La mindundítica lingüística
Estereotips
https://www.diarilaveu.cat/opinio/11905/estereotips
Fa dècades que se sent parlar dels estereotips en termes negatius, com a coses que caldria evitar sempre. Etimològicament, el terme prové del grec “stereós” (sòlid), i de “typos” (impressió fixada o motle). La Viquipèdia els defineix com a ” imatges mentals i construccions socioculturals sense base científica, fruit de l’herència cultural, d’opinions i prejudicis sobre determinades persones”. I diria que està bastant assumit que un pensament que evite els estereotips seria més correcte i tindria més opcions de copsar correctament la realitat.
El primer dubte que m’assalta fa referència a qui té la capacitat d’introduir els estereotips. Si foren nous, podríem dir que algú que tinga un gran poder de control sobre alguns mitjans de comunicació de masses tindria alguna oportunitat d’encunyar i popularitzar estereotips. Però els estereotips no són de creació recent. Els podem trobar en obres de totes les èpoques, i referits a tota mena de grups humans: dones, hòmens, estrangers, vells, jóvens… Com s’haurien pogut estendre a partir de les maquinacions d’un grup reduït de conspiradors, en temps en què la transmissió d’informació estava enormement limitada?
No tinc resposta a eixa qüestió. Fonamentalment perquè no m’ho crec, que siga així com funciona. Una de les capacitats més notables del cervell humà (no és exclusiva, però sí que està especialment desenvolupada en la nostra espècie) és la de detectar regularitats. Els patrons repetitius no ens passen desapercebuts. El cervell els registra àvidament, perquè proporcionen informació rellevant, és a dir, útil per a la supervivència i la reproducció; les dos úniques coses que —de fet, en ordre invers— determinen l’evolució, i configuren la naturalesa intrínseca de cada espècie.
Quan els nostres ancestres observaven que el sol eixia sempre per un costat i es ponia per l’altre, podien traure partit d’eixe coneixement. I és cert, això passa el 100% de les vegades, i en canvi, amb uns altres fenòmens també estereotipats no passa el mateix. Els animals de què ens podíem alimentar no acudien al riu sempre (100%) a la mateixa hora ni al mateix lloc. I tanmateix, el patró més freqüent (el lloc i l’hora més habituals) resultava detectable, i apreníem a esperar-los i a aprofitar la nostra capacitat de predicció per a alimentar les criatures i garantir la pervivència de la tribu. Per tant, eixa capacitat de detectar patrons repetitius i de convertir-los en fonts de coneixement passava de pares a fills perquè els qui la posseïen en gran manera es reproduïen més, i eren més capaços de mantenir viva la prole.
És eixa mateixa facultat, la de detectar regularitats i actuar en funció d’això, la que porta un cambrer a observar que la major part de les vegades en què una parella formada per home i dona demana una beguda amb alcohol i una sense, és l’home qui vol la consumició alcohòlica. Això es converteix en una regla per al cambrer, perquè estalvia poder computacional, i perquè s’esdevé un hàbit (parlaré dels hàbits en un altre article). Òbviament, no sempre l’encerta —recordem que no cal que la regularitat ho siga el 100% de les vegades. N’hi ha prou que siga útil sovint. Si, a més, pot corregir-se quan no l’encerta, les condicions estan servides, i l’estereotip (motle sòlid) s’instaura perquè resulta avantatjós.
És temptador pensar que això respon a un prejudici maliciosament introduït per un obscur grup de manipuladors poderosos, i hi ha qui troba gran plaer en acusar els cambrers que actuen així de tota classe d'”ismes” pejoratius. Cadascú és lliure d’esquinçar-se les vestidures per allò que li vinga de gust, i d’exhibir la seua puresa ideològica mitjançant crítiques d’aspecte radical que, a més a més, tenen l’avantatge que no comporten cap risc (el sindicat de cambrers mai no es querellarà contra els il·luminadets que els acusen de perversitat ideològica). L’explicació més senzilla, però, no pot ser eixa. Els patrons regulars (repetitius) que ens estalvien despesa cerebral (atenció, temps, energia) tenen tots els números per a esdevenir hàbits i facilitar-nos la conducta amb gran independència de les decisions conscients i de les opcions ideològiques.
Vol dir això que els estereotips són certs, que els catalans són agarrats, els valencians meninfots i els irlandesos borratxos? Per si de cas cal puntualitzar-ho, no. Com més nombrós i divers (qualitats que van juntes) siga el grup a què fa referència l’estereotip, més opcions de trobar individus que no s’hi ajusten. Els estereotips, com els prejudicis, només funcionen com a elements d’una primera aproximació. De fet, deixem d’usar-los quan accedim a informació més detallada sobre algú. Creure —en termes generals— que els francesos són estirats (per posar un cas) no impedirà que puguen conéixer un francés que ens caiga bé i no ens semble gens estirat. Quan disposem d’informació concreta sobre un individu, el nivell d’anàlisi focalitzat en el grup a què s’adscriu, decau en favor del coneixement més precís i fiable.
La conveniència d’aplicar-los depén molt de la situació que afrontem. En condicions de perill, comportar-se d’acord amb l’estereotip sol dur a la comissió d’errors de tipus 1, o falsos positius. Cometem un fals positiu quan assumim que un individu és perillós quan, en realitat no ho és. El fals negatiu, en canvi, seria actuar com si no fora perillós, quan sí que ho és. Resulta evident que les conseqüències del segon tipus d’error són més greus, i és per això que el primer és el més freqüent.
També hi ha moltes situacions en què el risc és molt baix i, per tant, no aplicar l’estereotip pot proporcionar més avantatges. El cambrer pot preguntar per a qui és cada consumició, amb una mínima inversió de temps extra, perquè actuar ràpidament no és en absolut essencial en tal situació. En canvi, quan veus algú amb aspecte sospitós i has de decidir ràpidament si canvies de vorera o no, la velocitat de reacció és essencial, i deixar-se dur per l’estereotip (home jove malvestit = possible agressor) apareix com una opció recomanable.
Potser sona complicat, però seria un estereotip inacceptable afirmar que els crítics compulsius dels estereotips no tenen capacitat cognitiva suficient per a entendre un concepte complex com el que s’acaba de presentar. I, per tant, com que la cosa no sembla especialment perillosa, suspendré el meu prejudici i renunciaré a aplicar l’estereotip que em duria a pensar que no ho entendran, i que aplicaran algun (des)qualificatiu de caràcter ideològic al meu argument, que és el que fan habitualment quan no entenen qualsevol comportament humà.
Burocratés personalista
“La persona regidora va lliurar els guardons a les persones guanyadores, en presència de les persones assistents i les persones funcionàries que personalment es personaven en persona al lloc personal”.
No, no és una notícia real, però podria ser-ho. Una de les brillants adquisicions del xorradisme, que és la ideologia real de l’esquerra reaccionària (en tenim alguna altra? Ja m’agradaria!) és el personisme. Una vegada que ja hem assimilat eixa gran fita del desenvolupament cognitiu de l’espècie humana que és: “masculí = fatal; femení = molt bé”, cal que trobem fórmules per a evitar la perversitat del gènere gramatical no femení. Ja ens expliquen els lingüistes que les llengües romàniques tenen un gènere femení i un de no marcat, que coincideix amb el masculí. Però a qui li importa què tinguen a dir els lingüistes (fins i tot quan també són dones, com la Carme Junyent) sobre llengua? És molt millor escoltar els experts (i les expertes!) en xorradisme, que són qui han de definir la manera com hem de parlar.
Vist que desdoblar-ho tot en masculí i femení només està a l’abast d’uns pocs oradors de nivell cognitiu lleugerament superior al del mandril, que no senten vergonya de parlar com cotorres tartamudes, i arriben a proferir burrades com “els estudiants i les estudiantes” (hi ha algú que diga “estudianta”?), s’han tret del barret màgic de l’eufemisme permanent la fórmula “persona”. Fantàstic, tu! S’han acabat socis, subscriptors, sol·licitants, guanyadors, assistents o participants. Ara tot són “persones sòcies”, “persones…. (afegiu-hi qualsevol condició)”. I embolica que fa fort!
El cas és no parlar normal. I deixar ben clar que si no parles així, com si tingueres un censor instal·lat al còrtex prefrontal, que no et deixa dir les coses de manera entenedora, és per pura perversitat ideològica, i perquè deus ser candidat a alguna “qualsevolcosa-fòbia” que automàticament desqualificarà tot allò que tingues a dir.
Veges que no siga una manera de fer passar bou per bèstia grossa, i que qui no té res d’interés a dir quede ben dissimulat perquè, al capdavall, entre eufemismes, neologismes i “paraulos“, no queda clar si és que ets del tot políticament correcte, o simplement un ignorant que no té res de trellat a dir i —tanmateix— no és capaç de resignar-se a guardar silenci, quan seria l’única manera de no fer el ridícul.
He manllevat el terme “burocratés” del meu amic Pau Vidal, perquè em sembla que està molt ben trobat, per bé que no són només els buròcrates els qui parlen així. A qui beneficia un estil de comunicació enrevessat, fosc i incapaç de provocar les emocions que una frase ben construïda és capaç d’evocar? Als mediocres? A qui no és capaç d’engaltar un parell d’oracions seguides, amb una mínima opció d’emocionar mínimament els oients o lectors? A qui no té res a dir, però sí que vol continuar cobrant un sou (preferiblement públic) gràcies a la gran virtut de no ofendre ningú? Això, per cert, és impossible: si comuniques algun contingut, sempre hi haurà algú que puga sentir-se ofés pel que dius.
Sabeu qui no ofén ningú? Qui no diu res! Qui no fa cap proposta que tinga alguna opció de provocar canvis. Qui ni tan sols no aspira a canviar res, i només pretén mantenir l’actual posició de privilegi, o millorar-la. Eixos són els interessats en promoure un estil de comunicació miserablement pobre. Els polítics mediocres de via estreta, de boca ampla i de butxaca fonda. Els qui no tenen res a oferir més que la seua capacitat de llepar sabates o allò que convinga.
El llenguatge, oral o escrit, és una finestra privilegiada amb vista al cervell. Qui parla o escriu bé demostra una elevada capacitat cognitiva alhora que s’exposa a la crítica dels altres. Cal un cert valor —el de dir una cosa o altra— per a fer això. És molt més fàcil instal·lar-se en la covardia i, amb l’excusa de no ofendre ningú, no dir res mentre omples el temps del discurs amb banalitats desdoblaments i estupideses més pròpies d’un lloro que d’una d’eixes “persones” que repeteixen fins a l’avorriment; l’avorriment de les audiències captives, que són les úniques que els escolten.
La conducta lingüística dels polítics lingüístics
https://www.diarilaveu.cat/opinio/10090/la-conducta-linguistica-dels-politics-linguistics-1
La foto capta un moment de l’acte en què la Universitat de València es va adscriure a la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), que jo presidia en aquell moment. Es va celebrar a la sala de juntes del Rectorat de la UV, amb l’assistència de l’actual rectora, Mavi Mestre, de l’aleshores president d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Francesc Mira, del director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, Rubén Trenzano, i d’una delegació de membres d’ELEN, procedents d’Escòcia, d’Irlanda i de Cornualla.
Els discursos, afortunadament breus, es van iniciar en valencià (salutacions i primeres frases) i van continuar en anglés, que era l’únic idioma que teníem en comú els presents. Bé, no tots els discursos, perquè el Sr. director general encetà el seu en valencià, i —no sabem si per fer honor a l’etiqueta ‘multilingüisme’— es passà al castellà durant alguns paràgrafs. No vaig entendre per quin motiu ho feia, i recorde haver pensat si s’hauria posat nerviós, o si podia ser que li hagueren escrit el discurs en eixa llengua, i no en anglés, per equivocació. Els altres membres de la taula ens vam mirar sorpresos. Naturalment, ningú no en digué res, i recorde que el mestre Mira em digué a cau d’orella que probablement cap dels estrangers presents no ho hauria notat.
S’enganyava. Només acabar l’acte, el vicepresident d’ELEN, Conchúr O’Giollagáin, que no parla ni valencià ni castellà, però té una oïda fina de bon lingüista, em preguntà si és que el protocol ens obligava a utilitzar l’espanyol en algun moment de tot acte públic. Li vaig dir que no era així, i vaig confessar que ignorava les raons que havien menat el director general a fer allò. Continue ignorant-les. No sé per quin motiu, algú que milita en un partit que es presenta a eleccions com a valencianista, i que és la màxima autoritat en política lingüística del govern valencià, pot arribar a la conclusió que ha d’adreçar-se en castellà a una audiència composta exclusivament de valencians i estrangers no hispanòfons.
Una màxima molt repetida entre psicòlegs és que la conducta és més fiable que el discurs. Mentir és una de les sofisticades capacitats que els humans hem desenvolupat, i tothom sap que és molt més fàcil fer-ho de paraula que no d’obra. Amb els polítics, això cobra una rellevància especial, perquè bona part del seu ofici és fer discursos i, fins i tot sense ànim de fer generalitzacions excessives, trobe que estarem d’acord que no és del tot infreqüent que alguns d’eixos discursos continguen promeses que l’orador no té cap intenció d’honorar. Per tant, quan interessa fer una predicció fiable sobre què farà algun polític, val més fixar-se en què fa ara, que no en què ens diu que té la intenció de fer.
L’acte que he esmentat tingué lloc en 2017, quan molts encara pensàvem que era una bona idea que la política lingüística formara part de les àrees de govern assignades a Compromís. Era la primera vegada en la història valenciana que un partit que es declarava valencianista podia dirigir-la, i tindre l’oportunitat de fer canvis imprescindibles per a capgirar la línia descendent de l’ús del valencià. Ara sabem que una anàlisi desapassionada del comportament de la màxima autoritat en la matèria ens hauria proporcionat una acurada visió anticipada d’això que, a hores d’ara, ja hem pogut comprovar a bastament: que no hi havia cap intenció de canviar res, si això suposava algun risc de perdre vots.
Cal reconéixer que han fet una bona faena quant a l’homologació dels antics certificats de la Junta Qualificadora (elemental, mitjà…) al sistema europeu de títols (B2, C1…), per bé que és un assumpte que no té relació amb l’ús social del valencià, ni genera cap mena de contestació política ni, per tant, cap risc electoral. Per a una llengua minoritzada com nostra, la política lingüística rellevant és la que afecta la capacitat dels parlants d’usar-la amb seguretat en tots els àmbits de la interacció social.
Van començar amagant la promoció del valencià entremig del magma indefinit del multilingüisme, quan la llengua pròpia d’un poble no pot mai formar part del mateix conjunt que les altres. S’han dedicat a fer campanyes milionàries (“Sempre teua”) de nul·la incidència sobre els usos lingüístics de la població, mentre continuaven legitimant l’ús indiscriminat del castellà en tots els àmbits, mantenint la discriminació flagrant que suposa que els funcionaris només hagen de conéixer el 50% dels idiomes oficials, i no abordant el desficaci toponímic que patim; tant el que depén del govern espanyol (carreteres, estacions, aeroports…) com el que no, com ara els noms dels pobles i ciutats.
Per no fer, no s’han atrevit ni tan sols a modificar els aspectes més purament simbòlics com ara els noms de les estacions de metro (“Alboraya“, “Aragón“, “Colón”….), que no depenen de ningú més. Han actuat, en definitiva, com uns covards acomplexats, més preocupats de no ofendre ningú i de no qüestionar cap privilegi, que no de dignificar, estendre i normalitzar l’ús de la llengua dels valencians. Se m’escapa si poden ser els càlculs electoralistes els que expliquen tanta pusil·lanimitat, o si hi ha raons de caràcter més essencial. En tot cas, han fet bona aquella dita maliciosa que resa “un bon polític: ni una mala paraula, ni una bona acció”.
Ben mirat, tampoc no era tan difícil de preveure. La conducta pesa més que les paraules, i un acte tan simple i tan inútil i innecessari com el d’adreçar-se en castellà a una audiència que o bé no l’entenia o bé no el reclamava ha resultat millor predictor de la conducta lingüística de l’autoritat en política lingüística, que tots els discursos abrandats que li hem sentit pronunciar al llarg de molts anys. Vindran noves eleccions, i ens tornaran a obsequiar amb cants de sirena i sopars de duro. Ara ja sabem quin peu calcen, i què pensen fer amb el valencià: deixar-lo morir en pau.
Dimissió del Consell Social de les Llengües
Amb aquest escrit presente la meua disissió com a membre del Consell Social de les Llengües de la Generalitat Valenciana. El motiu fonamental és el meu desacord amb la política lingüística que ha dut a terme el govern, a través de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM).
En la meua opinió, a banda de fer campanyes econòmicament molt costoses, sense objectius definits ni indicadors que permeteren d’avaluar-ne els efectes, no s’ha fet cap acció significativa en favor de la promoció de l’ús social del valencià; cap iniciativa orientada a actuar sobre el procés de substitució lingüística que estem patint. Des del meu punt de vista, només he observat comportaments abjectament submisos, per part dels dirigents polítics, que fins i tot amb les seues actuacions personals han deslegitimat l’ús normal del valencià en totes les esferes de la vida social. Qui hauria de donar llum ha donat fum, i ha exhibit una covardia que resulta molt desmotivadora, si la intenció teòrica és que els ciutadans puguen fer un ús desacomplexat del valencià.
Pel que fa al valor consultiu del Consell Social de les Llengües, em sembla que és nul, per la visible manca de voluntat d’escoltar aportacions provinents d’entorns no partidistes. En els set anys del govern actual, no he vist cap iniciativa de la DGPLGM que m’haja semblat orientada a un objectiu distint del de perpetuar-se en el càrrec, i això no és una intenció digna de ser compartida. No vull donar suport a un estil de política lingüística que més mereixeria el nom de cosmètica lingüística, ni tan sols amb la meua presència en un inactiu Consell de les Llengües, i només em pesa no haver dimitit molt abans.
Agraïré que, a la recepció del present escrit, tingueu a bé eliminar el meu nom de la llista de membres de l’esmentat Consell.
Atentament,
Resposta de la Sindicatura de Greuges
He rebut resposta a la meua queixa, per part de la Sindicatura de Greuges de la UV. Resulta curiós que una universitat amb tant d’interés per la paritat, l’òrgan d’apel·lació no la tinga en compte, i estiga constituït per tres dones. Personalment, a mi no em molesta gens, això. Tinc la mateixa confiança en la imparcialitat i el recte procedir de les persones, amb completa independència del seu sexe. És així com jo he entés sempre la igualtat: el sexe no és important per a dur a terme una funció per a la qual s’està capacitat.
La resposta m’ha arribat en castellà, quan jo m’hi he adreçat en valencià, i això també és una qüestió de capacitació. No hi ha personal, a la Universitat de València, capacitat per a emetre una resposta en el mateix idioma en què han rebut la demanda. Les demandes formulades en castellà són sistemàticament contestades en la mateixa llengua. Per què la meua, no?
D’altra banda, el comunicat que he rebut insisteix a argumentar que el meu cessament és potestat de la Sra. Rectora, cosa què jo no he posat mai en dubte, i passa de puntetes sobre el fet que un compte fals, i una notícia de nul rigor i dubtosa ètica periodísitca puga motivar una actuació immediata de la màxima autoritat universitària, sense ni tan sols posar-se en contacte amb mi, ni revisar la fiabilitat de la informació.
Vull agrair a la Sindicatura de Greuges la resposta, i passe a considerar quina és la millor via per a obtindre una rectificació de les injúries publicades sobre mi.
Resposta de la Sindicatura de Greuges:
“El pasado 29 de junio tuvo entrada a través de la sede electrónica en Sindicatura Universitària de Greuges la queja remitida por el Prof. Ferran Suay Lerma en la que, tras la exposición de hechos y argumentos, se solicita:
“1. Que tinga per formulada la meua queixa, i que d’acord amb tots els arguments i fonaments normatius l’accepte i la tramite de la manera que legalment corresponga.
2. Que done trasllat de la meua queixa a tots els òrgans que legalment corresponga, molt especialment a la Sra. Rectora de la UV, i si escau, el Claustre.
3. Que demane a la Sra. Rectora que rectifique les declaracions fetes el dia 9 de juny mitjançant un comunicat de premsa en el termini més breu possible i que de la rectificació se’n done la mateixa difusió, extensió i impacte que ha assolit el contingut fals, difamatori i injuriós respecte la meua persona”.
En la conversación telefónica mantenida el pasado 5 de julio, la Síndica de Greuges informó al Sr. Suay de las actuaciones realizadas:
Recibida la queja, se procedió a abrir un expediente en Sindicatura, tal como se hace con todas las reclamaciones presentadas por sede electrónica, Registro General o registros auxiliares (art. 6 Reglamento de organización y funcionamiento de la Sindicatura Universitària de Greuges).
El lunes 4 de julio se dio traslado a la Sra. Rectora del contenido de la queja recibida, según la solicitud del reclamante. La Sra. Rectora sostuvo que el nombramiento del Sr. Suay como Director del Servei de Política Lingü.stica corresponde a un cargo de libre designación de la Rectora, sustentado en la confianza, de manera que la quiebra de dicha confianza justifica el cese en el cargo (arts. 79 y 94 h) Estatutos de la Universitat de València).
La Sindicatura de Greuges carece de poder ejecutivo y decisorio alguno, siendo su principal instrumento la recomendación dirigida al órgano o servicio al que se atribuye la causa de la queja.
En este sentido, en orden a analizar la posible vulneración de derechos del Sr. Suay cabedestacar que en la queja presentada por el Sr. Suay se afirma que la nota de prensa emitida por el Gabinete de la Sra. Rectora del 9 de junio en el que se comunica su cese “era conseqüència directa d’una notícia publicada por el diario Levante EMV i d’unes afirmacions de la Sra. Ana López Navajas, una professora d’IES, que es fa pasar per membre de la UV i s’erigeix en portaveu d’una comunitat universitària a què no pertany”. Dicha relación de causalidad directa no ha sido confirmada ni acreditada.
De otra parte, el hecho de que el Diario Levante EMV recogiera opiniones de una persona ajena a la comunidad universitaria es totalmente ajeno al ámbito de actuación de la Rectora, que cuenta entre sus funciones el ejercicio del gobierno y la dirección de la gestión de la Universitat. La causa del cese del Prof. Suay en un cargo de libre designación fue la pérdida de la confianza depositada por la Rectora, que tiene su origen en la difusión en una red social de la que participa el Prof. Suay de unos comentarios que transcienden de su dimensión exclusivamente privada o íntima, por la propia naturaleza del medio de difusión empleado.
Dichos comentarios, amparados por la libertad de expresión u opinión del Sr. Suay, fueron objeto de una valoración por parte de la Sra. Rectora, dada su transcendencia pública a tenor del contexto en que se produjeron, que determinó la calificación del comportamiento como “machista” e “inaceptable”. Dichas calificaciones constituyen, por tanto, una valoración subjetiva, sin que se pueda apreciar por esta Sindicatura que fueran encaminadas a menoscabar la dignidad de la persona del Sr. Suay.
En todo caso, la Sindicatura Universitària de Greuges no ejerce funciones jurisdiccionales, por lo que si el reclamante considera vulnerados sus derechos tiene expedita la vía judicial. Agradecemos la confianza depositada en esta Sindicatura de Greuges.
Atentamente,”
Queixa a la Sindicatura de Greuges de la UV
Ni jo sóc masclista ni ho són els meus tuits
Recentment he estat destituït com a director del Servei de LLengües i Política Lingüística de la Universitat de València, després que dos articles del Levante, l’un signat per M.Brines, i l’altre per Miriam Bouiali (que són la mateixa persona: Miriam Bouiali Brines), cridara l’atenció sobre dos tuits, entre els més de 35000 que he escrit. Els tuits els havia denunciat un compte fantasma de Twitter (@HarrietTaylorM3), amb 0 seguidors, que ja ha desaparegut. La destitució es va produir sense cap explicació ni opció a donar el meu punt de vista.
Quan es tracta de perjudicar a algú, en cada època hi ha acusacions que asseguren el tir millor que altres. En el moment actual, segurament “masclista” és una de les que tenen garantida una probabilitat d’èxit més gran. No hi ha dubte que és un insult. El masclisme és la creença supremacista i sense cap base científica, que els mascles de l’espècie humana són superiors a les femelles. Convertit en ideari, retalla els drets de les dones a viure com a ciutadans normals, i és del tot execrable. En queden molts, de masclistes, al món. Jo ni ho he estat mai, ni ho soc ara.
En els últims dies molta gent ha fet córrer la brama, sense conéixer-me de res, que sóc un home masclista. L’indicador més fiable per a identificar un masclista hauria de ser la detecció d’un comportament masclista i, en el meu cas, això és molt fàcil d’investigar, com a mínim en l’àmbit professional. Si la universitat volguera obtenir dades fiables, només caldria anar a la Facultat de Psicologia i parlar amb les dones amb qui he treballat els últims trenta anys. Acusar els altres basant-se en especulacions sempre és trampós, però quan tens l’opció d’aconseguir dades (i saps perfectament com fer-ho), esdevé una opció clarament deshonesta. Com que ningú no m’ha acusat de cap conducta masclista, he d’entendre que se m’acusa i se’m cessa per expressar opinions qualificades de “masclistes” en uns tuits.
No estic gens convençut que el motiu real de la campanya de cancel·lació, orquestrada a partir d’un compte fantasma, tinga res a vore amb el masclisme. Té tot l’aspecte de ser un atac de falsa bandera, més relacionat amb la meua activitat en la política lingüística, que no amb el masclisme (a qui podria convindre la meua destitució?). I tanmateix, com que eixes són les acusacions explícites, estic disposat a discutir-les amb qui ho vulga, en persona, virtualment o per escrit. L’única substància que necessita un debat són els arguments. Jo exposaré succintament els meus. Per a analitzar-los en més profunditat, i per a i qüestionar-los si convé, un blog no és el mitjà adequat.
Respecte al contingut dels dos tuits de la discòrdia, que han estat titlats de masclistes, en cap cas em penedisc d’haver-los escrit. De fet, d’allò que em penedisc és d’haver-ne esborrat alguns. Ho vaig fer en un primer moment de desorientació, a petició d’una persona de la meua confiança. La responsabilitat és meua, ningú em va obligar a esborrar-los, i els adjunte a la capçalera de l’article, per si algú vol opinar lliurement sobre si són o no masclistes.
La meua intenció en Twitter és obrir el debat racional sobre les conseqüències que la difusió sistemàtica que alguns tòpics molt difosos des de les administracions públiques, està tenint sobre la societat. Sense rebutjar les contribucions que l’ideari autoanomenat progressista haja pogut fer al llarg de les darreres dècades, veig que s’ha escorat sensiblement cap a posicionaments obertament anticientífics. Per exemple, assumir que la violència és únicament una qüestió de gènere, a més d’invisibilitzar les víctimes de violència en parelles homosexuals, està desviant l’atenció i evitant que s’estudien a fons altres possibles factors causals i facilitadors. Identificar-los podria contribuir eficaçment a reduir el nombre de víctimes. Se suposa que són les víctimes, i no tindre tota la raó, allò que els interessa. Les víctimes es beneficiarien dels resultats d’un debat obert; el dogma oficial, no.
En la mateixa línia, desentendre’s del fet que el suïcidi mata 11 vegades més dones que la violència de parella, i no destinar fons i esforços —també— a la prevenció d’un fenomen tan letal, tampoc no sembla coherent amb una ideologia que afirma defensar el benestar de les dones. M’agradaria molt que, tal com ens hem qüestionat altres dogmes (els religiosos, principalment), forem capaços d’adoptar un punt de vista crític —i per tant, productiu—sobre tot allò que té a vore amb el gènere, un tema que –en estar subjecte a tabú—no pot beneficiar-se dels avanços que aportaria la diversitat d’opinió.
És de la discussió honesta, del lliure intercanvi d’idees, d’on ha florit el gran cabal de coneixements que, com espècie, posseïm els humans. L’obscurantisme basat en el castic a qualsevol desviació del dogma oficial ha existit sempre. Generalment el tenim associat a fonamentalismes religiosos. No tots ho són, però. L’autoritarisme és tan freqüent a un costat com a l’altre de l’espectre polític i sempre vol censura, silenci i submissió. Tindre arguments i saber exposar-los són les dos condicions que poden explicar l’èxit en un debat. Llançar la pedra i amagar la mà, tal com és costum en Twitter és molt més fàcil, i —per tant— s’entén perfectament que siga més freqüent. El món acadèmic, en canvi, hauria de ser una altra cosa, i sobretot, hauria de procedir d’una altra manera.
El tuit sobre la conveniència o no de les quotes de gènere per a enviar gent al front de batalla responia a unes declaracions de la ministra Montero en què faltant incomprensiblement a la veritat, afirmava que les dones són les principals víctimes de la guerra. Les dades mostren que el 90% de les baixes bèl·liques són hòmens, com es pot comprovar ací. El tuit plantejava la qüestió de si no seria més feminista, més igualitari, reclamar un 50% de dones en els fronts de batalla. De fet, jo no sóc partidari —tampoc— d’eixa quota, de manera que a la pregunta formulada, jo hauria respost que no. Quina part és “masclista”: la pregunta?, la resposta afirmativa?, la resposta negativa?
Al tuit en què preguntava si un home violat mereixia o no solidaritat, volia fer palés que la violació d’hòmens és molt més freqüent que no ens pensem, tal com explica aquest article científic. Ni com a pregunta ni com a afirmació, no hi ha cap implicació masclista en eixa opinió. Solidaritzar-se amb unes víctimes no implica no fer-ho amb unes altres. Està demostrat que la majoria dels humans, hòmens i dones, experimentem repugnància davant de la idea d’una violació. No crec que el sexe de la víctima (el de l’agressor sol ser sempre masculí) haja de suposar un obstacle per a l’empatia. Pots lamentar alhora les víctimes d’accidents de carretera i les de les malalties infeccioses, independentment de si unes són més freqüents que les altres.
Potser responent al fet que els citats tuits disten molt de ser un motiu legítim de destitució, un dels entusiastes de la censura s’ha pres la molèstia de fer un recull de tuits meus, que es veu que ell considera dignes de sanció i d’indignació. Probablement ho ha fet amb l’objectiu de deixar clar que les meues opinions són herètiques i s’aparten perillosament del dogma oficial. Sostinc el que dic en cadascun d’eixos tuits, i he proposat reiteradament que algú, en un debat obert, m’explique quins són els motius que porten a considerar que són “masclistes”, però de moment, cap de les persones que amb gran exhibició de valentia m’han atacat en Twitter (sovint, sense etiquetar-me) no s’ha fet avant. Sembla que és més fàcil llançar acusacions, i encetar campanyes de cancel·lació (ja n’he experimentat algun efecte), que no sostindre-les amb arguments.
L’opinió més fàcil de combatre és la que mai no arriba a ser expressada. Eixe és l’objectiu de l’anomenada ‘cultura de la cancel·lació’, com la que començà amb una denúncia de dubtós origen, continuà amb la meua destitució sense audiència, i ha continuat amb difamacions infundades en diversos mitjans de comunicació. I sobretot, eixe és l’objectiu d’alguns individus profundament mediocres que ocupen posicions de poder i que no poden tolerar que ningú discrepe dels seus posicionaments. Potser és perquè ni estan capacitats per a defensar-los amb rigor, ni estan disposats a posar-los en qüestió.
Sobre la meua destitució
Davant de la meua destitució com a director del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València, vull manifestar que:
- Estic radicalment en contra de qualsevol discriminació, incloent-hi les que es practiquen per motius d’opinió. La Constitució espanyola ho recull en l’article 14, quan diu que tothom és igual davant de la llei “sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.” Respecte a la discriminació per sexe, subscric sense reserves l’ideari del feminisme igualitari, tal com el vaig conéixer fa molts anys, precisament en entrar a la universitat, que advocava per la plena igualtat davant de la llei de dones i hòmens.
- Les meues opinions sobre temes diversos són exclusivament personals, no tenen cap relació amb el càrrec, eren públiques abans que em nomenaren, en abril, no inclouen comentaris injuriosos ni vexatoris i estic obert a argumentar-les i discutir-les públicament amb qui estiga disposat a fer-ho.
- Rebutge l’acusació de “masclistes” aplicada a cap dels meus comentaris i opinions. Mai no he considerat que els hòmens tinguen cap superioritat respecte a les dones, ni viceversa. Com a pare de dos filles m’interessa molt la seguretat de les dones i considere que l’estudi científic de la violència de parella és imprescindible per a poder trobar les solucions més efectives per a reduir l’impacte sobre les víctimes i, el més important, perquè cada vegada n’hi haja menys.
- Soc conscient que l’exercici de la llibertat d’expressió està sent castigat de manera preocupant en tots els àmbits del debat social, i que el nou impuls censurador és especialment alarmant en el debat de gènere, on qualsevol que qüestione els dogmes políticament correctes pot ser catalogat de misogin i masclista, per defecte i des de la més absoluta lleugeresa; una estigmatització que no sols criminalitza la discrepància sinó que alhora banalitza el masclisme. Més enllà del preu personal i professional que em toca pagar a mi, este cas estableix un precedent perillós i alimenta un ambient que fomenta l’autocensura i l’homogeneïtzació de les idees.
- Tant en la meua vida acadèmica com en la privada, soc partidari de la resistència al dogmatisme i de fomentar el debat obert i de base científica. M’agrada qüestionar les idees (les meues també), formular hipòtesis, buscar proves en contra de les que més m’atrauen, fer preguntes i centrar l’atenció en els fets, més que no en les creences. És això el que intente transmetre, tant a les meues filles com als estudiants.
- Crec que la universitat ha de ser un espai de lliure intercanvi d’idees, on es puga discutir de tot, amb plena llibertat d’expressió. La universitat hauria d’estimular el pensament crític i oferir l’oportunitat de qüestionar les idees pròpies, de conéixer-ne unes altres i de modular les opinions personals d’acord amb el coneixement que hom va adquirint.
- Considere que la manera com s’ha produït la decisió de cessar-me no és rigorosa ni responsable, ja que respon precipitadament a una denúncia feta per un compte fals de Twitter (@HarrietTaylorM3), creat fa uns dies, i que tenia 0 seguidors en el moment en què va llançar les acusacions contra mi. En cap moment no se m’ha demanat una explicació, i es va llançar directament un comunicat a la premsa que em dedica qualificatius que rebutge i que lesionen el meu dret a l’honor.
- No m’interessa gens alimentar la polèmica, i sí preservar al màxim el prestigi d’una institució que sempre he respectat profundament i que considere que ha d’exercir un rol exemplar en la societat valenciana, com a model de solidesa intel·lectual i de democràcia en el funcionament. Això només ho pot fer si respecta i estimula internament el lliure pensament i la llibertat d’opinió i d’expressió. Pensar i debatre no deurien mai estar prohibits, especialment en una institució pública i democrática; en una universitat, deurien ser el fonament del progrés acadèmic i científic.
- Vull expressar el meu agraïment, tant per les mostres de suport que he rebut com pels comentaris negatius que se m’han dedicat. En els dos casos, són mostres de llibertat d’expressió, que jo respecte plenament, i que em donen informació rellevant sobre les opinions d’altres persones. Tot i que —òbviament— les primeres m’agraden més, no voldria que els segons pogueren ser prohibits ni silenciats per ningú. Vull que puguen expressar-se lliurement també les opinions contràries a les meues, fins i tot les que em semblen infames, arbitràries o delirants.
Què avaluen les escoles?
Arriben les notes de la segona avaluació del 4rt curs de secundària, que fa una filla meua. Al costat de coses que entenc perfectament, com ara les assignatures, trobe conceptes que em generen dubtes.
El primer és “Consciència i expressions culturals”. Un dels sentits de “consciència” és “Coneixement que una persona té de si mateixa i del món que l’envolta”. L’altre, que estableix el diccionari és “Coneixement intern i responsable que cadascú té de la bondat o de la maldat de la seua conducta, de les seues intencions, del seu caràcter, que comporta el sentiment d’obligació moral de fer allò que considera que està bé”.
Quin dels dos s’està avaluant? El primer és consubstancial als humans, tal com ho és un altre dels apartats que m’han cridat l’atenció: “Competència per a aprendre a aprendre”; una capacitat també inherent a la nostra espècie (se’n diu ‘plasticitat neuronal’) que no està absent en cap individu amb un sistema nerviós funcional. Com l’avaluen? Hi ha alguna mesura de la neuroplasticitat que escapa als meus coneixements?
I si l’accepció de consciència que avaluen és la segona que cita el diccionari, quin concepte de bondat o maldat fa servir l’escola? El dels mestres? A mi no m’han demanat mai què considerem en la nostra família que està bé o malament, i fins on jo sé, ara mateix no hi ha un consens social al respecte. Està bé o malament que els banys siguen comuns per a xics i xiques? Està bé o no que un mestre puga impartir uns continguts sobre els quals no ha rebut formació acadèmica? Està bé que en classe d’Educació plàstica, visual i audiovisual es demane als alumnes que facen una llista de “micromasclismes”? Si una criatura té creences religioses, això serà ben avaluat o no? Dependrà de si els mestres les comparteixen o no?
En definitiva, la meua posició és que tots eixos conceptes no són susceptibles més que d’avaluacions completament subjectives i dependents de la ideologia dels mestres. I això no és ni mínimament acceptable. Ens queixàvem que les escoles religioses adoctrinaven. I devia ser així, perquè les religions tenen doctrina, i la imparteixen, convençuts com estan els creients que és això el que convé als humans.
Jo mateix vaig anar a una escola religiosa, i he de dir -en el seu favor- que només m’adoctrinaven en la classe de religió. L’adoctrinament no era transversal; no hi havia res semblant a “la perspectiva de religiositat”. En classe de ciències naturals no ens explicaven que les cèl·lules tenen citoplasma i nucli per la gràcia de Déu. Podem dir el mateix de les escoles actuals amb les seues perspectives de gènere i les seues croades contra els múltiples tipus d’opressions diverses?
Una filla meua em digué un dia que el mestre havia explicat que tot i que el llibre de text parla de fisiologia reproductora masculina i femenina, això no era correcte perquè hi ha hòmens que se senten dona, i viceversa. Els sentiments d’algú anul·len l’existència d’un sistema reproductor masculí i un de femení? Desapareixen les cèl·lules de Leydig, les de Sertoli, els ovaris i els òvuls perquè hi ha gent que no se sent conforme amb el seu sexe? No és això enormement més adoctrinador que una simple classe de religió, circumscrita a l’assignatura, i no extrapolada a una disciplina com la fisiologia?
Com és possible que l’historial acadèmic d’una persona depenga en part de conceptes tan escassament operacionalitzats? En tant que pare, no estic interessat en quina és l’opinió dels mestres (tot i que la respecte escrupolosament) sobre què és la consciència, o quines són les expressions culturals més acceptables. I, francament, la seua valoració sobre la capacitat d’”aprendre a aprendre” és completament irrellevant, si no és que em demostren que l’escola està en possessió de sofisticats instruments capaços de mesurar les potencialitats diferencials de les neurones dels alumnes, per a generar noves connexions (neuroplasticitat) i regenerar-se (neurogènesi), que serien les úniques valoracions acceptables de la capacitat d’ “aprendre a aprendre”.
El popular i ben valorat concepte de transparència també s’ha d’aplicar a l’avaluació. Hem de saber què s’està avaluant i com s’està fent. Si les famílies hem de formar part del procés d’aprenentatge i educació dels fills, és imprescindible que tothom entenga de què estem parlant i què s’està avaluant. D’una altra manera estaríem fent bona l’acusació d’adoctrinament que sovint es llança sobre l’escola des de posicions reaccionàries. En la meua opinió, no hi ha res més reaccionari que imposar les teues creences subjectives, fent-les passar per criteris sòlids d’avaluació.