de l'horta estant

Cada matí faig ―en bicicleta― un trajecte d’uns 30 minuts entre ma casa i la universitat. Després del desdejuni, sol ser el segon plaer del dia. La primera part d’aquest recorregut transcorre per les carreteres secundàries que en l’Horta Nord anomenen les travesses. Són camins asfaltats però estrets, en què dos cotxes ―si hi coincideixen― han de passar amb compte. Un cotxe i una bicicleta ―per contra ― hi caben perfectament, i fins i tot tens temps de vore la cara que fa el conductor a eixes hores.

M’he fixat que una bona part de les persones que van al volant parlen ―a l’hora ― pel telèfon mòbil. Ja sabem (ens ho han publicitat a bastament) que parlar per telèfon pot provocar distraccions perilloses. Si un d’eixos automobilistes es descuida un segon en creuar-se amb mi, el seu vehicle acabarà amb un bony, i ell ― o ella ― potser amb un bon ensurt. Jo no. A mi, em podria eixir bastant més car. 

No es poden legislar tots i cadascun dels aspectes de la convivència en societat. Ni crec que siga desitjable. Però és que, fins i tot en aquells que sí que estan legislats (com és el cas dels mòbils i la conducció), és impossible vigilar-ne l’acompliment. Només podem confiar en la responsabilitat individual, a l’hora de garantir el respecte a unes normes bàsiques, que afecten directament el benestar i la vida dels altres.

Ara bé, fer això no és fàcil. Els humans aprenem sobretot per observació. Mirem com fan les coses els altres, i les copiem ―o no ― segons els nostres propis interessos i capacitats. I posats a observar, hi ha gent que és més visible, tant per la posició social que ocupen, com pels minuts que els dediquen els mitjans de comunicació; particularment, la televisió.

En la societat valenciana, aquests personatges visibles no encomanen precisament respecte a la llei, ni comportaments exemplars de cap tipus. Si mirem cap amunt en la jerarquia política, hi trobem tota mena de transgressions de la llei que queden totalment impunes. Omplir-se les butxaques de diners públics no és obstacle per a rebre tot el suport moral de les autoritats, ni per a encapçalar llistes electorals diverses. Insultar, amenaçar i burlar-se dels contribuents, no impedeix que un individu ocupe càrrecs d’elevada responsabilitat. Les sentències només s’acaten quan afavoreixen els interessos del poderós de torn. Si no, de nou amb diners de tots, s’impugnen i es recorren fins als límits de la sacietat i el tedi jurídics.

I ―pitjor encara assistim a tota classe de justificacions d’aquestes conductes, que ens acaben presentant els delinqüents (perdó, potser caldria dir-ne “presumptes implicats en casos de corrupció”) com a herois . Són personatges llestos, espavilats, que saben buscar-se la vida amb violent menyspreu de qualsevol norma que no els beneficie directament. Són ―en definitiva― models a imitar. 

En aquestes condicions, amb models de conducta com els que tenim al capdavant de les institucions, com volem que ningú respecte cap norma, per raonable que siga? Si no hi ha un policia al davant, amb instruccions explícites d’impedir-nos-ho, parlarem per telèfon mentre conduïm, fumarem on ens vinga de gust, llançarem les burilles a l’arena de la platja, i deixarem que els nostres gossos embruten la via pública. I tot això, sense la més mínima vergonya o càrrec de consciència. El dia que un d’aquests conductors atropellarà un ciclista, ja vorem com ho apanyem. 

Es tractarà, llavors, de negar que hem fet res mal fet, de tirar-li la culpa al ciclista. Sempre podem dir que circulava a tota velocitat, i que se’ns va tirar damunt com un posseït amb ànima de suïcida. Ja se sap que, en una terra d’oportunitats com la nostra, qui no condueix un cotxe de luxe no deu ser aigua clara!

Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l’antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s’està expressant en el nostre idioma. A més d’antic, l’argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats. Vegem-ne alguns.

Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles (o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.

D’altra banda, si resulta que això de canviar de llengua per educació només s’ha d’aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que entre dos persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en la seua llengua), una és mal educada i l’altra no. Òbviament, això violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.

Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat d’entendre què s’està dient en l’altra llengua, sense estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada (segurament, propera al 100% si ens centrem en la variant valenciana), aleshores hem d’admetre que la educació no hi té res a vore. Potser els prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que “estamos en España y se ha de hablar español“, poden explicar molt millor aquesta actitud que s’escuda darrere d’una tramposa apel·lació a la bona educació. 

Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar a l’altre. Si pot ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells que proclamen que s’estimen tant la seua llengua, farien bé de passar a l’acció i donar als altres l’oportunitat d’escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que opten habitualment per expressar-se en castellà, n’hi ha moltes que són perfectament ben educades. Fins i tot n’hi ha que estan plenament capacitades per a expressar-se –també– en l’altra llengua oficial, i algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donem l’oportunitat. I si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos, entendre’ns, i respondre’ns en el seu idioma, que nosaltres també entenem perfectament.

I amb tot això, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació flueix sense entrebancs d’importància. Ens entenem, ens acceptem i ens respectem, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de retraure’ns –amb tramposes acusacions centrades en la bona educació– quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en matèria de llengua. 

Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com nosaltres considerem que s’han de fer. I puc assegurar –sense el mínim temor d’enganyar-me– que els humans tenim la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlem.

Dissabte 11 de setembre ens trobàvem a Otos, a Ca les Senyoretes, gaudint de l’hospitalitat i el mestratge erudit i planer alhora del físic i escriptor Joan Olivares, i de la cuina esplèndida d’Assumpció. L’excusa era la presentació d’un llibre, i la possibilitat d’assistir -en rigorós i privilegiat directe- a la presentació d’Andanes, el darrer disc de Rafa Xambó, acompanyat pel músic Albert Ortega.

La presentació del llibre (“Sortir de l’armari lingüístic”) suscità un bon grapat d’intervencions per part dels assistents. Com sempre que es parla de llengua, els valencians hi tenim moltes coses a dir. Desitjos, frustracions, retrets i amargors solen omplir els minuts -o les hores- que dediquem a reflexionar sobre aquesta llengua que les lleis ens defineixen com a pròpia, i que les autoritats que patim s’entesten a tractar com a forastera. Tothom té alguna història a explicar sobre algú que l’ha insultat o fins i tot atacat per haver comés l’horrible pecat de parlar en valencià, ja siga en un ajuntament, una botiga o pel carrer. Sovint, aquesta  mena de catarsi té efectes perjudicials, i els assistents n’ixen amb una sensació de desemparança més gran que la que arrossegaven a l’entrada. 

Fa temps que vam arribar a la conclusió que això no era una bona estratègia, i sempre procurem fer anar el diàleg per uns altres viaranys, que ens acosten més a l’alegria o a l’esperança. Cal dir que no sempre és fàcil. Algunes vegades, tanmateix, hi apareixen aliats que, dotats potser d’un optimisme espontani i a prova de frustracions, són capaços de llançar una mirada distinta sobre la realitat. 

Quan ja moltes persones més joves (‘estudiosos’, com ell els va qualificar) havien pres la paraula, alçà la mà Bruno, un home del poble, amb prou anys com per haver viscut la guerra de jovenet. Després d’excusar-se per no tenir estudis, i en un valencià de deliciosa fonètica, farcit de les ressonàncies profundes i les sonoritats precises de la comarca, ens explicà a tots una història que havia passat en acabar la guerra. Un home d’Otos, sabedor segurament del magre futur que li esperava després de la derrota, decidí d’anar-se’n a l’exili. Com que sabia que un altre otosí, conegut al poble com ‘Miquel el de Margarida’, se n’havia anat anys abans a l’Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s’embarcà cap allà. 

Analfabet com era -sempre segons el relat d’en Bruno- no feu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l’adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que -en desembarcar a Orà- es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d’aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l’otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: “Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?”. I així anà pels carrers d’Orà, entremig d’aquella gentada que ni l’escoltava ni l’entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d’una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.

Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l’increpava des de lluny: “Qui està parlant valencià per ací?”. Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l’enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n’havia anat a buscar la font d’aquelles paraules, cosa que -molt probablement- salvà la vida del seu paisà. Bruno, amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: Qui diu ara que el valencià no serveix per a res?

Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú -des de l’equip rectoral- no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l’arc de triomf i -prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups- faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s’ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor.

No m’estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se’ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s’imagina un  professor dient, el primer dia de classe: “Ja sé que l’assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat“? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i -si arribara el cas- el mateix rector, prendrien cartes en l’assumpte i el cridarien a l’ordre sense remissió. 

Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d’un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants -de diverses carreres- que hauran triat l’opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i -per tant- en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta -la seua- llengua.

L’argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien -ara a final de curs, i generalment, per ordre d’antiguitat en el càrrec- quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden- senzillament- no triar els grups que estan programats -i clarament etiquetats- en aquesta llengua. D’aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s’hi hauran matriculat, seran democràticament respectats. 

També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se’n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies -en forma de males qualificacions- contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s’oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d’una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants.

Estic convençut que l’actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l’esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que -any rere any- s’han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que -per unes o altres raons- trien l’opció -plenament legítima- de matricular-se en grups que s’haurien d’impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se’ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera  i uns altres de segona?

Passejant per la ciutat d’Alacant, fa poc, em vaig trobar que no sabia com anar al lloc que buscava. Com és costum de fer en situacions semblants, vaig preguntar a la primera persona que vaig trobar disponible.

-” Perdone, em podria dir com anar al carrer tal”?

L’home em va respondre amablement i em donà les instruccions necessàries per tal d’arribar al meu objectiu. Quan ja li havia donat les gràcies, i per a la meua sorpresa, fou ell qui em preguntà a mi:

-” Escolte… i vosté com sabia que jo parlava valencià?”

-“No ho sabia”- li vaig respondre. 

En comprovar que aquell senyor es quedava una miqueta perplex, i en justa correspondència a la seua amabilitat, li vaig voler donar alguna explicació més, i li vaig aclarir que jo, com que pense en valencià, quan m’acoste a algú, li parle en eixa mateixa llengua, sense  preguntar-me si serà o no la seua també. No sé si en va quedar molt convençut. A mi, en canvi, em quedà ben clar que aquell senyor pensava que l’únic motiu vàlid per adreçar-se a algú en valencià és saber del cert que és una persona valencianoparlant. 

D’eixa actitud en podem dir -amb propietat- timidesa lingüística, i podem constatar que -efectivament- és molt habitual entre les persones que tenen el valencià com a llengua primera, que el parlen a casa i amb els amics i coneguts, i que -en canvi- l’amaguen quan es tracta de comunicar-se amb persones que no coneixen. N’hi ha que, fins i tot arriben a demanar disculpes si s’han adreçat en valencià a algú que -jutjant-ho per la llengua en què contesta- ha resultat que no el parlava. 

Demanem disculpes quan, involuntàriament, hem fet mal a algú (xafant-li un peu, per exemple), o l’hem ofés d’alguna manera. Com pot ser que ningú considere que parlar en una llengua -siga la que siga- pot ofendre? Més encara, si es tracta d’una llengua que la legislació vigent declara oficial, però en qualsevol cas, parlar en qualsevol idioma no pot constituir mai una ofensa per a ningú. Si després resulta que l’altre no parla la mateixa llengua que jo, i jo vull adaptar-me a la seua, ho puc fer. És una opció legítima. Si, en canvi, m’estime més continuar expressant-me en el meu idioma, també ho puc fer. És igualment legítim.

Si l’interlocutor no m’entén, ja m’ho farà saber. Una regla bàsica de la comunicació és considerar que la persona amb qui parlem és aproximadament tan intel·ligent com nosaltres mateixos, i està igualment capacitada per a expressar allò que vol. Ací tenim una bona base per a una comunicació respectuosa i igualitària, que podria servir per a avançar cap a una situació d’autèntica igualtat lingüística. 

Les lleis -sobre el paper- ens reconeixen el dret a viure en la nostra llengua, tant a les persones que tenen el castellà com a llengua pròpia, com a les que considerem que la nostra és el valencià. El límit, però, no es troba tant als papers com en la nostra forma quotidiana de comportar-nos. Actuar tímidament implica -en termes generals- inhibir-se, ser passius, optar per la inacció. Som tímids quan callem en comptes de parlar, o  quan deixem passar una oportunitat, o tolerem un abús, simplement per no cridar l’atenció.  Els llibres d’autoajuda i les consultes que reben molts professionals de la psicologia, tracten sovint de la timidesa., i la consideren com una limitació important, que cal superar si volem millorar el nostre nivell de benestar personal. 

En el cas de la llengua és exactament igual. Si opte directament pel castellà en lloc d’iniciar les interaccions en la mateixa llengua en què parle amb mi mateix, entre altres coses, estic perdent moltes oportunitats de descobrir que els meus interlocutors poden ser tan valencianoparlants com jo mateix. La manera de saber-ho és ben senzilla: parlar-li en valencià. Puc estar raonablement segur que, si no m’entén, m’ho farà saber. I per tant, també puc assumir que si no m’ho diu, vol dir que m’entén, i que podem continuar comunicant-nos sense més dificultat. I, en qualsevol cas, no he de tindre cap dubte que ningú no s’ha d’ofendre per sentir parlar un idioma, qualsevol idioma, i -especialment- l’idioma propi del territori on viu.

Fa poc llegia un dels comentaris dels lectors, a un article sobre la oficialitat del català a Europa. La cosa, amb profusió de majúscules, signes d’exclamació i faltes d’ortografia, tornava fonamentalment a l’antiga cantarella segons la qual, les llengües que tenen molts milions de parlants tenen més legitimitat que les que en tenen pocs. Amb el pas de les dècades, les xifres atribuïdes a l’espanyol han anat creixent vertiginosament, dels 300 als 400 i als 500 milions, sense que cap empresa madrilenya de demoscòpia no ho haja posat mai en dubte.

Sovint m’he preguntat com dimonis en fan el recompte, però crec que -senzillament- sumen els habitants dels estats que tenen el castellà com a llengua oficial, i au! Això vol dir, entre altres coses, que els modestos 10 milions de parlants que -pam amunt o avall- hom atribueix al català, també sumem per arribar-ne als 500 d’hispanoparlants. Ja sabem que tota pedra fa paret, i així ofrenem, ni que siga involuntàriament, una altra nova glòria a l’univers hispanocèntric, junt amb les que aporten els parlants de guaraní, de quítxua i de moltes altres llengües americanes.

No pretenc, ara i ací, discutir-ne les xifres. La bona veritat és que em té igual que en siguen cinc-cents o cinc mil milions. Tinc el màxim respecte per tota aquesta milionada d’hispanoparlants; exactament el mateix respecte que professe als poc milers de parlants de maltés, o als pocs milions de parlants de noruec. I sobretot, no tinc la menor intenció de comunicar-me amb tantes persones, en tota la meua vida, ni la pretensió de fer-los arribar -a tots plegats- cap missatge en particular.

Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t’importen i t’interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls…i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d’acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d’un altre, per molts milions de diferència que hi haja. 

I resulta que -segons que diuen els estudiosos de la matèria- tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l’Àfrica central, a Londres,  Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d’escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls  -i qui sap si també als cervells- d’un o més trilions d’habitants de l’univers.

D’altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai l’enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català, que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?

Durant les vacances d’estiu, molta gent viatja, i és molt freqüent escoltar preguntes sobre la nostra nacionalitat. “D’on sou?”-et pregunten en distints idiomes. Per als qui no ens sentim còmodes amb l’adscripció de la nacionalitat espanyola s’hi obri un dilema. Moltes vegades, no és qüestió d’embrancar-se en una complexa explicació sobre les nostres pròpies sensibilitats nacionals, que l’altre no ha demanat i -probablement- tampoc no espera, ni li interessa especialment.

Una alternativa viable és contestar que el nostre passaport és espanyol. És un fet que no podem negar, i -d’altra banda- deixa oberta -per als bons entenedors- la possibilitat de preguntar més coses, si en volen saber més. Les reaccions que hi trobarem poden ser, però, ben diverses. Explicaré un parell d’anècdotes per a il·lustrar-ho.

Fa uns quants anys, en un parc natural de Costa Rica, la meua companya va escriure, en l’apartat “País” del formulari d’entrada, el nom del seu país: Euskal Herria. Un home, el següent en la coa, va reaccionar escrivint en nom del seu país, “España” en majúscules de grandària desproporcionada. No content amb això, va remugar en veu alta, i acabà per adreçar-se  -una mica intempestivament- a la meua companya, amb paraules com aquestes: “Pero su pasaporte, ¿qué dice?“. A banda de la curiosa creença que els passaports puguen parlar, assumia aquest senyor que la pertinença d’una persona a una nacionalitat depén -exclusivament- de la paperassa oficial. No sembla que li importara, ni poc ni massa, la decisió personal sobre la identitat nacional de ningú.

Per contra, en un altre viatge pel nord del Marroc, i després d’haver passat una bona estona en una paradeta de venda d’espècies, un home d’uns setanta anys em va preguntar -en francés- d’on era. Es veu que ens havia sentit parlar entre nosaltres, i no acabava d’identificar l’idioma que parlàvem. Decidit a no convertir aquella pregunta de cortesia en una llarga disquisició,  li vaig respondre “Dans les papiers?“. L’home, que molt probablement no tenia molts estudis, però sí un sentit comú que podríem esperar de qualsevol ésser humà, va negar ostensiblement amb el cap i amb les mans, i replicà emfàticament: “Mais non!, dans le coeur“.

Si la pregunta és de cortesia, entenc que allò que és cortés, educat, és interessar-se per la persona, no pels seus documents. És això mateix el que feu aquell home. Volia saber d’on m’agrada a mi pensar que sóc, no què volen les autoritats del meu estat que jo siga. Li vaig agrair el gest, i vaig procurar fer-li una explicació breu i entenedora de la meua opció personal. Val a dir que no li costà gens d’entendre’m, atés que ell mateix era amazig, i poguérem gaudir d’una estoneta de conversa amable, i també aprendre algunes coses que no són del tot evidents per als turistes que visiten aquell territori.

El món està ple de gent que té sensibilitats nacionals distintes de les que figuren als seus papers. No cal que pensem que la nostra és una situació estranya i difícil d’entendre. Com ja he dit, tampoc no cal que convertim cada conversa en una dissertació sobre geopolítica. Després de tot, estem de vacances. Això, però, no ens obliga a assumir la lletra del passaport com una realitat monolítica i inqüestionable. Només cal que elaborem una resposta senzilla, que no ens faça sentir incòmodes, i que ens permeta presentar-nos d’acord amb què ens sentim, i no necessàriament en funció del nostre passaport: en el cor, no als papers.

El campionat mundial de futbol que s’està jugant a Sud-àfrica ha entrat sorollosament en les nostres vides sense demanar permís. Fins i tots en les d’aquells que no som afeccionats al futbol de seleccions estatals (un fenomen ben curiós, si tenim en compte que els jugador cobren els seus sous milionaris dels clubs, i no dels governs). És virtualment impossible no saber qui guanya i qui perd, i fins i tot, no assabentar-se’n puntualment, gràcies a les expansions expressives dels qui s’alegren quan guanya la selecció espanyola.

Es veu que una de les conseqüències del bon joc de l’equip que representa Espanya és la proliferació de banderes espanyoles als balcons i les finestres. He de reconèixer que em costa un esforç de contenció no etiquetar ideològicament aquells que pengen l’ensenya roja i groga a la façana de sa casa. Em dic a mi mateix que, tot i que són els mateixos colors que ens imposà Franco, qui els exhibeix no és necessàriament un energumen de cap a peus. Fins i tot quan l’ornamenten amb una silueta de bou, convertint-la així en la mateixa bandera que llueix amb orgull una extrema dreta xenòfoba i assassina, faig un esforç per convéncer-me que qui la penja al seu balcó no és necessàriament un feixista declarat. M’esforce disciplinadament per entendre que hi ha persones que poden sentir aquesta insígnia com a pròpia, sense  combregar -necessàriament- amb les connotacions més imperialistes i impositives que ens evoca a uns altres.

Ara bé, sí que hi ha una conseqüència que espere observar quan haurà passat tot aquest tràfec del mundial de futbol. Espere que aquestes persones que ara pengen les seues banderes al balcó no tornen mai més a l’absurda pretensió de presentar-se com a ‘no-nacionalistes’. Espere que -en coherència amb la conducta que han exhibit en plena eufòria patriòtica- passen a admetre obertament que són profundament nacionalistes. Exactament amb la mateixa profunditat amb què es declaren espanyols; amb la mateixa intensitat amb què s’esgargamellen cridant en plena nit el nom de la seua nació, després d’un gol, o al final d’un partit guanyat; amb la mateixa desimboltura amb què pengen les seues banderes, amb bou o sense, i les deixen onejar al vent. 

Puc entendre que se senten espanyols. Puc entendre -fins i tot- que se’n senten orgullosos. Sóc completament incapaç de compartir-ho, però ho puc entendre. No puc admetre, tanmateix, que aquells que fan tan notòria ostentació de la seua pertinença nacional, dels seus colors i dels seus símbols, pretenguen -l’endemà mateix- adoptar un posat elegant i distanciat, tot arrufant el nas quan uns altres parlen d’identitats, de llengües o de drets nacionals, per a declarar indolentment que ells no són nacionalistes, i que això dels nacionalismes és absurd i està passat de moda.

Si és absurd; si està passat de moda, que despengen ara mateix les seues banderetes dels balcons. I si no ho fan, que renuncien a donar lliçons de modernitat a aquells que no sentim com a propis els seus símbols ni la seua pàtria.

Fa uns mesos, em va telefonar al despatx un prestigiós catedràtic de la UV. S’adreçà a mi en un valencià impecable, amb la correcció lingüística i la riquesa de lèxic que podem esperar d’una persona de la seua excel·lència acadèmica i ampli bagatge cultural. Fins ací no hi ha res de què estranyar-se. El cas és, però, que fa vint anys que he tingut l’oportunitat -i el plaer- d’escoltar les seues conferències i cursos, i de llegir els seus escrits en la premsa, i ni tan sols sabia que aquest professor era valencianoparlant de soca-rel.

És una llàstima que persones d’elevat prestigi acadèmic o professional no gosen exercir públicament de valencians, i prestar així una mica del seu merescut prestigi a una llengua, que també el mereix però no li’l reconeixen. Quan imparteixen les seues classes i conferències sistemàticament en castellà, com si l’altra llengua oficial que tenim no fóra digna de les seues paraules, estan fent un mal servei a la cultura del seu  poble.

El valencià -com tota altra llengua- és perfectament apte per a qualsevol registre conversacional. Des del més col·loquial fins al més formal i acadèmic. Totes les paraules i totes les idees són dignes de ser dites en qualsevol idioma. Tots els idiomes mereixen el nostre respecte. El nostre també. I la manera com podem expressar aquest respecte és fent el nostre treball amb la màxima qualitat de què som capaços, i sense ocultar la nostra llengua. Perquè quan ho fem, quan l’ocultem, estem desmentit declaracions com les del rector, plenes de saludable optimisme i inequívoca bona intenció.

Fa poc vaig assistir al casament civil d’un bon amic.  L’oficiant de la cerimònia, en acabar, els va desitjar molta felicitat i, just abans d’anar-se’n, es girà i va dir a la parella: “I procuren vostés fer alguna cosa per a aconseguir-la, la felicitat”. Aquest és també un bon consell per a incrementar la salut social de la llengua pròpia de la Universitat de València. És un sol consell, però en aquest cas conté tres parts: la primera, que cal desitjar millorar-la; la segona, que convé declarar-ho públicament; i la tercera, que s’han d’emprendre les accions institucionals necessàries per tal d’aconseguir-ho.

De moment, ja tenim la segona: el rector s’ha posicionat a favor d’un futur en valencià. Confiem que també siga certa la primera: que el desig és autèntic, i esperem que com a màxim responsable de la universitat, donarà resposta satisfactòria a la tercera, que bé pot ser la més important:  emprendre accions concretes per avançar cap a una autèntica igualtat lingüística en la universitat. Exigir que qui s’incorpore a la universitat en conega -també- la llengua pròpia, seria una bona manera de començar a posar fil a l’agulla.

Deu ser ben difícil de trobar, en qualsevol país normal, una persona que presidint una institució de caràcter cultural, es posicione públicament en contra de la llengua pròpia del país. Al País Valencià, però, tot és possible, i fins i tot probable.

Diu la Sra. Ascensión Figueres, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que “la Universitat no pot rebutjar un professor estranger per no tindre el requisit (valencià), ja que seria tirar pedres contra la nostra teulada”. Potser caldria preguntar-li si tampoc no ens podem permetre de rebutjar un professor, només perquè no siga capaç de parlar castellà. O això seria també tirar-nos pedres?

És curiós que les mateixes persones que es posicionen obertament contra l’exigència del coneixement de la llengua pròpia dels valencians, mai no qüestionen l’absoluta necessitat de dominar l’altra llengua oficial: la dels castellans. Generalment, disfressen la seua actitud inequívocament antivalenciana amb una cortina de fum feta d’expressions aparentment liberals (no exigir, valorar com a mèrit), que mai no apliquen a l’altra llengua oficial. És com si la normalitat consistira en fer-ho tot en castellà,  e el valencià fóra -sempre- l’excepció. Més encara, l’excepció prescindible.

Per què no considerem com un mèrit -i per tant, amb caràcter optatiu- el coneixement del castellà? Segur que hi ha professionals excel·lentment preparats en anglés, una llengua que tots els universitaris han d’aspirar a conéixer. Moltes d’aquestes persones podrien impartir els seus coneixements en les nostres universitats. Com és que no poden venir a la universitat valenciana, només perquè no posseeixen el requisit lingüístic castellà? No és això una discriminació inacceptable, i una renúncia a l’excel·lència, només per qüestions lingüístiques?

La igualtat lingüística és un concepte ben fàcil d’entendre: si no s’exigeix el coneixement de la llengua als professors, els estudiants no poden fer valdre el seu dret a estudiar en valencià. I una vegada més, els nostres drets lingüístics són només paper mullat. Ens trobem -de nou- amb l’evidència d’una societat  amb dos classes de ciutadans: els de primera, que són els qui opten per expressar-se en castellà, i tenen tots els drets plenament garantits, i els de segona, els qui prefereixen (o preferirien) viure i estudiar en valencià, i només poden fer-ho, si els seus interlocutors han tingut l’amabilitat -plenament optativa, això sí- de dotar-se del mèrit de conéixer la llengua del país on viuen i treballen.

Igualtat lingüística vol dir, ara mateix, emprendre les accions necessàries perquè les persones valencianoparlants deixem d’estar discriminades en la societat valenciana. I per això, cal que els altres també hagen de conéixer la nostra llengua, de la mateixa manera que nosaltres hem de conéixer la d’ells.  Podríem començar pels professors d’universitat, però caldrà també que ho facen la resta dels docents, i tots els funcionaris. Això seria paritat, igualtat, democràcia i bilingüisme. Sense això, és a dir, tal com estem ara, és senzillament la vella i coneguda llei de l’embut. I als valencians ens reserven sempre el broc més estret.