de l'horta estant

Els valencians continuarem sense tindre el dret que se’ns atenga en valencià, ni tan sols a l’administració pública. Un dret que tots els castellans tenen plenament reconegut i poden fer efectiu en qualsevol lloc. Era això la “igualtat” que cloquejaven dia sí dia també els sepulcres emblanquinats que ens han governat durant huit anys? O això correspon més aïna al concepte de “diversitat”? Som diversos perquè uns tenen drets i els altres -els valencians- no? Celebrem la diversitat, doncs!

No, no és una sorpresa. Molta gent ho havia vist vindre quan, d’ençà del primer moment van camuflar la idea de fer una política lingüística a favor del valencià, darrere del paraigua mel·liflu del “multilingüisme”. Quin multilingüisme? Necessitàvem una direcció general per a promoure moltes (multi) llengües? Que potser estan en perill l’àrab, el rus o el romanés? Si algunes llengües, com ara l’amazic o el quítxua ho estan, no és a casa nostra que s’han de salvar i no és la nostra responsabilitat salvar-les. La nostra responsabilitat és defensar la nostra cultura, que no és millor que les altres, però tampoc no és pitjor ni més prescindible. I els únics que la podem salvar som nosaltres. Cap altre país no crearà una direcció general per a protegir el valencià. Veritat que no?

El desgavell que s’ha perpetrat durant huit anys no ha estat ni improvisat ni casual, sinó ben planificat. Quin altre sentit podia tindre posar un pusil·lànime al capdavant d’una direcció general que podria haver resultat decisiva? Si hi haguera hagut alguna intenció de fer accions efectives en favor del valencià, hi havia —dins del mateix partit que la va assumir— gent sobradament preparada i amb les característiques ètiques i de personalitat que convenien. En comptes d’això es va optar per un perfil ridículament baix i submís, per tal d’aparentar que es feien coses mentre es deixava tot tal com estava. Imagine que l’objectiu devia ser amagar la llengua per tal d’arrapar uns vots als rivals electorals més immediats. I que —amb la curtedat de mires i el cinisme que els ha caracteritzat—no tingueren el menor escrúpol en sacrificar qualsevol cosa per tal d’aconseguir-ho.

Ara ens diran que la terrible i extrema dreta voldrà carregar-se la llengua. Què faran? Posaran locutors incapaços de pronunciar el valencià a dir les notícies d’À Punt? Parlaran en castellà a totes hores? Es carregaran la immersió lingüística a les escoles? No, que tot això ja ho han fet els salvadors de la pàtria que ara abandonen despatxos i cotxes oficials. Seran més bel·ligerants contra el valencià? Probablement sí. Ho seran més obertament, però realment és això el que importa? De veres preferim que ho facen com ho ha fet el Botànic? D’amagatotis i explicant-nos sopars de duro?

El mes que ve tornen les eleccions i se’ns presentaran una vegada més com l’alternativa única per a salvar la llengua i el país. Ens diran que és o ells o la desfeta. Després de passar-se dos legislatures fugint d’estudi i sense fer ni un sol pas avant que fora significatiu, actuaran exactament com si pensaren que els valencians som uns imbècils a qui es pot enganyar indefinidament. Uns imbècils que en tenen prou amb promeses vanes i brindis al sol, mentre es neguen rotundament a fer cap canvi legislatiu que aproxime els drets dels valencians als dels castellans. S’ho pensen amb raó? Ens els tornarem a creure?

https://www.diarilaveu.cat/opinio/11905/estereotips

Fa dècades que se sent parlar dels estereotips en termes negatius, com a coses que caldria evitar sempre. Etimològicament, el terme prové del grec “stereós” (sòlid), i de “typos” (impressió fixada o motle). La Viquipèdia els defineix com a ” imatges mentals i construccions socioculturals sense base científica, fruit de l’herència cultural, d’opinions i prejudicis sobre determinades persones”. I diria que està bastant assumit que un pensament que evite els estereotips seria més correcte i tindria més opcions de copsar correctament la realitat.

El primer dubte que m’assalta fa referència a qui té la capacitat d’introduir els estereotips. Si foren nous, podríem dir que algú que tinga un gran poder de control sobre alguns mitjans de comunicació de masses tindria alguna oportunitat d’encunyar i popularitzar estereotips. Però els estereotips no són de creació recent. Els podem trobar en obres de totes les èpoques, i referits a tota mena de grups humans: dones, hòmens, estrangers, vells, jóvens… Com s’haurien pogut estendre a partir de les maquinacions d’un grup reduït de conspiradors, en temps en què la transmissió d’informació estava enormement limitada?

No tinc resposta a eixa qüestió. Fonamentalment perquè no m’ho crec, que siga així com funciona. Una de les capacitats més notables del cervell humà (no és exclusiva, però sí que està especialment desenvolupada en la nostra espècie) és la de detectar regularitats. Els patrons repetitius no ens passen desapercebuts. El cervell els registra àvidament, perquè proporcionen informació rellevant, és a dir, útil per a la supervivència i la reproducció; les dos úniques coses que —de fet, en ordre invers— determinen l’evolució, i configuren la naturalesa intrínseca de cada espècie.

Quan els nostres ancestres observaven que el sol eixia sempre per un costat i es ponia per l’altre, podien traure partit d’eixe coneixement. I és cert, això passa el 100% de les vegades, i en canvi, amb uns altres fenòmens també estereotipats no passa el mateix. Els animals de què ens podíem alimentar no acudien al riu sempre (100%) a la mateixa hora ni al mateix lloc. I tanmateix, el patró més freqüent (el lloc i l’hora més habituals) resultava detectable, i apreníem a esperar-los i a aprofitar la nostra capacitat de predicció per a alimentar les criatures i garantir la pervivència de la tribu. Per tant, eixa capacitat de detectar patrons repetitius i de convertir-los en fonts de coneixement passava de pares a fills perquè els qui la posseïen en gran manera es reproduïen més, i eren més capaços de mantenir viva la prole.

És eixa mateixa facultat, la de detectar regularitats i actuar en funció d’això, la que porta un cambrer a observar que la major part de les vegades en què una parella formada per home i dona demana una beguda amb alcohol i una sense, és l’home qui vol la consumició alcohòlica. Això es converteix en una regla per al cambrer, perquè estalvia poder computacional, i perquè s’esdevé un hàbit (parlaré dels hàbits en un altre article). Òbviament, no sempre l’encerta —recordem que no cal que la regularitat ho siga el 100% de les vegades. N’hi ha prou que siga útil sovint. Si, a més, pot corregir-se quan no l’encerta, les condicions estan servides, i l’estereotip (motle sòlid) s’instaura perquè resulta avantatjós.

És temptador pensar que això respon a un prejudici maliciosament introduït per un obscur grup de manipuladors poderosos, i hi ha qui troba gran plaer en acusar els cambrers que actuen així de tota classe d'”ismes” pejoratius. Cadascú és lliure d’esquinçar-se les vestidures per allò que li vinga de gust, i d’exhibir la seua puresa ideològica mitjançant crítiques d’aspecte radical que, a més a més, tenen l’avantatge que no comporten cap risc (el sindicat de cambrers mai no es querellarà contra els il·luminadets que els acusen de perversitat ideològica). L’explicació més senzilla, però, no pot ser eixa. Els patrons regulars (repetitius) que ens estalvien despesa cerebral (atenció, temps, energia) tenen tots els números per a esdevenir hàbits i facilitar-nos la conducta amb gran independència de les decisions conscients i de les opcions ideològiques.

Vol dir això que els estereotips són certs, que els catalans són agarrats, els valencians meninfots i els irlandesos borratxos? Per si de cas cal puntualitzar-ho, no. Com més nombrós i divers (qualitats que van juntes) siga el grup a què fa referència l’estereotip, més opcions de trobar individus que no s’hi ajusten. Els estereotips, com els prejudicis, només funcionen com a elements d’una primera aproximació. De fet, deixem d’usar-los quan accedim a informació més detallada sobre algú. Creure —en termes generals— que els francesos són estirats (per posar un cas) no impedirà que puguen conéixer un francés que ens caiga bé i no ens semble gens estirat. Quan disposem d’informació concreta sobre un individu, el nivell d’anàlisi focalitzat en el grup a què s’adscriu, decau en favor del coneixement més precís i fiable.

La conveniència d’aplicar-los depén molt de la situació que afrontem. En condicions de perill, comportar-se d’acord amb l’estereotip sol dur a la comissió d’errors de tipus 1, o falsos positius. Cometem un fals positiu quan assumim que un individu és perillós quan, en realitat no ho és. El fals negatiu, en canvi, seria actuar com si no fora perillós, quan sí que ho és. Resulta evident que les conseqüències del segon tipus d’error són més greus, i és per això que el primer és el més freqüent.

També hi ha moltes situacions en què el risc és molt baix i, per tant, no aplicar l’estereotip pot proporcionar més avantatges. El cambrer pot preguntar per a qui és cada consumició, amb una mínima inversió de temps extra, perquè actuar ràpidament no és en absolut essencial en tal situació. En canvi, quan veus algú amb aspecte sospitós i has de decidir ràpidament si canvies de vorera o no, la velocitat de reacció és essencial, i deixar-se dur per l’estereotip (home jove malvestit = possible agressor) apareix com una opció recomanable.

Potser sona complicat, però seria un estereotip inacceptable afirmar que els crítics compulsius dels estereotips no tenen capacitat cognitiva suficient per a entendre un concepte complex com el que s’acaba de presentar. I, per tant, com que la cosa no sembla especialment perillosa, suspendré el meu prejudici i renunciaré a aplicar l’estereotip que em duria a pensar que no ho entendran, i que aplicaran algun (des)qualificatiu de caràcter ideològic al meu argument, que és el que fan habitualment quan no entenen qualsevol comportament humà.

“La persona regidora va lliurar els guardons a les persones guanyadores, en presència de les persones assistents i les persones funcionàries que personalment es personaven en persona al lloc personal”.

No, no és una notícia real, però podria ser-ho. Una de les brillants adquisicions del xorradisme, que és la ideologia real de l’esquerra reaccionària (en tenim alguna altra? Ja m’agradaria!) és el personisme. Una vegada que ja hem assimilat eixa gran fita del desenvolupament cognitiu de l’espècie humana que és: “masculí = fatal; femení = molt bé”, cal que trobem fórmules per a evitar la perversitat del gènere gramatical no femení. Ja ens expliquen els lingüistes que les llengües romàniques tenen un gènere femení i un de no marcat, que coincideix amb el masculí. Però a qui li importa què tinguen a dir els lingüistes (fins i tot quan també són dones, com la Carme Junyent) sobre llengua? És molt millor escoltar els experts (i les expertes!) en xorradisme, que són qui han de definir la manera com hem de parlar.

Vist que desdoblar-ho tot en masculí i femení només està a l’abast d’uns pocs oradors de nivell cognitiu lleugerament superior al del mandril, que no senten vergonya de parlar com cotorres tartamudes, i arriben a proferir burrades com “els estudiants i les estudiantes” (hi ha algú que diga “estudianta”?), s’han tret del barret màgic de l’eufemisme permanent la fórmula “persona”. Fantàstic, tu! S’han acabat socis, subscriptors, sol·licitants, guanyadors, assistents o participants. Ara tot són “persones sòcies”, “persones…. (afegiu-hi qualsevol condició)”. I embolica que fa fort!

El cas és no parlar normal. I deixar ben clar que si no parles així, com si tingueres un censor instal·lat al còrtex prefrontal, que no et deixa dir les coses de manera entenedora, és per pura perversitat ideològica, i perquè deus ser candidat a alguna “qualsevolcosa-fòbia” que automàticament desqualificarà tot allò que tingues a dir.

Veges que no siga una manera de fer passar bou per bèstia grossa, i que qui no té res d’interés a dir quede ben dissimulat perquè, al capdavall, entre eufemismes, neologismes i “paraulos“, no queda clar si és que ets del tot políticament correcte, o simplement un ignorant que no té res de trellat a dir i —tanmateix— no és capaç de resignar-se a guardar silenci, quan seria l’única manera de no fer el ridícul.

He manllevat el terme “burocratés” del meu amic Pau Vidal, perquè em sembla que està molt ben trobat, per bé que no són només els buròcrates els qui parlen així. A qui beneficia un estil de comunicació enrevessat, fosc i incapaç de provocar les emocions que una frase ben construïda és capaç d’evocar? Als mediocres? A qui no és capaç d’engaltar un parell d’oracions seguides, amb una mínima opció d’emocionar mínimament els oients o lectors? A qui no té res a dir, però sí que vol continuar cobrant un sou (preferiblement públic) gràcies a la gran virtut de no ofendre ningú? Això, per cert, és impossible: si comuniques algun contingut, sempre hi haurà algú que puga sentir-se ofés pel que dius.

Sabeu qui no ofén ningú? Qui no diu res! Qui no fa cap proposta que tinga alguna opció de provocar canvis. Qui ni tan sols no aspira a canviar res, i només pretén mantenir l’actual posició de privilegi, o millorar-la. Eixos són els interessats en promoure un estil de comunicació miserablement pobre. Els polítics mediocres de via estreta, de boca ampla i de butxaca fonda. Els qui no tenen res a oferir més que la seua capacitat de llepar sabates o allò que convinga.

El llenguatge, oral o escrit, és una finestra privilegiada amb vista al cervell. Qui parla o escriu bé demostra una elevada capacitat cognitiva alhora que s’exposa a la crítica dels altres. Cal un cert valor —el de dir una cosa o altra— per a fer això. És molt més fàcil instal·lar-se en la covardia i, amb l’excusa de no ofendre ningú, no dir res mentre omples el temps del discurs amb banalitats desdoblaments i estupideses més pròpies d’un lloro que d’una d’eixes “persones” que repeteixen fins a l’avorriment; l’avorriment de les audiències captives, que són les úniques que els escolten.

Amb aquest escrit presente la meua disissió com a membre del Consell Social de les Llengües de la Generalitat Valenciana. El motiu fonamental és el meu desacord amb la política lingüística que ha dut a terme el govern, a través de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM).

En la meua opinió, a banda de fer campanyes econòmicament molt costoses, sense objectius definits ni indicadors que permeteren d’avaluar-ne els efectes, no s’ha fet cap acció significativa en favor de la promoció de l’ús social del valencià; cap iniciativa orientada a actuar sobre el procés de substitució lingüística que estem patint. Des del meu punt de vista, només he observat comportaments abjectament submisos, per part dels dirigents polítics, que fins i tot amb les seues actuacions personals han deslegitimat l’ús normal del valencià en totes les esferes de la vida social. Qui hauria de donar llum ha donat fum, i ha exhibit una covardia que resulta molt desmotivadora, si la intenció teòrica és que els ciutadans puguen fer un ús desacomplexat del valencià.

Pel que fa al valor consultiu del Consell Social de les Llengües, em sembla que és nul, per la visible manca de voluntat d’escoltar aportacions provinents d’entorns no partidistes. En els set anys del govern actual, no he vist cap iniciativa de la DGPLGM que m’haja semblat orientada a un objectiu distint del de perpetuar-se en el càrrec, i això no és una intenció digna de ser compartida. No vull donar suport a un estil de política lingüística que més mereixeria el nom de cosmètica lingüística, ni tan sols amb la meua presència en un inactiu Consell de les Llengües, i només em pesa no haver dimitit molt abans.

Agraïré que, a la recepció del present escrit, tingueu a bé eliminar el meu nom de la llista de membres de l’esmentat Consell.

Atentament,

He rebut resposta a la meua queixa, per part de la Sindicatura de Greuges de la UV. Resulta curiós que una universitat amb tant d’interés per la paritat, l’òrgan d’apel·lació no la tinga en compte, i estiga constituït per tres dones. Personalment, a mi no em molesta gens, això. Tinc la mateixa confiança en la imparcialitat i el recte procedir de les persones, amb completa independència del seu sexe. És així com jo he entés sempre la igualtat: el sexe no és important per a dur a terme una funció per a la qual s’està capacitat.

La resposta m’ha arribat en castellà, quan jo m’hi he adreçat en valencià, i això també és una qüestió de capacitació. No hi ha personal, a la Universitat de València, capacitat per a emetre una resposta en el mateix idioma en què han rebut la demanda. Les demandes formulades en castellà són sistemàticament contestades en la mateixa llengua. Per què la meua, no?

D’altra banda, el comunicat que he rebut insisteix a argumentar que el meu cessament és potestat de la Sra. Rectora, cosa què jo no he posat mai en dubte, i passa de puntetes sobre el fet que un compte fals, i una notícia de nul rigor i  dubtosa ètica periodísitca puga motivar una actuació immediata de la màxima autoritat universitària, sense ni tan sols posar-se en contacte amb mi, ni revisar la fiabilitat de la informació.

Vull agrair a la Sindicatura de Greuges la resposta, i passe a considerar quina és la millor via per a obtindre una rectificació de les injúries publicades sobre mi.

Resposta de la Sindicatura de Greuges:

“El pasado 29 de junio tuvo entrada a través de la sede electrónica en Sindicatura Universitària de Greuges la queja remitida por el Prof. Ferran Suay Lerma en la que, tras la exposición de hechos y argumentos, se solicita:

“1. Que tinga per formulada la meua queixa, i que d’acord amb tots els arguments i fonaments normatius l’accepte i la tramite de la manera que legalment corresponga.

2. Que done trasllat de la meua queixa a tots els òrgans que legalment corresponga, molt especialment a la Sra. Rectora de la UV, i si escau, el Claustre.

3. Que demane a la Sra. Rectora que rectifique les declaracions fetes el dia 9 de juny mitjançant un comunicat de premsa en el termini més breu possible i que de la rectificació se’n done la mateixa difusió, extensió i impacte que ha assolit el contingut fals, difamatori i injuriós respecte la meua persona”.

En la conversación telefónica mantenida el pasado 5 de julio, la Síndica de Greuges informó al Sr. Suay de las actuaciones realizadas:

Recibida la queja, se procedió a abrir un expediente en Sindicatura, tal como se hace con todas las reclamaciones presentadas por sede electrónica, Registro General o registros auxiliares (art. 6 Reglamento de organización y funcionamiento de la Sindicatura Universitària de Greuges).

El lunes 4 de julio se dio traslado a la Sra. Rectora del contenido de la queja recibida, según la solicitud del reclamante. La Sra. Rectora sostuvo que el nombramiento del Sr. Suay como Director del Servei de Política Lingü.stica corresponde a un cargo de libre designación de la Rectora, sustentado en la confianza, de manera que la quiebra de dicha confianza justifica el cese en el cargo (arts. 79 y 94 h) Estatutos de la Universitat de València).

La Sindicatura de Greuges carece de poder ejecutivo y decisorio alguno, siendo su principal instrumento la recomendación dirigida al órgano o servicio al que se atribuye la causa de la queja.

En este sentido, en orden a analizar la posible vulneración de derechos del Sr. Suay cabedestacar que en la queja presentada por el Sr. Suay se afirma que la nota de prensa emitida por el Gabinete de la Sra. Rectora del 9 de junio en el que se comunica su cese “era conseqüència directa d’una notícia publicada por el diario Levante EMV i d’unes afirmacions de la Sra. Ana López Navajas, una professora d’IES, que es fa pasar per membre de la UV i s’erigeix en portaveu d’una comunitat universitària a què no pertany”. Dicha relación de causalidad directa no ha sido confirmada ni acreditada.

De otra parte, el hecho de que el Diario Levante EMV recogiera opiniones de una persona ajena a la comunidad universitaria es totalmente ajeno al ámbito de actuación de la Rectora, que cuenta entre sus funciones el ejercicio del gobierno y la dirección de la gestión de la Universitat. La causa del cese del Prof. Suay en un cargo de libre designación fue la pérdida de la confianza depositada por la Rectora, que tiene su origen en la difusión en una red social de la que participa el Prof. Suay de unos comentarios que transcienden de su dimensión exclusivamente privada o íntima, por la propia naturaleza del medio de difusión empleado.

Dichos comentarios, amparados por la libertad de expresión u opinión del Sr. Suay, fueron objeto de una valoración por parte de la Sra. Rectora, dada su transcendencia pública a tenor del contexto en que se produjeron, que determinó la calificación del comportamiento como “machista” e “inaceptable”. Dichas calificaciones constituyen, por tanto, una valoración subjetiva, sin que se pueda apreciar por esta Sindicatura que fueran encaminadas a menoscabar la dignidad de la persona del Sr. Suay.

En todo caso, la Sindicatura Universitària de Greuges no ejerce funciones jurisdiccionales, por lo que si el reclamante considera vulnerados sus derechos tiene expedita la vía judicial. Agradecemos la confianza depositada en esta Sindicatura de Greuges.

Atentamente,”