He estat fa uns dies al País Basc, concretament a la seu de Kutxa Gipuzkoa, a Sant Sebastià. Hi participava en una jornada, fent una conferència sobre estratègies per a incrementar la presència social de l’èuscar. La situació lingüística dels bascos és, pam amunt o avall, molt semblant a la nostra. Tenen una llengua, se l’estimen, i la fan servir molt menys del que voldríen. Igual com ens passa a nosaltres, a hores d’ara ja no és només perquè no els deixen usar-la. Ara ja -com nosaltres– són ells mateixos els qui s’hi posen límits. Ells mateixos els qui renuncien a l’èuscar en favor del castellà en una munió de situacions socials, públiques i privades. I ho fan, de nou com nosaltres, moguts per una sèrie de raons (deferència, inseguretat, urgència, necessitat, incompetència lingüística de l’interlocutor…) que acaben confluint en una cosa tan senzilla com que ens sentim incòmodes parlant la nostra llengua a casa nostra. Dit així, sembla una cosa de bojos. I tanmateix, crec que qualsevol parlant d’una llengua minorada coneix bé aquesta sensació.
Hi ha també algunes diferències entre la situació de l’èuscar i la del català, o més ben dit, entre les situacions dels seus parlants respectius. A diferència de nosaltres, ells no poden assumir que qualsevol persona, amb una mica de bona voluntat, pot entendre el seu idioma. Aquest fet, acompanyat de la indubtable bona predisposició general dels bascos (i les basques, que diria l’anterior Lehendakari) a ser amables, comunicatius i hospitalaris, els porta a canviar amb excessiva facilitat al castellà. Hi ha també una altra diferència, però, que és la que vull explicar ara. A les conferències o tallers per a mantenir la llengua, que fem ací al País Valencià, mai no hi assisteixen persones properes al poder polític o econòmic. En general, aquesta gent, o està obertament (en ocasions, salvatgement) en contra d’un plantejament orientat a estimular la visibilitat de la llengua pròpia, o senzillament no s’interessa pel tema. Al País Basc, en canvi, si més no en aquesta ocasió, he tingut l’oportunitat de plantejar aquest tema, i de discutir les dificultats que comporta, amb representants dels nivells més alts del poder polític i econòmic. Persones com el Diputat General de Gipuzkoa, el President de Kutxa i alguns dels alts càrrecs de l’entitat, la Regidora de Política Lingüística de l’ajuntament de Sant Sebastià, o la Directora de comunicació d’Innobasque, entre altres, hi han assistit i han aportat els seus punts de vista, els seus dubtes i les seues propostes de millora.
En un cert sentit, podem considerar que l’èuscar ho té més difícil que el català, tant per les raons expressades més amunt com pel nombre total de parlants. I tanmateix, fa molta enveja constatar que allà hi ha una classe dirigent basca, digna d’aquest qualificatiu, que està disposada a treballar sense complexos en favor de la llengua i la cultura que els identifica i els fa interessants per al món en general. Una gran, una enorme diferència, al costat de les elits acomplexades i vergonyosament sucursalistes que retenen els espais de poder de tot tipus, ací al País Valencià, i que treballen amb incontestable passió, incansable dedicació, i gran luxe de mitjans econòmics (els nostres diners) i publicitaris (els mitjans de comunicació que haurien de servir l’interés públic), per l’extermini radical de tota cultura que no siga la castellana.
El problema de la dreta
El problema de la dreta que patim els valencians no és només que és una dreta extrema o cavernícola, que n’és, i en dosis enormes: és que no és valenciana. Pot semblar que això seria-en tot cas–un problema per a nosaltres, i no per a ells. I tanmateix, crec que no és així. La dreta que ocupa el Palau de la Generalitat és tan extrema i tan cavernícola que redefineix el concepte de ridícul cada dia que passa. Quan no es nega a que l’himne regional (paradigma de l’agenollament i la supeditació a Castella) siga interpretat en valencià, mutila una òpera -Roger de Flor–per tal que no hi haja cap al·lusió a Catalunya ni al català, en una expressió de xenofòbia radical que no té res a envejar als ideòlegs del nacional-socialisme alemany dels anys 30 i 40 del segle passat. Aquestes persones, que desitjarien de tot cor dir-se Campos, Barragán, Fuentearábiga o Cuesta, per al seu martiri constan, resulta que es diuen Camps, Barberà, Font de Móra i Costa, una pila de cognoms il·lustres, l’arrel catalana dels quals no és gens difícil de rastrejar, ni gens fàcil d’ocultar. No poden, ni que ho vulguen, ser castellans de soca-rel, i -en conseqüència– s’han anat carregant d’un autoodi ferotge, que els porta a sentir la necessitat d’exterminar tot signe de valencianitat. La llengua en primer lloc, sí; però no es conformaran amb això. Necessiten fer programes de TV, conduits per personatges tan incontrovertiblement casposos com el Bertin Osborne, en què els valencians hem d’assumir els referents, els símbols, els interessos, les músiques i els gustos dels andalusos o de qualsevol altra gent. Mentre els referents no siguen valencians, tot està bé i tot s’hi val. Perquè, per a ells, per a la nostra dreta ultra i governant, qualsevol símbol és preferible a un símbol valencià. Podríem tenir una dreta valenciana que fos -senzillament– regionalista, sense qüestionar la sacrosanta indissolubilitat de l’estat que ens expolia. La que tenim, però, ni tan sols no creu que ser valencià siga una forma digna de ser espanyol. En la seua obsessió per guanyar el favor dels seus amos, no veu cap altre camí que el de liquidar tot vestigi de valencianitat per a oferir-los, en safata, un poble anònim, destruït i submís fins a la ignomínia. Ells creuen que l’única manera de ser espanyols és liquidar tot rastre de la seua cultura pròpia i tota característica que els diferencie dels seus admirats amos castellans, i esdevenir-ne una còpia.
He començat dient que això er el problema de la dreta, i reconec que fins ara sembla que només siga el problema nostre, el dels qui no ens avergonyim de ser valencians ni aspirem -secretament o pública– a convertir-nos en una altra cosa; dels qui no detestem la nostra llengua ni la nostra tradició cultural. També és, però, el problema d’ells, perquè quan ho hauran aconseguit, quan hauran convertit el País Valencià en una demarcació administrativa completament provinciana, indiferenciada i castellanitzada, quina falta faran ells? Perquè caldran uns mandarins que governen un territori (potser caldria dir-ne ‘saquegen’) que no és més que una altra part de l’Espanya castellana?. No faran falta per a res, i aleshores, els seus amos, amb la complicitat -probablement joiosa– d’una ciutadania que ja no serà un poble pròpiament dit, se’ls espolsaran de damunt sense contemplacions, fent bona aquella frase històrica segons la qual ‘Roma no paga traïdors’.
Paraules de Rajoy
He sentit un discurs del Sr. Mariano Rajoy en què deia, amb molt d’èmfasi i moltes esses que “els únics enemics de les llengües són els qui les prohibeixen i els qui les imposen”. Bona frase, sí senyor! Segur que llueix molt en els titulars periodístics. Sobretot en els dels mitjans lleials i afectes. D’acord amb aquest enunciat, i sense ànim de ser exhaustius, podem llistar una sèrie de coneguts i clars enemics de les llengües, com ara:
(1) La legislació espanyola vigent, que prohibeix explícitament l’ús de qualsevol llengua que no siga el castellà, en un ampli conjunt d’àmbits i situacions, com ara comunicacions ferroviàries i aèries, etiquetatge, documents públics, etc.
(2) La Sra. Esperanza Aguirre, camarada de l’arrauxat i ben recent defensor de les llengües, que presideix una comunitat autònoma que practica una immersió lingüística radical, en què tots els escolars són obligats a estudiar en castellà, amb total prescindència de quina és la seua llengua familiar.
(3) La Generalitat Valenciana, que -en complicitat amb sindicats com CC.OO– es nega a demanar el requisit lingüístic valencià en l’accés a la funció pública i -per tant– obliga els ciutadans a expressar-se en la llengua dels funcionaris, revertint així l’ordre normal de les coses, segons el qual, hauria de ser qui cobra de l’erari públic qui s’adapta als ciutadans, i no al revés.
(4) La comunitat autònoma de Múrcia (entre moltes altres, incloent-hi la valenciana) que obliga els metges a saber castellà per tal de poder exercir en el territori que administra, malgrat el fet -ben conegut– que hi ha metges no saben aquesta llengua, i tanmateix tenen una qualitat professional excel·lent, i podríen fer un treball sanitari magnífic.
(5) Tots els pares i mares del món, que imposem als nostres fills una o més llengües (generalment, les nostres), sense ni tan sols consultar-los si no preferiríen ser educats en un altre dels idiomes del món.
Així doncs, Sr. Rajoy, es veu que els enemics de les llengues som tots (i totes). Ara bé, també cal dir que no tothom arriba a extrems com el de vos mateix, que ignoreu violentament la llengua del lloc on heu nascut, i quan viatgeu a Galícia, imposeu a tort i dret l’únic idioma que sabeu parlar, mentre probablement -i en la intimitat — sospireu i somieu el moment en què pugueu finalment prohibir – si pot ser, per decret– tota llengua que no siga el castellà.
Amunt Arenys
A la consulta popular d’Arenys de Munt ha votat un 40% de la població. A la premsa espanyola, sens dubte, diran que en són pocs. Quan els convé ja ho diuen, això. Quan no els convé parlar de xifres, per exemple, quan hi ha una manifestació innegablement massiva, aleshores diuen que el que compta són les urnes, i que no importa quanta gent es manifeste sinó quants van a votar. Ara bé, si es tracta de fer un referèndum, la cosa de votar pot arribar a ser il·legal, i qui el convoca pot anar a parar a la presó. Això deu ser l’essència de la democràcia: il·legalitzar les consultes al poble. Llàstima que al comú dels mortals, que no gaudim de la intel·ligència preclara d’individus com l’Aznar, o qualsevol dels altres dirigents polítics que vàren donar suport a tan democràtica mesura, se’ns escapa tanta subtilesa, i tenim una perillosa tendència a pensar que prohibir una consulta democràtica i il·legalitzar partits polítics equival a convidar la gent a assolir els seus objectius a través d’uns altres mitjans. Segurament, pensar així també pot esdevenir il·legal.
Amb aquesta particular manera de fer, que consisteix bàsicament a assumir que: (a) si en sou molts, manifestant-vos, això no compta perquè allò que té valor són les urnes; i (b) si preteneu fer votar alguna cosa que no ens interessa, aleshores prohibim la votació. Així les coses, ni la quantitat de manifestants ni el nombre de votants no hi compten per a res. Les úniques xifres que valen són les que ells s’inventen quan diuen “Allò que realment importa al ciutadà és…” (afegiu-hi qualsevol xorrada que els puga interessar en cada moment).
I ara resulta que a Arenys un 40% dels habitants no s’han deixat intimidar ni pels mecanismes legals i oficials (prohibició del refrèndum, campanya mediàtica en contra) ni pels extraoficials (amenaces i demostracions intimidadores de falangistes), legitimats per l’habitual munió de jutges i funcionaris de provada (inquebrantable) lleialtat a l’estat. És precisament això el que fa que un 40% siga un gran percentatge.
estadístiques basques
Vull reproduir un article publicat a la premsa basca, tal com me l’ha fet arribar un amic meu. És breu, i crec que expressa bé -amb mesura i ironia– la ràbia que provoca l’estat d’excepció que s’hi està vivint, des de l’arribada al poder de ‘los nacionales’ del PPSOE.
Ací el teniu:
Estadísticas vascas Koldo Campos Sagaseta Ayer, en el programa “Pásalo” de ETB-2, Patxi López, su conductor, reveló una interesante estadística. No especificó la fuente en la que se basaba ni aportó documentación alguna sobre su fidelidad, pero nada de ello impidió que la difundiera: “En el País Vasco, cada cinco minutos, una persona es llamada facha”. Sólo por aportar otros datos estadísticos por si Patxi López los ignora y de los que también me voy a reservar las fuentes, me siento en la obligación de confirmar que, curiosamente, en el País Vasco, cada cuatro minutos un facha es llamado demócrata, y cada tres minutos un torturador es llamado funcionario, y cada dos minutos un sinvergüenza es llamado juez, y cada minuto un delincuente es llamado empresario, y constantemente un impostor es llamado lehendakari, y con la misma frecuencia un cretino es llamado comunicador. Y no son estas las únicas estadísticas que tengo a bien compartir con Patxi López y demás contertulios de “Pásalo” porque en el País Vasco, cada cuatro minutos, un fraude es llamado proceso electoral, y cada tres minutos una pantomima es llamada estado de derecho, y cada dos minutos una mascarada es llamada sistema judicial, y cada minuto una estafa es llamada Banco, y constantemente un crimen es llamado accidente, una letrina es llamada medio de comunicación y un zángano es llamado rey.
PPSOE
Passades ja les eleccions europees, encara tenim a la retina els cartells electorals en què un partit –el PSOE—mirava d’espantar-nos amb l’amenaça d’uns rostres que representaven la dreta més cavernícola i temible: el PP. Aquesta genial idea central de campanya, consistent en transmetre el profund missatge: “Vota’ns a nosaltres, els altres són el dimoni” no és gens sorprenent, si parem atenció al desert intel•lectual que constitueix l’ideari de l’esmentat partit. Encara sorprèn menys si recordem que és el mateix eslògan que havien fet servir en les anteriors eleccions espanyoles, per tal de combatre l’abstenció (“Si tu no hi vas, ells tornen”), i no gaire diferent del que han fet servir en les darreres conteses electorals, a falta de propostes més interessants per oferir a l’electorat. Un prodigi d’imaginació i inventiva, sens dubte, que podem atribuir a les ments privilegiades dels més alts dirigents socialistes. Res a dir, però. Forma part de les prerrogatives legítimes d’un partit la selecció dels missatges que consideren més adequats, d’acord amb la percepció que tenen dels seus electors potencials, i d’acord amb el respecte que aquests els mereixen. El que resulta profundament immoral i repulsiu és que aquest mateix partit que reclamava per a ell els vots que haurien de mantenir l’adversari (el PP) fora del poder, ocupe ara mateix el Govern Basc pactant, precisament, amb els representants locals d’aquella dreta cavernícola i absolutament rebutjable. Potser és que els estrategs del PSOE consideren que el PP basc no és ni tan de dretes ni tan nefast com ho són el PP europeu i el PP espanyol. Jo m’inclinaria, més aviat, per deduir dues conclusions d’aquesta curiosa conducta post electoral: a) Tant el PP com el PSOE tenen molt clar que el País Basc no forma part d’Espanya, ja que les diferències –suposadament manifestes i irreconciliables – que mantenen a nivell estatal, es difuminen per art de màgia i es transformen en cordialitat i entesa, a l’hora de pactar l’ocupació d’Ajuria-Enea. Els mateixos dos partits que són com gat i gos quan es tracta de pressupostos generals, accions per a combatre la crisi econòmica o qualsevol altre aspecte d’àmbit espanyol, es transformen en carn i ungla (per no usar una altra expressió, ben genuïna i força més descriptiva dels actors principals, per bé que una mica més malsonant) quan es tracta d’establir les línies polítiques de la governació de la Comunitat Autònoma Basca. b) El PSOE i el PP són una sola empresa, amb dues marques comercials que es fan mútuament la competència per tal d’evitar que algú altre els prenga una part de la quota de mercat. Així, quan convé marquen les diferències per tal d’atraure cadascun la seua clientela potencial, i quan no, tanquen les files i caminen agafats de la mà, a la conquesta de tot allò que se’ls hi pose al davant. La primera de les conclusions xoca frontalment contra l’ ideari explícit dels dos partits, que són, per damunt de tot, espanyols, i que representen les dues cares d’una mateixa voluntat profundament i radicalment nacionalista, que posa per davant de qualsevol altra consideració la necessitat d’espanyolitzar el País Basc. La segona conclusió, senzillament viola les lleis de la competència lleial, base de l’economia de mercat en què es veu que cal considerar que vivim. És per això que, modestament, recomanaria als actuals dirigents d’aquestes formacions polítiques que, ara que les fusions bancàries estan tan de moda, consideren la possibilitat de fusionar-se en una sola marca comercial. Si no els agrada la solució més senzilla, que és l’acrònim PPSOE, jo em permetria de suggerir-los-en un altre: Frente Nacional Español, que recull perfectament l’esperit central del seu ideari comú, que podríem resumir en tres paraules, sense oblidar els imprescindibles signes d’admiració: España!, España!, España!
El retorn de ‘los nacionales’
La suspensió cautelar del decret que estableix l’èuscar com a llengua vehicular en l’ensenyament al País Basc és la primera mostra de bel·ligerància obertament antibasca de l’actual govern de la Comunitat Autònoma Basca. Per si de cas l’escenificació burdament hipòcrita de la passada campanya electoral europea havia aconseguit d’enganyar algú, tot fent-li pensar que PP i PSOE són dos partits distints, i fins i tot oposats, ací tenim els senyors López i Basagoiti certificant l’aliança del nacionalisme espanyol més ranci des dels temps de Franco. I no és un tema que afecte exclusivament els bascos. Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans. Sota el lema de la “llibertat per a escollir la llengua de l’ensenyament”, el que reivindiquen realment és el dret d’ignorar la llengua pròpia del territori en què viuen. Els estudis fets (la Generalitat valenciana en té alguns de ben concloents, que es nega a publicar) demostren que els únics sistemes eficaços per tal d’assolir la plena competència en dues llengües cooficials són els d’immersió lingüística en la llengua minorada. L’altra, la llengua dominant, la vertaderament imposada, s’aprèn de totes passades. A banda d’estudiar-la a l’escola, hi ha una aclaparadora abundància de mitjans, que inclou emissores, diaris, publicitat, paisatge lingüístic, etc., que ho garanteix sobradament. Tot això, però, no els importa gens, perquè l’objectiu de dominar les dues llengües és per a ells només una excusa. No hi tenen cap interès. El que realment pretenen és consolidar la divisió dels ciutadans en dues categories, que potser caldria anomenar –futbolísticament— divisions. D’una banda estan els ciutadans que opten per una de les dues llengües oficials, concretament pel castellà. Aquests tenen dret a obtenir sempre en la seua llengua, i sense cap necessitat d’atabalar-se per aconseguir-ho: atenció de qualsevol funcionari o servei públic, tota mena d’espectacles públics i privats (cinema, circ, televisions, conferències, cursos oficials o no…), totes les etiquetes de tots els productes que compren, de qualsevol tipus (medecines, aliments, joguines, aparells electrònics…), totes les comunicacions procedents de les institucions europees, o adreçades a aquestes, i una pila més de coses, tan gran que seria massa llarg d’esmentar-les totes. I per si amb això no n’hi ha prou, quan es troben amb un grup de persones que estan parlant entre elles en l’altra llengua oficial, la major part d’aquestes (per no dir que totes) l’abandonaran i passaran a expressar-se en castellà, amb un somriure, i la curiosa sensació que ho estan fent ‘per cortesia’. Els lectors mateixos poden considerar quants d’aquests drets estan autènticament garantits en el cas dels ciutadans que opten per l’altra llengua oficial: el català, l’èuscar o el gallec. Per posar-ne només un exemple, proveu de portar els vostres fills a veure una pel·lícula: quina oferta n’hi ha en castellà i en català? (si viviu al País Valencià, per exemple, la resposta és ben fàcil: l’oferta en la llengua pròpia és igual a zero). Això sí, a l’hora de pagar les contribucions, no ens fan cap rebaixa. Paguem el mateix, tot i que en rebem molt menys. Si això no és ser de segona divisió, m’haurien d’explicar ben bé, fil per randa, en què consisteix. Potser a ells els agrada considerar-se i anomenar-se defensors de la llibertat d’escollir. El llenguatge és molt elàstic, i permet tota classe de llicències. El que fan, però, és molt fàcil de descriure: se’n diu castellanisme radical. I consisteix a aplicar la llei de l’embut, de tal manera que el boc ample sempre és al seu costat, i l’estret al nostre. Ells tenen tots els drets, i aquesta –la de drets– és també l’etiqueta que posen als privilegis lingüístics que van adquirir il·legítimament, per la força de les armes, en un temps en què ‘los nacionales’ no necessitaven disfressar-se, com fan ara, de socialistes i populars.
El castellanisme radical del PP valencià
Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que –per això mateix– hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.
No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat.
I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal9 o no. El Govern Basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.
En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir ‘espanyolisme’. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola –tal com les anomena la Constitució vigent– i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i –conseqüentment, i seguint la mateixa lògica– també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també –segons aquest postulat– plenament espanyol.
Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.
És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’ idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho –això sí– amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen –dilapidant diners públics– per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.
Practiquem el bilingüisme
Allà on hi ha un espai amb presència notable del català, apareixen sistemàticament els grans propagandistes del bilingüisme, cantant-ne les excel·lències. Ja sabem, però, que tots aquells que l’han estudiat afirmen que el bilingüisme (el d’una societat, no el d’una persona) no és més que un pas més en la direcció de la substitució d’una llengua per una altra. Probablement és per això que totes les forces i institucions polítiques de clara intenció espanyolista (és a dir, castellanitzadora) el valoren tant, particularment en aquells contextos en què no han aconseguit d’imposar un monolingüisme castellà complet i arrodonit. “El bilingüisme és una gran riquesa” –diuen. Convindreu amb mi que resulta curiós que, considerant-lo com el consideren, una gran riquesa, no s’hagen espavil·lat a convertir les seues societats en bilingües (com és que Madrid no és ja –com a mínim- una comunitat trilingüe?; que potser no volen ser rics?), i més encara, que facen mans i mànigues per evitar que la part de la població que és actualment monolingüe (en castellà, per descomptat) quede eternament ancorada en aquesta condició, i –per tant- injustament marginada d’aqueixa gran riquesa, que és el bilingüisme. És tan potent el prestigi del bilingüisme, que ni tan sols l’actual govern valencià, que objectivament practica unes polítiques encaminades a l’extermini de la llengua pròpia dels valencians, de la manera més ràpida possible, no n’abomina. Ans al contrari; quan convé, i sempre en castellà, en fan gala, i s’omplen la boca dient que la societat valenciana és una societat bilingüe. Doncs bé, si bé ho pensem, potser resultarà que tenen raó, o si més no, que ens convé donar-los-la. I no sols això, sinó que –convençuts com ara estem de les bondats del bilingüisme, hem de posar fil a l’agulla, i ocupar-nos, solidàriament, que aquesta nostra gran riquesa arribe també als elements lingüísticament més pobres i desafavorits de la nostra societat: les persones monolingües, que encara no estan capacitades per a expressar-se en català. I què podem fer per solidaritzar-nos-hi i compartir la nostra riquesa? Doncs, és bén fàcil: parlar-los sempre en català. Únicament d’aquesta manera podrem fer bones les tan lloades virtuts del bilingüisme. Ens cal, urgentment, substituir aquell prejudici vell i absurd que diu que hem de parlar castellà “per educació” en presència dels parlants d’aquesta llengua, per una nova norma, basada en la més estricta generositat, que estableix que parlar en castellà a algú que encara no domina el català és un acte d’egoïsme completament inacceptable, essencialista, retrògad i sectari, perquè fent això estem barrant el pas dels pobres monolingües a l’incontestable cel del bilingüisme. Així doncs, i d’acord amb allò que prediquen els partits de més estricta obediència espanyolista: siguem bilingües, parlem català amb tothom i a tothora.
Independentistes del PP
Les declaracions recents del Conseller Font de Mora, qualificant el català com a ‘llengua estrangera’ poden afegir-se, en bona lògica, a aquelles de la seua coreligionària Esperanza Aguirre, que lamentava que una empresa que es traslladava a Catalunya se n’anara “fora del territori nacional”. Deixem de banda, per un moment, el fet indiscutible que el català és –també- la llengua pròpia dels valencians (Eps!: indiscutible per a la comunitat científica internacional , i fins i tot per a la justícia espanyola -14 sentències ho avalen a hores d’ara- no necessàriament per a algun grapat de hooligans més o menys analfabets en la llengua de què pretenen opinar). Suposem provisionalment que el català és, exclusivament, la llengua del Principat de Catalunya, i analitzem des d’aquesta perspectiva l’afirmació de l’ínclit conseller: si la llengua d’una comunitat autònoma és considerada per algú com un idioma estranger, vol dir que aquest territori no forma part de la mateixa nació que la persona que fa una tal afirmació. Així doncs, resulta que el Conseller Font de Mora considera que Catalunya no és Espanya. ¿No el converteix això en un independentista? Potser algú pensarà que resulta curiós que els més aferrissats defensors de l’espanyolisme radical es despengen amb comentaris obertament independentistes, i tanmateix no ho és. I no ho és perquè l’espanyolisme que defensen aquests il·luminats no és cap altra cosa que un pancastellanisme radical, que no contempla cap altra possibilitat per als territoris inclosos en l’estat espanyol que la de castellanitzar-se fins al moll de l’os, perdent tota característica pròpia per esdevenir una mera fotocòpia de la Castella de referència, de la mateixa manera en què ho han fet ells mateixos i les seues famílies. I és per això que els cal considerar que els “territoris desafectes” són estrangers, i que les seues llengües no són espanyoles. No tinc cap dubte que el castellaníssim Conseller ha parlat mogut per l’omnipresent tacticisme electoralista que caracteritza –de manera permanent, un cicle electoral darrere de l’altre- l’acció política dels dos grans partits nacionalistes espanyols al País Valencià, i que ho ha fet amb el doble objectiu d’agradar als seus amos de Madrid i de rapinyar uns quants vots al altres partits de l’extrema dreta valenciana, però no deixa de ser interessant assistir a l’espectacle d’un espanyolista radical convertint-se –per obra i gràcia de la seua incontinència verbal- en un sòlid defensor de l’independentisme català.