Entrades

Publicat a

Effective Study Strategies for Academic Success

As the new academic year begins, many students set goals to improve their grades. Here are four key strategies to enhance learning and retention:

1. Embrace Productive Stress

Contrary to popular belief, learning doesn’t always need to be fun. A moderate level of stress can actually improve information retention by increasing cortisol levels, which aids in learning consolidation. Effortful learning is often more memorable.

2. Avoid Multitasking

The human brain cannot effectively focus on multiple tasks simultaneously. When studying or attending lectures, eliminate distractions such as mobile phones. Study in focused blocks of no more than 50 minutes, followed by short breaks.

3. Practice Active Retrieval

Regularly pause to reflect on what you’ve learned. Self-examination through specific questions about the material helps reinforce understanding. While challenging, this method significantly improves retention.

4. Teach to Learn

Explaining concepts to others is an excellent way to solidify your own understanding. This technique benefits both the ‘teacher’ and the ‘student’.

Effective Break Management

During study breaks, avoid screens and opt for physical activities or simple relaxation. This helps prevent mental fatigue and prepares your brain for the next study session.

Overcoming Mobile Phone Dependency

For those struggling to disconnect, try shorter study periods (15-20 minutes) with brief phone checks in between. Gradually increase study time as you build discipline. By implementing these strategies, you’re more likely to achieve better grades and retain information for future use, making your study time truly valuable.

Publicat a

Estudiar bé

Comença el curs acadèmic i molts estudiants fan bons propòsits orientats a augmentar la probabilitat de traure bones notes. Que els propòsits duren més o menys depén, entre altres, coses dels resultats que els proporcionen, de manera que intentaré explicar unes poques coses que poden ser d’ajuda.

La primera és que la idea que el sistema educatiu ha estat transmetent des de fa dècades, que les coses s’han d’aprendre divertint-se i passant-ho bé és nefasta. I sobretot, és falsa. Hi ha sòlides raons neurobiològiques que ho desmenteixen. En condicions naturals, els animals (terme que inclou els humans) retenen millor la informació acompanyada d’un cert nivell d’estrés, que provoca un augment de la concentració de cortisol, una hormona que s’ha demostrat experimentalment que estimula la consolidació de l’aprenentatge. Això vol dir que la informació que ens costa un esforç d’adquirir té més probabilitats de ser recordada. Aprendre no sempre és divertit, ni fa cap falta que ho siga.

La segona és la fantasia de la “multitasca”. Els humans no podem fer més d’una cosa, de les que demanden atenció focalitzada, alhora. Quan, en el transcurs d’una classe mirem –durant només un moment, ens diem– els missatges del mòbil som completament incapaços d’assimilar el contingut que està explicant el professor. Això introdueix un tall en la seqüència d’aprenentatge, de manera que desaprofitem eixa primera repetició, com a base de la consolidació desitjable. És absurd invertir el temps en assistir a una classe i no traure’n tot el rendiment possible.

És per això que, quan ens decidim a estudiar, és molt convenient apartar totes les distraccions, durant el període que hem establert (que mai no ha de ser superior a 50 minuts). Això vol dir apagar el mòbil o deixar-lo fora i també, desconnectar-se d’internet. Quan finalitza el període, convé fer un descans breu (entre 5 i 10 minuts), que serà molt més profitós si no el dediquem a submergir-nos en les pantalles. Per què? Perquè navegar per les xarxes socials o respondre missatges de text fa servir els mateixos mecanismes cerebrals que estudiar i, per tant, en comptes de descansar ens estem sobrefatigant. És molt preferible dedicar el descans a fer alguna activitat física (estiraments, escurar plats, endreçar l’habitació…) o simplement a mirar per la finestra. Qualsevol cosa que no implique continuar saturant el cervell amb tasques que exigeixen atenció focalitzada.

La tercera és segurament la més essencial. Es tracta del que sovint s’anomena recuperació activa i consisteix a parar-se, de tant en tant, a pensar què hem aprés del text que estem llegint. Una manera molt recomanable de fer-ho és autoexaminar-se, és a dir, fer-nos preguntes concretes sobre allò que estem estudiant. Si és una classificació, quantes categories conté? Quin és el nom de cadascuna? De quines en puc recordar el nom? I la descripció? Si el resultat és plenament satisfactori, podem prosseguir i si no, convé tornar a revisar allò que hem llegit. Ja sé que això no és especialment divertit. De fet, és dur i cal esforçar-se per a portar-ho a terme. És precisament per això que és útil.

Em consta que per a molts estudiants, la idea d’estar fora de l’abast del mòbil resulta molt aversiva. Possiblement poden superar la compulsió de consultar-lo cada pocs minuts, establint períodes relativament curts d’estudi (15 o 20 minuts), després dels quals poden fer una mirada al dispositiu, comprovar que el món no s’ha autodestruït durant la seua absència i –ja més tranquils– dedicar la resta del temps de descans a una activitat que realment proporcione repòs al seu cervell i tornar per a un altre període d’estudi eficient . Serà molt més profitós això que no passar hores alternant l’atenció al material d’estudi amb distraccions freqüents centrades en la pantalla del telèfon.

La quarta potser resultarà una mica sorprenent, però és una tècnica altament efectiva per a entendre bé i recordar què hem estudiat. Es tracta de fer de professor i explicar-ho a algú altre. Si aconseguiu fer entendre a algun altre estudiant el contingut que heu treballat, podeu estar segurs que això anirà tant en favor de qui es beneficia de l’esforç explicatiu com de qui el fa.

Si sou capaços d’acumular prou nivell d’autodisciplina com per a forçar-vos a estudiar d’eixa manera, la recompensa més probable seran les notes i la possibilitat de fer ús –en el futur– de la informació adquirida. Això equival a no llançar al fem les hores dedicades a l’estudi.

Publicat a

Pancastellanisme transversal

 

Publicat a Diari la Veu

Últimament, he sentit sovint crítiques als partits de dretes que estan treballant per exterminar el valencià. Són crítiques legítimes i fonamentades. No hi ha dubte que ho volen fer. És important, però, que no ens deixem distraure; un error que, històricament, hem comés sovint els valencianistes. L’atac no ve de l’extrema dreta ni de la dreta. L’atac ve del nacionalisme espanyol, entés de l’única manera en què els partits espanyols l’entenen: el pancastellanisme.

L’equiparació d’estat i llengua i la idea que només el castellà està legitimat per a servir com a llengua de comunicació, han dominat el marc conceptual de tots els partits polítics espanyols; una idea plenament refrendada per la sacralitzada carta magna, que dona un suport inequívoc a la supremacia del castellà i —per tant— dels castellans.

El pancastellanisme és la idea que tot ha de ser en castellà, perquè malgrat el reconeixement constitucional d’autonomies o llengües, l’única manera acceptable de ser espanyol és ser castellà. Castellà de primera si el castellà és la teua llengua d’identificació i de comunicació, o ciutadà de segona si la llengua dels teus ancestres no és la de l’imperi, sinó alguna altra que —ràpidament— qualificaran de dialecte.

Alguns partits, com ara Vox, accepten plenament el pancastellanisme, en fons i forma. Uns altres el disfressen una miqueta per tal de fer-lo més passador, però tots el prenen com a premissa bàsica: es pot parlar de tot i a tothom en castellà; en les altres llengües, només es poden dir algunes coses i només a algunes persones, sempre que no hi haja present cap ésser superior (castellà) que podria arribar a sentir-se ofés.

No ens xoca això quan ho fa Vox o el PP. Tampoc quan ho fa el PSOE (recordeu el president Ximo Puig parlant en castellà a Elx, amb ocasió de la celebració del Misteri), que d’ençà dels seus inicis ha abraçat el nacionalisme espanyol, només amb la dissimulació mínima quan els convé, com ara en algunes campanyes electorals. Ara ja ens hem acostumat també a vore-ho en Compromís, que com més va més gasta el castellà, com correspon a qualsevol partit de l’esquerra espanyola.

Ja vàrem vore com Baldoví se subordinava públicament a un adolescent madrileny, per a explicar-li —en perfecte madrileny— com funcionava el Metro de València (https://www.tiktok.com/@joan_baldovi/video/7212628835588640006) El candidat a presidir la Generalitat valenciana no té cap inconvenient en amagar el valencià quan el partit considera que això convé. També vàrem assistir a l’espectacle de l’anterior síndica del grup parlamentari, Papi Robles, responent en castellà a qui se li adreçava en la llengua de l’imperi, tal com ho farien María José Català, Manolo Mata o qualsevol dels altres representants de l’espanyolisme a les corts valencianes. O a la vergonyosa actuació d’Àgueda Micó intervenint en castellà a les corts espanyoles, fins i tot quan s’ha aprovat l’opció de parlar en valencià. El missatge és ben clar: davant dels amos, t’agenolles i parles castellà. Si algú pensa que això és el comportament d’un líder, deu ser perquè no en deu haver vist cap, de líder, en tota sa vida.

Ignore quins poden ser els càlculs electorals erudits, que els cervells brillants de Compromís han entrevist per a incorporar el pancastellanisme al quefer polític del partit. Potser han arribat a la conclusió que colliran més vots com a apèndix regional de l’espanyolisme d’esquerres, que no defensant els interessos valencians. I, per a ells, no hi ha cap argument més elevat que la caça del vot, al preu que siga: si cal sacrificar el país per a assegurar les poltrones, se sacrifica el país i au! El cas és que la incursió castellanista no és flor d’un dia. Ara, la mateixa Papi Robles, esta vegada en clau municipal del cap i casal, dobla l’aposta en una piulada (https://x.com/papirusa/status/1746143126404702574?s=20) en què se supera i pren la iniciativa per a adreçar-se directament en castellà als valencians, sense necessitat que ningú li ho impose; ni tan sols que li ho demane. Ja no cal, se subordinen per iniciativa pròpia per a deixar ben clara la vocació d’esclaus que els guia.

Deixem d’enganyar-nos: l’amenaça no ve de la dreta, ve del pancastellanisme transversal que es practica en tot l’espectre polític, de Vox a Podemos/Sumar/Compromís, passant pel PP i el PSOE, sense que n’hi haja ja cap excepció en tot l’àmbit parlamentari. No seria difícil concloure que els valencians necessitem un partit valencianista. Un partit capaç de prioritzar els interessos del país per damunt de qualsevol altra temàtica i —sobretot— per damunt de les ambicions individuals dels personatges mediocres que han ocupat les posicions de preeminència en un partit sense nord i sense principis. Un partit format per gent que no s’avergonyisquen de ser valencians, que no amaguen la llengua com si fora una cosa bruta i miserable. Gent que tinga la dignitat suficient per a dir qui són i qui som, per damunt de l’omnipresent electoralisme mesquí, que no té més horitzó que el dels seus culs sòlidament instal·lats a les poltrones que cobegen. L’espai polític del valencianisme ha quedat lliure per deserció manifesta dels anteriors ocupants. Algú hauria d’ocupar-lo.

Publicat a

Acomplexadament valencians

Publicat 05/12/2023: https://www.diarilaveu.cat/opinio/acomplexadament-valencians-518150/

Una de les virtuts més notables de la imposició de les llengües dominants és que invisibilitza els mecanismes pels quals s’imposen. ´És per això que, malgrat que ara mateix hi ha més de 300 lleis i normes vigents que obliguen a usar el castellà en diversos àmbits, la premsa només es fa eco de les escasses normatives orientades a mantindre una mínima presència del valencià en la vida social, com ara l’existència d’assignatures a impartir en valencià, els noms dels carrers a València o unes poques indicacions de trànsit.

Així, la llengua subordinada resulta cada dia menys visible i és més fàcil d’exterminar. El principi bàsic és molt simple, i és ben comú en la naturalesa: allò que no es fa servir, primer s’atrofia i després desapareix. En el cas dels idiomes, els que no fan falta, deixen d’usar-se i moren.

Una manera de fer prescindible un idioma —per molt cooficial que siga— és que tota la informació estiga també disponible en l’altre. Si la disponibilitat és simultània, l’efecte es magnifica. Posem un exemple. Segur que molts hem anat a Irlanda i hem fet coses tan comunes com viatjar en autobús urbà o visitar una superfície comercial. Com es diu ‘eixida’ en gaèlic irlandés? No ho sabem? És curiós, perquè està escrit en totes les portes d’eixida, tant dels busos com de les botigues. I, tanmateix, no ho recordem perquè no ens ha fet cap falta: al costat sempre hi havia la paraula ‘exit’ que tothom coneix i que no demana cap esforç memorístic.

Quan els pocs polítics que fan declaracions en valencià s’esforcen a traduir-les immediatament al castellà par als mitjans de comunicació espanyols (per cert, pagar traductors a preu de salari de polític és una ruïna), fan completament innecessari que els periodistes aprenguen o ni tan sols entenguen el valencià. Subtitular un vídeo en castellà fa totalment innecessari que ningú s’interesse per entendre què hi diuen i alimenta la idea que és possible —i per a alguns, desitjable— viure en la societat valenciana sense haver de relacionar-se per a res amb el valencià.

Si és això el que pretenen, van pel bon camí. Cada vegada hi haurà més gent que vorà el valencià com una nosa perfectament prescindible i cada dia serà més difícil usar-lo amb naturalitat. El valencià i el castellà són llengües perfectament intercomprensibles. Qualsevol castellanoparlant està plenament capacitat per a captar el missatge d’una conversa o d’un vídeo en valencià. Quan li afegim subtítols en castellà, estem dient alt i clar que no fa cap falta que facen ni el més mínim esforç per entendre la llengua dels valencians: tot allò que direm en valencià estarà també en castellà, però no viceversa.

És com estar constantment demanant disculpes per ser valencians. Com si eixa condició fora un pecat o una vergonya per la qual s’han de fer perdonar; un luxe superflu que només mantenen de cara a la galeria, mentre pensen que, en període electoral, encara pot proporcionar-los alguns vots. Uns vots que els donaran una certa quota de poder, que empraran per a residualitzar encara més el valencià, a força de fer-lo perfectament prescindible.

Els partits acomplexadament valencians han facilitat i continuaran facilitant molt l’ascens de partits desacomplexadament antivalencians, que —quan arriben al poder— no tenen cap dubte a l’hora d’imposar la seua llengua per terra, mar i aire, sense cap concessió a l’altra. Ells no traduïxen les seues declaracions, ells no fan vídeos en castellà i els subtitulen en valencià. La política covarda la deixen als seus aliats estratègics, que els aplanen el camí cap al seu objectiu d’aconseguir que ser valencià no siga més que una forma particular de ser castellà.

Publicat a

Territori hostil

Quan faig una conferència m’assegure que la meua intervenció no s’allargue més de 50 minuts. Primer perquè és el límit màxim de temps en què un adult pot mantindre l’atenció efectiva i, segon, perquè sovint el diàleg és la part més interessant de l’acte.

Fa poc, a Montcada (l’Horta Nord) parlava de l’hàbit de la submissió lingüística, que és l’autèntic pas avant en l’extermini d’una llengua. Com qualsevol altre hàbit, l’adquirim gràcies a la repetició i a les recompenses. En principi, les recompenses ens poden vindre de fora, ja siga en forma de premi (rebre algun estímul agradable) o de reforçament negatiu (eliminar algun estímul desagradable). No és cap secret que si sempre parles en castellà, mai no te trobes en cap dificultat comunicativa: als castellans —òbviament— els pareix fantàstic i els valencians —sistemàticament— no hi posen cap problema.

Quan un ja hàbit s’ha instal·lat, la importància de la recompensa decau i, tot sovint, és completament autoadministrada: es tracta només de què ens diem a nosaltres mateixos. És per això que vaig finalitzar la meua intervenció demanant que deixem de premiar-nos per parlar en castellà. Que deixem de dir-nos que ho fem perquè som “educats”, “oberts”, “flexibles” i “respectuosos”. Ho fem perquè ho hem aprés, perquè hem interioritzat una subordinació abjecta que se’ns menja la dignitat. Ho fem perquè tenim por i no perquè siguem moralment impecables.

En iniciar el diàleg, com sol passar, hi hagué unes quantes intervencions molt sucoses. La gent sol explicar les solucions que ells han trobat al mateix problema i, sovint, escolte aportacions de molt d’interés. És normal. Els humans som especialment bons a l’hora de resoldre problemes recurrents i, qui té un interés sincer en mantindre’s en valencià sol trobar maneres de fer-ho, que funcionen.

Un dels assistents, en canvi, no explicà les seues solucions, sinó les grans dificultats que trobava en l’exercici del seu treball. Es tracta d’un advocat que treballa, no a Madrid, sinó a la Ciutat de la Justícia de la ciutat de València. Explicà com, després d’estar almorzant amb col·legues de professió i parlant en valencià, quan es posaven la toga (o fins i tot quan només la duien al braç) giraven sobtadament al castellà com si algú haguera fet sonar una campaneta pavloviana. L’anècdota il·lustrava a la perfecció el tema de la conferència. Un senyal ambiental (la toga) disparava una conducta apresa (parlar castellà), que quedava reforçada perquè ni els jutges ni els altres advocats no li posaven cap dificultat.

Per contra, a ell, quan feia l’intent de parlar valencià a la sala, li havia passat de tot, des de jutges cridant-lo “a l’ordre” fins a companys —tan valencianoparlants com ell— que el miraven malament, com si estiguera cometent algun pecat imperdonable. Fa molts anys que viu en la mateixa circumstància i encara no s’ha rendit. Per poc que veu alguna escletxa ho intenta, per bé que el resultat més habitual és la frustració.

Me’n vaig anar d’allà pensant en l’abast de les diferències individuals entre humans. Hi ha qui, en les condicions més favorables, fins i tot quan té la paella pel mànec, se sotmet caninament al castellà i, damunt, ho justifica dient-se coses boniques i hi ha qui, en les condicions més adverses i amb tot un sistema d’innegable matriu colonial —el judicial— funcionant de manera descaradament hostil al valencià, no deixa d’intentar-ho. Seria fantàstic trobar algun sistema per a transferir la dignitat de gent a qui li’n sobra a tants altres, que no en deuen tindre ni el mínim record de què era això.

 

 

 

 

Publicat a

O dignes o subordinats

Dimarts passat, la meua filla, de 17 anys, anà a fer la compra al supermercat Charter de Massalfassar. En passar per caixa li demanen la targeta de Consum i com que no la duia damunt, dictà el DNI a la caixera. “En castellano!”— li ordena la treballadora. Ja sabem que quan el client parla valencià, no sempre té la raó. Ella li diu que preferix parlar en valencià; s’esforça a fer-se entendre, li mostra els números amb els dits i fins i tot li fa la traducció de “sis”, que deu ser impossible d’entendre quan en el teu idioma es diu “seis”. Però ella no està interessada en resoldre cap suposada dificultat comunicativa i  torna a ordenar-li que li parle en castellà.

La meua filla està nerviosa i se li escapa alguna llàgrima. Immediatament, la caixera es posa a plorar i adopta el rol de víctima, com si no fora ella qui havia usat l’imperatiu amb una clienta, i com si no fora ella qui està impedint el ritme normal de passar per caixa, a còpia de mentir dient que no entén uns simples números. Al mateix temps, la caixera, entre sanglots impostats, crida una altra treballadora “Mari, ven que esta niña no me quiere hablar en castellano!”. D’entre la gent que fa cua ixen veus, no per a defensar una menor de la manipulació evident d’una adulta, sinó per a dir-li que  és “irrespectuosa i radical” i que “per respecte” li hauria de parlar en castellà. Són persones del poble,  perfectament valencianoparlants. O potser hauria de dir “perfectament valencianocallants”.

La submissió lingüística, un hàbit adquirit inicialment per coacció, s’ha acabat convertint en un automatisme per a la immensa majoria de la població valencianoparlant. No és estrany. Ho aprenem des de ben xicotets, quan els nostres pares canvien al castellà cada vegada que algú se’ls adreça en eixa llengua. Veiem com els nostres mestres, els mateixos que (en el millor dels casos) parlen en valencià en classe, tarden segons a demanar “un cortado” a la cafeteria de l’institut. Al País Valencià, pel que fa als usos lingüístics, allà on mirem no trobem models positius. No veiem ni autoritats, ni famosos, ni un sol representant polític de cap partit, que mostre públicament un mínim de dignitat lingüística: tots són mesellament submisos al castellà.

Els hàbits s’aprenen per repetició i es mantenen per les recompenses que proporcionen. Deu ser per això que quan gent com la que hi havia a la cua del Charter se subordina sistemàticament a qualsevol interlocutor castellà com si fora el seu amo, els agrada molt dir-se que ho fan perquè són mot “respectuosos”, “educats” o “flexibles”. Eixa és la recompensa que n’obtenen. Però l’obediència abjecta no té res a vore amb eixes paraules tan ben sonants. Té a vore amb la por. I ja entenc que és molt més agradable pensar de tu mateix que eres respectuós i no senzillament covard; molt més covard que una menor d’edat que fa real el seu dret a parlar el seu idioma, al seu poble. Un símptoma ben evident d’eixa covardia és prendre partit per qui està en la posició més forta: la de la llengua imposada.

Què és concretament el que cal “respectar”? El dret d’algú a guanyar-se la vida a Massalfassar —un poble ben valencianoparlant, d’uns 2000 habitants— mentre s’entesta a ignorar fins i tot els números de l’u al deu? El dret d’eixa senyora a ignorar el valencià i a menysprear-lo  ha de passar pel damunt del dret de la gent del poble a parlar-lo? Hem de creure’ns que el seu dret a dir en veu alta que a ella el valencià ni li agrada ni li importa, mereix més respecte que el dret de la meua filla a parlar en valencià? I d’això en voleu dir “respecte”? El respecte comença per nosaltres mateixos. Si no som capaços de deixar de subordinar-nos caninament a gent que de cap manera no està per damunt de nosaltres, qui ens respectarà?

Jo mateix he passat sovint per aquella mateixa caixa. Mai no m’han demanat de repetir res en castellà. I no ho han fet perquè m’entenen. Perquè qualsevol castellanoparlant amb una intel·ligència normal està sobradament capacitat per a entendre, no sols els números, sinó tota una conversa en valencià i perquè no es tracta de cap dificultat de comprensió. Es tracta d’una voluntat d’imposició que és inacceptable. Inacceptable per a qualsevol que, com la meua filla, tinga una mínima dignitat personal i nacional. Malauradament, la imposició és perfectament acceptable per a la colla de subordinats vocacionals que esperaven el seu torn per a sotmetre’s mansament a l’autoritarisme d’una caixera de supermercat.

Per a comportar-se amb dignitat cal estar disposat a afrontar conflictes i això, ni tan sols quan ho fem civilitzadament, no és fàcil; fa mandra i fa por. Però el cost personal i col·lectiu que comporta acatxar sempre les orelles és molt alt. Si superem les incomoditats i assumim que els nostres drets són —com a mínim— igual de vàlids com els drets dels altres, la recompensa ens arribarà prompte. Comportar-se amb dignitat, amb respecte per allò que som, allibera una força que és imprescindible per a la vitalitat de les persones i dels pobles.

Publicat a

Continuem sent inferiors

Els valencians continuarem sense tindre el dret que se’ns atenga en valencià, ni tan sols a l’administració pública. Un dret que tots els castellans tenen plenament reconegut i poden fer efectiu en qualsevol lloc. Era això la “igualtat” que cloquejaven dia sí dia també els sepulcres emblanquinats que ens han governat durant huit anys? O això correspon més aïna al concepte de “diversitat”? Som diversos perquè uns tenen drets i els altres -els valencians- no? Celebrem la diversitat, doncs!

No, no és una sorpresa. Molta gent ho havia vist vindre quan, d’ençà del primer moment van camuflar la idea de fer una política lingüística a favor del valencià, darrere del paraigua mel·liflu del “multilingüisme”. Quin multilingüisme? Necessitàvem una direcció general per a promoure moltes (multi) llengües? Que potser estan en perill l’àrab, el rus o el romanés? Si algunes llengües, com ara l’amazic o el quítxua ho estan, no és a casa nostra que s’han de salvar i no és la nostra responsabilitat salvar-les. La nostra responsabilitat és defensar la nostra cultura, que no és millor que les altres, però tampoc no és pitjor ni més prescindible. I els únics que la podem salvar som nosaltres. Cap altre país no crearà una direcció general per a protegir el valencià. Veritat que no?

El desgavell que s’ha perpetrat durant huit anys no ha estat ni improvisat ni casual, sinó ben planificat. Quin altre sentit podia tindre posar un pusil·lànime al capdavant d’una direcció general que podria haver resultat decisiva? Si hi haguera hagut alguna intenció de fer accions efectives en favor del valencià, hi havia —dins del mateix partit que la va assumir— gent sobradament preparada i amb les característiques ètiques i de personalitat que convenien. En comptes d’això es va optar per un perfil ridículament baix i submís, per tal d’aparentar que es feien coses mentre es deixava tot tal com estava. Imagine que l’objectiu devia ser amagar la llengua per tal d’arrapar uns vots als rivals electorals més immediats. I que —amb la curtedat de mires i el cinisme que els ha caracteritzat—no tingueren el menor escrúpol en sacrificar qualsevol cosa per tal d’aconseguir-ho.

Ara ens diran que la terrible i extrema dreta voldrà carregar-se la llengua. Què faran? Posaran locutors incapaços de pronunciar el valencià a dir les notícies d’À Punt? Parlaran en castellà a totes hores? Es carregaran la immersió lingüística a les escoles? No, que tot això ja ho han fet els salvadors de la pàtria que ara abandonen despatxos i cotxes oficials. Seran més bel·ligerants contra el valencià? Probablement sí. Ho seran més obertament, però realment és això el que importa? De veres preferim que ho facen com ho ha fet el Botànic? D’amagatotis i explicant-nos sopars de duro?

El mes que ve tornen les eleccions i se’ns presentaran una vegada més com l’alternativa única per a salvar la llengua i el país. Ens diran que és o ells o la desfeta. Després de passar-se dos legislatures fugint d’estudi i sense fer ni un sol pas avant que fora significatiu, actuaran exactament com si pensaren que els valencians som uns imbècils a qui es pot enganyar indefinidament. Uns imbècils que en tenen prou amb promeses vanes i brindis al sol, mentre es neguen rotundament a fer cap canvi legislatiu que aproxime els drets dels valencians als dels castellans. S’ho pensen amb raó? Ens els tornarem a creure?

 

Publicat a

Els “jefes” i els caps

https://www.diarilaveu.cat/opinio/13873/els-jefes-i-els-caps 

L’eslògan de Compromís que he vist al lateral d’un autobús diu “Este bus no està a Madrid, els nostres “jefes” tampoc”. Segurament han fet servir un castellanisme perquè el terme correcte, “caps”, és massa polisèmic i els hauria proporcionat un devessall de comentaris sarcàstics que s’hauran volgut estalviar. No deixa de ser significatiu el recurs al castellanisme, també en el terreny lingüístic.

Tal com jo ho veig, el problema és precisament que els seus caps (1. m. ANAT. Part superior del cos humà … on es troben els principals centres nerviosos i òrgans dels sentits) es mouen en un marc mental netament madrilenyocentrista. Deu ser això el que explica el tuit del 18 de març, que diu: “Des de 1965 @rtve ha retransmés sempre la cremà de les #Falles pel primer canal. Enguany, per primera vegada la nostra festa queda relegada a La 2, un menyspreu intolerable cap als valencians, de nou, des de Madrid. Exigim una rectificació i al Govern que depure responsabilitats!”.

Demanen depuracions perquè una televisió espanyola, amb seu a Madrid, ha decidit canviar de canal la retransmissió de la nit del foc! Que no tenen el cap a Madrid, diuen! És que la dignitat d’un acte faller depén de la retransmissió de TVE? Si no ens donen importància els mitjans espanyols, no en tenim? Eixa és la idea d’un partit que es publicita electoralment negant la seua dependència de Madrid? Si hi ha algun premi estatal a la coherència, li l’haurien de donar al responsable de les xarxes socials de Compromís. Com a argument en el seu favor, cal dir que el PP ha fet exactament la mateixa reivindicació (https://twitter.com/ppcv/status/1637065124379762688?s=20). Quina casualitat, no?

Deu ser això el que explica que al llarg de dos legislatures hagen fet una política lingüística netament orientada a no molestar els seus caps (4.m. i f. Persona que ocupa un lloc de preferència en una empresa, en una activitat, en una col·lectivitat…). Com també que s’hagen assegurat de no col·locar cap cap (3.m. Talent, coneixement, trellat) privilegiat al capdavant d’una àrea tan delicada. Fer una política lingüística a favor del valencià podria haver ferit sensibilitats cabdals, com ara les que tenen el cap i els caps a Madrid, sense manies . I això sí que no! Irritar els amos és l’últim que vol un bon cànid lleial. Era molt millor parapetar-se darrere del “multilingüisme” per a intensificar la reducció a la insignificança social del valencià, que ha constituït un magnífic corol·lari als esforços castellanitzadors dels governs anteriors.

Es faria massa llarg llistar tot el ventall de subordinacions practicades davant del poderós Madrid, tant en sentit metafòric com literal. Els xecs en blanc que han signat són un mètode infal·lible per a fer evident que no paga la pena negociar amb ells, perquè el seu vot ja el tenen a la butxaca, pel simple procediment d’esmentar “la dreta”. Regalar el vot a l’esquerra espanyolista per a evitar que hi puga governar la dreta espanyolista és una manera segura de ser irrellevant i de perdre el respecte de rivals, aliats i saludats. És un excel·lent exemple de valencianisme de pandereta, que mostra ben clarament que en contra del que resa l’eslògan, els seus caps sí que són a Madrid, per molt que s’esforcen per publicitar el contrari.

Per això soc de l’opinió que necessitem un partit valencianista que no siga una secta col·leccionista dels ‘ismes’ més de moda, que ja incorpora a bastament l’esquerra espanyolista, i que fan que l’únic que els hauria de distingir, el valencianisme, haja quedat tan diluït que costa molt de trobar-ne algun exemple. ¿Qui defensarà, en les pròximes eleccions, el valencianisme que Compromís ha deixat caure tan estrepitosament? ¿Hi haurà algun partit que no tinga el cap a Madrid?, ¿algun que no estiga obsessivament focalitzat en assegurar que alguns culs amics troben seients confortables a canvi de renunciar estrepitosament a exercir de valencians?

 

Publicat a

La mindundítica lingüística

Publicat al Diari La Veu del País Valencià: https://www.diarilaveu.cat/opinio/13711/la-mindunditica-linguistica  

Ja em perdonareu el neologisme del títol. He dubtat prou abans de decidir-me per això per a referir-me a una activitat governamental que s’hauria de dir ‘política lingüística’… si fora política, i no pura irrellevància autosatisfeta.

Una anàlisi detallada de què s’ha fet en matèria de llengua durant les legislatures en què Compromís ha estat a càrrec de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme serà molt necessària, i probablement es farà en breu. No és això el que pretén este article.

En política sol ser bona idea buscar persones que, quan ocupen un càrrec, el prestigien. Em sembla que la tònica general en estos anys de govern progressista no ha estat ben bé eixa. Més aïna fa la impressió que han col·locat gent còmoda (còmoda per als seus superiors), que lluny de mostrar una ambició decidida per dur a terme la missió encomanada, s’han destacat per la voluntat ferrenya d’ancorar-se a la cadira, quan no d’aspirar a una altra encara més molla.

Ara que ha faltat Josep Maria Espinàs, que va convertir l’anècdota en tota una categoria literària, voldria retre-li un modestíssim homenatge explicant només una de les múltiples misèries quotidianes que ens afecten als qui mantenim l’estrambòtica intenció de viure en valencià com si no fórem ciutadans de segona.

Recentment s’ha implementat un nou carril a l’autovia A7. Es tracta del carril de l’esquerra que, en alguns trams queda reservat per a autobusos i per a vehicles d’alta ocupació, abreujats com a VAO. No puc opinar sobre la conveniència de la mesura, i se m’escapa qui i com controlarà que només els VAOs utilitzen el carril en qüestió. Ara bé, tota la senyalització, fixa i mòbil, està exclusivament en castellà. Ni una mínima concessió a la llengua dels indígenes.

Ja sé que això és competència de la Direcció General de Trànsit, dependent del govern espanyol. Em consta. Com em consta que fer política és precisament això: negociar amb qui té les competències per tal que els teus objectius es puguen dur a terme. Fer política lingüística seria haver parlat amb els responsables i haver aconseguit que el valencià estiguera present en la nova senyalització. Això és el que faria algú que ocupa un càrrec a fi i efecte de dur a terme una acció política, per a la qual ha estat elegit. Quan tens algun pes específic, negocies; quan eres un mindundis, no t’escolta ni Déu.

Òbviament, no és el que fa algú que vol continuar ocupant el càrrec, si és que les pròximes eleccions ho permeten, i per tal de facilitar-s’ho, genera el mínim malestar possible als seus superiors, a costa —per descomptat— de ser fidel a la màxima de tot polític irrellevant i llepasabates: “ni una mala paraula, ni una bona acció”.

L’anècdota banal del nou carril és una al·legoria del que ens ha aconseguit la política perpetrada (o potser seria millor dir-ne ‘avortada’) des de la DGPLiGM. Podria ser que l’esforç intel·lectual de trobar un nom suficientment pompós i rimbombant haja exhaurit les (sens dubte altes) capacitats dels responsables de l’organisme, o pot ser que algunes altres raons expliquen la completa insignificança en què s’ha mogut tots estos anys, en què ha legitimat plenament la supremacia del castellà i la creixent insubstancialitat de la llengua pròpia dels valencians.

Quan això ho feia el PP, una formació obertament madrilenyista, tothom ho trobava normal. Molts dels que així ho entenien, tenien l’esperança que si mai eixe sector de l’activitat de govern estava en mans del valencianisme, s’aprofitaria la finestra d’oportunitat per a recuperar part del terreny perdut. I potser tenien raó: si haguera estat en mans del valencianisme polític.

Ha estat una decepció de proporcions escandaloses comprovar com han fet tot el que calia per a greixar el camí de baixada del valencià cap a la inexistència, mentre continuaven practicant sense vergonya la política del ‘queguapastàs‘ (consistent a celebrar en les xarxes socials que bons amiguets són i com de bé s’ho passen junts, com si això tinguera cap mèrit polític o afectara de cap manera el benestar de la ciutadania), i aplicant els mecanismes totalitaris de la cancel·lació contra qualsevol, que no valide la indecència narcisista de les seues accions.

Els humans sempre ens expressem en tot allò que fem. Generalment, més enllà del punt que realment ens agradaria. Una política mindundis, irrellevant i covarda només pot ser producte d’individus covards. Fer-se irrellevants i meréixer el qualificatiu poc ortodox de ‘mindundis‘ són, probablement, simples conseqüències de la seua covardia profunda i essencial. Això sí, ara quan comence el període oficialment electoral (realment, no n’hi ha cap que no ho siga per a qui entén la política com un mitjà per a col·locar-se), tornaran a demanar-nos el vot amb l’argument que s’estimen molt la llengua i que són necessaris per a mantenir-la viva. Si ho diuen molt fort i amb molta passió, segur que hi ha algú que s’ho torna a creure.

 

Publicat a

Estereotips

 

https://www.diarilaveu.cat/opinio/11905/estereotips

Fa dècades que se sent parlar dels estereotips en termes negatius, com a coses que caldria evitar sempre. Etimològicament, el terme prové del grec “stereós” (sòlid), i de “typos” (impressió fixada o motle). La Viquipèdia els defineix com a ” imatges mentals i construccions socioculturals sense base científica, fruit de l’herència cultural, d’opinions i prejudicis sobre determinades persones”. I diria que està bastant assumit que un pensament que evite els estereotips seria més correcte i tindria més opcions de copsar correctament la realitat.

El primer dubte que m’assalta fa referència a qui té la capacitat d’introduir els estereotips. Si foren nous, podríem dir que algú que tinga un gran poder de control sobre alguns mitjans de comunicació de masses tindria alguna oportunitat d’encunyar i popularitzar estereotips. Però els estereotips no són de creació recent. Els podem trobar en obres de totes les èpoques, i referits a tota mena de grups humans: dones, hòmens, estrangers, vells, jóvens… Com s’haurien pogut estendre a partir de les maquinacions d’un grup reduït de conspiradors, en temps en què la transmissió d’informació estava enormement limitada?

No tinc resposta a eixa qüestió. Fonamentalment perquè no m’ho crec, que siga així com funciona. Una de les capacitats més notables del cervell humà (no és exclusiva, però sí que està especialment desenvolupada en la nostra espècie) és la de detectar regularitats. Els patrons repetitius no ens passen desapercebuts. El cervell els registra àvidament, perquè proporcionen informació rellevant, és a dir, útil per a la supervivència i la reproducció; les dos úniques coses que —de fet, en ordre invers— determinen l’evolució, i configuren la naturalesa intrínseca de cada espècie.

Quan els nostres ancestres observaven que el sol eixia sempre per un costat i es ponia per l’altre, podien traure partit d’eixe coneixement. I és cert, això passa el 100% de les vegades, i en canvi, amb uns altres fenòmens també estereotipats no passa el mateix. Els animals de què ens podíem alimentar no acudien al riu sempre (100%) a la mateixa hora ni al mateix lloc. I tanmateix, el patró més freqüent (el lloc i l’hora més habituals) resultava detectable, i apreníem a esperar-los i a aprofitar la nostra capacitat de predicció per a alimentar les criatures i garantir la pervivència de la tribu. Per tant, eixa capacitat de detectar patrons repetitius i de convertir-los en fonts de coneixement passava de pares a fills perquè els qui la posseïen en gran manera es reproduïen més, i eren més capaços de mantenir viva la prole.

És eixa mateixa facultat, la de detectar regularitats i actuar en funció d’això, la que porta un cambrer a observar que la major part de les vegades en què una parella formada per home i dona demana una beguda amb alcohol i una sense, és l’home qui vol la consumició alcohòlica. Això es converteix en una regla per al cambrer, perquè estalvia poder computacional, i perquè s’esdevé un hàbit (parlaré dels hàbits en un altre article). Òbviament, no sempre l’encerta —recordem que no cal que la regularitat ho siga el 100% de les vegades. N’hi ha prou que siga útil sovint. Si, a més, pot corregir-se quan no l’encerta, les condicions estan servides, i l’estereotip (motle sòlid) s’instaura perquè resulta avantatjós.

És temptador pensar que això respon a un prejudici maliciosament introduït per un obscur grup de manipuladors poderosos, i hi ha qui troba gran plaer en acusar els cambrers que actuen així de tota classe d'”ismes” pejoratius. Cadascú és lliure d’esquinçar-se les vestidures per allò que li vinga de gust, i d’exhibir la seua puresa ideològica mitjançant crítiques d’aspecte radical que, a més a més, tenen l’avantatge que no comporten cap risc (el sindicat de cambrers mai no es querellarà contra els il·luminadets que els acusen de perversitat ideològica). L’explicació més senzilla, però, no pot ser eixa. Els patrons regulars (repetitius) que ens estalvien despesa cerebral (atenció, temps, energia) tenen tots els números per a esdevenir hàbits i facilitar-nos la conducta amb gran independència de les decisions conscients i de les opcions ideològiques.

Vol dir això que els estereotips són certs, que els catalans són agarrats, els valencians meninfots i els irlandesos borratxos? Per si de cas cal puntualitzar-ho, no. Com més nombrós i divers (qualitats que van juntes) siga el grup a què fa referència l’estereotip, més opcions de trobar individus que no s’hi ajusten. Els estereotips, com els prejudicis, només funcionen com a elements d’una primera aproximació. De fet, deixem d’usar-los quan accedim a informació més detallada sobre algú. Creure —en termes generals— que els francesos són estirats (per posar un cas) no impedirà que puguen conéixer un francés que ens caiga bé i no ens semble gens estirat. Quan disposem d’informació concreta sobre un individu, el nivell d’anàlisi focalitzat en el grup a què s’adscriu, decau en favor del coneixement més precís i fiable.

La conveniència d’aplicar-los depén molt de la situació que afrontem. En condicions de perill, comportar-se d’acord amb l’estereotip sol dur a la comissió d’errors de tipus 1, o falsos positius. Cometem un fals positiu quan assumim que un individu és perillós quan, en realitat no ho és. El fals negatiu, en canvi, seria actuar com si no fora perillós, quan sí que ho és. Resulta evident que les conseqüències del segon tipus d’error són més greus, i és per això que el primer és el més freqüent.

També hi ha moltes situacions en què el risc és molt baix i, per tant, no aplicar l’estereotip pot proporcionar més avantatges. El cambrer pot preguntar per a qui és cada consumició, amb una mínima inversió de temps extra, perquè actuar ràpidament no és en absolut essencial en tal situació. En canvi, quan veus algú amb aspecte sospitós i has de decidir ràpidament si canvies de vorera o no, la velocitat de reacció és essencial, i deixar-se dur per l’estereotip (home jove malvestit = possible agressor) apareix com una opció recomanable.

Potser sona complicat, però seria un estereotip inacceptable afirmar que els crítics compulsius dels estereotips no tenen capacitat cognitiva suficient per a entendre un concepte complex com el que s’acaba de presentar. I, per tant, com que la cosa no sembla especialment perillosa, suspendré el meu prejudici i renunciaré a aplicar l’estereotip que em duria a pensar que no ho entendran, i que aplicaran algun (des)qualificatiu de caràcter ideològic al meu argument, que és el que fan habitualment quan no entenen qualsevol comportament humà.