Entrades

Publicat a

The physiological secrets of emotion

Everybody cites emotions for a wide scope of things, from regulating social life to sports performance, cognitive brilliance political success or academic failure. But do they really understand what they’re talking about?

Emotions can be viewed through the lens of how the brain processes internal and external signals. Interoception deals with our internal body signals, while exteroception refers to external sensory input: the events that occur in the environment and reach us through our senses. Is this duality enough to characterize emotion? Surely not! The dimensions of valence (positive vs. negative) and arousal (high vs. low) are also needed to complete the picture.

At their core, emotions are the brain’s way of interpreting and responding to what’s happening inside and outside the body. Interoception refers to our perception of internal states—like heartbeat, breathing, or gut sensations. Exteroception, on the other hand, covers the outside world—what we see, hear, or touch. Emotions likely emerge from the interplay of these two systems, filtered through the brain’s prediction machinery, such as the insula and prefrontal cortex, which integrate these signals and assign meaning.

Valence—whether an emotion feels positive or negative—depends on context and interpretation. Positive valence might arise from a ‘rewarding’ interoceptive signal, like a steady heartbeat after a satisfying meal, or an exteroceptive one, like hearing music we love. Negative valence could stem from a racing pulse (interoception) signaling anxiety, or a loud noise (exteroception) triggering fear. The brain doesn’t just passively receive these inputs; it actively predicts and evaluates them based on past experiences. For instance, a high heart rate might be interpreted as excitement during a demanding physical task, like playing sports, while a loud noise could be processed as pleasant, such as during a fireworks display.

Arousal, the intensity of an emotion, ties into the autonomic nervous system. High-arousal emotions—like excitement (positive) or panic (negative)—activate the sympathetic nervous system, speeding up breathing and heart rate, whether from internal cues (anticipating a big event) or external ones (a sudden scream). Low-arousal emotions—like contentment (positive) or sadness (negative)—shift toward parasympathetic dominance, slowing things down. Dopamine or adrenaline might spike in high-arousal states, while serotonin or oxytocin could prevail in calmer ones.

I’d like to emphasize that no emotion is purely interoceptive or exteroceptive—it’s a dance between the two. Joy might begin with an external trigger (a friend’s smile) but amplify through internal warmth or a dopamine surge. Fear might start with a racing heart (interoception) but take shape from what we see (a shadowy figure). Valence and arousal are the brain’s tools for tagging and prioritizing these signals to guide behavior: approach the good, avoid the bad.

Of course, there are ways to intentionally manipulate our emotions. We can tweak them by hacking these systems. Slow breathing can dial down high-arousal negatives (anxiety) via interoception, so that —even if the external situation has not changed— our body will be responding in a less tense manner, which will open a new set of possible behavioural outcomes. On the other side, shifting our attentional focus to a pleasant external stimulus—like nature—can nudge valence toward positive through exteroception. It’s all about understanding the levers our brain and body give us and being able to play them to some extent.

Unlocking the physiological secrets behind human behavior isn’t just a noble scientific quest—it’s a game-changing tactic to supercharge our everyday lives, helping us thrive, adapt, and find more joy in the process.

Publicat a

The cognitive niche: Coevolution of intelligence, sociality, and language (Pinker, S. 2010)


L’article aborda la paradoxa plantejada per Alfred Russel Wallace, qui considerava que la intel·ligència humana era massa complexa per ser explicada com a producte de l’evolució per selecció i arribà a afirmar que calia postular una mena de disseny intel·ligent per a explicar-la. Pinker proposa dos hipòtesis per resoldre aquesta qüestió:

  • La hipòtesi del nínxol cognitiu proposa que els humans van evolucionar per a explotar un “nínxol cognitiu”, que ells mateixos contribuïren a crear, mitjançant la transformació del seu entorn. Fent servir la intel·ligència per a raonar sobre l’entorn i les interaccions socials, i identificant relacions causa-efecte entre els fenòmens, aconseguiren avantatges importants en supervivència i reproducció, gràcies a la tecnologia, la cooperació i el llenguatge.
  • La hipòtesi de l’abstracció metafòrica lsosté que es humans poden estendre les habilitats cognitives desenvolupades per a escenaris físics i socials a dominis abstractes, a través del pensament metafòric.

Punts clau:

  1. Nínxol cognitiu: Els humans ocupen un nínxol caracteritzat per l’ús del coneixement, el raonament i la cooperació, més enllà de les característiques físiques. Això inclou:
  • Coneixement tecnològic: l’ús d’eines i tècniques basades en teories intuïtives sobre física, biologia i psicologia.
  • Cooperació entre no parents: interaccions socials complexes que van més enllà dels vincles familiars i se serveixen d’emocions morals i de mecanismes cognitius per a la reciprocitat i la gestió de la reputació, que és un element central en tot grup humà.
  • Llenguatge gramatical: només en el cas dels humans, el llenguatge permet generar missatges flexibles i recurrents (pràcticament infinits), cosa que permet perfeccionar molt la cooperació i compartir coneixements.
  1. Adaptacions humanes: expliquen trets humans inusuals com la infantesa prolongada, l’esperança de vida llarga, la diversitat cultural i les estructures socials complexes.
  2. Evolució dels homínids: Factors com les mans prensils, el bipedisme, la dieta omnívora i la vida en grup podrien haver predisposat els homínids a aquest nínxol i generaren un bucle de retroalimentació en què la intel·ligència, la sociabilitat i el llenguatge coevolucionaren.
  3. Avaluació de la teoria: la teoria del nínxol cognitiu s’alinea amb els principis evolutius sense necessitat de postular mecanismes exòtics (disseny intel·ligent). Suggereix que els gens que influeixen en la intel·ligència, el llenguatge i el comportament social mostren signes de selecció, com s’ha observat en alguns gens.
  4. Empreses abstractes: Mentre que els humans excel·leixen naturalment en raonament concret, el raonament abstracte en les ciències i en les institucions modernes s’aconsegueix mitjançant l’abstracció metafòrica, en què conceptes físics s’estenen analògicament a dominis abstractes.

Conclusió: Pinker argumenta que les capacitats cognitives, lingüístiques i socials dels humans són producte de la selecció natural adaptada al nínxol cognitiu. Aquesta teoria ofereix una explicació naturalista per a l’evolució de la intel·ligència humana sense necessitat d’explicacions creacionistes. Les capacitats per al pensament abstracte i els sistemes socials complexos deriven de facultats cognitives bàsiques adaptades al llarg del temps geològic.

L’article complet es pot llegir ací: https://www.pnas.org/doi/full/10.1073/pnas.0914630107

Publicat a

Igualitarisme primitiu

L’article “Reverse Dominance Hierarchies” de Rob Henderson (https://www.robkhenderson.com/p/reverse-dominance-hierarchies) discuteix la teoria de la jerarquia de dominància inversa proposada per l’antropòleg Christopher Boehm, que explica com les societats de caçadors-recol·lectors mantenien l’igualitarisme no tant per l’absència de jerarquia, sinó mitjançant mecanismes actius de control social. En aquestes comunitats, la col·lectivitat s’organitza per a evitar que individus dominants es facen amb el control del grup. Amb això arriben a invertir la dinàmica de les jerarquies de dominància que s’observen en altres espècies de primats. La vigilància contínua i les reaccions col·lectives, com ara la burla o l’exclusió dels més ambicioses, asseguraven que ningú poguera imposar-se sobre els altres. L’article subratlla que, tot i l’impuls igualitari, els humans tenen una tendència innata a la dominació, però les comunitats de caçadors-recol·lectors van desenvolupar estratègies per a mantenir un equilibri entre la llibertat individual i la cohesió grupal.

Per bé que l’article no se centra en això, també considera la monogàmia i la poligínia en humans, en el context de la teoria de la jerarquia de dominància inversa. En les societats de caçadors-recol·lectors, la monogàmia tendeix a ser la norma. Això podria ser vist com una forma de contrarestar la dominància, ja que la monogàmia imposa límits a la capacitat d’un individu d’acumular múltiples parelles i, per tant, poder. La monogàmia promou una distribució més equitativa de les oportunitats reproductives entre els hòmens i amb això redueix la desigualtat i els potencials conflictes socials.

La poligínia (un home amb múltiples dones) és més rara en les cultures igualitàries, quan existeix, pot ser controlada o limitada per la comunitat per a evitar que un individu es torne massa dominant. En societats més jeràrquiques o post-caçadors-recol·lectors, la poligínia ha resultat ser més comuna com a signe de poder i d’estatus, però en el context de la dominància inversa, es voria com una amenaça al principi igualitari.

Així, l’article suggereix implícitament que la monogàmia pot ser un mecanisme social per a mantenir la igualtat i evitar la concentració de poder, mentre que la poligínia, si no és gestionada, podria desafiar aquest equilibri igualitari.

Publicat a

La paella i el foc

Publicat al Diari La Veu el 6/12/2024: https://www.diarilaveu.cat/opinio/la-paella-i-el-foc-566635/

Es coneix com a il·lusió d’alternatives, l’estratègia d’oferir, només aparentment, dos opcions que en realitat porten al mateix lloc. Queda ben explicada en allò que sovint es diu als xiquets per vore si són prou espavilats, quan apostem a cara o creu: “si ix cara guanye jo i si ix creu, perds tu”.

En una forma tan grollera és improbable que els adults caiguem en la trampa. Això ens permet considerar-nos madurs i raonablement intel·ligents, que és una cosa que sempre conforta. I, tanmateix, electoralment, fa dècades que els valencians caiem en el mateix parany. Votem l’espanyolisme d’esquerres i, quan demostra prou ineptitud, ineficàcia, corrupció i altres defectes, l’abandonem en favor d’un vot a l’espanyolisme de dretes, que amb el temps, ens demostrarà que és igualment inepte, ineficaç i corrupte, cosa què ens espentarà a tornar de la paella al foc. M’és igual quin dels dos és paella i quin és foc: ens socarren igualment.

La cosa s’ha vist ben clara amb la patètica gestió de l’última desgràcia que s’ha abraonat sobre nosaltres, que no és només el cel obrint-se sense clemència sobre els nostres caps, sinó haver posat al volant una colla d’aprofitats amb nul interés en el territori, la prosperitat o les vides dels valencians. Al volant a València i al volant a Madrid, que el seu joc és que prenguem partit i n’assenyalem un o l’altre, perquè l’únic interés que tenen és el rèdit que en puguen traure, de cara a la seua política madrilenya. Tots els seus càlculs apunten a Madrid. Als uns els interessa distraure l’atenció de l’evidència que mostra que, més que no un partit polític, són una màfia. Als altres, els convé desgastar el ‘capo mafiós’ que lidera l’equip rival, per mirar de col·locar el seu propi ‘capo’ en la posició més alta, des de la qual podrà garantir més i millors negocis per a tota mena d'”amiguitos del alma” (Francisco Camps dixit).

I als valencians? A banda de l’estricta supervivència (que ja hem vist com de precària pot arribar a ser), què ens va en tot eixe joc? De què ens val que a Madrid ens governen els lladres d’esquerres o els lladres de dretes? En què notem la diferència. És que el govern a qui donen suport els nostres polítics progressistes ens ha estalviat alguna penalitat? Els importa molt destruir l’Albufera, a canvi d’ampliar el port de Madrid? A banda de convertir-nos en una destinació turística per a madrilenys i en un recurs geriàtric per a europeus del nord, tenen algun pla per a nosaltres? Algun interés que puguem anar d’una ciutat valenciana a una altra, amb la facilitat amb què ells es mouen per tot el territori? Com és que no hi ha tren entre Torrevella i Alacant o entre Gandia i Dénia, per citar només unes poques ciutats importants.

Són preguntes retòriques, clar! A ningú amb dots dits de front li cal una resposta explícita a eixes obvietats. Estem entre els més pobres de l’estat i entre els que més contribuïm a les arques instal·lades a Madrid. Ara mateix, quan la desgràcia ha fet que molta gent obrira els ulls (a la força!), seria un bon moment per a capitalitzar tota l’energia que es mobilitza quan un poble fa front a una tragèdia, en benefici dels valencians. Només caldria que un partit valencianista posara fil a l’agulla. El problema és que no en tenim cap.

Tenim partits que defensen amb dents i ungles tota mena de causes, a condició que afecten un percentatge prou baix de gent i que resulten innòcues per als seus amos madrilenys. Exhibir el seu virtuosisme moral en favor de qualsevol d’eixes causes els resulta extraordinàriament plaent i no paren de felicitar-se mútuament per la puresa ideològica i la rectitud moral que exhibeixen a tort i dret en tota mena de xarxes socials, on no perilla la seua integritat física. La cosa canvia com del cel a la terra quan es tracta de defensar interessos valencians. I és fàcil d’entendre per què: això sempre atemptarà contra els dels seus amos. I, per damunt de tot, el que volen és consolidar el seu estatus i impulsar les seues carreres polítiques a la “villa y corte”.

És per això que sempre és més important “aturar el feixisme” o qualsevol altra mandanga de consigna que els resulte convenient, que no donar un colp de puny a la taula i posar —ni que fora per una sola vegada— els interessos valencians per damunt dels seus deliris ideològics radicalment inofensius. Deu ser per això que Àgueda Micó, còmodament asseguda al seu escó, renuncia gràcilment a parlar en valencià, malgrat que ara ho permet el reglament de les espanyolíssimes corts. La submissió lingüística practicada pels enemics declarats del valencià és una cosa. Ja ho sabem, què volen. Tant si són uns incompetents lingüístics, com ara l’ínclit Mazón, com si només són uns caragirats com Rovira, la conducta que exhibeixen és consistent amb els seus objectius polítics.

Tota una altra cosa és quan ho fan els suposats defensors de la llengua. El missatge, llavors, és ben distint i molt més pervers: si fins i tot qui està a favor de la supervivència del valencià renuncia a parlar-lo, deu ser perquè és eixa la posició correcta. Quina legitimitat tenim els valencians comuns i corrents que ens entestem a continuar vivint en valencià com si fórem ciutadans de ple dret? Si qui té la representativitat, el poder i la plena capacitat legal de fer visible l’existència del valencià hi renuncia per tal de complaure la seua audiència, què hem de fer tots els que no cobrem per exercir de valencians?

No és fàcil trobar una conducta tan indigna, tan abjectament submisa i tan contraproduent. Bé, contraproduent si continuem amb la fantasia que els interessos d’eixes persones que ocupen els escons tenen res a vore, ni remotament, amb els interessos dels valencians. Si assumim que són senzillament la sucursal de l’esquerra espanyola a terres valencianes, tot resulta molt més entenedor.

Per això no n’hi ha prou de carregar contra Mazón com si fora l’únic responsable de tot. És un incompetent i no li importem gens els valencians, això ja ho sabem. Ni a ell ni als seus satèl·lits que, ocasionalment li poden donar oxigen a canvi de bous i espanyolisme d’inspiració franquista. Com sabem que tampoc no li importem al president del govern espanyol, ni al seu partit, ni als seus satèl·lits centrals i perifèrics. O més ben dit, només els importem en la mesura en què ens poden fer servir per a atacar els seus adversaris i millorar les seues opcions de continuar aferrats a la poltrona.

No necessitem ni més paelles ni més focs, necessitem una força política que defense els interessos valencians sense subordinar-los als interessos madrilenys de dretes o d’esquerres, com fan els nostres polítics actuals, tant amb la llengua com amb la seua estratègia servil d’eterns subordinats vocacionals.

Publicat a

Noves heretgies

Sovint es diu que, a Europa, vivim una època molt poc religiosa. No és cert. Vivim una època poc teològica: no hi ha tants creients en Déu com en altres temps històrics. Això, però, no vol dir que la religiositat no continue dominant el pensament occidental. El cervell humà ha evolucionat més per a la religió que no per a la ciència. Ací, ho detallen molt bé Pablo Malo en castellà, i David Buss en anglés.

Una bona manera d’explicar-ho seria dir que l’evolució ha desenvolupat en nosaltres una tendència a tindre la raó, que és molt més forta que l’interés per trobar la veritat. És per això que l’autoengany —que és una condició molt convenient per a poder enganyar els altres— es pot qualificar com una de les habilitats humanes més evolucionades. Un dels mecanismes d’èxit que han implementat les religions és el concepte d’heretgia (“Greu error contra els principis tinguts per certs en una ciència, en un art”). És un concepte molt convenient, perquè permet de silenciar els opositors sense haver de passar pel tràngol d’un debat… que podries perdre. Als heretges se’ls fa callar. Antigament, pel dràstic mitjà de cremar-los vius i ara, pel més civilitzat mecanisme de la cancel·lació (que pot ser també bastant cruel: hi ha gent que perd el lloc de treball per haver expressat una opinió herètica). Ara, n’hi ha prou de caracteritzar-los amb epítets maleïts com ara “extrema dreta” o “masclisme”. I, com que això fa curt, han sorgit els nous termes per a cancel·lar dissidents: les fòbies.

No és que siguen cap invent nou. Stalin ja va considerar que qualsevol dissidència només podia ser producte de la malaltia mental i això li va permetre la molt convenient llicència d’empresonar els dissidents en institucions psiquiàtriques. Ben mirat, no és estrany que els seus hereus intel·lectuals hagen encunyat tota mena de termes acabats en ‘fòbia’ per a produir el mateix efecte.

Si no et creus que un home vestit de dona és una dona, és perquè pateixes LGTB-fòbia (bé, el terme es va actualitzant a mesura que es van afegint lletres a l’anagrama, però ja s’entén). Si no et sents atrets per persones obeses, o si goses dir que l’obesitat és perjudicial per a la salut, tens gordofòbia i si et molesta que hi haja tants turistes, és perquè pateixes de turismofòbia. En qualsevol cas, la teua salut mental està en qüestió si no estàs plenament d’acord amb totes i cadascuna de les opinions dominants.

Passarem per alt el mal ús del vocable ‘fòbia’, que en psicologia significa “por persistent i irracional a una situació, objecte o activitat específica, que en conseqüència s’evita enèrgicament o se suporta amb marcada angoixa” i que ara ha passat a fer-se servir en el sentit d’actitud contrària o adversa cap a alguna cosa, persona o idea. Tot i que no soc psicòleg clínic, he tingut l’oportunitat de vore en directe casos autèntics de fòbia. A algú que patix una fòbia social, se li pot regirar l’estómac en una reunió amb més gent. Un pacient d’ornitofòbia (que és una por desmesurada als ocells) pot fugir espaordit d’una plaça on hi ha gent alimentant una munió d’inofensius coloms, etc. Una fòbia és, en definitiva, una reacció excessiva de pànic a un estímul que -en realitat- no té el potencial de causar cap mal realment greu.

El cas és que l’ortodòxia no pot acceptar que algú pense d’una manera distinta. I si ho fa, l’única raó possible és que siga per perversió o per trastorn mental. Qui no combrega amb les nostres rodes de molí no mereix ser debatut o convençut, només mereix el silenci i —si és possible— l’extinció. El mecanisme és, sens dubte, molt convenient. Especialment, quan tens un cos ideològic tan ple de contradiccions internes, que mai no podries superar un debat honest sobre la matèria.

Atribuir a l’altre un pecat, una heretgia o una fòbia, és una manera molt eficient de superar les limitacions pròpies de sistemes de pensament basats en fal·làcies difícils d’argumentar, que només se sostenen gràcies al fet que molta gent té por de ser assenyalada i cancel·lada i —per això— opten per callar davant dels temes marcats com a polèmics o “sensibles”. És això l’única cosa que els permet creure (i fer creure) que tenen raó: com que ningú no protesta, assumim que es creuen les nostres bajanades i continuem encunyant-ne de noves. No sé a qui es pot atribuir la idea que les coses roïnes no passen per allò que fan les males persones sinó per allò que callen les bones, però siga qui siga, em sembla que tenia molta raó i que el mecanisme funciona a la perfecció ara que els nous fanàtics no invoquen el nom de cap déu.

Publicat a

Effective Study Strategies for Academic Success

As the new academic year begins, many students set goals to improve their grades. Here are four key strategies to enhance learning and retention:

1. Embrace Productive Stress

Contrary to popular belief, learning doesn’t always need to be fun. A moderate level of stress can actually improve information retention by increasing cortisol levels, which aids in learning consolidation. Effortful learning is often more memorable.

2. Avoid Multitasking

The human brain cannot effectively focus on multiple tasks simultaneously. When studying or attending lectures, eliminate distractions such as mobile phones. Study in focused blocks of no more than 50 minutes, followed by short breaks.

3. Practice Active Retrieval

Regularly pause to reflect on what you’ve learned. Self-examination through specific questions about the material helps reinforce understanding. While challenging, this method significantly improves retention.

4. Teach to Learn

Explaining concepts to others is an excellent way to solidify your own understanding. This technique benefits both the ‘teacher’ and the ‘student’.

Effective Break Management

During study breaks, avoid screens and opt for physical activities or simple relaxation. This helps prevent mental fatigue and prepares your brain for the next study session.

Overcoming Mobile Phone Dependency

For those struggling to disconnect, try shorter study periods (15-20 minutes) with brief phone checks in between. Gradually increase study time as you build discipline. By implementing these strategies, you’re more likely to achieve better grades and retain information for future use, making your study time truly valuable.

Publicat a

Estudiar bé

Comença el curs acadèmic i molts estudiants fan bons propòsits orientats a augmentar la probabilitat de traure bones notes. Que els propòsits duren més o menys depén, entre altres, coses dels resultats que els proporcionen, de manera que intentaré explicar unes poques coses que poden ser d’ajuda.

La primera és que la idea que el sistema educatiu ha estat transmetent des de fa dècades, que les coses s’han d’aprendre divertint-se i passant-ho bé és nefasta. I sobretot, és falsa. Hi ha sòlides raons neurobiològiques que ho desmenteixen. En condicions naturals, els animals (terme que inclou els humans) retenen millor la informació acompanyada d’un cert nivell d’estrés, que provoca un augment de la concentració de cortisol, una hormona que s’ha demostrat experimentalment que estimula la consolidació de l’aprenentatge. Això vol dir que la informació que ens costa un esforç d’adquirir té més probabilitats de ser recordada. Aprendre no sempre és divertit, ni fa cap falta que ho siga.

La segona és la fantasia de la “multitasca”. Els humans no podem fer més d’una cosa, de les que demanden atenció focalitzada, alhora. Quan, en el transcurs d’una classe mirem –durant només un moment, ens diem– els missatges del mòbil som completament incapaços d’assimilar el contingut que està explicant el professor. Això introdueix un tall en la seqüència d’aprenentatge, de manera que desaprofitem eixa primera repetició, com a base de la consolidació desitjable. És absurd invertir el temps en assistir a una classe i no traure’n tot el rendiment possible.

És per això que, quan ens decidim a estudiar, és molt convenient apartar totes les distraccions, durant el període que hem establert (que mai no ha de ser superior a 50 minuts). Això vol dir apagar el mòbil o deixar-lo fora i també, desconnectar-se d’internet. Quan finalitza el període, convé fer un descans breu (entre 5 i 10 minuts), que serà molt més profitós si no el dediquem a submergir-nos en les pantalles. Per què? Perquè navegar per les xarxes socials o respondre missatges de text fa servir els mateixos mecanismes cerebrals que estudiar i, per tant, en comptes de descansar ens estem sobrefatigant. És molt preferible dedicar el descans a fer alguna activitat física (estiraments, escurar plats, endreçar l’habitació…) o simplement a mirar per la finestra. Qualsevol cosa que no implique continuar saturant el cervell amb tasques que exigeixen atenció focalitzada.

La tercera és segurament la més essencial. Es tracta del que sovint s’anomena recuperació activa i consisteix a parar-se, de tant en tant, a pensar què hem aprés del text que estem llegint. Una manera molt recomanable de fer-ho és autoexaminar-se, és a dir, fer-nos preguntes concretes sobre allò que estem estudiant. Si és una classificació, quantes categories conté? Quin és el nom de cadascuna? De quines en puc recordar el nom? I la descripció? Si el resultat és plenament satisfactori, podem prosseguir i si no, convé tornar a revisar allò que hem llegit. Ja sé que això no és especialment divertit. De fet, és dur i cal esforçar-se per a portar-ho a terme. És precisament per això que és útil.

Em consta que per a molts estudiants, la idea d’estar fora de l’abast del mòbil resulta molt aversiva. Possiblement poden superar la compulsió de consultar-lo cada pocs minuts, establint períodes relativament curts d’estudi (15 o 20 minuts), després dels quals poden fer una mirada al dispositiu, comprovar que el món no s’ha autodestruït durant la seua absència i –ja més tranquils– dedicar la resta del temps de descans a una activitat que realment proporcione repòs al seu cervell i tornar per a un altre període d’estudi eficient . Serà molt més profitós això que no passar hores alternant l’atenció al material d’estudi amb distraccions freqüents centrades en la pantalla del telèfon.

La quarta potser resultarà una mica sorprenent, però és una tècnica altament efectiva per a entendre bé i recordar què hem estudiat. Es tracta de fer de professor i explicar-ho a algú altre. Si aconseguiu fer entendre a algun altre estudiant el contingut que heu treballat, podeu estar segurs que això anirà tant en favor de qui es beneficia de l’esforç explicatiu com de qui el fa.

Si sou capaços d’acumular prou nivell d’autodisciplina com per a forçar-vos a estudiar d’eixa manera, la recompensa més probable seran les notes i la possibilitat de fer ús –en el futur– de la informació adquirida. Això equival a no llançar al fem les hores dedicades a l’estudi.

Publicat a

Pancastellanisme transversal

 

Publicat a Diari la Veu

Últimament, he sentit sovint crítiques als partits de dretes que estan treballant per exterminar el valencià. Són crítiques legítimes i fonamentades. No hi ha dubte que ho volen fer. És important, però, que no ens deixem distraure; un error que, històricament, hem comés sovint els valencianistes. L’atac no ve de l’extrema dreta ni de la dreta. L’atac ve del nacionalisme espanyol, entés de l’única manera en què els partits espanyols l’entenen: el pancastellanisme.

L’equiparació d’estat i llengua i la idea que només el castellà està legitimat per a servir com a llengua de comunicació, han dominat el marc conceptual de tots els partits polítics espanyols; una idea plenament refrendada per la sacralitzada carta magna, que dona un suport inequívoc a la supremacia del castellà i —per tant— dels castellans.

El pancastellanisme és la idea que tot ha de ser en castellà, perquè malgrat el reconeixement constitucional d’autonomies o llengües, l’única manera acceptable de ser espanyol és ser castellà. Castellà de primera si el castellà és la teua llengua d’identificació i de comunicació, o ciutadà de segona si la llengua dels teus ancestres no és la de l’imperi, sinó alguna altra que —ràpidament— qualificaran de dialecte.

Alguns partits, com ara Vox, accepten plenament el pancastellanisme, en fons i forma. Uns altres el disfressen una miqueta per tal de fer-lo més passador, però tots el prenen com a premissa bàsica: es pot parlar de tot i a tothom en castellà; en les altres llengües, només es poden dir algunes coses i només a algunes persones, sempre que no hi haja present cap ésser superior (castellà) que podria arribar a sentir-se ofés.

No ens xoca això quan ho fa Vox o el PP. Tampoc quan ho fa el PSOE (recordeu el president Ximo Puig parlant en castellà a Elx, amb ocasió de la celebració del Misteri), que d’ençà dels seus inicis ha abraçat el nacionalisme espanyol, només amb la dissimulació mínima quan els convé, com ara en algunes campanyes electorals. Ara ja ens hem acostumat també a vore-ho en Compromís, que com més va més gasta el castellà, com correspon a qualsevol partit de l’esquerra espanyola.

Ja vàrem vore com Baldoví se subordinava públicament a un adolescent madrileny, per a explicar-li —en perfecte madrileny— com funcionava el Metro de València (https://www.tiktok.com/@joan_baldovi/video/7212628835588640006) El candidat a presidir la Generalitat valenciana no té cap inconvenient en amagar el valencià quan el partit considera que això convé. També vàrem assistir a l’espectacle de l’anterior síndica del grup parlamentari, Papi Robles, responent en castellà a qui se li adreçava en la llengua de l’imperi, tal com ho farien María José Català, Manolo Mata o qualsevol dels altres representants de l’espanyolisme a les corts valencianes. O a la vergonyosa actuació d’Àgueda Micó intervenint en castellà a les corts espanyoles, fins i tot quan s’ha aprovat l’opció de parlar en valencià. El missatge és ben clar: davant dels amos, t’agenolles i parles castellà. Si algú pensa que això és el comportament d’un líder, deu ser perquè no en deu haver vist cap, de líder, en tota sa vida.

Ignore quins poden ser els càlculs electorals erudits, que els cervells brillants de Compromís han entrevist per a incorporar el pancastellanisme al quefer polític del partit. Potser han arribat a la conclusió que colliran més vots com a apèndix regional de l’espanyolisme d’esquerres, que no defensant els interessos valencians. I, per a ells, no hi ha cap argument més elevat que la caça del vot, al preu que siga: si cal sacrificar el país per a assegurar les poltrones, se sacrifica el país i au! El cas és que la incursió castellanista no és flor d’un dia. Ara, la mateixa Papi Robles, esta vegada en clau municipal del cap i casal, dobla l’aposta en una piulada (https://x.com/papirusa/status/1746143126404702574?s=20) en què se supera i pren la iniciativa per a adreçar-se directament en castellà als valencians, sense necessitat que ningú li ho impose; ni tan sols que li ho demane. Ja no cal, se subordinen per iniciativa pròpia per a deixar ben clara la vocació d’esclaus que els guia.

Deixem d’enganyar-nos: l’amenaça no ve de la dreta, ve del pancastellanisme transversal que es practica en tot l’espectre polític, de Vox a Podemos/Sumar/Compromís, passant pel PP i el PSOE, sense que n’hi haja ja cap excepció en tot l’àmbit parlamentari. No seria difícil concloure que els valencians necessitem un partit valencianista. Un partit capaç de prioritzar els interessos del país per damunt de qualsevol altra temàtica i —sobretot— per damunt de les ambicions individuals dels personatges mediocres que han ocupat les posicions de preeminència en un partit sense nord i sense principis. Un partit format per gent que no s’avergonyisquen de ser valencians, que no amaguen la llengua com si fora una cosa bruta i miserable. Gent que tinga la dignitat suficient per a dir qui són i qui som, per damunt de l’omnipresent electoralisme mesquí, que no té més horitzó que el dels seus culs sòlidament instal·lats a les poltrones que cobegen. L’espai polític del valencianisme ha quedat lliure per deserció manifesta dels anteriors ocupants. Algú hauria d’ocupar-lo.

Publicat a

Acomplexadament valencians

Publicat 05/12/2023: https://www.diarilaveu.cat/opinio/acomplexadament-valencians-518150/

Una de les virtuts més notables de la imposició de les llengües dominants és que invisibilitza els mecanismes pels quals s’imposen. ´És per això que, malgrat que ara mateix hi ha més de 300 lleis i normes vigents que obliguen a usar el castellà en diversos àmbits, la premsa només es fa eco de les escasses normatives orientades a mantindre una mínima presència del valencià en la vida social, com ara l’existència d’assignatures a impartir en valencià, els noms dels carrers a València o unes poques indicacions de trànsit.

Així, la llengua subordinada resulta cada dia menys visible i és més fàcil d’exterminar. El principi bàsic és molt simple, i és ben comú en la naturalesa: allò que no es fa servir, primer s’atrofia i després desapareix. En el cas dels idiomes, els que no fan falta, deixen d’usar-se i moren.

Una manera de fer prescindible un idioma —per molt cooficial que siga— és que tota la informació estiga també disponible en l’altre. Si la disponibilitat és simultània, l’efecte es magnifica. Posem un exemple. Segur que molts hem anat a Irlanda i hem fet coses tan comunes com viatjar en autobús urbà o visitar una superfície comercial. Com es diu ‘eixida’ en gaèlic irlandés? No ho sabem? És curiós, perquè està escrit en totes les portes d’eixida, tant dels busos com de les botigues. I, tanmateix, no ho recordem perquè no ens ha fet cap falta: al costat sempre hi havia la paraula ‘exit’ que tothom coneix i que no demana cap esforç memorístic.

Quan els pocs polítics que fan declaracions en valencià s’esforcen a traduir-les immediatament al castellà par als mitjans de comunicació espanyols (per cert, pagar traductors a preu de salari de polític és una ruïna), fan completament innecessari que els periodistes aprenguen o ni tan sols entenguen el valencià. Subtitular un vídeo en castellà fa totalment innecessari que ningú s’interesse per entendre què hi diuen i alimenta la idea que és possible —i per a alguns, desitjable— viure en la societat valenciana sense haver de relacionar-se per a res amb el valencià.

Si és això el que pretenen, van pel bon camí. Cada vegada hi haurà més gent que vorà el valencià com una nosa perfectament prescindible i cada dia serà més difícil usar-lo amb naturalitat. El valencià i el castellà són llengües perfectament intercomprensibles. Qualsevol castellanoparlant està plenament capacitat per a captar el missatge d’una conversa o d’un vídeo en valencià. Quan li afegim subtítols en castellà, estem dient alt i clar que no fa cap falta que facen ni el més mínim esforç per entendre la llengua dels valencians: tot allò que direm en valencià estarà també en castellà, però no viceversa.

És com estar constantment demanant disculpes per ser valencians. Com si eixa condició fora un pecat o una vergonya per la qual s’han de fer perdonar; un luxe superflu que només mantenen de cara a la galeria, mentre pensen que, en període electoral, encara pot proporcionar-los alguns vots. Uns vots que els donaran una certa quota de poder, que empraran per a residualitzar encara més el valencià, a força de fer-lo perfectament prescindible.

Els partits acomplexadament valencians han facilitat i continuaran facilitant molt l’ascens de partits desacomplexadament antivalencians, que —quan arriben al poder— no tenen cap dubte a l’hora d’imposar la seua llengua per terra, mar i aire, sense cap concessió a l’altra. Ells no traduïxen les seues declaracions, ells no fan vídeos en castellà i els subtitulen en valencià. La política covarda la deixen als seus aliats estratègics, que els aplanen el camí cap al seu objectiu d’aconseguir que ser valencià no siga més que una forma particular de ser castellà.

Publicat a

Territori hostil

Quan faig una conferència m’assegure que la meua intervenció no s’allargue més de 50 minuts. Primer perquè és el límit màxim de temps en què un adult pot mantindre l’atenció efectiva i, segon, perquè sovint el diàleg és la part més interessant de l’acte.

Fa poc, a Montcada (l’Horta Nord) parlava de l’hàbit de la submissió lingüística, que és l’autèntic pas avant en l’extermini d’una llengua. Com qualsevol altre hàbit, l’adquirim gràcies a la repetició i a les recompenses. En principi, les recompenses ens poden vindre de fora, ja siga en forma de premi (rebre algun estímul agradable) o de reforçament negatiu (eliminar algun estímul desagradable). No és cap secret que si sempre parles en castellà, mai no te trobes en cap dificultat comunicativa: als castellans —òbviament— els pareix fantàstic i els valencians —sistemàticament— no hi posen cap problema.

Quan un ja hàbit s’ha instal·lat, la importància de la recompensa decau i, tot sovint, és completament autoadministrada: es tracta només de què ens diem a nosaltres mateixos. És per això que vaig finalitzar la meua intervenció demanant que deixem de premiar-nos per parlar en castellà. Que deixem de dir-nos que ho fem perquè som “educats”, “oberts”, “flexibles” i “respectuosos”. Ho fem perquè ho hem aprés, perquè hem interioritzat una subordinació abjecta que se’ns menja la dignitat. Ho fem perquè tenim por i no perquè siguem moralment impecables.

En iniciar el diàleg, com sol passar, hi hagué unes quantes intervencions molt sucoses. La gent sol explicar les solucions que ells han trobat al mateix problema i, sovint, escolte aportacions de molt d’interés. És normal. Els humans som especialment bons a l’hora de resoldre problemes recurrents i, qui té un interés sincer en mantindre’s en valencià sol trobar maneres de fer-ho, que funcionen.

Un dels assistents, en canvi, no explicà les seues solucions, sinó les grans dificultats que trobava en l’exercici del seu treball. Es tracta d’un advocat que treballa, no a Madrid, sinó a la Ciutat de la Justícia de la ciutat de València. Explicà com, després d’estar almorzant amb col·legues de professió i parlant en valencià, quan es posaven la toga (o fins i tot quan només la duien al braç) giraven sobtadament al castellà com si algú haguera fet sonar una campaneta pavloviana. L’anècdota il·lustrava a la perfecció el tema de la conferència. Un senyal ambiental (la toga) disparava una conducta apresa (parlar castellà), que quedava reforçada perquè ni els jutges ni els altres advocats no li posaven cap dificultat.

Per contra, a ell, quan feia l’intent de parlar valencià a la sala, li havia passat de tot, des de jutges cridant-lo “a l’ordre” fins a companys —tan valencianoparlants com ell— que el miraven malament, com si estiguera cometent algun pecat imperdonable. Fa molts anys que viu en la mateixa circumstància i encara no s’ha rendit. Per poc que veu alguna escletxa ho intenta, per bé que el resultat més habitual és la frustració.

Me’n vaig anar d’allà pensant en l’abast de les diferències individuals entre humans. Hi ha qui, en les condicions més favorables, fins i tot quan té la paella pel mànec, se sotmet caninament al castellà i, damunt, ho justifica dient-se coses boniques i hi ha qui, en les condicions més adverses i amb tot un sistema d’innegable matriu colonial —el judicial— funcionant de manera descaradament hostil al valencià, no deixa d’intentar-ho. Seria fantàstic trobar algun sistema per a transferir la dignitat de gent a qui li’n sobra a tants altres, que no en deuen tindre ni el mínim record de què era això.