Categoria: Horta

Els no-lladres

El senyor Rodolfo Ares, conseller d’interior del Govern Basc, ha autoritzat una despesa de 60.000 € en banderes espanyoles. Aquesta és una altra de les iniciatives d’aquest govern de coalició entre PSOE i PP, que va arribar al poder -després de successives il·legalitzacions de les formacions polítiques que li ho podien impedir- amb la promesa de deixar-se de futileses identitàries, per a ocupar-se d’allò que realment interessava als ciutadans. 
Recordem que la primera acció que van mamprendre fou la de modificar el mapa del temps que apareixia als noticiaris d’Euskal Telebista, que mostrava tant la Comunitat Autònoma Basca, com Navarra i els territoris bascos sota sobirania francesa. És evident que aquesta era una de les preocupacions centrals dels bascos -i les basques- que cada matí s’alçaven profundament consternats per l’obligació de saber quin temps faria a Elizondo, a Baiona o a Biarritz.
Resulta que hi ha molta gent, al País Basc, que -quan fa bon oratge- van a la platja a Biarritz; un poble que forma part d’allò que ells anomenen Iparralde (literalment, el lloc del nord), i que queda a pocs quilòmetres d’unes quantes poblacions basques. Per contra, els governants actuals, obsessivament autoproclamats ‘no-nacionalistes’, consideren que la característica més important d’aquells territoris no és que estiguen a prop o que tinguen bones platges, sinó que pertanyen a un altre estat: França. És per això que -com a bons no-nacionalistes- els sembla una heretgia que els ciutadans que viuen uns quilòmetres més al sud puguen saber quin temps farà una mica més al nord. 
Una altra de les seues iniciatives no identitàries fou la d’inaugurar una línia educativa exclusivament en castellà, segurament orientada a aconseguir que -en el futur- molts altres ciutadans bascos puguen esdevenir tan analfabets com ells mateixos en la llengua pròpia del poble que governen. El fet que menys de 200 persones -en tot el país- s’hi hagen inscrit, només demostra que la gent normal, al País Basc, és molt més sensata, molt menys fanàtica, i molt menys partidària de la ignorància que els seus governants actuals. 
Sens dubte, aquesta nova inversió en simbologia espanyolista també forma part d’aquelles iniciatives centrades en resoldre els temes que realment preocupen el personal, i contribuirà molt a pal·liar la crisi econòmica. No he consultat les estadístiques, però estic convençut que el consum d’ansiolítics i antidepressius baixarà molt -entre la població basca- gràcies a aquesta nova acció no identitarista, consistent en recordar als ciutadans, mitjançant el subtil procediment de fer onejar més banderetes, que l’estat que té un exèrcit instal·lat al seu territori, és l’espanyol.
Conclusió: si mai coneixeu algú que insisteix a proclamar que és un no-lladre, vigileu la cartera!

En legítima ignorància

Un home i una dona, després d’un temps de relació, decideixen que aniran a viure junts. Una vegada instal·lats, arriba el moment d’organitzar-se la vida en comú. Ell, nascut i criat en una família molt patriarcal, urbana i de classe acomodada, no en sap un borrall de faenes domèstiques. Mai no ha hagut d’aprendre a escurar, agranar o planxar. Molt menys a cuinar res que no siga un plat precongelat.

Ella, nascuda i criada en una família molt patriarcal, rural, i de classe més modesta, ha aprés a fer tot això  –i molt més– des de ben joveneta, mentre el pare i els germans es dedicaven a tasques que consideraven més masculines.

– De les coses de la casa, te n’ocuparàs tu –li diu ell.
– I perquè això? No les hauríem de compartir?
– Ah no! Després de tot, tu ja ens saps, i jo n’hauria d’aprendre. A tu no et costa gens.
– Sí –replica ella– jo ja en sé perquè m’han obligat a aprendre-ho.

Fa uns dies, una estudiant d’una de les meues assignatures, em demanava si podria fer l’examen en castellà, malgrat que està matriculada en un grup de docència en valencià. Poc abans, m’havia explicat que treballava en l’administració pública valenciana, en atenció al públic, així que vaig aprofitar per preguntar-li si no pensava que els ciutadans valencianoparlants també tenien dret a ser atesos –per ella mateixa– en la seua llengua, tal com ho són els que opten pel castellà.

– Es que el castellano, ellos ya lo saben. No les cuesta nada hablarlo, y en cambio yo tendría que aprender el valenciano.

La ignorància, real o fingida, és –paradoxalment– l’argument més potent en favor de l’ús constant del castellà. I només els parlants de la llengua dels castellans poden ignorar l’idioma dels valencians, i no viceversa. Aquesta situació és conseqüència directa d’una imposició que ha estat més butal o més subtil, segons les èpoques. L’arribada del succedani de democràcia que va substituir la dictadura de Franco no ha canviat essencialment les coses: les lleis que no s’apliquen no provoquen canvis socials reals.
És veritat: ara tots sabem el castellà, tal com totes les dones, durant moltes generacions, han sabut fer les faenes de la casa que els hòmens ens podíem permetre d’ignorar. Justifica això que hagen de seguir fent-les elles? O potser en algun moment han de dir alt i clar:
Doncs si no en saps, n’aprens!

Humans i racionals?

Fa poc he tingut ocasió d’escoltar una entrevista amb Rosa Díez, antiga número 1 de les llistes europees del PSOE, i actual dirigent del partit anomenat UPD. De les seues respostes i declaracions es desprenen alguns conceptes ben curiosos que m’agradaria compartir amb els lectors. Els llistaré breument:
1. Una persona que considera que la seua nació és Catalunya és un nacionalista català. Per contra, algú que creu fermament que el nom de la seua nació és Espanya, és un no-nacionalista. En aquesta categoria s’engloben, doncs, personatges d’inequívoca trajectòria democràtica i indubtable tarannà tolerant com són -entre molts altres- Primo de Rivera, Franco, Aznar, o José Bono, a banda de la mateixa senyora Díez.
2. Els nacionalismes realment perillosos i dignes de temor són aquells que -com el català o el basc- no tenen un exèrcit propi. En canvi, uns altres  -que posseeixen exèrcit i que l’han fet servir contra la ciutadania en repetides ocasions durant el darrer segle- són dignes de tota confiança, no han de provocar cap por, i ni tan sols no han de ser considerats nacionalismes.
3. El castellà és un idioma perseguit, no tan sols a Catalunya o al País Basc, sinó fins i tot al País Valencià, malgrat el fet que hi ha milions de persones que viuen  i treballen en aquests territoris sense saber ni un borrall de les respectives llengües pròpies. Algunes d’aquestes persones es dediquen professionalment a la política, i no hi ha constància que hagen fet servir mai el català o l’èuscar, sinó únicament la perseguida llengua dels castellans.
4. Un partit que -com el que ella presideix- declara que el seu objectiu central és defensar el castellà en tot el territori espanyol ha de ser vist com un partit no nacionalista. Per contra, si algun partit considera que la defensa del català, o del basc, és un eix important del seu programa polític, això el converteix automàticament en un partit nacionalista i excloent. 
En les darreres dècades, neurocientífics notables com Joseph LeDoux o Antonio Damasio han demostrat que el comportament humà no és -ni de bon tros- tan racional com tradicionalment ens ha agradat pensar. Ho han fet utilitzant sofisticats sistemes de neuroimatge que els han permés d’estudiar alguns casos clínics curosament seleccionats, i també mitjançant rigorosos experiments conduits en laboratoris tecnològicament molt avançats.
Potser no calia tot això. Haurien tingut prou d’escoltar una entrevista amb aquest prodigi del pensament racional i de la lògica deductiva que és la senyora Rosa Díez. Quina gran pèrdua per a la ciència!, que aquesta dona estiga tan motivada per dedicar-se a la política, amb el partit que convinga en cada moment, en comptes d’haver fet una generosa donació del seu cervell a la ciència.

Censura i energúmens

El president de la Diputació de València entén que l’acte de censurar una exposició fotogràfica és una mostra de la llibertat d’opinió de la institució. No és estrany que a aquest homenet li patine el cervell quan parla de coses com llibertat i opinió, que li resulten ―ben comprensiblement― del tot alienes. Recordem que és el mateix personatge que va declarar públicament que cal rematar els professors que saben utilitzar adequadament els adverbis. Anem a pams, doncs.

En una societat que s’aplica el qualificatiu de democràtica, els administrats poden opinar, i ho poden fer de diverses maneres, no totes igualment lloables, però sí admissibles. Entre les formes lloables, poden expressar opinions en veu alta, escriure articles o llibres, fer representacions teatrals o exposicions artístiques, o convocar manifestacions. En totes aquestes expressions ―i en algunes altres― l’administració o no ha d’intervindre gens, o ha de vetlar, senzillament, perquè puguen dur-se a terme sense entrebancs. Entre les formes menys lloables, hi ha la d’escridassar un orador, xiular l’emissió d’un himne, o fins i tot insultar un representant públic. No és particularment exemplificador o recomanable, però la democràcia ja ho té, això, i els ciutadans poden optar per aquestes expressions poc educades.

En canvi, els administradors, aquells que tenen poder polític, no. No és legítim que insulten, amenacen o menyspreen els ciutadans, ni tan sols quan els altres ho han fet amb ells. És tan fàcil d’entendre el perquè, que crec que fins i tot el Sr. Rus ho comprendria. Els polítics ja tenen el poder de decisió i d’actuació. Ja s’expressen quan prenen decisions que ens afecten a tots, i estan protegits pels mecanismes de seguretat de l’estat. No cal, per tant,  que als privilegis d’exercir el poder vulguen afegir ―a més― els propis dels administrats, ni tan sols disfressant-los de llibertat d’opinió. Especialment quan, com en el cas de l’inefable president d’opereta, la manera d’opinar és o bé insultar, o bé amenaçar, o bé censurar exposicions. Així, si aquest senyor opina que les fotografies dels seus camarades són poc edificants, i no mereixen ser vistes, resulta que els ciutadans ens hem de quedar sense veure una exposició que s’ha organitzat a expenses de l’erari públic.

És comprensible, això sí, que ell i molts altres energúmens que, com ell, ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions valencianes, s’expressen com ho fan, i se senten legitimats per a menysprear, vilipendiar, amenaçar i coaccionar els ciutadans. Els seus antecessors, tant ideològics com biològics, es van fer un fart de fer totes aquestes coses ―i moltes més― durant el franquisme, i ningú no els n’ha demanat mai comptes. Ni tan sols han hagut de dir públicament que n’estiguen penedits, o que tot allò va constituir un abús inacceptable. No parlem ja de rescabalar les víctimes o de restituir la dignitat de la seua memòria. Amb aquestes premisses, ¿com no volem que continuen insultant-nos, amenaçant-nos, i decidint què podem i què no podem contemplar?

Bilingüisme imbècil

Si la idea en positiu del bilingüisme és la d’enriquir els membres d’una societat, fent que dominen més d’una llengua, hi ha unes quantes estratègies que -de manera inequívoca- no van en aquesta direcció. Una d’elles és la de mantenir absolutament tots els rètols (vull dir, tots els que no estan escrits exclusivament en castellà) en els dos idiomes, amb total independència del contingut. Mentre que s’entén que pot resultar aclaridor un rètol com ara: Draçanes/Astilleros, resulta completament superflu indicar, com passa, per exemple a l’estació del Cabanyal de València: Direcció Castelló/Dirección Castellón. Quina és la idea que tenen els autors del rètol? Que una persona de llengua inicial castellana, llegint “Direcció Castelló”, pot equivocar-se i pensar que això, traduit al seu idioma matern és “Lavabos de mujeres“, per posar un cas?
Des del meu punt de vista, el que fan amb això els perpetradors d’aquest i altres cartells és tractar d’imbècils els possibles lectors. Sense entrar en la ignominiosa i innecessària estratègia colonialista de traduir al castellà els topònims (que hi ha en el mot ‘Castelló’ que el faça impronunciable per a un castellà?), és evident que no cal ser un superdotat intel·lectual per a entendre perfectament el significat de ‘Direcció’, fins i tot quan hi falta la ena final que la convertiria en una paraula netament castellana.
El súmum de la imbecil·litat d’aquesta estratègia podem trobar-lo al Port de Xàbia/ Puerto de Jávea, en un indicador situat a prop de la Llotja/Lonja, que resa: Gasolinera / Gasolinera. Magnífic! Tot un monument a l’estupidesa humana. Així, els valencians hi podem llegir tranquil·lament ‘Gasolinera’, mentre que -per contra- els castellans hi llegiran, amb absoluta comoditat: ‘Gasolinera‘. I tots contents!
No tinc cap dubte que les autoritat responsables d’aquestes decisions tan assenyades no pretenen insultar els contribuents de llengua inicial castellana, tot considerant-los severament incapacitats per a entendre paraules que difereixen en una sola lletra de les que ells mateixos emprarien. Ans al contrari, pertenen enviar-los un missatge inequívoc: no cal que feu ni el mínim esforç per conéixer un sol mot de la llengua pròpia d’aquest poble. Ja ens encarregarem nosaltres d’exterminar-la per tal que no us faça cap nosa. Mentrestant, això sí, deixeu-nos que continuem parlant de bilingüisme. Sona tan bé!

Bilingüisme autèntic?

En un territori que es declara oficialment bilingüe hi ha dos tipus de ciutadans: els capacitats, que dominen els dos idiomes, i els discapacitats, que només en coneixen un. Si, a més a més, les autoritats del territori presumeixen amb freqüència de tolerància lingüística, i no es cansen de declarar que el bilingüisme és una gran riquesa, és lògic pensar que la intenció del govern ― i les seues accions― aniran en la direcció de procurar la capacitació dels discapacitats. D’acord amb el postulat del bilingüisme com a riquesa, es tractaria de fer que els més pobres, aquells que desconeixen la meitat de les llengües oficials, deixen de ser tan pobres i passen a ser una miqueta més rics. 
Això, des del poder polític, és fàcil de fer. Es tracta de garantir que la llengua que és desconeguda per més persones, estiga present en tots els àmbits de la comunicació. Si un ésser humà d’intel·ligència mitjana (posem una edat mental superior als cinc anys) veu un cartell que diu ‘Eixida’, ubicat sistemàticament al costat d’una fletxa que indica una porta, tardarà ben poc a entendre què vol dir la paraula en qüestió. I si la televisió, la ràdio i els diaris li acosten quotidianament les paraules d’eixa llengua, qualsevol parlant de l’altra llengua oficial serà capaç, en poc de temps, d’entendre-la, i els més dotats, de parlar-la amb una correcció suficient.
Per contra, si al costat de la paraula ‘Eixida’ hi ha sistemàticament l’equivalent en l’altre idioma. Si, encara més, és aquest equivalent el que resulta destacat en grandària i visibilitat, quan no és ―ras i curt― l’única paraula que acompanya la fletxa. Si als pocs programes de TV i ràdio que utilitzen la llengua pròpia hi ha una presència massiva i constant de l’altra, mentre que als nombrosos programes en castellà no s’hi sent mai una paraula en valencià, aleshores haurem de concloure que s’està fent molt poc per equiparar els ciutadans en capacitat lingüística; ben poc per enriquir els més pobres. En tot cas, la intenció que haurem d’atribuir a eixa política és la d’igualar a la baixa; la de convertir en discapacitats monolingües els qui actualment ja són ricament bilingües. 
Ben lluny de l’aspiració europeista que cada ciutadà conega al menys tres llengües europees, els nostres paladins del bilingüisme trampós, pretenen que els valencians del futur siguen més discapacitats, més pobres i menys europeus que els actuals. 

Coherència educativa?

A ningú que tinga fills no se li escaparà que ells i elles copien molt més allò que nosaltres fem que no el que els diem que han de fer. A vegades, pot semblar –fins i tot―que tenen especial facilitat per copiar les coses que menys convenen. Aquest fenomen no té res de particular. Els psicòlegs en diuen ‘modelatge’, i forma part de l’aprenentatge per observació, que és la principal forma d’aprendre dels humans. La clau és recordar que s’aprèn molt més de la conducta que observem, que no dels discursos que ens expliquen. Així, a ningú no estranyarà que un fill de fumadors fume en arribar a l’adolescència (o molt abans), per molt que els pares l’hagen dut a cursos informatius, i li hagen parlat sovint dels perills del tabaquisme.
Respecte a la llengua, ens passa el mateix. Els duem a una escola valenciana i valencianista. Potser ens els emportem a manifestacions, concentracions i actes pel país, i fins i tot els expliquem amb detall tot el que sabem sobre els nostres drets, incloent-hi els lingüístics.
Això, no cal dir-ho, està molt bé. El problema és que després veuen que nosaltres mateixos abandonem el valencià a la primera de canvi. Veuen que parlem en castellà amb persones que ens entendrien perfectament en valencià (sovint, fins i tot amb persones que –amb ells―parlen en valencià!). Observen com –quan no sabem si algú parla o no en valencià― per defecte, ens hi adrecem en espanyol. En definitiva, que escolten el nostre discurs de dignitat i igualtat, però veuen la nostra conducta subordinada i abandonista. Endevineu amb què es quedaran?
No ens haurà d’estranyar si, uns anys més tard, observem que parlen molt poc en valencià; que es relacionen en espanyol amb persones capacitades per a expressar-se en valencià, i que han deixat la seua llengua familiar reclosa en un reducte mínim, i circumscrita a usos molt escassos i a entorns protegits. No se l’han inventat ells, aquest estil de conducta. Tot el que han fet és copiar el nostre. Si nosaltres som ‘catalanocallants’ més que no catalanoparlants, i si –tot i considerar-nos valencianistes―en la nostra vida no n’exercim, o –a tot estirar― fem de ‘valencianistes de la secreta’, no podem esperar res de molt distint dels nostres fills.
 
Si volem que ells facen una altra cosa, hem de començar per nosaltres mateixos. Potser estaria bé començar per creure’ns allò que diem (que la nostra és una llengua digna, per exemple), i portar-ho a la pràctica quotidianament, davant d’ells. No cal fer grans heroïcitats, ni canvis radicals. Crec que n’hi hauria prou, si sistemàticament ens adrecem a tothom en valencià, fins al moment en què ens diguen explícitament que no ens entenen. Aleshores, després de constatar que es tracta d’un problema de capacitat de l’interlocutor, si volem, podem parlar en una altra llengua. No té res de particular això. És el que fan tots els parlants que es creuen –de veritat― que la seua és una llengua digna i normal.

Enveja de pel·lis

Ara que la Generalitat de Catalunya posa en marxa una llei que permetrà veure cinema en català, se senten veus indignades que es queixen de la imposició lingüística que això representa. No és que la nova llei pose els drets lingüístics dels catalans al mateix nivell que ho estan els dels castellans. Ni de bon tros!. Una persona de Valladolid -posem per cas– té el dret -i pot exercir-lo– de veure totes les pel·lícules que s’estrenen a la seua ciutat, doblades o subtitulades en la seua llengua. La nova llei -en canvi– només garanteix als catalans un 50% dels títols que s’hi estrenaran. Un sofisticat càlcul matemàtic ens mostra inequívocament que -tot i la nova llei del cinema– els catalans tindran la meitat de drets que els castellans. De contribucions -això sí– no en pagaran la meitat. 
Els valencians ho tenim pitjor. Ara mateix, la quantitat de pel·lícules que podem vore en valencià a les sales comercials és mínima. I les poques que n’hi ha són les que organitzen -sempre excepcionalment– institucions com la Universitat de València o entitats com Escola Valenciana. A la nostra Generalitat no li fa ni fred ni calor que siga  pràcticament  impossible accedir al cinema en valencià. Es veu que pensen com el company d’un amic meu, professor d’institut, que -precisament a compte de la llei catalana del cinema– s’exclamava l’altre dia en contra de “la imposició lingüística”. Transcriuré el diàleg, perquè la senzillesa de l’argument s’ho val:
– Has visto los catalanes? Ahora quieren que doblen todas las películas en catalán!!! Y si no, van a poner multas. A ti que te parece, Fransex (sic).
– Tu tens fills? -li preguntà el meu amic-
– Sí
– Jo també. I els has ensenyat a parlar la teua llengua?
– ¡Pues claro!
– Jo també. I tu pots dur-los al cine, a vore una pel·lícula en la seua llengua?.
– Pues sí, pero…
– Jo no.
No vull dir que el company del meu amic se n’anara convençut, amb el pes indiscutible d’aquesta evidència. Fa falta molt més que una bona argumentació per a fer baixar del burro algú que ha trobat tant de gust a estar sempre en la posició més còmoda. Els monolingüistes radicals -com el company del meu amic– en general, no poden entendre per què unes altres persones han de voler uns drets que ells mateixos exerceixen sense cap esforç. Convençuts com estan de la seua natural superioritat, s’estranyen i s’indignen si algú s’atreveix a demanar un tracte similar al que ells ja reben.

Devem ser un dels pocs territoris del món en què els nouvinguts (això sí, segons d’on vinguen), no és que tinguen els mateixos drets que els autòctons, és que en tenen més. Si no que ho pregunten als meus veïns, que són uruguaians. Des que van arribar ací, que poden exercir el seu dret a dur els fills al cinema, a vore pel·lícules en la seua llengua. Pagant, això sí. Jo, en canvi, només puc exercir el meu dret a pagar, perquè les pel·lícules, el 100%, estan en la llengua d’ells. En la meua, no. 

És per això que he de confessar que, tal com la decimonònica teoria freudiana atribuïa a les dones un greu complex psicològic anomenat enveja de penis, jo patisc, ara mateix, d’una greu i manifesta enveja de pel·lis. Enveja dels veïns del Nord, que podran veure la meitat de les estrenes en la seua llengua. I enveja -més encara- dels castellans de Toledo o de Càceres, que les poden vore totes. O sense anar tan lluny, dels castellans de casa nostra, que -a diferència de nosaltres– sí que poden dur els fills a vore pel·lícules en la seua llengua. Es veu que, com diu la Constitució, tots som iguals, però uns són més iguals que altres.

La universitat valenciana que necessitem

La cultura valenciana, i no solament la llengua, està sotmesa a una intensa  contraplanificació, per part de moltes de les institucions i autoritats que –d’acord amb la lletra i amb l’esperit de les lleis vigents—haurien de promoure-la. No m’estic referint –només—al fet que figures com el President de la Generalitat, els Consellers o els alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats valencianes no usen per a res el valencià, o que –en les comptades ocasions en què ho fan—es mostren com uns analfabets funcionals. Ni tampoc –només—a la sistemàtica destrucció del nostre patrimoni natural i arquitectònic que –com en el cas del Cabanyal—s’ha convertit en una altra de les seues tristes prioritats. Es tracta també de la imatge del poble valencià que transmeten a través dels mitjans públics de comunicació.
Oculten sistemàticament tota la riquesa de manifestacions culturals de la nostra societat, substituïnt-les per unes altres d’importades. Així, durant les festes de Nadal programen villancicos d’origen andalús o castellà, i –si cal—Christmas songs angleses. Qualsevol cosa excepte alguna de les tradicionals nadales valencianes. El Palau de la Música (que fa tots els seus anuncis exclusivament en castellà) programarà excel•lents cantaors flamencs, però mai un fenomen del cant d’estil valencià com el magnífic vocalista Pep el Botifarra. I Canal 9 emetrà –en horaris de màxima audiència– concursos dirigits per presentadors monolingües en castellà, com si no tinguérem ni professionals ni concursants capacitats per a oferir un entreteniment similar en la nostra llengua, tal com TV1, TV2, Tele5, Cuatro, i un llarg etcètera, ho fan en la seua.
I quina relació té això amb la Universitat?
Amb uns models com els descrits, que o bé són directament forasters i volgudament aliens a la cultura valenciana, o bé són nascuts ací, però carregats d’una incomprensible vergonya de ser valencians i de comportar-se com a tals, necessitem figures alternatives. Ens cal poder visualitzar persones que –sense renunciar a ser valencianes—són competents, cultes, eixerides i exitoses en els diversos camps de la vida social.
I la Universitat, una de les poques institucions valencianes que no està profundament implicada en la tasca de castellanització que han abraçat -de manera creixentment descarada– els representants del poder polític, és qui pot -ara com ara– exercir desacomplexadament la seua condició de valenciana, i -d’eixa manera- prestigiar-la.

La Universitat, les universitats valencianes en conjunt, tenen un potencial de generació de coneixement, i també de divulgació, que -en una societat desatesa i culturalment empobrida com la que ens volen encolomar des de dalt– cobra una importància especial. Mentre les autoritats que haurien de vetlar per la cohesió social i treballar pel desenvolupament armònic, dediquen els diners públics (els nostres) a predicar la ignorància i a estimular l’odi i l’obscurantisme, no sembla que hi haja ningú, fora de la Universitat, amb força suficient per a contrarestar la mala maror que els altres escampen, a peu i a cavall.
És per això que, ara que la Universitat afronta un nou procés d’elecció de l’equip que regirà el seu destí durant els propers anys, és molt important que el nou Rector (o Rectora) no siga corretja de transmissió de cap partit polític, sinó una persona fermament decidida a apostar fort perquè la Universitat jugue el paper que -especialment ara– la societat valenciana li demanda. Necessitem un Rector amb una personalitat sòlida, capaç de representar tot el dinamisme de la nostra Universitat, i de mantenir-ne la identitat, per tal de projectar-la internacionalment, que és un dels reptes més imminents que tenim ara mateix. Perquè només des de la identitat pròpia es poden fer aportacions significatives al coneixement, i a la humanitat. I aquesta tan universal, és una de les funcions prioritàries de tota universitat.

Prendre la paraula

Publicat a criteri.cat  9-01-2010: feu clic sobre el títol
El mateix dia 13 de desembre, mentre molta gent prenia silenciosament la paraula a Catalunya, per a expressar el seu desig de normalitat, a Bilbao tenia lloc la fase final del concurs de bertsolaris del País Basc. Els bertsolaris -com probablement molta gent ja sap- són una mena de trobadors moderns, emparentats conceptualment amb els versadors valencians i els glossadors de les illes. Improvisen versos sobre qualsevol tema proposat, i la seua excel·lència és mesurada d’acord amb diversos criteris. L’esdeveniment -aquesta vegada- va convocar unes 14000 persones durant una llarga jornada del BEC (Bilbao Exhibition Center) de Barakaldo, i va finalitzar amb la proclamació -com a Txapelduna (campiona) de Maialen Lujanbio, que és la primera dona que arriba a conquerir aquest títol.
El bertsolarisme és una tradició molt antiga de la cultura basca, que no s’ha limitat a conservar-se sinó que s’ha desenvolupat, adaptant-se als nous temps i a la realitat d’una cultura mil·lenària, que no compta amb un estat que la sustente. L’arrelament social que té actualment deu molt a aquesta capacitat d’evolucionar, al seu inqüestionable poder d’emocionar auditoris, i al fet que el bertsolarismne es practica a les escoles.  Des del punt de vista psicològic, sembla una magnífica eina per a treballar diverses capacitats intel·lectuals, incloent-hi el sentit del ritme, el càlcul, la riquesa de vocabulari o la creativitat i l’ingeni. Difícilment podríem trobar un mètode més eficaç per a treballar eficaçment -amb una sola activitat- totes aquestes qualitats.
La popularitat del bertsolarisme fa que molta gent -fins i tot els qui no tenen l’èuscar com a llengua pròpia- s’hi acoste amb interés, i em diuen que no són pocs els que diuen -fins i tot amb una certa indignació- que els bertsos s’haurien de fer també en castellà, per tal que aquells que no coneixen la llengua basca, no se’ls perden. El comentari és molt interessant perquè reflecteix una forma de pensar – fortament recolzada i sostinguda per la utilització demagògica del concepte de bilingüisme- que podem anomenar prepotència lingüística. Qui diu això (que els bertsos també haurien de ser haurien en castellà), a banda de passar per alt les enormes dificultats pràctiques (què fem amb la rima?; qui en fa la traducció?; com es mantenen els jocs de paraules i el sentit original?… ), està expressant una idea bàsica, de profund contingut discriminador i antidemocràtic: que aquelles persones que, vivint en un territori, han decidit d’ignorar-ne la llengua pròpia, no s’han de privar de res; ni tan sols de l’accés a les manifestacions culturals més genuïnes.
La idea central és: si algun espectacle val la pena, ha d’estar disponible -també en castellà- per a aquells que opten per mantenir-se en la volguda ignorància d’un monolingüisme radical i militant. És evident que aquests adeptes del bilingüisme trampós, mai no mouran un dit per demanar que les obres del teatre clàssic castellà o les pel·lícules del cinema modern siguen traduïdes a l’èuscar. Això no forma part del seu empobrit concepte de la riquesa lingüística, ni de la seua raquítica comprensió de la cultura viva. Crec que hauríem de començar a fer servir el terme ‘discapacitats lingüístics’, per a referir-nos a aquesta mena de gent. Potser així, en la seua qualitat de discapacitats, podran reivindicar més bé el seu dret a que tot, en aquest món i en qualsevol altre, els hi siga donat en l’única llengua que coneixen.