Ni jo sóc masclista ni ho són els meus tuits

 

Recentment he estat destituït com a director del Servei de LLengües i Política Lingüística de la Universitat de València,  després que dos articles del Levante, l’un signat per M.Brines, i l’altre per Miriam Bouiali (que són la mateixa persona: Miriam Bouiali Brines), cridara l’atenció sobre dos tuits, entre els més de 35000 que he escrit. Els tuits els havia denunciat un compte fantasma de Twitter (@HarrietTaylorM3), amb 0 seguidors, que ja ha desaparegut. La destitució es va produir sense cap explicació ni opció a donar el meu punt de vista.

Quan es tracta de perjudicar a algú, en cada època hi ha acusacions que asseguren el tir millor que altres. En el moment actual, segurament “masclista” és una de les que tenen garantida una probabilitat d’èxit més gran. No hi ha dubte que és un insult. El masclisme és la creença supremacista i sense cap base científica,  que els mascles de l’espècie humana són superiors a les femelles. Convertit en ideari, retalla els drets de les dones a viure com a ciutadans normals, i és del tot execrable. En queden molts, de masclistes, al món. Jo ni ho he estat mai, ni ho soc ara.

En els últims dies molta gent ha fet córrer la brama, sense conéixer-me de res, que sóc un home masclista. L’indicador més fiable per a identificar un masclista hauria de ser la detecció d’un comportament masclista i, en el meu cas, això és molt fàcil d’investigar, com a mínim en l’àmbit professional. Si la universitat volguera obtenir dades fiables, només caldria anar a la Facultat de Psicologia i parlar amb les dones amb qui he treballat els últims trenta anys. Acusar els altres basant-se en especulacions sempre és trampós, però quan tens l’opció d’aconseguir dades (i saps perfectament com fer-ho), esdevé una opció clarament deshonesta. Com que ningú no m’ha acusat de cap conducta masclista, he d’entendre que se m’acusa i se’m cessa per  expressar opinions qualificades de “masclistes” en uns tuits.

No estic gens convençut que el motiu real de la campanya de cancel·lació, orquestrada a partir d’un compte fantasma, tinga res a vore amb el masclisme. Té tot l’aspecte de ser un atac de falsa bandera, més relacionat amb la meua activitat en la política lingüística, que no amb el masclisme (a qui podria convindre la meua destitució?). I tanmateix, com que eixes són les acusacions explícites, estic disposat a discutir-les amb qui ho vulga, en persona, virtualment o per escrit. L’única substància que necessita un debat són els arguments. Jo exposaré succintament els meus. Per a analitzar-los  en més profunditat, i per a i qüestionar-los si convé, un blog no és el mitjà adequat.

Respecte al contingut dels dos tuits de la discòrdia, que han estat titlats de masclistes, en cap cas em penedisc d’haver-los escrit. De fet, d’allò que em penedisc és d’haver-ne esborrat alguns. Ho vaig fer en un primer moment de desorientació, a petició d’una persona de la meua confiança. La responsabilitat és meua, ningú em va obligar a esborrar-los, i els adjunte a la capçalera de l’article, per si algú vol opinar lliurement sobre si són o no masclistes.

La meua intenció en Twitter és obrir el debat racional sobre les conseqüències que la difusió sistemàtica que alguns tòpics molt difosos des de les administracions públiques, està tenint sobre la societat. Sense rebutjar les contribucions que l’ideari autoanomenat progressista haja pogut fer al llarg de les darreres dècades, veig que s’ha escorat sensiblement cap a  posicionaments obertament anticientífics. Per exemple, assumir que la violència és únicament una qüestió de gènere, a més d’invisibilitzar les víctimes de violència en parelles homosexuals, està desviant l’atenció i evitant que s’estudien a fons altres possibles factors causals i facilitadors. Identificar-los podria contribuir eficaçment a reduir el nombre de víctimes. Se suposa que són les víctimes, i no tindre tota la raó, allò que els interessa. Les víctimes es beneficiarien dels resultats d’un debat obert; el dogma oficial, no.

En la mateixa línia, desentendre’s del fet que el suïcidi mata 11 vegades més dones que la violència de parella, i no destinar fons i esforços  —també— a la prevenció d’un fenomen tan letal, tampoc no sembla coherent amb una ideologia que afirma defensar el benestar de les dones. M’agradaria molt que, tal com ens hem qüestionat altres dogmes (els religiosos, principalment), forem capaços d’adoptar un punt de vista crític —i per tant, productiu—sobre tot allò que té a vore amb el gènere, un tema que –en estar subjecte a tabú—no pot beneficiar-se dels avanços que aportaria la diversitat d’opinió.

És de la discussió honesta, del lliure intercanvi d’idees, d’on ha florit el gran cabal de coneixements que, com espècie, posseïm els humans. L’obscurantisme basat en el castic a qualsevol desviació del dogma oficial ha existit sempre. Generalment el tenim associat a fonamentalismes religiosos. No tots ho són, però. L’autoritarisme és tan freqüent a un costat com a l’altre de l’espectre polític i sempre vol censura, silenci i submissió. Tindre arguments i saber exposar-los són les dos condicions que poden explicar l’èxit en un debat. Llançar la pedra i amagar la mà, tal com és costum en Twitter és molt més fàcil, i —per tant— s’entén perfectament que siga més freqüent. El món acadèmic, en canvi, hauria de ser una altra cosa, i sobretot, hauria de procedir d’una altra manera.

El tuit sobre la conveniència o no de les quotes de gènere per a enviar gent al front de batalla responia a unes declaracions de la ministra Montero en què faltant incomprensiblement a la veritat, afirmava que les dones són les principals víctimes de la guerra. Les dades mostren que el 90% de les baixes bèl·liques són hòmens, com es pot comprovar ací. El tuit plantejava la qüestió de si no seria més feminista, més igualitari, reclamar un 50% de dones en els fronts de batalla. De fet, jo no sóc partidari —tampoc— d’eixa quota, de manera que a la pregunta formulada, jo hauria respost que no. Quina part és “masclista”: la pregunta?, la resposta afirmativa?, la resposta negativa?

Al tuit en què preguntava si un home violat mereixia o no solidaritat, volia fer palés que la violació d’hòmens és molt més freqüent que no ens pensem, tal com explica aquest article  científic. Ni com a pregunta ni com a afirmació, no hi ha cap implicació masclista en eixa opinió. Solidaritzar-se amb unes víctimes no implica no fer-ho amb unes altres. Està demostrat que la majoria dels humans, hòmens i dones, experimentem repugnància davant de la idea d’una violació. No crec que el sexe de la víctima (el de l’agressor sol ser sempre masculí) haja de suposar un obstacle per a l’empatia. Pots lamentar alhora les víctimes d’accidents de carretera i les de les malalties infeccioses, independentment de si unes són més freqüents que les altres.

Potser responent al fet que els citats tuits disten molt de ser un motiu legítim de destitució, un dels entusiastes de la censura s’ha pres la molèstia de fer un recull de tuits meus, que es veu que ell considera dignes de sanció i d’indignació. Probablement ho ha fet amb l’objectiu de deixar clar que les meues opinions són herètiques i s’aparten perillosament del dogma oficial. Sostinc el que dic en cadascun d’eixos tuits, i he proposat reiteradament que algú, en un debat obert, m’explique quins són els motius que porten a considerar que són “masclistes”, però de moment, cap de les persones que amb gran exhibició de valentia m’han atacat en Twitter (sovint, sense etiquetar-me) no s’ha fet avant. Sembla que és més fàcil llançar acusacions, i encetar campanyes de cancel·lació (ja n’he experimentat algun efecte), que no sostindre-les amb arguments.

L’opinió més fàcil de combatre és la que mai no arriba a ser expressada. Eixe és l’objectiu de l’anomenada ‘cultura de la cancel·lació’, com la que començà amb una denúncia de dubtós origen, continuà amb la meua destitució sense audiència, i ha continuat amb difamacions infundades en diversos mitjans de comunicació. I sobretot, eixe és l’objectiu d’alguns individus profundament mediocres que ocupen posicions de poder i que no poden tolerar que ningú discrepe dels seus posicionaments. Potser és perquè ni estan capacitats per a defensar-los amb rigor, ni estan disposats a posar-los en qüestió.

 

 

 

 

 

 

 

Sobre la meua destitució

Davant de la meua destitució com a director del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València, vull manifestar que:

  1. Estic radicalment en contra de qualsevol discriminació, incloent-hi les que es practiquen per motius d’opinió. La Constitució espanyola ho recull en l’article 14, quan diu que tothom és igual davant de la llei “sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.” Respecte a la discriminació per sexe, subscric sense reserves l’ideari del feminisme igualitari, tal com el vaig conéixer fa molts anys, precisament en entrar a la universitat, que advocava per la plena igualtat davant de la llei de dones i hòmens.
  2. Les meues opinions sobre temes diversos són exclusivament personals, no tenen cap relació amb el càrrec, eren públiques abans que em nomenaren, en abril, no inclouen comentaris injuriosos ni vexatoris i estic obert a argumentar-les i discutir-les públicament amb qui estiga disposat a fer-ho.
  3. Rebutge l’acusació de “masclistes” aplicada a cap dels meus comentaris i opinions. Mai no he considerat que els hòmens tinguen cap superioritat respecte a les dones, ni viceversa. Com a pare de dos filles m’interessa molt la seguretat de les dones i considere que l’estudi científic de la violència de parella és imprescindible per a poder trobar les solucions més efectives per a reduir l’impacte sobre les víctimes i, el més important, perquè cada vegada n’hi haja menys.
  4. Soc conscient que l’exercici de la llibertat d’expressió està sent castigat de manera preocupant en tots els àmbits del debat social, i que el nou impuls censurador és especialment alarmant en el debat de gènere, on qualsevol que qüestione els dogmes políticament correctes pot ser catalogat de misogin i masclista, per defecte i des de la més absoluta lleugeresa; una estigmatització que no sols criminalitza la discrepància sinó que alhora banalitza el masclisme. Més enllà del preu personal i professional que em toca pagar a mi, este cas estableix un precedent perillós i alimenta un ambient que fomenta l’autocensura i l’homogeneïtzació de les idees.
  5. Tant en la meua vida acadèmica com en la privada, soc partidari de la resistència al dogmatisme i de fomentar el debat obert i de base científica. M’agrada qüestionar les idees (les meues també), formular hipòtesis, buscar proves en contra de les que més m’atrauen, fer preguntes i centrar l’atenció en els fets, més que no en les creences. És això el que intente transmetre, tant a les meues filles com als estudiants.
  6. Crec que la universitat ha de ser un espai de lliure intercanvi d’idees, on es puga discutir de tot, amb plena llibertat d’expressió. La universitat hauria d’estimular el pensament crític i oferir l’oportunitat de qüestionar les idees pròpies, de conéixer-ne unes altres i de modular les opinions personals d’acord amb el coneixement que hom va adquirint.
  7. Considere que la manera com s’ha produït la decisió de cessar-me no és rigorosa ni responsable, ja que respon precipitadament a una denúncia feta per un compte fals de Twitter (@HarrietTaylorM3), creat fa uns dies, i que tenia 0 seguidors en el moment en què va llançar les acusacions contra mi. En cap moment no se m’ha demanat una explicació, i es va llançar directament un comunicat a la premsa que em dedica qualificatius que rebutge i que lesionen el meu dret a l’honor.
  8. No m’interessa gens alimentar la polèmica, i sí preservar al màxim el prestigi d’una institució que sempre he respectat profundament i que considere que ha d’exercir un rol exemplar en la societat valenciana, com a model de solidesa intel·lectual i de democràcia en el funcionament. Això només ho pot fer si respecta i estimula internament el lliure pensament i la llibertat d’opinió i d’expressió. Pensar i debatre no deurien mai estar prohibits, especialment en una institució pública i democrática; en una universitat, deurien ser el fonament del progrés acadèmic i científic.
  9. Vull expressar el meu agraïment, tant per les mostres de suport que he rebut com pels comentaris negatius que se m’han dedicat. En els dos casos, són mostres de llibertat d’expressió, que jo respecte plenament, i que em donen informació rellevant sobre les opinions d’altres persones. Tot i que —òbviament— les primeres m’agraden més, no voldria que els segons pogueren ser prohibits ni silenciats per ningú. Vull que puguen expressar-se lliurement també les opinions contràries a les meues, fins i tot les que em semblen infames, arbitràries o delirants.