El castellanisme radical del PP valencià


Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix– hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.

No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat.

I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal9 o no. El Govern Basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.

En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir ‘espanyolisme’. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola –tal com les anomena la Constitució vigent– i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica– també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat– plenament espanyol.

Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.

És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’ idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho –això sí– amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics– per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.

Practiquem el bilingüisme

Allà on hi ha un espai amb presència notable del català, apareixen sistemàticament els grans propagandistes del bilingüisme, cantant-ne les excel·lències. Ja sabem, però, que tots aquells que l’han estudiat afirmen que el bilingüisme (el d’una societat, no el d’una persona) no és més que un pas més en la direcció de la substitució d’una llengua per una altra. Probablement és per això que totes les forces i institucions polítiques de clara intenció espanyolista (és a dir, castellanitzadora) el valoren tant, particularment en aquells contextos en què no han aconseguit d’imposar un monolingüisme castellà complet i arrodonit. “El bilingüisme és una gran riquesa” –diuen. Convindreu amb mi que resulta curiós que, considerant-lo com el consideren, una gran riquesa, no s’hagen espavil·lat a convertir les seues societats en bilingües (com és que Madrid no és ja –com a mínim- una comunitat trilingüe?; que potser no volen ser rics?), i més encara, que facen mans i mànigues per evitar que la part de la població que és actualment monolingüe (en castellà, per descomptat) quede eternament ancorada en aquesta condició, i –per tant- injustament marginada d’aqueixa gran riquesa, que és el bilingüisme. És tan potent el prestigi del bilingüisme, que ni tan sols l’actual govern valencià, que objectivament practica unes polítiques encaminades a l’extermini de la llengua pròpia dels valencians, de la manera més ràpida possible, no n’abomina. Ans al contrari; quan convé, i sempre en castellà, en fan gala, i s’omplen la boca dient que la societat valenciana és una societat bilingüe. Doncs bé, si bé ho pensem, potser resultarà que tenen raó, o si més no, que ens convé donar-los-la. I no sols això, sinó que –convençuts com ara estem de les bondats del bilingüisme, hem de posar fil a l’agulla, i ocupar-nos, solidàriament, que aquesta nostra gran riquesa arribe també als elements lingüísticament més pobres i desafavorits de la nostra societat: les persones monolingües, que encara no estan capacitades per a expressar-se en català. I què podem fer per solidaritzar-nos-hi i compartir la nostra riquesa? Doncs, és bén fàcil: parlar-los sempre en català. Únicament d’aquesta manera podrem fer bones les tan lloades virtuts del bilingüisme. Ens cal, urgentment, substituir aquell prejudici vell i absurd que diu que hem de parlar castellà “per educació” en presència dels parlants d’aquesta llengua, per una nova norma, basada en la més estricta generositat, que estableix que parlar en castellà a algú que encara no domina el català és un acte d’egoïsme completament inacceptable, essencialista, retrògad i sectari, perquè fent això estem barrant el pas dels pobres monolingües a l’incontestable cel del bilingüisme. Així doncs, i d’acord amb allò que prediquen els partits de més estricta obediència espanyolista: siguem bilingües, parlem català amb tothom i a tothora.

Independentistes del PP

Les declaracions recents del Conseller Font de Mora, qualificant el català com a ‘llengua estrangera’ poden afegir-se, en bona lògica, a aquelles de la seua coreligionària Esperanza Aguirre, que lamentava que una empresa que es traslladava a Catalunya se n’anara “fora del territori nacional”. Deixem de banda, per un moment, el fet indiscutible que el català és –també- la llengua pròpia dels valencians (Eps!: indiscutible per a la comunitat científica internacional , i fins i tot per a la justícia espanyola -14 sentències ho avalen a hores d’ara- no necessàriament per a algun grapat de hooligans més o menys analfabets en la llengua de què pretenen opinar). Suposem provisionalment que el català és, exclusivament, la llengua del Principat de Catalunya, i analitzem des d’aquesta perspectiva l’afirmació de l’ínclit conseller: si la llengua d’una comunitat autònoma és considerada per algú com un idioma estranger, vol dir que aquest territori no forma part de la mateixa nació que la persona que fa una tal afirmació. Així doncs, resulta que el Conseller Font de Mora considera que Catalunya no és Espanya. ¿No el converteix això en un independentista? Potser algú pensarà que resulta curiós que els més aferrissats defensors de l’espanyolisme radical es despengen amb comentaris obertament independentistes, i tanmateix no ho és. I no ho és perquè l’espanyolisme que defensen aquests il·luminats no és cap altra cosa que un pancastellanisme radical, que no contempla cap altra possibilitat per als territoris inclosos en l’estat espanyol que la de castellanitzar-se fins al moll de l’os, perdent tota característica pròpia per esdevenir una mera fotocòpia de la Castella de referència, de la mateixa manera en què ho han fet ells mateixos i les seues famílies. I és per això que els cal considerar que els “territoris desafectes” són estrangers, i que les seues llengües no són espanyoles. No tinc cap dubte que el castellaníssim Conseller ha parlat mogut per l’omnipresent tacticisme electoralista que caracteritza –de manera permanent, un cicle electoral darrere de l’altre- l’acció política dels dos grans partits nacionalistes espanyols al País Valencià, i que ho ha fet amb el doble objectiu d’agradar als seus amos de Madrid i de rapinyar uns quants vots al altres partits de l’extrema dreta valenciana, però no deixa de ser interessant assistir a l’espectacle d’un espanyolista radical convertint-se –per obra i gràcia de la seua incontinència verbal- en un sòlid defensor de l’independentisme català.

Les urnes no absolen

En els sistemes democràtics, els veredictes no s’estableixen per subscripció popular. Ni tan sols per aclamació. Per contra, són jutges i tribunals qui han de considerar els fets i les proves, i dictaminar si una persona –tinga o no càrrec polític de rellevància– és innocent o culpable d’allò que se li ha imputat. En el sistema que actualment tenim, el mateix que ens ha cridat recentment a votar pels comicis europeus, tampoc.

Que els electors d’un país consideren que tant la sospita que un polític ha robat i malversat cabals públics, com la certesa que ha mentit als representants electes i a la societat en general, no suposen cap inconvenient a l’hora de votar-lo, només parla en contra d’aquest país. Fins i tot si es tracta d’un país degradat a la insulsa categoria de comunitat (com la comunitat de veïns, o la comunitat d’afeccionats a les carreres de caragols, posem per cas), que l’honestedat dels polítics no siga condició necessària per al seu èxit electoral és signe d’una alarmant pobresa de cultura democràtica. Als països civilitzats, recordem-ho, els càrrecs públics sospitosos d’alguna malifeta, dimiteixen molt abans d’escoltar la sentència judicial. Això passa, però, en uns altres països.

A l’hora d’interpretar el que passa ací, podem apuntar diverses hipòtesis, que bàsicament caurien en dos grans grups. El primer grup correspondria a explicacions que podem considerar benèvoles amb els ciutadans. Segons aquest criteri, podríem considerar que el monopoli informatiu que patim els valencians, que ha degenerat els mitjans públics de comunicació fins a convertir-los en un simple instrument d’agitació i propaganda al servei del PP, exerceix un poder prou gran com per a explicar els resultats electorals. Així, des d’aquest punt de vista, la gent, desinformada –o, pitjor encara– equipada amb el succedani d’informació que emeten les prostituïdes emissores públiques, vota com ho fa per pura ignorància de la realitat.

En l’altre costat estarien les explicacions més pessimistes pel que fa al gènere humà o, com a mínim, pel que fa als humans valencians. Es tracta de pensar que els electors consideren que no cal que un polític siga honest (no diguem ja, que ho semble), perquè qualsevol d’ells, si en tinguera ocasió, també ficaria la mà al calaix, i potser encara en faria més, de forat. Fa poc, algú m’explicava, molt en eixa sintonia, que no li semblava creïble que tot un president s’haguera deixat comprar per uns quants vestits de no res. Em va semblar que, a algú capaç de pensar així, no calia explicar-li que això dels vestits només és la xocolata del lloro, i que els que realment importen són els milions d’euros públics (és a dir, nostres) que han anat a parar a les mans d’uns i altres “amiguitos del alma”. No ho vaig fer. En canvi, em va fer pensar en una anècdota que vaig sentir, atribuïda a l’inefable Groucho Marx. Es tractava d’una conversa amb una actriu coneguda de la seua època, i anava poc més o manco així:

Groucho: Vosté es gitaria amb mi per un milió de dòlars?

Actriu: Home, hi ha poques coses que jo no faria per un milió de dòlars!

Groucho: Ah, molt bé! I per deu dòlars?

Actriu: Per deu dòlars! Però, vosté quina classe de dona s’ha pensat que sóc jo?

Groucho: La classe de dona que vosté és ja ha quedat clara. Ara ja, només estem regatejant el preu.

Requisit lingüístic castellà

En la societat valenciana fa més de 300 anys que està vigent el requisit lingüístic castellà. Més de tres segles que, per a treballar en l’administració pública, cal saber el castellà i ser capaç de comunicar-se en aquesta llengua, amb una fluïdesa proporcional a la responsabilitat del lloc que hom pretén ocupar. A ningú no se li ha demanat de conèixer cap altra llengua durant els últims tres segles. Poc ha importat si havien de tractar amb malalts valencians o amb administrats illetrats, incapaços d’entendre allò que els explicaven en la gloriosa llengua dels il·lustres Lope de Vega o Cervantes. Poc ha importat, o no gens, quantes vegades haurien de fer cua les dones i els hòmens que venien del poble a arreglar-se els papers. També per a ells, que no cobraven sous públics, ha regit el requisit lingüístic castellà. Durant l’últim quart del segle XX, la societat valenciana va viure un procés de transició que ens portà des de la darrera dictadura fins a l’actual sistema de govern, basat en la celebració periòdica d’eleccions.

El requisit lingüístic castellà també ha resistit intacte aquesta metamorfosi social. Des de Felip V fins a Joan Lerma, des de Primo de Rivera fins a Zaplana, i des de Francisco Franco fins a Francisco Camps, tots els governs que hem tingut –o que hem patit– han continuat considerant imprescindible la imposició del coneixement del castellà a tot aquell que volia treballar en la funció pública valenciana. És gràcies a aquest requisit lingüístic castellà que tenim funcionaris i polítics completament incapacitats per a expressar-se en valencià, com l’alcaldessa de València o l’anterior president de la Generalitat, o que ho fan amb evidents limitacions i dificultats fonètiques, lèxiques i sintàctiques, com l’actual president de la Generalitat. Això sí, tots ells i totes elles parlen un castellà d’excel·lent factura, cosa que els permet de comunicar-se amb desimboltura amb els valencians dels Serrans o de la Foia de Bunyol, i els facilita enormement la comprensió inequívoca de les ordres que els arriben de Madrid. Ara mateix, en 2009, 302 anys després de la derrota d’Almansa, la societat valenciana està en el procés de dotar-se d’una nova llei de la funció pública.

Potser ja és l’hora de reconèixer legalment que les persones que volem expressar-nos en la llengua que l’Estatut d’Autonomia vigent estableix com a oficial i pròpia, també tenim drets. Que no són els habitants de Xest o de Sogorb els únics valencians amb dignitat suficient perquè els funcionaris els parlen en la seua llengua. Que també els altres valencians, els que tenim i sentim el valencià com a llengua pròpia, els que –a diferència de la immensa majoria de la nostra classe política—no ens avergonyim ni de ser valencians ni de parlar valencià, també tenim el dret que les persones que ens administren ens parlen en la nostra llengua. I això només es pot aconseguir si en l’accés als llocs de treball públics es demana que, qui vulga treballar en l’administració valenciana, siga capaç de parlar i escriure –també– en valencià.

Autoinculpació

Gràcies a Internet he tingut ocasió de sentir un discurs del senyor Alfonso Rus, pronunciat –es veu que—davant d’una parròquia ben complaent. Fonèticament, el valencià del senyor Rus és una delícia. Té el parlar ric i assaonat propi de la seua comarca, la Costera, ple d’inflexions i harmonies vocàliques que fan goig de sentir-les. El seu nivell lèxic i sintàctic, tanmateix, són prou deficients. És normal. Durant segles, les autoritats militars i civils que ens han governat han menystingut la nostra llengua, i han procurat marginar-la i condemnar-la a un paper residual, reduït, a tot estirar, als usos familiars i a un nivell col·loquial. Sovint, han treballat obertament en contra del valencià, amb mètodes tan expeditius que comptarien, sens dubte, amb el beneplàcit entusiasta del senyor Rus. Mentre han pogut fer-ho, han eliminat el valencià de l’ensenyament, de la cultura oficial i de la presència pública. I quan no han tingut més remei que reconèixer-li una certa presència, ho han fet de mala gana, amb poca espenta i menys vergonya. És per això que el senyor Rus, com tantes altres persones, que tampoc no en tenen cap culpa, és analfabet en valencià. I és probablement per això, pel seu analfabetisme, que no sap què vol dir ‘aleshores’. Ell no en té la culpa. Per edat, no va poder accedir a una educació en valencià, i es veu que després, no ha trobat el temps, l’ocasió o l’interés necessaris per a alfabetitzar-se en la seua llengua materna. És fàcilment comprensible. Li ha passat a molta gent, i no és la meua intenció de fer-lo responsable de les seues mancances de formació. No és tan comprensible, en canvi, que considere que cal eliminar els qui no són tan analfabets com ell mateix. I no ho és, sobretot, que tinga la barra de manifestar públicament que a eixos que diuen ‘aleshores’ «anem a rematar-los».

Jo sóc un d’eixos que el senyor Rus vol rematar. Sóc professor d’universitat, i –efectivament– quan vull utilitzar un adverbi temporal, dic aleshores, o dic llavors. Un excel·lent i conegut remei contra la ignorància, el diccionari, diu: «Aleshores: En aquell moment, en aquell temps». De fet, no sóc l’únic que utilitza eixa paraula. Ho han fet també clàssics valencians com Onofre Pou (segle XVI) o Marc Antoni Ortí (segle XVII). Potser el senyor Rus voldrà també rematar-los. No ha de patir per això: ja són morts, i no cal que ni ell ni cap altre botxí vocacional els remate. Probablement no caldria dir-ho, però ateses les enormes limitacions de la cultura valenciana del senyor Rus, he preferit especificar-ho.

Com he dit al principi, he sentit les declaracions del senyor Rus, i he de confessar que estic atemorit. Ho estic perquè el senyor Rus no és qualsevol. En contra del que cabria esperar, atenent al contingut de les esmentades declaracions, el senyor Rus no és un no ningú. No és, com podria semblar, un perdonavides de tercera divisió, amb el cervell profundament perjudicat pel consum de drogues adulterades, i la llengua afluixada pels efectes d’algun licor de garrafa. No. El senyor Rus és alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València. És una persona amb molt de poder. I el poder inspira respecte en mans de persones respectables, i por quan l’exerceixen fanàtics violents, assassins potencials que somien matances i s’omplen la boca d’amenaces fàcils. El poder provoca pànic quan està en mans de persones capaces d’usar el verb rematar per a referir-se a uns altres éssers humans que, com és ara el cas, cometen l’imperdonable delicte de no ser tan profundament, tan rematadament analfabets com ells, en la llengua del seu poble. En un estat democràtic, aquesta classe de fanàtics de la violència haurien de ser perseguits, d’ofici, per un poder judicial independent. En un estat democràtic, això sí.