Mes: desembre de 2024

Publicat al Diari La Veu el 6/12/2024: https://www.diarilaveu.cat/opinio/la-paella-i-el-foc-566635/

Es coneix com a il·lusió d’alternatives, l’estratègia d’oferir, només aparentment, dos opcions que en realitat porten al mateix lloc. Queda ben explicada en allò que sovint es diu als xiquets per vore si són prou espavilats, quan apostem a cara o creu: “si ix cara guanye jo i si ix creu, perds tu”.

En una forma tan grollera és improbable que els adults caiguem en la trampa. Això ens permet considerar-nos madurs i raonablement intel·ligents, que és una cosa que sempre conforta. I, tanmateix, electoralment, fa dècades que els valencians caiem en el mateix parany. Votem l’espanyolisme d’esquerres i, quan demostra prou ineptitud, ineficàcia, corrupció i altres defectes, l’abandonem en favor d’un vot a l’espanyolisme de dretes, que amb el temps, ens demostrarà que és igualment inepte, ineficaç i corrupte, cosa què ens espentarà a tornar de la paella al foc. M’és igual quin dels dos és paella i quin és foc: ens socarren igualment.

La cosa s’ha vist ben clara amb la patètica gestió de l’última desgràcia que s’ha abraonat sobre nosaltres, que no és només el cel obrint-se sense clemència sobre els nostres caps, sinó haver posat al volant una colla d’aprofitats amb nul interés en el territori, la prosperitat o les vides dels valencians. Al volant a València i al volant a Madrid, que el seu joc és que prenguem partit i n’assenyalem un o l’altre, perquè l’únic interés que tenen és el rèdit que en puguen traure, de cara a la seua política madrilenya. Tots els seus càlculs apunten a Madrid. Als uns els interessa distraure l’atenció de l’evidència que mostra que, més que no un partit polític, són una màfia. Als altres, els convé desgastar el ‘capo mafiós’ que lidera l’equip rival, per mirar de col·locar el seu propi ‘capo’ en la posició més alta, des de la qual podrà garantir més i millors negocis per a tota mena d'”amiguitos del alma” (Francisco Camps dixit).

I als valencians? A banda de l’estricta supervivència (que ja hem vist com de precària pot arribar a ser), què ens va en tot eixe joc? De què ens val que a Madrid ens governen els lladres d’esquerres o els lladres de dretes? En què notem la diferència. És que el govern a qui donen suport els nostres polítics progressistes ens ha estalviat alguna penalitat? Els importa molt destruir l’Albufera, a canvi d’ampliar el port de Madrid? A banda de convertir-nos en una destinació turística per a madrilenys i en un recurs geriàtric per a europeus del nord, tenen algun pla per a nosaltres? Algun interés que puguem anar d’una ciutat valenciana a una altra, amb la facilitat amb què ells es mouen per tot el territori? Com és que no hi ha tren entre Torrevella i Alacant o entre Gandia i Dénia, per citar només unes poques ciutats importants.

Són preguntes retòriques, clar! A ningú amb dots dits de front li cal una resposta explícita a eixes obvietats. Estem entre els més pobres de l’estat i entre els que més contribuïm a les arques instal·lades a Madrid. Ara mateix, quan la desgràcia ha fet que molta gent obrira els ulls (a la força!), seria un bon moment per a capitalitzar tota l’energia que es mobilitza quan un poble fa front a una tragèdia, en benefici dels valencians. Només caldria que un partit valencianista posara fil a l’agulla. El problema és que no en tenim cap.

Tenim partits que defensen amb dents i ungles tota mena de causes, a condició que afecten un percentatge prou baix de gent i que resulten innòcues per als seus amos madrilenys. Exhibir el seu virtuosisme moral en favor de qualsevol d’eixes causes els resulta extraordinàriament plaent i no paren de felicitar-se mútuament per la puresa ideològica i la rectitud moral que exhibeixen a tort i dret en tota mena de xarxes socials, on no perilla la seua integritat física. La cosa canvia com del cel a la terra quan es tracta de defensar interessos valencians. I és fàcil d’entendre per què: això sempre atemptarà contra els dels seus amos. I, per damunt de tot, el que volen és consolidar el seu estatus i impulsar les seues carreres polítiques a la “villa y corte”.

És per això que sempre és més important “aturar el feixisme” o qualsevol altra mandanga de consigna que els resulte convenient, que no donar un colp de puny a la taula i posar —ni que fora per una sola vegada— els interessos valencians per damunt dels seus deliris ideològics radicalment inofensius. Deu ser per això que Àgueda Micó, còmodament asseguda al seu escó, renuncia gràcilment a parlar en valencià, malgrat que ara ho permet el reglament de les espanyolíssimes corts. La submissió lingüística practicada pels enemics declarats del valencià és una cosa. Ja ho sabem, què volen. Tant si són uns incompetents lingüístics, com ara l’ínclit Mazón, com si només són uns caragirats com Rovira, la conducta que exhibeixen és consistent amb els seus objectius polítics.

Tota una altra cosa és quan ho fan els suposats defensors de la llengua. El missatge, llavors, és ben distint i molt més pervers: si fins i tot qui està a favor de la supervivència del valencià renuncia a parlar-lo, deu ser perquè és eixa la posició correcta. Quina legitimitat tenim els valencians comuns i corrents que ens entestem a continuar vivint en valencià com si fórem ciutadans de ple dret? Si qui té la representativitat, el poder i la plena capacitat legal de fer visible l’existència del valencià hi renuncia per tal de complaure la seua audiència, què hem de fer tots els que no cobrem per exercir de valencians?

No és fàcil trobar una conducta tan indigna, tan abjectament submisa i tan contraproduent. Bé, contraproduent si continuem amb la fantasia que els interessos d’eixes persones que ocupen els escons tenen res a vore, ni remotament, amb els interessos dels valencians. Si assumim que són senzillament la sucursal de l’esquerra espanyola a terres valencianes, tot resulta molt més entenedor.

Per això no n’hi ha prou de carregar contra Mazón com si fora l’únic responsable de tot. És un incompetent i no li importem gens els valencians, això ja ho sabem. Ni a ell ni als seus satèl·lits que, ocasionalment li poden donar oxigen a canvi de bous i espanyolisme d’inspiració franquista. Com sabem que tampoc no li importem al president del govern espanyol, ni al seu partit, ni als seus satèl·lits centrals i perifèrics. O més ben dit, només els importem en la mesura en què ens poden fer servir per a atacar els seus adversaris i millorar les seues opcions de continuar aferrats a la poltrona.

No necessitem ni més paelles ni més focs, necessitem una força política que defense els interessos valencians sense subordinar-los als interessos madrilenys de dretes o d’esquerres, com fan els nostres polítics actuals, tant amb la llengua com amb la seua estratègia servil d’eterns subordinats vocacionals.

Sovint es diu que, a Europa, vivim una època molt poc religiosa. No és cert. Vivim una època poc teològica: no hi ha tants creients en Déu com en altres temps històrics. Això, però, no vol dir que la religiositat no continue dominant el pensament occidental. El cervell humà ha evolucionat més per a la religió que no per a la ciència. Ací, ho detallen molt bé Pablo Malo en castellà, i David Buss en anglés.

Una bona manera d’explicar-ho seria dir que l’evolució ha desenvolupat en nosaltres una tendència a tindre la raó, que és molt més forta que l’interés per trobar la veritat. És per això que l’autoengany —que és una condició molt convenient per a poder enganyar els altres— es pot qualificar com una de les habilitats humanes més evolucionades. Un dels mecanismes d’èxit que han implementat les religions és el concepte d’heretgia (“Greu error contra els principis tinguts per certs en una ciència, en un art”). És un concepte molt convenient, perquè permet de silenciar els opositors sense haver de passar pel tràngol d’un debat… que podries perdre. Als heretges se’ls fa callar. Antigament, pel dràstic mitjà de cremar-los vius i ara, pel més civilitzat mecanisme de la cancel·lació (que pot ser també bastant cruel: hi ha gent que perd el lloc de treball per haver expressat una opinió herètica). Ara, n’hi ha prou de caracteritzar-los amb epítets maleïts com ara “extrema dreta” o “masclisme”. I, com que això fa curt, han sorgit els nous termes per a cancel·lar dissidents: les fòbies.

No és que siguen cap invent nou. Stalin ja va considerar que qualsevol dissidència només podia ser producte de la malaltia mental i això li va permetre la molt convenient llicència d’empresonar els dissidents en institucions psiquiàtriques. Ben mirat, no és estrany que els seus hereus intel·lectuals hagen encunyat tota mena de termes acabats en ‘fòbia’ per a produir el mateix efecte.

Si no et creus que un home vestit de dona és una dona, és perquè pateixes LGTB-fòbia (bé, el terme es va actualitzant a mesura que es van afegint lletres a l’anagrama, però ja s’entén). Si no et sents atrets per persones obeses, o si goses dir que l’obesitat és perjudicial per a la salut, tens gordofòbia i si et molesta que hi haja tants turistes, és perquè pateixes de turismofòbia. En qualsevol cas, la teua salut mental està en qüestió si no estàs plenament d’acord amb totes i cadascuna de les opinions dominants.

Passarem per alt el mal ús del vocable ‘fòbia’, que en psicologia significa “por persistent i irracional a una situació, objecte o activitat específica, que en conseqüència s’evita enèrgicament o se suporta amb marcada angoixa” i que ara ha passat a fer-se servir en el sentit d’actitud contrària o adversa cap a alguna cosa, persona o idea. Tot i que no soc psicòleg clínic, he tingut l’oportunitat de vore en directe casos autèntics de fòbia. A algú que patix una fòbia social, se li pot regirar l’estómac en una reunió amb més gent. Un pacient d’ornitofòbia (que és una por desmesurada als ocells) pot fugir espaordit d’una plaça on hi ha gent alimentant una munió d’inofensius coloms, etc. Una fòbia és, en definitiva, una reacció excessiva de pànic a un estímul que -en realitat- no té el potencial de causar cap mal realment greu.

El cas és que l’ortodòxia no pot acceptar que algú pense d’una manera distinta. I si ho fa, l’única raó possible és que siga per perversió o per trastorn mental. Qui no combrega amb les nostres rodes de molí no mereix ser debatut o convençut, només mereix el silenci i —si és possible— l’extinció. El mecanisme és, sens dubte, molt convenient. Especialment, quan tens un cos ideològic tan ple de contradiccions internes, que mai no podries superar un debat honest sobre la matèria.

Atribuir a l’altre un pecat, una heretgia o una fòbia, és una manera molt eficient de superar les limitacions pròpies de sistemes de pensament basats en fal·làcies difícils d’argumentar, que només se sostenen gràcies al fet que molta gent té por de ser assenyalada i cancel·lada i —per això— opten per callar davant dels temes marcats com a polèmics o “sensibles”. És això l’única cosa que els permet creure (i fer creure) que tenen raó: com que ningú no protesta, assumim que es creuen les nostres bajanades i continuem encunyant-ne de noves. No sé a qui es pot atribuir la idea que les coses roïnes no passen per allò que fan les males persones sinó per allò que callen les bones, però siga qui siga, em sembla que tenia molta raó i que el mecanisme funciona a la perfecció ara que els nous fanàtics no invoquen el nom de cap déu.