Dogma

Probablement, el terme evocarà, per a molta gent, significats de caràcter religiós. El dogma de la Santíssima Trinitat o el de la virginitat de la Mare de Déu, són els exemples que em venen al cap. El diccionari diu que ‘dogma’ és “cosa que es creu o s’afirma com a indiscutible”. Afirmar i creure són els punts fonamentals ací. Res no se’n diu de demostrar, perquè els dogmes no en necessiten, de demostració.

En el cas de la religió, el requisit per a acceptar-los és la fe, que no demanda proves empíriques. Sovint, he sentit com algú feia burla de l’acceptació acrítica de dogmes que mostren les persones religioses, i m’he sorprés (al principi, ara ja fa temps que no) de la facilitat amb què ignoraven la seua pròpia acceptació acrítica d’idees o principis no demostrats. Que no siguen relatius a divinitats o assumptes sacres no els fa menys dogmàtics. Si de cas, en la meua opinió, els en fa més. Els dogmes religiosos es basen en la creença en un nivell d’existència (déus) que no pertany al món físic. Estrictament parlant, l’existència dels déus no és ni demostrable, ni tampoc falsable. No se’n poden aportar proves en favor, però tampoc no n’hi ha en contra, perquè, literalment, no són del nostre món. La fe, ací, només cal per a assumir que hi ha un altre món.

En canvi, els dogmes laics, molt freqüents entre ateus i agnòstics declarats, sí que fan referència a assumptes terrenals, subjectes, per tant, a les lleis de la naturalesa, i que es poden sotmetre a prova. Continuar aferrant-s’hi, quan ja han estat falsats és, tal com jo ho veig, una mostra de fe encara més gran que la religiosa. Implica tancar ulls i orelles a tota prova empírica, i continuar mantenint una hipòtesi, a pesar de l’evidència en contra. La visió del cervell humà com una tabula rasa, la creença en l’existència de diferents estils d’aprenentatge (visual, auditiu, cinestèsic…), o en l’origen exclusivament cultural de les diferències entre sexes, formen part d’eixa categoria de dogmes laics.

Hi ha, però, molts punts en comú entre el dogmatisme religiós i el laic. Els dogmes no són amics de proves, demostracions o debats civilitzats; són molt més amics d’excomunions, insults i intents de silenciar el dissident. Els dogmàtics d’un i l’altre sector s’exclamaran, plens d’indignació moral, que cal posar fi a qualsevol veu que qüestione el seu dogma. Invocaran, amb tota probabilitat, motius diferents, des de la blasfèmia contra l’autoritat divina fins a qualsevol dels postulats de la correcció política, o la ruïna social a què -sens dubte- portaria la difusió de tan pernicioses idees.

No poden negar, tanmateix, que són dogmatismes germans, quan la conducta que susciten és tan idèntica, i la incidència de fanatisme entre les seues files, tan prevalent. No poden suportar el debat de base empírica, on els fets s’analitzen i es discuteixen obertament resultats i interpretacions. La mera possibilitat que pogueren no tindre raó, els altera de tal manera que prefereixen, de llarg, carregar contra l’heretge i, si poden, enviar-lo a la foguera, literal o metafòrica.

Tot i ser declaradament agnòstic, em costa més d’entendre la segona classe de dogmatisme. Crec, de veritat, que cal més fe, i una fe més cega, per aferrar-se a idees que han estat àmpliament falsades, i que en qualsevol cas, poden sotmetre’s a prova, amb experiments o amb estudis de camp. Estrictament, eixes són les idees que no necessiten cap mena de fe. Les podem abraçar, com es fa en la ciència, mentre no apareix una hipòtesi més sòlida, i les podem descartar quan els fets així ho recomanen.

Només cal, això sí, no ser un fanàtic de cap a peus. I potser, també, un mínim nivell d’humilitat, per a reconéixer que potser hi ha alguna mínima probabilitat que allò que a mi em pareix tan evident, no siga del tot cert.

Realitat i significat evolutiu de les diferències psicològiques entre sexes, en humans

El Prof. John Archer (University of Central Lancashire), un dels més reputats especialistes en l’estudi de l’agressió humana, ha publicat una revisió titulada “THE REALITY AND EVOLUTIONARY SIGNIFICANCE OF HUMAN PSYCHOLOGICAL SEX DIFFERENCES”. A continuació, hi ha la traducció del resum (abstract) de l’article, que resulta molt clarificador.

Els objectius d’aquest article són: (1) proporcionar una visió general quantitativa de les diferències sexuals en les característiques psicològiques humanes, i (2) considerar l’evidència dels seus possibles orígens evolutius.

Les diferències sexuals s’han identificat a partir d’una recerca sistemàtica de  de meta-anàlisis i estudis duts a terme amb mostres grans (molts participants). S’han organitzat, en termes de significació evolutiva, de la següent manera: (1) característiques derivades de la competència entre hòmens (agressió entre mascles; impulsivitat i cerca de sensacions; por; memòria visuospacial i de localització d’objectes; orientació a objectes); (2) les relatives a les relacions socials, que probablement hagen derivat de les adaptacions de les dones per a interaccions en petits grups, i dels hòmens per a grups cooperatius més grans (orientació centrada en la persona i habilitats socials; llenguatge; depressió i ansietat); (3) els derivats de l’elecció femenina (sexualitat; elecció de parella; conflicte sexual). S’han trobat diferències sexuals en totes les categories, les magnituds de les quals oscil·laven entre (1) petita (memòria de localització d’objectes; emocions negatives), a (2) mitjana (rotació mental; trastorns d’ansietat; impulsivitat; desig sexual; interés pel sexe ocasional); 3) gran (interessos i habilitats socials; sociosexualitat), i (4) molt gran (escalació de l’agressió; sistematització; violència sexual).

Les explicacions evolutives s’han avaluat segons si: (1) diferències similars ocorren en altres mamífers; (2) hi ha consistència intercultural; (3) s’originaven a l’inici de la vida o en la pubertat; (4) hi havia evidència d’influències hormonals; i (5), quan era possible, si hi havia evidència de característiques de disseny derivades d’evolució. L’evidència ha estat positiva per a la majoria de les característiques, en la major part de les categories, cosa què suggerix orígens evolutius per a una àmplia gamma de diferències sexuals. També s’han assenyalat els atributs per als quals no s’han trobat diferències entre els dos sexes. Les variacions intrasexuals es discuteixen com a limitacions de l’èmfasi en les diferències sexuals.

Benvolguts i benvolgudes mestres i mestres

Benvolguts i benvolgudes mestres i mestres,

Fa anys que observe que quan parleu en públic feu això de desdoblar les paraules en masculí i en femení. Sóc coneixedor de la intenció de visibilitzar les dones que subjau a tal pràctica, i no és la meua intenció -ara mateix- entrar a discutir les dos bases conceptuals que sóc capaç d’identificar-hi: (1) que el sexe cromosòmic i el gènere gramatical tenen una correspondència plena, i (2) que canviant el llenguatge es pot canviar la realitat.

Només voldria obtindre indicacions, tan precises com siga possible, sobre el model de llengua que ensenyeu, per tal de poder ajudar en les tasques escolars, o en la resolució dels dubtes lingüístics que puguen tindre les meues filles. Entenc que, com a claustre de l’escola, i en sintonia amb la vostra dedicació pedagògica (de què no tinc cap queixa, i que, de fet, considere admirable), haureu reflexionat en profunditat sobre les conseqüències que es generen amb l’aplicació d’una nova norma, de l’abast de la que estem considerant ací. Continuaré, per tant, en format de preguntes numerades, per tal de facilitar-vos les respostes.

      1. Quan hem de fer els desdoblaments? Sempre? En algunes ocasions? Només a l’inici?… Ho dic perquè totes eixes alternatives, i algunes altres, les he pogut constatar en les vostres intervencions públiques, i en els vostres missatges per escrit. Quina regla expliqueu per a ensenyar això? Perquè done per descomptat que no proposareu res semblant a “com et vinga bé en cada moment”, o “unes vegades sí i unes altres no”.
      2. Com es fa la concordança amb el verb? Si dieu que “els i les professores estem molt satisfets”… heu d’afegir “i satisfetes”? I això com hauria de continuar? Per exemple: “… de constatar que els i les alumnes esteu ara capacitats i capacitades…”?
      3. El plural genèric (els qui teniu formació filològica sabeu que les llengües romàniques tenen un gènere femení, marcat, i un altre de no-femení, no marcat), ja no existeix? Vull dir, expressions com ara “els ciutadans”, “els humans” o “els alumnes” ja no inclouen persones dels dos sexes? Hem de considerar, per tant, que si algú diu “els ciutadans”, s’està referint exclusivament als hòmens? És així com expliqueu les regles de construcció de frases?, consideraríeu incorrecte, en un examen, utilitzar expressions genèriques que incloguen tots dos sexes?
      4. Com és que dieu “els i les estudiants” quan no he sentit que ningú diga “estudianta”. Els articles que complementen substantius invariables, també s’han de desdoblar?
      5. Com ensenyeu que s’ha de fer creació literària? Hi ha poesia dobletista? Com s’hi ha de fer la rima; com es manté la mètrica? Pot fer-se prosa literària si desdoblem tots els substantius en masculí i femení, i fem la corresponent concordança verbal? Es pot produir un text fluid d’eixa manera? O esteu ensenyant un estil oral que no té ni pot tindre plasmació literària? Estic segur que haureu reflexionat sobre les implicacions que això pot generar sobre les competències creatives dels vostres alumnes.
      6. El desdoblament s’ha d’aplicar només a persones? O cal que expliquem als xiquets que hi ha girafes i girafs, foques i focs, o gambes i gambs? I si s’aplica només a humans, han d’estar complets? Vull dir, si diem “els i les membres del claustre”, cal també que diguem que “el braç és un membre del cos i la cama és una membre del cos”? En cas contrari, com els expliqueu que la norma s’aplica de manera diferent a uns substantius i a uns altres, per bé que tots tenen gènere gramatical?
      7. Addicionalment, també he sentit que expliqueu que classificar en hòmens i dones no és del tot correcte, perquè hi ha hòmens que se senten dona i viceversa. Com és, doncs, que només desdobleu en masculí i femení? No invisibilitza ningú eixa pràctica? No caldria que desdoblàreu en quatre (o en molts més, si accepteu que el gènere -o el sexe- és una categoria fluida)? Si uses un genèric, hom pot entendre que tothom hi està inclòs; si desdobles en dos, és dicotòmic: o pertanys a una categoria, o a l’altra.
      8. També he observat que teniu preferència per termes com “el professorat” (que significa, o bé ‘tots els professors’, o bé ‘l’exercici de la professió docent’), o “l’estudiantat“. Tots dos són substantius tan masculins com ‘professors’ o ‘estudiants. Com és que el masculí singular és preferible al masculí plural? Quina és la norma?  Hem de dir “la infància” en lloc de dir “els xiquets”,o “la medicina” en comptes d'”els metges”?

Tinc més dubtes al respecte, però no pretenc ser exhaustiu. Estic convençut que tots els aspectes que he citat, i probablement alguns altres que hauré omés, no vos hauran passat desapercebuts abans de prendre la decisió d’incorporar un canvi tan revolucionari als usos lingüístics de l’escola. Des que vos conec, he sentit dir mantes vegades que una llengua replega la saviesa ancestral d’un poble, i la seua manera peculiar de mirar el món. És per això, tal com heu ensenyat als nostres fills, que cal conservar, respectar i promoure les llengües. Entenc, per tant, que abans de prendre la decisió que la manera com els valencians hem anomenat les coses durant segles, s’havia de modificar radicalment, tindreu raons ben sòlides que avalen la vostra decisió. No em puc ni imaginar que algú de vosaltres poguera subscriure la idea que “una llengua reflecteix la saviesa ancestral d’un poble, fins que a mi em dóna la gana de canviar com es diuen les coses”.

Estaré molt agraït de rebre les respostes que em permetran de continuar podent ajudar les meues filles amb les tasques escolars, i sobretot, que m’ajudaran a entendre quin és el nou sistema lingüístic que es genera a partir del moment en què deixem de considerar que el genèric inclou sistemàticament els dos sexes. El fet que, de considerar que les dones queden excloses del plural genèric, se’n diga “llenguatge inclusiu”, el deixarem, si de cas, per a una altra ocasió.

Ajudar els fills

Sense necessitat de prometre-ho per escrit, diria que molts pares (dels dos sexes, per descomptat) miren d’ajudar tant com poden amb les tasques escolars. Això mateix intentava hui, camí de l’escola, quan la filla em demanava què són els registres col·loquial i estàndard.

Com a exemple, li he dit que l’estàndard és el que usen els mitjans de comunicació, i per a il·lustrar-ho, he sintonitzat la ràdio d’Àpunt, en un moment en què el locutor explicava que s’havia arribat a un acord, i continuava dient que hi hauria un nou decret-llei.

El problema és que pronunciava ‘acord’ amb una o tancada, i que ‘decret-llei’ sonava exactament ‘decret-iei‘. Mala sort! No li he pogut donar un exemple d’ús de l’estàndard, perquè es veu que per a treballar com a locutor de ràdio en Àpunt, no cal tindre competència lingüística en la llengua de l’emissora. I sí, la competència fonètica és part de la competència lingüística. I no, no cal exigir-la als parlants individuals, que fan bé d’usar la llengua amb independència de quines siguen les seues habilitats de pronúncia. És als professionals als qui se’ls ha d’exigir competència professional. I si et guanyes la vida locutant per la ràdio, no sembla excessivament destarifat que se’ls demane que siguen capaços de parlar un valencià normatiu i fonèticament correcte.

No m’ha servit per a explicar les diferències entre estàndard i col·loquial, però sí les que hi ha entre una llengua normal(itzada) i una ben anormal(itzada), com el valencià, i també quines són les coses que es podrien fer (i no es fan) si hi haguera una intenció real de contribuir a retornar-li la normalitat.

Què pot aportar la psicologia evolucionista a la comprensió del comportament lingüístic?

El passat dijous 31 de gener, vaig fer una conferència titulada «Res a dir? Què pot aportar la psicologia evolucionista a la comprensió del comportament lingüístic», a la Sala de Professors de la Facultat de Filologia de la UB. L’organitzava el CUSC (https://cuscub.wordpress.com), que celebrava els primers 20 anys d’existència.

El diàleg posterior va ser especialment interessant. Sobretot, la part que tingué lloc al voltant d’unes cerveses alemanyes molt ben aconseguides, que vaig compartir amb els professors Xavier Vila i Amadeu Viana.

Si voleu, la podeu trobar a: https://youtu.be/tmoNnTpJFvo

Esquerres, dretes i autoritarisme

Un comentari sentit fa poc, en directe, (“És inconcebible que una persona siga d’esquerres i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”), m’ha fet pensar en una de les trampes més comuns que ens fem, fins i tot quan juguem al solitari.

Convé recordar que el cervell humà no ha evolucionat tant per a trobar la veritat com per a tindre raó. A algú li semblarà que és el mateix, però no, no ho és.

Si cada vegada que un element englobat en una categoria fa una cosa mal feta, el traem fora de la categoria, la categoria semblarà sempre perfecta i impol·luta. Ara bé, això no deixa de ser una burda trampa per a mantindre neta la categoria.

En posaré un exemple. Si després d’haver pres el poder com a conseqüència d’una revolució comunista, un governant actua tirànicament i es converteix en uin dictador, i llavors deixem de considerar que és d’esquerres, podrem continuar dient que no hi ha tirans d’esquerres, o que l’esquerra no pot ser tirànica. Supose que si l’objectiu és conservar una consciència neta, l’estratègia pot ser individualment efectiva. També és, però, d’una deshonestedat intel·lectual evident.

Durant molt de temps, la psicologia social ha utilitzat una escala d’autoritarisme que només considerava l’autoritarisme de dretes. Les puntuacions  altes de l’escala únicament s’assolien si qui la responia es mostrava d’acord amb afirmacions de caràcter marcadament conservador. Tanmateix, en el moment en què s’ha dissenyat una escala d’autoritarisme que també s’ajusta a ideologies esquerranes, els resultats han mostrat clarament que l’eix esquerra-dreta (progressisme-conservadorisme) i l’eix autoritarisme-democràcia, són ortogonals. És a dir que es pot ser molt o poc autoritari, alhora que puntúes alt o baix en l’escala de progressisme.

Dit d’una altra manera, i per si queda més clar, hi ha dictadors (si més no, en potència) tant a la dreta com a l’esquerra de l’espectre polític. Per si la història no ho havia demostrat a bastament, ara ho confirmen els instruments que usem per a investigar la conducta social, i les actituds subjacents.

Per tant, la frase que enceta l’article, s’hauria de reescriure, en la meua opinió, així:  “És inconcebible que una persona siga demòcrata i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”

Antievolucionisme modern (2)

Explicar cada any com  els mecanismes de l’evolució ens ajuden a entendre la conducta humana m’ha proporcionat una excel·lent oportunitat per a observar les dificultats que els humans experimentem a l’hora de copsar plenament l’abast de les hipòtesis evolucionistes. Generalment, faig classes amb grups de bons estudiants; persones joves, intel·lectualment ben capacitades i inquietes, amb ganes de saber. Les preguntes i els arguments solen repetir-se en cada curs, i tinc la impressió les discussions que se’n deriven -com sempre que hi ha un debat honest- m’han resultat tan profitoses a mi com a ells. Efectivament, l’ensenyament és un procés de caràcter bidireccional, en què el benefici no es limita al fet que els estudiants aprenen del professor.

La primera dificultat que podem identificar deriva precisament de la naturalesa del nostre cervell, que ha evolucionat per a resoldre eficaçment problemes que tenen lloc en seqüències temporals relativament curtes. Som molt hàbils per a trobar solucions a fenòmens que ocorren en segons, minuts, hores, dies… i fins i tot al llarg d’uns quants anys. Des de predir la reacció immediata d’un animal o persona a un estímul concret fins a entendre com progressa una plantació fins al moment de la collita, mesos després, els cervells humans han evolucionat per a comprendre i ser capaços d’actuar sobre situacions temporalment limitades a períodes relativament curts. Les coses que s’esdevenen en períodes molt més llargs, en canvi,  ja no ens resulten tan intuïtivament senzilles, i l’evolució ocorre gradualment, al llarg de milers de generacions, i ho fa mitjançant la producció de canvis pràcticament imperceptibles. Els mecanismes perceptius i cognitius que hem desenvolupat al llarg de milions d’anys d’evolució estan perfectament adaptats a terminis temporals relativament curts i, en canvi, no ens ajuden precisament a entendre allò que s’esdevé en períodes llarguíssims.  Dit d’una altra manera, la immensa major part dels humans que han viscut, des de l’inici dels temps fins ara, no han necessitat entendre un procés tan complex com l’evolució. Ans al contrari, han pogut sobreviure i reproduir-se sense que la capacitat de manejar-se amb la complexitat suposara cap inconvenient, o els perjudicara l’èxit reproductiu. Així, podem dir que la primera barrera per a entendre l’impacte de l’evolució sobre el cervell humà és, precisament, el tipus de problemes que el nostre cervell ha evolucionat per a resoldre.

La segona barrera és, en la meua experiència, la gran prevalència d’una fal·làcia lògica, ja esmentada pel filòsof E.G. Moore en 1903. La fal·làcia naturalista es pot descriure com una confusió entre ‘deure’ i ‘ser’, i sol resumir-se en la frase: “allò que és natural, és bo”. És a dir, confon la descripció científica d’una conducta humana, amb la prescripció de la mateixa conducta. La fal·làcia és fàcil d’entendre i de rebutjar teòricament, i tanmateix, un curs darrere d’un altre, veig estudiants que, després de conéixer-la i ser capaços d’identificar-la , l’apliquen inadvertidament en els raonaments que fan mentre discutim d’evolució. Si tot allò que és natural fóra bo, hauríem de deixar immediatament d’investigar la curació de malalties (són perfectament naturals), i hauríem d’assumir que és correcte que els forts abusen dels dèbils (passa constantment, en la naturalesa), entre moltes altres coses. És obvi, i fàcil d’entendre, que descriure un fenomen no implica afirmar que hem de renunciar a qualsevol possibilitat de modificar-lo, veritat? Així, per exemple, identificar l’impuls agressiu que els humans experimentem, no equival a proposar que la violència ha de ser legalment acceptada. Observar com, sistemàticament, les xiquetes obtenen millors resultats en habilitats relacionades amb la lecto-escriptura que els xiquets, no implica assumir que no hem de millorar les capacitats masculines en eixa àrea… i així successivament.

També hi sol aparéixer una barrera de caràcter ideològic. És cert que els postulats evolucionistes han estat històricament tergiversats per tal de sustentar suposades superioritats racials o de sexe. L’anomenat Darwinisme social tenia com a objectiu la justificació pseudocientífica d’unes certes desigualtats. Això no justifica, però, que confonguem la descripció científica d’un fernomen amb l’inent il·legítim d’usar la ciència per a propòsits polítics concrets. Menys encara, pot justificar la resistència a usar les hipòtesis que deriven de la teoria de l’evolució per a mirar d’entendre la conducta humana. Només una comprensió profunda del funcionament del cervell humà ens pot permetre d’arbitrar les mesures necessàries per a modificar efectivament aquells comportaments que considerem que cal canviar.

En la mateixa línia, he observat que molts estudiants es resisteixen a identificar les bases biològiques del comportament humà perquè assumeixen, equivocadament, que la biologia és immodificable. És un error curiós, perquè si això fóra cert, com podria haver-se produït l’evolució? Que una conducta tinga una base biològica (totes en tenen), o genètica (el mateix comentari s’hi aplica), no significa que siga impossible modificar-la. Per a entendre que totes les nostres conductes estan basades en processos biològics, hi ha un exercici que m’agrada proposar als estudiants, i que propose ara als lectors: penseu en una o dos conductes que, ara com ara, considereu que no tenen cap base biològica.

Ja les teniu? Doncs, ara penseu quantes d’eixes conductes podríen ser dutes a terme per un cadàver. Cap? Llavors, totes són conductes biològiques. Biologia significa l’estudi de la vida. Els humans, fins on jo sé, som éssers vius. I, per tant, totes les nostres conductes depenen de la vida; és a dir: són biològiques.

Si alguna vegada, algú ha estat capaç de modificar un comportament (deixar de fumar, menjar més verdura, començar a fer exercici, estudiar per a un examen…), això vol dir que diversos processos biològics, que estaven a càrrec de la conducta anterior, han experimentat canvis. Neurones que disparaven amb una determinada freqüència han passat a fer-ho amb una altra; hormones que estimulaven uns receptors, potser han deixat de fer-ho; proteïnes que se sintetitzaven en una proporció, ho fan ara en una altra… Tot això són fenòmens biològics, que afecten en diverses mesures la conducta de l’organisme en què es produïxen.

En conjunt, trobe que eixes tres barreres: la perceptivo-cognitiva, la fal·làcia naturalista, i la ideològica són els obstacles principals que dificulten la comprensió dels efectes de l’evolució sobre la conducta humana. No són, he de dir, barreres infranquejables. La meua impressió és que els estudiants més capacitats les superen ràpidament, i que tots ho poden fer, amb informació i formació apropiades.

Si parlem, més genèricament, de dificultats per a entendre el comportament dels humans, n’hi ha una que a mi em sembla crucial: la tendència a exagerar el rol que hi juga la consciència. Això, però, és massa extens com per a dedicar-li un simple paràgraf. Necessitaria, com a mínim, un article sencer, si no un llibre complet.

Antievolucionisme modern (1)

La idea d’oposar-se a la teoria de l’evolució sol evocar referents religiosos, sostinguts des de perspectives socialment conservadores. És difícil trobar un exemple més clar d’aquesta mena d’oposició, que la frase atribuïda a Lady Ashley, després de saber que Darwin havia proposat la idea que els humans descendim d’altres primats: “Esperem que no siga cert; i si és cert, esperem que la gent no ho arribe a saber”.

Molts progressistes somriuen sarcàsticament davant de manifestacions antievolucionistes d’aquest l’estil. I tanmateix, tinc la impressió que, actualment, la major part de l’oposició real a l’evolucionisme no prové de les files del conservadorisme, sinó que està fortament arrelada en el determinisme social o cultural, molt més característic de posicions escorades a l’esquerra en l’espectre polític.

No és, com en el cas de Lady Ashley, una oposició conceptual a la idea que provenim d’altres espècies, o un qüestionament frontal de l’evolucionisme en mateix. Ans al contrari, generalment es declaren decidits partidaris de la teoria de l’evolució i de la ciència en general. El problema ve a l’hora d’aplicar els principis científics i evolucionistes a l’estudi de l’espècie humana. És com si acceptaren l’evolució fins a l’alçada del coll. Ara bé, si parlem de la conducta, i per tant -tot i que no en exclusiva- del cervell, s’ha acabat el bròquil!: les causes de la conducta humana s’han de trobar exclusivament en les influències socials i culturals a què estem sotmesos.

Les coses que han passat, les pressions evolutives que hem experimentat al llarg dels milions d’anys que ens han dut a ser com som ara, no tenen cap importància, al costat de l’efecte de modelatge d’una sèrie de televisió, o del poder immens de les instruccions que rebem a l’escola o en família. Les preferències distintes que hòmens i dones expressen en múltiples àrees no tenen res a vore amb que l’evolució ha primat característiques distintes en un i l’altre sexe, tal com ho ha fet en la resta d’espècies que recorren a la reproducció sexual. Ans al contrari, han de ser producte d’una malintencionada conspiració que malda per inculcar diferències en uns cervells que, violant tots els postulats evolucionistes, resulta que són indiferenciats, i que no contenen característiques essencialment diferents, que modifiquen la probabilitat de conductes vinculades a aspectes com ara la reproducció.

El determinisme cultural considera, per exemple, que el fet que les cries femella de ximpanzé agombolen branques com si foren criatures, mentre les cries mascle es dediquen a lluitar i acaçar-se, s’explica perquè amb això estan practicant destreses que els serviran en el futur. Tanmateix, quan passem a l’espècie humana, si les xiquetes solen preferir els jocs amb nines, i els xiquets es fabriquen pistoles amb qualsevol estri que troben, això s’explica perquè estan sotmesos a models socials que els forcen a fer eixes tries.

Què ha passat perquè un model explicatiu deixe de ser vàlid quan canvien d’espècie? És sabut que compartim més d’un 98% del genoma amb els ximpanzés. I tanmateix, a l’hora d’explicar una conducta, cal abandonar els postulats de la ciència, si hem passat a interessar-nos per l’espècie humana?

Quan era estudiant, sovint vaig sentir a dir que els humans ens havíem alliberat de les pressions selectives de l’evolució, gràcies al gran desenvolupament del nostre cervell. Mai no em van respondre, però, la pregunta (que vaig repetir unes quantes vegades, a professors diferents) de com ho havíem fet, això. Quin és el mecanisme que permet que una espècie salte a una categoria diferent? Què fa que un cervell, òrgan tan tan biològic com un fetge, un renyó o una cama, deixe d’estar sotmés a les pressions evolutives que l’han fet precisament com és? En quin moment deixem d’estar sotmesos a les mateixes lleis de la naturalesa que afecten tots els altres éssers vius? El misteri, per a mi, és com dimonis s’explica tot això, sense negar palmàriament la ciència? Perquè és això el que fan, una adscripció explícita a la ciència, al mateix temps que invoquen, només per a l’espècie humana, excepcionalitats completament inexplicables científicament.

Fa temps que em crida l’atenció aquesta inconsistència, que és molt habitual en el terreny de les ciències socials, i que, paradoxalment, fa molt difícil d’entendre la conducta social dels humans, i del tot impossible analitzar-la científicament. Crec que la dificultat per a entendre com s’aplica l’evolucionisme a la comprensió de la conducta humana (i per tant, de la conducta social, que n’és una part d’extraordinària importància) es recolza en tres tipus de barreres, que miraré d’explicar en el pròxim article.

Discurs al Consell d’Europa (Estrasburg)

Dicurs pronunciat en ocasió del XX aniversari de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries

The European Language Equality Network, proposals for better implementation of the ECRML

Ladies and Gentlemen, 

Thanks to the ECRML Secretariat for this kind invitation to speak here, in in front of all of you. I’m deeply honoured to be the voice of our civil society organisation.

The European Language Equality Network (ELEN) works to promote and protect minoritised languages. It was founded after the closure of EBLUL in 2011, and has grown to become the only Europe-wide civil society organization to represent European lesser-used languages. Today, ELEN represents 44 languages with 150 member organisations in 24 European States.

If we are to address a review of the Charter and its implementation, it is right and fitting to acknowledge the achievements and benefits which have emerged as a result of the implementation of its provisions.

It is widely acknowledged that the Charter has assisted many minoritised language groups throughout Europe to institute language policy and planning measures to enhance the social and formal status of Europe’s minority languages and cultures. This has been achieved, in no small measure, by the cooperative dynamic which the Charter sought to engender and by the emphasis it placed on the importance of cultural diversity in Europe.

The main benefits of the charter are twofold:
It established a standardised, and therefore comparative framework, for the development of language policy across Europe by which minority language concerns could be formally addressed,
And also, It created a sectoral approach to language planning for the provision of services and delivery of initiatives in support of minority language groups.

There are also, though, some Overarching Problems, which I’ll summarize in just four points, that we consider to be worth of prioritary attention:

  1. As is often the case with public policy initiatives, the strengths of the Charter also create the conditions for its critique. Other contributors to this debate have previously commented on the lack of executive function associated with the mechanisms envisaged in the charter in that its workings are based on a code-of-conduct model. While some of this critique is both valid and well-rehearsed, its relevance is also constrained by the reliance of the Charter mechanism on the good will and capacity of national governments to implement the sectoral provisions of the charter. 
  2. Some states have learned that just paying lip service to the Charter is more than enough to keep going; to appear as signatories and ratifiers of the Charter (and so, as officially respectful of linguistic diversity) while they do nothing in favour of their own minoritised languages, or even persist in their attempts to reduce their vitality. A mechanism allowing for punitive action against states that consistently ignore their obligations should be implemented, as a necessary feature of the Charter.
  3. Late reporting, which is a very common practice for the member states, has a chilling effect and acts to reduce the beneficial effect of monitoring especially when certain events happened years before. This acts to further disillusion the language community regarding the effectiveness of the Charter.
  4. Without some degree of officiality, many MLs simply don’t exist for institutions and authorities. Moreover, the decision on which languages is the Charter be applied to, should not be in the hands of the state but of the language communities themselves, under the supervision of the Secretariat and the COMEX and with the support of the EU. In this same line, it is incredible to see that in 2018, several founder EU states are yet to adopt and ratify the Charter. 

As a brief summary of the problems mentioned, we might say that the overall disillusionment of the civil society and the language community caused by the  combination of late reporting and poor implementation, acts to further alienate ML speakers, especially those whose languages are not officially recognised, from involvement in Charter monitoring.

After pointing out the problems, although just the most relevant ones in our opinion, the turn comes for proposals. 

Ladies and Gentlemen, our proposals for a better implementation of the Charter are based on two pillars: top down European–level measures and grass-roots community based improvements.

 For the European level, we have four specific proposals:

  • First, for the Charter and the Framework Convention for the Protection of National Minorities (FCNM) to be formally linked to the infringement proceedings mechanism of the European Union so that when they are violated it acts to trigger an infringement proceeding against a State. We aim to ensure that the EU is both empowered and motivated to take infringement proceedings against states in cases of language discrimination, and the precedent has been set already of using Article 21 of the Charter of Fundamental Rights, and Race Equality Directive.
  • Second, to establish a European Language Commissioner or Ombudsman with a similar function to the Canadian Languages Commissioner who acts to uphold minority speakers’ rights and the provisions derived from the Charter.
  • Third, ELEN is campaigning for a European Languages Directive that would act to protect and promote MLs, and to ensure that the Charter is properly implemented.
  • Our fourth and last proposal concerns the name of the Charter. “Minoritised” would be a better term, since it correctly includes languages with many speakers, which are neither ‘minority’ nor dominant languages in their own territories. It wouldn’t alter the acronym of the charter and might promote an easier allegiance from some groups of speakers.

For the Grass-roots proposals, we have summarised our contribution in, again, four additional points:

  1. It’s important to make the monitoring process more transparent and to focus more on NGO and shadow report involvement. This will have the beneficial effect of fully engaging the language community. Here, civil society could be allowed to support the monitoring process by formalizing the shadow reporting from NGOs as part of the monitoring process. Hopefully it would incentivize state parties to speed up their own monitoring and thus, contribute to partially tackle one of the problems we just mentioned.
  2. We would like to see how the Committee of Experts selects who it will meet at the ‘on the spot visits.’ It should ensure that NGOs and independent experts are fully consulted as a priority, rather than state parties, official state institutions and political parties. Currently, there is a discrepancy between the objective of involving NGOs in the reporting process and the actual practice, with state institutions and political parties dominating the process at the local level.
  3. Regarding its implementation, the Charter could be better adapted to each different language community. Therefore, we would like to address the awareness gap of the different language communities via a joint ELEN/ Council of Europe training course and consultation that would aim to train stakeholders in each different language community. ELEN is well placed to deliver on this as it is made up of the leading Regional and Minoritised Languages’ civil society organisations. 
  4. Lastly, we would like to establish a formal synergy between the functioning of the Charter and the Donostia Protocol. The Protocol was developed with the full involvement of European civil society language organisations and represents the standards and guidelines in language protection and development that our members wish to see upheld today, based on their own experiences in best practices for the 21st century. 

I’d like to finish my intervention by clearly stating that we deeply apreciate the efforts of the Cttee of Experts and the dynamism of the Secretariat and that we would like to continue to have the Secretariat’s insight and input into ELEN meetings, as well as having more opportunities to interact with the Cttee of Experts, as a way to collaborate as much as we can in the reporting cycle and in shared problem solving.

Thank you very much for your kind attention,