Publicat 05/12/2023: https://www.diarilaveu.cat/opinio/acomplexadament-valencians-518150/
Una de les virtuts més notables de la imposició de les llengües dominants és que invisibilitza els mecanismes pels quals s’imposen. ´És per això que, malgrat que ara mateix hi ha més de 300 lleis i normes vigents que obliguen a usar el castellà en diversos àmbits, la premsa només es fa eco de les escasses normatives orientades a mantindre una mínima presència del valencià en la vida social, com ara l’existència d’assignatures a impartir en valencià, els noms dels carrers a València o unes poques indicacions de trànsit.
Així, la llengua subordinada resulta cada dia menys visible i és més fàcil d’exterminar. El principi bàsic és molt simple, i és ben comú en la naturalesa: allò que no es fa servir, primer s’atrofia i després desapareix. En el cas dels idiomes, els que no fan falta, deixen d’usar-se i moren.
Una manera de fer prescindible un idioma —per molt cooficial que siga— és que tota la informació estiga també disponible en l’altre. Si la disponibilitat és simultània, l’efecte es magnifica. Posem un exemple. Segur que molts hem anat a Irlanda i hem fet coses tan comunes com viatjar en autobús urbà o visitar una superfície comercial. Com es diu ‘eixida’ en gaèlic irlandés? No ho sabem? És curiós, perquè està escrit en totes les portes d’eixida, tant dels busos com de les botigues. I, tanmateix, no ho recordem perquè no ens ha fet cap falta: al costat sempre hi havia la paraula ‘exit’ que tothom coneix i que no demana cap esforç memorístic.
Quan els pocs polítics que fan declaracions en valencià s’esforcen a traduir-les immediatament al castellà par als mitjans de comunicació espanyols (per cert, pagar traductors a preu de salari de polític és una ruïna), fan completament innecessari que els periodistes aprenguen o ni tan sols entenguen el valencià. Subtitular un vídeo en castellà fa totalment innecessari que ningú s’interesse per entendre què hi diuen i alimenta la idea que és possible —i per a alguns, desitjable— viure en la societat valenciana sense haver de relacionar-se per a res amb el valencià.
Si és això el que pretenen, van pel bon camí. Cada vegada hi haurà més gent que vorà el valencià com una nosa perfectament prescindible i cada dia serà més difícil usar-lo amb naturalitat. El valencià i el castellà són llengües perfectament intercomprensibles. Qualsevol castellanoparlant està plenament capacitat per a captar el missatge d’una conversa o d’un vídeo en valencià. Quan li afegim subtítols en castellà, estem dient alt i clar que no fa cap falta que facen ni el més mínim esforç per entendre la llengua dels valencians: tot allò que direm en valencià estarà també en castellà, però no viceversa.
És com estar constantment demanant disculpes per ser valencians. Com si eixa condició fora un pecat o una vergonya per la qual s’han de fer perdonar; un luxe superflu que només mantenen de cara a la galeria, mentre pensen que, en període electoral, encara pot proporcionar-los alguns vots. Uns vots que els donaran una certa quota de poder, que empraran per a residualitzar encara més el valencià, a força de fer-lo perfectament prescindible.
Els partits acomplexadament valencians han facilitat i continuaran facilitant molt l’ascens de partits desacomplexadament antivalencians, que —quan arriben al poder— no tenen cap dubte a l’hora d’imposar la seua llengua per terra, mar i aire, sense cap concessió a l’altra. Ells no traduïxen les seues declaracions, ells no fan vídeos en castellà i els subtitulen en valencià. La política covarda la deixen als seus aliats estratègics, que els aplanen el camí cap al seu objectiu d’aconseguir que ser valencià no siga més que una forma particular de ser castellà.