The physiological secrets of emotion

Everybody cites emotions for a wide scope of things, from regulating social life to sports performance, cognitive brilliance political success or academic failure. But do they really understand what they’re talking about?

Emotions can be viewed through the lens of how the brain processes internal and external signals. Interoception deals with our internal body signals, while exteroception refers to external sensory input: the events that occur in the environment and reach us through our senses. Is this duality enough to characterize emotion? Surely not! The dimensions of valence (positive vs. negative) and arousal (high vs. low) are also needed to complete the picture.

At their core, emotions are the brain’s way of interpreting and responding to what’s happening inside and outside the body. Interoception refers to our perception of internal states—like heartbeat, breathing, or gut sensations. Exteroception, on the other hand, covers the outside world—what we see, hear, or touch. Emotions likely emerge from the interplay of these two systems, filtered through the brain’s prediction machinery, such as the insula and prefrontal cortex, which integrate these signals and assign meaning.

Valence—whether an emotion feels positive or negative—depends on context and interpretation. Positive valence might arise from a ‘rewarding’ interoceptive signal, like a steady heartbeat after a satisfying meal, or an exteroceptive one, like hearing music we love. Negative valence could stem from a racing pulse (interoception) signaling anxiety, or a loud noise (exteroception) triggering fear. The brain doesn’t just passively receive these inputs; it actively predicts and evaluates them based on past experiences. For instance, a high heart rate might be interpreted as excitement during a demanding physical task, like playing sports, while a loud noise could be processed as pleasant, such as during a fireworks display.

Arousal, the intensity of an emotion, ties into the autonomic nervous system. High-arousal emotions—like excitement (positive) or panic (negative)—activate the sympathetic nervous system, speeding up breathing and heart rate, whether from internal cues (anticipating a big event) or external ones (a sudden scream). Low-arousal emotions—like contentment (positive) or sadness (negative)—shift toward parasympathetic dominance, slowing things down. Dopamine or adrenaline might spike in high-arousal states, while serotonin or oxytocin could prevail in calmer ones.

I’d like to emphasize that no emotion is purely interoceptive or exteroceptive—it’s a dance between the two. Joy might begin with an external trigger (a friend’s smile) but amplify through internal warmth or a dopamine surge. Fear might start with a racing heart (interoception) but take shape from what we see (a shadowy figure). Valence and arousal are the brain’s tools for tagging and prioritizing these signals to guide behavior: approach the good, avoid the bad.

Of course, there are ways to intentionally manipulate our emotions. We can tweak them by hacking these systems. Slow breathing can dial down high-arousal negatives (anxiety) via interoception, so that —even if the external situation has not changed— our body will be responding in a less tense manner, which will open a new set of possible behavioural outcomes. On the other side, shifting our attentional focus to a pleasant external stimulus—like nature—can nudge valence toward positive through exteroception. It’s all about understanding the levers our brain and body give us and being able to play them to some extent.

Unlocking the physiological secrets behind human behavior isn’t just a noble scientific quest—it’s a game-changing tactic to supercharge our everyday lives, helping us thrive, adapt, and find more joy in the process.

The cognitive niche: Coevolution of intelligence, sociality, and language (Pinker, S. 2010)


L’article aborda la paradoxa plantejada per Alfred Russel Wallace, qui considerava que la intel·ligència humana era massa complexa per ser explicada com a producte de l’evolució per selecció i arribà a afirmar que calia postular una mena de disseny intel·ligent per a explicar-la. Pinker proposa dos hipòtesis per resoldre aquesta qüestió:

  • La hipòtesi del nínxol cognitiu proposa que els humans van evolucionar per a explotar un “nínxol cognitiu”, que ells mateixos contribuïren a crear, mitjançant la transformació del seu entorn. Fent servir la intel·ligència per a raonar sobre l’entorn i les interaccions socials, i identificant relacions causa-efecte entre els fenòmens, aconseguiren avantatges importants en supervivència i reproducció, gràcies a la tecnologia, la cooperació i el llenguatge.
  • La hipòtesi de l’abstracció metafòrica lsosté que es humans poden estendre les habilitats cognitives desenvolupades per a escenaris físics i socials a dominis abstractes, a través del pensament metafòric.

Punts clau:

  1. Nínxol cognitiu: Els humans ocupen un nínxol caracteritzat per l’ús del coneixement, el raonament i la cooperació, més enllà de les característiques físiques. Això inclou:
  • Coneixement tecnològic: l’ús d’eines i tècniques basades en teories intuïtives sobre física, biologia i psicologia.
  • Cooperació entre no parents: interaccions socials complexes que van més enllà dels vincles familiars i se serveixen d’emocions morals i de mecanismes cognitius per a la reciprocitat i la gestió de la reputació, que és un element central en tot grup humà.
  • Llenguatge gramatical: només en el cas dels humans, el llenguatge permet generar missatges flexibles i recurrents (pràcticament infinits), cosa que permet perfeccionar molt la cooperació i compartir coneixements.
  1. Adaptacions humanes: expliquen trets humans inusuals com la infantesa prolongada, l’esperança de vida llarga, la diversitat cultural i les estructures socials complexes.
  2. Evolució dels homínids: Factors com les mans prensils, el bipedisme, la dieta omnívora i la vida en grup podrien haver predisposat els homínids a aquest nínxol i generaren un bucle de retroalimentació en què la intel·ligència, la sociabilitat i el llenguatge coevolucionaren.
  3. Avaluació de la teoria: la teoria del nínxol cognitiu s’alinea amb els principis evolutius sense necessitat de postular mecanismes exòtics (disseny intel·ligent). Suggereix que els gens que influeixen en la intel·ligència, el llenguatge i el comportament social mostren signes de selecció, com s’ha observat en alguns gens.
  4. Empreses abstractes: Mentre que els humans excel·leixen naturalment en raonament concret, el raonament abstracte en les ciències i en les institucions modernes s’aconsegueix mitjançant l’abstracció metafòrica, en què conceptes físics s’estenen analògicament a dominis abstractes.

Conclusió: Pinker argumenta que les capacitats cognitives, lingüístiques i socials dels humans són producte de la selecció natural adaptada al nínxol cognitiu. Aquesta teoria ofereix una explicació naturalista per a l’evolució de la intel·ligència humana sense necessitat d’explicacions creacionistes. Les capacitats per al pensament abstracte i els sistemes socials complexos deriven de facultats cognitives bàsiques adaptades al llarg del temps geològic.

L’article complet es pot llegir ací: https://www.pnas.org/doi/full/10.1073/pnas.0914630107

Igualitarisme primitiu

L’article “Reverse Dominance Hierarchies” de Rob Henderson (https://www.robkhenderson.com/p/reverse-dominance-hierarchies) discuteix la teoria de la jerarquia de dominància inversa proposada per l’antropòleg Christopher Boehm, que explica com les societats de caçadors-recol·lectors mantenien l’igualitarisme no tant per l’absència de jerarquia, sinó mitjançant mecanismes actius de control social. En aquestes comunitats, la col·lectivitat s’organitza per a evitar que individus dominants es facen amb el control del grup. Amb això arriben a invertir la dinàmica de les jerarquies de dominància que s’observen en altres espècies de primats. La vigilància contínua i les reaccions col·lectives, com ara la burla o l’exclusió dels més ambicioses, asseguraven que ningú poguera imposar-se sobre els altres. L’article subratlla que, tot i l’impuls igualitari, els humans tenen una tendència innata a la dominació, però les comunitats de caçadors-recol·lectors van desenvolupar estratègies per a mantenir un equilibri entre la llibertat individual i la cohesió grupal.

Per bé que l’article no se centra en això, també considera la monogàmia i la poligínia en humans, en el context de la teoria de la jerarquia de dominància inversa. En les societats de caçadors-recol·lectors, la monogàmia tendeix a ser la norma. Això podria ser vist com una forma de contrarestar la dominància, ja que la monogàmia imposa límits a la capacitat d’un individu d’acumular múltiples parelles i, per tant, poder. La monogàmia promou una distribució més equitativa de les oportunitats reproductives entre els hòmens i amb això redueix la desigualtat i els potencials conflictes socials.

La poligínia (un home amb múltiples dones) és més rara en les cultures igualitàries, quan existeix, pot ser controlada o limitada per la comunitat per a evitar que un individu es torne massa dominant. En societats més jeràrquiques o post-caçadors-recol·lectors, la poligínia ha resultat ser més comuna com a signe de poder i d’estatus, però en el context de la dominància inversa, es voria com una amenaça al principi igualitari.

Així, l’article suggereix implícitament que la monogàmia pot ser un mecanisme social per a mantenir la igualtat i evitar la concentració de poder, mentre que la poligínia, si no és gestionada, podria desafiar aquest equilibri igualitari.