Llengua i emoció

Em fa l’efecte que la utilització -amb caràcter pejoratiu- de termes relacionats amb l’emoció està molt relacionada amb una certa supèrbia d’espècie, que hem exhibit els humans al llarg de la nostra història, i que ens ha dut -massa sovint- a mirar de marcar les fronteres amb els altres animals. I és aquí, en la il·lusió d’una racionalitat exempta d’emocions animals, que hem volgut establir la nostra condició de criatures especials. En les últimes dècades, però, la neurociència ha acabat d’esberlar aquest deliri supremacista, i ara sabem que l’activitat cognitiva humana, per més superior que vulguem considerar-la, no està -ni de bon tros- exempta d’emocions. 
El llenguatge, una de les adquisicions de què podem estar més orgullosos com a espècie, no n’és una excepció. Per fam i per amor s’aprén qualsevol idioma, i els motius reals per a parlar una llengua determinada són profundament emocionals: la parlem perquè ens l’estimem; perquè és la nostra o perquè ens dóna la gana. Tot i que sovint fem servir el terme ‘emocional’ per a fer de menys la solidesa d’un argument, voleu dir que hi ha res més sòlid que això? 
Àngel Velasco i Quim Gibert han editat un volum (Llengua i Emoció. Set mirades sobre el goig de ser) que reflexiona sobre les complexes i fructíferes relacions entre emocions i llengua. Es tracta d’un llibre (Pagès editors, Lleida 2012) que també forma part del profund compromís emocional dels autors amb un país que tenen al cap en tota la seua integritat, i que inclou les aportacions de set noms ben destacats del nostre paisatge intel·lectual. 

Després de tants anys (segles, en realitat) de persecució i assetjament cultural, a mi em sembla especialment rellevant la capacitat que demostren editors i autors de centrar-se en els aspectes més positius del fet de voler viure en català. La creativitat (Josep Borrell), el caràcter gratificant de l’esforç de treballar per la llengua (Eva Monrós) o la transmissió de l’amor per l’idioma (Terricabras) acompanyen les incisives aportacions sobre l’imaginari col·lectiu de Rosa Calafat, l’aguda visió de Jordi Bilbeny sobre la històrica injustícia que vivim, i la reflexió sobre la vulnerabilitat de Mathew Tree.
Aquesta capacitat de focalitzar sobre les gratificacions derivades d’actuar en favor de la llengua pròpia (i -per tant- en favor propi) és -en si mateixa- una característica ben destacable. D’obres que se centren en les moltes maneres en què han intentat i intenten destruir-nos i exterminar-nos com a poble, se n’han escrit unes quantes (algunes excel·lents i de lectura imprescindible), però a mi em sembla clar que, si aspirem a l’èxit és indispensable que aprenguem a centrar-nos en tot allò que ens pot proporcionar emocions agradables, plaer, satisfacció, orgull. 
Sense això potser podrem sobreviure (i potser sí, que la supervivència és ja un èxit), però en volem més, molt més. Aspirem a viure bé, amb plenitud. Aspirem a ser iguals que els nostres veïns, a poder ser qui som i parlar com parlem, sense haver de donar ni més ni menys explicacions que les que donen espanyols, italians o anglesos per fer exactament el mateix. I una bona part d’aquesta aspiració depén de la nostra capacitat per al rearmament emocional. Gibert i Velasco ho saben, i han fet els possibles per a posar-ho també al nostre abast. La lectura d’aquest llibre no ens farà automàticament lliures, però ens acostarà més a la força que cadascú ha de trobar en si mateix, per tal d’assolir la llibertat que mereixem.  

Plaers monàrquics

El plaer d’assassinar elefants indefensos, convenientment proveït d’un rifle de mira telescòpica, i des de la còmoda seguretat d’un Land Rover, només pot ser comparable al de contemplar -en les notícies de la televisió- els desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca, mentre et prens un whisky de malta, assegut en una butaca de pell autèntica, en un dels salons del teu palau, pagat i mantingut pels imbècils dels teus súbdits.
Són plaers que -probablement- no podem entendre els mortals comuns, que no tenim l’imprescindible bagatge personal i familiar. No hem crescut rodejats de servidors i d’incomptables cercles concèntrics de galifardeus dedicats exclusivament a cantar les nostres excel·lències. I, de les parets de les nostres cases no pengen solemnes retrats d’avantpassats carregats de mèrits com ara arrasar països, cremar ciutats o espoliar pobles fins a matar-los de fam i de misèria. Sense tot això, deu ser molt difícil -si no impossible- captar la subtilesa intrínseca d’aquests plaers reials.
Els altres detalls, com ara el fet que estiguem immersos de ple en una crisi econòmica provocada pels rics (nobles i plebeus, això sí) i pagada íntegrament pels que -en qüestió de riquesa- no alcem un gat pel rabo, són això: minúcies que no poden pretendre destorbar la legítima aspiració de tot monarca a assassinar sense cap cost ni econòmic ni moral, qualsevol criatura que li vinga de gust.
Segur que alguns, els eterns queixosos i descontents, carregats d’enveja i amb la profunda incomprensió que caracteritza tots aquells que no han nascut amb la noblesa i la sang blava (hemofílica o no) incorporades, ho trobaran malament. diran que no està bé que el Cap d’un estat en profunda crisi econòmica malbarate els recursos en una activitat tan qüestionable com la cacera d’una espècie en vies d’extinció. Ja hi compten, amb això. De fet, fa segles que la seua família viu amb aquesta lacra de contestataris i antimonàrquics. I no podem dir que els hi haja anat malament del tot. 
Potser hi haurà algú que pensarà -mogut sens dubte per l’enveja i la incomprensió- que l’autèntica espècie a extingir és la d’aquelles nobles criatures que -sense ofici conegut ni capacitat demostrada-  viuen a cos de rei a expenses dels pressupostos generals de l’estat. Hi haurà -fins i tot- qui evocarà amb nostàlgia les guillotines que han quedat com a símbol d’una revolució, la francesa, que -junt amb molts defectes- va tenir la virtut d’abolir el dret d’aquesta púrria de paràsits sàtrapes i corruptes, a viure submergits en el luxe, a expenses del treball (i sovint de la misèria) dels seus súbdits. A mi, personalment, si em donaven a triar entre salvar la vida de l’elefant o la del vividor maldestre que li disparava, no hi tindria cap dubte.

Delictes greus

Els aldarulls produïts a Barcelona durant les manifestacions del 29 de març, dia de la vaga general, han fet córrer rius de tinta. De fet, pot ser que més tinta -i tot- que la mateixa vaga general, o les causes que l’han provocada. No deu ser casualitat.
Sense caure en el ridícul de les ‘condemnes enèrgiques’ (en què es diferencies de les condemnes no enèrgiques?), començaré per deixar clar que no estic a favor de la violència consistent en cremar contenidors, trencar vidres i destrossar mobiliari urbà. També estic en contra de la violència consistent en precaritzar els contractes de la gent que treballa, facilitar que es queden al carrer sense motiu vàlid, o destruir el futur de tota una generació pel procediment de reinstaurar normatives laborals més properes a l’esclavisme que no a la democràcia.
Dit això, em sembla interessant fixar-me en la manera com els polítics afins al govern espanyol han afrontat allò que anomenen ‘gerrilla urbana’. Orfes de justificacions com han quedat , després que ETA haja abandonat les armes, els ha caigut com aigua de maig, aquesta eclosió d’actes vandàlics que -de manera encara més convenient als seus interessos- els agrada anomenar ‘kale borroka‘.
Encunyar termes convenients és una especialitat d’un partit com el PP, que poc pot aportar en el terreny de les solucions i -pot ser per això mateix- s’ha especialitzat en aportacions en l’àmbit de l’etiquetatge dels problemes. Saben molt bé que el nostre cervell té una facilitat extraordinària per a focalitzar-se en qüestions estretament entroncades amb la supervivència. La violència ho és, i ells se n’aprofiten. 
És per això que mostren fins a l’avorriment imatges d’encaputxats llançant pedres o cremant papereres, i que despleguen tota l’artilleria parlant d’endurir la llei i de castigar els culpables. No és que la idea estiga desencaminada. A mi també m’agradaria que castigaren els que són culpables que ara siguem més pobres, que tot siga més car, i que els nostres fills vegen -de manera realista- un futur molt més negre. Em sembla que eixa gent no va a les manifestacions ni tira pedres a la policia, però no per això són més innocents, ni menys dignes d’atenció informativa.
Cremar contenidors està molt mal fet, dur a la ruïna tot un estat, i desballestar els beneficis socials que s’havien assolit amb moltes dècades de lluita i sacrifici, també. Em semblarà bé que els qui provoquen aldarulls vagen a la presó, després d’haver vist ingressar entre reixes els salvatges antisocials que han provocat tanta destrossa en la nostra societat, encara que porten vestits cars, corbates de seda i bosses de Vuitton, i que acaben d’eixir dels luxosos despatxos d’una lucrativa entitat bancària, o d’un consell de ministres.