Prendre la paraula

Publicat a criteri.cat  9-01-2010: feu clic sobre el títol
El mateix dia 13 de desembre, mentre molta gent prenia silenciosament la paraula a Catalunya, per a expressar el seu desig de normalitat, a Bilbao tenia lloc la fase final del concurs de bertsolaris del País Basc. Els bertsolaris -com probablement molta gent ja sap- són una mena de trobadors moderns, emparentats conceptualment amb els versadors valencians i els glossadors de les illes. Improvisen versos sobre qualsevol tema proposat, i la seua excel·lència és mesurada d’acord amb diversos criteris. L’esdeveniment -aquesta vegada- va convocar unes 14000 persones durant una llarga jornada del BEC (Bilbao Exhibition Center) de Barakaldo, i va finalitzar amb la proclamació -com a Txapelduna (campiona) de Maialen Lujanbio, que és la primera dona que arriba a conquerir aquest títol.
El bertsolarisme és una tradició molt antiga de la cultura basca, que no s’ha limitat a conservar-se sinó que s’ha desenvolupat, adaptant-se als nous temps i a la realitat d’una cultura mil·lenària, que no compta amb un estat que la sustente. L’arrelament social que té actualment deu molt a aquesta capacitat d’evolucionar, al seu inqüestionable poder d’emocionar auditoris, i al fet que el bertsolarismne es practica a les escoles.  Des del punt de vista psicològic, sembla una magnífica eina per a treballar diverses capacitats intel·lectuals, incloent-hi el sentit del ritme, el càlcul, la riquesa de vocabulari o la creativitat i l’ingeni. Difícilment podríem trobar un mètode més eficaç per a treballar eficaçment -amb una sola activitat- totes aquestes qualitats.
La popularitat del bertsolarisme fa que molta gent -fins i tot els qui no tenen l’èuscar com a llengua pròpia- s’hi acoste amb interés, i em diuen que no són pocs els que diuen -fins i tot amb una certa indignació- que els bertsos s’haurien de fer també en castellà, per tal que aquells que no coneixen la llengua basca, no se’ls perden. El comentari és molt interessant perquè reflecteix una forma de pensar – fortament recolzada i sostinguda per la utilització demagògica del concepte de bilingüisme- que podem anomenar prepotència lingüística. Qui diu això (que els bertsos també haurien de ser haurien en castellà), a banda de passar per alt les enormes dificultats pràctiques (què fem amb la rima?; qui en fa la traducció?; com es mantenen els jocs de paraules i el sentit original?… ), està expressant una idea bàsica, de profund contingut discriminador i antidemocràtic: que aquelles persones que, vivint en un territori, han decidit d’ignorar-ne la llengua pròpia, no s’han de privar de res; ni tan sols de l’accés a les manifestacions culturals més genuïnes.
La idea central és: si algun espectacle val la pena, ha d’estar disponible -també en castellà- per a aquells que opten per mantenir-se en la volguda ignorància d’un monolingüisme radical i militant. És evident que aquests adeptes del bilingüisme trampós, mai no mouran un dit per demanar que les obres del teatre clàssic castellà o les pel·lícules del cinema modern siguen traduïdes a l’èuscar. Això no forma part del seu empobrit concepte de la riquesa lingüística, ni de la seua raquítica comprensió de la cultura viva. Crec que hauríem de començar a fer servir el terme ‘discapacitats lingüístics’, per a referir-nos a aquesta mena de gent. Potser així, en la seua qualitat de discapacitats, podran reivindicar més bé el seu dret a que tot, en aquest món i en qualsevol altre, els hi siga donat en l’única llengua que coneixen.