La immunitat i la metàfora militar

Com a part de les meues obligacions docents, cada curs explique una introducció al sistema immunitari a estudiants de primer curs de psicologia. He de reconéixer que la metàfora militar és difícilment superable, quan pretens que entenguen la funció immunitària en l’organisme. La idea d’un exèrcit s’hi adapta molt bé, perquè el sistema immunitari té soldats (cèl·lules) que es desplacen a primera línia de batalla (pell, mucoses…), quan comencen les hostilitats (entrada d’antígens); és capaç de produir armes (anticossos), i fins i tot de recordar quins són els enemics, i com cal derrotar-los (immunitat adquirida).

També resulta molt útil per a entendre què passa amb les malfuncions del sistema (malalties autoimmunes), perquè en realitat, els exèrcits de veritat també solen acabar atacant la seua pròpia població, per desarmada que estiga, i causant autèntics estralls, amb finals generalment molt dramàtics.

Acceptem, per tant, que es tracta d’una metàfora afortunada, que facilita considerablement la comprensió del tema, i ens permet entrar en més detalls tècnics, amb la tranquil·litat que, conceptualment, ja s’entén. La utilitat de les (bones) metàfores mai no estarà sobrevalorada.

Això justifica que es pose l’exèrcit al capdavant d’una crisi causada per una epidèmia? Diria que no. Si continuem amb la metàfora, cal dir que el sistema immunitari no és el director de les operacions. Més aïna forma part d’un macrosistema, que inclou el sistema nerviós –amb el cervell al capdavant– i l’endocrí, que juguen coordinadament, i miren de guanyar les batalles sense causar més baixes pròpies que alienes.

És cert que la resposta immune es desencadena automàticament, amb l’entrada d’un organisme estrany (un antigen que, si pot causar malalties, s’anomena patogen), però no ho és que siguen els leucòcits els qui prenen les decisions. El sistema nerviós (el cervell, si voleu fer-ho curt) hi juga un paper fonamental. De fet, tothom sap, per experiència pròpia, que els primers símptomes d’estar malalts són de caràcter conductual. Ens trobem apàtics, mandrosos, de mal humor… o tot junt. Això vol dir que “els soldats” han comunicat al cervell l’estat de la qüestió, i que les accions es coordinen a partir d’aquell mateix moment.

La metàfora militar és útil per a explicar l’activitat immunitària, i per a entendre com és que el nostre organisme fa front a les infeccions. En canvi, traure soldats al carrer i militars d’alta graduació als platós de televisió, per a combatre una epidèmia és, en la meua modesta opinió, una maniobra publicitària de qüestionable utilitat. Tan qüestionable com la fantàstica idea d’invertir més del doble en despesa militar que en inversions sanitàries i en investigació. Només uns governants que pensen que és més urgent fabricar submarins que no floten, que dotar els hospitals i els laboratoris d’investigació dels recursos necessaris, poden pensar que una epidèmia es pot combatre manu militari.

 

Exercici a casa (II)

Un malentés molt comú és la idea que l’estrés perjudica el sistema immunitari. En realitat, això només seria cert si ens referim a l’estrés crònic, en què la situació estressant es manté durant dies, setmanes o mesos. En canvi, l’exposició a estressors puntuals, de curta durada, és clarament beneficiosa per a l’activitat immunitària. Cal recordar que el sistema immunitari és el que ens defensa de les invasions externes, com ara les infeccions, i ajuda molt que ens mantinguem sans. Ara no caldrà, per tant, destacar la gran importància de mantindre‘l en bones condicions, quan estem lluitant contra una epidèmia.

I quins són eixos estressors puntuals que estimulen la nostra immunitat? Una característica molt important és que són breus, és a dir, que els afrontem durant períodes entre minuts i unes poques hores. L’altra és que són situacions a què ens hem hagut d’enfrontar al llarg de tota la nostra història evolutiva: ho fem ara, en el segle XXI, però també ho feien els nostres ancestres, fa mil·lennis. Bàsicament, qualsevol situació que activa els nostres sistemes de consum energètic, també posa en marxa el sistema immunitari. I com que —com és ben sabut— la funció crea l’òrgan, activar-lo també significa fer-lo més fort.

Un dels estressors més coneguts (i recomanables) és l’esforç físic. En realitat, de qualsevol classe, però si atenem a què explica la literatura científica, haurem de dir que —fonamentalment— l’exercici aeròbic d’intensitat entre moderada i alta. Si teniu una bicicleta estàtica o una cinta contínua, podeu usar-les durant mitja hora diària, o més, si en teniu ganes. Si no és el cas, segur que internet pot proporcionar-vos instruccions vàlides de com fer-ho: ballar, caminar sobre el terreny i moltes altres formes de moviment poden servir perfectament.

Un altre estressor altament recomanable és el fred. Una vegada més, la durada és clau: no es tracta de pelar-se de fred durant hores, sinó —per exemple— de prendre una dutxa freda durant un o dos minuts. Combina perfectament amb l’exercici físic, i també pot combinar-se amb una agradable dutxa calenta, per a compensar. El cas és que l’exposició al fred és un bon estímul per a posar en marxa l’activitat immunitària.

El tercer estressor recomanable no serà molt popular, en primera instància. Tingueu paciència i continueu llegint, que tampoc no serà tan horrible. Es tracta del dejuni: no menjar. Tal com en el cas del fred, no cal passar dies sense menjar, sinó simplement deixar l’estómac buit durant unes hores més del que fem habitualment. La manera més fàcil de fer-ho és retardar el desdejuni. Si sopeu a les 20:00, posem per cas, a les 08:00 ja farà dotze hores que dejuneu. Espereu un parell o tres hores més i vos haureu sotmés a una situació (14 o 15 hores em dejú), que no sols estimula el sistema immunitari, sinó que també fa que el sistema endocrí, el fetge i el pàncrees estimulen l’ús dels greixos que tenim acumulats, sobretot entre els músculs i la pell, però també al voltant dels òrgans.

La combinació d’eixos senzills estressors pot ajudar a fer que mantinguem uns sistemes immunitaris operatius i preparats per a fer front a possibles infeccions. Potser convé recordar que el COVID-19 no és l’únic enemic exterior. N’hi ha molts més, d’elements capaços d’atacar el nostre organisme, i l’exèrcit de què disposem per a defensar-nos —el sistema immunitari— necessita que el mantinguem ben entrenat, en bones condicions, i en ordre de batalla. Fins i tot, o potser, sobretot, quan les condicions en què estem forçats a viure no són les ideals per a fer-ho.

Exercici a casa (I)

Ja he vist alguns comentaris de gent que —com jo mateix— havia previst dedicar una bona part del temps forçat de confinament domèstic, a llegir llibres i articles pendents, i que es queixa de dificultats per a concentrar-se i aprofitar bé el temps.

És cert que com més temps disponible tens, més fàcil és malbaratar-lo. També hi ha, però, algunes altres raons que poden contribuir a explicar els problemes de concentració, i que pense que serà útil conéixer, bàsicament perquè sí que ho podem remeiar.

Hi ha qui sosté que la principal funció del cervell és controlar el moviment (https://www.ted.com/talks/daniel_wolpert_the_real_reason_for_brains). Tant si és la principal com si no, no hi ha dubte que l’exercici físic té un impacte molt gran sobre tres aspectes crucials. Els dos primers tenen a vore amb el cervell i les seues funcions, i inclouen la capacitat de concentrar-nos, i també l’estat d’ànim (un element de la màxima importància quan hem d’estar tancats amb altres persones durant un període llarg!). El tercer és de caràcter més genèric, i cobra una rellevància singular ara mateix que estem tractant de combatre l’extensió d’una epidèmia: el sistema immunitari.

Hi ha proves sobrades que el cervell humà (el d’uns altres animals també, però ara estem centrant-nos en humans) funciona millor en condicions d’activitat física. Això no és sorprenent, si pensem que durant la immensa major part de la nostra història evolutiva, hem viscult en condicions que requerien molt d’esforç físic, per a aconseguir les calories necessàries per a sobreviure. Això ha estat així des dels temps dels primers homínids, fins a fa poc més d’un segle. Tot i que ara vivim en l’època històrica en què, com a espècie, tenim una menor necessitat quotidiana de gastar calories per a moure’ns, fins i tot la gent que fa una vida molt sedentària, en condicions normals es mou un poc. Ni que siga per a anar des de la parada del metro al treball, o per a eixir a prendre café, poc o molt, caminen i es menegen mínimament. Ara mateix, quedant-nos a casa, no tenim ni això.

D’altra banda, la gent activa (menys d’un 30% de la població europea), s’exercita habitualment a l’aire lliure o en gimnasos. Les dos coses ens estan vedades ara mateix. L’avantatge que tenen les persones habituades a l’exercici físic és que a hores d’ara, molt probablement ja hauran trobat una solució per a mantindre el seu nivell d’activitat. Els sedentaris, en canvi, probablement ni hauran pensat en això, i és molt convenient que ho facen.

Em consta que hi ha gent que considera que la cultura física té un fort component de narcisisme, i que s’orienta sobretot a objectius de caràcter estètic. Jo crec que no és així, però això no és important ara mateix. No es tracta de fer exercici per a estar més prims, més forts o més atractius, sinó per a mantindre un estat d’ànim acceptable, i per a millorar la capacitat de concentrar-nos i ser productius.

N’hi ha prou amb uns 30 minuts d’exercici moderat al dia, que -si ho preferiu- es poden fer en tres sessions de deu minuts, al llarg de la jornada. A Youtube trobareu, segurament, algunes propostes que s’ajustaran a les vostres capacitats i preferències. No cal disposar de cap equipament especial, i -si feu l’esforç de provar-ho, comprovareu que els efectes, tant sobre l’estat d’ànim com sobre l’atenció-concentració, són immediats.

En la pròxima entrada, em referiré al sistema immunitari, i miraré de donar algunes recomanacions útils per a traure el màxim partit del temps i l’esforç que dediquem a fer exercici a casa.

Resar

L’església de Sant Agustí, a Màlaga estava pràcticament buida. Només una figura agenollada es mostrava uns poc bancs per davant de mi; un home d’uns quaranta-tants anys, amb un sobrepés moderat. Vint minuts més tard, quan vaig alçar la vista del meu llibre (Nabokov és un d’eixos escriptors que em captura l’atenció amb avarícia), ell s’incorporava. O més ben dit, canviava l’incòmode agenollament per la relativa comoditat de la fusta freda dels bancs correguts. Encara s’estigué una bona mitja hora allà mateix, immòbil fins que, replegant una bossa de bandolera, es va alçar per a fer una darrera genuflexió —escassament atlètica— abans de persenyar-se i eixir cap a la porta.

Vaig sovint a les esglésies, sobretot quan estic de viatge i tinc algun temps lliure. Són llocs privilegiats per a descansar, llegir o pensar. Quasi sempre acabe pensant en déus i religions, clar. No hi ha dubte que l’espai invita a fer-ho. Probablement, Déu és la més humana de les creacions. Té el seu què que totes les religions l’anomenen ‘Creador’ i li atribuïsquen —precisament— la funció d’haver creat el món en general, i els humans en particular. És com una mena de bucle infinit, en què algú crea algú altre, i pel camí es genera tot un cos teòric (filosòfic i teològic), que contribuïx enormement a mantindre la creença.

Durant anys vaig ser molt hostil a la religió. A les religions, en general, però sobretot al catolicisme, que és la versió del cristianisme en què em vaig educar. Vaig aprendre, ben jove, que jo no havia estat beneït amb la classe de dotació genètica que facilita les creences místiques. Ho he tingut per una sort o una virtut, fins que he començat a dubtar-ne, i ara em sent més inclinat a vore-ho com un dèficit. Com més va, en la vida, més temps passes sol, i estic convençut que disposar d’algú amb qui pots parlar a qualsevol hora, i que fins i tot té cases a tots els pobles i ciutats, on pots anar a trobar-lo d’una manera especial, ´pot ser un gran què.

M’imaginava que aquell home que resava davant de mi a Sant Agustí, tindria preocupacions, problemes o angoixes, que pot revelar al sant o a Déu mateix, sense por de malinterpretacions o usos abusius de la informació, i pensava que és mot més racional que no abocar-ho al Facebook, al Twitter, o a qualsevol altre dels mecanismes ‘a distància’ que ens venen la fantasia que tenim una vida social. Sant Agustí no se’n riurà, no l’insultarà si algun dels seus mals resulta que no és políticament correcte, o que els seus desitjos ofenen la sensibilitat d’alguns dels nombrosos professionals de l’ofensa, i exègetes de la virtut ideològica més pura, que dediquen bona part del seu temps a fer-nos saber com de purs són, i com de disposats estan a combatre les desviacions inacceptables, sempre —això sí— que no s’haja de donar la cara.

Agenollar-se és incòmode; exigix un sacrifici, i per això mateix, té alguna possibilitat d’encetar un camí de resolució d’algun problema. Diuen els terapeutes que un dels efectes més potents de la teràpia é el fet que el client paga. No és cap mostra de cinisme, no. El fet de pagar segella un compromís amb la intenció d’assolir els objectius, que —precisament— hi focalitza l’atenció i els fa més probables. Imagine que agenollar-se i fer penitència fan la mateixa funció: mobilitzen els recursos individuals, i focalitzen la voluntat en l’assoliment d’un objectiu desitjat.

I potser, com a efecte secundari, ens mantenen viu el record que no som perfectes ni eterns, i que —havent de bregar amb les nostres imperfeccions— una miqueta d’ajuda no pot vindre malament.

Tot això ho dic jo, que continue sent un descregut. Que ara em definiria més com a agnòstic que no com ateu, perquè la certesa m’abandona com més va més, i també per respectar encara més aquells que creuen, i que gràcies a això, troben —si més no, de tant en tant— uns preciosos instants de consol, que a mi m’estan vedats.

Com diu el meu amic Miquel Strubell, si la psicologia trobara un mecanisme equivalent al de la confessió, l’eficàcia dels tractaments es dispararia cap al cel.

Dogma

Probablement, el terme evocarà, per a molta gent, significats de caràcter religiós. El dogma de la Santíssima Trinitat o el de la virginitat de la Mare de Déu, són els exemples que em venen al cap. El diccionari diu que ‘dogma’ és “cosa que es creu o s’afirma com a indiscutible”. Afirmar i creure són els punts fonamentals ací. Res no se’n diu de demostrar, perquè els dogmes no en necessiten, de demostració.

En el cas de la religió, el requisit per a acceptar-los és la fe, que no demanda proves empíriques. Sovint, he sentit com algú feia burla de l’acceptació acrítica de dogmes que mostren les persones religioses, i m’he sorprés (al principi, ara ja fa temps que no) de la facilitat amb què ignoraven la seua pròpia acceptació acrítica d’idees o principis no demostrats. Que no siguen relatius a divinitats o assumptes sacres no els fa menys dogmàtics. Si de cas, en la meua opinió, els en fa més. Els dogmes religiosos es basen en la creença en un nivell d’existència (déus) que no pertany al món físic. Estrictament parlant, l’existència dels déus no és ni demostrable, ni tampoc falsable. No se’n poden aportar proves en favor, però tampoc no n’hi ha en contra, perquè, literalment, no són del nostre món. La fe, ací, només cal per a assumir que hi ha un altre món.

En canvi, els dogmes laics, molt freqüents entre ateus i agnòstics declarats, sí que fan referència a assumptes terrenals, subjectes, per tant, a les lleis de la naturalesa, i que es poden sotmetre a prova. Continuar aferrant-s’hi, quan ja han estat falsats és, tal com jo ho veig, una mostra de fe encara més gran que la religiosa. Implica tancar ulls i orelles a tota prova empírica, i continuar mantenint una hipòtesi, a pesar de l’evidència en contra. La visió del cervell humà com una tabula rasa, la creença en l’existència de diferents estils d’aprenentatge (visual, auditiu, cinestèsic…), o en l’origen exclusivament cultural de les diferències entre sexes, formen part d’eixa categoria de dogmes laics.

Hi ha, però, molts punts en comú entre el dogmatisme religiós i el laic. Els dogmes no són amics de proves, demostracions o debats civilitzats; són molt més amics d’excomunions, insults i intents de silenciar el dissident. Els dogmàtics d’un i l’altre sector s’exclamaran, plens d’indignació moral, que cal posar fi a qualsevol veu que qüestione el seu dogma. Invocaran, amb tota probabilitat, motius diferents, des de la blasfèmia contra l’autoritat divina fins a qualsevol dels postulats de la correcció política, o la ruïna social a què -sens dubte- portaria la difusió de tan pernicioses idees.

No poden negar, tanmateix, que són dogmatismes germans, quan la conducta que susciten és tan idèntica, i la incidència de fanatisme entre les seues files, tan prevalent. No poden suportar el debat de base empírica, on els fets s’analitzen i es discuteixen obertament resultats i interpretacions. La mera possibilitat que pogueren no tindre raó, els altera de tal manera que prefereixen, de llarg, carregar contra l’heretge i, si poden, enviar-lo a la foguera, literal o metafòrica.

Tot i ser declaradament agnòstic, em costa més d’entendre la segona classe de dogmatisme. Crec, de veritat, que cal més fe, i una fe més cega, per aferrar-se a idees que han estat àmpliament falsades, i que en qualsevol cas, poden sotmetre’s a prova, amb experiments o amb estudis de camp. Estrictament, eixes són les idees que no necessiten cap mena de fe. Les podem abraçar, com es fa en la ciència, mentre no apareix una hipòtesi més sòlida, i les podem descartar quan els fets així ho recomanen.

Només cal, això sí, no ser un fanàtic de cap a peus. I potser, també, un mínim nivell d’humilitat, per a reconéixer que potser hi ha alguna mínima probabilitat que allò que a mi em pareix tan evident, no siga del tot cert.

Realitat i significat evolutiu de les diferències psicològiques entre sexes, en humans

El Prof. John Archer (University of Central Lancashire), un dels més reputats especialistes en l’estudi de l’agressió humana, ha publicat una revisió titulada “THE REALITY AND EVOLUTIONARY SIGNIFICANCE OF HUMAN PSYCHOLOGICAL SEX DIFFERENCES”. A continuació, hi ha la traducció del resum (abstract) de l’article, que resulta molt clarificador.

Els objectius d’aquest article són: (1) proporcionar una visió general quantitativa de les diferències sexuals en les característiques psicològiques humanes, i (2) considerar l’evidència dels seus possibles orígens evolutius.

Les diferències sexuals s’han identificat a partir d’una recerca sistemàtica de  de meta-anàlisis i estudis duts a terme amb mostres grans (molts participants). S’han organitzat, en termes de significació evolutiva, de la següent manera: (1) característiques derivades de la competència entre hòmens (agressió entre mascles; impulsivitat i cerca de sensacions; por; memòria visuospacial i de localització d’objectes; orientació a objectes); (2) les relatives a les relacions socials, que probablement hagen derivat de les adaptacions de les dones per a interaccions en petits grups, i dels hòmens per a grups cooperatius més grans (orientació centrada en la persona i habilitats socials; llenguatge; depressió i ansietat); (3) els derivats de l’elecció femenina (sexualitat; elecció de parella; conflicte sexual). S’han trobat diferències sexuals en totes les categories, les magnituds de les quals oscil·laven entre (1) petita (memòria de localització d’objectes; emocions negatives), a (2) mitjana (rotació mental; trastorns d’ansietat; impulsivitat; desig sexual; interés pel sexe ocasional); 3) gran (interessos i habilitats socials; sociosexualitat), i (4) molt gran (escalació de l’agressió; sistematització; violència sexual).

Les explicacions evolutives s’han avaluat segons si: (1) diferències similars ocorren en altres mamífers; (2) hi ha consistència intercultural; (3) s’originaven a l’inici de la vida o en la pubertat; (4) hi havia evidència d’influències hormonals; i (5), quan era possible, si hi havia evidència de característiques de disseny derivades d’evolució. L’evidència ha estat positiva per a la majoria de les característiques, en la major part de les categories, cosa què suggerix orígens evolutius per a una àmplia gamma de diferències sexuals. També s’han assenyalat els atributs per als quals no s’han trobat diferències entre els dos sexes. Les variacions intrasexuals es discuteixen com a limitacions de l’èmfasi en les diferències sexuals.

Benvolguts i benvolgudes mestres i mestres

Benvolguts i benvolgudes mestres i mestres,

Fa anys que observe que quan parleu en públic feu això de desdoblar les paraules en masculí i en femení. Sóc coneixedor de la intenció de visibilitzar les dones que subjau a tal pràctica, i no és la meua intenció -ara mateix- entrar a discutir les dos bases conceptuals que sóc capaç d’identificar-hi: (1) que el sexe cromosòmic i el gènere gramatical tenen una correspondència plena, i (2) que canviant el llenguatge es pot canviar la realitat.

Només voldria obtindre indicacions, tan precises com siga possible, sobre el model de llengua que ensenyeu, per tal de poder ajudar en les tasques escolars, o en la resolució dels dubtes lingüístics que puguen tindre les meues filles. Entenc que, com a claustre de l’escola, i en sintonia amb la vostra dedicació pedagògica (de què no tinc cap queixa, i que, de fet, considere admirable), haureu reflexionat en profunditat sobre les conseqüències que es generen amb l’aplicació d’una nova norma, de l’abast de la que estem considerant ací. Continuaré, per tant, en format de preguntes numerades, per tal de facilitar-vos les respostes.

      1. Quan hem de fer els desdoblaments? Sempre? En algunes ocasions? Només a l’inici?… Ho dic perquè totes eixes alternatives, i algunes altres, les he pogut constatar en les vostres intervencions públiques, i en els vostres missatges per escrit. Quina regla expliqueu per a ensenyar això? Perquè done per descomptat que no proposareu res semblant a “com et vinga bé en cada moment”, o “unes vegades sí i unes altres no”.
      2. Com es fa la concordança amb el verb? Si dieu que “els i les professores estem molt satisfets”… heu d’afegir “i satisfetes”? I això com hauria de continuar? Per exemple: “… de constatar que els i les alumnes esteu ara capacitats i capacitades…”?
      3. El plural genèric (els qui teniu formació filològica sabeu que les llengües romàniques tenen un gènere femení, marcat, i un altre de no-femení, no marcat), ja no existeix? Vull dir, expressions com ara “els ciutadans”, “els humans” o “els alumnes” ja no inclouen persones dels dos sexes? Hem de considerar, per tant, que si algú diu “els ciutadans”, s’està referint exclusivament als hòmens? És així com expliqueu les regles de construcció de frases?, consideraríeu incorrecte, en un examen, utilitzar expressions genèriques que incloguen tots dos sexes?
      4. Com és que dieu “els i les estudiants” quan no he sentit que ningú diga “estudianta”. Els articles que complementen substantius invariables, també s’han de desdoblar?
      5. Com ensenyeu que s’ha de fer creació literària? Hi ha poesia dobletista? Com s’hi ha de fer la rima; com es manté la mètrica? Pot fer-se prosa literària si desdoblem tots els substantius en masculí i femení, i fem la corresponent concordança verbal? Es pot produir un text fluid d’eixa manera? O esteu ensenyant un estil oral que no té ni pot tindre plasmació literària? Estic segur que haureu reflexionat sobre les implicacions que això pot generar sobre les competències creatives dels vostres alumnes.
      6. El desdoblament s’ha d’aplicar només a persones? O cal que expliquem als xiquets que hi ha girafes i girafs, foques i focs, o gambes i gambs? I si s’aplica només a humans, han d’estar complets? Vull dir, si diem “els i les membres del claustre”, cal també que diguem que “el braç és un membre del cos i la cama és una membre del cos”? En cas contrari, com els expliqueu que la norma s’aplica de manera diferent a uns substantius i a uns altres, per bé que tots tenen gènere gramatical?
      7. Addicionalment, també he sentit que expliqueu que classificar en hòmens i dones no és del tot correcte, perquè hi ha hòmens que se senten dona i viceversa. Com és, doncs, que només desdobleu en masculí i femení? No invisibilitza ningú eixa pràctica? No caldria que desdoblàreu en quatre (o en molts més, si accepteu que el gènere -o el sexe- és una categoria fluida)? Si uses un genèric, hom pot entendre que tothom hi està inclòs; si desdobles en dos, és dicotòmic: o pertanys a una categoria, o a l’altra.
      8. També he observat que teniu preferència per termes com “el professorat” (que significa, o bé ‘tots els professors’, o bé ‘l’exercici de la professió docent’), o “l’estudiantat“. Tots dos són substantius tan masculins com ‘professors’ o ‘estudiants. Com és que el masculí singular és preferible al masculí plural? Quina és la norma?  Hem de dir “la infància” en lloc de dir “els xiquets”,o “la medicina” en comptes d'”els metges”?

Tinc més dubtes al respecte, però no pretenc ser exhaustiu. Estic convençut que tots els aspectes que he citat, i probablement alguns altres que hauré omés, no vos hauran passat desapercebuts abans de prendre la decisió d’incorporar un canvi tan revolucionari als usos lingüístics de l’escola. Des que vos conec, he sentit dir mantes vegades que una llengua replega la saviesa ancestral d’un poble, i la seua manera peculiar de mirar el món. És per això, tal com heu ensenyat als nostres fills, que cal conservar, respectar i promoure les llengües. Entenc, per tant, que abans de prendre la decisió que la manera com els valencians hem anomenat les coses durant segles, s’havia de modificar radicalment, tindreu raons ben sòlides que avalen la vostra decisió. No em puc ni imaginar que algú de vosaltres poguera subscriure la idea que “una llengua reflecteix la saviesa ancestral d’un poble, fins que a mi em dóna la gana de canviar com es diuen les coses”.

Estaré molt agraït de rebre les respostes que em permetran de continuar podent ajudar les meues filles amb les tasques escolars, i sobretot, que m’ajudaran a entendre quin és el nou sistema lingüístic que es genera a partir del moment en què deixem de considerar que el genèric inclou sistemàticament els dos sexes. El fet que, de considerar que les dones queden excloses del plural genèric, se’n diga “llenguatge inclusiu”, el deixarem, si de cas, per a una altra ocasió.

Ajudar els fills

Sense necessitat de prometre-ho per escrit, diria que molts pares (dels dos sexes, per descomptat) miren d’ajudar tant com poden amb les tasques escolars. Això mateix intentava hui, camí de l’escola, quan la filla em demanava què són els registres col·loquial i estàndard.

Com a exemple, li he dit que l’estàndard és el que usen els mitjans de comunicació, i per a il·lustrar-ho, he sintonitzat la ràdio d’Àpunt, en un moment en què el locutor explicava que s’havia arribat a un acord, i continuava dient que hi hauria un nou decret-llei.

El problema és que pronunciava ‘acord’ amb una o tancada, i que ‘decret-llei’ sonava exactament ‘decret-iei‘. Mala sort! No li he pogut donar un exemple d’ús de l’estàndard, perquè es veu que per a treballar com a locutor de ràdio en Àpunt, no cal tindre competència lingüística en la llengua de l’emissora. I sí, la competència fonètica és part de la competència lingüística. I no, no cal exigir-la als parlants individuals, que fan bé d’usar la llengua amb independència de quines siguen les seues habilitats de pronúncia. És als professionals als qui se’ls ha d’exigir competència professional. I si et guanyes la vida locutant per la ràdio, no sembla excessivament destarifat que se’ls demane que siguen capaços de parlar un valencià normatiu i fonèticament correcte.

No m’ha servit per a explicar les diferències entre estàndard i col·loquial, però sí les que hi ha entre una llengua normal(itzada) i una ben anormal(itzada), com el valencià, i també quines són les coses que es podrien fer (i no es fan) si hi haguera una intenció real de contribuir a retornar-li la normalitat.