de l'Horta estant

Quan faig una conferència m’assegure que la meua intervenció no s’allargue més de 50 minuts. Primer perquè és el límit màxim de temps en què un adult pot mantindre l’atenció efectiva i, segon, perquè sovint el diàleg és la part més interessant de l’acte.

Fa poc, a Montcada (l’Horta Nord) parlava de l’hàbit de la submissió lingüística, que és l’autèntic pas avant en l’extermini d’una llengua. Com qualsevol altre hàbit, l’adquirim gràcies a la repetició i a les recompenses. En principi, les recompenses ens poden vindre de fora, ja siga en forma de premi (rebre algun estímul agradable) o de reforçament negatiu (eliminar algun estímul desagradable). No és cap secret que si sempre parles en castellà, mai no te trobes en cap dificultat comunicativa: als castellans —òbviament— els pareix fantàstic i els valencians —sistemàticament— no hi posen cap problema.

Quan un ja hàbit s’ha instal·lat, la importància de la recompensa decau i, tot sovint, és completament autoadministrada: es tracta només de què ens diem a nosaltres mateixos. És per això que vaig finalitzar la meua intervenció demanant que deixem de premiar-nos per parlar en castellà. Que deixem de dir-nos que ho fem perquè som “educats”, “oberts”, “flexibles” i “respectuosos”. Ho fem perquè ho hem aprés, perquè hem interioritzat una subordinació abjecta que se’ns menja la dignitat. Ho fem perquè tenim por i no perquè siguem moralment impecables.

En iniciar el diàleg, com sol passar, hi hagué unes quantes intervencions molt sucoses. La gent sol explicar les solucions que ells han trobat al mateix problema i, sovint, escolte aportacions de molt d’interés. És normal. Els humans som especialment bons a l’hora de resoldre problemes recurrents i, qui té un interés sincer en mantindre’s en valencià sol trobar maneres de fer-ho, que funcionen.

Un dels assistents, en canvi, no explicà les seues solucions, sinó les grans dificultats que trobava en l’exercici del seu treball. Es tracta d’un advocat que treballa, no a Madrid, sinó a la Ciutat de la Justícia de la ciutat de València. Explicà com, després d’estar almorzant amb col·legues de professió i parlant en valencià, quan es posaven la toga (o fins i tot quan només la duien al braç) giraven sobtadament al castellà com si algú haguera fet sonar una campaneta pavloviana. L’anècdota il·lustrava a la perfecció el tema de la conferència. Un senyal ambiental (la toga) disparava una conducta apresa (parlar castellà), que quedava reforçada perquè ni els jutges ni els altres advocats no li posaven cap dificultat.

Per contra, a ell, quan feia l’intent de parlar valencià a la sala, li havia passat de tot, des de jutges cridant-lo “a l’ordre” fins a companys —tan valencianoparlants com ell— que el miraven malament, com si estiguera cometent algun pecat imperdonable. Fa molts anys que viu en la mateixa circumstància i encara no s’ha rendit. Per poc que veu alguna escletxa ho intenta, per bé que el resultat més habitual és la frustració.

Me’n vaig anar d’allà pensant en l’abast de les diferències individuals entre humans. Hi ha qui, en les condicions més favorables, fins i tot quan té la paella pel mànec, se sotmet caninament al castellà i, damunt, ho justifica dient-se coses boniques i hi ha qui, en les condicions més adverses i amb tot un sistema d’innegable matriu colonial —el judicial— funcionant de manera descaradament hostil al valencià, no deixa d’intentar-ho. Seria fantàstic trobar algun sistema per a transferir la dignitat de gent a qui li’n sobra a tants altres, que no en deuen tindre ni el mínim record de què era això.

Dimarts passat, la meua filla, de 17 anys, anà a fer la compra al supermercat Charter de Massalfassar. En passar per caixa li demanen la targeta de Consum i com que no la duia damunt, dictà el DNI a la caixera. “En castellano!”— li ordena la treballadora. Ja sabem que quan el client parla valencià, no sempre té la raó. Ella li diu que preferix parlar en valencià; s’esforça a fer-se entendre, li mostra els números amb els dits i fins i tot li fa la traducció de “sis”, que deu ser impossible d’entendre quan en el teu idioma es diu “seis”. Però ella no està interessada en resoldre cap suposada dificultat comunicativa i  torna a ordenar-li que li parle en castellà.

La meua filla està nerviosa i se li escapa alguna llàgrima. Immediatament, la caixera es posa a plorar i adopta el rol de víctima, com si no fora ella qui havia usat l’imperatiu amb una clienta, i com si no fora ella qui està impedint el ritme normal de passar per caixa, a còpia de mentir dient que no entén uns simples números. Al mateix temps, la caixera, entre sanglots impostats, crida una altra treballadora “Mari, ven que esta niña no me quiere hablar en castellano!”. D’entre la gent que fa cua ixen veus, no per a defensar una menor de la manipulació evident d’una adulta, sinó per a dir-li que  és “irrespectuosa i radical” i que “per respecte” li hauria de parlar en castellà. Són persones del poble,  perfectament valencianoparlants. O potser hauria de dir “perfectament valencianocallants”.

La submissió lingüística, un hàbit adquirit inicialment per coacció, s’ha acabat convertint en un automatisme per a la immensa majoria de la població valencianoparlant. No és estrany. Ho aprenem des de ben xicotets, quan els nostres pares canvien al castellà cada vegada que algú se’ls adreça en eixa llengua. Veiem com els nostres mestres, els mateixos que (en el millor dels casos) parlen en valencià en classe, tarden segons a demanar “un cortado” a la cafeteria de l’institut. Al País Valencià, pel que fa als usos lingüístics, allà on mirem no trobem models positius. No veiem ni autoritats, ni famosos, ni un sol representant polític de cap partit, que mostre públicament un mínim de dignitat lingüística: tots són mesellament submisos al castellà.

Els hàbits s’aprenen per repetició i es mantenen per les recompenses que proporcionen. Deu ser per això que quan gent com la que hi havia a la cua del Charter se subordina sistemàticament a qualsevol interlocutor castellà com si fora el seu amo, els agrada molt dir-se que ho fan perquè són mot “respectuosos”, “educats” o “flexibles”. Eixa és la recompensa que n’obtenen. Però l’obediència abjecta no té res a vore amb eixes paraules tan ben sonants. Té a vore amb la por. I ja entenc que és molt més agradable pensar de tu mateix que eres respectuós i no senzillament covard; molt més covard que una menor d’edat que fa real el seu dret a parlar el seu idioma, al seu poble. Un símptoma ben evident d’eixa covardia és prendre partit per qui està en la posició més forta: la de la llengua imposada.

Què és concretament el que cal “respectar”? El dret d’algú a guanyar-se la vida a Massalfassar —un poble ben valencianoparlant, d’uns 2000 habitants— mentre s’entesta a ignorar fins i tot els números de l’u al deu? El dret d’eixa senyora a ignorar el valencià i a menysprear-lo  ha de passar pel damunt del dret de la gent del poble a parlar-lo? Hem de creure’ns que el seu dret a dir en veu alta que a ella el valencià ni li agrada ni li importa, mereix més respecte que el dret de la meua filla a parlar en valencià? I d’això en voleu dir “respecte”? El respecte comença per nosaltres mateixos. Si no som capaços de deixar de subordinar-nos caninament a gent que de cap manera no està per damunt de nosaltres, qui ens respectarà?

Jo mateix he passat sovint per aquella mateixa caixa. Mai no m’han demanat de repetir res en castellà. I no ho han fet perquè m’entenen. Perquè qualsevol castellanoparlant amb una intel·ligència normal està sobradament capacitat per a entendre, no sols els números, sinó tota una conversa en valencià i perquè no es tracta de cap dificultat de comprensió. Es tracta d’una voluntat d’imposició que és inacceptable. Inacceptable per a qualsevol que, com la meua filla, tinga una mínima dignitat personal i nacional. Malauradament, la imposició és perfectament acceptable per a la colla de subordinats vocacionals que esperaven el seu torn per a sotmetre’s mansament a l’autoritarisme d’una caixera de supermercat.

Per a comportar-se amb dignitat cal estar disposat a afrontar conflictes i això, ni tan sols quan ho fem civilitzadament, no és fàcil; fa mandra i fa por. Però el cost personal i col·lectiu que comporta acatxar sempre les orelles és molt alt. Si superem les incomoditats i assumim que els nostres drets són —com a mínim— igual de vàlids com els drets dels altres, la recompensa ens arribarà prompte. Comportar-se amb dignitat, amb respecte per allò que som, allibera una força que és imprescindible per a la vitalitat de les persones i dels pobles.

https://www.diarilaveu.cat/opinio/13873/els-jefes-i-els-caps 

L’eslògan de Compromís que he vist al lateral d’un autobús diu “Este bus no està a Madrid, els nostres “jefes” tampoc”. Segurament han fet servir un castellanisme perquè el terme correcte, “caps”, és massa polisèmic i els hauria proporcionat un devessall de comentaris sarcàstics que s’hauran volgut estalviar. No deixa de ser significatiu el recurs al castellanisme, també en el terreny lingüístic.

Tal com jo ho veig, el problema és precisament que els seus caps (1. m. ANAT. Part superior del cos humà … on es troben els principals centres nerviosos i òrgans dels sentits) es mouen en un marc mental netament madrilenyocentrista. Deu ser això el que explica el tuit del 18 de març, que diu: “Des de 1965 @rtve ha retransmés sempre la cremà de les #Falles pel primer canal. Enguany, per primera vegada la nostra festa queda relegada a La 2, un menyspreu intolerable cap als valencians, de nou, des de Madrid. Exigim una rectificació i al Govern que depure responsabilitats!”.

Demanen depuracions perquè una televisió espanyola, amb seu a Madrid, ha decidit canviar de canal la retransmissió de la nit del foc! Que no tenen el cap a Madrid, diuen! És que la dignitat d’un acte faller depén de la retransmissió de TVE? Si no ens donen importància els mitjans espanyols, no en tenim? Eixa és la idea d’un partit que es publicita electoralment negant la seua dependència de Madrid? Si hi ha algun premi estatal a la coherència, li l’haurien de donar al responsable de les xarxes socials de Compromís. Com a argument en el seu favor, cal dir que el PP ha fet exactament la mateixa reivindicació (https://twitter.com/ppcv/status/1637065124379762688?s=20). Quina casualitat, no?

Deu ser això el que explica que al llarg de dos legislatures hagen fet una política lingüística netament orientada a no molestar els seus caps (4.m. i f. Persona que ocupa un lloc de preferència en una empresa, en una activitat, en una col·lectivitat…). Com també que s’hagen assegurat de no col·locar cap cap (3.m. Talent, coneixement, trellat) privilegiat al capdavant d’una àrea tan delicada. Fer una política lingüística a favor del valencià podria haver ferit sensibilitats cabdals, com ara les que tenen el cap i els caps a Madrid, sense manies . I això sí que no! Irritar els amos és l’últim que vol un bon cànid lleial. Era molt millor parapetar-se darrere del “multilingüisme” per a intensificar la reducció a la insignificança social del valencià, que ha constituït un magnífic corol·lari als esforços castellanitzadors dels governs anteriors.

Es faria massa llarg llistar tot el ventall de subordinacions practicades davant del poderós Madrid, tant en sentit metafòric com literal. Els xecs en blanc que han signat són un mètode infal·lible per a fer evident que no paga la pena negociar amb ells, perquè el seu vot ja el tenen a la butxaca, pel simple procediment d’esmentar “la dreta”. Regalar el vot a l’esquerra espanyolista per a evitar que hi puga governar la dreta espanyolista és una manera segura de ser irrellevant i de perdre el respecte de rivals, aliats i saludats. És un excel·lent exemple de valencianisme de pandereta, que mostra ben clarament que en contra del que resa l’eslògan, els seus caps sí que són a Madrid, per molt que s’esforcen per publicitar el contrari.

Per això soc de l’opinió que necessitem un partit valencianista que no siga una secta col·leccionista dels ‘ismes’ més de moda, que ja incorpora a bastament l’esquerra espanyolista, i que fan que l’únic que els hauria de distingir, el valencianisme, haja quedat tan diluït que costa molt de trobar-ne algun exemple. ¿Qui defensarà, en les pròximes eleccions, el valencianisme que Compromís ha deixat caure tan estrepitosament? ¿Hi haurà algun partit que no tinga el cap a Madrid?, ¿algun que no estiga obsessivament focalitzat en assegurar que alguns culs amics troben seients confortables a canvi de renunciar estrepitosament a exercir de valencians?

https://www.diarilaveu.cat/opinio/10090/la-conducta-linguistica-dels-politics-linguistics-1

La foto capta un moment de l’acte en què la Universitat de València es va adscriure a la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), que jo presidia en aquell moment. Es va celebrar a la sala de juntes del Rectorat de la UV, amb l’assistència de l’actual rectora, Mavi Mestre, de l’aleshores president d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Francesc Mira, del director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, Rubén Trenzano, i d’una delegació de membres d’ELEN, procedents d’Escòcia, d’Irlanda i de Cornualla.

Els discursos, afortunadament breus, es van iniciar en valencià (salutacions i primeres frases) i van continuar en anglés, que era l’únic idioma que teníem en comú els presents. Bé, no tots els discursos, perquè el Sr. director general encetà el seu en valencià, i —no sabem si per fer honor a l’etiqueta ‘multilingüisme’— es passà al castellà durant alguns paràgrafs. No vaig entendre per quin motiu ho feia, i recorde haver pensat si s’hauria posat nerviós, o si podia ser que li hagueren escrit el discurs en eixa llengua, i no en anglés, per equivocació. Els altres membres de la taula ens vam mirar sorpresos. Naturalment, ningú no en digué res, i recorde que el mestre Mira em digué a cau d’orella que probablement cap dels estrangers presents no ho hauria notat.

S’enganyava. Només acabar l’acte, el vicepresident d’ELEN, Conchúr O’Giollagáin, que no parla ni valencià ni castellà, però té una oïda fina de bon lingüista, em preguntà si és que el protocol ens obligava a utilitzar l’espanyol en algun moment de tot acte públic. Li vaig dir que no era així, i vaig confessar que ignorava les raons que havien menat el director general a fer allò. Continue ignorant-les. No sé per quin motiu, algú que milita en un partit que es presenta a eleccions com a valencianista, i que és la màxima autoritat en política lingüística del govern valencià, pot arribar a la conclusió que ha d’adreçar-se en castellà a una audiència composta exclusivament de valencians i estrangers no hispanòfons.

Una màxima molt repetida entre psicòlegs és que la conducta és més fiable que el discurs. Mentir és una de les sofisticades capacitats que els humans hem desenvolupat, i tothom sap que és molt més fàcil fer-ho de paraula que no d’obra. Amb els polítics, això cobra una rellevància especial, perquè bona part del seu ofici és fer discursos i, fins i tot sense ànim de fer generalitzacions excessives, trobe que estarem d’acord que no és del tot infreqüent que alguns d’eixos discursos continguen promeses que l’orador no té cap intenció d’honorar. Per tant, quan interessa fer una predicció fiable sobre què farà algun polític, val més fixar-se en què fa ara, que no en què ens diu que té la intenció de fer.

L’acte que he esmentat tingué lloc en 2017, quan molts encara pensàvem que era una bona idea que la política lingüística formara part de les àrees de govern assignades a Compromís. Era la primera vegada en la història valenciana que un partit que es declarava valencianista podia dirigir-la, i tindre l’oportunitat de fer canvis imprescindibles per a capgirar la línia descendent de l’ús del valencià. Ara sabem que una anàlisi desapassionada del comportament de la màxima autoritat en la matèria ens hauria proporcionat una acurada visió anticipada d’això que, a hores d’ara, ja hem pogut comprovar a bastament: que no hi havia cap intenció de canviar res, si això suposava algun risc de perdre vots.

Cal reconéixer que han fet una bona faena quant a l’homologació dels antics certificats de la Junta Qualificadora (elemental, mitjà…) al sistema europeu de títols (B2, C1…), per bé que és un assumpte que no té relació amb l’ús social del valencià, ni genera cap mena de contestació política ni, per tant, cap risc electoral. Per a una llengua minoritzada com nostra, la política lingüística rellevant és la que afecta la capacitat dels parlants d’usar-la amb seguretat en tots els àmbits de la interacció social.

Van començar amagant la promoció del valencià entremig del magma indefinit del multilingüisme, quan la llengua pròpia d’un poble no pot mai formar part del mateix conjunt que les altres. S’han dedicat a fer campanyes milionàries (“Sempre teua”) de nul·la incidència sobre els usos lingüístics de la població, mentre continuaven legitimant l’ús indiscriminat del castellà en tots els àmbits, mantenint la discriminació flagrant que suposa que els funcionaris només hagen de conéixer el 50% dels idiomes oficials, i no abordant el desficaci toponímic que patim; tant el que depén del govern espanyol (carreteres, estacions, aeroports…) com el que no, com ara els noms dels pobles i ciutats.

Per no fer, no s’han atrevit ni tan sols a modificar els aspectes més purament simbòlics com ara els noms de les estacions de metro (“Alboraya“, “Aragón“, “Colón”….), que no depenen de ningú més. Han actuat, en definitiva, com uns covards acomplexats, més preocupats de no ofendre ningú i de no qüestionar cap privilegi, que no de dignificar, estendre i normalitzar l’ús de la llengua dels valencians. Se m’escapa si poden ser els càlculs electoralistes els que expliquen tanta pusil·lanimitat, o si hi ha raons de caràcter més essencial. En tot cas, han fet bona aquella dita maliciosa que resa “un bon polític: ni una mala paraula, ni una bona acció”.

Ben mirat, tampoc no era tan difícil de preveure. La conducta pesa més que les paraules, i un acte tan simple i tan inútil i innecessari com el d’adreçar-se en castellà a una audiència que o bé no l’entenia o bé no el reclamava ha resultat millor predictor de la conducta lingüística de l’autoritat en política lingüística, que tots els discursos abrandats que li hem sentit pronunciar al llarg de molts anys. Vindran noves eleccions, i ens tornaran a obsequiar amb cants de sirena i sopars de duro. Ara ja sabem quin peu calcen, i què pensen fer amb el valencià: deixar-lo morir en pau.