Capacitació bilingüe

Amb gran encert, Escola Valenciana parla de la necessària capacitació bilingüe del professorat, en el document “L’escola que volem”. Els mestres estan per a desenvolupar les capacitats dels estudiants, i per a incorporar-ne de noves, sempre que siga possible. Seria inadmissible que qualsevol mestre fóra un factor limitant, en comptes d’un estímul per al creixement en habilitats que han d’experimentar els alumnes. I això és exactament el que passa si es permet l’accés al magisteri de persones que no estan capacitades en les dos llengües oficials.
La limitació és molt fàcil d’entendre si la traslladem a un àmbit acadèmic concret, com el de les matemàtiques. Algú consideraria capacitat per a impartir classes un mestre que sabera restar i dividir però no sumar i multiplicar? Seria la ignorància d’aquestes operacions, atribuïda si convé a raons familiars (“És que, malauradament, vinc d’una  família no sumatòria”), un eximent, que li permetria aprovar les oposicions?
En un sistema educatiu que s’insereix en un marc legal amb dos idiomes oficials, l’única manera de garantir l’equitat en el tracte i la igualtat d’oportunitats és que tots els mestres estiguen plenament capacitats en les dos llengües.
I si això val per als educadors, què en podem dir del representants polítics? Com és possible que algú que aspira a governar un territori es permeta ignorar el 50% dels idiomes oficials? Fer-ho així només pot indicar dos coses: (a) que no té capacitat intel·lectual suficient com per aprendre una llengua (per cert, molt pròxima a la que ja domina), o (b) no té cap interés, ni respecte per aquesta llengua (la que no domina) i només li importa l’altra i -per tant- els parlants de l’altra.
Qualsevol de les alternatives (i cal dir que hi ha la possibilitat que, en algun candidat, es donen les dos opcions al mateix temps) hauria de ser suficient per a desqualificar algú com a candidat electoral. No ens convenen ni persones amb escasses capacitats intel·lectuals, ni gent que menyspree i ignore olímpicament la llengua que molts dels ciutadans que aspira a governar, usen cada dia.
L’exercici realment útil per a saber què pensen els partits sobre la llengua dels valencians no és mirar què en diuen als respectius programes electorals. Ja sabem que el paper és molt sofert i ho aguanta tot. Propose, en canvi, que fem dos coses ben senzilles. La primera és mirar quin ús fan del valencià en les seues intervencions orals i escrites. L’ignoren tot el temps (castellanisme combatiu)?, el limiten a unes quantes paraules (folklorisme degradant), el camuflen, l’amaguen i el barregen amb el castellà (camaleonisme trampós), el col·loquen com fent un entrepà, només al principi i al final (nadar i guardar la roba)?…
La segona és comptar quants dels candidats de cada llista tenen la capacitació bilingüe, i quants són simples discapacitats lingüístics, que ignoren la meitat de les llengües oficials. Un partit no pot fer més que allò que facen les persones que el representen, i cap partit no pot actuar a favor d’una llengua que els seus líders menyspreen fins al punt d’ignorar-la.
Són coses ben fàcils de fer. Només cal que mirem, escoltem, i si ens en donen l’oportunitat, preguntem respectuosament als candidats si estan capacitats per a atendre’ns a tots, o si únicament els interessen els votants que prefereixen expressar-se en la llengua dels castellans.