Sainet valencià

Amb la dimissió de Camps, en format d’opereta bufa, hem arribat a un entreacte d’aquest llarguíssim sainet valencià que començà en la (mal)anomenada transició. Els somriures desencaixats, les rialladetes nervioses i la supèrbia inesgotable del personatge, completament dissonants en un discurs que era -sense cap dubte- el més amarg de la seua carrera de mandarí professional, ens han abocat a una pausa per vacances, després del tràmit de nomenar formalment aquell que -a Madrid- han decidit que serà el president de la Generalitat valenciana. 
Camps ha estat moltes coses, però és sobretot un personatge gris, sorgit de la tremenda mediocritat del panorama polític valencià, que és fidel reflex -en això també- del magma grisós de la política espanyola. Personatges foscos, d’escasses habilitats oratòries i dubtosa aptitud poblen les primeres línies d’uns partits polítics creats i criats al caliu d’una llei de partits de profunda inspiració medieval.
L’obscurantisme del finançament, la potència omnímoda dels aparells, el sistema de llistes tancades, una llei electoral feta a mida dels partits nacionalistes espanyols… Tot plegat ha conformat un sistema que sembla afavorir clarament els més mediocres, en detriment de les persones més brillants i capaces de pensar per elles mateixes, més enllà del corsé d’ambigüitats calculades que conforma l’ideari d’aquests partits. Individus que en un sistema democràtic normal no passarien mai d’ocupar càrrecs burocràtics de segona fila, s’engronsen en les canonades de l’aparell fins arribar a enfilar-se a la capçalera. I així, els partits ens infligeixen un succedani aigualit de líders polítics.

És així com els valencians vam anar -després del breu interludi esperançador d’Albinyana- de l’opacitat roma de Joan Lerma a la fatxenderia de Zaplana. I d’aquesta -passant per l’interí Olivas, de nul record- vam arribar al nacional-xoricisme beatot d’un Camps obsessionat per ser més faraó (encara) que el seu predecessor, i que ha arribat a perdre l’oremus, no sols en el terreny polític.

L’última gota, el detall de qualitat, ha estat l’ofrena de la seua dimissió, no al poble valencià ni a la dignitat de les institucions, sinó al seu senyoret de Madrid i al seu país madrileny. L’únic país que reconeix, l’únic país que li importa, aquell pel qual ha fet tant com ha pogut per destruir el patrimoni material i immaterial dels valencians.

Desigte que tots ells descansen en pau, per vacances, vull dir

Dol breu per Noruega

Ens agradava pensar que Nord enllà, on diuen que la gent és neta, rica, lliure, desvetllada i feliç, no passaven coses horribles.
Han mort persones. Fills d’algú, germans, pares, amics d’algú que ara mateix ja no pot entendre res de res. Ni per què ix el sol ni per què s’amaga. No poden entendre per què els ha tocat a ells. 
No han fet res per meréixer-ho, res per guanyar-s’ho. Res per perdre-ho tot. Res per perdre’s en l’espiral absurda de la violència extrema; la que acaba amb tot; amb la vida. Abans de saber qui ni què ni per quines suposades raons, em sent de dol per aquells desconeguts. Els que se n’han anat, i els que s’hi queden per plànyer-los.

Dany Lingüístic Greu

Sense abandonar la Cerdanya pots passar de Puigcerdà a la Guingueta d’Ix, canviant així d’estat. No vull dir que passem de sòlid a líquid (la calor, allà dalt no és tan intensa), sinó que abandonem la demarcació administrativa espanyola, per passar a la francesa. I això, tot i que no ens agrada, no són només ratlles traçades sobre un mapa, sinó que acaba afectant els usos, els hàbits, i sospite que fins i tot les capacitats de la gent. 
A la terrassa d’un bar de la Guingueta, que no deu quedar a més de 2 km de la ratlla del terme de Puigcerdà, uns amics meus van demanar un tè. Tot i que en francès, la paraula sona bastant igual, la cambrera no semblava capaç d’entendre’ls, en primera instància. Una pausa, un somriure educat i el gest de dur-se una tassa als llavis van obrar el miracle, i la jove incompetent els va dur la infusió que desitjaven. 
Poc després vaig acompanyar les meues filles al bany. Mentre la menuda n’utilitzava un, l’altra -de cinc anys- esperava a la porta de l’latre, que estava ocupat. Quan -finalitzada l’operació- ens en tornàvem cap a la terrassa. La meua filla gran em va dir: “Una senyora m’ha dit si volia entrar al vàter…però m’ho ha dit d’una altra manera, i jo li he contestat que sí amb el cap, perquè m’entenguera”. Òbviament, “d’una altra manera” volia dir en francès, una llengua que no forma part de les que elles escolten quotidianament.
És a dir, que una jove adulta, pressumptament francesa i en possessió de les seues facultats intel·lectuals (qualsevol que siga la quantia en què les atresora) és incapaç d’entendre una paraula que -petits matisos de pronúncia a banda- és idèntica a la que designa la mateixa beguda en la seua llengua. D’altra banda, una nena valenciana, que no té cap contacte habitual amb el francès, és perfectament capaç d’entendre una comunicació contextualitzada (a la porta d’un vàter és poc probable que una persona desconeguda et pregunte -posem per cas- la teua opinió sobre l’arquitectura minimalista), i de respondre d’una manera que facilita la comunicació, en comptes de dificultar-la. 
Si tenim en compte que la meua filla no hi tenia res a guanyar, mentre que la cambrera es guanya la vida venent begudes, potser haurem de concloure que la prepotència lingüística, aquella actitud que mantenen molt parlants de llengües poderoses, que els porta a considerar que tothom se’ls ha d’adreçar en el seu idioma, perjudica severament les capacitat intel·lectuals. Potser convindria encunyar una nova denominació per a designar aquest fenomen. Jo hi proposaria Dany Lingüístic Greu, una síndrome que podria definir-se com un dèficit comunicatiu d’ampli abast, associat a la prepotència lingüística, que pot perjudicar àmpliament l’habilitat lingüística de les persones afectades, limitant així -severament- llur capacitat de comunicar-se efectivament amb uns altres éssers humans. 

Cultura i pistoles

Joan-Francesc Mira no ha comptat amb el suport del PP per a formar part del Consell Valencià de Cultura. Tant me fa si el grup parlamentari de Compromís ha adoptat o no una estratègia equivocada al respecte. Això -a tot estirar- és l’anècdota. El moll de l’os és que a la gent que ens governa, quan senten la paraula cultura se’ls en va la mà a la pistola.
El professor Mira és un intel·lectual europeu de primera línia, sobradament reconegut i premiat per les més prestigioses institucions acadèmiques i de la cultura. És una persona poliglota, un home educat, culte i amb una erudició que està fora de l’abast de la major part dels mortals. Tot això -evidentment- és un fort argument en contra de les seues possibilitats de comptar amb el suport del PP per a formar part del CVC.
Per al partit que ens governa, ser palmàriament analfabet en valencià -en canvi- no és cap inconvenient. Si algun dels lectors d’aquest escrit  és completament incapaç -que no ho crec- d’escriure dos paraules seguides en valencià, sense fer-hi més de cinc faltes, ara mateix pot presentar la seua candidatura al CVC i sol·licitar el suport del PP. Fins i tot -amb l’adequada correlació de forces, i administrant bé les zones que llepa- podria arribar a presidir-lo. Caldrà, això sí, que ni per casualitat no se li escape mai una frase sencera en valencià. Faria lleig!
Ara bé, si sabeu parlar i escriure correctament la llengua que ells mateixos declaren com a pròpia dels valencians. Si heu escrit llibres (si no és que els heu escrit en espanyol!), si heu rebut premis literaris, si sabeu utilitzar adequadament els adverbis aleshores o gairebé,  o si heu fet declaracions públiques en favor de res que no siga la sacrosanta unitat de la indissoluble pàtria espanyola, llavors esteu ben fotuts. No podreu comptar amb l’aval del PP per a ingressar en un club, que paguem a escot, i que es diu Consell Valencià de Cultura. 
Dic jo que, per ser coherents, ja podrien llevar-li del nom això de Valencià. Si no cal ni saber parlar valencià per a ser-ne membre, quin trellat té la parauleta? I ja posats, la Cultura també sembla sobrera, ja que personatges tan emblemàtics de la mateixa com el mestre Mira no hi tenen cabuda. Així, la cosa quedaria en Consell, que -per tal de no discriminar ningú i que tothom ho entenga (especialment els seus membres analfabets en valencià)- caldria anomenar Consejo. I tots feliços. Seguirem pagant a tant per hom les dietes dels polítics que n’ocupen les cadires, però almenys no haurem d’aguantar la vergonya que algú puga pensar que aquella institució representa la cultura valenciana.

Els ultres i la consellera Johnson

Arribava a la FNAC, per assistir a la presentació del llibre ‘Noves glòries a Espanya’, del sociòleg Vicent Flor. Des de l’exterior de la sala d’actes se sentia una cridòria insistent que repetia una sola paraula: fora!. No la pronunciaven, però -com ho hauria fet qualsevol valencianoparlant- amb una ‘o’ oberta, sinó tal com ho faria una persona que sempre parla en espanyol. I així, el seu ‘fora’ que volia ser una expressió de rebuig es transformava en ‘fóra’, és a dir, una de les formes del subjuntiu del verb ésser. 
L’enigma em fou immediatament aclarit. Per arribar a l’estrada, on l’autor, la diputada Mònica Oltra i l’editor Vicent Olmos havien accedit per tal de practicar l’esport de risc conegut com a ‘presentar un llibre’, calia obrir-se pas entre les files d’una colla d’energúmens proveïts de les inevitables banderes espanyoles, que oferien una clara explicació visual a la seua incompetència lingüística i a l’estrangeritat fonètica que ostentaven. Es tractava del Grup d’Acció Castellanista, amb presència inclosa d’alguns dels dirigents ultrafeixistes més coneguts de la ciutat.
Feia només una estona que m’havien explicat que la consellera Lola Johnson havia declarat a un diari que el festival de teatre ‘Sagunt a escena’ no programa cap obra en valencià “per no excloure ningú”. Immediatament vaig comprendre que la Sra. Johnson, quan deia ‘ningú’, devia referir-se a ningú dels que havien acudit a rebentar la presentació del llibre, que -incapaços de llegir i refractaris a entendre res en valencià- sempre estan contents quan les coses es fan en espanyol. Mai no rebentaran cap presentació de llibres en espanyol. Mai no protestaran perquè els cartells, els topònims, els discursos o l’educació tinguen lloc exclusivament en la llengua dels castellans. 
Només quan els valencians gosem ser valencians i comportar-nos com a tals, ells fan acte de presència. I ho fan de l’única manera en què saben expressar-se: amb violència. Així queda tot aclarit. Quan parlen de no excloure ningú, estan pensant en no excloure els monolingües castellans, que es veu que són l’únic sector de la població que els interessa. 
No els interessen, en canvi, els milers de persones que -amb total independència de quina siga la seua llengua primera o la que utilitzen en família- estan perfectament capacitades per a entendre el valencià, i poden gaudir plenament del teatre en la nostra llengua, de la mateixa manera que poden comunicar-se amb mi sense que, ni ells ni jo, no haguem de canviar de llengua.
Les declaracions de la nova consellera resten aclarides si substituïm la coneguda expressió ‘drets humans’ per ‘drets dels castellans’, que són els únics drets que els interessen. I no és estrany que l’hagen triada a ella per a llançar aquest nou atac contra la normalitat del valencià. La utilització de sipais per part de les forces de colonització està ben documentada al llarg de la història. L’atac té més força, més credibilitat si el llança una persona valencianoparlant que no un dels molts discapacitats lingüístics que passegen la seua llengua complaent (la de carn, no la de paraules) pels corredors i despatxos de l’administració pública valenciana. 
Les afirmacions de la consellera Johnson i els atacs violents dels energúmens que ahir volien rebentar la presentació del llibre del professor Vicent Flor, formen part d’una mateixa intenció: deslegitimar en tots els àmbits possibles l’ús normal de la llengua dels valencians, de manera que l’única llengua normal, la que no exclou ningú, la que no té connotacions ideològiques, siga la dels castellans.
Potser en totes les societats hi ha individus profundament avergonyits del seu propi llegat cultural, que voldrien ser algú altre a qui consideren més fort, més digne o més modern. La particularitat de la societat valenciana és que molts d’eixos individus, en lloc d’arrastrar-se per les tavernes a la recerca d’un coma etílic que els allibere de la càrrega insuportable de ser com són, viatgen en cotxe oficial i posseeixen despatxos ben luxosos a les dependències del govern. No hi ha dubte que això millora molt els seus comptes corrents; la seua categoria moral, no.