Bilingüisme: quin és el factor clau?

Al llarg de les últimes tres o quatre dècades, la consideració del bilingüisme ha variat sensiblement. De qualificar-lo com una tara comparable al retard mental (1), s’ha passat a identificar un ampli conjunt de beneficis tant funcionals (facilitar l’aprenentatge de nous idiomes, millorar el control inhibitori i la funció executiva…) (2), com estructurals (més densitat de matèria grisa i millor connectivitat) (3), que podrien derivar de la condició de parlar més d’un idioma, especialment si això s’ha produït des dels primers anys de vida.

Com sol passar en qualsevol àmbit científic (i no en canvi en les disciplines que es regeixen per dogmes), els resultats dels múltiples estudis són inconsistents (4). Si ens concentrem en la funció executiva (podem definir-la com la capacitat de controlar la conducta per mitjà de l’activitat cognitiva), les contradiccions es fan evidents.

Alguns estudis han trobat clars avantatge dels bilingües, tant en l’execució de tasques lingüístiques com no-lingüístiques, mentre que uns altres no han pogut replicar els resultats. Més encara, sembla que els avantatges tendeixen a aparéixer quan els estudis s’han fet amb mostres reduïdes, i a esvair-se quan s’amplia el nombre de subjectes que participen en l’estudi (4).

D’entrada, resulta estrany pensar que l‘ús del llenguatge, que provoca un grau elevat d’activitat cerebral, no siga sensible al fet de manejar-se només en un o en uns quants idiomes distints. Ara bé, parlar idiomes és un concepte molt ampli, que inclou molt diverses capacitats i funcions. Conéixer paraules (lèxic), per exemple, és distint de saber combinar-les, de formar frases coherents o d’adaptar-se correctament a les distintes normes i habilitats fonètiques que demanda cada llengua.

Quin dels aspectes de l’ùs dels idiomes pot ser responsable dels efectes cerebrals?

Probablement més d’un, però si hem de fer una predicció, jo diria que allò que tinga relació directa amb l’ús efectiu i freqüent de diversos idiomes, té moltes opcions de ser un factor rellevant. És això, precisament, el que mostra un estudi recent (4), que conclou que la diferència més significativa entre bilingües català/espanyol i bilingües italià/dialecte* és que els primers tenen moltes més opcions d’usar els dos idiomes en tots els àmbits de la vida social. Per contra, en l‘altre cas, l’ús de les llengües distintes de l’italià oficial se circumscriu a l’entorn familiar i informal. Així, els dos grups estan compostos per persones bilingües, però unes tenen moltes més ocasions que no les altres, d’usar efectivament els dos idiomes, i de fer-ho en múltiples situacions i, probablement, amb diversitat de registres (col·loquial, formal, culte…).

La hipòtesi sembla sòlida, i coherent amb el fet conegut que, en termes d’activitat cerebral, allò que provoca més consum d’energia (més activitat neuronal) és també la condició que facilita adaptacions més beneficioses. Una de les principals conseqüències que se’n poden derivar és la conveniència de propiciar sistemes educatius d’immersió en les llengües minorades que, en incrementar la intercomprensibilitat (tots els escolars estudien i coneixen un mínim de dos idiomes), també multiplica les opcions de canviar d’una llengua a l’altra en contextos diferents. D’acord amb els autors de l’estudi, seria això, l’ús freqüent, el principal factor capaç de produir els efectes beneficiosos que justifiquen els avantatges bilingües que reporta bona part de la literatura científica disponible.

* El terme “dialecte” fa referència a aqualsevol de les llengües no oficials parlades a Itàlia. Estrictament, seria incorrecte (dialectes són les diverses formes de parlar una mateixa llengua), però és la denominació que usen els autors de l’estudi.

 

(1) Arsenian, S. (1945). Bilingualism in the post-war world. Psychological Bulletin, 42(2), 65-86.
http://dx.doi.org/10.1037/h0061716

(2) Bialystok, E., Craik, F. I., & Luk, G. (2012). Bilingualism: consequences for mind and brain. Trends in Cognitive
Sciences, 16, 240–250.

(3) Suay, F, Franco-Soler (2015). Impacte del bilingüisme sobre l’estructura cerebral.” LSC– Llengua, societat i comunicació, Núm. 13 , p. 58-67. http://www.raco.cat/index.php/LSC/article/view/299816 

(4) Scaltritti, M., Peressotti, F., & Miozzo, M. (2017). Bilingual advantage and language switch: What’s the linkage? Bilingualism, 20(1), 80-97. http://dx.doi.org/10.1017/S1366728915000565 

Fal·làcia del 50%

Totes les distribucions distintes de 1/1 (50%/50%) entre hòmens i dones NO són causades per una pòlítica activa de discriminació contra un o l’altre sexe.
A les presons, la ratio és 15/1 (15 hòmens per cada dona). Entre la gent sense sostre (homeless), el 84% són hòmens, per citar només dos exemples.
No és raonable afirmar que algú està discriminant activament les dones perquè no ingressen a la presó o perquè no es queden sense casa. Ningú demanarà una quota mínima de dones a les presons o dormint al carrer.
En uns altres àmbits s’ha d’aplicar la mateixa lògica; assumir que els fenómens socials no tenen una única causa, i que per a entendre’ls cal fer anàlisis multivariants, que prenguen en consideració, a més del sexe de les persones, les altres variables que poden contribuir a una explicació correcta.
Només amb un bon diagnòstic de la realitat és possible dissenyar i aplicar mesures correctores effectives.

Maniqueisme

La simplificació maniquea segons la qual tot allò que feien les dones era d’inferior qualitat i/o indigne de respecte i atenció, era absurda i insostenible.

La simplificació contrària també ho és. ‘Masculí’ no és sinònim de rebutjable o indesitjable. Esta bé ser un home, com està bé ser una dona. ‘Testosterònic’ no pot ser un insult, com no ho és ‘estrogènic’*.

Les característiques típiques de la masculinitat no són anacronismes a extingir o pecats a extirpar de la humanitat, que no existiria sense la complementarietat de mascles i femelles.

* L’ús derogatori de la expressió ‘testosterònic’, d’altra banda, està basat en la ignorància de la fisiologia endocrina. L’hormona que exerceix els efectes masculinitzadors sonre el cervell és l’estradiol, una de les més conegudes hormones ‘femenines’. Estrictament, si voleu insultar algú perquè el seu comportament és molt masculí (i sou prou maniquístes com per a considerar que això és un insult), n’hauríeu de dir ‘estradiòlic’.