“El País Valencià, un país obert”

Discurs als Vivers, 21 d’abril de 2018.

Bona nit

Vull donar-vos la benvinguda en nom d’Acció Cultural, el dia en què celebrem la llibertat nacional del País Valencià; la llibertat que volem recuperar. 

Benvinguts sigueu Josep de Luís i Marcel Maurí, que hui representeu l’Obra Cultural Balear i Òmniun Cultural de Catalunya, les nostres organitzacions germanes, amb qui formem la Federació Llull. I un record molt especial per al nostre amic, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, tancat des de fa més de sis mesos a una presó espanyola. 

El volem lliure, a ell i a tots els presos polítics!

Diuen que el mal que ve d’Almansa, a tots alcança, però hui hem vingut ací, no a queixar-nos d’un mal sinó a celebrar un èxit. És un èxit compartit, que la memòria de Guillem Agulló, que representa també la de totes les víctimes de la intolerància i del fanatisme totalitari, siga reconeguda, des d’ara mateix, amb el nom d’un passeig, als emblemàtics jardins valencians dels Vivers. 

Com ho ha estat en altres pobles, i com sembla que ho serà prompte, amb el nom un carrer de la ciutat de Barcelona.

Això només ha estat possible gràcies al treball incansable de tota la gent de

Calcsicova, el Centre Cultural Islàmic, el Comité d’Ajuda al Refugiat, la Comunitat Israelita de València, la Federació Maranatha d’Associacions Gitanes, Lambda, el Moviment contra la Intolerància, la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia, i Ververipén Rroms per la Diversitat

Gràcies a tots vosaltres, i gràcies també a l’Ajuntament de València, que per fi, hui present ací amb l’alcalde Joan Ribó, la primera tintent d’alcalda, Sandra Gómez i la regidora Pilar Soriano, al capdavant, ha fet un gest que honora la ciutat, i la fa digna del títol històric de cap i casal del país.

Nosaltres, els valencians, volem continuar formant part d’un país obert, d’una terra d’acollida. Des de la identitat que compartim, des d’una història de segles (600 anys fa ara de la nostra primera Generalitat), expressem la nostra voluntat de fer un país modern, lliure i democràtic, on tothom siga benvingut, si ve en pau i amb la intenció de contribuir a la convivència.

Ací no sobra ningú que estiga disposat a treballar, no sobra ningú que vulga aportar allò que li és propi: cultura, idioma, capacitat, voluntat o alegria de viure. 

Això, per molt bé que sone, no serà fàcil. A l’altra banda, a la contra, tenim qui utilitza precisament els nostres diners, els que s’emporten d’ací i mai no tornen, per a tot el contrari, per a aplanar el camí de retorn a un estat quasi medieval, i profundament al·lèrgic al progrés i a la llibertat, que ens està arrastrant a temps de foscor que ens pensavem que no tornaríen mai.

Ens mantindrem tossudament alçats i en peu de pau (perquè no som gent de guerra) contra els vents de l’obscurantisme que bufen des de Madrid.

Per a fer avançar el País Valencià del segle XXI, cal que sumem al valencianisme tota la gent que vol un futur viu per al nostre poble. Vos necessitem a tots. Si veniu d’ací com si veniu d’allà; si sou creients, ateus o agnòstics; progressistes o conservadors, de terra endins o de mar enllà… El País Valencià és la casa de tots… si és que hi han cases d’algú.

Visca el País Valencià!

Crim i càstic

Després que, durant anys i panys, els partits espanyols del règim s’havien omplit les butxaques i els comptes corrents a Suïssa, de diners robats als contribuents, vingueren les lleis i normatives de « transparència ».

Essencialment, vol dir que tothom ha de ser considerat com un lladre potencial, i que, per tant, s’han de prendre totes les mesures preventives per evitar que la potència es puga convetir en acte, i algú puga distraure cent euros del pressupost d’un departament universitari per a articles de papereria, o d’una minsa subvenció, rebuda per alguna associació cívica.

Mentretant, els que ja havien robat (i mai no han tornat el botí) poden seguir pagant la millor enginyeria financera,  i amb l’ajuda inestimable d’una separació de poders tendent a zero, continuar robant, i contemplant beatíficament com els seus delictes prescriuen, o se’ls aplica alguna altra fórmula per a ganrantir-ne la impunitat.

Ara ha esclatat l’escàndol d’uns títols universitaris venuts o regalats, per una universitat del règim, a persones que no els mereixien ni per capacitat intel·lectual ni per esforç (no cal ni que esmentem l’assistència a classe).

La primera mesura ha estat posar en qüestió les universitats. Així, en plural. Probablement algun administratiu, i ves a saber si fins i tot un càrrec acadèmic menor, pagaran els plats trencats, i els responsabilitzaran d’una mangarrufa que prové exclusivament dels cercles del poder polític.

I després, elaboraran una normativa que considerarà que tot estudiant és un estafador en potència, que està mirant d’aconseguir un postgrau de la Universitat de Harvard, pel senzill procediment d’anar un parell de vesprades a Aravaca (o de signar la llista d’assistents), o intentant obtenir un Màster sense estudiar ni un miserable paràgraf. Assumiran que tot professor té la voluntat d’atorgar un títol a qualsevol mafiós convenientment col·locat en una presidència, una secretaria o alguna altra canongia seglar ben remunerada.

Haurem d’adoptar més mesures preventives, emplenar més formularis. Potser fins i tot haurem d’enregistrar les defenses dels treballs de fi de grau, de fi de màster o de tesi doctoral. I conservar, com or en pany, els enregistraments, per tal de garantir que això que han fet ells, no ho puga fer, mai més, ningú… que no siguen ells.

Ells seguiran ocupant els seus càrrecs, cobrant els seus salaris, hipertrofiats en relació als mèrits que han fet per aconseguir-los, i somriuran amb condescendència quan protestem perquè continuen saturant de burocràcia la vida dels docents: « És que viuen molt bé, i no volen treballar »

En això quedarà tot l’enrenou que ara sona en relació a la Universidad Rey Juan Carlos I. Un nom extraordinàriament ben posat, per a una institució perfectament representativa del règim corrupte d’eixa democràcia de fireta que és el Reino de España, que si alguna cosa no és, és una república bananera. No per ‘bananera’, sinó per ‘república’.

No molestem

Mentre l’objectiu de la política lingüística continue sent el de no molestar els parlants de la llengua dominant, estarem contribuint a exterminar una llengua: la nostra.

No és que molestar siga, en si mateix, un objectiu desitjable: no ho és. D’una banda, la promoció real de l’idioma propi d’un poble no s’ha de fer per a molestar ningú. De l’altra, cal ser molt ‘especial’ (diguem-ho així), per a sentir-se incomodat per la presència d’una llengua. Particularment, si és la que ja hi havia, abans que s’hi imposara la teua.

Els intents reals de recuperar els espais d’ús del valencià, no passen per fer que ningú deixe d’usar ni el castellà ni cap altre idioma. Han de passar, això sí, per fer del valencià una llengua necessària, o com a mínim, molt convenient. I això no es pot aconseguir si tot l’esforç es concentra a garantir que tot allò que estiga escrit i siga dit en valencià, estiga també disponible en castellà, mentre que això mateix no funciona en l’altre sentit: hi ha milers de missatges que només ens arriben en espanyol. Amb això, no hi ha cap incentiu real per a aprendre i usar el valencià.

Em sembla molt correcte que les informacions essencials estiguen disponibles en diversos idiomes (i no, exclusivament en dos, com és habitual). Avisos urgents o importants, indicacions de seguretat, entre altres assumptes, és molt beneficiós que puguen ser entesos per tota mena de persones, siguen o no residents a casa nostra. Això és una cosa; i una altra, de ben distinta, és fer per manera que ningú no necessite ni tan sols fer l’esforç mínim que demana, per a un hispanoparlant, entendre un rètol en un altre idioma romànic, ben semblant al seu.

En la meua opinió, hi ha dos coses que cal fer (i que reclamen una certa urgència, si tenim en compte el caràcter provisional dels resultats electorals) per a aconseguir algun efecte positiu en la recuperació social del valencià.

La primera és deixar de practicar el bilingüisme imbècil (http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/147145-bilingueisme-imbecil.html), que implica, a més, considerar que els ciutadans hispanòfons no estan capacitats per a entendre el valencià, cosa que és clarament falsa. Si al Metro, per posar un cas, trobem tots els cartells repetits en les dos llengües romàniques i extraordinàriament pròximes, quina falta fa fer ni el mínim esforç d’habituació al valencià? Usar únicament el castellà, com a idioma complementari, és d’un provincianisme vassall i vergonyós. Són precisament els estrangers que ens visiten, a qui més convindrien missatges en altres idiomes, com fan en els metros de moltes ciutats europees.

La segona és evitar les incoherències flagrants. No es pot fer una campanya en favor de la llengua pròpia, al mateix temps que la institució que la impulsa deserta de l’ús normal del valencià en tota mena de senyalitzacions, missatges i altres tipus de comunicació ciutadana. Quin missatge estem enviant si fem això? Que ‘això de la llengua’ és purament una pantalla, un motiu per a gastar uns diners que podrien anar a altres objectius més prioritaris? És això, exactament, el que diuen els enemics declarats de la diversitat lingüística.

No dic que les campanyes no puguen ser útils. Imagine que, com en tots els altres àmbits, n’hi haurà que sí que ho són, i que no. Afirme, en canvi, que una campanya costosa, acompanyada d’un comportament lingüístic erràtic i incoherent, produirà uns resultats molt menors que fer un ús consistent del valencià, fins i tot en absència de campanya. Probablement, la combinació de les dos accions, serà la millor alternativa.

Les polítiques de recuperació d’un idioma històricament subjugat i perjudicat no han de fer-se per a incomodar ningú. Tampoc, aquells que familiarment han sucumbit a la pressió i han deixat de transmetre la llengua pròpia a les següents generacions. Ja sabem que solen ser els més agressius contra aquells que, o bé no han claudicat, o bé han recuperat la llengua familiar en algun moment. Ara bé, no serviran de res, mentre l’objectiu central, per motius electoralistes o per altres tipus de pusil·lanimitat, siga el de no incomodar ningú.

Ordenació lògica

Mirem d’ordenar amb una certa lògica les següents afirmacions? No estic segur de quin seria l’ordre correcte, que permetria de construir un discurs coherent, sense grans contradiccions internes.

– No hi ha diferències biològiques entre hòmens i dones, que justifiquen el fet que, en termes generals, mostren distintes preferències (activitats, professions, productes de consum, …).

– Les diferències observables es deuen a factors enterament culturals i, per tant, dependents de la societat. Fonamentalment, a que som educats de distinta manera: les dones són discriminades i no tenen els mateixos privilegis que els hòmens.

– Cal incorporar dones a tots els àmbits de predomini masculí, peqruè les dones aporten una perspectiva i una manera de fer, que són diferents. S’han de reservar quotes per a dones, per tal de facilitar-ne la incorporació, i beneficiar-se de les aportacions diferencials que fan, pel fet de ser dones.

– Els àmbits laborals amb més predomini masculí són la mineria (80.2 hòmens per cada dona), i la construcció (64.8 hòmens per cada dona). També hi ha diferències enormes a les presons (entre 1,9 i 8.2% de dones, als països europeus*) i entre la gent sense sostre (71% d’hòmens).

– La violència contra les dones (“de gènere”) és un producte d’eixa educació diferencial (patriarcal, masclista, discriminadora, sexista), i s’ha de combatre (a) amb estratègies centrades en modificar la manera en què eduquem les noves generacions d’humans, i (b) amb lleis elaborades amb perspectiva de gènere.

– El sistema educatiu més admirat d’Europa és el de Finlàndia, i els estats amb més lleis feministes, i més govern amb perspectiva de gènere són els dels països escandinaus (Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia).

– Els dos països europeus  amb més incidència de violència contra les dones són Dinamarca i Finlàndia (https://fra.europa.eu/sites/default/files/fra-2014-vaw-survey-at-a-glance-oct14_en.pdf), i la ‘bretxa salarial’ (diferència entra entre les mitjanes dels salaris d’hòmens vs dones) és més alta en els països escandinaus (això es deu, fonamentalment, a que hi ha més dones que trien quedar-se a casa a criar fills, en comptes de buscar treball en el mercat laboral).

– Entre els estats amb menys incidència de violència contra les dones hi ha Espanya, Itàlia, Polònia i Portugal, que són també els estats més catòlics d’Europa, i figuren entre els més sospitosos de transmetre valors patriarcals i de ser més tolerants amb el masclisme.

* Una curiositat: els valors més baixos (San Marino: 0%), i els més alts (Andorra: 21%) es troben als països més menuts d’Europa (els citats + Mónaco i Lichestein).