Les lleis no ho poden tot

Cada matí faig en bicicleta un trajecte d’uns 30 minuts entre ma casa i la universitat. Després del desdejuni, sol ser el segon plaer del dia. La primera part d’aquest recorregut transcorre per les carreteres secundàries que en l’Horta Nord anomenen les travesses. Són camins asfaltats però estrets, en què dos cotxes ―si hi coincideixen― han de passar amb compte. Un cotxe i una bicicleta ―per contra ― hi caben perfectament, i fins i tot tens temps de vore la cara que fa el conductor a eixes hores.
M’he fixat que una bona part de les persones que van al volant parlen ―a l’hora ― pel telèfon mòbil. Ja sabem (ens ho han publicitat a bastament) que parlar per telèfon pot provocar distraccions perilloses. Si un d’eixos automobilistes es descuida un segon en creuar-se amb mi, el seu vehicle acabarà amb un bony, i ell ― o ella ― potser amb un bon ensurt. Jo no. A mi, em podria eixir bastant més car. 
No es poden legislar tots i cadascun dels aspectes de la convivència en societat. Ni crec que siga desitjable. Però és que, fins i tot en aquells que sí que estan legislats (com és el cas dels mòbils i la conducció), és impossible vigilar-ne l’acompliment. Només podem confiar en la responsabilitat individual, a l’hora de garantir el respecte a unes normes bàsiques, que afecten directament el benestar i la vida dels altres.
Ara bé, fer això no és fàcil. Els humans aprenem sobretot per observació. Mirem com fan les coses els altres, i les copiem ―o no ― segons els nostres propis interessos i capacitats. I posats a observar, hi ha gent que és més visible, tant per la posició social que ocupen, com pels minuts que els dediquen els mitjans de comunicació; particularment, la televisió.
En la societat valenciana, aquests personatges visibles no encomanen precisament respecte a la llei, ni comportaments exemplars de cap tipus. Si mirem cap amunt en la jerarquia política, hi trobem tota mena de transgressions de la llei que queden totalment impunes. Omplir-se les butxaques de diners públics no és obstacle per a rebre tot el suport moral de les autoritats, ni per a encapçalar llistes electorals diverses. Insultar, amenaçar i burlar-se dels contribuents, no impedeix que un individu ocupe càrrecs d’elevada responsabilitat. Les sentències només s’acaten quan afavoreixen els interessos del poderós de torn. Si no, de nou amb diners de tots, s’impugnen i es recorren fins als límits de la sacietat i el tedi jurídics.
I pitjor encara assistim a tota classe de justificacions d’aquestes conductes, que ens acaben presentant els delinqüents (perdó, potser caldria dir-ne “presumptes implicats en casos de corrupció”) com a herois . Són personatges llestos, espavilats, que saben buscar-se la vida amb violent menyspreu de qualsevol norma que no els beneficie directament. Són ―en definitiva― models a imitar. 
En aquestes condicions, amb models de conducta com els que tenim al capdavant de les institucions, com volem que ningú respecte cap norma, per raonable que siga? Si no hi ha un policia al davant, amb instruccions explícites d’impedir-nos-ho, parlarem per telèfon mentre conduïm, fumarem on ens vinga de gust, llançarem les burilles a l’arena de la platja, i deixarem que els nostres gossos embruten la via pública. I tot això, sense la més mínima vergonya o càrrec de consciència. El dia que un d’aquests conductors atropellarà un ciclista, ja vorem com ho apanyem. 

Es tractarà, llavors, de negar que hem fet res mal fet, de tirar-li la culpa al ciclista. Sempre podem dir que circulava a tota velocitat, i que se’ns va tirar damunt com un posseït amb ànima de suïcida. Ja se sap que, en una terra d’oportunitats com la nostra, qui no condueix un cotxe de luxe no deu ser aigua clara!

Mala educació?

Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l’antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s’està expressant en el nostre idioma. A més d’antic, l’argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats. Vegem-ne alguns.
Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles (o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.
D’altra banda, si resulta que això de canviar de llengua per educació només s’ha d’aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que entre dos persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en la seua llengua), una és mal educada i l’altra no. Òbviament, això violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.
Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat d’entendre què s’està dient en l’altra llengua, sense estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada (segurament, propera al 100% si ens centrem en la variant valenciana), aleshores hem d’admetre que la educació no hi té res a vore. Potser els prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que “estamos en España y se ha de hablar español“, poden explicar molt millor aquesta actitud que s’escuda darrere d’una tramposa apel·lació a la bona educació. 
Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar a l’altre. Si pot ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells que proclamen que s’estimen tant la seua llengua, farien bé de passar a l’acció i donar als altres l’oportunitat d’escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que opten habitualment per expressar-se en castellà, n’hi ha moltes que són perfectament ben educades. Fins i tot n’hi ha que estan plenament capacitades per a expressar-se –també– en l’altra llengua oficial, i algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donem l’oportunitat. I si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos, entendre’ns, i respondre’ns en el seu idioma, que nosaltres també entenem perfectament.
I amb tot això, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació flueix sense entrebancs d’importància. Ens entenem, ens acceptem i ens respectem, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de retraure’ns –amb tramposes acusacions centrades en la bona educació– quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en matèria de llengua. 
Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com nosaltres considerem que s’han de fer. I puc assegurar –sense el mínim temor d’enganyar-me– que els humans tenim la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlem.

11 de setembre a Ca les Senyoretes

Dissabte 11 de setembre ens trobàvem a Otos, a Ca les Senyoretes, gaudint de l’hospitalitat i el mestratge erudit i planer alhora del físic i escriptor Joan Olivares, i de la cuina esplèndida d’Assumpció. L’excusa era la presentació d’un llibre, i la possibilitat d’assistir -en rigorós i privilegiat directe- a la presentació d’Andanes, el darrer disc de Rafa Xambó, acompanyat pel músic Albert Ortega.
La presentació del llibre (“Sortir de l’armari lingüístic”) suscità un bon grapat d’intervencions per part dels assistents. Com sempre que es parla de llengua, els valencians hi tenim moltes coses a dir. Desitjos, frustracions, retrets i amargors solen omplir els minuts -o les hores- que dediquem a reflexionar sobre aquesta llengua que les lleis ens defineixen com a pròpia, i que les autoritats que patim s’entesten a tractar com a forastera. Tothom té alguna història a explicar sobre algú que l’ha insultat o fins i tot atacat per haver comés l’horrible pecat de parlar en valencià, ja siga en un ajuntament, una botiga o pel carrer. Sovint, aquesta  mena de catarsi té efectes perjudicials, i els assistents n’ixen amb una sensació de desemparança més gran que la que arrossegaven a l’entrada. 
Fa temps que vam arribar a la conclusió que això no era una bona estratègia, i sempre procurem fer anar el diàleg per uns altres viaranys, que ens acosten més a l’alegria o a l’esperança. Cal dir que no sempre és fàcil. Algunes vegades, tanmateix, hi apareixen aliats que, dotats potser d’un optimisme espontani i a prova de frustracions, són capaços de llançar una mirada distinta sobre la realitat. 
Quan ja moltes persones més joves (‘estudiosos’, com ell els va qualificar) havien pres la paraula, alçà la mà Bruno, un home del poble, amb prou anys com per haver viscut la guerra de jovenet. Després d’excusar-se per no tenir estudis, i en un valencià de deliciosa fonètica, farcit de les ressonàncies profundes i les sonoritats precises de la comarca, ens explicà a tots una història que havia passat en acabar la guerra. Un home d’Otos, sabedor segurament del magre futur que li esperava després de la derrota, decidí d’anar-se’n a l’exili. Com que sabia que un altre otosí, conegut al poble com ‘Miquel el de Margarida’, se n’havia anat anys abans a l’Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s’embarcà cap allà. 
Analfabet com era -sempre segons el relat d’en Bruno- no feu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l’adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que -en desembarcar a Orà- es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d’aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l’otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: “Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?”. I així anà pels carrers d’Orà, entremig d’aquella gentada que ni l’escoltava ni l’entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d’una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.
Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l’increpava des de lluny: “Qui està parlant valencià per ací?”. Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l’enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n’havia anat a buscar la font d’aquelles paraules, cosa que -molt probablement- salvà la vida del seu paisà. Bruno, amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: Qui diu ara que el valencià no serveix per a res?

Nou curs, vells abusos

Al setembre començaran de nou les classes a la Universitat de València. Si ningú -des de l’equip rectoral- no fa res per canviar-ho, un bon grapat de professors tornaran a passar-se les normes per l’arc de triomf i -prescindint violentament dels drets dels estudiants matriculats als seus grups- faran la seua santa voluntat, sense que les normatives de què s’ha dotat democràticament la UV no els facen ni fred ni calor.
No m’estic referint a que alguns professors puguen impartir matèries distintes de les que se’ls ha assignat, o a que dicten les seues classes en horaris diferents dels que els pertoquen. Algú s’imagina un  professor dient, el primer dia de classe: “Ja sé que l’assignatura es diu Dret Mercantil, però com que jo sóc més competent en matemàtiques, explicaré comptabilitat“? Això, òbviament, les autoritats universitàries no els ho permetrien de cap manera. Directors de departaments, degans i -si arribara el cas- el mateix rector, prendrien cartes en l’assumpte i el cridarien a l’ordre sense remissió. 
Tampoc no passarà que un docent que haja triat la docència d’un grup en castellà o en anglés, gose impartir-lo en un altre idioma. Això, tampoc no se li consentiria de cap manera. En canvi, molts estudiants -de diverses carreres- que hauran triat l’opció de rebre les classes en valencià, es trobaran, a principi de curs, que el seu professor o professora els diu que tot i que ja sap que la classe és en valencià, ell o ella se sent més competent en castellà, i -per tant- en benefici de la qualitat docent, impartirà la classe en aquesta -la seua- llengua.
L’argument és una pura fal·làcia. Per qui no ho sàpiga, els professors trien -ara a final de curs, i generalment, per ordre d’antiguitat en el càrrec- quins són els grups que impartiran el curs vinent. Cal pensar que ho fan en funció de les seues especialitzacions acadèmiques, i també, de les seues legítimes preferències. Per tant, aquells docents que no estan capacitats per a impartir assignatures en valencià, poden- senzillament- no triar els grups que estan programats -i clarament etiquetats- en aquesta llengua. D’aquesta manera, unes altres persones, plenament capacitades, podran assumir aquesta docència, i els drets dels estudiants que s’hi hauran matriculat, seran democràticament respectats. 
També és una fal·làcia (i aquesta, amb una bona dosi de mala llet afegida) argumentar que els estudiants ho accepten i no se’n queixen. Tothom sap que molts estudiants creuen que els professors poden adoptar represàlies -en forma de males qualificacions- contra aquells alumnes que els porten la contrària, o s’oposen obertament a les seues propostes. Estic convençut que es tracta d’una creença no fonamentada, però en qualsevol cas, no cal esperar cap queixa per tal de fer complir les normatives. Les normes es dicten per a ser respectades, i no fer-ho és una actitud clarament antidemocràtica, i significa aprofitar-se de posicions de preeminència per a benefici propi, i perjudici dels estudiants.
Estic convençut que l’actual equip rectoral està format per persones de profundes conviccions democràtiques, i que tenen el màxim respecte per la llengua pròpia de la UV. És per això que tinc l’esperança que en aquest nou curs que començarà al setembre, no es consentiran els mateixos abusos que -any rere any- s’han estat perpetrant, sempre contra el mateix sector de la població: els estudiants que -per unes o altres raons- trien l’opció -plenament legítima- de matricular-se en grups que s’haurien d’impartir en valencià. La pregunta és molt senzilla: si als estudiants que es matriculen en castellà se’ls respecta escrupolosament el seu dret, com és que no es fa exactament igual amb els que trien el valencià? És que la UV considera que hi ha uns estudiants de primera  i uns altres de segona?