Categoria: Horta

Diu George Lakoff que una batalla política es comença a perdre quan acceptem la terminologia que convé a l’adversari. Al llibre The Political Mind, ho explica amb l’exemple de l’acceptació, per part del Partit Demòcrata, del terme tax relief (alleujament fiscal), impulsat pels republicans. “Perquè el terme ‘alleujament fiscal’ tinga sentit, els impostos han de definir-se com una pèrdua financera: diners que pertanyen als contribuents… i que els són arrabassats pel govern”.

‘Alleujament’ té un significat clarament positiu, que s’associa amb la desaparició d’un dolor o d’una càrrega. Quan permetem que una iniciativa quede associada amb això, dificultem molt la possibilitat d’oposar-s’hi.

Passa exactament igual quan actuem en sentit contrari, i reivindiquem un terme proposat pels adversaris, amb clares connotacions negatives, i el convertim en una consigna. És el cas del desafortunat ‘requisit lingüístic’ que conté dos errors greus.

El primer és, òbviament, la paraula ‘requisit’, que s’associa amb alguna cosa que t’obliguen a obtenir, per tal de poder accedir a un objectiu desitjat. Aquesta cosa té la forma concreta d’un paper (títol, diploma…), que, per tant, és un objectiu en si mateix, i serveix exclusivament per a adjuntar-lo a una sol·licitud. Tot allò que s’ha de fer per a obtenir-lo, formació, adquisició de coneixement, pràctiques, estudi, exàmens… és vist com una nosa, una càrrega inevitable i feixuga.

El segon error és encara més greu. Dir-li ‘lingüístic’, així, sense més qualificadors, és una neta assumpció del principi més brutalment supremacista: el que considera que ‘lingüístic’ és només allò que fa referència a la llengua subordinada. L’altra, la dominant, no és ‘lingüística’, és simplement la normalitat, el consens, el fet natural, que no requereix cap paper ni imposa cap requisit. És la que permetria que tothom, amb plena llibertat i sense entrebancs, poguera optar a les desitjades places en l’administració pública. Per al pensament supremacista, l’espanyol és un do natural que tenim les persones, i el valencià és un simple requisit burocràtic.

El ‘requisit lingüístic’ queda així definit com l’obligació d’obtenir un paper que certifica que has superat uns entrebancs que t’habilitaran per a presentar-se a una oposició. Cap relació amb l’ús posterior que se’n puga fer. I sobretot, cap associació amb res que puga resultar mínimament atractiu, prosocial, empàtic o prestigiós.

És això el que volem? Que tot aspirant a funcionari estiga en possessió d’un certificat? O volem que les persones que treballen en l’administració pública estiguen plenament capacitades per a relacionar-se, en peu d’igualtat, amb tots els ciutadans?

Perquè si és això, si l’objectiu és que l’administració pública no discrimine els ciutadans, que siga capaç d’atendre’ns a tots en les mateixes condicions, llavors el que hem de demanar és que els aspirants siguen gent capacitada, amb plena competència per a desenvolupar les seues funcions, en qualsevol part del territori valencià. I això no es resol amb cap certificat.

I sobretot, no es resol associant la més que legítima reivindicació de comptar amb una administració pública capaç de tractar-nos equitativament a tots, amb un terme tan negativament connotat com el de ‘requisit’.

Lakoff és molt crític amb els assessors demòcrates que cometen l’error d’assumir com a pròpies les denominacions que afavoreixen clarament els interessos del partit rival, i els convida a utilitzar la intel·ligència i la creativitat en favor propi, en lloc d’alimentar les opcions de victòria de l’adversari. Nosaltres també ho podem fer. Només ens cal demostrar que també en tenim, d’intel·ligència i de creativitat.

Exigim la competència lingüística plena, com a condició per accedir a llocs  de treball de l’administració pública. Estar a favor de la capacitat, de la competència plena, deixa als altres, als supremacistes de sempre, als qui consideren que el valencià no és res més que un molest requist, la desagradable posició d’haver de defensar la incompetència.

Diu l’historiador Yuval Noah Harari que, actualment, el racisme ha estat reemplaçat per allò que podem anomenar supremacisme cultural. La suposada superioritat d’uns grups humans sobre altres, ja no s’expressa en termes de diferències genètiques, sinó que s’atribueix a factors històrics. Molt sovint, aquest sentiment de superioritat es formula com a supremacisme lingüístic: la idea que alguns idiomes són intrínsecament superiors a uns altres.
El llenguatge és una facultat humana. Probablement és un dels productes de l’evolució de què la nostra espècie pot estar més legítimament orgullosa. Si bé és cert que moltes altres espècies animals disposen de sistemes de comunicació (tots, certament eficaços, i alguns, realment complexos), no n’hi ha cap que siga comparable al llenguatge humà, amb la seua capacitat per a comunicar continguts de gran complexitat, d’evocar esdeveniments tant presents com passats o futurs, o fins i tot imaginaris. Es tracta d’una capacitat realment sofisticada, que ens permet comunicar amb gran precisió tota classe de continguts, i que resulta extraordinàriament útil per a regular la vida en societat, que és la forma en què tots els humans vivim.
El llenguatge és aquesta facultat, comuna a tots els humans, i que es manifesta en forma de milers d’idiomes diferents, tots els quals són productes de l’evolució de distints grups humans. Tots, absolutament tots, són perfectament capaços de servir totes i cadascuna de les funcions socials que qualsevol grup humà necessita per a sobreviure, reproduir-se i desenvolupar-se. Totes les llengües del món, més de sis mil, segons es calcula actualment, són perfectament útils per a fer-ho.
És ben cert que les llengües de les tribus de caçadors i recol·lectors que poblen la selva amazònica no disposen, més que probablement, d’expressions per a designar la fibra òptica d’alta velocitat o els vols transoceànics. Això no vol dir que no puguen crear-les, en el moment en què les necessiten. Només vol dir que, ara mateix, no han experimentat la necessitat de generar-les. Arribat el cas, també podrien fer aquella cosa tan intel·ligent que fem els parlants de moltes altres llengües, com és importar-les directament de l’anglés.
Com que el llenguatge és un producte de l’evolució del cervell humà, i tots els humans som essencialment iguals, afirmar que unes llengües són millors que unes altres és exactament el mateix que dir que uns humans són superiors a uns altres: pur i simple racisme.
És evident que aquestes idees supremacistes no sempre es manifesten amb tanta cruesa. Ans al contrari, el recurs a l’eufemisme és probablement una de les estratègies polítiques més habitualment usades hui dia. Els supremacistes actuals solen usar més bé expressions com ara ‘llengües internacionals’, ‘de cultura’ o ‘globals’, que contraposen a les ‘locals, ‘regionals, o ‘minoritàries’; uns termes que els agraden molt més que no el brutal qualificatiu d’idiomes ‘inferiors’, que és el que realment impliquen aquestes afirmacions.
El supremacisme lingüístic es manifesta amb molta claredat en dos grans àrees, la legislació i les actituds, que es complementen i retroalimenten amb gran eficàcia. Lleis i normes (com la constitucional espanyola, que estableix el deure ineludible de conéixer l’espanyol, o els centenars de normes que en fan obligatori l’ús en múltiples àmbits) proporcionen l’escenari perfecte per a l’expressió d’actituds hostils a les altres llengües, encara que hagen assolit algun grau d’oficialitat legal. Tot sovint aquests idiomes, els que són ‘oficials, però menys’, són tractats com a secundaris (útils només per a determinats temes, en uns certs llocs, o sota circumstàncies específiques), cosa que implica que els seus parlants són tractats com a inferiors, i que els seus drets són considerats de menor importància, si no directament prescindibles. Com a exemple recent, la política basca Idoia Mendia ha declarat que viure en èuscar no és un dret sinó una opció estrictament personal. Diria el mateix del dret a viure en espanyol o en anglés? O és només el drets dels bascòfons el que es transforma en opció estrictament personal? Humans de primera i de segona?
Com en altres esferes, les formes banals d’aquesta ideologia són segurament les més perilloses. No les que s’expressen en forma d’exabruptes obertament supremacistes, sinó les que senzillament integren el supremacisme lingüístic com un element de normalitat quotidiana.
En citaré un exemple. On jo visc, el País Valencià, actualment una autonomia de l’estat espanyol, situada a l’oest de les illes Balears, hi ha un requisit lingüístic exclusiu, sense el qual ningú no pot treballar en el sistema públic de salut (ni en cap altre sector de l’administració pública): s’ha de saber l’espanyol. Si no el saps, no importa que sigues un magnífic professional de la medicina o la infermeria; no podràs treballar en la sanitat pública. Com que aquest és l’únic requisit imprescindible, els empleats públics poden, sense cap inconvenient, ignorar la llengua pròpia del territori (tal com n’estableix el concepte la Declaració Universal dels Drets Lingüístics). Això produeix, entre altres, un efecte ben conegut per moltes famílies valencianes que eduquen els seus fills en valencià: que les criatures són tractades com si foren estrangeres, amb els pares generalment obligats a exercir de traductors entre els fills i el metge. Si això s’esdevinguera amb una sola criatura hispanoparlant, que no fos plenament atesa en la seua llengua, es generaria un autèntic escàndol, i el metge seria, amb tota probabilitat, expedientat. Passa cada dia amb criatures valencianoparlants, i ningú no mou un dit per remeiar-ho. Això és supremacisme lingüístic: els drets d’uns xiquets (a ser atesos en el seu idioma) són netament superiors als d’uns altres, i l’única diferència és l’idioma en què els han educat les seues famílies.
El Comité Europeu Contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), ja considera que la discriminació lingüística és una forma de racisme (directiva 7), i resultaria realment difícil d’explicar que la Unió Europea, que és capaç d’elaborar i implementar normatives destinades a la protecció d’espècies vegetals o marines, no fóra capaç de protegir la seua pròpia diversitat lingüística. Cal recordar que les llengües són simples constructes, allò que té autèntica existència són els éssers humans que les parlen. Els qui són discriminats, abusats i considerats inferiors són els parlants de llengües políticament subordinades. I aquesta subordinació té causes polítiques (militars, en última instància), que no tenen res a veure amb cap superioritat intrínseca. El supremacisme lingüístic, també quan s’expressa en les formes més banals, és la forma que adopten actualment les ideologies racistes. Té tot el potencial destructiu i antisocial del racisme clàssic, i ha de ser combatut, per les institucions i per les societats democràtiques, amb la mateixa contundència amb què s’ha combatut (i s’ha de seguir combatent) el racisme. Europa no es pot permetre un funcionament basat en cap noció que uns humans puguen ser, de cap manera, superiors a uns altres, i subjectes de més drets, o de drets més importants.
 

De nou es torna a posar d’actualitat la necessitat de dotar-nos d’una administració eficaç i equitativa, que no faça distincions il·legítimes entre ciutadans de primera i de segona. I de nou torna a aparéixer la paraula ‘requisit’, en referència a la necessitat de garantir que qui opte a una plaça en l’administració pública valenciana, conega els dos idiomes oficials.
Provem d’explicar-ho amb claredat? L’únic requisit lingüístic que existeix és el de conéixer l’espanyol. Ho diu, negre sobre blanc, la constitució espanyola, i, el que és més rellevant encara (si és que alguna cosa pot ser més rellevant que la sacrosanta escriptura de 1978), és que, en la pràctica, és impossible aprovar una oposició sense dominar l’idioma en què estan escrites les convocatòries i els temaris, en què et parla qui t’atén quan presentes la sol·licitud, en què se t’adrecen els examinadors… cal que seguim?
Aquest és el requisit lingüístic real: el coneixement de l’espanyol. I si algú vol oposar-s’hi, ho pot fer. Pot demanar que, per exemple, per a exercir com a metge en el sistema públic de salut, no es demane cap coneixement lingüístic, sinó simplement ser un bon professional de la medicina o la infermeria. Ja siga en xinés, en neerlandés o en alemany. Al capdavall, per què hauríem de renunciar a grans professionals, només perquè no estan en possessió d’un simple requisit lingüístic?
Si ens volem referir a la necessitat que qualsevol treballador públic atenga per igual a tots els valencians, llavors estem parlant de la capacitació plena. I ‘plena’ vol dir al 100%. El 100% de dos idiomes oficials és dos; saber-ne un, si la matemàtica no falla, és ser competent al 50%. I per què hauríem de voler persones amb la meitat de la competència, si podem aspirar a la competència plena?
D’altra banda, què és el que pretenem, que els servidors públics tinguen un diploma que acredita que han superat un examen? O volem que atenguen la gent que se’ls adreça en valencià, en les mateixes condicions (igualtat) que els qui ho fan en l’altra llengua cooficial?
Si parlem de competència o de capacitat, estar-ne en contra significa ser favorable a la incompetència o a la incapacitat. “No a la competència plena”, com a eslògan de campanya, sembla una alternativa poc prometedora. Si parlem de requisits, en canvi, la posició contrària disposa d’alternatives molt més llamineres, com ara estar a favor d’eliminar requisits, suprimir barreres, alliberar-nos d’obstacles que dificulten l’accés a un bé desitjat.
Com volem que siguen coneguts els enemics de la igualtat lingüística? Com a partidaris de la incompetència? O preferim que puguen aplicar-se l’etiqueta d’alliberadors de requisits?
Per una vegada, i no cal que servisca com a precedent, podríem usar la intel·ligència a favor nostre, i donar a les coses, noms descriptius i apropiats, que transmeten amb claredat qui està a favor, o en contra, de què.

L’objecció de consciència és el refús d’obeir una ordre, una obligació professional o una llei que hom troba inacceptable per raons ètiques, polítiques o religioses. No estic segur, tanmateix, que la meua ho siga per cap d’aquests tres tipus de raons.

Faig objecció a l’ús dels doblets semàntics, que en els darrers anys han consagrat l’ús de fórmules com ara ‘els professors/les professores’, ‘valencians i valencianes’, ‘la ciutadania’ (que és la condició de ciutadà), en substitució del genèric ‘els ciutadans’, o fins i tot aberracions com ‘estudiants/es’ o ‘ajudants/es’. Vull dir que em negue a usar-les tant per escrit com oralment, i pretenc explicar ací les meues raons, després d’un parell d’aclariments previs.

El primer és molt senzill: no sóc lingüista, de manera que no adduiré arguments d’aquesta índole. Em consta que n’hi ha, i de ben sòlids, que moltes altres persones més capacitades en aquesta àrea del coneixement, poden comunicar (en alguns casos, ho han fet) amb gran solvència.

El segon aclariment és afirmar que estic radicalment a favor de la igualtat d’oportunitats socials per a hòmens i dones, i molt especialment  de la visibilització de les contribucions que han fet les dones en tots els àmbits de l’activitat humana, i de la incorporació de les dones als àmbits de decisió i direcció. Visibilitzar aquestes aportacions em sembla especialment important, perquè és cert que han estat minimitzades, quan no ocultades o suplantades, al llarg de la història.

La meua no és, per tant, una posició motivada per cap animadversió a les dones, ni per cap oposició a que es dediquen a qualsevol activitat, amb la mateixa legitimitat amb què ho fan els seus congèneres de sexe masculí.
I és d’això, de sexe, de què vull parlar. De fet, vull cridar l’atenció sobre el fet que el sexe cromosòmic (XX: femella, o XY: mascle) i el gènere gramatical (femení o masculí) no són una mateixa cosa. La correspondència entre aquestes dos categories no és, ni de bon tros, unívoca.

D’una banda, hi ha llengües amb múltiples gèneres, i llengües en què el gènere no guarda cap relació amb el sexe. Per exemple, com explica el lingüista David Valls, en Mianmin, un idioma de Papua Nova Guinea, els objectes grans tenen gènere femení i els petits masculí, just al contrari que en la veïna Manambu. En altres idiomes, el masculí pot designar objectes que contenen aigua, i el femení aquells que no. I de variacions, n’hi ha moltes més.

Tampoc en la nostra llengua, el sexe i el gènere no tenen una estricta correspondència. ‘Muntanya’, per exemple, és de gènere femení i no té cap sexe cromosòmic, com tampoc no en tenen ‘mar’, que pot dir-se en masculí o en femení, ni ‘núvol’,  ‘cel’, o ‘serra’.

Més encara, les eminències, les girafes, les mones, o la humanitat són de gènere gramatical femení, i inclouen individus dels dos sexes cromosòmics. I dir la humanitat, les balenes o les foques no invisibilitza els mascles d’aquestes espècies (sexe cromosòmic XY). De la mateixa manera, els felins, els primats o els ciutadans són paraules de gènere masculí, i també designen individus de sexe cromosòmic femella (XX), que no queden -per tant- invisiblitzats si no diem ‘els felins i les felines’, ‘els primats i les primates’, o ‘els ciutadans i les ciutadanes’.

D’altra banda, quan dic que vaig a dinar a casa dels meus pares, no estic suggerint que ma mare tinga més d’un marit, ni que els meus progenitors siguen, tots dos, de sexe masculí. Només estic usant un plural genèric, que en altres idiomes té un terme específic (‘parents’, en anglés i francés, o ‘guraso’, en èuscar, per citar-ne només dos exemples), mentre que en el nostre, adopta la mateixa forma que el plural del mot ‘pare’. Què hi farem? Inventarem un plural nou per no invisibilitar les mares? Canviarem el significat del mot ‘parents’?

Entenc que confondre sexe cromosòmic i gènere gramatical és un error conceptual, tot i que no és per això que faig l’objecció de consciència. Ho faig perquè no accepte l’engavanyament de l’expressió que això implica (si algú en vol un exemple, li suggeriria que consulte documentació recent de la Universitat de València). Em negue a expressar-me amb l’artificiositat que comporta doblar el gènere de cada expressió. O serien només les que afecten l’espècie humana? (fa poc he sentit un cas en què, en parlar del pessebre de Nadal, s’esmentaven els cavalls i les eugues, els bous i les vaques i els rucs i les someres).

D’altra banda, em molesta la universal inconsistència en l’aplicació de la norma: ningú no l’aplica tot el temps. Una inconsistència, d’altra banda, ben comprensible perquè es fa impossible parlar i escriure mantenint tot el temps la necessitat d’usar els doblets.

Comentari apart mereixen les exhibicions d’analfabetisme radical que porten algunes eminències (sí, dels dos sexes) a escriure perles com ara ‘algú/alguna’ (que, traduït al castellà seria ‘alguien/alguiena’), així com la total deserció de l’ús de ‘tothom’, en favor d’un ‘totes i tots’ d’inesborrable arrel castellana.
He dit, però, que no faria servir arguments lingüístics. Em limitaré, per tant, a deixar constància que, per raons de consciència, no usaré doblets de gènere en cap de les meues formes d’expressió. I també que, en conseqüència, no anomenaré aquest hàbit ‘llenguatge no sexista’, perquè no sols pense que no ho és (ni ‘llenguatge’, ni ‘no sexista’), sinó que, en tot cas, és una convenció sexista, en la mesura en què introdueix distincions entre mascles i femelles  (i per tant, el sexe cromosòmic) allà on no cal, perquè tot el que hi ha és gènere gramatical; una categoria que com hem vist, no és, de cap manera, equivalent a l’altra.

I, per tornar al tema de la visibilitat, ho diré ben clar: no crec que dir ‘treballadors i treballadores’, o ‘ polítics i  polítiques’ (alerta! perquè no és el mateix, com no ho és ‘ càrrecs’ i ‘ càrregues’), faça cap contribució a la desitjable visibilitat de les aportacions femenines a la societat.

Pense, en canvi, que cal dedicar els esforços a afavorir una autèntica visibilització, i no a fer recomptes de paraules, ni a entrebancar l’expressió fluïda de les idees. N’hi ha molt a fer en aquest terreny. Hi ha coses menudes, com el meu calendari d’Intersindical Valenciana, que em recorda cada dia que hi ha, i hi ha hagut dones científiques. Hi ha els articles setmanals d’Anna Moner o de Sebastià Carratalà, que em mostren artistes, obres, idees i fets històrics que ignorava, i que sovint em desvelen contribucions importants fetes per dones. N’hi ha també (o n’hi pot haver) d’altres més ambicioses, com ara exposicions programades per museus i altres institucions culturals, o l’establiment de polítiques efectives d’autèntica correcció de les desigualtats.

Tot això, i moltes altres coses, és lluitar contra la invisibilització i afavorir la igualtat de les dones; éssers humans de sexe femení, que sí que m’importen. En canvi, personalment, la visibilització del gènere gramatical femení, no em fa ni fred ni calor. A qui volem restituir la dignitat que mereixen, a les dones o a les paraules en femení?

Venim d’una època en què l’exacerbat radicalisme castellanista del partit que ocupava la major part de les institucions, havia dut a l’exclusió completa del valencià de la vida pública. No era tan sols que les autoritats no el parlaven en públic. S’havia arribat al punt en què ser lingüísticament incompetent (ignorar el 50% dels idiomes oficials) era un avantatge, a l’hora d’accedir a càrrecs i prebendes. Tant és així, que els membres de la banda que no ho eren, demanaven perdó per ser lingüísticament valencians, com és el cas de la vergonyant exconsellera d’educació, María José Català.
Des del maig de 2015, després de desallotjar d’una bona part de les institucions l’organització castellanista que ara malda per sobreviure al codi penal, molts valencians tenim una sensació ben distinta, i respirem d’una altra manera en sentir el valencià, no sols al carrer, sinó també parlat per autoritats i càrrecs públics. És bo, això de respirar més relaxats. No hauríem d’oblidar, però, que eliminar completament un idioma de l’esfera pública és, només, una de les maneres d’exterminar-lo. Probablement la més tosca, i no la més intel·ligent, però, sense cap mena de dubte, no és l’única.
La degradació és, si més no, una manera tan poderosa com l’altra d’atacar la supervivència d’una llengua. Qualsevol idioma necessita tots els registres per a mantenir una salut suficient. Li calen els registres més col·loquials, i fins i tot els vulgars, i també els més formals i acadèmics. Tots tenen el seu lloc i tots són imprescindibles perquè l’idioma faça la funció que li pertoca, que és la de possibilitar la comunicació en tots els àmbits.
Quan fem que un idioma resulte útil només en un dels registres possibles, també l’estem matant. Si només serveix per a funcions molt formals, com ara els textos acadèmics o la litúrgia, l’estem apartant de l’ús quotidià, que necessita una altra mena de recursos. Si, per contra, el restringim als registres col·loquials, estarem transmetent la idea que per les qüestions més formals, necessitem un altre idioma.
Ara tenim, tota la societat valenciana, l’oportunitat de col·laborar en la revitalització del nostre idioma. Tothom hi pot aportar, però la mesura en què cadascú ho pot fer, no és la mateixa, i per tant, la responsabilitat tampoc. Les persones que decideixen adoptar-lo (ara és sensiblement més fàcil que quan se’ns presentava com una tara o un defecte), fan prou amb parlar-lo, siga quin siga el seu nivell de domini i correcció. Qui no l’ha pogut estudiar, fa bé de parlar-lo tal com el coneix, i sense avergonyir-se’n. Qui l’ha estudiat i el coneix, convé que vaja un poc més enllà, i en faça un ús tan correcte com li siga possible.
Hi ha, però, un altre nivell, que és el dels representants públics. Les persones que han substituït en càrrecs de tot nivell, com ara regidors, alcaldes, diputats o presidents, els anteriors paladins de la castellanitat radical i monolingüe, tenen una responsabilitat més directa. Està molt bé, i som molts els qui ho celebrem, que s’expressen en valencià, però no, no n’hi ha prou!
La preeminència de les posicions que ocupen reclama que facen un ús del valencià que no sols el faça present, sinó que el dignifique. El registre col·loquial, potser l’han de conservar per als usos informals, però quan parlen en exercici dels seus càrrecs, tenen la responsabilitat moral de fer servir un valencià correcte. No cal, és evident, incórrer en la pedanteria. Sí que cal, tanmateix, evitar els barbarismes i les expressions calcades de castellà, que només contribueixen a reforçar la idea que el valencià no pot passar de ser una llengua subordinada, auxiliar, en última instància, de l’idioma de les coses importants i els registres elevats, que només pot ser el castellà.
És això, precisament, el que ens han volgut fer creure aquells que ara s’enfronte a un sistema judicial que, això sí, parla la mateixa llengua que ells. Ja sabem com i perquè ho feien ells. Ara necessitem saber, i comprovar, que les persones que hem aconseguit de posar, democràticament, al capdavant de les institucions, no col·laboraran a assolir els mateixos objectius que perseguien els altres. Ni que siga d’una manera més dissimulada que la brutalitat de reduir a zero l’ús social del valencià. Usar-lo en contextos formals, amb registres bruts i castellanitzats, col·labora amb les intencions d’aquells que tenien vergonya de ser valencians, i han passat més de vint anys intentant encomanar-nos-la a tots.
Em sembla que ens mereixem un exemple ben diferent, i que és raonable demanar als nostres representants que, en exercici de les seues responsabilitats, mostren públicament que, en valencià, també es poden dir, i es poden dir bé, totes les coses.

Fa pocs dies es publicava la notícia que els sindicats CCOO i UGT es mostraven en contra de l’exigència generalitzada del coneixement de valencià als funcionaris i treballadors de l’administració pública valenciana i, per tant, menystenint els drets dels ciutadans que trien aquesta llengua (la que l’estatut d’autonomia declara com a pròpia, no ho oblidem) per a comunicar-s’hi.
És greu que la notícia es presente, fal·laçment, com un rebuig a exigir el requisit lingüístic. Quin requisit lingüístic es rebutja? Per a treballar a l’adminsitració pública valenciana, fa segles que el requisit lingüístic està ben vigent. I ho està d’una manera radical, inapel·lable i transversal: ningú no hi pot treballar sense saber el castellà.
Es tractava ara de democratitzar la situació, de fer que tots els ciutadans, sense distinció d’origen ni d’idioma, pogueren fer servir el seu (a condició que fóra un dels dos oficials, per descomptat) en peu d’igualtat, amb la mateixa legitimitat i amb les mateixes opcions de ser atesos. L’única manera de fer això és que les persones que els han d’atendre estiguen capacitades per a fer-ho. Es veu que això no és una prioritat per a uns sindicats que, ignorant el fet que la gran majoria dels funcionaris ja poden acreditar coneixements suficients de valencià, han preferit seguir apostant pel mateix supremacisme que va inspirar el decret de Nova Planta i tota la legislació franquista. Han preferit mantenir la divisió entre els ciutadans de primera, els que opten pel castellà, que seran atesos amb totes les garanties, i els de segona, els que prefereixen el valencià, que hauran de seguir esperant la bona voluntat de la persona que els atenga.
Potser a ells els sembla que els valencians ja en tenim prou amb aquest recurs a la caritat o a la simpatia dels funcionaris, amb l’eterna voluntarietat del valencià, sempre subordinada a l’obligatorietat omnipresent de l’idioma dels castellans. A mi no m’ho sembla. Pague tants impostos com qualsevol altre dels meus conciutadans. I vull els mateixos drets. En tots i cadascun dels ambits. D’això se’n diu democràcia, i d’això altre que s’ha fet amb el suport de CCOO i UGT se’n diu consolidar el supremacisme antidemocràtic.
Ara bé, no és d’aquests sindicats espanyols tota la culpa. Com pot ser que un govern constituït per forces progressistes no prenga la inciativa per a revertir una anomalia democràtica d’aquestes proporcions? Que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) és i ha estat sempre un instrument inútil ho prova un fet inqüestionable: el PP, en més de vint anys de govern no ha considerat necessari derogar-la. Algú dubta que si hi haguera hagut la més mínima opció que la LUEV beneficiara l’ús i la salut del valencià, el PP l’hauria fet desaparéixer?
Em sembla correcte que, mentre s’avança, es vagen implementant tots els mecanismes que la LUEV conté i que han viscut en l’ostracisme. Fer decrets d’aplicació que desenvolupen la llei és una mesura provisional intel·ligent i apropiada. Ara bé, això no pot ser l’horitzó per a un govern valencianista, que està moralment obligat a establir les bases d’una veritable igualtat lingüística. I això demana una nova llei; una llei que supere definitivament el supremacisme subjacent que permet que determinades organitzacions voten a favor de la perpetuació del privilegi castellanista.
Una llei d’igualtat lingüística, les bases de la qual ja van ser proposades per Acció Cultural del País Valencià, en un document consensuatl amb les universitats públiques, amb els partits polítics de tradició democràtica,  i fins i tot amb els mateixos sindicats que ara es posicionen tan clarament en contra del valencià, és un objectiu realista, assolible i sobretot, digne. Una llei capaç d’evitar que noves actuacions supremacistes, tant si venen, com seria esperable, de les organitzacions més clarament antivalencianes i antidemocràtiques, com si, com és ara el cas, provenen d’organitzacions que haurien d’estar al servei del treballadors (de tots, no només dels que prefereixen el castellà), no puguen prosperar en cap mesa negociadora. Perquè en els sistemes democràtics, la igualtat dels ciutadans és un principi bàsic, que no es negocia en cap mesa.

El document titulat “Manifiesto por el reconocimiento y el desarrollo de la pluralidad lingüística de España”, que podeu llegir ací: https://socialismevedesocietat.files.wordpress.com/2015/12/manifest-cast.pdf, en versió, com no?, castellana, és l’últim cant de sirena del supremacisme lingüístic espanyol.
En primer lloc, el manifest parteix d’una afirmació més que qüestionable (“2. España es y siempre ha sido…un país multilingüe”), que confon l’existència d’idiomes amb el multilingüisme. Efectivament, a la península ibèrica es parlen diversos idiomes; ara bé, Espanya mai no ha estat, ni ha volgut ser, un estat plurilingüe, o respectuós amb les llengües, tal com es pot constatar en l’article 3 de la Constitució espanyola, que consagra una superioritat essencial per al castellà, i ni tan sols esmenta pel nom les altres llengües. De fet, seria més correcte afirmar que si a l’estat espanyol encara es parlen diversos idiomes, és bàsicament perquè no han tobat la manera eficaç d’exterminar-los.
D’altra banda, el manifest té un caràcter fonamentalment ‘bonista’. Es limita a declarar una sèrie de bones intencions, sense cap plasmació concreta que permeta suposar que hi haurà algun canvi respecte a la situació actual.
Fa pocs mesos que la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) va denunciar a l’ONU, que el supremacisme lingüístic és una pràctica sistèmica i institucionalitzada a l’estat espanyol. La majoria dels actes de discriminació són perpetrats per funcionaris, i és especialment destacable que els tribunals de justícia figuren entre les institucions en què es produeixen més abusos lingüístics. Això col·loca els parlants de llengües minoritzades (més d’un 40% de la població de l’estat), en una flagrant situació d’indefensió jurídica. Com canviarà això un manifest? Quines mesures concretes preveu per a garantir que els drets d’aquestes persones passaran a ser respectats?
En comptes d’això, el manifest afirma literalment que “Todas las lenguas españolas atañen por igual a todo el país y a todos los ciudadanos y ciudadanas. Las lenguas distintas del castellano no son sólo un asunto de cada Comunidad Autónoma. El castellano no es sólo un asunto delGobierno de España. Todas las lenguas españolas son asunto de todos los gobiernos. Todos los poderes públicos (legislativo, ejecutivo y judicial) deben compartir la defensa y el impulso de todas las lenguas de España”.
Què pot derivar-se’n, d’aquesta afirmació?, que els governs autònoms hauran d’impulsar també el castellà? L’única llengua que ha gaudit de tots els drets i privilegis possibles, ha de ser tractada de la mateixa manera que les llengües que han patit prohibicions i discriminació sistemàtica des de fa més de 300 anys? És aquesta la manera de promoure una igualtat entre  parlants que ens proposa el manifest?
Mentre que els drets dels castellanoparlants ja estan plenament garantits en tot el territori sota sobirania espanyola (i per tant, no cal cap protecció extra per al castellà), els dels altres idiomes, siguen o no oficials, ni tan sols no ho està als seus propis territoris. A canvi que els governs de les autonomies s’hagen d’involucrar en la promoció i defensa d’una llengua hiperpromocionada i d’aprenentatge obligatori com el castellà, què obtindrem per a les altres llengües de l’estat? Podrà un basc trucar al Ministeri d’Hisenda i ser atés en basc? Amb la mateixa facilitat amb què qualsevol persona, ara mateix, és atesa en castellà en una conselleria valenciana o un un departament del govern basc?
Allò que necessitem per a progressar en el respecte dels drets dels parlants de llengües distintes del castellà no són declaracions de bones intencions. Espanya ja ha signat i ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, i la viola constantment, amb la connivència de les diverses instàncies institucionals. Aquest manifest no té més ni potència ni més abast que les normatives internacionals, i per tant, encara tindrà menys incidència sobre la realitat quotidiana dels parlants minoritzats.
Personalment, estic decididament a favor del multilingüisme; en part pel convenciment que el monolingüisme és una limitació que s’ha de superar, sempre que siga possible. I apreciaria una proposta de reformes concretes d’articles centrals de la Constitució (com ara l’article 3), que començara, per example, per esmentar les llengües pels seus noms, i establir un principi d’igualtat efectiva, en substitució de l’actual principi de supremacia del castellà, que consagra l’existència de ciutadans de primera i de segona, en funció de l’origen lingüístic.
He apostat sempre pel respecte a totes les llengües i per un compromís decidit amb la igualtat lingüística. És precisament per això que no crec que el present manifest supose cap mena d’anvanç en aquesta direcció. Si alguna cosa sobra en l’àmbit dels drets lingüístic són les declaracions i els manifestos. Falten, en canvi, fets. Falta tractament igualitari als parlants de llengües distintes del castellà. Falta que se’ns  tracte com es tracta als castellans, ja que paguem contribucions igualment (de fet, la majoria en paguem més), i estem subjectes als mateixos deures. És per tant inadmisible que se’ns demane de contribuir (encara més) a la promoció del ja omnipresent castellà, a canvi d’unes escorrialles, en forma de manifest de bones intencions, que no té cap mena de capacitat per a revertir la desigualtat que ens afecta.

El proper 4 de desembre celebrarem el primer Dia Mundial dels Drets Lingüístics, amb un govern que no és hostil al valencià. No cal dir que això és una bona notícia. I també una oportunitat.
Amb els drets lingüístics passa una cosa curiosa: tothom s’hi manifesta a favor, i molt pocs fan algun pas en la direcció de garantir-los. Es veu que queda bé eixir en la foto i parlar de les llengües com a tresors ecològics i epítoms de la diversitat. Omplir-se la boca de paraules de respecte i tolerància és molt barat. I signar manifestos, també.
El cas és, però, que per a garantir qualsevol dret cal arbitrar els deures concomitants. En altres àmbits a ningú no li costa d’entendre-ho. Si tenim dret a la sanitat pública, ha d’haver algú capaç de proveir atenció sanitària. Sense hospitals i professionals de la salut, parlar de dret a la sanitat seria un pur exercici d’estil, buit de contingut. I no contentaria ningú.
No és diferent per a les llengües. Per a garantir els drets d’uns parlants, a l’altre costat ha d’haver algú que els entenga i que siga capaç d’atendre’ls, perquè, efectivament, les llengües s’utilitzen per a la comunicació. Totes les llengües; no únicament les que disposen d’un exèrcit.
L’administració pública valenciana fa molts anys que funciona amb un exigent requisit lingüístic: qui no sap parlar castellà no hi pot treballar. És condició sine qua non, i a ningú no li escapa això.
En un territori amb dos idiomes oficials, hi ha dos classes de parlants, els parlants complets, que són competents en els dos idiomes, i els incomplets, que només ho són en un. Quins ha d’incorporar una administració publica? Admetríem funcionaris que saberen sumar i restar però no multiplicar i dividir? O que estigueren capacitats per a treballar en primavera i estiu, però no durant la tardor i l’hivern?
És molt fàcil d’entendre: la igualtat requereix que tots els ciutadans puguen ser atesos en les mateixes condicions. Si uns ho poden ser en la llengua oficial de la seua elecció i els altres no, estem davant d’un sistema de castes. I això no és igualtat, és supremacisme.
Costa d’entendre que ningú, i particularment, que organitzacions que no tenen cap inconvenient per a signar preciosos manifestos a favor dels drets lingüístics, puga oposar-se a que l’administració pública valenciana prenga les mesures oportunes per a garantir la igualtat de tracte a tots els ciutadans.
Si una persona s’adreça a un funcionari, i aquest pot al·legar que no l’entén, com dimonis pot exercir els preciosos drets lingüístics que li reconeix la llei, i que tots els alegres manifestos del dia 4 li recordaran? Els ha d’exercir individualment? Ha de fer un exercici d’onanisme lingüístic?
És evident que necessitem una nova llei capaç de garantir la igualtat lingüística. La que tenim ara, no ho fa. I les lleis han de garantir els drets, i ho han de fer establint les condicions perquè els deures corresponents estiguen disponibles. No hi ha drets sense deures. Drets lingüístics, tampoc. I aquest primer 4 de desembre, el primer amb un govern partidari de respectar el valencià, hauria de marcar una fita en el camí cap a la igualtat lingüística. L’hora de passar dels drets lingüístics als fets lingüístics.

http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/6174/supremacisme-toponimic-ii
És cert que totes les llengües tenen noms per a ciutats o pobles d’unes altres cultures. Nosaltres en tenim, per exemple, per a Tolosa, Magúncia, Munic o Londres. No en tenim, en canvi, per a llocs com New Castle, Ramschaid o Majadahonda, noms que pronunciem com millor podem, amb fonètica adaptada a la nostra, però que escrivim tal com ho fan ells mateixos.
Si hi ha hagut una relació històrica especial, que ens haja obligat a rebatejar un lloc, o si es tracta d’una ciutat internacionalment molt coneguda, és normal que tinga un nom en cada llengua. Ara bé, cap idioma no es pren la molèstia de donar nom a tots i cadascun dels pobles d’un territori on es parla una llengua distinta. Cap? Bé, potser sí que hi ha excepcions: les derivades d’ocupacions militars. Els territoris ocupats passen a ser propietat dels ocupants. I de les teues propietats, en fas el que vols, incloent-hi, com no?, posar-li el nom que et vinga de gust.
Els noms, de llocs i de persones, tenen una funció pràctica de reconeixement i identificació. No és l’única, però. També tenen un valor simbòlic. Totes les ocupacions militars de la història ho han sabut, això. I totes n’han volgut traure profit. Durant l’ocupació japonesa de Corea, els noms en coreà estaven prohibits, i tots els nadons havien de dur noms de pila japonesos. Sense anar tan lluny, durant el franquisme no es podia inscriure cap criatura amb un nom en valencià. Així és com les nostres famílies es van omplir de Franciscos, Vicentes o María Josés. Fins i tot els nostres cognoms van ser escrit a la manera castellana; el mateix sistema que fou imposat als noms dels nostres pobles.
Així, hem tingut Carcagente, Elche o Chilches, presidint durant dècades l’entrada dels pobles, i la capçalera de qualsevol paper oficial. Combinada amb l’analfabetisme forçós en la llengua pròpia, l’estratègia ha mostrat una gran eficàcia. Molta gent ni tan sols no sap quin és el nom autèntic del seu poble. La martingala, ordida pels governs madrilenyistes que han ocupat la Generalitat durant els darrers vint anys, de fer que cada ajuntament haja de decidir quin és el nom que ha de dur el poble, no és més que una intel·ligent continuació de la mateixa jugada guanyadora.
Diu l’historiador Yuval Noah Harari que el supremacisme cultural és la forma moderna del racisme. Ningú, llevat de quatre sonats, no sosté actualment que una ‘raça’  és superior a una altra. Sí que n’hi ha, en canvi, i molts, que sostenen que hi ha llengües superiors. ‘Universals’, en diuen, ‘internacionals’, ‘comunes’, o ‘amb molts parlants’. Fa igual una cosa que l’altra. La idea de base és, senzillament, ‘superiors’.
I és clar que les llengües superiors tenen tot el dret de reanomenar tots i cadascun dels pobles de les altres. Com no l’han de tindre? És el dret de conquesta; el d’oupació. Com en diem, en valencià, de Jarandilla de la Vera, Almendralejo o Arabayona de Mójica? Doncs exactament així, com ho fan ells. Escrivim el nom dels pobles castellans com s’escriuen en castellà. I ho pronunciem com millor podem (generalment, a la perfecció). Si el castellà té un nom per a tots i cadascun dels nostres pobles, per menuts que siguen, no és per cap abstrusa norma d’utilització dels exònims, sinó per pur sentiment de possessió. El dret a donar nom, el que vols, a tot allò que posseeixes, terres, pobles o persones.
És que és impossible, en castellà, pronunciar les Useres o Almassora? Deixant de banda les sonoritzacions i les vocals obertes (ho poden pronunciar com vulguen, només faltaria!), quin problema tenen per a llegir Atzeneta o Monòver? No és això del que es tracta (massa ho sabem), quan algú s’aferra als topònims que el franquisme consagrà com a oficials. Es tracta del mateix sentiment que ha inspirat tants anys de govern contra el valencià i contra els valencians. És pura i simple valencianofòbia. El desig, malament dissimulat, d’acabar amb tota forma de cultura o existència que no siga la castellana. És l’obsessió colonial de convertir els valencians en uns simples madrilenys de segona divisió. Amb tots els deures i molts menys drets que els ciutadans de primera.
Fins i tot els nostres noms són seus, els nostres pobles són seus, els paratges són seus. És per això que els poden anomenar com els vinga en gana. Que no cal que respecten ni les tradicions ni la història ni la voluntat expressada pels ajuntaments. Per molt que els de Vila-real, Almassora o Puçol hagen decidit que l’únic nom oficial és l’original dels seus pobles, qualsevol mindundis els pot anomenar Villarreal, Almazora o Puzol, en oberta invocació del mateix dret que asssistia les tropes de Felip V o les del general Franco.
Disfressar això de coherència contextual, o apel·lar a la normativa d’ús dels exònims és un mer exercici de cinisme i deshonestedat intel·lectual. És només la voluntat bastarda de mantenir un statu quo que es va establir a colp de terror institucionalitzat. De prohibir, de forçar, de violar. Comparar aquesta forma d’imposició dels topònims en castellà, amb la legítima voluntat de restablir els noms propis dels nostres pobles; equiparar el supremacisme inherent a la imposició via militar, amb el desig de retornar a una normalitat que siga respectuosa amb els nostres topònims, és repugnant. És propi d’una de les qualitats més repulsives de qualsevol lacai: la de disfressar la submissió abjecta a l’amo i la bavosa acceptació dels seus privilegis, de defensa i aplicació d’alguna mena de normativa asèptica.
Cadascú sabrà què fa amb la seua activitat i ètica professional. Allò que seria inacceptable, en qualsevol cas, és que ni un sol cèntim dels diners públics anara a parar, en forma de subvencions, a mitjans de comunicació que, usen la llengua que usen, aposten decididament pel manteniment dels privilegis toponímics instaurats pel franquisme.