Categoria: Uncategorized

Encara que hi ha debat sobre quin és l’ordre en què es produeixen, s’accepta universalment que les emocions es componen de tres parts: experiència subjectiva, resposta fisiològica i resposta conductual.

L’experiència subjectiva pot provocar diverses emocions en una mateixa persona, i les emocions que cadascú experimenta poden ser diferents. Per exemple, davant d’una pèrdua o un desengany, una persona pot sentir ràbia i  una altra pot experimentar una intensa tristesa.

La resposta fisiològica és el resultat de la reacció del sistema nerviós autònom, que controla les respostes corporals involuntàries i activa la coneguda reacció de lluita o fugida (Fight or fly, que correctament hauria de ser Fight, fly or freeze). És fàcil entendre com eixes respostes fisiològiques immediates, associades a emocions bàsiques (com ara la sorpresa, el fàstic o  la por) ens han ajudat  a sobreviure al llarg de la història.

L’aspecte conductual és l’expressió observable de l’emoció. Pot incloure somriures, ganyotes, sospirs, i moltes altres reaccions, que depenen en part de les normes socials i dels trets de personalitat. Les respostes conductuals són importants per a mostrar als altres com ens sentim, i s’ha demostrat que també afecten el benestar individual. La conclusió de diversos estudis es que expressar les emocions en  resposta a estímuls  és més saludable que no reprimir-les.

Això no vol dir que siga legítim (o recomanable) expressar sempre allò que sentim. L’aprenentatge del control de les emocions (la influència del córtex orbitofrontal sobre l’amígdala) té lloc al llarg de la nostra criança, i tots aprenem quan ens convé dissimular, i quan podem expressar allà que sentim, sense posar-nos en perill.

Això és el que podríem considerar que és l’educació emocional, i s’imparteix a casa, a l’escola, al carrer, amb la pràctica dels esports… No cal cap assignatura específica perquè tota l’educació (formal i informal) és educació emocional. No hi ha manera de separar les emocions (recordem-ho: unes respostes complexes evolucionades per a interactuar eficaçment amb l’entorn) de l’aprenentatge, en qualsevol àmbit.

Què és el que volen dir amb ‘educació emocional’? Que s’ha d’explicar als alumnes com han de reaccionar front a tots els estímuls possibles? Que se’ls han d’ensenyar quines són les “reaccions correctes” a uns determinats estímuls? Que cal assegurar respostes “positives” o “adequades” front als continguts de les assignatures? Quines serien eixes respostes? I qui decidiria quines són les positives o adequades?

La definició que n’he trobat: “L’educació emocional és una innovació
educativa que es justifica en les necessitats socials. La finalitat és el desenvolupament de competències emocionals que contribuiran a un millor benestar personal i social” (Bisquerra, 2003), no proporciona respostes clares a eixes preguntes.

En la meua opinió, el risc que una tal assignatura puga convertir-se en una eina més d’adoctrinament ideològic, és elevat. Als humans ens resulta difícil separar qualsevol àrea de la nostra conducta de la ideologia que professem. D’acord! Però igual com el mètode científic s’orienta a contrarestar el biaix bàsic del nostre cervell, que és donar-nos sistemàticament la raó, l’educació s’hauria d’orientar a transmetre coneixements útils (filosofia inclosa: pensar bé  és molt útil), de la manera més distanciada de la ideologia (i més aproximada al coneixement científic) que siga possible.

 

 

Las emociones han sido objeto de estudio de muchas disciplinas a lo largo de la historia. En las últimas décadas, la neurociencia ha estado en condiciones de aportar importantes clarificaciones al respecto, que hay que tomar en consideración, antes de aplicar el calificativo “emocional” a cualquier cosa, como si eso le conferirá un valor añadido.

El psicólogo estadounidense Paul Ekman, famoso por haber demostrado que la expresión facial de las emociones básicas es universal (todas las culturas las expresan de la misma manera), las define así: “Las emociones son un proceso, un tipo particular de valoración automática influenciada por nuestro pasado evolutivo y personal, en el que sentimos que algo importante para nuestro bienestar está produciendo, y un conjunto de cambios psicológicos y comportamientos emocionales comienza a hacer frente a la situación. ”

Compartimos los circuitos cerebrales responsables de las emociones, no sólo con los otros primates, sino con los mamíferos en general. Los centros cerebrales que las regulan suelen considerarse incluidos en el término funcional “sistema límbico”, que incluye estructuras como el hipocampo o la amígdala, estrechamente implicadas en la memoria y la expresión emocional, respectivamente. La función fundamental del sistema emocional es proporcionar una respuesta inmediata a los distintos tipos de situaciones en las que la rapidez puede aportar ventajas importantes (o la lentitud puede provocar pérdidas significativas). Por ejemplo, experimentar miedo, sin necesidad de completar todo el proceso que requeriría hacer una evaluación cognitiva -más lentamente de la situación, nos puede salvar la vida.

Las emociones no son detectores infalibles (después de habernos apartado de lo que habíamos tomado por una serpiente venenosa, podemos comprobar que no era más que un trozo de tubo de plástico), pero -como en muchos otros ámbitos- los errores por exceso (falsos positivos) son más convenientes que los contrarios. Si no era una serpiente y hemos huido, sólo hemos consumido unas pocas calorías extra. Si -por el contrario- era una serpiente letal, y no nos hemos apartado, habríamos perdido la vida.

Conviene destacar que se trata de un sistema, y ​​de unas estructuras cerebrales, que -lejos de ser exclusivamente humanas- compartimos con el resto de los mamíferos, que -lógicamente- se benefician igualmente de poseer un sistema de respuesta rápida. Como se educan las emociones? La respuesta simple es que no se educan. O incluso, que no conviene “educarlas”. Como sistemas automáticos de respuesta, no necesitan entrenamiento, y los principales beneficios que nos aportan derivan -precisamente- de su carácter automático, que es lo que les proporciona la capacidad de responder rápidamente.

¿Quiere decir esto que no aprendemos a controlar las emociones? En contra de lo que se pensaba antiguamente, las emociones y la razón no son actividades separadas. Ni siquiera son separables, como explica magistralmente Antonio Damasio en “El error de Descartes”. Una de se estructuras más emocionales del cerebro es el córtex orbitofrontal; la porción de la corteza prefrontal que se sitúa inmediatamente detrás de las órbitas de los ojos. Sus conexiones dirigidas a la amígdala son de carácter inhibitorio. Es gracias a esto que, cotidianamente, somos capaces de reprimir la expresión de impulsos que sí experimentamos, y no llegamos a expresar, como decir a nuestro interlocutor que la broma que ha hecho no nos hace ninguna gracia, o que no nos interesa nada la historieta que está contando.

Aprendemos a controlar las emociones mientras estamos haciendo otras cosas, como atender a un profesor, discutir con un amigo o jugar con un grupo de personas. Las reglas sociales, y diría que especialmente aquello tan descuidado actualmente como las buenas maneras (saludar cuando llegamos aun lugar, callar mientras otro habla, dar las gracias y decir ‘por favor’, …) son excelentes maneras de potenciar la influencia del córtex prefrontal (cognición, racionalidad, planificación …) sobre la amígdala (impulsos rápidos, expresión conductual de la emoción).

Cuando nos enfrentamos a una tarea difícil o costosa Por ejemplo, un problema de matemáticas con una solución que no es nada intuitiva), podemos aprender a superar la frustración con persistencia, en lugar de hacerlo con ira o con tristeza. Esto es educación emocional, y no requiere ningún tipo de focalización en la parte más emocional del proceso. Al contrario, la función del maestro sería centrar la atención sobre los aspectos más estrictamente racionales y procedimentales de la manera de resolver el problema.

Esto demanda, por parte del maestro, un conocimiento profundo de la materia, y una madurez suficiente como para servir de modelo. No hay, en cambio, ninguna especialización en el funcionamiento del sistema emocional, ni focalización en que debe sentir o cómo debería sentir el alumno. De eso ya se ha encargado la historia, tanto la evolutiva como la individual.

Los maestros sólo deben conocer bien su materia y sber como impartirla. En el transcurso de la evolución, el sistema de respuesta emocional de los humanos se ha desarrollado para ser moderadamente controlable por parte de la corteza prefrontal, que es -precisamente- la vía que hay que utilizar para incrementar el control emocional; una de las características de lo que tradicionalmente se ha conocido como maduración.

L’horta sumava d’aigua, de bon matí. Les sèquies corrien desbocades i alegres, i dels tarongerars brollaven els sons guturals i sincopats de llengües nord-africanes.

La terra, que tot just dos dies abans es trencava en escletxes d’aspra sequera, somreia ara amb la cara ben molla i la barba humida, d’un verdor insultant. Junt als camions i les furgonetes, s’amuntegaven basquets de plàstic, regularment emplenats pels collidors, que maldestrament abocaven cabassos  de taronges, que tot sovint rodaven per terra, acaçades pel mahumorat treballador, que maleïa entre dents.

Amb passes llargues, impulsades pel clac-clac monòton i incessant dels meus bastons, travessava tot eixe paisatge vegetal i humà, mentre deixava que els pensaments (molts dels que tinc em fan mal) fugiren del meu cap, en direcció cap on siga que van pensaments, somnis, sentiments, records, i tota mena de matèries volubles i inconsistents, com els plans que fas i refàs mentre la vida —simplement— passa.

L’enclaustrament provoca alguns canvis de costums, i hui mateix m’he trobat mirant la tele: les notícies d’Àpunt. Potser és perquè no en tic costum, que m’ha cridat l’atenció la freqüent reiteració de l’expressió “xiquets i xiquetes”, que —en canvi— no anava acompanyada de cap “adults i adultes”, o “musulmans i musulmanes”, per citar-ne només dos dels termes que formaven part de la mateixa notícia. Tampoc no hi havia cap mena de concordança amb el verb, perquè els “xiquets i xiquetes” s’havien de “sentir segurs”, i no “segurs i segures”, tal com reclamaria el desdoblament del substantiu.

Un parell de notícies més tard, he sabut que hi havia una associació de “persones consumidores”. Ja em preguntava si seria una mena d’Alcohòlics Anònims per a gent amb problemes de consum excessiu, quan —pel context— se m’ha fet evident que era la ben coneguda associació de consumidors, passada pel filtre absurd que diu que el gènere femení és bo i el masculí, no.

Una “persona consumidora” és algú que té una tendència especialment marcada a consumir, de la mateixa manera que “una persona treballadora” és algú molt laboriós. Un consumidor, en canvi, és algú que compra coses, tal com tothom que viu en societat no té més remei que fer; i un treballador és algú que té un lloc de treball, pel qual cobra un sou. Com vaig llegir fa poc en un tuit de la lingüista Carme Junyent, pots ser un treballador sense ser una persona treballadora, i viceversa.

En definitiva, veig que els mitjans de comunicació fan un ús erràtic del llenguatge, sense cap consistència gramatical, ni cap regla unificadora, essencialment orientat a fer una exhibició de virtut (som molt moderns, molt sensibles i molt feministes), que passa per damunt del rigor exigible a tots els professionals de la llengua (crec que “les professionales“, encara no ho diuen, no?). I ho fan sense haver-se parat a considerar cap mena de consistència. Es tracta només de repetir uns quants mantres, i si amb això estem trepitjant la gramàtica i forçant la sintaxi, cap problema! Tot siga per una eficient exhibició de virtut, capaç de guanyar-nos una gran quantitat de ‘likes‘, aplaudiments icònics, o ditets amunt.

Han decidit, unilateralment, que el plural genèric ja no existeix: “xiquets”, “treballadors” o “ciutadans”, ja no designa tots els humans que tenen eixa condició, sinó -es veu que- només fa referència als mascles. Però… un moment! No és cert, perquè moments després d’haver repetit el mantra “xiquets-i-xiquetes”, la mateixa persona diu que cal tindre en compte que “els xiquets poden sentir-se…”. A qui s’està referint ara? A les criatures de sexe masculí? Si eren “els xiquets-i-xiquetes” els que podrien eixir una hora al dia, com és que ara són només els xiquets els que poden sentir-se segurs?

No sóc lingüista, però entenc que potser no és del tot apropiat dir-ne “masculí” del plural genèric perquè usar-lo no evoca directament un referent mascle. Si dic -per exemple- “els gats arrapen”, algú entendrà que m’estic referint només als mascles de l’espècie? Per contra, si vull predicar alguna característica que afecta només els mascles, estic forçat a especificar-ho. Així, cal que diga “els gats mascle només poden ser de dos colors”, perquè si dic “els gats només poden ser de dos colors”, algú em replicarà —amb raó— que ha vist gats tricolors. I ho dirà així, fins i tot si sap que només les femelles poden mostrar eixa condició cromàtica*, perquè “gats” és un genèric que engloba els dos sexes.

La confusió entre gènere gramatical i sexe cromosòmic —ja ho he explicat ací— no és només absurda, també genera confusió, i fa un torcebraç la llengua per a ajustar-la a una moda estilística que, lluny de vocació (ni possibilitat) de produir canvis significatius, s’orienta més aïna a la finalitat superficial i egoista de fer exhibició impúdica de com de pura i prístina és la ideologia de qui s’aferra als desdoblaments de moda. Ens diuen que açò ho superarem “junts i juntes”, que deu voler dir, tal com resava l’expressió franquista: “los chicos con los chicos y las chicas con las chicas“. I això és la ideologia progre que se suposa que hi ha darrere de la il·lusió fal·laç que el llenguatge configura la realitat?

Sé que hi hauria d’estar acostumat a hores d’ara, però no és així. Em dol especialment quan ho veig en professionals de la llengua com ara escriptors, periodistes o mestres, perquè entenc que tenen més influència sobre qui està aprenent a expressar-se en valencià. I sobretot, perquè dubte molt que el constant engavanyament i artificiositat de l’expressió que això comporta, invite ningú a usar més el valencià. Ja sé que això es fa també en les llengües dominants, que tampoc no estan exemptes del xorradisme dominant. La diferència és que eixes altres llengües no estan en perill de caure en el desús, i la nostra sí.

* Correcció: sembla que hi ha excepcions a la norma, i que alguns mascles poden ser de tres colors.

Com a part de les meues obligacions docents, cada curs explique una introducció al sistema immunitari a estudiants de primer curs de psicologia. He de reconéixer que la metàfora militar és difícilment superable, quan pretens que entenguen la funció immunitària en l’organisme. La idea d’un exèrcit s’hi adapta molt bé, perquè el sistema immunitari té soldats (cèl·lules) que es desplacen a primera línia de batalla (pell, mucoses…), quan comencen les hostilitats (entrada d’antígens); és capaç de produir armes (anticossos), i fins i tot de recordar quins són els enemics, i com cal derrotar-los (immunitat adquirida).

També resulta molt útil per a entendre què passa amb les malfuncions del sistema (malalties autoimmunes), perquè en realitat, els exèrcits de veritat també solen acabar atacant la seua pròpia població, per desarmada que estiga, i causant autèntics estralls, amb finals generalment molt dramàtics.

Acceptem, per tant, que es tracta d’una metàfora afortunada, que facilita considerablement la comprensió del tema, i ens permet entrar en més detalls tècnics, amb la tranquil·litat que, conceptualment, ja s’entén. La utilitat de les (bones) metàfores mai no estarà sobrevalorada.

Això justifica que es pose l’exèrcit al capdavant d’una crisi causada per una epidèmia? Diria que no. Si continuem amb la metàfora, cal dir que el sistema immunitari no és el director de les operacions. Més aïna forma part d’un macrosistema, que inclou el sistema nerviós —amb el cervell al capdavant— i l’endocrí, que juguen coordinadament, i miren de guanyar les batalles sense causar més baixes pròpies que alienes.

És cert que la resposta immune es desencadena automàticament, amb l’entrada d’un organisme estrany (un antigen que, si pot causar malalties, s’anomena patogen), però no ho és que siguen els leucòcits els qui prenen les decisions. El sistema nerviós (el cervell, si voleu fer-ho curt) hi juga un paper fonamental. De fet, tothom sap, per experiència pròpia, que els primers símptomes d’estar malalts són de caràcter conductual. Ens trobem apàtics, mandrosos, de mal humor… o tot junt. Això vol dir que “els soldats” han comunicat al cervell l’estat de la qüestió, i que les accions es coordinen a partir d’aquell mateix moment.

La metàfora militar és útil per a explicar l’activitat immunitària, i per a entendre com és que el nostre organisme fa front a les infeccions. En canvi, traure soldats al carrer i militars d’alta graduació als platós de televisió, per a combatre una epidèmia és, en la meua modesta opinió, una maniobra publicitària de qüestionable utilitat. Tan qüestionable com la fantàstica idea d’invertir més del doble en despesa militar que en inversions sanitàries i en investigació. Només uns governants que pensen que és més urgent fabricar submarins que no floten, que dotar els hospitals i els laboratoris d’investigació dels recursos necessaris, poden pensar que una epidèmia es pot combatre manu militari.

 

Un malentés molt comú és la idea que l’estrés perjudica el sistema immunitari. En realitat, això només seria cert si ens referim a l’estrés crònic, en què la situació estressant es manté durant dies, setmanes o mesos. En canvi, l’exposició a estressors puntuals, de curta durada, és clarament beneficiosa per a l’activitat immunitària. Cal recordar que el sistema immunitari és el que ens defensa de les invasions externes, com ara les infeccions, i ajuda molt que ens mantinguem sans. Ara no caldrà, per tant, destacar la gran importància de mantindre‘l en bones condicions, quan estem lluitant contra una epidèmia.

I quins són eixos estressors puntuals que estimulen la nostra immunitat? Una característica molt important és que són breus, és a dir, que els afrontem durant períodes entre minuts i unes poques hores. L’altra és que són situacions a què ens hem hagut d’enfrontar al llarg de tota la nostra història evolutiva: ho fem ara, en el segle XXI, però també ho feien els nostres ancestres, fa mil·lennis. Bàsicament, qualsevol situació que activa els nostres sistemes de consum energètic, també posa en marxa el sistema immunitari. I com que —com és ben sabut— la funció crea l’òrgan, activar-lo també significa fer-lo més fort.

Un dels estressors més coneguts (i recomanables) és l’esforç físic. En realitat, de qualsevol classe, però si atenem a què explica la literatura científica, haurem de dir que —fonamentalment— l’exercici aeròbic d’intensitat entre moderada i alta. Si teniu una bicicleta estàtica o una cinta contínua, podeu usar-les durant mitja hora diària, o més, si en teniu ganes. Si no és el cas, segur que internet pot proporcionar-vos instruccions vàlides de com fer-ho: ballar, caminar sobre el terreny i moltes altres formes de moviment poden servir perfectament.

Un altre estressor altament recomanable és el fred. Una vegada més, la durada és clau: no es tracta de pelar-se de fred durant hores, sinó —per exemple— de prendre una dutxa freda durant un o dos minuts. Combina perfectament amb l’exercici físic, i també pot combinar-se amb una agradable dutxa calenta, per a compensar. El cas és que l’exposició al fred és un bon estímul per a posar en marxa l’activitat immunitària.

El tercer estressor recomanable no serà molt popular, en primera instància. Tingueu paciència i continueu llegint, que tampoc no serà tan horrible. Es tracta del dejuni: no menjar. Tal com en el cas del fred, no cal passar dies sense menjar, sinó simplement deixar l’estómac buit durant unes hores més del que fem habitualment. La manera més fàcil de fer-ho és retardar el desdejuni. Si sopeu a les 20:00, posem per cas, a les 08:00 ja farà dotze hores que dejuneu. Espereu un parell o tres hores més i vos haureu sotmés a una situació (14 o 15 hores em dejú), que no sols estimula el sistema immunitari, sinó que també fa que el sistema endocrí, el fetge i el pàncrees estimulen l’ús dels greixos que tenim acumulats, sobretot entre els músculs i la pell, però també al voltant dels òrgans.

La combinació d’eixos senzills estressors pot ajudar a fer que mantinguem uns sistemes immunitaris operatius i preparats per a fer front a possibles infeccions. Potser convé recordar que el COVID-19 no és l’únic enemic exterior. N’hi ha molts més, d’elements capaços d’atacar el nostre organisme, i l’exèrcit de què disposem per a defensar-nos —el sistema immunitari— necessita que el mantinguem ben entrenat, en bones condicions, i en ordre de batalla. Fins i tot, o potser, sobretot, quan les condicions en què estem forçats a viure no són les ideals per a fer-ho.

Ja he vist alguns comentaris de gent que —com jo mateix— havia previst dedicar una bona part del temps forçat de confinament domèstic, a llegir llibres i articles pendents, i que es queixa de dificultats per a concentrar-se i aprofitar bé el temps.

És cert que com més temps disponible tens, més fàcil és malbaratar-lo. També hi ha, però, algunes altres raons que poden contribuir a explicar els problemes de concentració, i que pense que serà útil conéixer, bàsicament perquè sí que ho podem remeiar.

Hi ha qui sosté que la principal funció del cervell és controlar el moviment (https://www.ted.com/talks/daniel_wolpert_the_real_reason_for_brains). Tant si és la principal com si no, no hi ha dubte que l’exercici físic té un impacte molt gran sobre tres aspectes crucials. Els dos primers tenen a vore amb el cervell i les seues funcions, i inclouen la capacitat de concentrar-nos, i també l’estat d’ànim (un element de la màxima importància quan hem d’estar tancats amb altres persones durant un període llarg!). El tercer és de caràcter més genèric, i cobra una rellevància singular ara mateix que estem tractant de combatre l’extensió d’una epidèmia: el sistema immunitari.

Hi ha proves sobrades que el cervell humà (el d’uns altres animals també, però ara estem centrant-nos en humans) funciona millor en condicions d’activitat física. Això no és sorprenent, si pensem que durant la immensa major part de la nostra història evolutiva, hem viscult en condicions que requerien molt d’esforç físic, per a aconseguir les calories necessàries per a sobreviure. Això ha estat així des dels temps dels primers homínids, fins a fa poc més d’un segle. Tot i que ara vivim en l’època històrica en què, com a espècie, tenim una menor necessitat quotidiana de gastar calories per a moure’ns, fins i tot la gent que fa una vida molt sedentària, en condicions normals es mou un poc. Ni que siga per a anar des de la parada del metro al treball, o per a eixir a prendre café, poc o molt, caminen i es menegen mínimament. Ara mateix, quedant-nos a casa, no tenim ni això.

D’altra banda, la gent activa (menys d’un 30% de la població europea), s’exercita habitualment a l’aire lliure o en gimnasos. Les dos coses ens estan vedades ara mateix. L’avantatge que tenen les persones habituades a l’exercici físic és que a hores d’ara, molt probablement ja hauran trobat una solució per a mantindre el seu nivell d’activitat. Els sedentaris, en canvi, probablement ni hauran pensat en això, i és molt convenient que ho facen.

Em consta que hi ha gent que considera que la cultura física té un fort component de narcisisme, i que s’orienta sobretot a objectius de caràcter estètic. Jo crec que no és així, però això no és important ara mateix. No es tracta de fer exercici per a estar més prims, més forts o més atractius, sinó per a mantindre un estat d’ànim acceptable, i per a millorar la capacitat de concentrar-nos i ser productius.

N’hi ha prou amb uns 30 minuts d’exercici moderat al dia, que -si ho preferiu- es poden fer en tres sessions de deu minuts, al llarg de la jornada. A Youtube trobareu, segurament, algunes propostes que s’ajustaran a les vostres capacitats i preferències. No cal disposar de cap equipament especial, i -si feu l’esforç de provar-ho, comprovareu que els efectes, tant sobre l’estat d’ànim com sobre l’atenció-concentració, són immediats.

En la pròxima entrada, em referiré al sistema immunitari, i miraré de donar algunes recomanacions útils per a traure el màxim partit del temps i l’esforç que dediquem a fer exercici a casa.

L’església de Sant Agustí, a Màlaga estava pràcticament buida. Només una figura agenollada es mostrava uns poc bancs per davant de mi; un home d’uns quaranta-tants anys, amb un sobrepés moderat. Vint minuts més tard, quan vaig alçar la vista del meu llibre (Nabokov és un d’eixos escriptors que em captura l’atenció amb avarícia), ell s’incorporava. O més ben dit, canviava l’incòmode agenollament per la relativa comoditat de la fusta freda dels bancs correguts. Encara s’estigué una bona mitja hora allà mateix, immòbil fins que, replegant una bossa de bandolera, es va alçar per a fer una darrera genuflexió —escassament atlètica— abans de persenyar-se i eixir cap a la porta.

Vaig sovint a les esglésies, sobretot quan estic de viatge i tinc algun temps lliure. Són llocs privilegiats per a descansar, llegir o pensar. Quasi sempre acabe pensant en déus i religions, clar. No hi ha dubte que l’espai invita a fer-ho. Probablement, Déu és la més humana de les creacions. Té el seu què que totes les religions l’anomenen ‘Creador’ i li atribuïsquen —precisament— la funció d’haver creat el món en general, i els humans en particular. És com una mena de bucle infinit, en què algú crea algú altre, i pel camí es genera tot un cos teòric (filosòfic i teològic), que contribuïx enormement a mantindre la creença.

Durant anys vaig ser molt hostil a la religió. A les religions, en general, però sobretot al catolicisme, que és la versió del cristianisme en què em vaig educar. Vaig aprendre, ben jove, que jo no havia estat beneït amb la classe de dotació genètica que facilita les creences místiques. Ho he tingut per una sort o una virtut, fins que he començat a dubtar-ne, i ara em sent més inclinat a vore-ho com un dèficit. Com més va, en la vida, més temps passes sol, i estic convençut que disposar d’algú amb qui pots parlar a qualsevol hora, i que fins i tot té cases a tots els pobles i ciutats, on pots anar a trobar-lo d’una manera especial, ´pot ser un gran què.

M’imaginava que aquell home que resava davant de mi a Sant Agustí, tindria preocupacions, problemes o angoixes, que pot revelar al sant o a Déu mateix, sense por de malinterpretacions o usos abusius de la informació, i pensava que és mot més racional que no abocar-ho al Facebook, al Twitter, o a qualsevol altre dels mecanismes ‘a distància’ que ens venen la fantasia que tenim una vida social. Sant Agustí no se’n riurà, no l’insultarà si algun dels seus mals resulta que no és políticament correcte, o que els seus desitjos ofenen la sensibilitat d’alguns dels nombrosos professionals de l’ofensa, i exègetes de la virtut ideològica més pura, que dediquen bona part del seu temps a fer-nos saber com de purs són, i com de disposats estan a combatre les desviacions inacceptables, sempre —això sí— que no s’haja de donar la cara.

Agenollar-se és incòmode; exigix un sacrifici, i per això mateix, té alguna possibilitat d’encetar un camí de resolució d’algun problema. Diuen els terapeutes que un dels efectes més potents de la teràpia é el fet que el client paga. No és cap mostra de cinisme, no. El fet de pagar segella un compromís amb la intenció d’assolir els objectius, que —precisament— hi focalitza l’atenció i els fa més probables. Imagine que agenollar-se i fer penitència fan la mateixa funció: mobilitzen els recursos individuals, i focalitzen la voluntat en l’assoliment d’un objectiu desitjat.

I potser, com a efecte secundari, ens mantenen viu el record que no som perfectes ni eterns, i que —havent de bregar amb les nostres imperfeccions— una miqueta d’ajuda no pot vindre malament.

Tot això ho dic jo, que continue sent un descregut. Que ara em definiria més com a agnòstic que no com ateu, perquè la certesa m’abandona com més va més, i també per respectar encara més aquells que creuen, i que gràcies a això, troben —si més no, de tant en tant— uns preciosos instants de consol, que a mi m’estan vedats.

Com diu el meu amic Miquel Strubell, si la psicologia trobara un mecanisme equivalent al de la confessió, l’eficàcia dels tractaments es dispararia cap al cel.

Article d’Àstrid Bierge basat en una entrevista que em va fer.

https://catalunyadiari.com/extra/submissio-aules

Probablement, el terme evocarà, per a molta gent, significats de caràcter religiós. El dogma de la Santíssima Trinitat o el de la virginitat de la Mare de Déu, són els exemples que em venen al cap. El diccionari diu que ‘dogma’ és “cosa que es creu o s’afirma com a indiscutible”. Afirmar i creure són els punts fonamentals ací. Res no se’n diu de demostrar, perquè els dogmes no en necessiten, de demostració.

En el cas de la religió, el requisit per a acceptar-los és la fe, que no demanda proves empíriques. Sovint, he sentit com algú feia burla de l’acceptació acrítica de dogmes que mostren les persones religioses, i m’he sorprés (al principi, ara ja fa temps que no) de la facilitat amb què ignoraven la seua pròpia acceptació acrítica d’idees o principis no demostrats. Que no siguen relatius a divinitats o assumptes sacres no els fa menys dogmàtics. Si de cas, en la meua opinió, els en fa més. Els dogmes religiosos es basen en la creença en un nivell d’existència (déus) que no pertany al món físic. Estrictament parlant, l’existència dels déus no és ni demostrable, ni tampoc falsable. No se’n poden aportar proves en favor, però tampoc no n’hi ha en contra, perquè, literalment, no són del nostre món. La fe, ací, només cal per a assumir que hi ha un altre món.

En canvi, els dogmes laics, molt freqüents entre ateus i agnòstics declarats, sí que fan referència a assumptes terrenals, subjectes, per tant, a les lleis de la naturalesa, i que es poden sotmetre a prova. Continuar aferrant-s’hi, quan ja han estat falsats és, tal com jo ho veig, una mostra de fe encara més gran que la religiosa. Implica tancar ulls i orelles a tota prova empírica, i continuar mantenint una hipòtesi, a pesar de l’evidència en contra. La visió del cervell humà com una tabula rasa, la creença en l’existència de diferents “estils d’aprenentatge‘ (visual, auditiu, cinestèsic…), o en l’origen exclusivament cultural de les diferències entre sexes, formen part d’eixa categoria de dogmes laics.

Hi ha, però, molts punts en comú entre el dogmatisme religiós i el laic. Els dogmes no són amics de proves, demostracions o debats civilitzats; són molt més amics d’excomunions, insults i intents de silenciar el dissident. Els dogmàtics d’un i l’altre sector s’exclamaran, plens d’indignació moral, que cal posar fi a qualsevol veu que qüestione el seu dogma. Invocaran, amb tota probabilitat, motius diferents, des de la blasfèmia contra l’autoritat divina fins a qualsevol dels postulats de la correcció política, o la ruïna social a què -sens dubte- portaria la difusió de tan pernicioses idees.

No poden negar, tanmateix, que són dogmatismes germans, quan la conducta que susciten és tan idèntica, i la incidència de fanatisme entre les seues files, tan prevalent. No poden suportar el debat de base empírica, on els fets s’analitzen i es discuteixen obertament resultats i interpretacions. La mera possibilitat que pogueren no tindre raó, els altera de tal manera que prefereixen, de llarg, carregar contra l’heretge i, si poden, enviar-lo a la foguera, literal o metafòrica.

Tot i ser declaradament agnòstic, em costa més d’entendre la segona classe de dogmatisme. Crec, de veritat, que cal més fe, i una fe més cega, per aferrar-se a idees que han estat àmpliament falsades, i que en qualsevol cas, poden sotmetre’s a prova, amb experiments o amb estudis de camp. Estrictament, eixes són les idees que no necessiten cap mena de fe. Les podem abraçar, com es fa en la ciència, mentre no apareix una hipòtesi més sòlida, i les podem descartar quan els fets així ho recomanen.

Només cal, això sí, no ser un fanàtic de cap a peus. I potser, també, un mínim nivell d’humilitat, per a reconéixer que potser hi ha alguna mínima probabilitat que allò que a mi em pareix tan evident, no siga del tot cert.