La mindundítica lingüística

Publicat al Diari La Veu del País Valencià: https://www.diarilaveu.cat/opinio/13711/la-mindunditica-linguistica  

Ja em perdonareu el neologisme del títol. He dubtat prou abans de decidir-me per això per a referir-me a una activitat governamental que s’hauria de dir ‘política lingüística’… si fora política, i no pura irrellevància autosatisfeta.

Una anàlisi detallada de què s’ha fet en matèria de llengua durant les legislatures en què Compromís ha estat a càrrec de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme serà molt necessària, i probablement es farà en breu. No és això el que pretén este article.

En política sol ser bona idea buscar persones que, quan ocupen un càrrec, el prestigien. Em sembla que la tònica general en estos anys de govern progressista no ha estat ben bé eixa. Més aïna fa la impressió que han col·locat gent còmoda (còmoda per als seus superiors), que lluny de mostrar una ambició decidida per dur a terme la missió encomanada, s’han destacat per la voluntat ferrenya d’ancorar-se a la cadira, quan no d’aspirar a una altra encara més molla.

Ara que ha faltat Josep Maria Espinàs, que va convertir l’anècdota en tota una categoria literària, voldria retre-li un modestíssim homenatge explicant només una de les múltiples misèries quotidianes que ens afecten als qui mantenim l’estrambòtica intenció de viure en valencià com si no fórem ciutadans de segona.

Recentment s’ha implementat un nou carril a l’autovia A7. Es tracta del carril de l’esquerra que, en alguns trams queda reservat per a autobusos i per a vehicles d’alta ocupació, abreujats com a VAO. No puc opinar sobre la conveniència de la mesura, i se m’escapa qui i com controlarà que només els VAOs utilitzen el carril en qüestió. Ara bé, tota la senyalització, fixa i mòbil, està exclusivament en castellà. Ni una mínima concessió a la llengua dels indígenes.

Ja sé que això és competència de la Direcció General de Trànsit, dependent del govern espanyol. Em consta. Com em consta que fer política és precisament això: negociar amb qui té les competències per tal que els teus objectius es puguen dur a terme. Fer política lingüística seria haver parlat amb els responsables i haver aconseguit que el valencià estiguera present en la nova senyalització. Això és el que faria algú que ocupa un càrrec a fi i efecte de dur a terme una acció política, per a la qual ha estat elegit. Quan tens algun pes específic, negocies; quan eres un mindundis, no t’escolta ni Déu.

Òbviament, no és el que fa algú que vol continuar ocupant el càrrec, si és que les pròximes eleccions ho permeten, i per tal de facilitar-s’ho, genera el mínim malestar possible als seus superiors, a costa —per descomptat— de ser fidel a la màxima de tot polític irrellevant i llepasabates: “ni una mala paraula, ni una bona acció”.

L’anècdota banal del nou carril és una al·legoria del que ens ha aconseguit la política perpetrada (o potser seria millor dir-ne ‘avortada’) des de la DGPLiGM. Podria ser que l’esforç intel·lectual de trobar un nom suficientment pompós i rimbombant haja exhaurit les (sens dubte altes) capacitats dels responsables de l’organisme, o pot ser que algunes altres raons expliquen la completa insignificança en què s’ha mogut tots estos anys, en què ha legitimat plenament la supremacia del castellà i la creixent insubstancialitat de la llengua pròpia dels valencians.

Quan això ho feia el PP, una formació obertament madrilenyista, tothom ho trobava normal. Molts dels que així ho entenien, tenien l’esperança que si mai eixe sector de l’activitat de govern estava en mans del valencianisme, s’aprofitaria la finestra d’oportunitat per a recuperar part del terreny perdut. I potser tenien raó: si haguera estat en mans del valencianisme polític.

Ha estat una decepció de proporcions escandaloses comprovar com han fet tot el que calia per a greixar el camí de baixada del valencià cap a la inexistència, mentre continuaven practicant sense vergonya la política del ‘queguapastàs‘ (consistent a celebrar en les xarxes socials que bons amiguets són i com de bé s’ho passen junts, com si això tinguera cap mèrit polític o afectara de cap manera el benestar de la ciutadania), i aplicant els mecanismes totalitaris de la cancel·lació contra qualsevol, que no valide la indecència narcisista de les seues accions.

Els humans sempre ens expressem en tot allò que fem. Generalment, més enllà del punt que realment ens agradaria. Una política mindundis, irrellevant i covarda només pot ser producte d’individus covards. Fer-se irrellevants i meréixer el qualificatiu poc ortodox de ‘mindundis‘ són, probablement, simples conseqüències de la seua covardia profunda i essencial. Això sí, ara quan comence el període oficialment electoral (realment, no n’hi ha cap que no ho siga per a qui entén la política com un mitjà per a col·locar-se), tornaran a demanar-nos el vot amb l’argument que s’estimen molt la llengua i que són necessaris per a mantenir-la viva. Si ho diuen molt fort i amb molta passió, segur que hi ha algú que s’ho torna a creure.