Matarranya silenciat

La bellesa del Matarranya és sòlida, contundent. Amplis espais poblats del verd acerat d’unes oliveres polides i endreçades, al costat de bosc espés i poblets menuts (que pots recórrer sense trobar-hi ningú), posseïdors orgullosos d’esglésies i castells monumentals, esplèndids.

El parlar de la gent recorda molt el dels Maestrats valencians o les terres de l’Ebre. El ‘lo‘ i el ‘natros‘ esguiten una parla genuïna i musical, que la meua oïda identifica fàcilment amb el paisatge honest, sense disfresses, que embolcalla les carreteres, sovint estretes i poc mantingudes.

Tant jóvens com vells es comuniquen així entre ells, com ho han fet durant tants segles. De moment, no els han fet callar. No serà, però, per manca d’esforç. La toponímia oficial sovint oculta el nom propi de les poblacions. La Sorollera esdevé ‘Cerollera’; la Vall del Tormo, ‘Valdetormo’, Bellmunt és ‘Belmonte de San José’, i costa trobar algun lloc secundari on la sonoritat rotunda de Vallderoures no s’haja transformat en ‘Valderrobles’.

Al paisatge urbà i de carretera, els noms propis han deixat pas a una toponímia bastarda, que es pretén única, que complementa els esforços del sistema escolar per cultivar el monolingüisme. A Bellmunt, per exemple, un cartell explicatiu ens informa que ‘Belmonte’ era “antíguamente, Bellomonte”. Es veu que mai no ha estat Bellmunt, que és com l’anomenen els habitants.

A Vallderoures, l’oficina de turisme ofereix visites guiades al’espectacular conjunt que formen l’església de Santa Maria Major i el castell-palau. En preguntar en quins idiomes està disponible l’àudio de la visita, ens responen que en castellà, anglés i francés. La meua cara de sorpresa no sembla inquietar ni poc ni molt la senyora que atén el taulell d’informació.

A la part de fora, una jove a qui he sentit parlar fa un moment en la meua llengua, i que té una identificació de guia turística penjada al coll, ens confirma que les visites guiades són exclusivament en castellà. I ho fa amb un argument que ens deixa gelats: “Estem en Aragó”— diu. Estic a punt de dir-li: “I per tant, ho fas en aragonés, no?”. En comptes d’això, li pregunte si en la llengua que estem parlant —la seua i la meua– no hi ha cap visita, i em repeteix — sense incomoditat visible— que som a l’Aragó.

En anglés i francés —en canvi— sí que n’hi ha, de visites. Deu ser que són també llengües aragoneses? Probablement ens hauria explicat que eixes llengües eren per als turistes. Que potser els turistes no podem parlar la llengua que ella mateixa parla? Serà que valencians, catalans i andorrans no mereixem la mateixa consideració com a turistes? Que potser ens fan algun descompte, atés que no ens donen el mateix servei que als altres?

Ens vam quedar sense visitar el castell. Ho podríem haver fet en castellà, o en anglés o en francés, però trobem que ens hauríem sentit incòmodes. En comptes d’això, vam passejar per la preciosa vila, vam escoltar la sonoritat amable del parlar dels seus habitants, i vàrem gaudir de la imatge en espill de les cases sobre la tensa superfície del riu. Tornarem a Vallderoures, i al Matarranya; una comarca molt recomanable, malgrat la rotunda invisibilització de la seua llengua.

Pseudodiagnòstic

 

Fa temps queem crida l’atenció la manera com proliferen termes d’aparent vocació  diagnòstica. M’estic referint a coses com ara “ecoansietat” o qualsevol dels múltiples mots acabats en “fòbia”.  (homofòbia, transfòbia, aporofòbia, gerontofòbia…).

Cal reconéixer que les categories diagnòstiques (les de veritat) també són etiquetes. Es justifiquen, però, en la mesura en què permeten la selecció i aplicació de distints tractaments. No es tracta d’etiquetar per a calmar alguna classe d’ànsia, sinó de fer-ho perquè el fet d’identificar un transtorn enquadrat en una categoria concreta, facilita als professionals una aproximació eficaç i eficient al tractament que convé aplicar.

És eixe el cas amb les etiquetes que he esmentat en el primer paràgraf?Algú considerat com a gerontofòbic té realment por dels vells, tal com suggereix el terme “fòbia”? (El diccionari el defineix com a “por patològica a determinats objectes, situacions o persones”). En cas afirmatiu, a partir de quina edat, els té por? És independent de l’aspecte i el grau de bona conservació de la persona? Tots els vells fan la mateixa por? Podem aplicar el mateix questionament a totes les “….fòbies” que han proliferat últimament.

La meua impressió és que totes eixes etiquetes no tenen ni valor, ni tan sols vocació diagnòstica. Ans al contrari, són termes nascuts per a desqualificar, en un context en què la solidesa dels arguments i la capacitat discursiva dels individus han estat substituïts per la consideració d’heretge de tot aquell que no se sotmet als dogmes dominants del grup de referència.

Així com “ateu” o “heretge” eren els arguments del fonamentalisme religiós que ha imperat durant molts segles, “homòfob”, “transfob” o “misògin” ho són de l’actual. Ja no cal entrar al contingut de què diu aquella persona. Si el seu discurs es desvia del recte procedir que deriva de qualsevol dels dogmes vigents, un bon adjectiu ens estalvia la faena d’haver d’escoltar i, si es pot, contradir els seus arguments.

Convindreu amb mi que és molt més econòmic! Ho pots fer fins i tot per Twitter. I no cal ni que conegues la persona, ni que entengues com pensa, ni que t’interesses pels fets o les raons que podrien sostindre els seus arguments. Fets? A qui li importen els fets? Si no estàs d’acord amb mi, ha de ser per la teua condició “qualsevolcosafòbic“, que -òbviament- et desqualifica per a opinar sobre el tema.

Això, tot i que pot paréixer que no, s’adiu perfectament amb una altra de les imbecil·litats de nova collita: no pots opinar d’un tema, si no formes part dels afectats directes. Així, només les dones poden opinar de feminisme, només els gais d’homosexualitat, i… supose que només els pacients de càncer (i no els investigadors o els metges) poden parlar de càncer. Es poden dir bajanades més grosses, però no sembla fàcil, la veritat.

El complement perfecte és que, fins i tot quan formes part del col·lectiu, si la teua opinió és dissident, no és perquè tu ho pugues vore honradament d’una manera distinta, o perquè la teua experiència t’ha conduit a pensar-ho així. En absolut! És perquè estàs alienat, perquè has interioritzar la ideologia patriarcal, o perquè estàs manipulat.

Eixa circularitat, que tanca amb pany i forrelat la possibilitat que tu i els teus no tingueu raó, no és un invent nou. Ho han fet totes les religions: si acceptes el dogma i t’hi sotmets gustosament, seràs dels nostres i t’acceptarem. Si no, et declararem heretge (dissident), ateu (descregut) o endimoniat (manipulat). En qualsevol dels casos, el tractament és la foguera.

Temps arrere era foc real, i ara és només virtual; cert. El fanatisme subjacent, tanmateix, té la mateixa intensitat, i es val dels mateixos mecanismes. I el pànic al debat és idèntic: ni els vells ni els nous inquisidors no suporten un debat obert i sincer sobre els seus catecismes. S’estimen infinitament més aplicar una bona etiqueta inapel·lable.

 

 

Educación emocional (II)

Aunque existe debate sobre cuál es el orden en que se producen, se acepta universalmente que las emociones se componen de tres partes: experiencia subjetiva, respuesta fisiológica y respuesta conductual.

La experiencia subjetiva puede provocar diversas emociones en una misma persona, y las emociones que cada uno experimenta pueden ser distintas. Por ejemplo, ante una pérdida o un desengaño, una persona puede sentir rabia y otra puede experimentar una intensa tristeza.

La respuesta fisiológica es el resultado de la reacción del sistema nervioso autónomo, que controla las respuestas corporales involuntarias y activa la conocida reacción de lucha o fuga (Fight or fly, que correctamente debería ser Fight, fly or freeze). Es fácil entender cómo esas respuestas fisiológicas inmediatas, asociadas a emociones básicas (como la sorpresa, el asco o el miedo) nos han ayudado a sobrevivir a lo largo de la historia.

El aspecto conductual es la expresión observable de la emoción. Puede incluir sonrisas, muecas, suspiros, y otras muchas reacciones, que dependen en parte de las normas sociales y de los rasgos de personalidad. Las respuestas conductuales son importantes para mostrar a los demás cómo nos sentimos, y se ha demostrado que también afectan al bienestar individual. La conclusión de varios estudios es que expresar las emociones en  respuesta a estímulos  es más saludable que reprimirlas.

Esto no quiere decir que sea legítimo (o recomendable) expresar siempre lo que sentimos. El aprendizaje del control de las emociones (la influencia del córtex orbitofrontal sobre la amígdala) tiene lugar a lo largo de nuestra crianza, y todos aprendemos cuándo nos conviene disimular, y cuándo podemos expresar lo que sentimos, sin ponernos en peligro .

Esto es lo que podríamos considerar que es la educación emocional, y se imparte en casa, en la escuela, en la calle, con la práctica de los deportes… No es necesaria ninguna asignatura específica porque toda la educación (formal e informal ) es educación emocional. No hay forma de separar las emociones (recordémoslo: unas respuestas complejas evolucionadas para interactuar eficazmente con el entorno) del aprendizaje, en cualquier ámbito.

¿Qué es lo que quieren decir con ‘educación emocional’? ¿Qué debe explicarse a los alumnos cómo deben reaccionar frente a todos los estímulos posibles? ¿Que se les deben enseñar cuáles son las “reacciones correctas” a unos determinados estímulos? ¿Qué es necesario asegurar respuestas “positivas” o “adecuadas” frente a los contenidos de las asignaturas? ¿Cuáles serían esas respuestas? ¿Y quién decidiría cuáles son las positivas o adecuadas?

La definición que he encontrado: “La educación emocional es una innovación
educativa que se justifica en las necesidades sociales. La finalidad es el desarrollo de competencias emocionales que contribuirán a un mejor bienestar personal y social” (Bisquerra, 2003), no proporciona respuestas claras a esas preguntas.

En mi opinión, el riesgo de que tal asignatura pueda convertirse en una herramienta más de adoctrinamiento ideológico, es elevado. A los humanos nos resulta difícil separar cualquier área de nuestra conducta de la ideología que profesamos. ¡De acuerdo! Pero al igual que el método científico se orienta a contrarrestar el sesgo básico de nuestro cerebro, que es darnos sistemáticamente la razón, la educación debería orientarse a transmitir conocimientos útiles (filosofía incluida: pensar bien  es muy útil), de la forma más distanciada de la ideología (y más aproximada al conocimiento científico) que sea posible.

Educació emocional (II)

Encara que hi ha debat sobre quin és l’ordre en què es produeixen, s’accepta universalment que les emocions es componen de tres parts: experiència subjectiva, resposta fisiològica i resposta conductual.

L’experiència subjectiva pot provocar diverses emocions en una mateixa persona, i les emocions que cadascú experimenta poden ser diferents. Per exemple, davant d’una pèrdua o un desengany, una persona pot sentir ràbia i  una altra pot experimentar una intensa tristesa.

La resposta fisiològica és el resultat de la reacció del sistema nerviós autònom, que controla les respostes corporals involuntàries i activa la coneguda reacció de lluita o fugida (Fight or fly, que correctament hauria de ser Fight, fly or freeze). És fàcil entendre com eixes respostes fisiològiques immediates, associades a emocions bàsiques (com ara la sorpresa, el fàstic o  la por) ens han ajudat  a sobreviure al llarg de la història.

L’aspecte conductual és l’expressió observable de l’emoció. Pot incloure somriures, ganyotes, sospirs, i moltes altres reaccions, que depenen en part de les normes socials i dels trets de personalitat. Les respostes conductuals són importants per a mostrar als altres com ens sentim, i s’ha demostrat que també afecten el benestar individual. La conclusió de diversos estudis es que expressar les emocions en  resposta a estímuls  és més saludable que no reprimir-les.

Això no vol dir que siga legítim (o recomanable) expressar sempre allò que sentim. L’aprenentatge del control de les emocions (la influència del córtex orbitofrontal sobre l’amígdala) té lloc al llarg de la nostra criança, i tots aprenem quan ens convé dissimular, i quan podem expressar allà que sentim, sense posar-nos en perill.

Això és el que podríem considerar que és l’educació emocional, i s’imparteix a casa, a l’escola, al carrer, amb la pràctica dels esports… No cal cap assignatura específica perquè tota l’educació (formal i informal) és educació emocional. No hi ha manera de separar les emocions (recordem-ho: unes respostes complexes evolucionades per a interactuar eficaçment amb l’entorn) de l’aprenentatge, en qualsevol àmbit.

Què és el que volen dir amb ‘educació emocional’? Que s’ha d’explicar als alumnes com han de reaccionar front a tots els estímuls possibles? Que se’ls han d’ensenyar quines són les “reaccions correctes” a uns determinats estímuls? Que cal assegurar respostes “positives” o “adequades” front als continguts de les assignatures? Quines serien eixes respostes? I qui decidiria quines són les positives o adequades?

La definició que n’he trobat: “L’educació emocional és una innovació
educativa que es justifica en les necessitats socials. La finalitat és el desenvolupament de competències emocionals que contribuiran a un millor benestar personal i social” (Bisquerra, 2003), no proporciona respostes clares a eixes preguntes.

En la meua opinió, el risc que una tal assignatura puga convertir-se en una eina més d’adoctrinament ideològic, és elevat. Als humans ens resulta difícil separar qualsevol àrea de la nostra conducta de la ideologia que professem. D’acord! Però igual com el mètode científic s’orienta a contrarestar el biaix bàsic del nostre cervell, que és donar-nos sistemàticament la raó, l’educació s’hauria d’orientar a transmetre coneixements útils (filosofia inclosa: pensar bé  és molt útil), de la manera més distanciada de la ideologia (i més aproximada al coneixement científic) que siga possible.

 

 

Educación emocional (I)

Las emociones han sido objeto de estudio de muchas disciplinas a lo largo de la historia. En las últimas décadas, la neurociencia ha estado en condiciones de aportar importantes clarificaciones al respecto, que hay que tomar en consideración, antes de aplicar el calificativo “emocional” a cualquier cosa, como si eso le conferirá un valor añadido.

El psicólogo estadounidense Paul Ekman, famoso por haber demostrado que la expresión facial de las emociones básicas es universal (todas las culturas las expresan de la misma manera), las define así: “Las emociones son un proceso, un tipo particular de valoración automática influenciada por nuestro pasado evolutivo y personal, en el que sentimos que algo importante para nuestro bienestar está produciendo, y un conjunto de cambios psicológicos y comportamientos emocionales comienza a hacer frente a la situación. ”

Compartimos los circuitos cerebrales responsables de las emociones, no sólo con los otros primates, sino con los mamíferos en general. Los centros cerebrales que las regulan suelen considerarse incluidos en el término funcional “sistema límbico”, que incluye estructuras como el hipocampo o la amígdala, estrechamente implicadas en la memoria y la expresión emocional, respectivamente. La función fundamental del sistema emocional es proporcionar una respuesta inmediata a los distintos tipos de situaciones en las que la rapidez puede aportar ventajas importantes (o la lentitud puede provocar pérdidas significativas). Por ejemplo, experimentar miedo, sin necesidad de completar todo el proceso que requeriría hacer una evaluación cognitiva -más lentamente de la situación, nos puede salvar la vida.

Las emociones no son detectores infalibles (después de habernos apartado de lo que habíamos tomado por una serpiente venenosa, podemos comprobar que no era más que un trozo de tubo de plástico), pero -como en muchos otros ámbitos- los errores por exceso (falsos positivos) son más convenientes que los contrarios. Si no era una serpiente y hemos huido, sólo hemos consumido unas pocas calorías extra. Si -por el contrario- era una serpiente letal, y no nos hemos apartado, habríamos perdido la vida.

Conviene destacar que se trata de un sistema, y ​​de unas estructuras cerebrales, que -lejos de ser exclusivamente humanas- compartimos con el resto de los mamíferos, que -lógicamente- se benefician igualmente de poseer un sistema de respuesta rápida. Como se educan las emociones? La respuesta simple es que no se educan. O incluso, que no conviene “educarlas”. Como sistemas automáticos de respuesta, no necesitan entrenamiento, y los principales beneficios que nos aportan derivan -precisamente- de su carácter automático, que es lo que les proporciona la capacidad de responder rápidamente.

¿Quiere decir esto que no aprendemos a controlar las emociones? En contra de lo que se pensaba antiguamente, las emociones y la razón no son actividades separadas. Ni siquiera son separables, como explica magistralmente Antonio Damasio en “El error de Descartes”. Una de se estructuras más emocionales del cerebro es el córtex orbitofrontal; la porción de la corteza prefrontal que se sitúa inmediatamente detrás de las órbitas de los ojos. Sus conexiones dirigidas a la amígdala son de carácter inhibitorio. Es gracias a esto que, cotidianamente, somos capaces de reprimir la expresión de impulsos que sí experimentamos, y no llegamos a expresar, como decir a nuestro interlocutor que la broma que ha hecho no nos hace ninguna gracia, o que no nos interesa nada la historieta que está contando.

Aprendemos a controlar las emociones mientras estamos haciendo otras cosas, como atender a un profesor, discutir con un amigo o jugar con un grupo de personas. Las reglas sociales, y diría que especialmente aquello tan descuidado actualmente como las buenas maneras (saludar cuando llegamos aun lugar, callar mientras otro habla, dar las gracias y decir ‘por favor’, …) son excelentes maneras de potenciar la influencia del córtex prefrontal (cognición, racionalidad, planificación …) sobre la amígdala (impulsos rápidos, expresión conductual de la emoción).

Cuando nos enfrentamos a una tarea difícil o costosa Por ejemplo, un problema de matemáticas con una solución que no es nada intuitiva), podemos aprender a superar la frustración con persistencia, en lugar de hacerlo con ira o con tristeza. Esto es educación emocional, y no requiere ningún tipo de focalización en la parte más emocional del proceso. Al contrario, la función del maestro sería centrar la atención sobre los aspectos más estrictamente racionales y procedimentales de la manera de resolver el problema.

Esto demanda, por parte del maestro, un conocimiento profundo de la materia, y una madurez suficiente como para servir de modelo. No hay, en cambio, ninguna especialización en el funcionamiento del sistema emocional, ni focalización en que debe sentir o cómo debería sentir el alumno. De eso ya se ha encargado la historia, tanto la evolutiva como la individual.

Los maestros sólo deben conocer bien su materia y sber como impartirla. En el transcurso de la evolución, el sistema de respuesta emocional de los humanos se ha desarrollado para ser moderadamente controlable por parte de la corteza prefrontal, que es -precisamente- la vía que hay que utilizar para incrementar el control emocional; una de las características de lo que tradicionalmente se ha conocido como maduración.

Educació emocional (I)

Les emocions han estat objecte d’estudi de moltes disciplines al larg de la història. En les últimes dècades, la neurociència ha estat en condicions d’aportar importants clarificacions al respecte, que cal prendre en consideració, abans d’aplicar el qualificatiu “emocional” a qualsevol cosa, com si això li conferira un valor afegit.

El psicòleg americà Paul Ekman, famós per haver demostrat que l’expressió facial de les emocions bàsiques és universal  (totes les cultures les expressen de la mateixa manera), les defineix així: “Les emocions són un procés, un tipus particular de valoració automàtica influenciada pel nostre passat evolutiu i personal, en què sentim que alguna cosa important per al nostre benestar s’està produint, i un conjunt de canvis psicològics i comportaments emocionals comença a fer front a la situació.”

Compartim els circuits cerebrals responsables de les emocions, no sols amb els altres primats, sinó amb els mamífers en general. Els centres cerebrals que les regulen solen considerar-se inclosos en el terme funcional “sistema límbic”,  que  inclou estructures com l’hipocamp o l’amígdala, estretament implicades en la memòria i l’expressió emocional, respectivament.

La funció fonamental del sistema  emocional és proporcionar una resposta immediata als distints tipus de situacions en què la rapidesa pot aportar avantatges importants (o la lentitud pot provocar pèrdues significatives). Per exemple, experimentar por, sense necessitat de completar tot el procés que requeriria fer una avaluació cognitiva -més lenta- de la situació, ens pot salvar la vida.

Les emocions no són detectors infalibles (després d’haver-nos apartat d’allò que havíem pres per una serp verinosa, podem comprovar que no era mes que un tros de tub de plàstic), però -com en molts altres àmbits-  els errors per excés (falsos positius) són més convenients que els contraris. Si no era una serp i n’hem fugit, només hem consumit unes poques calories extra. Si -per contra-  era una serp letal, i no ens n’hem apartat, hauríem perdut la vida.

Convé destacar que es tracta d’un sistema, i d’unes estructures cerebrals, que -lluny de ser exclusivament humanes- compartim amb la resta dels mamífers, què -lògicament- es beneficien igualment de posseir un sistema de resposta ràpida.

Com s’eduquen les emocions? La resposta simple és que no s’eduquen. O fins i tot, que no convé “educar-les”. En tant que sistemes automàtics de resposta, no necessiten entrenament, i els principals beneficis que ens aporten deriven -precisament- del seu caràcter automàtic, que és el que els proporciona la capacitat de respondre ràpidament.

Vol dir això que no aprenem a controlar les emocions? En contra del que es pensava antigament, les emocions i la raó no són activitats separades. Ni tan sols no són separables, com explica magistralment Antonio Damasio en “L’error de Descartes”. Una de es estructures més emocionals del cervell és el córtex orbitofrontal; la porció de l’escorça prefrontal que se situa immediatament darrere de les órbites dels ulls. Les seues connexions  dirigides a l’amígdala són de caràcter inhibitori. És gràcies a això que, quotidianament, som capaços de reprimir l’expressió d’impulsos que sí que experimentem, i no arribem a expressar, com ara dir al nostre interlocutor que la broma que ha fet no ens fa cap gràcia, o que no ens interessa gens la historieta que està explicant .

Aprenem a controlar les emocions mentre estem fent altres coses, com ara atendre a un professor, discutir amb un amic o jugar amb un grup de persones. Les regles socials, i diria que especialment allò tan descuidat actualment com les bones maneres (saludar quan arribem aun lloc, callar mentre un altre parla, donar les gràcies i dir ‘per favor’, …) són excel·lents maneres de potenciar la influència del córtex prefrontal (cognició, racionalitat, planificació…) sobre l’amígdala (impulsos ràpids, expressió conductual de l’emoció).

Quan ens enfrontem a una tasca difícil o costosa Per exemple, un problema de matemàtiques amb una solució que no és gens intuïtiva), podem aprendre a superar la frustració amb persistència, en lloc de fer-ho amb ira o amb tristesa. Això és educació emocional, i no requereix cap mena de focalització en la part més emocional del procés. Ans al contrari, la funció del mestre seria centrar l’atenció sobre els aspectes més estrictament racionals i procedimentals de la manera de resoldre el problema. Això demanda, per part del mestre, un coneixement profund de la matèria, i una maduresa suficient com per a servir de model.

No cal, en canvi, cap especialització en el funcionament del sistema emocional,  ni cap focalització en què ha de sentir o com s’hauria de sentir l’alumne. D’això ja s’ha encarregat la història, tant l’evolutiva com la individual. Els mestres només han de conéixer bé la seua matèria i sber com impartir-la. En el transcurs de l’evolució, el sistema de resposta emocional dels humans s’ha desenvolupat per a ser moderadament controlable per part de l’escorça prefrontal, que és -precisament- la via que cal utilitzar per a incrementar el control emocional; una de les característiques d’allò que tradicionalment s’ha conegut com a maduració.

 

 

 

 

Haiku evolucionista

Tradició

A l’hora del corteig, 

el paó sempre dubta

si li convé més desplegar les seues plomes,

o pentinar amorosament les de la femella

que li té el cor captivat.

 

El dubte, però,

és un rival molt feble

per a tota una Tradició Paónica,

tan consolidada.

Dia de rec

L’horta sumava d’aigua, de bon matí. Les sèquies corrien desbocades i alegres, i dels tarongerars brollaven els sons guturals i sincopats de llengües nord-africanes.

La terra, que tot just dos dies abans es trencava en escletxes d’aspra sequera, somreia ara amb la cara ben molla i la barba humida, d’un verdor insultant. Junt als camions i les furgonetes, s’amuntegaven basquets de plàstic, regularment emplenats pels collidors, que maldestrament abocaven cabassos  de taronges, que tot sovint rodaven per terra, acaçades pel mahumorat treballador, que maleïa entre dents.

Amb passes llargues, impulsades pel clac-clac monòton i incessant dels meus bastons, travessava tot eixe paisatge vegetal i humà, mentre deixava que els pensaments (molts dels que tinc em fan mal) fugiren del meu cap, en direcció cap on siga que van pensaments, somnis, sentiments, records, i tota mena de matèries volubles i inconsistents, com els plans que fas i refàs mentre la vida simplement passa.

La veïna

Molt abans de saber que era la meua veïna d’enfront, a l’altra banda del carrer, ja m’havia fixat en ella, al gimnàs. D’uns quaranta anys, amb un físic cuidat, s’exercitava  sempre amb un posat industriós i una expressió concentrada. Exercicis sovint sofisticats, executats quasi sempre en silenci, amb una precisió que sovint reclamava l’adjectiu ‘professional’.

Tot i que sempre ens saludàvem, si més no amb un gest del cap, només una vegada la vaig vore parlar durant l’entrenament. Mantingué una conversa breu amb un adolescent de 50 anys i veu profunda que, mentre confessava en veu alta que era un poc autista, es destacava -sense competició propera- com la criatura més social de tota la sala. En acabar, això sí, quan jo ja me n’anava, solia trobar-la a la porta, fent la xarradeta amb un home rapat d’una seixantena d’anys, que encaixava perfectament amb la coneguda figura del confident inofensiu.

Me la imaginava aleshores com una dona casada, mare d’un o dos fills, i amb un marit atlètic i exitós. Fou durant el confinament que vaig descobrir que vivia enfront de mi, en una casa de generosa terrassa, i amb un marit no gens atlètic que fuma calmosament mentre arruixa les plantes de bon matí.

Tot just hui he vist que ella també fumava. No ho hauria dit mai… ni té cap més importància, clar! Qui espera -a hores d’ara- cap coherència en la conducta dels humans? I qui sap si el plaer que ella en trau no la compensa amb escreix?

Quan la mire, torne a vore la dona esforçada i persistent, amb un cos escrupolosament cuidat, i un caràcter callat que em resulta agradable. De qualsevol manera, mai no hi he estat tan a prop com per a sentir la pudor de tabac.

 

Prize Fighting

No era rar que vinguera gent a vore els entrenaments. De fet, per aquella època hi havia dos escalons que feien de grades, a la vora del tatami, ocupats generalment per amics o familiars d’algun judoca. L’home aquell, en canvi, no havia saludat ningú, ni vaig vore que cap dels meus companys el reconeguera. I ja feia uns quants dies que arribava cap al final de l’escalfament, i seia pacientment durant tot l’entrenament, amb un posat d’atenció intensa.

És per això que el vaig reconéixer, o més ben dit, que no em xocà que em saludara uns dies més tard, quan vam coincidir a la barra de Gestalguinos, un pub que jo solia freqüentar els caps de setmana.

-M’agrada molt com lluites—em va abocar tot just després que ens saludarem.

-Gràcies— li vaig dir—. Ja saps, perquè ho has vist, que al meu club n’hi ha uns quants que són més forts que jo.

-Més forts, potser, però tu poses l’ànima en cada combat, i m’agrada molt la teua tècnica.

No era la primera vegada que rebia compliments per la tècnica. Des que era un xiquet, mai no havia estat entre els més forts de la meua categoria, i supose que això et fa progressar tècnicament: les coses no ixen si no és que hi apliques la forma més estrictament correcta. Normalment, els elogis venien d’antics judokes, que enyoraven temps passats en què la condició física no era tan decisiva com ho és ara, i apreciaven que algú que no destacava per la seua musculatura guanyara medalles. L’home aquell, en canvi, no em pareixia un judoka, i tampoc no era especialment antic (la veritat és que tindria uns 40 anys, que -en aquell moment, als meus 23- sí que em semblava una edat avançada), així que li ho vaig preguntar.

-No, de judo no n’he fet, però entenc un poc de combats. Diguem que m’he dedicat prou al món de la boxa, i … altres coses.

Això de les altres coses em va deixar un poc intrigat. La boxa, en canvi, em resultava més familiar des que, uns mesos arrere, havia començat a practicar-la amb un mestre improvisat, un camioner d’uns 50 anys, que amb la seua veu rogallosa de fumador i d’amatent amant de la cassalla, m’ensenyava els rudiments del noble art, com ell l’anomenava quan es volia fer l’interessant.

-Té bona ‘pegà’ el xiquet—solia dir, adreçant-se a mon pare, en les poques ocasions en què jo aconseguia connectar un colp, que em pensava que havia de ser definitiu i que el tombaria de tos.

En canvi ell, cada volta que em tocava amb un dels seus ‘jabs’ que no pareixien res de l’altre món, em feia mal, i em venien unes ganes enormes de llançar-me damunt d’ell i estrangular-lo. No ho feia, clar! El judo m’havia ensenyat a ser disciplinat i respectuós, i a banda (o sobretot), em feia vergonya reconéixer que aquells colpets sincopats em produïen tant d’efecte. Ell mai no em pegava fort, i supose que ho podria haver fet amb una certa facilitat.

-Alça les mans, xiquet! Que de Cassius Clay només n’hi ha un, i a tu te tocaran la careta!

La cervesa que havia demanat, arribà, i amb una inclinació del cap vaig fer saber al meu company de barra que me’n tornava amb els meus amics, a la taula on Mau i Quique encadenaven partides ràpides d’escacs, entre glops de cervesa, manotades al rellotge, i calades profundes als porros que els passaven. Ho anomenaven ‘narco-chess’ i podien passar-se hores així; les mateixes que jo em passava mirant-los, meravellat per aquell esport de combat aparentment incruent però potser cruel com cap altre per a l’amor propi, que es desplegava al ritme frenètic de les partides contra el rellotge.

No va ser fins un parell d’hores més tard que em vaig adonar que el paio encara estava a la barra, amb el posat natural de qui hi passa moltes hores. Ja em disposava a pagar el meu compte i a donar la nit per acabada, quan em va invitar a fer-ne una amb ell.

-No bec molt— li vaig dir—. Ho pagues molt car al tatami.

-Fas molt bé!—demana’t una coca-cola o aigua o el que vulgues.

Ho vaig fer, i ell no tardà gens a dir-me allò que, evidentment, devia fer temps que volia dir-me.

-T’interessaria guanyar uns bons diners?— m’amollà, convençut que això mantindria el caliu de la conversa.

Era evident que allò m’interessaria. Em guanyava la vida fent algunes classes de judo escolar; una faena que podia compatibilitzar amb les classes a la universitat, i els entrenaments. Allò em donava per a sobreviure, però guanyar diners no era un objectiu que em poguera resultar indiferent.

-Depén de com— vaig respondre, convençut que estava a punt d’escoltar alguna proposta il·legal.

-Lluitant, clar. Com si no?

La idea de guanyar diners per competir, en aquell moment encara estava molt lluny, no sols d’existir, sinó de ser ni tan sols imaginada. Alguns dels meus amics es guanyaven uns dinerets fent de porters a sales de festa i discoteques (“fent de goril·les”—ho anomenàvem entre nosaltres). A mi no m’ho havien oferit mai, cosa no gens sorprenent si tenim en compte que el meu aspecte no resultava suficientment intimidador. De manera que el vaig deixar que s’explicara, i vaig acabar sabent que, de manera completament clandestina (i per tant, perfectament il·legal, tal com havia sospitat), s’organitzaven uns combats sense regles, en què les apostes eren molt fortes, i es podien guanyar molts diners.

-Quan dius ‘molts’, de què estem parlant?

-Entre 50 i 100.000 pessetes per combat —em respongué. Això, si no és que apostes tu mateix, i en guanyes més.

Eixos eren, definitivament, molts diners per a mi; fent classes tardaria mesos a guanyar eixa quantitat.

-Què vol dir ‘sense regles’? —vaig voler saber, amb una certa aprensió per la possible resposta.

Em feu saber que, fora de ficar els dits als ulls, mossegar o els colps baixos, no hi havia res prohibit. Es lluitava sense camisa ni sabates, i tot valia, excepte les armes, blanques o no. El combat només s’acabava quan un dels dos es rendia, o estava incapacitat per a continuar.

-Per què jo?— vaig voler saber, conscient que en el meu grup d’entrenament hi havia gent que encaixaria millor en aquell perfil.

La resposta em semblà sincera:

-Perquè no pareixes tan bo com eres, i això farà que aposten fort contra tu. Podríem guanyar molts diners en el primer combat, si tens un rival que semble molt més fort que tu.

-… o que ho siga— vaig afegir, convençut com estava que quan algú pareix més fort, generalment és perquè és més fort (la famosa dita «les aparences enganyen» no passa de ser un engany aparent).

-Clar! D’això es tracta. Si algú cobrix les travesses contra tu, n’hi haurà molts que voldran fer uns dinerets apostant a cavall guanyador. Podem traure’n un bon pessic!

El “podem” em va escamar —plural sospitós per anònim— i vaig voler saber a qui es referia. De resposta, no en vaig traure cap, però vaig saber que a mi em garantirien 10.000 duros (ell parlava així, en duros) només per lluitar («l’important és participar» solia dir-se…als perdedors), i 10.000 més si guanyava. A part d’això, jo era lliure d’apostar tants diners com volguera.

-Això sí, si apostes contra tu i et deixes guanyar, no voràs ni un duro… i segurament no voràs res més, tampoc.

Allò sonà com una amenaça. Probablement perquè era una amenaça.

-No m’interessa —li vaig amollar.

-Tens por?

Si això m’ho haguera dit ara, tants anys més tard, li hauria dit tranquil·lament que sí, que era veritat que allò em feia por. Que malgrat que em dedicava a això, i que en termes generals, em considerava capaç de guanyar a qualsevol (especialment si no era un judoka), la idea m’espantava una miqueta. O un poc més. A 23 anys, però, no m’agradava reconéixer que res, i menys un combat, em feia por, i ho vaig negar.

-Si tinguera por, em dedicaria al parxís i no al judo, no trobes?

Mira xaval (primera vegada que usava un terme així per a adreçar-se a mi), açò no és el judo. El paio que tindràs davant no sabria ni com saludar, i voldrà guanyar-te amb tot el lleu. I no hi haurà cap àrbitre que pare el combat si et fas sang o se’t descorden els pantalons.

– Què et penses que a les competicions de judo va la gent a fer amics, o què? —m’estava començant a emprenyar el seu tonet resabut.

– Oblida-te’n de les competicions! Tindràs davant un verro, que pesarà deu o dotze quilos més que tu, i no tindrà ni puta idea de què és o què sap fer un judoka. Es pensarà que només t’ha de fotre unes hòsties i fer-te una cara nova, o llançar-se damunt de tu, i fer que et rendisques. Si t’ho muntes bé, en uns pocs segons pots endur-te una pasta.

Amb un cert ‘savoir faire’, ho deixà en aquell punt i em donà una targeta de visita on només hi havia un nom, Daniel, i un número de telèfon. Ni cognoms, ni adreça ni res més. Em vaig quedar plantat a la barra, mentre ell girava cua i eixia per la porta sense mirar arrere. No em va agradar que em diguera ‘xaval’, però allò d’uns segons i una pasta se’m va quedar enganxat com una d’eixes absurdes cançons publicitàries, que no acaben d’anar-se-te’n del cap, per molt que ho intentes.

-Posa’m una altra cervesa, Vicent— vaig fer, decidit a ignorar el deute que el tatami —més prompte que tard— em reclamaria.

_____________________________________________________

La quantitat de cotxes aparcats em va fer mala espina. De sobte vaig sentir que m’havia ficat en un embolic massa gros per a mi. Al capdavall, tampoc no eren tants diners a guanyar, i els diners tampoc no eren tan importants. D’una banda sentia les mateixes sensacions que abans d’una competició, però no era ben bé igual. Hi havia alguna cosa més, que no trobava quan em preparava per a competir. I crec que era la por. Una por descarnada, sense maquillatge. No ‘ansietat precompetitiva’, ni cap d’aquelles etiquetes elegants que estudiàvem en les classes de psicopatologia. “És ansietat quan no hi ha una amenaça real que justifique la resposta de pànic”— ens explicaven els professors. Bé, ací hi havia una causa real i ben real: ‘sense regles’ vol dir que et poden trencar el coll d’un colp ben connectat. 

I jo ja sabia el mal que fan els colps de puny, fins i tot quan l’altre porta guants, que no seria el cas. Els guants de boxa tenen la funció real de protegir les mans de qui pega. Un colp de puny al pòmul pot trencar la mà que el pega tan fàcilment —o més— com la cara que el rep. Ara bé, no eren precisament les meues mans les que em preocupaven. No seria pegant com jo podria guanyar allò, si és que podia. Em preocupava molt més la meua cara, i que ell es poguera trencar les mans pegant-me no em servia de cap consol.

Vam aparcar la vespa baix d’un fanal, un dels pocs punts en què hi havia llum. L’adreça que el tal Daniel m’havia donat era una nau perduda en un dels polígons industrials més poc transitats de l’extraradi de València, al terme de Catarroja. M’havia fet acompanyar per Toni, un company d’entrenament més jove que jo, amb la promesa que no ho diria a ningú. L’havia triat a ell perquè anar a soles no pareixia una gran idea, i perquè era el nano més introvertit i silenciós del club. Si algú podia guardar un secret, era ell. Probablement, encara que no li haguera dit que era un secret, no n’hauria parlat amb ningú. Poc practicant del pràctic art de l’oratòria, no ho practicava pràcticament mai, això de xarrar. Tot i això, li vaig dir que no em donara cap instrucció des de la banda. Jo tenia un pla d’acció, que passava per no revelar quina classe de lluitador era. Sent alt i prim, mai no he tingut això que la gent identifica com a “pinta de judoka”, i per una vegada, volia que això jugara a favor meu.

L’interior de la nau em va acabar d’acollonir. Una llum zenital, procedent d’un plafó cònic, com un d’eixos capells xinesos, només que més gran, penjava d’un cable llarg, enganxat a una de les bigues metàl·liques que sostenien el sostre d’uralita. El fum dels cigarrets es caragolava en la frontera entre llum i foscor, i la remor que se sentia no arribava a ser escandalosa, com si tothom estiguera imbuït de la clandestinitat i el mal rotllo —per a mi— que l’escenari encomanava. Hi havia unes quantes dones, totes acompanyades, però majoritàriament eren hòmens, més o menys panxuts i decididament fumadors, els que s’havien aplegat en aquell indret llardós, que ara, amb tanta humanitat congregada, havia esdevingut també morbós. En un moment, vaig sentir con tots els ulls es posaven damunt meu. Una sensació virtualment tàctil, com si uns dits de fum em recorregueren la pell de manera no gens virtuosa, mentre aquella gent em mirava, i la remor de paraules s’atenuava per uns instants.

Daniel s’acostà a mi i, sense més cerimònia ni salutació, amb l’aire professional de qui ha vingut a fer faena, em va dir que em preparara. No sabria dir si allò em sonà com una admonició o com una espècie de condol. En tot cas, tingué la virtut de glaçar-me cor i fer-me sentir, ara sí, com em sentia abans de les competicions: amb formigues que em recorrien de dalt a baix, i la sensació que no hi havia, dins de mi, cap força que em poguera servir: sents els braços i les cames tan lleugers, tan buits, que et sembla impossible que en uns pocs minuts estiguen en condicions d’ajudar-te a disputar un combat; i molt menys, a guanyar-lo. Tant era així que em vingueren al cap les paraules del meu mestre: “La competició comença quan et veuen els adversaris, i tindràs la mateixa por si la mostres com si no: no la mostres!”. Bé, ací només n’hi hauria un, d’adversari, i encara no l’havia vist.

Vore’l —fet i fet— no millorà gens les coses. Era un paio fornit, amb una cara angulosa i poc expressiva, d’ulls un poc massa junts i celles un poc massa poblades. Tenia una esquena ampla, i poderosa, i quan es llevà la camisa deixà vore uns braços musculats i uns pectorals que semblaven una cuirassa. Estava acostumat a enfrontar-me a rivals físicament més forts que jo. Normalment, però, no em treien 15 kg, que és el que vaig calcular mirant-lo (en aquella època, no solia equivocant-me al jutjar el pes d’algú a simple vista), i això eren dos categories de pes per damunt de la meua. I sobretot, no solien tindre aquell aspecte de rebordonit delinqüent de raval.

Em mirava fixament, tal com se sol fer abans de lluitar, per a mostrar a l’altre que no li tens por, i que estàs decidit a passar-li per damunt, i que no t’intimida gens el seu posat ferotge o la seua aparent indiferència (que de tot n’hi ha). Tot això també ho sabia fer jo, després de més d’una dècada de participar en competicions de judo. Aquell dia, però, el meu pla era un altre. Per una vegada, em convenia que ell pensara que sí que li tenia por. Més encara, volia que ell creguera que la meua especialitat era el karate, de manera que em vaig col·locar els cascos del walkman i em vaig concentrar a fer un escalfament fet d’estiraments i colps de peu a l’aire. La idea era que, sabent-se més fort que jo, si aconseguia fer-lo pensar que jo intentava defugir el cos a cos, ell mateix vindria a buscar-lo. 

Si s’acostava a mi prou per a agarrar-lo bé, no tindria problema per a dur-lo a terra, d’una manera o una altra. I si d’alguna cosa jo estava segur en aquella època, era de poder fer-me amb qualsevol, lluitant en terra. Quan dos persones es barallen, sempre acaben anant a terra en algun moment. Si saps com fer-t’ho, després d’eixe moment ja no n’hi haurà cap altre. L’únic problema seria que fora un lluitador de lliure o de grecoromana, que també en sabien, de lluitar en terra, i podien ser molt forts i molt resistents. Les seues orelles, però, no ho deixaven vore: eren perfectament normals, sense els bonys que la medicina anomena “orella de lluitador”, i que és una clara mostra d’haver passat moltes hores lluitant. Clar que les meues tampoc no tenien eixe estigma, i jo sí que sabia lluitar en terra. 

Tot això, i més, tens temps de pensar si t’ho permets. I pensar no ajuda gens a guanyar combats. Era per això que jo preferia escoltar música abans de competir, i mai no passava el temps parlant amb uns i altres, o deixant-me anar amb tota mena de pensaments.

Em costava, però, no mirar-lo a la cara. No sols per pur hàbit sinó perquè vols saber a què t’enfrontes, i els ulls solen contindre una bona dosi d’informació al respecte. Refugiat en la privacitat de la música individualista, em vaig privar de mirar-lo tan bé com vaig poder, mentre em concentrava en els meus estiraments i en imitar els moviments que tantes vegades havia vist a la classe de karate que precedia els nostres entrenaments del dissabte de matí: Mae-Geri, Yoko-Geri, Mawashi-Geri. El Carmina Burana retronava —sincopadament rítmic— només per a les les meues oïdes, alié a la sordidesa que ens envoltava: “O Fortuna velut luna statu variabilis, semper crescis aut decrescis vita detestabilis…”

Ja he dit que hi havia poques dones. El que no he dit és que justament una d’elles se’m va acostar. El primer que vaig vore foren els seus ulls verds i repintats, damunt d’un vestit massa formal i massa elegant per a l’antre en què ens trobàvem. El vestit s’aferrava a un cos d’aquells que mon pare hauria definit com a ‘escultural’, i que el tio Pasqual de Meliana hauria qualificat segurament com a pertanyent a ‘una dona estructural i molt esterilitzada’. Abans d’obrir la boca, que no per pintada era menys sensual, m’allargà un bitllet de 5000 pessetes (Daniel n’hauria dit “mil duros”). Amb un gest inequívoc de les manicurades mans m’indicà que em llevara els auriculars, i llavors m’amollà, a cau d’orella: 

-“N’hi ha més, d’on ha eixit eixe, si guanyes”. 

Mirant-la de prop vaig pensar que aquell gest que he definit com a inequívoc podria ser l’única cosa no equívoca capaç d’emanar d’ella.

El seu perfum em va desconcentrar, però no tant com la veu poc aguda, i la impressió que —vés a saber per què vaig tindre— que s’havia tret el bitllet de l’escot. A ella sí que la vaig mirar als ulls verds (i no a l’escot del color temptador —supose— de la carn revelada), i vaig vore que, malgrat la roba cara, el maquillatge i el pentinat de senyora, no devia arribar als 30 anys. L’única raó perquè una xica jove es disfresse de madura és perquè té un home més vell, vaig pensar, amb l’agilitat erràtica —si no errònia, o les dos coses a una— que l’estrés precompetitiu atorga al cervell.

-No m’han parit per a perdre— li vaig amollar, sense poder-me resistir a la temptació de fer-me el milhòmens; un vici en què —testosterònica joventut— queia sovint davant de dones atractives.

El fum que saturava el feix de llum em paregué més dens que mai quan una veu estrident m’arribà a través d’un megàfon, imposant-se al rítmic “Veris leta facies mundu propinator” que impenitentment brollava del meu walkman, amb una sacralitat llatinista en franca contradicció amb la vulgaritat de l’entorn. En un castellà arrossegat i ple de vocals impròpiament obertes, la veu cridava els lluitadors al “ring”, que no era més que un quadrat pintat amb calç a terra, sense cordes ni cap altra diferència amb la superfície de ciment que el rodejava. Com una munió de voltors, els panxuts fumaven encara no a un metre de les ratlles pintades a terra, com si les ganes de no perdre-se’n detall i la por d’esguitar-se de sang, es complementaren per a mantindre’ls a la distància correcta.

En entrar a l’espai il·luminat ja no vaig poder evitar-li els ulls. Els vaig vore convençuts de la seua superioritat. Em miraven a mi amb menyspreu (els meus pectorals no el devien impressionar tant com a mi els seus), i tot seguit al públic, com qui busca complicitat en l’anticipació d’una victòria fàcil, i l’està oferint a la concurrència.

La veu estrident no anuncià noms, ni pesos, ni títols, ni cap altra cosa, com fan en la boxa. Només demanà travesses, i és així com vaig saber que, si això haguera estat una partida de pilota, jo era el blau, i donaven de quinze o de vint al roig. No hi havia dubte que, per als panxuts, la cosa també estava clara: jo era la víctima propiciatòria. Incoherentment vaig recordar que en anglés, s’anomena ‘bookmaker’ al marxant que gestiona les travesses; un coneixement ben inútil per al moment i la tasca que m’ocupaven. Perquè després diguen que els llibres sempre són útils!

Després d’un silenci que volia ser teatral i a mi em resultà tètric, la veu —més megafònica que no megalòmana— anuncià que es cobrien les apostes, cosa que arrancà una certa remor incrèdula. El combat podia començar, perquè algú estava disposat a apostar 5 a 1 per la meua victòria. Com un àrbitre de boxa, ens recità les poques regles (ni colps baixos, ni mossos, ni dits als ulls), i ens va dir que demostràrem la classe d’hòmens que érem, i que guanyara el millor. A mi, això em va sonar antic, però la veritat és que no estava per a hòsties; sobretot, per a rebre’n.

Havia arribat al punt en què la por es transforma —per força, perquè si no fugiries a tot córrer—en determinació, en ràbia, en un desig irracional d’esborrar-li eixe somriure, que —feia uns minuts— m’havia semblat confiat i perillós, i ara em pareixia senzillament repugnant.

Algú feu sonar una espècie de campana, i —posats a transformar— el paio transformà el somriure en ganyota, no sé si de superioritat o de fàstic, i amollà un crit ronc que volia ser intimidador, i ho va aconseguir. Ara ja podia mirar-lo als ulls i ho vaig fer. Ell, en canvi, em mirava les cames. Primer objectiu assolit: es pensava que el perill li vindria dels colps de peu.

Tan bé com vaig poder, vaig provar de mantenir-lo a distància amb puntades de peu, i ‘jabs’ de la mà dreta, mentre ballava al seu voltant, i reculava cada volta que ell avançava cap a mi. Sense auriculars ni res, el Carmina Burana seguia ressonant al meu cap: “Gloriantur et letantur in melle dulcedinis..”. Anys després aprendria, en un seminari de psicologia de l’esport, que concentrar-se en una música, o en qualsevol altra activitat repetitiva, és precisament el que permet que la part del cervell que regula els automatismes es faça amb el control de la situació.

Vaig connectar un parell de ‘low-kicks’, colps amb l’empenya a la part de fora de la cuixa, que no són definitius, però fan mal, perjudiquen l’estabilitat, i et posen de mala llet. Tres coses que, decididament m’interessava molt d’aconseguir. Ell els contestava amb un somriure de superioritat (sabria fer-ne d’alguna altra classe?), i dient-me no sé què, perquè amb els crits de la munió panxuda, no el sentia bé.

Per la seua banda, aquell Tarzan suburbà (que no ‘subhumà’) em llançà un parell de colps de puny circulars, de l’estil que el meu improvisat mestre de boxa, ‘el Xiqüelo’, m’havia explicat que eren sinònim de “no tindre ni puta idea de com es pega una punyà”. Bones notícies! Encara que també vaig poder vore que si m’enganxava amb una d’exies “mascaes”, m’arrancaria el cap. Eren fàcils d’esquivar, però, i vaig poder mantindre el joc de gat i ratolí, un parell de minuts més, fins que ja podia sentir clarament la seua respiració accelerada. Ja no somreia, i els ulls expressaven ràbia i ganes de fer-me la pell. Si no haguera estat tan ocupat en ajustar-me a la tàctica premeditada, probablemet hauria tingut molta por.

Com més cansat estàs, més motius tens per a voler acabar prompte, i més risc estàs disposat a assumir per tal d’aconseguir-ho. Jo ja comptava amb això, de manera que no em sorprengué quan, amb la respiració ja perfectament audible, em vingué a buscar, amb els braços convertits en aspes de molí que maldaven per segar-ho tot al seu pas. Si jo haguera sigut el karateka que pretenia, o el púgil que m’hauria agradat ser, probablement aquell hauria estat el moment de posar-lo fora de combat amb un colp definitiu. No ho era, però, i una de les ‘mascaes’ em va impactar, primer al muscle (i això em va permetre salvar la cara, no en sentit figurat, sinó completament literal i francament desproveït de literatura, tot alhora), i després a la part de dalt de l’orella dreta. L’impacte em va atarantar i probablement vaig retrocedir uns passos, fins a la ratlla que limitava l’espai que ens havien assignat. Acostumat a les limitacions del judo (si te n’ixes de la ratlla et penalitzen), vaig maldar absurdament per mantindre’m dins del quadrilàter, i em vag desplaçar cap al cantó més pròxim, on vaig sentir la rara veu de Toni (rara, no per estranya sinó per infreqüent i —per tant— inesperada):

-Vinga que això no és res! Dus-lo a terra ja!

Per bé que li havia demanat que no em donara instruccions, aquella em vingué al pèl. Era justament el que em calia fer en eixe moment.

Esperonat per l’èxit, l’energumen es va llançar sobre mi, per a aferrar-me en una abraçada que volia ser mortal (o com a mínim, definitiva). O això vaig pensar segurament (pensar és un mal vici quan estàs lluitant), perquè el vaig deixar acostar-se’m, mentre feia mig pas arrere per a crear la distància necessària (els japonesos, ben poèticament, en diuen “Ma Ai”: la distància que aproxima), per a poder desequilibrar-lo i aprofitar el seu impuls per a llançar-lo a terra, fent bona la dita popular sobre el judo: “aprofitar la força de l’adversari” (tot i que, com sempre diu un company d’entrenament: «com més força tens tu, millor aprofites la del contrari»).

Diuen que la realitat sempre supera la ficció. Això no ho sé. Sí que sé, en canvi, que sol superar els plans més ben elaborats. L’energumen no es llançà sobre mi, sinó que —no sé com, i sobretot, no sé d’on— es va traure una mà dreta que m’impactà de ple entre els dos ulls, i per sort no un poc més avall, on m’hauria trencat el nas, i amb això, la cara, l’orgull i els beneficis monetaris.

Vaig caure de tos tan llarg com era, per a contemplar directament l’origen zenital de la llum que ens il·luminava, per bé que per a mi s’havia fet fosca durant un instant interminable. La cosa podria haver-se acabat allí mateix si ell no haguera comés un error més que imperdonable, magnànim, per la generositat que —per a mi— va suposar. No sé on ho hauria vist, això, però es veu que va decidir que em liquidaria per l’expeditiu procediment d’estrangular-me. Res a objectar a això: l’estrangulació és una de les formes en què es pot guanyar el combat mentre lluites en terra. No es fan mai, però, com ell ho va intentar: des de davant i rodejant el coll amb les mans, per a exercir la pressió amb els dits polzes sobre la tràquea. I —per damunt de tot— no es fan situant-te entre les cames del futur estrangulat (que esdevé així un futur tan imperfecte que s’assembla més a un condicional dubtós); ni tan sols quan ja està mig fora de combat.

La paraula clau ací seria ‘mig’, perquè fins i tot al 50%, els automatismes funcionen. És per això que conéixer les tècniques no val de res, i tots els cursos de defensa personal del món no fabriquen un lluitador. Només els automatismes et poden salvar; les coses que el teu cos fa, aparentment, sense que ningú haja donat l’ordre; una ordre que ve de les profunditats del cervell, i només funciona si has assolit realment el nivell automàtic, a base de repetir i repetir fins que no saps ni com és que has pogut completar l’última repetició. Fou això, i no cap pla preconcebut, el que em feu aferrar-li el canell i alçar les cames fins a passar-ne una sobre el seu cap, i fer-lo caure d’esquena, amb el braç ben enganxat entre les meues cuixes. El vaig estirar, aprofitant la força de tot el meu cos. Se’n diu “Juji-Gatame”, i és una palanca al braç, que el pot trencar amb molta facilitat si l’interessat no es rendix, perquè oposa tota la força del tronc i les cames de qui aplica la luxació, a la resistència d’un sol braç de qui la patix.

En aquella ocasió, i per molt que això violentava tot el joc net que m’havien ensenyat des que vaig començar a fer judo a nou anys, ni tan sols li vaig donar l’oportunitat d’abandonar. No crec que ell sabera com fer-ho, però en tot cas, li vaig estirar el braç fins a sentir un netíssim ‘crac’, quan la tensió que en manté unides les dos parts, desapareixia de sobte, i convertia el braç musculós més en un no-membre que no en un membre digne de tal nom, de tan desmembrat com estava.

El crit, agut i dissonant, fou com el tret d’eixida, i pràcticament el vaig sentir quan ja em movia de camí a posar-me a la seua esquena, des d’on el vaig ofegar —al crit i a ell mateix—amb una estrangulació sanguínia (crec que em vingueren ganes de dir-li: «així és com s’estrangula, xaval!», però espere sincerament no haver-ho fet), que pressiona les dos caròtides entre el bíceps i l’avantbraç, i que vaig mantindre fins que, com solíem dir, “es quedà privat”, que vol dir quedar inconscient, i per tant, incapacitat per a continuar lluitant. Quan la inconsciència és d’eixe calibre, ja fins i tot els automatismes més disponibles es troben completament indisposats, i són inassequibles, no sols al desànim, sinó a les més bàsiques funcions motores, com ara alçar-se de terra.

Només en aquell moment vaig tornar a sentir la cridòria que probablement no s’havia aturat en cap moment. Estúpidament, amb la mateixa força de l’hàbit que m’havia salvat feia uns segons i que ara resultava irrellevant, incoherent i no sé si un poc embarassosa, em vaig adreçar —ben formalment i sense fer gestos de victòria —que en aquella època tendíem a considerar de mal gust, i més propis d’esports vulgars com ara el futbol— al punt on havia començat el combat, com per a esperar que un àrbitre que no existia em declarara vencedor, abans de donar la mà al meu adversari.

Res d’això no havia de passar, clar. No estàvem sobre cap tatami. El del megàfon es limità a dir que havia guanyat jo. “El flaquito”— concretament, fou l’expressió que va gastar, i crec que, de no haver estat tan atarantat (més que no dolgut, perquè allò —els colps que havia rebut— encara no havia començat a fer-me mal), i no sé què més perquè ja no ho vaig sentir mentre caminava cap al Toni, que em somreia des de la banda, amb una expressivitat que no li havia vist abans. Al Tarzan no el vaig tornar a vore ni en pintura.

– Hem guanyat, tio! M’havia jugat mil duros, i ara en tinc 5000!

Així que el Toni també parlava en duros. S’ho tenia ben callat! Clar que això no havia de ser cap sorpresa: tota la resta de coses, les callava exactament igual.

Jo havia guanyat les 100.000 pessetes que m’havia promés Daniel, més les 50.000 de la dels ullots verds, que m’arribaren, no de la seua mà sumptuosa sinó de l’urpa untuosa del goril·la que l’acompanyava, en un sobre de coherent color marró.

No va ser fins haver arribat a casa i posar-me a comptar els bitllets, que vaig vore que en el primer que ella m’havia donat (en realitat havia guanyat 155 mil pessetes, o siga, vint-i-un mil duros), hi havia un número de telèfon. Cap nom. Cap adreça. Només un número afanyosament gargotejat, que parlava sense lletres, i deixava ben clar (si més no, vist de manera retrospectiva) que marcar-lo no podia ser una bona idea.