Creacionistes de la secreta

El creacionisme és la creença que l’univers ha estat creat per algun ésser superior, un déu, que està per damunt de les lleis naturals. Com a tal, la creença és assumida formalment per tota mena cultes religiosos, cosa què té tot el trellat del món: si creus en l’existència d’un o més déus, la manera més parsimoniosa d’afrontar el misteri de l’origen de l’univers, és atribuir-lo a aquest ésser extraordinari.

Òbviament, el creacionisme s’oposa a la teoria de l’evolució, per bé que, en virtut del prestigi indubtable del paradigma evolucionista, i de la ciència en general, algunes religions fan mans i mànigues per combinar els dos posicionaments, i consideren que Déu ha pogut crear les bases mínimes de l’univers (o de la vida al planeta Terra, que sol ser el focus d’atenció dels diversos cultes).

En ambients acadèmics és realment difícil trobar algú que negue obertament i explícita els principis de la teoria evolucionista. Professors i investigadors de qualsevol disciplina científica poden citar, amb més o menys exactitud, principis com el de la selecció natural, i tothom té una idea aproximada de què són els gens, els cromosomes i l’ADN. I més encara, ningú no mostrarà cap reluctància a l’hora d’admetre que caminem sobre dos cames o que tenim una mà amb el polze en oposició, a causa de les pressions evolutives que han configurat així la nostra anatomia.

Fins i tot quan parlem del cervell, pocs acadèmics no són capaços de recordar que el nostre ha experimentat un especial desenvolupament frontal, que el diferencia netament dels cervells dels altres primats, i que fins i tot ens singularitza clarament en comparació amb els grans simis, que són els nostres parents més pròxims. Cap problema per acceptar això, com a una conseqüència evident del procés evolutiu que ha configurat tots els éssers vius que actualment poblen el planeta.

Ben distinta és la situació quan apliquem els mateixos principis al terreny de la conducta humana. En aquest àmbit, hi ha qui, fins i tot s’atreveix a negar qualsevol influència genètica sobre la conducta humana. ‘Depén de variables socials i ambientals’, diuen alguns. Uns altres, menys agosarats, senzillament minimitzen la capacitat de les lleis de la genètica per a explicar el comportament humà. M’agrada especialment una formulació molt habitual que diu: ‘la nostra espècie va fer una aposta per la plasticitat del cervell, i abandonà els instints que determinen la conducta dels altres animals’. La idea d’una espècie fent una aposta em resulta francament suggerent. Qui estava davant del taulell? Com apostava i què apostava? Qui decidia si es guanyava o es perdia la travessa? I sobretot, com dimonis pot una espècie alliberar-se de les lleis que governen la vida del planeta?

Per poc que hi dediquem uns minuts a analitzar-la, comprovarem que la idea és extraordinàriament anticientífica. Resulta que les pressions evolutives, que sí que poden configurar l’anatomia del cos, i la del cervell (que no deixa de ser una part del cos), no són vàlides per a explicar el perquè i el com de la conducta?. Tothom accepta que, si tenim un polze en oposició, és perquè alguns dels nostres ancestres, que van nàixer amb aquesta mutació, varen gaudir d’uns certs avantatges reproductius, i deixaren més descendents vius sobre la terra. Com que en les següents generacions, aquesta mà articulada continuà proporcionant avantatges als seus posseïdors, el tret ha acabat sent dominant, i ara és la norma per a la immensa majoria dels humans. Això mateix es pot aplicar a la bipedestació, i també a la grandària i a la particular configuració anatòmica del cervell humà. Cap problema.

Amb la conducta, però, no es pot raonar amb la mateixa lògica? Agafem un tret conductual qualsevol. Per exemple, l’agressivitat, és a dir, la tendència a imposar-se als congèneres per mitjà de la coerció, siga o no de caràcter físic. Els individus que naixien amb una mutació que els feia ser més agressius, no experimentaven avantatges o desavantatges reproductius en funció d’aquesta característica? Els mascles més agressius, que escalaven posicions en la jerarquia, no assolien així un accés privilegiat a més femelles? No facilitava això que els seus gens es transmeteren a les següents generacions en major proporció que els dels mascles subordinats? I les femelles? Les més agressives no participaven en més encontres agonístics? Això no afectava (reduïa) la seua capacitat reproductora? No moririen més joves que les femelles menys agressives? No patirien més embarassos malaguanyats a causa dels colps rebuts en les batalles?

Que els mascles més agressius i les femelles menys agressives es reproduiren més, vol dir que els humans actuals som els seus descendents, i és, per tant, fàcil d’entendre que aquesta és una explicació parsimoniosa i coherent per a l’observació transcultural (i trans-específica) que els mascles són més agressius que les femelles, amb gran independència de la cultura o l’ambient en què creixen i es desenvolupen.  Efectivament, les dades estadístiques sobre la comissió de delictes violents revelen una claríssima sobrerepresentació del sexe masculí. Sense necessitat d’estudiar les xifres, qualsevol persona amb ulls a la cara pot concloure, per ella mateixa, que els mascles de l’espècie humana són, per regla general, sensiblement més agressius que les femelles. Això, però, a diferència de la forma de les mans, la bipedestació o l’anatomia cerebral, es veu que no pot estar afectat per l’evolució, sinó que respon a les pressions socials, com ara l’educació patriarcal, els models que es poden trobar a films i sèries de TV, la influència nefasta dels mitjans de comunicació, o l’excessiva disponibilitat de videojocs violents. En aquest cas, miraculosament, les pressions evolutives no hi tenen res a dir, i són les variables socioambientals, o psicosocials, o psicosocioambientals (podem seguir juxtaposant termes fins a obtenir una formulació prou abstrusa com per a reemplaçar la credibilitat), les que determinen el comportament.

Com que qui sosté aquestes afirmacions, com ja hem dit, no nega explícitament la teoria de l’evolució, hem d’entendre que l’accepta, però només fins a un cert punt. La cosa, per tant, podria formular-se, pam amunt o avall, així: les pressions evolutives van afectar l’espècie humana fins a un punt en què apareix un déu, insufla un alé màgic, que només afecta els humans, i a partir d’ací, la ciència (la mateixa que pot estudiar les adaptacions anatòmiques o les fisiològiques) ha d’usar un mètode distint per a aproximar-se a la comprensió del comportament humà. Un mètode en què totes les adaptacions que han servit per a configurar com és i com funciona el cervell, no són vàlides per a explicar com ho fa una de les funcions més conegudes del cervell (no l’única ni la més important, però sí, potser, la més popular): la conducta.

Curiós, si més no. Generalment les ciències apliquen les lleis que van descobrint, a fenòmens creixentment més complexos, i és així com avancen i milloren la seua potència explicativa. La psicologia, en canvi, es veu que no ho ha de fer així. Quan s’ocupa d’un dels fenòmens més complexos que coneixem, la conducta humana, ha d’abandonar els mètodes que han resultat útils, i els coneixements que se n’han derivat, per abraçar una nova fe, aquella que diu que la causa del comportament d’una persona s’ha de buscar estrictament en les variables socials i ambientals que l’envolten. Això, precisament, és creacionisme. I és també ‘de la secreta’, en la mesura en què els seus defensors es resisteixen a abjurar obertament dels posicionaments evolucionistes, i prefereixen disfressar les seues propostes amb la còmoda i prestigiosa vestimenta de la ciència. És això, i no les creences irracionals (totes perfectament respectables), el que és obertament anticientífic i, sobretot, constitueix un clar exemple de deshonestedat intel·lectual.

 

 

El doble error

Diu George Lakoff que una batalla política es comença a perdre quan acceptem la terminologia que convé a l’adversari. Al llibre The Political Mind, ho explica amb l’exemple de l’acceptació, per part del Partit Demòcrata, del terme tax relief (alleujament fiscal), impulsat pels republicans. “Perquè el terme ‘alleujament fiscal’ tinga sentit, els impostos han de definir-se com una pèrdua financera: diners que pertanyen als contribuents… i que els són arrabassats pel govern”.

‘Alleujament’ té un significat clarament positiu, que s’associa amb la desaparició d’un dolor o d’una càrrega. Quan permetem que una iniciativa quede associada amb això, dificultem molt la possibilitat d’oposar-s’hi.

Passa exactament igual quan actuem en sentit contrari, i reivindiquem un terme proposat pels adversaris, amb clares connotacions negatives, i el convertim en una consigna. És el cas del desafortunat ‘requisit lingüístic’ que conté dos errors greus.

El primer és, òbviament, la paraula ‘requisit’, que s’associa amb alguna cosa que t’obliguen a obtenir, per tal de poder accedir a un objectiu desitjat. Aquesta cosa té la forma concreta d’un paper (títol, diploma…), que, per tant, és un objectiu en si mateix, i serveix exclusivament per a adjuntar-lo a una sol·licitud. Tot allò que s’ha de fer per a obtenir-lo, formació, adquisició de coneixement, pràctiques, estudi, exàmens… és vist com una nosa, una càrrega inevitable i feixuga.

El segon error és encara més greu. Dir-li ‘lingüístic’, així, sense més qualificadors, és una neta assumpció del principi més brutalment supremacista: el que considera que ‘lingüístic’ és només allò que fa referència a la llengua subordinada. L’altra, la dominant, no és ‘lingüística’, és simplement la normalitat, el consens, el fet natural, que no requereix cap paper ni imposa cap requisit. És la que permetria que tothom, amb plena llibertat i sense entrebancs, poguera optar a les desitjades places en l’administració pública. Per al pensament supremacista, l’espanyol és un do natural que tenim les persones, i el valencià és un simple requisit burocràtic.

El ‘requisit lingüístic’ queda així definit com l’obligació d’obtenir un paper que certifica que has superat uns entrebancs que t’habilitaran per a presentar-se a una oposició. Cap relació amb l’ús posterior que se’n puga fer. I sobretot, cap associació amb res que puga resultar mínimament atractiu, prosocial, empàtic o prestigiós.

És això el que volem? Que tot aspirant a funcionari estiga en possessió d’un certificat? O volem que les persones que treballen en l’administració pública estiguen plenament capacitades per a relacionar-se, en peu d’igualtat, amb tots els ciutadans?

Perquè si és això, si l’objectiu és que l’administració pública no discrimine els ciutadans, que siga capaç d’atendre’ns a tots en les mateixes condicions, llavors el que hem de demanar és que els aspirants siguen gent capacitada, amb plena competència per a desenvolupar les seues funcions, en qualsevol part del territori valencià. I això no es resol amb cap certificat.

I sobretot, no es resol associant la més que legítima reivindicació de comptar amb una administració pública capaç de tractar-nos equitativament a tots, amb un terme tan negativament connotat com el de ‘requisit’.

Lakoff és molt crític amb els assessors demòcrates que cometen l’error d’assumir com a pròpies les denominacions que afavoreixen clarament els interessos del partit rival, i els convida a utilitzar la intel·ligència i la creativitat en favor propi, en lloc d’alimentar les opcions de victòria de l’adversari. Nosaltres també ho podem fer. Només ens cal demostrar que també en tenim, d’intel·ligència i de creativitat.

Exigim la competència lingüística plena, com a condició per accedir a llocs  de treball de l’administració pública. Estar a favor de la capacitat, de la competència plena, deixa als altres, als supremacistes de sempre, als qui consideren que el valencià no és res més que un molest requist, la desagradable posició d’haver de defensar la incompetència.

Intervenció al Parlament Europeu (01/06/2016)

Reconstrucció (a posteriori) de la intervenció que vaig fer al Parlament Europeu el dia  1 de juny de 2016, durant l’audiència ‘Respecte per la diversitat lingüística? La discriminació de les llengües a la UE’, en representació d’ELEN (Equality Language European Network).

Diu l’historiador Yuval Noah Harari que, actualment, el racisme ha estat reemplaçat per allò que podem anomenar supremacisme cultural. La suposada superioritat d’uns grups humans sobre altres, ja no s’expressa en termes de diferències genètiques, sinó que s’atribueix a factors històrics. Molt sovint, aquest sentiment de superioritat es formula com a supremacisme lingüístic: la idea que alguns idiomes són intrínsecament superiors a uns altres.
El llenguatge és una facultat humana. Probablement és un dels productes de l’evolució de què la nostra espècie pot estar més legítimament orgullosa. Si bé és cert que moltes altres espècies animals disposen de sistemes de comunicació (tots, certament eficaços, i alguns, realment complexos), no n’hi ha cap que siga comparable al llenguatge humà, amb la seua capacitat per a comunicar continguts de gran complexitat, d’evocar esdeveniments tant presents com passats o futurs, o fins i tot imaginaris. Es tracta d’una capacitat realment sofisticada, que ens permet comunicar amb gran precisió tota classe de continguts, i que resulta extraordinàriament útil per a regular la vida en societat, que és la forma en què tots els humans vivim.
El llenguatge és aquesta facultat, comuna a tots els humans, i que es manifesta en forma de milers d’idiomes diferents, tots els quals són productes de l’evolució de distints grups humans. Tots, absolutament tots, són perfectament capaços de servir totes i cadascuna de les funcions socials que qualsevol grup humà necessita per a sobreviure, reproduir-se i desenvolupar-se. Totes les llengües del món, més de sis mil, segons es calcula actualment, són perfectament útils per a fer-ho.
És ben cert que les llengües de les tribus de caçadors i recol·lectors que poblen la selva amazònica no disposen, més que probablement, d’expressions per a designar la fibra òptica d’alta velocitat o els vols transoceànics. Això no vol dir que no puguen crear-les, en el moment en què les necessiten. Només vol dir que, ara mateix, no han experimentat la necessitat de generar-les. Arribat el cas, també podrien fer aquella cosa tan intel·ligent que fem els parlants de moltes altres llengües, com és importar-les directament de l’anglés.
Com que el llenguatge és un producte de l’evolució del cervell humà, i tots els humans som essencialment iguals, afirmar que unes llengües són millors que unes altres és exactament el mateix que dir que uns humans són superiors a uns altres: pur i simple racisme.
És evident que aquestes idees supremacistes no sempre es manifesten amb tanta cruesa. Ans al contrari, el recurs a l’eufemisme és probablement una de les estratègies polítiques més habitualment usades hui dia. Els supremacistes actuals solen usar més bé expressions com ara ‘llengües internacionals’, ‘de cultura’ o ‘globals’, que contraposen a les ‘locals, ‘regionals, o ‘minoritàries’; uns termes que els agraden molt més que no el brutal qualificatiu d’idiomes ‘inferiors’, que és el que realment impliquen aquestes afirmacions.
El supremacisme lingüístic es manifesta amb molta claredat en dos grans àrees, la legislació i les actituds, que es complementen i retroalimenten amb gran eficàcia. Lleis i normes (com la constitucional espanyola, que estableix el deure ineludible de conéixer l’espanyol, o els centenars de normes que en fan obligatori l’ús en múltiples àmbits) proporcionen l’escenari perfecte per a l’expressió d’actituds hostils a les altres llengües, encara que hagen assolit algun grau d’oficialitat legal. Tot sovint aquests idiomes, els que són ‘oficials, però menys’, són tractats com a secundaris (útils només per a determinats temes, en uns certs llocs, o sota circumstàncies específiques), cosa que implica que els seus parlants són tractats com a inferiors, i que els seus drets són considerats de menor importància, si no directament prescindibles. Com a exemple recent, la política basca Idoia Mendia ha declarat que viure en èuscar no és un dret sinó una opció estrictament personal. Diria el mateix del dret a viure en espanyol o en anglés? O és només el drets dels bascòfons el que es transforma en opció estrictament personal? Humans de primera i de segona?
Com en altres esferes, les formes banals d’aquesta ideologia són segurament les més perilloses. No les que s’expressen en forma d’exabruptes obertament supremacistes, sinó les que senzillament integren el supremacisme lingüístic com un element de normalitat quotidiana.
En citaré un exemple. On jo visc, el País Valencià, actualment una autonomia de l’estat espanyol, situada a l’oest de les illes Balears, hi ha un requisit lingüístic exclusiu, sense el qual ningú no pot treballar en el sistema públic de salut (ni en cap altre sector de l’administració pública): s’ha de saber l’espanyol. Si no el saps, no importa que sigues un magnífic professional de la medicina o la infermeria; no podràs treballar en la sanitat pública. Com que aquest és l’únic requisit imprescindible, els empleats públics poden, sense cap inconvenient, ignorar la llengua pròpia del territori (tal com n’estableix el concepte la Declaració Universal dels Drets Lingüístics). Això produeix, entre altres, un efecte ben conegut per moltes famílies valencianes que eduquen els seus fills en valencià: que les criatures són tractades com si foren estrangeres, amb els pares generalment obligats a exercir de traductors entre els fills i el metge. Si això s’esdevinguera amb una sola criatura hispanoparlant, que no fos plenament atesa en la seua llengua, es generaria un autèntic escàndol, i el metge seria, amb tota probabilitat, expedientat. Passa cada dia amb criatures valencianoparlants, i ningú no mou un dit per remeiar-ho. Això és supremacisme lingüístic: els drets d’uns xiquets (a ser atesos en el seu idioma) són netament superiors als d’uns altres, i l’única diferència és l’idioma en què els han educat les seues famílies.
El Comité Europeu Contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), ja considera que la discriminació lingüística és una forma de racisme (directiva 7), i resultaria realment difícil d’explicar que la Unió Europea, que és capaç d’elaborar i implementar normatives destinades a la protecció d’espècies vegetals o marines, no fóra capaç de protegir la seua pròpia diversitat lingüística. Cal recordar que les llengües són simples constructes, allò que té autèntica existència són els éssers humans que les parlen. Els qui són discriminats, abusats i considerats inferiors són els parlants de llengües políticament subordinades. I aquesta subordinació té causes polítiques (militars, en última instància), que no tenen res a veure amb cap superioritat intrínseca. El supremacisme lingüístic, també quan s’expressa en les formes més banals, és la forma que adopten actualment les ideologies racistes. Té tot el potencial destructiu i antisocial del racisme clàssic, i ha de ser combatut, per les institucions i per les societats democràtiques, amb la mateixa contundència amb què s’ha combatut (i s’ha de seguir combatent) el racisme. Europa no es pot permetre un funcionament basat en cap noció que uns humans puguen ser, de cap manera, superiors a uns altres, i subjectes de més drets, o de drets més importants.
 

Requisit lingüístic, quin requisit lingüístic?

Podeu llegir-lo a: http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/7101/requisit-linguistic-quin-requisit-linguistic 

De nou es torna a posar d’actualitat la necessitat de dotar-nos d’una administració eficaç i equitativa, que no faça distincions il·legítimes entre ciutadans de primera i de segona. I de nou torna a aparéixer la paraula ‘requisit’, en referència a la necessitat de garantir que qui opte a una plaça en l’administració pública valenciana, conega els dos idiomes oficials.
Provem d’explicar-ho amb claredat? L’únic requisit lingüístic que existeix és el de conéixer l’espanyol. Ho diu, negre sobre blanc, la constitució espanyola, i, el que és més rellevant encara (si és que alguna cosa pot ser més rellevant que la sacrosanta escriptura de 1978), és que, en la pràctica, és impossible aprovar una oposició sense dominar l’idioma en què estan escrites les convocatòries i els temaris, en què et parla qui t’atén quan presentes la sol·licitud, en què se t’adrecen els examinadors… cal que seguim?
Aquest és el requisit lingüístic real: el coneixement de l’espanyol. I si algú vol oposar-s’hi, ho pot fer. Pot demanar que, per exemple, per a exercir com a metge en el sistema públic de salut, no es demane cap coneixement lingüístic, sinó simplement ser un bon professional de la medicina o la infermeria. Ja siga en xinés, en neerlandés o en alemany. Al capdavall, per què hauríem de renunciar a grans professionals, només perquè no estan en possessió d’un simple requisit lingüístic?
Si ens volem referir a la necessitat que qualsevol treballador públic atenga per igual a tots els valencians, llavors estem parlant de la capacitació plena. I ‘plena’ vol dir al 100%. El 100% de dos idiomes oficials és dos; saber-ne un, si la matemàtica no falla, és ser competent al 50%. I per què hauríem de voler persones amb la meitat de la competència, si podem aspirar a la competència plena?
D’altra banda, què és el que pretenem, que els servidors públics tinguen un diploma que acredita que han superat un examen? O volem que atenguen la gent que se’ls adreça en valencià, en les mateixes condicions (igualtat) que els qui ho fan en l’altra llengua cooficial?
Si parlem de competència o de capacitat, estar-ne en contra significa ser favorable a la incompetència o a la incapacitat. “No a la competència plena”, com a eslògan de campanya, sembla una alternativa poc prometedora. Si parlem de requisits, en canvi, la posició contrària disposa d’alternatives molt més llamineres, com ara estar a favor d’eliminar requisits, suprimir barreres, alliberar-nos d’obstacles que dificulten l’accés a un bé desitjat.
Com volem que siguen coneguts els enemics de la igualtat lingüística? Com a partidaris de la incompetència? O preferim que puguen aplicar-se l’etiqueta d’alliberadors de requisits?
Per una vegada, i no cal que servisca com a precedent, podríem usar la intel·ligència a favor nostre, i donar a les coses, noms descriptius i apropiats, que transmeten amb claredat qui està a favor, o en contra, de què.