s’estigué una bona mitja hora allà mateix, immòbil fins que, replegant una bossa de bandolera, es va alçar per a fer una darrera genuflexió —escassament atlètica— abans de persenyar-se i eixir cap a la porta.
Vaig sovint a les esglésies, sobretot quan estic de viatge i tinc algun temps lliure. Són llocs privilegiats per a descansar, llegir o pensar. Quasi sempre acabe pensant en déus i religions, clar. No hi ha dubte que l’espai invita a fer-ho. Probablement, Déu és la més humana de les creacions. Té el seu què que totes les religions l’anomenen ‘Creador’ i li atribuïsquen —precisament— la funció d’haver creat el món en general, i els humans en particular. És com una mena de bucle infinit, en què algú crea algú altre, i pel camí es genera tot un cos teòric (filosòfic i teològic), que contribuïx enormement a mantindre la creença.
Durant anys vaig ser molt hostil a la religió. A les religions, en general, però sobretot al catolicisme, que és la versió del cristianisme en què em vaig educar. Vaig aprendre, ben jove, que jo no havia estat beneït amb la classe de dotació genètica que facilita les creences místiques. Ho he tingut per una sort o una virtut, fins que he començat a dubtar-ne, i ara em sent més inclinat a vore-ho com un dèficit. Com més va, en la vida, més temps passes sol, i estic convençut que disposar d’algú amb qui pots parlar a qualsevol hora, i que fins i tot té cases a tots els pobles i ciutats, on pots anar a trobar-lo d’una manera especial, ´pot ser un gran què.
M’imaginava que aquell home que resava davant de mi a Sant Agustí, tindria preocupacions, problemes o angoixes, que pot revelar al sant o a Déu mateix, sense por de malinterpretacions o usos abusius de la informació, i pensava que és mot més racional que no abocar-ho al Facebook, al Twitter, o a qualsevol altre dels mecanismes ‘a distància’ que ens venen la fantasia que tenim una vida social. Sant Agustí no se’n riurà, no l’insultarà si algun dels seus mals resulta que no és políticament correcte, o que els seus desitjos ofenen la sensibilitat d’alguns dels nombrosos professionals de l’ofensa, i exègetes de la virtut ideològica més pura, que dediquen bona part del seu temps a fer-nos saber com de purs són, i com de disposats estan a combatre les desviacions inacceptables, sempre —això sí— que no s’haja de donar la cara.
Agenollar-se és incòmode; exigix un sacrifici, i per això mateix, té alguna possibilitat d’encetar un camí de resolució d’algun problema. Diuen els terapeutes que un dels efectes més potents de la teràpia é el fet que el client paga. No és cap mostra de cinisme, no. El fet de pagar segella un compromís amb la intenció d’assolir els objectius, que —precisament— hi focalitza l’atenció i els fa més probables. Imagine que agenollar-se i fer penitència fan la mateixa funció: mobilitzen els recursos individuals, i focalitzen la voluntat en l’assoliment d’un objectiu desitjat.
I potser, com a efecte secundari, ens mantenen viu el record que no som perfectes ni eterns, i que —havent de bregar amb les nostres imperfeccions— una miqueta d’ajuda no pot vindre malament.
Tot això ho dic jo, que continue sent un descregut. Que ara em definiria més com a agnòstic que no com ateu, perquè la certesa m’abandona com més va més, i també per respectar encara més aquells que creuen, i que gràcies a això, troben —si més no, de tant en tant— uns preciosos instants de consol, que a mi m’estan vedats.
Com diu el meu amic Miquel Strubell, si la psicologia trobara un mecanisme equivalent al de la confessió, l’eficàcia dels tractaments es dispararia cap al cel.