Paraules de Rajoy

He sentit un discurs del Sr. Mariano Rajoy en què deia, amb molt d’èmfasi i moltes esses que “els únics enemics de les llengües són els qui les prohibeixen i els qui les imposen”. Bona frase, sí senyor! Segur que llueix molt en els titulars periodístics. Sobretot en els dels mitjans lleials i afectes. D’acord amb aquest enunciat, i sense ànim de ser exhaustius, podem llistar una sèrie de coneguts i clars enemics de les llengües, com ara:

(1) La legislació espanyola vigent, que prohibeix explícitament l’ús de qualsevol llengua que no siga el castellà, en un ampli conjunt d’àmbits i situacions, com ara comunicacions ferroviàries i aèries, etiquetatge, documents públics, etc.

(2) La Sra. Esperanza Aguirre, camarada de l’arrauxat i ben recent defensor de les llengües, que presideix una comunitat autònoma que practica una immersió lingüística radical, en què tots els escolars són obligats a estudiar en castellà, amb total prescindència de quina és la seua llengua familiar.

(3) La Generalitat Valenciana, que -en complicitat amb sindicats com CC.OO– es nega a demanar el requisit lingüístic valencià en l’accés a la funció pública i -per tant– obliga els ciutadans a expressar-se en la llengua dels funcionaris, revertint així l’ordre normal de les coses, segons el qual, hauria de ser qui cobra de l’erari públic qui s’adapta als ciutadans, i no al revés.

(4) La comunitat autònoma de Múrcia (entre moltes altres, incloent-hi la valenciana) que obliga els metges a saber castellà per tal de poder exercir en el territori que administra, malgrat el fet -ben conegut– que hi ha metges no saben aquesta llengua, i tanmateix tenen una qualitat professional excel·lent, i podríen fer un treball sanitari magnífic.

(5) Tots els pares i mares del món, que imposem als nostres fills una o més llengües (generalment, les nostres), sense ni tan sols consultar-los si no preferiríen ser educats en un altre dels idiomes del món.

Així doncs, Sr. Rajoy, es veu que els enemics de les llengues som tots (i totes). Ara bé, també cal dir que no tothom arriba a extrems com el de vos mateix, que ignoreu violentament la llengua del lloc on heu nascut, i quan viatgeu a Galícia, imposeu a tort i dret l’únic idioma que sabeu parlar, mentre probablement -i en la intimitat — sospireu i somieu el moment en què pugueu finalment prohibir – si pot ser, per decret– tota llengua que no siga el castellà.

Amunt Arenys

A la consulta popular d’Arenys de Munt ha votat un 40% de la població. A la premsa espanyola, sens dubte, diran que en són pocs. Quan els convé ja ho diuen, això. Quan no els convé parlar de xifres, per exemple, quan hi ha una manifestació innegablement massiva, aleshores diuen que el que compta són les urnes, i que no importa quanta gent es manifeste sinó quants van a votar. Ara bé, si es tracta de fer un referèndum, la cosa de votar pot arribar a ser il·legal, i qui el convoca pot anar a parar a la presó. Això deu ser l’essència de la democràcia: il·legalitzar les consultes al poble. Llàstima que al comú dels mortals, que no gaudim de la intel·ligència preclara d’individus com l’Aznar, o qualsevol dels altres dirigents polítics que vàren donar suport a tan democràtica mesura, se’ns escapa tanta subtilesa, i tenim una perillosa tendència a pensar que prohibir una consulta democràtica i il·legalitzar partits polítics equival a convidar la gent a assolir els seus objectius a través d’uns altres mitjans. Segurament, pensar així també pot esdevenir il·legal.
Amb aquesta particular manera de fer, que consisteix bàsicament a assumir que: (a) si en sou molts, manifestant-vos, això no compta perquè allò que té valor són les urnes; i (b) si preteneu fer votar alguna cosa que no ens interessa, aleshores prohibim la votació. Així les coses, ni la quantitat de manifestants ni el nombre de votants no hi compten per a res. Les úniques xifres que valen són les que ells s’inventen quan diuen “Allò que realment importa al ciutadà és…” (afegiu-hi qualsevol xorrada que els puga interessar en cada moment).
I ara resulta que a Arenys un 40% dels habitants no s’han deixat intimidar ni pels mecanismes legals i oficials (prohibició del refrèndum, campanya mediàtica en contra) ni pels extraoficials (amenaces i demostracions intimidadores de falangistes), legitimats per l’habitual munió de jutges i funcionaris de provada (inquebrantable) lleialtat a l’estat. És precisament això el que fa que un 40% siga un gran percentatge.

estadístiques basques

Vull reproduir un article publicat a la premsa basca, tal com me l’ha fet arribar un amic meu. És breu, i crec que expressa bé -amb mesura i ironia– la ràbia que provoca l’estat d’excepció que s’hi està vivint, des de l’arribada al poder de ‘los nacionales’ del PPSOE.
Ací el teniu:

Estadísticas vascas Koldo Campos Sagaseta Ayer, en el programa “Pásalo” de ETB-2, Patxi López, su conductor, reveló una interesante estadística. No especificó la fuente en la que se basaba ni aportó documentación alguna sobre su fidelidad, pero nada de ello impidió que la difundiera: “En el País Vasco, cada cinco minutos, una persona es llamada facha”. Sólo por aportar otros datos estadísticos por si Patxi López los ignora y de los que también me voy a reservar las fuentes, me siento en la obligación de confirmar que, curiosamente, en el País Vasco, cada cuatro minutos un facha es llamado demócrata, y cada tres minutos un torturador es llamado funcionario, y cada dos minutos un sinvergüenza es llamado juez, y cada minuto un delincuente es llamado empresario, y constantemente un impostor es llamado lehendakari, y con la misma frecuencia un cretino es llamado comunicador. Y no son estas las únicas estadísticas que tengo a bien compartir con Patxi López y demás contertulios de “Pásalo” porque en el País Vasco, cada cuatro minutos, un fraude es llamado proceso electoral, y cada tres minutos una pantomima es llamada estado de derecho, y cada dos minutos una mascarada es llamada sistema judicial, y cada minuto una estafa es llamada Banco, y constantemente un crimen es llamado accidente, una letrina es llamada medio de comunicación y un zángano es llamado rey.