Les declaracions cridaneres a què ens va acostumant el diputat populista Toni Cantó estan motivant molts comentaris en les xarxes socials. En molts casos, el qualifiquen de tararot, descerebrat o imbècil rematat, per les seues brofegades sobre destruir amb bombes la Televisió Valenciana, l’absència de drets dels animals, o el menyspreu de la violència contra les dones.
Jo no crec que ho siga. No crec, de cap manera, que siga un retardat o un imbècil, per molt que els seus comentaris puguen invitar a atribuir-li qualificacions per l’estil. Crec, més aïna, que tot i ser un actor mediocre, té un coneixement de la professió i de l’escena, que el qualifica perfectament per a intentar assolir en la política, el protagonisme que no li han donat les seues facultats artístiques, potser una mica massa justetes.
Crec, en canvi, que l’olfacte de la seua cap de files, que fa més de trenta anys que viu exclusivament de la política, ha detectat perfectament una certa flaire de final de cicle. Durant 35 anys, els dos partits beneficiaris de l’operació de maquillatge del franquisme, que es va anomenar -pomposament- transició democràtica, han fet mans i mànigues per mantenir el personal en un estat d’ignorància i d’indiferència, que els ha resultat clarament beneficiós. El sistema ‘ara tu, ara jo’, que els ha dut a ser cada vegada més semblants entre sí, pot estar caducant ara mateix. I això obre un espai polític que, tradicionalment, el populisme ha tractat d’ocupar.
Per aprofitar les (nefastes) conseqüències del bipartidisme pràcticament monocolor del PP/PSOE, que, convertits en maquinàries de selecció inversa, han acabat per saturar el personal de polítics mediocres i incompetents, obrint així el meló del recanvi possible. En aquestes circumstàncies, el populisme maldarà per captar un vot que podríem anomenar (passeu-me el barbarisme) ‘vot garrulo‘. Una mena de votants atrets per proclames estridents, tòpics adotzenats, propostes simplistes i declaracions “antipolítiques”. Recordem que el mateix Franco deia allò de “haga como yo, no se meta en política“. En perfecte paral·lelisme, la Rosa Díez carrega -ara i adés- contra els “polítics professionals”, obviant que ella mateixa n’és la degana.
Crec que és aquest el sector que partits com UPyD pretenen captar, amb declaracions com les del ‘figura’ Toni Cantó, que passa de menysprear Catalunya, o totes les autonomies, a ridiculitzar els animals, i tots aquells que no estan a favor de torturar-los públicament. De tant en tant se’ls en pot anar la mà i fer un pas en fals, com ara quan s’han burlat de les dones maltractades. Potser conclouran que això no els aporta vots, i ja no seguiran més per la mateixa línia.
No cal, però, pensar per això que són imbècils o que no saben què fan ni què diuen. Entenc que és una estratègia ben calculada per assolir una notorietat i una presència pública que els permeta de col·locar el seu missatge simplista. Si volem començar a preocupar-nos d’això, n’hi ha prou que mirem al nostre voltant i ens preguntem quants votants garrulos coneixem. Parle de personal capaç d’empassar-se que el dèficit econòmic és culpa de les autonomies, que la mala imatge d’Espanya la provoca l’independentisme, o que tots els polítics són iguals. En trobeu pocs, d’aquesta mena?