Sovint es diu que, a Europa, vivim una època molt poc religiosa. No és cert. Vivim una època poc teològica: no hi ha tants creients en Déu com en altres temps històrics. Això, però, no vol dir que la religiositat no continue dominant el pensament occidental. El cervell humà ha evolucionat més per a la religió que no per a la ciència. Ací, ho detallen molt bé Pablo Malo en castellà, i David Buss en anglés.
Una bona manera d’explicar-ho seria dir que l’evolució ha desenvolupat en nosaltres una tendència a tindre la raó, que és molt més forta que l’interés per trobar la veritat. És per això que l’autoengany —que és una condició molt convenient per a poder enganyar els altres— es pot qualificar com una de les habilitats humanes més evolucionades. Un dels mecanismes d’èxit que han implementat les religions és el concepte d’heretgia (“Greu error contra els principis tinguts per certs en una ciència, en un art”). És un concepte molt convenient, perquè permet de silenciar els opositors sense haver de passar pel tràngol d’un debat… que podries perdre. Als heretges se’ls fa callar. Antigament, pel dràstic mitjà de cremar-los vius i ara, pel més civilitzat mecanisme de la cancel·lació (que pot ser també bastant cruel: hi ha gent que perd el lloc de treball per haver expressat una opinió herètica). Ara, n’hi ha prou de caracteritzar-los amb epítets maleïts com ara “extrema dreta” o “masclisme”. I, com que això fa curt, han sorgit els nous termes per a cancel·lar dissidents: les fòbies.
No és que siguen cap invent nou. Stalin ja va considerar que qualsevol dissidència només podia ser producte de la malaltia mental i això li va permetre la molt convenient llicència d’empresonar els dissidents en institucions psiquiàtriques. Ben mirat, no és estrany que els seus hereus intel·lectuals hagen encunyat tota mena de termes acabats en ‘fòbia’ per a produir el mateix efecte.
Si no et creus que un home vestit de dona és una dona, és perquè pateixes LGTB-fòbia (bé, el terme es va actualitzant a mesura que es van afegint lletres a l’anagrama, però ja s’entén). Si no et sents atrets per persones obeses, o si goses dir que l’obesitat és perjudicial per a la salut, tens gordofòbia i si et molesta que hi haja tants turistes, és perquè pateixes de turismofòbia. En qualsevol cas, la teua salut mental està en qüestió si no estàs plenament d’acord amb totes i cadascuna de les opinions dominants.
Passarem per alt el mal ús del vocable ‘fòbia’, que en psicologia significa “por persistent i irracional a una situació, objecte o activitat específica, que en conseqüència s’evita enèrgicament o se suporta amb marcada angoixa” i que ara ha passat a fer-se servir en el sentit d’actitud contrària o adversa cap a alguna cosa, persona o idea. Tot i que no soc psicòleg clínic, he tingut l’oportunitat de vore en directe casos autèntics de fòbia. A algú que patix una fòbia social, se li pot regirar l’estómac en una reunió amb més gent. Un pacient d’ornitofòbia (que és una por desmesurada als ocells) pot fugir espaordit d’una plaça on hi ha gent alimentant una munió d’inofensius coloms, etc. Una fòbia és, en definitiva, una reacció excessiva de pànic a un estímul que -en realitat- no té el potencial de causar cap mal realment greu.
El cas és que l’ortodòxia no pot acceptar que algú pense d’una manera distinta. I si ho fa, l’única raó possible és que siga per perversió o per trastorn mental. Qui no combrega amb les nostres rodes de molí no mereix ser debatut o convençut, només mereix el silenci i —si és possible— l’extinció. El mecanisme és, sens dubte, molt convenient. Especialment, quan tens un cos ideològic tan ple de contradiccions internes, que mai no podries superar un debat honest sobre la matèria.
Atribuir a l’altre un pecat, una heretgia o una fòbia, és una manera molt eficient de superar les limitacions pròpies de sistemes de pensament basats en fal·làcies difícils d’argumentar, que només se sostenen gràcies al fet que molta gent té por de ser assenyalada i cancel·lada i —per això— opten per callar davant dels temes marcats com a polèmics o “sensibles”. És això l’única cosa que els permet creure (i fer creure) que tenen raó: com que ningú no protesta, assumim que es creuen les nostres bajanades i continuem encunyant-ne de noves. No sé a qui es pot atribuir la idea que les coses roïnes no passen per allò que fan les males persones sinó per allò que callen les bones, però siga qui siga, em sembla que tenia molta raó i que el mecanisme funciona a la perfecció ara que els nous fanàtics no invoquen el nom de cap déu.