de l'horta estant

Tota realitat pot ser mirada des de diferents punts de vista. És allò que solem anomenar perspectives. La perspectiva de gènere, o la perspectiva ecològica en són dos exemples, de molta anomenada en els darrers anys. No es tracta de temes, com podrien ser-ho el feminisme o el canvi climàtic, sinó de maneres d’enfocar tots els assumptes i tots els fenòmens socials. Així, la perspectiva ecològica pot aplicar-se a l’anàlisi de l’educació, la política industrial o l’ urbanisme; temes que també poden abordar-se des de la perspectiva de gènere.

En una societat com la nostra, on conviuen -en règim de cooficialitat- dos idiomes, la perspectiva lingüística és ineludible. Tota acció, i particularment, les que s’impulsen des de les instàncies públiques, com les distintes administracions o les universitats, hauria d’incorporar la perspectiva lingüística. I això vol dir que hauria de plantejar-se en quina o en quines llengües comunicarà, i quin tractament donarà a cadascun dels idiomes presents en la comunicació.

No hi ha cap terreny neutral, cap terme mig. Tenim dos idiomes oficials. Un, és la llengua pròpia, i pateix una situació d’indiscutible minoració. L’altre és la llengua imposada, i gaudeix de la situació contrària, que no sol anomenar-se ‘majoració’, sinó més bé ‘salut de ferro’. Encara que tots els catalanoparlants deixàrem de parlar castellà, i fins i tot l’oblidarem, la llengua de Cervantes continuaria tenint molts milions de parlants, i la seua supervivència seguiria estant igualment garantida. Per tant, o bé les institucions fan servir el català en les seues comunicacions (amb independència que hi incorporen també uns altres idiomes), i de manera prioritària, o bé actuen a favor de la minoració i -així- en contra de la llengua pròpia.

Ja esperem ben bé això de les institucions ocupades per formacions polítiques fanàticament nacionalistes, i enemigues de tota llengua que no siga l’ espanyol. Són els hereus ideològics (sovint, també genealògics) d’aquells que van intentar eradicar-la amb procediments tan dràstics com les prohibicions explícites (encara ara hi ha més de 500 lleis que obliguen a usar el castellà i discriminen -per tant- totes les altres llengües oficials), les amenaces, les coaccions o les tortures. És veritat que ara prefereixen la vella màxima del seu pare espiritual, Felip V: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Ells, quan parlen de modernitzar, giren els ulls cap al 1714.

No ho esperem, en canvi, d’unes altres institucions. No ho esperem de molts ajuntaments, ni tampoc de les nostres universitats. I és potser per això que fa més mal quan ens trobem de cara amb la crua realitat en constatar que -massa sovint- actuen de la mateixa manera. Potser no amb la mateixa intencionalitat explícita, però sí amb idèntics resultats. No adoptar la perspectiva lingüística, o dit d’una altra manera, no fer una política lingüística favorable a la llengua pròpia, és fer-la en contra. Radicalment en contra. No hi ha  -ja ho hem dit- tebiesa possible, ni posicions neutrals o equidistants. O usen la llengua, i ho fan d’una manera digna, correcta i ben visible, o estaran actuant descaradament en favor del seu extermini.

La Universitat de València va organitzar, dissabte passat, una magnífica jornada de portes obertes al Parc Tecnològic. Acompanyats per un sol abrasidor, els visitants van rebre un munt d’obsequis, i van poder gaudir de la contemplació, en alguns casos, i de la participació, en uns altres, de fenòmens i activitats que habitualment no ens passen per davant dels ulls. Tant la idea, com l’esforç fet per l’organització de l’esdeveniment, mereixen tots els elogis que els puguem dedicar.

Moltes de les activitats estaven pensades per a públic infantil. Sovint, permetien la participació dels visitants, en forma de tocar, manipular, tastar o jugar. I també, en la forma d’escoltar algunes explicacions ben dissenyades i destrament executades per persones voluntàries que, a més del coneixement sobre la matèria, generalment posseïen unes bones dots pedagògiques, i la paciència imprescindible per a tractar amb infants.

Jo hi vaig acudir, amb les meues filles de quatre i dos anys, respectivament. Totes les explicacions que els van oferir foren -invariablement- en castellà. I cada vegada, vaig haver de demanar si no els ho podien explicar en valencià, per tal que elles també ho pogueren entendre. He de dir que, en molts casos, els ho van repetir en valencià, amb més o menys competència i correcció, però sempre amb amabilitat.

No em sembla correcte que la Universitat de València actue, pel que fa a la llengua, com la resta de les institucions valencianes, discriminant sistemàticament les persones valencianoparlants. Els estatuts de la Universitat estableixen que el valencià és la llengua pròpia de la institució. En què es nota això? En que, si vols una explicació en valencià, l’has de demanar com si fóra un favor personal? Per què les meues filles tenen menys drets que els fills de les persones que han triat el castellà com a llengua familiar? Com és que en una jornada universitària, la llengua pròpia de la Universitat està absent de les explicacions?

Els cartells -això sí– estaven correctament escrits en català. Això, però, no serveix per a molt, si a l’hora de la comunicació, l’elecció sistemàtica és el castellà. La Universitat, una de les poques institucions valencianes que no està obertament a favor de l’extermini lingüístic que impulsen els ocupants del Palau de la Generalitat i dels principals ajuntaments valencians, ha d’anar molt més enllà en el seu compromís amb la cultura pròpia. No n’hi ha prou, amb els rètols, com fan aquells restaurants que, per reclamar l’etiqueta de ‘típic’, tenen el nom en valencià, i eixa és la primera, i també l’última paraula que hi trobarem en aquesta llengua. 

El valencià ha de ser la llengua habitual de les comunicacions de la Universitat amb la societat valenciana. I cal dir que l’actitud dimissionària que hi trobem ara no és responsabilitat de l’actual equip rectoral, que encara no ha tingut temps material per redreçar-la. En tindrà, però. I la marginalitat de la llengua, en una institució que la declara com a pròpia, no és de cap manera acceptable. Ni  ha de ser -tampoc- eterna o inamovible.

El senyor Camps (“Nadie en España se puede creer que el presidente de una comunidad tan importante como la valenciana haya podido cometer la tontería de dejarse comprar por tres trajes“) i la senyora de Cospedal (“Lo que comparto con él es que es que ninguna persona de bien y con responsabilidad política se vende por tres trajes“) estan completament d’acord que un càrrec públic es pot deixar subornar. Només puntualitzen que tres vestits són ben poca cosa. No tinc cap dubte que en parlen amb coneixement de causa.

Es veu que tots dos saben del cert quin és el preu d’un polític, i també saben que és força més alt que això. Que tres vestits són una minúcia, molt distant de l’autèntic preu de la cosa, que deu anar per xifres amb molts zeros, que s’estableixen en operacions ben tramades i amagades -amb excel·lència professional- de qualsevol possible fiscalització comptable. Potser és per això que només els enxampen en coses de poca volada: uns vestidets no cobrats, unes bosses regalades, o qualsevol altra fotesa. Després d’haver participat en operacions enormement més sucoses, tot això els deu semblar un no-res, i no es prenen les molèsties necessàries per a deixar-ho tot lligat i ben lligat, com és el seu costum, i com mana la seua tradició política. Deu ser -poc més o menys- com si després d’haver circulat a 250 Km/h per la carretera, sense que els radars et puguen detectar, passes a anar a 60 en un lloc on la velocitat està limitada a 50 km/h. T’ha de semblar tan poca cosa, que ni tan sols no prens precaucions per a amagar-te de la policia!

Aquesta és la conseqüència -entre moltes altres- de no haver fet una transició sinó una continuació avalada de la dictadura. La corrupció és inherent a aquesta pseudodemocràcia, com ho és a qualsevol dictadura. Els llaços familiars o d’amistat, els interessos compartits i il·legítims, i l’avarícia són els únics criteris que compten en els règims absolutistes. I l’ocultació, la manipulació, la censura i la mentida reiterada són les armes habituals dels sistemes corruptes, quan les pistoles no poden ser usades amb total garantia d’impunitat. 

Justificar-se amb l’argument que tres vestits són ben poca cosa és senzillament indecent. Implica assumir que un preu més alt és acceptable. Significa també afirmar que la gent és -no sols imbècil- sinó també tan corrupta com ells, i que per això donaran per bo l’argument. I suposa la legitimació discursiva de la cleptocràcia – el govern dels lladres- que és probablement el nom que hauria de rebre -en lloc de l’eufemístic ‘democràcia’- el règim que patim des de la mort de l’anterior dictador militar.

Ja he escrit en algun altre moment, que en una societat que té dos idiomes oficials, i que sovint es proclama binligüe (i en presumeix!) hi ha dos tipus de ciutadans: els capacitats, que són competents en les dos llengües oficials, i els discapacitats, que només ho són en una.

Queda clar, per tant, que els esfoços de l’administració pública haurien d’adreçar-se a equiparar les capacitats dels ciutadans, i a fer-ho a l’alça. Çò és: l’administració hauria de procurar que tots els ciutadans que actualment són incompetents en un dels dos idiomes oficials, deixaren de ser-ho. De valencianoparlants monolingües, em sembla que ja no en queda cap. Fins i tot les persones que ara tenen més de 80 anys, que potser sí que vàren viure exclusivament en valencià els primers anys de la seua vida, foren obligades a aprendre el castellà després del 1939. De manera que, ara com ara, els únics monolingües que tenim a la societat valenciana ho són en castellà.

La Generalitat valenciana disposa d’estudis rigorosos, elaborats per excel·lents professionals, i pagats amb diners públics, que demostresn de manera inequívoca, que els únics programes educatius que garanteixen l’objectiu de formar persones competents tant en valencià com en castellà, són els programes d’immersió lingüística; és a dir, les línies en valencià. El govern valencià amaga eixos estudis. A qui li ha d’estranyar, d’un govern que ha fet de l’ocultació, la censura inquisitorial i les cortines de fum, el seu modus operandi habitual?

És veritat que es pot viure en territori valencià sense conéixer la llengua que el mateix estatut d’autonomia identifica com a pròpia. No cal més que mirar alguns dels alts càrrecs del partit que ens governa, i alguns destacats representants de l’altre partit majoritari, per a haver d’acceptar que és així. 

I tanmateix, jo crec que no es pot viure igual de bé. No es pot estar igual d’integrat a la societat, no es pot participar igualment de totes les activitats, ni es pot gaudir igualment de la riquesa que suposa formar part d’una cultura. I l’objectiu de tota administració pública hauria de ser el de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots. Això, ara com ara i en la societat valenciana, significa -entre moltes altres coses- posar els mitjans perquè tots els ciutadans acaben la seua escolarització tenint competència plena en els dos idiomes oficials. I això, només s’aconsegueix potenciant les línies en valencià, i no perseguint-les, marginant-les i denegant-les, com fa el govern del Partit Popular. 

Potser és que ens volen igualar, però a la baixa, i que tots siguem tan ignorants de la nostra llengua, i tan aliens a la nostra cultura com ho són ells mateixos.

Parle del llibre de Salvador Cardús, publicat enguany per La Campana; un assaig excel·lent que desgrana, sense retòriques altisonants ni filigranes innecessàries, els elements essencials d’un procés imprescindible en la història de qualsevol poble.

Independència és un terme que sol tenir connotacions ben positives en tots els àmbits. És desitjable ser econòmicament independent, és admirable posseir un criteri independent, els jutges es preuen (en els països democràtics) de ser independents, i tothom es reivindica -en algun moment- com a persona independent de la seua família, del seu entorn o de la seua parella. En la política, tampoc no és diferent: cap poble no és respectat fins que assoleix la independència. Mirem si no els espanyols. Cada poble d’Extremadura (i imagine que d’altres regions espanyoles) té una plaça dedicada a la independència. I estic convençut que cap espanyol no voldria mai trobar el seu país en una situació de dependència d’un altre.

Cardús parla -amb la lucidesa que acostuma- de les característiques que ha de posseir un independentisme actual, per tal d’orientar-se a l’èxit: madur, ambiciós i generós. No les explicaré jo ací, perquè ell ho fa perfectament en el seu llibre. Voldria, tanmateix, fer algun comentari sobre el darrer adjectiu, generós, que l’autor reivindica. Demana generositat als líders polítics. I ho fa, com -pam amunt o avall- ho hem fet o pensat tots en algun moment, dient que cal que sacrifiquen egos i ambicions personals, en favor d’un projecte que va molt més enllà dels objectius individuals de qualsevol persona. El que més m’interessa, però, és que també parla de generositat en un altre sentit, que afecta també els qui no som líders, ni tenim una presència pública significativa; d’una generositat que tots podem practicar.

“Però, encara més -diu l’autor- generositat amb els que encara no es declaren independentistes”. Aquesta generositat és exactament el contrari del sectarisme que tant de mal ens ha fet i ens fa, i de què sovint ens queixem amargament. Aquesta generositat és la que ens ha de portar a estalviar-nos les separacions maniqueistes entre ‘amics ‘i ‘enemics’ del país; a no excloure ningú que no se’n  vulga autoexcloure, a sumar allà on puguem sumar i a multiplicar quan siga possible. Que totes les independències que s’han assolit darrerament, han passat per circumstàncies molt semblants. D’entrada, el sentiment independentista és cosa d’uns quants, després va guanyant adeptes, i el dia abans del referèndum, els independentites s’han multiplicat espectacularment. Fins i tot, els ‘independentistes de tota la vida’.

Sovint ens mirem aquest fenomen amb una miqueta de condescendència, quan no -directament- arrufem el nas pensant en tots aquests conversos d’última hora, i desqualifiquem el seu pas, per considerar-lo motivat únicament per l’interés. Crec que la generositat que reclama el professor Cardús està als antípodes d’això. Arribat el moment, els necessitarem tots. Els qui ja fa anys que s’ho creuen, els que tot just ara comencen a convèncer-se, els qui s’ho creuran a última hora, i els qui no s’ho acabaran de creure però actuaran com si s’ho cregueren. Recordem que -passats uns anys de la declaració d’independència de qualsevol país, el cent per cent dels seus ciutadans són independentistes. I les ciutadanes, també.

El cas valencià és una mostra perfecta de la flagrant i grollera hipocresia dels autoanomenats partits majoritaris espanyols. El PP i el PSOE (la major part de les vegades, dient PPSOE n’hi hauria prou) s’han omplert la boca de retraure als partits de l’esquerra independentista basca que havien de condemnar la violència, per tal d’obtenir el vistiplau de la justícia espanyola (perdoneu la contradicció evident dels termes) per a concórrer a les eleccions. No cal dir que -mentretant- ni l’un ni l’altre no feien el mateix amb les violències que els toquen de ben a prop; des dels assassinats impunes del franquisme fins al GAL, passant per les tortures policials denunciades -fins i tot- per Amnistia Interacional. 

Per si amb això no n’hi ha prou, els dos grans partits del nacionalisme espanyol tenen una sintonia perfecta a l’hora d’ocultar i deixar impunes els atacs que l’extrema dreta prodiga contra organitzacions, institucions i persones relacionades amb el valencianisme. Acció Cultural, Escola Valenciana, El Bloc, Esquerra Republicana, la Societat Coral El Micalet, els Casals Jaume I, l’Escola La Masia, i molta gent amb nom i cognom -com els d’en Guillem Agulló-, o anònims, amb càrrecs públics o sense, han estat víctimes d’atacs violents, sense que les autoritats -ni les autonòmiques del PP, ni les estatals del PSOE- no hagen mogut un dit per trobar-ne els culpables, o per evitar futures reincidències. Per contra, quan algú crema una foto del Sr. Borbó, tota la maquinària policial es posa en marxa i no s’atura fins a trobar els culpables de tan terrible delicte.

Què pretenen amb això? La resposta és digna de figurar en el manual estudi per a dictadors de república bananera. Pretenen escampar la por. Pretenen (i ja els va bé que algú altre els faça la faena) que la idea de ser valencianista quede inesborrablement relacionada amb la possibilitat de ser atacat; que l’opció de comportar-se com si ser valencià fóra una opció tan digna i acceptable com qualsevol altra, i no una tara de què avergonyir-se, com fan ells mateixos, s’associe inequívocament amb conflicte i desemparança. És així com -complementàriament amb unes altres estratègies més homologables- pretenen dissuadir-nos d’abraçar qualsevol opció que no siga la d’ells: un nacionalisme ranci i caspós, ancorat en els valors de la desmemòria i la ignorància voluntària.

I ho fan des de la impunitat que els atorga el poder que tenen. El mateix poder que, en les societats democràtiques, ha de servir justament per a tot el contrari: per a evitar que els violents, els qui tenen armes i les usen, els qui pertanyen a partits que haurien de ser il·legals, els qui fan gala d’unes ideologies que ja han acabat amb la vida de moltes i moltes persones, els qui mostren amb total desimboltura símbols feixistes i actituds intimidatòries, facen mal a la gent de bé.

És per això que (per bé que sense molta fe -cal dir-ho) esperem que els carrecs electes que ens governen, tant des del paulau de la Generalitat com des de Govern Civil o des de l’Ajuntament, facen un pas endavant, i transformen les seues hipòcrites declaracions habituals de rebuig a la violència, en accions efectives, i dotades dels mitjans policials que paguem entre tots, per acabar amb la impunitat de la violència feixista que fa massa anys que es prodiga al País Valencià. Si no ho fan, no ens quedarà més que pensar que -efectivament- estan ben contents que els facen la feina bruta.

Abans del 12 de maig, el Govern valencià impedirà la recepció de TV3 a totes les comarques valencianes. També estan atiant el foc amb els enderrocaments del Cabanyal, marejant la perdiu amb els restaurants de vora mar i la llei de costes, i ho faran en qualsevol terreny que resulte inflamable (per tant, qualsevol tema que tinga relació amb la llengua que no parlen mai, és susceptible de ser utilitzat de manera imminent).

Ara mateix, l’objectiu és distraure l’atenció del dictamen judicial sobre la implicació de Francisco Camps en la trama sinistra de l’anomenat cas Gürtel, un més dels escàndols de corrupció política i espoli de les arques públiques amb què -presumptament- ens delecta la nostra classe dirigent. La visita del Papa, els fastos de la Fórmula 1, el sobrecost de la Ciutat de les Ciències, i tants altres casos han merescut -en altres ocasions- el mateix tractament mediàtic: censura absoluta als mitjans de comunicació controlats per l’aparell de propaganda del PP, i distracció consistent en atiar conflictes en qualsevol àrea de la vida social dels valencians.

En els països civilitzats, se suposa que els governs treballen per garantir la pau social i facilitar la convivència ciutadana. Això passa, però, als països civilitzats. Al nostre -en canvi- la casta de mandarins que governa gràcies a una llei electoral feta a la seua mida, a un control abusiu i obsessiu dels mitjans de comunicació, i a l’ús partidista dels fons públics per a assolir objectius privats, es dedica a fer tot el contrari. Consideren bona qualsevol estratègia que aprofite per a alçar una polseguera capaç de tapar, o -si més no- d’enterbolir, la percepció pública de l’última de les seues malifetes. 

Sincerament, no sé què podem fer al respecte. No sé si caldrà que, en cadascuna de les nostres converses, quan es parle d’algun dels fronts oberts (i dels que n’obriran) per a distraure’ns l’atenció, intervinguem cridant a veu en coll “Gürtel, Gürtel, Gürtel!”. Potser així aconseguirem que alguns dels nostres conciutadans giren la vista cap allà on cal -la seua butxaca- i siguen capaços de distingir quin és l’autèntic fons de la pàtina d’ideologia, demagògia i caspa amb què es disfressen els actuals ocupants de la Generalitat valenciana: l’avarícia dels nostres diners.

L’escola La Masia (Museros, l’Horta Nord) ha aparegut -una vegada més- plena de pintades amenaçadores. Diuen coses tan edificants com ara “Catalanistes esteu morts”, i tenen la signatura GAV, acompanyada de l’adreça web: valenciafreedom.com. 

En aquesta web, tant si selecciones l’opció representada per una bandereta espanyola, com si tries l’opció de la senyera coronada, apareix un text escrit íntegrament en castellà que diu “Juan García Sentandreu, Presidente del partido político valencianista Coalicio (sic) Valenciana  ha emitido esta mañana un comunicado en el que se muestra frontalmente en desacuerdo con el Gobierno del Partido Popular de Francisco Camps por aprobar las emisiones de la televisión catalana TV3 en la Comunidad Valenciana”

Durant els últims anys, una gran quantitat d’actes vandàlics del mateix estil, que sovint incloïen el trencament de vidres a pedrades, s’han produït contra la mateixa escola. En totes, les ocasions la direcció de l’escola ha actuat, d’acord amb el seu deure cívic, i ho ha posat en coneixement de la policia. La pregunta que sorgeix ara mateix és si la policia, i les autoritats que en són responsables, actua també d’acord amb els seus deures, i pren les mesures necessàries per a evitar la repetició dels fets. 

Recordem que els esforçats perpetradors d’aquests actes vandàlics actuen moguts per la intenció d’atemorir escolars que tenen entre tres i catorze anys. S’ha de ser molt valent per atrevir-se a tant! És cert que en algunes ocasions pot ser difícil localitzar els autors d’una pintada. Ara bé, no ho deu ser tant, quan hi ha una signatura, i fins i tot una adreça web que facilita tota classe d’informació respecte als autors.

D’altra banda, els individus que formen part del GAV, un grup que ja es va destacar pels atacs de caràcter feixista contra organitzacions valencianistes, en dècades passades, són ben fàcilment identificables. Mai no els trobareu fent una queixa (molt menys una pintada) en algun dels molts  establiments que discriminen la llengua dels valencians, i ho fan tot absolutament en castellà. Per contra, solen atacar establiments, institucions i persones que treballen per la dignificació del valencià, o que -senzillament- l’utilitzen com a llengua habitual. Solen lluir camisetes amb missatges racistes, feixistes o antidemocràtics, i parlen sempre en castellà.  Segurament, no cal emular Sherlock Holmes per a trobar personatges tan singulars i tan ben identificats. 

Contemplant les parets violentades de l’escola, em venia al cap que m’agradaria molt saber què passaria si, en una de les escoles -privades o concertades- que treballen intensament per la castellanització dels escolars valencians, i donen al valencià el mateix tractament que a qualsevol llengua estrangera, apareguera un dia una pintada de l’estil de “Castellanistes, esteu morts”, signada per algun grup d’activistes d’esquerres. Es limitaria la policia a fotografiar l’escenari? No detindrien ningú, ni clausurarien cap pàgina web?

En definitiva, la pregunta és: com és possible que en una societat que sovint presumeix de ser democràtica, la violència quede sistemàticament sense resposta, a condició que es tracte -això sí- de violència espanyolista d’extrema dreta?

Tancar un diari és un fenomen extraordinàriament greu i anòmal en qualsevol societat democràtica. L’estat de dret -en bona lògica- ha de ser al·lèrgic a mesures que destrueixen la llibertat d’expressió, i -als països democràtics- aquestes coses senzillament no passen. Quants diaris s’han tancat a França, Suïssa, Suècia o Anglaterra? I als Estats Units d’Amèrica?

Imaginem per un moment que un jutge incompetent en espanyol, decreta que s’ha de clausurar el diari La Razón -per posar un cas- per apologia del terrorisme feixista, i per incitació a l’odi i a la discriminació  per raons d’origen i de llengua. Ho tolerarien això, els espanyols? És evident que no. I no caldrien mobilitzacions populars. Els mateixos mecanismes de l’estat ho impedirien, perquè els espanyols estan sotmesos a un sistema judicial que, amb les seues múltiples mancances, és -com a mínim- un sistema judicial espanyol.

Per contra, els bascos estan sotmesos a una justícia igualment deficitària, i que -a més a més- no és basca, i -tot sovint- es comporta com si fos antibasca. Recordem que el ministre Acebes, aleshores en possessió del càrrec, va tractar públicament com a culpables els acusats, prescindint violentament de la presumpció d’innocència que els seu partit reclama insistentment per als seus propis corruptes (perdó: presumptes corruptes).

Què passarà ara amb el jutge Del Olmo?. La sentència diu que la seua actuació va ser inconstitucional (hi ha algun adjectiu més contundent en l’Espanya postfranquista?). I què passarà amb els directius, els treballadors, els accionistes, els lectors d’Egunkaria? Qui els compensarà pels múltiples perjudicis que han patit? Han estat detinguts, torturats, i empresonats. S’han quedat sense treball. Han perdut diners, temps, il·lusions…

El tancament de l’Egunkaria fou un element important en l’escalada de sostracció dels drets cívics que viu la societat basca. Es tanquen diaris, s’il·legalitzen formacions polítiques, i s’empresona gent pel dubtós delicte de formar part d’organitzacions que -emparant-se en la nefasta ‘teoria de l’entorn’, que prompte farà que resulte perillós tenir el telèfon d’algun basc en la nostra agenda- són considerades il·legals, per motius estrictament ideològics.

Només en un estat pseudodemocràtic, com ho és l’estat espanyol- poden passar tots aquests abusos, sense cap conseqüència negativa per a aquells que els han perpetrat, ja siga des del poder executiu, el legislatiu o el judicial. L’existència d’eleccions és només un dels requisits d’un sistema democràtic. Que siga possible votar no converteix automàticament un estat en una democràcia. Cal també que els ciutadans tinguen garantits uns drets i unes llibertats que, ara com ara, al País Basc no existeixen.

Durant la dictadura militar argentina, entre 1976 i 1983, molts nadons, fills i filles de persones que havien estat torturades i assassinades van ser ‘adoptats’ per famílies afectes al règim. En molts casos, eren famílies de militars; dels mateixos terroristes amb uniforme que havien ordenat les espantoses execucions. Els infants van créixer, al si d’aquestes famílies, completament ignorants del fet que eren fills de represaliats, pensant-se que aquells que els havien segrestat eren els seus progenitors.

Molts d’ells eren ja persones adultes quan van arribar a saber la veritat (no en tots els països es mantenen secrets i impunes els crims comesos durant els períodes dictatorials), i no és difícil d’imaginar el conflicte intern que se’ls presentaria. D’una banda, s’havien criat amb unes persones que -podem suposar- els haurien donat afecte i comoditats; de l’altra, ara tenien el coneixement que -precisament aquelles persones- havien col·laborat en la captura i eliminació física dels seus pares biològics.

No sé com hauran reaccionat la majoria. Se sap, però, que alguns van ser capaços de denunciar les seues famílies postisses, passant per damunt dels afectes generats al llarg de tota una vida, en benefici de l’intent de fer justícia. No em sembla una decisió fàcil, ni voldria mai haver-me de trobar en un cas semblant.

Salvant les distàncies, a molts valencians els ha passat una cosa pareguda amb la llengua. Les seues famílies n’han tingut una -la pròpia- durant generacions i generacions, fins que  -en la generació que va ser educada durant la postguerra- moltes parelles van decidir canviar la llengua familiar, i van parlar als fills en castellà. No ho feren per maldat, òbviament. Ho feren per estalviar-los els patiments que ells havien conegut per ser valencians; per facilitar-los la integració en una societat que es volia plenament castellana. En definitiva, pel seu bé.

I és així que aquells que aleshores eren fills i ara són adults i -en molts casos- també pares i mares, són valencians de llengua segrestada. La seua pròpia és ara -estrictament parlant- el castellà. És la que els van transmetre els seus pares. És veritat que ho van fer obeint unes circumstàncies excepcionals, una dictadura que volia acabar amb tot allò que no fóra estrictament espanyol, és a dir, castellà.

D’alguna manera s’han trobat en la difícil situació dels nadons argentins segrestats. N’hem de descomptar -no cal dir-ho- l’extrema crueltat física afegida en aquell cas. No parlem ací de torturar físicament ni de matar persones. El patiment va ser d’una altra mena. Molts membres d’una generació van ser obligats a avergonyir-se de ser qui eren, i convidats a renunciar a ser valencians, en benefici de la subsistència. Es diuen Roig, Bartual, Cuquerella, Santandreu, Costa, Rosselló… i tants altres cognoms que podríem retrotraure amb facilitat fins al mateix Llibre del Repartiment. Ara, ja no parlen la llengua que vingué amb els seus avantpassats, sinó la que el franquisme els imposà.

Alguns -jo en conec uns quants- han fet l’acte de valor, i han restituït a les seues famílies la llengua que els pertoca. Uns altres han legitimat el canvi i han transmés als fills la llengua que la dictadura imposà als seus pares i -de retruc- a ells mateixos i als seus descendents. De nou, no sembla una decisió fàcil, optar entre la llengua en què et van parlar els teus pares, i la que hauria estat la teua, de no haver existit la trista i llarga presència d’una dictadura lingüicida.