A la consulta popular d’Arenys de Munt ha votat un 40% de la població. A la premsa espanyola, sens dubte, diran que en són pocs. Quan els convé ja ho diuen, això. Quan no els convé parlar de xifres, per exemple, quan hi ha una manifestació innegablement massiva, aleshores diuen que el que compta són les urnes, i que no importa quanta gent es manifeste sinó quants van a votar. Ara bé, si es tracta de fer un referèndum, la cosa de votar pot arribar a ser il·legal, i qui el convoca pot anar a parar a la presó. Això deu ser l’essència de la democràcia: il·legalitzar les consultes al poble. Llàstima que al comú dels mortals, que no gaudim de la intel·ligència preclara d’individus com l’Aznar, o qualsevol dels altres dirigents polítics que vàren donar suport a tan democràtica mesura, se’ns escapa tanta subtilesa, i tenim una perillosa tendència a pensar que prohibir una consulta democràtica i il·legalitzar partits polítics equival a convidar la gent a assolir els seus objectius a través d’uns altres mitjans. Segurament, pensar així també pot esdevenir il·legal.
Amb aquesta particular manera de fer, que consisteix bàsicament a assumir que: (a) si en sou molts, manifestant-vos, això no compta perquè allò que té valor són les urnes; i (b) si preteneu fer votar alguna cosa que no ens interessa, aleshores prohibim la votació. Així les coses, ni la quantitat de manifestants ni el nombre de votants no hi compten per a res. Les úniques xifres que valen són les que ells s’inventen quan diuen “Allò que realment importa al ciutadà és…” (afegiu-hi qualsevol xorrada que els puga interessar en cada moment).
I ara resulta que a Arenys un 40% dels habitants no s’han deixat intimidar ni pels mecanismes legals i oficials (prohibició del refrèndum, campanya mediàtica en contra) ni pels extraoficials (amenaces i demostracions intimidadores de falangistes), legitimats per l’habitual munió de jutges i funcionaris de provada (inquebrantable) lleialtat a l’estat. És precisament això el que fa que un 40% siga un gran percentatge.
Categoria: Horta
estadístiques basques
Vull reproduir un article publicat a la premsa basca, tal com me l’ha fet arribar un amic meu. És breu, i crec que expressa bé -amb mesura i ironia– la ràbia que provoca l’estat d’excepció que s’hi està vivint, des de l’arribada al poder de ‘los nacionales’ del PPSOE.
Ací el teniu:
Estadísticas vascas Koldo Campos Sagaseta Ayer, en el programa “Pásalo” de ETB-2, Patxi López, su conductor, reveló una interesante estadística. No especificó la fuente en la que se basaba ni aportó documentación alguna sobre su fidelidad, pero nada de ello impidió que la difundiera: “En el País Vasco, cada cinco minutos, una persona es llamada facha”. Sólo por aportar otros datos estadísticos por si Patxi López los ignora y de los que también me voy a reservar las fuentes, me siento en la obligación de confirmar que, curiosamente, en el País Vasco, cada cuatro minutos un facha es llamado demócrata, y cada tres minutos un torturador es llamado funcionario, y cada dos minutos un sinvergüenza es llamado juez, y cada minuto un delincuente es llamado empresario, y constantemente un impostor es llamado lehendakari, y con la misma frecuencia un cretino es llamado comunicador. Y no son estas las únicas estadísticas que tengo a bien compartir con Patxi López y demás contertulios de “Pásalo” porque en el País Vasco, cada cuatro minutos, un fraude es llamado proceso electoral, y cada tres minutos una pantomima es llamada estado de derecho, y cada dos minutos una mascarada es llamada sistema judicial, y cada minuto una estafa es llamada Banco, y constantemente un crimen es llamado accidente, una letrina es llamada medio de comunicación y un zángano es llamado rey.
PPSOE
Passades ja les eleccions europees, encara tenim a la retina els cartells electorals en què un partit –el PSOE—mirava d’espantar-nos amb l’amenaça d’uns rostres que representaven la dreta més cavernícola i temible: el PP. Aquesta genial idea central de campanya, consistent en transmetre el profund missatge: “Vota’ns a nosaltres, els altres són el dimoni” no és gens sorprenent, si parem atenció al desert intel•lectual que constitueix l’ideari de l’esmentat partit. Encara sorprèn menys si recordem que és el mateix eslògan que havien fet servir en les anteriors eleccions espanyoles, per tal de combatre l’abstenció (“Si tu no hi vas, ells tornen”), i no gaire diferent del que han fet servir en les darreres conteses electorals, a falta de propostes més interessants per oferir a l’electorat. Un prodigi d’imaginació i inventiva, sens dubte, que podem atribuir a les ments privilegiades dels més alts dirigents socialistes. Res a dir, però. Forma part de les prerrogatives legítimes d’un partit la selecció dels missatges que consideren més adequats, d’acord amb la percepció que tenen dels seus electors potencials, i d’acord amb el respecte que aquests els mereixen. El que resulta profundament immoral i repulsiu és que aquest mateix partit que reclamava per a ell els vots que haurien de mantenir l’adversari (el PP) fora del poder, ocupe ara mateix el Govern Basc pactant, precisament, amb els representants locals d’aquella dreta cavernícola i absolutament rebutjable. Potser és que els estrategs del PSOE consideren que el PP basc no és ni tan de dretes ni tan nefast com ho són el PP europeu i el PP espanyol. Jo m’inclinaria, més aviat, per deduir dues conclusions d’aquesta curiosa conducta post electoral: a) Tant el PP com el PSOE tenen molt clar que el País Basc no forma part d’Espanya, ja que les diferències –suposadament manifestes i irreconciliables – que mantenen a nivell estatal, es difuminen per art de màgia i es transformen en cordialitat i entesa, a l’hora de pactar l’ocupació d’Ajuria-Enea. Els mateixos dos partits que són com gat i gos quan es tracta de pressupostos generals, accions per a combatre la crisi econòmica o qualsevol altre aspecte d’àmbit espanyol, es transformen en carn i ungla (per no usar una altra expressió, ben genuïna i força més descriptiva dels actors principals, per bé que una mica més malsonant) quan es tracta d’establir les línies polítiques de la governació de la Comunitat Autònoma Basca. b) El PSOE i el PP són una sola empresa, amb dues marques comercials que es fan mútuament la competència per tal d’evitar que algú altre els prenga una part de la quota de mercat. Així, quan convé marquen les diferències per tal d’atraure cadascun la seua clientela potencial, i quan no, tanquen les files i caminen agafats de la mà, a la conquesta de tot allò que se’ls hi pose al davant. La primera de les conclusions xoca frontalment contra l’ ideari explícit dels dos partits, que són, per damunt de tot, espanyols, i que representen les dues cares d’una mateixa voluntat profundament i radicalment nacionalista, que posa per davant de qualsevol altra consideració la necessitat d’espanyolitzar el País Basc. La segona conclusió, senzillament viola les lleis de la competència lleial, base de l’economia de mercat en què es veu que cal considerar que vivim. És per això que, modestament, recomanaria als actuals dirigents d’aquestes formacions polítiques que, ara que les fusions bancàries estan tan de moda, consideren la possibilitat de fusionar-se en una sola marca comercial. Si no els agrada la solució més senzilla, que és l’acrònim PPSOE, jo em permetria de suggerir-los-en un altre: Frente Nacional Español, que recull perfectament l’esperit central del seu ideari comú, que podríem resumir en tres paraules, sense oblidar els imprescindibles signes d’admiració: España!, España!, España!
El retorn de ‘los nacionales’
La suspensió cautelar del decret que estableix l’èuscar com a llengua vehicular en l’ensenyament al País Basc és la primera mostra de bel·ligerància obertament antibasca de l’actual govern de la Comunitat Autònoma Basca. Per si de cas l’escenificació burdament hipòcrita de la passada campanya electoral europea havia aconseguit d’enganyar algú, tot fent-li pensar que PP i PSOE són dos partits distints, i fins i tot oposats, ací tenim els senyors López i Basagoiti certificant l’aliança del nacionalisme espanyol més ranci des dels temps de Franco. I no és un tema que afecte exclusivament els bascos. Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans. Sota el lema de la “llibertat per a escollir la llengua de l’ensenyament”, el que reivindiquen realment és el dret d’ignorar la llengua pròpia del territori en què viuen. Els estudis fets (la Generalitat valenciana en té alguns de ben concloents, que es nega a publicar) demostren que els únics sistemes eficaços per tal d’assolir la plena competència en dues llengües cooficials són els d’immersió lingüística en la llengua minorada. L’altra, la llengua dominant, la vertaderament imposada, s’aprèn de totes passades. A banda d’estudiar-la a l’escola, hi ha una aclaparadora abundància de mitjans, que inclou emissores, diaris, publicitat, paisatge lingüístic, etc., que ho garanteix sobradament. Tot això, però, no els importa gens, perquè l’objectiu de dominar les dues llengües és per a ells només una excusa. No hi tenen cap interès. El que realment pretenen és consolidar la divisió dels ciutadans en dues categories, que potser caldria anomenar –futbolísticament— divisions. D’una banda estan els ciutadans que opten per una de les dues llengües oficials, concretament pel castellà. Aquests tenen dret a obtenir sempre en la seua llengua, i sense cap necessitat d’atabalar-se per aconseguir-ho: atenció de qualsevol funcionari o servei públic, tota mena d’espectacles públics i privats (cinema, circ, televisions, conferències, cursos oficials o no…), totes les etiquetes de tots els productes que compren, de qualsevol tipus (medecines, aliments, joguines, aparells electrònics…), totes les comunicacions procedents de les institucions europees, o adreçades a aquestes, i una pila més de coses, tan gran que seria massa llarg d’esmentar-les totes. I per si amb això no n’hi ha prou, quan es troben amb un grup de persones que estan parlant entre elles en l’altra llengua oficial, la major part d’aquestes (per no dir que totes) l’abandonaran i passaran a expressar-se en castellà, amb un somriure, i la curiosa sensació que ho estan fent ‘per cortesia’. Els lectors mateixos poden considerar quants d’aquests drets estan autènticament garantits en el cas dels ciutadans que opten per l’altra llengua oficial: el català, l’èuscar o el gallec. Per posar-ne només un exemple, proveu de portar els vostres fills a veure una pel·lícula: quina oferta n’hi ha en castellà i en català? (si viviu al País Valencià, per exemple, la resposta és ben fàcil: l’oferta en la llengua pròpia és igual a zero). Això sí, a l’hora de pagar les contribucions, no ens fan cap rebaixa. Paguem el mateix, tot i que en rebem molt menys. Si això no és ser de segona divisió, m’haurien d’explicar ben bé, fil per randa, en què consisteix. Potser a ells els agrada considerar-se i anomenar-se defensors de la llibertat d’escollir. El llenguatge és molt elàstic, i permet tota classe de llicències. El que fan, però, és molt fàcil de descriure: se’n diu castellanisme radical. I consisteix a aplicar la llei de l’embut, de tal manera que el boc ample sempre és al seu costat, i l’estret al nostre. Ells tenen tots els drets, i aquesta –la de drets– és també l’etiqueta que posen als privilegis lingüístics que van adquirir il·legítimament, per la força de les armes, en un temps en què ‘los nacionales’ no necessitaven disfressar-se, com fan ara, de socialistes i populars.
El castellanisme radical del PP valencià
Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix– hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.
No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat.
I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal9 o no. El Govern Basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.
En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir ‘espanyolisme’. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola –tal com les anomena la Constitució vigent– i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica– també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat– plenament espanyol.
Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.
És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’ idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho –això sí– amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics– per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.
Practiquem el bilingüisme
Allà on hi ha un espai amb presència notable del català, apareixen sistemàticament els grans propagandistes del bilingüisme, cantant-ne les excel·lències. Ja sabem, però, que tots aquells que l’han estudiat afirmen que el bilingüisme (el d’una societat, no el d’una persona) no és més que un pas més en la direcció de la substitució d’una llengua per una altra. Probablement és per això que totes les forces i institucions polítiques de clara intenció espanyolista (és a dir, castellanitzadora) el valoren tant, particularment en aquells contextos en què no han aconseguit d’imposar un monolingüisme castellà complet i arrodonit. “El bilingüisme és una gran riquesa” –diuen. Convindreu amb mi que resulta curiós que, considerant-lo com el consideren, una gran riquesa, no s’hagen espavil·lat a convertir les seues societats en bilingües (com és que Madrid no és ja –com a mínim- una comunitat trilingüe?; que potser no volen ser rics?), i més encara, que facen mans i mànigues per evitar que la part de la població que és actualment monolingüe (en castellà, per descomptat) quede eternament ancorada en aquesta condició, i –per tant- injustament marginada d’aqueixa gran riquesa, que és el bilingüisme. És tan potent el prestigi del bilingüisme, que ni tan sols l’actual govern valencià, que objectivament practica unes polítiques encaminades a l’extermini de la llengua pròpia dels valencians, de la manera més ràpida possible, no n’abomina. Ans al contrari; quan convé, i sempre en castellà, en fan gala, i s’omplen la boca dient que la societat valenciana és una societat bilingüe. Doncs bé, si bé ho pensem, potser resultarà que tenen raó, o si més no, que ens convé donar-los-la. I no sols això, sinó que –convençuts com ara estem de les bondats del bilingüisme, hem de posar fil a l’agulla, i ocupar-nos, solidàriament, que aquesta nostra gran riquesa arribe també als elements lingüísticament més pobres i desafavorits de la nostra societat: les persones monolingües, que encara no estan capacitades per a expressar-se en català. I què podem fer per solidaritzar-nos-hi i compartir la nostra riquesa? Doncs, és bén fàcil: parlar-los sempre en català. Únicament d’aquesta manera podrem fer bones les tan lloades virtuts del bilingüisme. Ens cal, urgentment, substituir aquell prejudici vell i absurd que diu que hem de parlar castellà “per educació” en presència dels parlants d’aquesta llengua, per una nova norma, basada en la més estricta generositat, que estableix que parlar en castellà a algú que encara no domina el català és un acte d’egoïsme completament inacceptable, essencialista, retrògad i sectari, perquè fent això estem barrant el pas dels pobres monolingües a l’incontestable cel del bilingüisme. Així doncs, i d’acord amb allò que prediquen els partits de més estricta obediència espanyolista: siguem bilingües, parlem català amb tothom i a tothora.
Independentistes del PP
Les declaracions recents del Conseller Font de Mora, qualificant el català com a ‘llengua estrangera’ poden afegir-se, en bona lògica, a aquelles de la seua coreligionària Esperanza Aguirre, que lamentava que una empresa que es traslladava a Catalunya se n’anara “fora del territori nacional”. Deixem de banda, per un moment, el fet indiscutible que el català és –també- la llengua pròpia dels valencians (Eps!: indiscutible per a la comunitat científica internacional , i fins i tot per a la justícia espanyola -14 sentències ho avalen a hores d’ara- no necessàriament per a algun grapat de hooligans més o menys analfabets en la llengua de què pretenen opinar). Suposem provisionalment que el català és, exclusivament, la llengua del Principat de Catalunya, i analitzem des d’aquesta perspectiva l’afirmació de l’ínclit conseller: si la llengua d’una comunitat autònoma és considerada per algú com un idioma estranger, vol dir que aquest territori no forma part de la mateixa nació que la persona que fa una tal afirmació. Així doncs, resulta que el Conseller Font de Mora considera que Catalunya no és Espanya. ¿No el converteix això en un independentista? Potser algú pensarà que resulta curiós que els més aferrissats defensors de l’espanyolisme radical es despengen amb comentaris obertament independentistes, i tanmateix no ho és. I no ho és perquè l’espanyolisme que defensen aquests il·luminats no és cap altra cosa que un pancastellanisme radical, que no contempla cap altra possibilitat per als territoris inclosos en l’estat espanyol que la de castellanitzar-se fins al moll de l’os, perdent tota característica pròpia per esdevenir una mera fotocòpia de la Castella de referència, de la mateixa manera en què ho han fet ells mateixos i les seues famílies. I és per això que els cal considerar que els “territoris desafectes” són estrangers, i que les seues llengües no són espanyoles. No tinc cap dubte que el castellaníssim Conseller ha parlat mogut per l’omnipresent tacticisme electoralista que caracteritza –de manera permanent, un cicle electoral darrere de l’altre- l’acció política dels dos grans partits nacionalistes espanyols al País Valencià, i que ho ha fet amb el doble objectiu d’agradar als seus amos de Madrid i de rapinyar uns quants vots al altres partits de l’extrema dreta valenciana, però no deixa de ser interessant assistir a l’espectacle d’un espanyolista radical convertint-se –per obra i gràcia de la seua incontinència verbal- en un sòlid defensor de l’independentisme català.
Les urnes no absolen
En els sistemes democràtics, els veredictes no s’estableixen per subscripció popular. Ni tan sols per aclamació. Per contra, són jutges i tribunals qui han de considerar els fets i les proves, i dictaminar si una persona –tinga o no càrrec polític de rellevància– és innocent o culpable d’allò que se li ha imputat. En el sistema que actualment tenim, el mateix que ens ha cridat recentment a votar pels comicis europeus, tampoc.
Que els electors d’un país consideren que tant la sospita que un polític ha robat i malversat cabals públics, com la certesa que ha mentit als representants electes i a la societat en general, no suposen cap inconvenient a l’hora de votar-lo, només parla en contra d’aquest país. Fins i tot si es tracta d’un país degradat a la insulsa categoria de comunitat (com la comunitat de veïns, o la comunitat d’afeccionats a les carreres de caragols, posem per cas), que l’honestedat dels polítics no siga condició necessària per al seu èxit electoral és signe d’una alarmant pobresa de cultura democràtica. Als països civilitzats, recordem-ho, els càrrecs públics sospitosos d’alguna malifeta, dimiteixen molt abans d’escoltar la sentència judicial. Això passa, però, en uns altres països.
A l’hora d’interpretar el que passa ací, podem apuntar diverses hipòtesis, que bàsicament caurien en dos grans grups. El primer grup correspondria a explicacions que podem considerar benèvoles amb els ciutadans. Segons aquest criteri, podríem considerar que el monopoli informatiu que patim els valencians, que ha degenerat els mitjans públics de comunicació fins a convertir-los en un simple instrument d’agitació i propaganda al servei del PP, exerceix un poder prou gran com per a explicar els resultats electorals. Així, des d’aquest punt de vista, la gent, desinformada –o, pitjor encara– equipada amb el succedani d’informació que emeten les prostituïdes emissores públiques, vota com ho fa per pura ignorància de la realitat.
En l’altre costat estarien les explicacions més pessimistes pel que fa al gènere humà o, com a mínim, pel que fa als humans valencians. Es tracta de pensar que els electors consideren que no cal que un polític siga honest (no diguem ja, que ho semble), perquè qualsevol d’ells, si en tinguera ocasió, també ficaria la mà al calaix, i potser encara en faria més, de forat. Fa poc, algú m’explicava, molt en eixa sintonia, que no li semblava creïble que tot un president s’haguera deixat comprar per uns quants vestits de no res. Em va semblar que, a algú capaç de pensar així, no calia explicar-li que això dels vestits només és la xocolata del lloro, i que els que realment importen són els milions d’euros públics (és a dir, nostres) que han anat a parar a les mans d’uns i altres “amiguitos del alma”. No ho vaig fer. En canvi, em va fer pensar en una anècdota que vaig sentir, atribuïda a l’inefable Groucho Marx. Es tractava d’una conversa amb una actriu coneguda de la seua època, i anava poc més o manco així:
Groucho: Vosté es gitaria amb mi per un milió de dòlars?
Actriu: Home, hi ha poques coses que jo no faria per un milió de dòlars!
Groucho: Ah, molt bé! I per deu dòlars?
Actriu: Per deu dòlars! Però, vosté quina classe de dona s’ha pensat que sóc jo?
Groucho: La classe de dona que vosté és ja ha quedat clara. Ara ja, només estem regatejant el preu.
Requisit lingüístic castellà
En la societat valenciana fa més de 300 anys que està vigent el requisit lingüístic castellà. Més de tres segles que, per a treballar en l’administració pública, cal saber el castellà i ser capaç de comunicar-se en aquesta llengua, amb una fluïdesa proporcional a la responsabilitat del lloc que hom pretén ocupar. A ningú no se li ha demanat de conèixer cap altra llengua durant els últims tres segles. Poc ha importat si havien de tractar amb malalts valencians o amb administrats illetrats, incapaços d’entendre allò que els explicaven en la gloriosa llengua dels il·lustres Lope de Vega o Cervantes. Poc ha importat, o no gens, quantes vegades haurien de fer cua les dones i els hòmens que venien del poble a arreglar-se els papers. També per a ells, que no cobraven sous públics, ha regit el requisit lingüístic castellà. Durant l’últim quart del segle XX, la societat valenciana va viure un procés de transició que ens portà des de la darrera dictadura fins a l’actual sistema de govern, basat en la celebració periòdica d’eleccions.
El requisit lingüístic castellà també ha resistit intacte aquesta metamorfosi social. Des de Felip V fins a Joan Lerma, des de Primo de Rivera fins a Zaplana, i des de Francisco Franco fins a Francisco Camps, tots els governs que hem tingut –o que hem patit– han continuat considerant imprescindible la imposició del coneixement del castellà a tot aquell que volia treballar en la funció pública valenciana. És gràcies a aquest requisit lingüístic castellà que tenim funcionaris i polítics completament incapacitats per a expressar-se en valencià, com l’alcaldessa de València o l’anterior president de la Generalitat, o que ho fan amb evidents limitacions i dificultats fonètiques, lèxiques i sintàctiques, com l’actual president de la Generalitat. Això sí, tots ells i totes elles parlen un castellà d’excel·lent factura, cosa que els permet de comunicar-se amb desimboltura amb els valencians dels Serrans o de la Foia de Bunyol, i els facilita enormement la comprensió inequívoca de les ordres que els arriben de Madrid. Ara mateix, en 2009, 302 anys després de la derrota d’Almansa, la societat valenciana està en el procés de dotar-se d’una nova llei de la funció pública.
Potser ja és l’hora de reconèixer legalment que les persones que volem expressar-nos en la llengua que l’Estatut d’Autonomia vigent estableix com a oficial i pròpia, també tenim drets. Que no són els habitants de Xest o de Sogorb els únics valencians amb dignitat suficient perquè els funcionaris els parlen en la seua llengua. Que també els altres valencians, els que tenim i sentim el valencià com a llengua pròpia, els que –a diferència de la immensa majoria de la nostra classe política—no ens avergonyim ni de ser valencians ni de parlar valencià, també tenim el dret que les persones que ens administren ens parlen en la nostra llengua. I això només es pot aconseguir si en l’accés als llocs de treball públics es demana que, qui vulga treballar en l’administració valenciana, siga capaç de parlar i escriure –també– en valencià.
Autoinculpació
Gràcies a Internet he tingut ocasió de sentir un discurs del senyor Alfonso Rus, pronunciat –es veu que—davant d’una parròquia ben complaent. Fonèticament, el valencià del senyor Rus és una delícia. Té el parlar ric i assaonat propi de la seua comarca, la Costera, ple d’inflexions i harmonies vocàliques que fan goig de sentir-les. El seu nivell lèxic i sintàctic, tanmateix, són prou deficients. És normal. Durant segles, les autoritats militars i civils que ens han governat han menystingut la nostra llengua, i han procurat marginar-la i condemnar-la a un paper residual, reduït, a tot estirar, als usos familiars i a un nivell col·loquial. Sovint, han treballat obertament en contra del valencià, amb mètodes tan expeditius que comptarien, sens dubte, amb el beneplàcit entusiasta del senyor Rus. Mentre han pogut fer-ho, han eliminat el valencià de l’ensenyament, de la cultura oficial i de la presència pública. I quan no han tingut més remei que reconèixer-li una certa presència, ho han fet de mala gana, amb poca espenta i menys vergonya. És per això que el senyor Rus, com tantes altres persones, que tampoc no en tenen cap culpa, és analfabet en valencià. I és probablement per això, pel seu analfabetisme, que no sap què vol dir ‘aleshores’. Ell no en té la culpa. Per edat, no va poder accedir a una educació en valencià, i es veu que després, no ha trobat el temps, l’ocasió o l’interés necessaris per a alfabetitzar-se en la seua llengua materna. És fàcilment comprensible. Li ha passat a molta gent, i no és la meua intenció de fer-lo responsable de les seues mancances de formació. No és tan comprensible, en canvi, que considere que cal eliminar els qui no són tan analfabets com ell mateix. I no ho és, sobretot, que tinga la barra de manifestar públicament que a eixos que diuen ‘aleshores’ «anem a rematar-los».
Jo sóc un d’eixos que el senyor Rus vol rematar. Sóc professor d’universitat, i –efectivament– quan vull utilitzar un adverbi temporal, dic aleshores, o dic llavors. Un excel·lent i conegut remei contra la ignorància, el diccionari, diu: «Aleshores: En aquell moment, en aquell temps». De fet, no sóc l’únic que utilitza eixa paraula. Ho han fet també clàssics valencians com Onofre Pou (segle XVI) o Marc Antoni Ortí (segle XVII). Potser el senyor Rus voldrà també rematar-los. No ha de patir per això: ja són morts, i no cal que ni ell ni cap altre botxí vocacional els remate. Probablement no caldria dir-ho, però ateses les enormes limitacions de la cultura valenciana del senyor Rus, he preferit especificar-ho.
Com he dit al principi, he sentit les declaracions del senyor Rus, i he de confessar que estic atemorit. Ho estic perquè el senyor Rus no és qualsevol. En contra del que cabria esperar, atenent al contingut de les esmentades declaracions, el senyor Rus no és un no ningú. No és, com podria semblar, un perdonavides de tercera divisió, amb el cervell profundament perjudicat pel consum de drogues adulterades, i la llengua afluixada pels efectes d’algun licor de garrafa. No. El senyor Rus és alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València. És una persona amb molt de poder. I el poder inspira respecte en mans de persones respectables, i por quan l’exerceixen fanàtics violents, assassins potencials que somien matances i s’omplen la boca d’amenaces fàcils. El poder provoca pànic quan està en mans de persones capaces d’usar el verb rematar per a referir-se a uns altres éssers humans que, com és ara el cas, cometen l’imperdonable delicte de no ser tan profundament, tan rematadament analfabets com ells, en la llengua del seu poble. En un estat democràtic, aquesta classe de fanàtics de la violència haurien de ser perseguits, d’ofici, per un poder judicial independent. En un estat democràtic, això sí.