La veïna

Molt abans de saber que era la meua veïna d’enfront, a l’altra banda del carrer, ja m’havia fixat en ella, al gimnàs. D’uns quaranta anys, amb un físic cuidat, s’exercitava  sempre amb un posat industriós i una expressió concentrada. Exerciscis sovint sofisticats, executats quasi sempre en silenci, amb una precisió que sovint reclamava l’adjectiu ‘professional’.

Tot i que sempre ens saludàvem, si més no amb un gest del cap, només una vegada la vaig vore parlar durant l’entrenament. Mantingué una conversa breu amb un adolescent de 50 anys i veu profunda que, mentre confessava en veu alta que era un poc autista, es destacava -sense competició propera- com la criatura més social de tota la sala. En acabar, això sí, quan jo ja me n’anava, solia trobar-la a la porta, fent la xarradeta amb un home rapat d’una seixantena d’anys, que encaixa perfectament amb la coneguda figura del confident inofensiu.

Me l’imaginava aleshores com una dona casada, mare d’un o dos fills, i amb un marit atlètic i exitós. Fou durant el confinament que vaig descobrir que vivia enfront de mi, a una casa de generosa terrassa, i un marit no gens atlètic que fuma calmosament mentre arruixa les plantes de bon matí.

Tot just hui he vist que ella també fumava. No ho hauria dit mai… ni té cap més importància, clar! Qui espera -a hores d’ara- cap coherència en la conducta dels humans? I qui sap si el plaer que ella en trau no la compensa amb escreix?

Quan la mire, torne a vore la dona esforçada i persistent, amb un cos escrupolosament cuidat, i un caràcter callat que em resulta agradable. De qualsevol manera, mai no hi he estat tan a prop com per a sentir la pudor de tabac.

 

Prize Fighting

No era rar que vinguera gent a vore els entrenaments. De fet, per aquella època hi havia dos escalons que feien de grades, a la vora del tatami, ocupats generalment per amics o familiars d’algun judoca. L’home aquell, en canvi, no havia saludat ningú, ni vaig vore que cap dels meus companys el reconeguera. I ja feia uns quants dies que arribava cap al final de l’escalfament, i seia pacientment durant tot l’entrenament, amb un posat d’atenció intensa.

És per això que el vaig reconéixer, o més ben dit, que no em xocà que em saludara uns dies més tard, quan vam coincidir a la barra de Gestalguinos, un pub que jo solia freqüentar els caps de setmana.

-M’agrada molt com lluites—em va abocar tot just després que ens saludarem.

-Gràcies— li vaig dir—. Ja saps, perquè ho has vist, que al meu club n’hi ha uns quants que són més forts que jo.

-Més forts, potser, però tu poses l’ànima en cada combat, i m’agrada molt la teua tècnica.

No era la primera vegada que rebia compliments per la tècnica. Des que era un xiquet, mai no havia estat entre els més forts de la meua categoria, i supose que això et fa progressar tècnicament: les coses no ixen si no és que hi apliques la forma més estrictament correcta. Normalment, els elogis venien d’antics judokes, que enyoraven temps passats en què la condició física no era tan decisiva com ho és ara, i apreciaven que algú que no destacava per la seua musculatura guanyara medalles. L’home aquell, en canvi, no em pareixia un judoka, i tampoc no era especialment antic (la veritat és que tindria uns 40 anys, que -en aquell moment, als meus 23- sí que em semblava una edat avançada), així que li ho vaig preguntar.

-No, de judo no n’he fet, però entenc un poc de combats. Diguem que m’he dedicat prou al món de la boxa, i … altres coses.

Això de les altres coses em va deixar un poc intrigat. La boxa, en canvi, em resultava més familiar des que, uns mesos arrere, havia començat a practicar-la amb un mestre improvisat, un camioner d’uns 50 anys, que amb la seua veu rogallosa de fumador i d’amatent amant de la cassalla, m’ensenyava els rudiments del noble art, com ell l’anomenava quan es volia fer l’interessant.

-Té bona ‘pegà’ el xiquet—solia dir, adreçant-se a mon pare, en les poques ocasions en què jo aconseguia connectar un colp, que em pensava que havia de ser definitiu i que el tombaria de tos.

En canvi ell, cada volta que em tocava amb un dels seus ‘jabs’ que no pareixien res de l’altre món, em feia mal, i em venien unes ganes enormes de llançar-me damunt d’ell i estrangular-lo. No ho feia, clar! El judo m’havia ensenyat a ser disciplinat i respectuós, i a banda (o sobretot), em feia vergonya reconéixer que aquells colpets sincopats em produïen tant d’efecte. Ell mai no em pegava fort, i supose que ho podria haver fet amb una certa facilitat.

-Alça les mans, xiquet! Que de Cassius Clay només n’hi ha un, i a tu te tocaran la careta!

La cervesa que havia demanat, arribà, i amb una inclinació del cap vaig fer saber al meu company de barra que me’n tornava amb els meus amics, a la taula on Mau i Quique encadenaven partides ràpides d’escacs, entre glops de cervesa, manotades al rellotge, i calades profundes als porros que els passaven. Ho anomenaven ‘narco-chess’ i podien passar-se hores així; les mateixes que jo em passava mirant-los, meravellat per aquell esport de combat aparentment incruent però potser cruel com cap altre per a l’amor propi, que es desplegava al ritme frenètic de les partides contra el rellotge.

No va ser fins un parell d’hores més tard que em vaig adonar que el paio encara estava a la barra, amb el posat natural de qui hi passa moltes hores. Ja em disposava a pagar el meu compte i a donar la nit per acabada, quan em va invitar a fer-ne una amb ell.

-No bec molt— li vaig dir—. Ho pagues molt car al tatami.

-Fas molt bé!—demana’t una coca-cola o aigua o el que vulgues.

Ho vaig fer, i ell no tardà gens a dir-me allò que, evidentment, devia fer temps que volia dir-me.

-T’interessaria guanyar uns bons diners?— m’amollà, convençut que això mantindria el caliu de la conversa.

Era evident que allò m’interessaria. Em guanyava la vida fent algunes classes de judo escolar; una faena que podia compatibilitzar amb les classes a la universitat, i els entrenaments. Allò em donava per a sobreviure, però guanyar diners no era un objectiu que em poguera resultar indiferent.

-Depén de com— vaig respondre, convençut que estava a punt d’escoltar alguna proposta il·legal.

-Lluitant, clar. Com si no?

La idea de guanyar diners per competir, en aquell moment encara estava molt lluny, no sols d’existir, sinó de ser ni tan sols imaginada. Alguns dels meus amics es guanyaven uns dinerets fent de porters a sales de festa i discoteques (“fent de goril·les”—ho anomenàvem entre nosaltres). A mi no m’ho havien oferit mai, cosa no gens sorprenent si tenim en compte que el meu aspecte no resultava suficientment intimidador. De manera que el vaig deixar que s’explicara, i vaig acabar sabent que, de manera completament clandestina (i per tant, perfectament il·legal, tal com havia sospitat), s’organitzaven uns combats sense regles, en què les apostes eren molt fortes, i es podien guanyar molts diners.

-Quan dius ‘molts’, de què estem parlant?

-Entre 50 i 100.000 pessetes per combat —em respongué. Això, si no és que apostes tu mateix, i en guanyes més.

Eixos eren, definitivament, molts diners per a mi; fent classes tardaria mesos a guanyar eixa quantitat.

-Què vol dir ‘sense regles’? —vaig voler saber, amb una certa aprensió per la possible resposta.

Em feu saber que, fora de ficar els dits als ulls, mossegar o els colps baixos, no hi havia res prohibit. Es lluitava sense camisa ni sabates, i tot valia, excepte les armes, blanques o no. El combat només s’acabava quan un dels dos es rendia, o estava incapacitat per a continuar.

-Per què jo?— vaig voler saber, conscient que en el meu grup d’entrenament hi havia gent que encaixaria millor en aquell perfil.

La resposta em semblà sincera:

-Perquè no pareixes tan bo com eres, i això farà que aposten fort contra tu. Podríem guanyar molts diners en el primer combat, si tens un rival que semble molt més fort que tu.

-… o que ho siga— vaig afegir, convençut com estava que quan algú pareix més fort, generalment és perquè és més fort (la famosa dita «les aparences enganyen» no passa de ser un engany aparent).

-Clar! D’això es tracta. Si algú cobrix les travesses contra tu, n’hi haurà molts que voldran fer uns dinerets apostant a cavall guanyador. Podem traure’n un bon pessic!

El “podem” em va escamar —plural sospitós per anònim— i vaig voler saber a qui es referia. De resposta, no en vaig traure cap, però vaig saber que a mi em garantirien 10.000 duros (ell parlava així, en duros) només per lluitar («l’important és participar» solia dir-se…als perdedors), i 10.000 més si guanyava. A part d’això, jo era lliure d’apostar tants diners com volguera.

-Això sí, si apostes contra tu i et deixes guanyar, no voràs ni un duro… i segurament no voràs res més, tampoc.

Allò sonà com una amenaça. Probablement perquè era una amenaça.

-No m’interessa —li vaig amollar.

-Tens por?

Si això m’ho haguera dit ara, tants anys més tard, li hauria dit tranquil·lament que sí, que era veritat que allò em feia por. Que malgrat que em dedicava a això, i que en termes generals, em considerava capaç de guanyar a qualsevol (especialment si no era un judoka), la idea m’espantava una miqueta. O un poc més. A 23 anys, però, no m’agradava reconéixer que res, i menys un combat, em feia por, i ho vaig negar.

-Si tinguera por, em dedicaria al parxís i no al judo, no trobes?

Mira xaval (primera vegada que usava un terme així per a adreçar-se a mi), açò no és el judo. El paio que tindràs davant no sabria ni com saludar, i voldrà guanyar-te amb tot el lleu. I no hi haurà cap àrbitre que pare el combat si et fas sang o se’t descorden els pantalons.

– Què et penses que a les competicions de judo va la gent a fer amics, o què? —m’estava començant a emprenyar el seu tonet resabut.

– Oblida-te’n de les competicions! Tindràs davant un verro, que pesarà deu o dotze quilos més que tu, i no tindrà ni puta idea de què és o què sap fer un judoka. Es pensarà que només t’ha de fotre unes hòsties i fer-te una cara nova, o llançar-se damunt de tu, i fer que et rendisques. Si t’ho muntes bé, en uns pocs segons pots endur-te una pasta.

Amb un cert ‘savoir faire’, ho deixà en aquell punt i em donà una targeta de visita on només hi havia un nom, Daniel, i un número de telèfon. Ni cognoms, ni adreça ni res més. Em vaig quedar plantat a la barra, mentre ell girava cua i eixia per la porta sense mirar arrere. No em va agradar que em diguera ‘xaval’, però allò d’uns segons i una pasta se’m va quedar enganxat com una d’eixes absurdes cançons publicitàries, que no acaben d’anar-se-te’n del cap, per molt que ho intentes.

-Posa’m una altra cervesa, Vicent— vaig fer, decidit a ignorar el deute que el tatami —més prompte que tard— em reclamaria.

_____________________________________________________

La quantitat de cotxes aparcats em va fer mala espina. De sobte vaig sentir que m’havia ficat en un embolic massa gros per a mi. Al capdavall, tampoc no eren tants diners a guanyar, i els diners tampoc no eren tan importants. D’una banda sentia les mateixes sensacions que abans d’una competició, però no era ben bé igual. Hi havia alguna cosa més, que no trobava quan em preparava per a competir. I crec que era la por. Una por descarnada, sense maquillatge. No ‘ansietat precompetitiva’, ni cap d’aquelles etiquetes elegants que estudiàvem en les classes de psicopatologia. “És ansietat quan no hi ha una amenaça real que justifique la resposta de pànic”— ens explicaven els professors. Bé, ací hi havia una causa real i ben real: ‘sense regles’ vol dir que et poden trencar el coll d’un colp ben connectat. 

I jo ja sabia el mal que fan els colps de puny, fins i tot quan l’altre porta guants, que no seria el cas. Els guants de boxa tenen la funció real de protegir les mans de qui pega. Un colp de puny al pòmul pot trencar la mà que el pega tan fàcilment —o més— com la cara que el rep. Ara bé, no eren precisament les meues mans les que em preocupaven. No seria pegant com jo podria guanyar allò, si és que podia. Em preocupava molt més la meua cara, i que ell es poguera trencar les mans pegant-me no em servia de cap consol.

Vam aparcar la vespa baix d’un fanal, un dels pocs punts en què hi havia llum. L’adreça que el tal Daniel m’havia donat era una nau perduda en un dels polígons industrials més poc transitats de l’extraradi de València, al terme de Catarroja. M’havia fet acompanyar per Toni, un company d’entrenament més jove que jo, amb la promesa que no ho diria a ningú. L’havia triat a ell perquè anar a soles no pareixia una gran idea, i perquè era el nano més introvertit i silenciós del club. Si algú podia guardar un secret, era ell. Probablement, encara que no li haguera dit que era un secret, no n’hauria parlat amb ningú. Poc practicant del pràctic art de l’oratòria, no ho practicava pràcticament mai, això de xarrar. Tot i això, li vaig dir que no em donara cap instrucció des de la banda. Jo tenia un pla d’acció, que passava per no revelar quina classe de lluitador era. Sent alt i prim, mai no he tingut això que la gent identifica com a “pinta de judoka”, i per una vegada, volia que això jugara a favor meu.

L’interior de la nau em va acabar d’acollonir. Una llum zenital, procedent d’un plafó cònic, com un d’eixos capells xinesos, només que més gran, penjava d’un cable llarg, enganxat a una de les bigues metàl·liques que sostenien el sostre d’uralita. El fum dels cigarrets es caragolava en la frontera entre llum i foscor, i la remor que se sentia no arribava a ser escandalosa, com si tothom estiguera imbuït de la clandestinitat i el mal rotllo —per a mi— que l’escenari encomanava. Hi havia unes quantes dones, totes acompanyades, però majoritàriament eren hòmens, més o menys panxuts i decididament fumadors, els que s’havien aplegat en aquell indret llardós, que ara, amb tanta humanitat congregada, havia esdevingut també morbós. En un moment, vaig sentir con tots els ulls es posaven damunt meu. Una sensació virtualment tàctil, com si uns dits de fum em recorregueren la pell de manera no gens virtuosa, mentre aquella gent em mirava, i la remor de paraules s’atenuava per uns instants.

Daniel s’acostà a mi i, sense més cerimònia ni salutació, amb l’aire professional de qui ha vingut a fer faena, em va dir que em preparara. No sabria dir si allò em sonà com una admonició o com una espècie de condol. En tot cas, tingué la virtut de glaçar-me cor i fer-me sentir, ara sí, com em sentia abans de les competicions: amb formigues que em recorrien de dalt a baix, i la sensació que no hi havia, dins de mi, cap força que em poguera servir: sents els braços i les cames tan lleugers, tan buits, que et sembla impossible que en uns pocs minuts estiguen en condicions d’ajudar-te a disputar un combat; i molt menys, a guanyar-lo. Tant era així que em vingueren al cap les paraules del meu mestre: “La competició comença quan et veuen els adversaris, i tindràs la mateixa por si la mostres com si no: no la mostres!”. Bé, ací només n’hi hauria un, d’adversari, i encara no l’havia vist.

Vore’l —fet i fet— no millorà gens les coses. Era un paio fornit, amb una cara angulosa i poc expressiva, d’ulls un poc massa junts i celles un poc massa poblades. Tenia una esquena ampla, i poderosa, i quan es llevà la camisa deixà vore uns braços musculats i uns pectorals que semblaven una cuirassa. Estava acostumat a enfrontar-me a rivals físicament més forts que jo. Normalment, però, no em treien 15 kg, que és el que vaig calcular mirant-lo (en aquella època, no solia equivocant-me al jutjar el pes d’algú a simple vista), i això eren dos categories de pes per damunt de la meua. I sobretot, no solien tindre aquell aspecte de rebordonit delinqüent de raval.

Em mirava fixament, tal com se sol fer abans de lluitar, per a mostrar a l’altre que no li tens por, i que estàs decidit a passar-li per damunt, i que no t’intimida gens el seu posat ferotge o la seua aparent indiferència (que de tot n’hi ha). Tot això també ho sabia fer jo, després de més d’una dècada de participar en competicions de judo. Aquell dia, però, el meu pla era un altre. Per una vegada, em convenia que ell pensara que sí que li tenia por. Més encara, volia que ell creguera que la meua especialitat era el karate, de manera que em vaig col·locar els cascos del walkman i em vaig concentrar a fer un escalfament fet d’estiraments i colps de peu a l’aire. La idea era que, sabent-se més fort que jo, si aconseguia fer-lo pensar que jo intentava defugir el cos a cos, ell mateix vindria a buscar-lo. 

Si s’acostava a mi prou per a agarrar-lo bé, no tindria problema per a dur-lo a terra, d’una manera o una altra. I si d’alguna cosa jo estava segur en aquella època, era de poder fer-me amb qualsevol, lluitant en terra. Quan dos persones es barallen, sempre acaben anant a terra en algun moment. Si saps com fer-t’ho, després d’eixe moment ja no n’hi haurà cap altre. L’únic problema seria que fora un lluitador de lliure o de grecoromana, que també en sabien, de lluitar en terra, i podien ser molt forts i molt resistents. Les seues orelles, però, no ho deixaven vore: eren perfectament normals, sense els bonys que la medicina anomena “orella de lluitador”, i que és una clara mostra d’haver passat moltes hores lluitant. Clar que les meues tampoc no tenien eixe estigma, i jo sí que sabia lluitar en terra. 

Tot això, i més, tens temps de pensar si t’ho permets. I pensar no ajuda gens a guanyar combats. Era per això que jo preferia escoltar música abans de competir, i mai no passava el temps parlant amb uns i altres, o deixant-me anar amb tota mena de pensaments.

Em costava, però, no mirar-lo a la cara. No sols per pur hàbit sinó perquè vols saber a què t’enfrontes, i els ulls solen contindre una bona dosi d’informació al respecte. Refugiat en la privacitat de la música individualista, em vaig privar de mirar-lo tan bé com vaig poder, mentre em concentrava en els meus estiraments i en imitar els moviments que tantes vegades havia vist a la classe de karate que precedia els nostres entrenaments del dissabte de matí: Mae-Geri, Yoko-Geri, Mawashi-Geri. El Carmina Burana retronava —sincopadament rítmic— només per a les les meues oïdes, alié a la sordidesa que ens envoltava: “O Fortuna velut luna statu variabilis, semper crescis aut decrescis vita detestabilis…”

Ja he dit que hi havia poques dones. El que no he dit és que justament una d’elles se’m va acostar. El primer que vaig vore foren els seus ulls verds i repintats, damunt d’un vestit massa formal i massa elegant per a l’antre en què ens trobàvem. El vestit s’aferrava a un cos d’aquells que mon pare hauria definit com a ‘escultural’, i que el tio Pasqual de Meliana hauria qualificat segurament com a pertanyent a ‘una dona estructural i molt esterilitzada’. Abans d’obrir la boca, que no per pintada era menys sensual, m’allargà un bitllet de 5000 pessetes (Daniel n’hauria dit “mil duros”). Amb un gest inequívoc de les manicurades mans m’indicà que em llevara els auriculars, i llavors m’amollà, a cau d’orella: 

-“N’hi ha més, d’on ha eixit eixe, si guanyes”. 

Mirant-la de prop vaig pensar que aquell gest que he definit com a inequívoc podria ser l’única cosa no equívoca capaç d’emanar d’ella.

El seu perfum em va desconcentrar, però no tant com la veu poc aguda, i la impressió que —vés a saber per què vaig tindre— que s’havia tret el bitllet de l’escot. A ella sí que la vaig mirar als ulls verds (i no a l’escot del color temptador —supose— de la carn revelada), i vaig vore que, malgrat la roba cara, el maquillatge i el pentinat de senyora, no devia arribar als 30 anys. L’única raó perquè una xica jove es disfresse de madura és perquè té un home més vell, vaig pensar, amb l’agilitat erràtica —si no errònia, o les dos coses a una— que l’estrés precompetitiu atorga al cervell.

-No m’han parit per a perdre— li vaig amollar, sense poder-me resistir a la temptació de fer-me el milhòmens; un vici en què —testosterònica joventut— queia sovint davant de dones atractives.

El fum que saturava el feix de llum em paregué més dens que mai quan una veu estrident m’arribà a través d’un megàfon, imposant-se al rítmic “Veris leta facies mundu propinator” que impenitentment brollava del meu walkman, amb una sacralitat llatinista en franca contradicció amb la vulgaritat de l’entorn. En un castellà arrossegat i ple de vocals impròpiament obertes, la veu cridava els lluitadors al “ring”, que no era més que un quadrat pintat amb calç a terra, sense cordes ni cap altra diferència amb la superfície de ciment que el rodejava. Com una munió de voltors, els panxuts fumaven encara no a un metre de les ratlles pintades a terra, com si les ganes de no perdre-se’n detall i la por d’esguitar-se de sang, es complementaren per a mantindre’ls a la distància correcta.

En entrar a l’espai il·luminat ja no vaig poder evitar-li els ulls. Els vaig vore convençuts de la seua superioritat. Em miraven a mi amb menyspreu (els meus pectorals no el devien impressionar tant com a mi els seus), i tot seguit al públic, com qui busca complicitat en l’anticipació d’una victòria fàcil, i l’està oferint a la concurrència.

La veu estrident no anuncià noms, ni pesos, ni títols, ni cap altra cosa, com fan en la boxa. Només demanà travesses, i és així com vaig saber que, si això haguera estat una partida de pilota, jo era el blau, i donaven de quinze o de vint al roig. No hi havia dubte que, per als panxuts, la cosa també estava clara: jo era la víctima propiciatòria. Incoherentment vaig recordar que en anglés, s’anomena ‘bookmaker’ al marxant que gestiona les travesses; un coneixement ben inútil per al moment i la tasca que m’ocupaven. Perquè després diguen que els llibres sempre són útils!

Després d’un silenci que volia ser teatral i a mi em resultà tètric, la veu —més megafònica que no megalòmana— anuncià que es cobrien les apostes, cosa que arrancà una certa remor incrèdula. El combat podia començar, perquè algú estava disposat a apostar 5 a 1 per la meua victòria. Com un àrbitre de boxa, ens recità les poques regles (ni colps baixos, ni mossos, ni dits als ulls), i ens va dir que demostràrem la classe d’hòmens que érem, i que guanyara el millor. A mi, això em va sonar antic, però la veritat és que no estava per a hòsties; sobretot, per a rebre’n.

Havia arribat al punt en què la por es transforma —per força, perquè si no fugiries a tot córrer—en determinació, en ràbia, en un desig irracional d’esborrar-li eixe somriure, que —feia uns minuts— m’havia semblat confiat i perillós, i ara em pareixia senzillament repugnant.

Algú feu sonar una espècie de campana, i —posats a transformar— el paio transformà el somriure en ganyota, no sé si de superioritat o de fàstic, i amollà un crit ronc que volia ser intimidador, i ho va aconseguir. Ara ja podia mirar-lo als ulls i ho vaig fer. Ell, en canvi, em mirava les cames. Primer objectiu assolit: es pensava que el perill li vindria dels colps de peu.

Tan bé com vaig poder, vaig provar de mantenir-lo a distància amb puntades de peu, i ‘jabs’ de la mà dreta, mentre ballava al seu voltant, i reculava cada volta que ell avançava cap a mi. Sense auriculars ni res, el Carmina Burana seguia ressonant al meu cap: “Gloriantur et letantur in melle dulcedinis..”. Anys després aprendria, en un seminari de psicologia de l’esport, que concentrar-se en una música, o en qualsevol altra activitat repetitiva, és precisament el que permet que la part del cervell que regula els automatismes es faça amb el control de la situació.

Vaig connectar un parell de ‘low-kicks’, colps amb l’empenya a la part de fora de la cuixa, que no són definitius, però fan mal, perjudiquen l’estabilitat, i et posen de mala llet. Tres coses que, decididament m’interessava molt d’aconseguir. Ell els contestava amb un somriure de superioritat (sabria fer-ne d’alguna altra classe?), i dient-me no sé què, perquè amb els crits de la munió panxuda, no el sentia bé.

Per la seua banda, aquell Tarzan suburbà (que no ‘subhumà’) em llançà un parell de colps de puny circulars, de l’estil que el meu improvisat mestre de boxa, ‘el Xiqüelo’, m’havia explicat que eren sinònim de “no tindre ni puta idea de com es pega una punyà”. Bones notícies! Encara que també vaig poder vore que si m’enganxava amb una d’exies “mascaes”, m’arrancaria el cap. Eren fàcils d’esquivar, però, i vaig poder mantindre el joc de gat i ratolí, un parell de minuts més, fins que ja podia sentir clarament la seua respiració accelerada. Ja no somreia, i els ulls expressaven ràbia i ganes de fer-me la pell. Si no haguera estat tan ocupat en ajustar-me a la tàctica premeditada, probablemet hauria tingut molta por.

Com més cansat estàs, més motius tens per a voler acabar prompte, i més risc estàs disposat a assumir per tal d’aconseguir-ho. Jo ja comptava amb això, de manera que no em sorprengué quan, amb la respiració ja perfectament audible, em vingué a buscar, amb els braços convertits en aspes de molí que maldaven per segar-ho tot al seu pas. Si jo haguera sigut el karateka que pretenia, o el púgil que m’hauria agradat ser, probablement aquell hauria estat el moment de posar-lo fora de combat amb un colp definitiu. No ho era, però, i una de les ‘mascaes’ em va impactar, primer al muscle (i això em va permetre salvar la cara, no en sentit figurat, sinó completament literal i francament desproveït de literatura, tot alhora), i després a la part de dalt de l’orella dreta. L’impacte em va atarantar i probablement vaig retrocedir uns passos, fins a la ratlla que limitava l’espai que ens havien assignat. Acostumat a les limitacions del judo (si te n’ixes de la ratlla et penalitzen), vaig maldar absurdament per mantindre’m dins del quadrilàter, i em vag desplaçar cap al cantó més pròxim, on vaig sentir la rara veu de Toni (rara, no per estranya sinó per infreqüent i —per tant— inesperada):

-Vinga que això no és res! Dus-lo a terra ja!

Per bé que li havia demanat que no em donara instruccions, aquella em vingué al pèl. Era justament el que em calia fer en eixe moment.

Esperonat per l’èxit, l’energumen es va llançar sobre mi, per a aferrar-me en una abraçada que volia ser mortal (o com a mínim, definitiva). O això vaig pensar segurament (pensar és un mal vici quan estàs lluitant), perquè el vaig deixar acostar-se’m, mentre feia mig pas arrere per a crear la distància necessària (els japonesos, ben poèticament, en diuen “Ma Ai”: la distància que aproxima), per a poder desequilibrar-lo i aprofitar el seu impuls per a llançar-lo a terra, fent bona la dita popular sobre el judo: “aprofitar la força de l’adversari” (tot i que, com sempre diu un company d’entrenament: «com més força tens tu, millor aprofites la del contrari»).

Diuen que la realitat sempre supera la ficció. Això no ho sé. Sí que sé, en canvi, que sol superar els plans més ben elaborats. L’energumen no es llançà sobre mi, sinó que —no sé com, i sobretot, no sé d’on— es va traure una mà dreta que m’impactà de ple entre els dos ulls, i per sort no un poc més avall, on m’hauria trencat el nas, i amb això, la cara, l’orgull i els beneficis monetaris.

Vaig caure de tos tan llarg com era, per a contemplar directament l’origen zenital de la llum que ens il·luminava, per bé que per a mi s’havia fet fosca durant un instant interminable. La cosa podria haver-se acabat allí mateix si ell no haguera comés un error més que imperdonable, magnànim, per la generositat que —per a mi— va suposar. No sé on ho hauria vist, això, però es veu que va decidir que em liquidaria per l’expeditiu procediment d’estrangular-me. Res a objectar a això: l’estrangulació és una de les formes en què es pot guanyar el combat mentre lluites en terra. No es fan mai, però, com ell ho va intentar: des de davant i rodejant el coll amb les mans, per a exercir la pressió amb els dits polzes sobre la tràquea. I —per damunt de tot— no es fan situant-te entre les cames del futur estrangulat (que esdevé així un futur tan imperfecte que s’assembla més a un condicional dubtós); ni tan sols quan ja està mig fora de combat.

La paraula clau ací seria ‘mig’, perquè fins i tot al 50%, els automatismes funcionen. És per això que conéixer les tècniques no val de res, i tots els cursos de defensa personal del món no fabriquen un lluitador. Només els automatismes et poden salvar; les coses que el teu cos fa, aparentment, sense que ningú haja donat l’ordre; una ordre que ve de les profunditats del cervell, i només funciona si has assolit realment el nivell automàtic, a base de repetir i repetir fins que no saps ni com és que has pogut completar l’última repetició. Fou això, i no cap pla preconcebut, el que em feu aferrar-li el canell i alçar les cames fins a passar-ne una sobre el seu cap, i fer-lo caure d’esquena, amb el braç ben enganxat entre les meues cuixes. El vaig estirar, aprofitant la força de tot el meu cos. Se’n diu “Juji-Gatame”, i és una palanca al braç, que el pot trencar amb molta facilitat si l’interessat no es rendix, perquè oposa tota la força del tronc i les cames de qui aplica la luxació, a la resistència d’un sol braç de qui la patix.

En aquella ocasió, i per molt que això violentava tot el joc net que m’havien ensenyat des que vaig començar a fer judo a nou anys, ni tan sols li vaig donar l’oportunitat d’abandonar. No crec que ell sabera com fer-ho, però en tot cas, li vaig estirar el braç fins a sentir un netíssim ‘crac’, quan la tensió que en manté unides les dos parts, desapareixia de sobte, i convertia el braç musculós més en un no-membre que no en un membre digne de tal nom, de tan desmembrat com estava.

El crit, agut i dissonant, fou com el tret d’eixida, i pràcticament el vaig sentir quan ja em movia de camí a posar-me a la seua esquena, des d’on el vaig ofegar —al crit i a ell mateix—amb una estrangulació sanguínia (crec que em vingueren ganes de dir-li: «així és com s’estrangula, xaval!», però espere sincerament no haver-ho fet), que pressiona les dos caròtides entre el bíceps i l’avantbraç, i que vaig mantindre fins que, com solíem dir, “es quedà privat”, que vol dir quedar inconscient, i per tant, incapacitat per a continuar lluitant. Quan la inconsciència és d’eixe calibre, ja fins i tot els automatismes més disponibles es troben completament indisposats, i són inassequibles, no sols al desànim, sinó a les més bàsiques funcions motores, com ara alçar-se de terra.

Només en aquell moment vaig tornar a sentir la cridòria que probablement no s’havia aturat en cap moment. Estúpidament, amb la mateixa força de l’hàbit que m’havia salvat feia uns segons i que ara resultava irrellevant, incoherent i no sé si un poc embarassosa, em vaig adreçar —ben formalment i sense fer gestos de victòria —que en aquella època tendíem a considerar de mal gust, i més propis d’esports vulgars com ara el futbol— al punt on havia començat el combat, com per a esperar que un àrbitre que no existia em declarara vencedor, abans de donar la mà al meu adversari.

Res d’això no havia de passar, clar. No estàvem sobre cap tatami. El del megàfon es limità a dir que havia guanyat jo. “El flaquito”— concretament, fou l’expressió que va gastar, i crec que, de no haver estat tan atarantat (més que no dolgut, perquè allò —els colps que havia rebut— encara no havia començat a fer-me mal), i no sé què més perquè ja no ho vaig sentir mentre caminava cap al Toni, que em somreia des de la banda, amb una expressivitat que no li havia vist abans. Al Tarzan no el vaig tornar a vore ni en pintura.

– Hem guanyat, tio! M’havia jugat mil duros, i ara en tinc 5000!

Així que el Toni també parlava en duros. S’ho tenia ben callat! Clar que això no havia de ser cap sorpresa: tota la resta de coses, les callava exactament igual.

Jo havia guanyat les 100.000 pessetes que m’havia promés Daniel, més les 50.000 de la dels ullots verds, que m’arribaren, no de la seua mà sumptuosa sinó de l’urpa untuosa del goril·la que l’acompanyava, en un sobre de coherent color marró.

No va ser fins haver arribat a casa i posar-me a comptar els bitllets, que vaig vore que en el primer que ella m’havia donat (en realitat havia guanyat 155 mil pessetes, o siga, vint-i-un mil duros), hi havia un número de telèfon. Cap nom. Cap adreça. Només un número afanyosament gargotejat, que parlava sense lletres, i deixava ben clar (si més no, vist de manera retrospectiva) que marcar-lo no podia ser una bona idea.

Ja no hi ha plural genèric?

L’enclaustrament provoca alguns canvis de costums, i hui mateix m’he trobat mirant la tele: les notícies d’Àpunt. Potser és perquè no en tic costum, que m’ha cridat l’atenció la freqüent reiteració de l’expressió “xiquets i xiquetes”, que —en canvi— no anava acompanyada de cap “adults i adultes”, o “musulmans i musulmanes”, per citar-ne només dos dels termes que formaven part de la mateixa notícia. Tampoc no hi havia cap mena de concordança amb el verb, perquè els “xiquets i xiquetes” s’havien de “sentir segurs”, i no “segurs i segures”, tal com reclamaria el desdoblament del substantiu.

Un parell de notícies més tard, he sabut que hi havia una associació de “persones consumidores”. Ja em preguntava si seria una mena d’Alcohòlics Anònims per a gent amb problemes de consum excessiu, quan —pel context— se m’ha fet evident que era la ben coneguda associació de consumidors, passada pel filtre absurd que diu que el gènere femení és bo i el masculí, no.

Una “persona consumidora” és algú que té una tendència especialment marcada a consumir, de la mateixa manera que “una persona treballadora” és algú molt laboriós. Un consumidor, en canvi, és algú que compra coses, tal com tothom que viu en societat no té més remei que fer; i un treballador és algú que té un lloc de treball, pel qual cobra un sou. Com vaig llegir fa poc en un tuit de la lingüista Carme Junyent, pots ser un treballador sense ser una persona treballadora, i viceversa.

En definitiva, veig que els mitjans de comunicació fan un ús erràtic del llenguatge, sense cap consistència gramatical, ni cap regla unificadora, essencialment orientat a fer una exhibició de virtut (som molt moderns, molt sensibles i molt feministes), que passa per damunt del rigor exigible a tots els professionals de la llengua (crec que “les professionales“, encara no ho diuen, no?). I ho fan sense haver-se parat a considerar cap mena de consistència. Es tracta només de repetir uns quants mantres, i si amb això estem trepitjant la gramàtica i forçant la sintaxi, cap problema! Tot siga per una eficient exhibició de virtut, capaç de guanyar-nos una gran quantitat de ‘likes‘, aplaudiments icònics, o ditets amunt.

Han decidit, unilateralment, que el plural genèric ja no existeix: “xiquets”, “treballadors” o “ciutadans”, ja no designa tots els humans que tenen eixa condició, sinó -es veu que- només fa referència als mascles. Però… un moment! No és cert, perquè moments després d’haver repetit el mantra “xiquets-i-xiquetes”, la mateixa persona diu que cal tindre en compte que “els xiquets poden sentir-se…”. A qui s’està referint ara? A les criatures de sexe masculí? Si eren “els xiquets-i-xiquetes” els que podrien eixir una hora al dia, com és que ara són només els xiquets els que poden sentir-se segurs?

No sóc lingüista, però entenc que potser no és del tot apropiat dir-ne “masculí” del plural genèric perquè usar-lo no evoca directament un referent mascle. Si dic -per exemple- “els gats arrapen”, algú entendrà que m’estic referint només als mascles de l’espècie? Per contra, si vull predicar alguna característica que afecta només els mascles, estic forçat a especificar-ho. Així, cal que diga “els gats mascle només poden ser de dos colors”, perquè si dic “els gats només poden ser de dos colors”, algú em replicarà —amb raó— que ha vist gats tricolors. I ho dirà així, fins i tot si sap que només les femelles poden mostrar eixa condició cromàtica*, perquè “gats” és un genèric que engloba els dos sexes.

La confusió entre gènere gramatical i sexe cromosòmicja ho he explicat ací— no és només absurda, també genera confusió, i fa un torcebraç la llengua per a ajustar-la a una moda estilística que, lluny de vocació (ni possibilitat) de produir canvis significatius, s’orienta més aïna a la finalitat superficial i egoista de fer exhibició impúdica de com de pura i prístina és la ideologia de qui s’aferra als desdoblaments de moda. Ens diuen que açò ho superarem “junts i juntes”, que deu voler dir, tal com resava l’expressió franquista: los chicos con los chicos y las chicas con las chicas“. I això és la ideologia progre que se suposa que hi ha darrere de la il·lusió fal·laç que el llenguatge configura la realitat?

Sé que hi hauria d’estar acostumat a hores d’ara, però no és així. Em dol especialment quan ho veig en professionals de la llengua com ara escriptors, periodistes o mestres, perquè entenc que tenen més influència sobre qui està aprenent a expressar-se en valencià. I sobretot, perquè dubte molt que el constant engavanyament i artificiositat de l’expressió que això comporta, invite ningú a usar més el valencià. Ja sé que això es fa també en les llengües dominants, que tampoc no estan exemptes del xorradisme dominant. La diferència és que eixes altres llengües no estan en perill de caure en el desús, i la nostra sí.

* Correcció: sembla que hi ha excepcions a la norma, i que alguns mascles poden ser de tres colors.

Lleis comunes

“You gotta know when to hold ‘em / Know when to fold ‘em / Know when to walk away / Know when to run” (Kenny Rogers)

 

La tradició acadèmica de separar ciències i humanitats, primer, i també ciències i ciències socials, més tard pot haver contribuït a consolidar la idea que les lleis que regeixen la naturalesa no són les mateixes que governen la conducta humana, tant col·lectiva com individual.

Quan la Física explica com es comporten els objectes inanimats (recordem que ‘inanimat’ significa que no té ànima), poca gent té dificultats per a entendre que tot això està regit per uns principis que s’apliquen inexorablement a tot: des de les partícules de grandària inimaginablement infinitesimal fins als planetes, les estreles o els sistemes solars.

És fàcil que la complexitat dels conceptes, i la necessitat del pensament matemàtic per a entendre’ls de debò, hagen propiciat una acceptació sensiblement acrítica del tema: ningú no vol semblar massa poc intel·ligent per a entendre-ho, i la manera més fàcil de dissimular és mostrar-se d’acord amb els especialistes.

Tampoc no és costós d’admetre que la Química, tot i que tracta amb un altre tipus de relacions entre els elements, i que genera lleis i principis propis, no pot —de cap manera— violar les lleis de la Física. Les diverses reaccions i combinacions entre els elements químics no poden formular-se de manera que contravinguen les lleis que governen el moviment de les partícules.

Fins i tot amb la Biologia, diria que no n’hi ha, de controvèrsia, a l’hora d’admetre que, per bé que s’ocupa de sistemes de gran complexitat —els éssers vius— tampoc no pot formular cap llei que contravinga els principis de la Química. Els organismes són sistemes formats per elements químics, i —per tant— les regles que en governen el comportament poden ser més complexes, però mai no poden ser antagòniques a les formulades per la Química.

El comportament dels animals, estudiat per diverses disciplines, tampoc no presenta grans dificultats per a l’acceptació que els principis de la ciència s’hi apliquen perfectament. Que les aus migren seguint uns determinats camins propis de la seua espècie, que alguns peixos mostren patrons d’emparellament extraordinàriament sofisticats, o fins i tot que els ximpanzés presenten estils de conducta clarament sexodimòrfics des del naixement, no són motius de polèmica.

El següent graó és òbviament l’estudi de la conducta humana, del qual s’ocupen disciplines com la Psicologia i la Sociologia, sense oblidar que la Història tracta precisament amb els fets produïts majoritàriament per membres de l’espècie humana, i que hi ha disciplines com la Geografia Humana, que ja en el nom, revelen la vocació i el focus.

Seguint la mateixa lògica, caldria dir sense embuts que la Psicologia no pot violar les lleis de la Biologia; que la conducta dels humans no pot regir-se per lleis antagòniques —o independents— de les que governen el comportament dels altres animals, i que la mateixa continuïtat que es dóna entre les altres ciències, s’ha de mantenir quan —senzillament— saltem d’unes espècies a altres, sense abandonar mai l’àmbit dels éssers vius (el dels animals, concretament, quan ens referim als humans).

La pregunta és: és així com ho fem? Assumim que el nostre comportament —individual i col·lectiu— ha de ser analitzat d’acord amb principis consistents amb els que usem per a estudiar tots els altres fenòmens? O, al contrari, ens resistim a acceptar humilment que no som tan especials com perquè les lleis de l’univers facen una excepció amb nosaltres?

Com és que conductes tan similars a les que observem en altres animals s’han d’analitzar, en el cas dels humans, a partir de principis completament diferents? Com pot ser que la conducta agressiva que analitzem en les altres espècies de primats tinga unes explicacions perfectament coherents amb les lleis de la Biologia, mentre que la causa de l’agressivitat humana s’ha de trobar en les influències culturals? Per què assumim que els comportaments clarament diferenciats dels mascles i les femelles de ximpanzé tenen una sòlida base biològica, i quan observem això mateix en criatures humanes, ho hem d’atribuir al pervers efecte dels estereotips patriarcals?

Que el cervell humà siga més gran i complex que el de qualsevol altra espècie animal justifica que es prenguen en consideració múltiples variables (entre les quals, sense cap dubte, hi ha les de caire cultural, incloent-hi l’educació). No pot pemtre, però, que s’invoquen conjunts d’explicacions completament distintes, per a fenòmens que són essencialment equivalents. La conducta dels primats també és sensiblement més complexa que la d’uns altres mamífers, i —en canvi— no apliquem lògiques diferents per a estudiar-la. I, sobretot, no justifica que s’ignoren palmàriament les lleis de la biologia, quan es tracta d’explicar un fenomen —el comportament— que és clarament producte d’un sistema nerviós, que ha evolucionat, exactament igual com ho han fet els altres sistemes. Si per a expicar la digestió humana no recorrem a principis específics, separats dels que usem per a estudiar la d’uns altres animals, per què hauríem de fer això mateix quan volem analitzar la conducta?

Curiosament, l’anomenada saviesa popular sí que accepta implícitament l’existència de regles. És per això que les metàfores de molts àmbits distints són perfectament vàlides per a entendre altres esferes de la vida humana. Les metàfores marineres, les que provenen dels distints oficis, o les militars són intercanviables i adaptables amb un mínim esforç a qualsevol altra esfera de la vida social dels humans.

Com a exemple, els versos de Kenny Rogers que encapçalen l’escrit, que provenen del coneixement adquirit per un tafur, i referit a les cartes de la baralla: cal saber quan has de resistir, quan has de plegar, quan cal que te’n vages i quan has d’escapar a córrer. Algun dubte que això és aplicable a pràcticament qualsevol àmbit de la nostra vida?

La immunitat i la metàfora militar

Com a part de les meues obligacions docents, cada curs explique una introducció al sistema immunitari a estudiants de primer curs de psicologia. He de reconéixer que la metàfora militar és difícilment superable, quan pretens que entenguen la funció immunitària en l’organisme. La idea d’un exèrcit s’hi adapta molt bé, perquè el sistema immunitari té soldats (cèl·lules) que es desplacen a primera línia de batalla (pell, mucoses…), quan comencen les hostilitats (entrada d’antígens); és capaç de produir armes (anticossos), i fins i tot de recordar quins són els enemics, i com cal derrotar-los (immunitat adquirida).

També resulta molt útil per a entendre què passa amb les malfuncions del sistema (malalties autoimmunes), perquè en realitat, els exèrcits de veritat també solen acabar atacant la seua pròpia població, per desarmada que estiga, i causant autèntics estralls, amb finals generalment molt dramàtics.

Acceptem, per tant, que es tracta d’una metàfora afortunada, que facilita considerablement la comprensió del tema, i ens permet entrar en més detalls tècnics, amb la tranquil·litat que, conceptualment, ja s’entén. La utilitat de les (bones) metàfores mai no estarà sobrevalorada.

Això justifica que es pose l’exèrcit al capdavant d’una crisi causada per una epidèmia? Diria que no. Si continuem amb la metàfora, cal dir que el sistema immunitari no és el director de les operacions. Més aïna forma part d’un macrosistema, que inclou el sistema nerviós —amb el cervell al capdavant— i l’endocrí, que juguen coordinadament, i miren de guanyar les batalles sense causar més baixes pròpies que alienes.

És cert que la resposta immune es desencadena automàticament, amb l’entrada d’un organisme estrany (un antigen que, si pot causar malalties, s’anomena patogen), però no ho és que siguen els leucòcits els qui prenen les decisions. El sistema nerviós (el cervell, si voleu fer-ho curt) hi juga un paper fonamental. De fet, tothom sap, per experiència pròpia, que els primers símptomes d’estar malalts són de caràcter conductual. Ens trobem apàtics, mandrosos, de mal humor… o tot junt. Això vol dir que “els soldats” han comunicat al cervell l’estat de la qüestió, i que les accions es coordinen a partir d’aquell mateix moment.

La metàfora militar és útil per a explicar l’activitat immunitària, i per a entendre com és que el nostre organisme fa front a les infeccions. En canvi, traure soldats al carrer i militars d’alta graduació als platós de televisió, per a combatre una epidèmia és, en la meua modesta opinió, una maniobra publicitària de qüestionable utilitat. Tan qüestionable com la fantàstica idea d’invertir més del doble en despesa militar que en inversions sanitàries i en investigació. Només uns governants que pensen que és més urgent fabricar submarins que no floten, que dotar els hospitals i els laboratoris d’investigació dels recursos necessaris, poden pensar que una epidèmia es pot combatre manu militari.

 

Exercici a casa (II)

Un malentés molt comú és la idea que l’estrés perjudica el sistema immunitari. En realitat, això només seria cert si ens referim a l’estrés crònic, en què la situació estressant es manté durant dies, setmanes o mesos. En canvi, l’exposició a estressors puntuals, de curta durada, és clarament beneficiosa per a l’activitat immunitària. Cal recordar que el sistema immunitari és el que ens defensa de les invasions externes, com ara les infeccions, i ajuda molt que ens mantinguem sans. Ara no caldrà, per tant, destacar la gran importància de mantindre‘l en bones condicions, quan estem lluitant contra una epidèmia.

I quins són eixos estressors puntuals que estimulen la nostra immunitat? Una característica molt important és que són breus, és a dir, que els afrontem durant períodes entre minuts i unes poques hores. L’altra és que són situacions a què ens hem hagut d’enfrontar al llarg de tota la nostra història evolutiva: ho fem ara, en el segle XXI, però també ho feien els nostres ancestres, fa mil·lennis. Bàsicament, qualsevol situació que activa els nostres sistemes de consum energètic, també posa en marxa el sistema immunitari. I com que —com és ben sabut— la funció crea l’òrgan, activar-lo també significa fer-lo més fort.

Un dels estressors més coneguts (i recomanables) és l’esforç físic. En realitat, de qualsevol classe, però si atenem a què explica la literatura científica, haurem de dir que —fonamentalment— l’exercici aeròbic d’intensitat entre moderada i alta. Si teniu una bicicleta estàtica o una cinta contínua, podeu usar-les durant mitja hora diària, o més, si en teniu ganes. Si no és el cas, segur que internet pot proporcionar-vos instruccions vàlides de com fer-ho: ballar, caminar sobre el terreny i moltes altres formes de moviment poden servir perfectament.

Un altre estressor altament recomanable és el fred. Una vegada més, la durada és clau: no es tracta de pelar-se de fred durant hores, sinó —per exemple— de prendre una dutxa freda durant un o dos minuts. Combina perfectament amb l’exercici físic, i també pot combinar-se amb una agradable dutxa calenta, per a compensar. El cas és que l’exposició al fred és un bon estímul per a posar en marxa l’activitat immunitària.

El tercer estressor recomanable no serà molt popular, en primera instància. Tingueu paciència i continueu llegint, que tampoc no serà tan horrible. Es tracta del dejuni: no menjar. Tal com en el cas del fred, no cal passar dies sense menjar, sinó simplement deixar l’estómac buit durant unes hores més del que fem habitualment. La manera més fàcil de fer-ho és retardar el desdejuni. Si sopeu a les 20:00, posem per cas, a les 08:00 ja farà dotze hores que dejuneu. Espereu un parell o tres hores més i vos haureu sotmés a una situació (14 o 15 hores em dejú), que no sols estimula el sistema immunitari, sinó que també fa que el sistema endocrí, el fetge i el pàncrees estimulen l’ús dels greixos que tenim acumulats, sobretot entre els músculs i la pell, però també al voltant dels òrgans.

La combinació d’eixos senzills estressors pot ajudar a fer que mantinguem uns sistemes immunitaris operatius i preparats per a fer front a possibles infeccions. Potser convé recordar que el COVID-19 no és l’únic enemic exterior. N’hi ha molts més, d’elements capaços d’atacar el nostre organisme, i l’exèrcit de què disposem per a defensar-nos —el sistema immunitari— necessita que el mantinguem ben entrenat, en bones condicions, i en ordre de batalla. Fins i tot, o potser, sobretot, quan les condicions en què estem forçats a viure no són les ideals per a fer-ho.

Exercici a casa (I)

Ja he vist alguns comentaris de gent que —com jo mateix— havia previst dedicar una bona part del temps forçat de confinament domèstic, a llegir llibres i articles pendents, i que es queixa de dificultats per a concentrar-se i aprofitar bé el temps.

És cert que com més temps disponible tens, més fàcil és malbaratar-lo. També hi ha, però, algunes altres raons que poden contribuir a explicar els problemes de concentració, i que pense que serà útil conéixer, bàsicament perquè sí que ho podem remeiar.

Hi ha qui sosté que la principal funció del cervell és controlar el moviment (https://www.ted.com/talks/daniel_wolpert_the_real_reason_for_brains). Tant si és la principal com si no, no hi ha dubte que l’exercici físic té un impacte molt gran sobre tres aspectes crucials. Els dos primers tenen a vore amb el cervell i les seues funcions, i inclouen la capacitat de concentrar-nos, i també l’estat d’ànim (un element de la màxima importància quan hem d’estar tancats amb altres persones durant un període llarg!). El tercer és de caràcter més genèric, i cobra una rellevància singular ara mateix que estem tractant de combatre l’extensió d’una epidèmia: el sistema immunitari.

Hi ha proves sobrades que el cervell humà (el d’uns altres animals també, però ara estem centrant-nos en humans) funciona millor en condicions d’activitat física. Això no és sorprenent, si pensem que durant la immensa major part de la nostra història evolutiva, hem viscult en condicions que requerien molt d’esforç físic, per a aconseguir les calories necessàries per a sobreviure. Això ha estat així des dels temps dels primers homínids, fins a fa poc més d’un segle. Tot i que ara vivim en l’època històrica en què, com a espècie, tenim una menor necessitat quotidiana de gastar calories per a moure’ns, fins i tot la gent que fa una vida molt sedentària, en condicions normals es mou un poc. Ni que siga per a anar des de la parada del metro al treball, o per a eixir a prendre café, poc o molt, caminen i es menegen mínimament. Ara mateix, quedant-nos a casa, no tenim ni això.

D’altra banda, la gent activa (menys d’un 30% de la població europea), s’exercita habitualment a l’aire lliure o en gimnasos. Les dos coses ens estan vedades ara mateix. L’avantatge que tenen les persones habituades a l’exercici físic és que a hores d’ara, molt probablement ja hauran trobat una solució per a mantindre el seu nivell d’activitat. Els sedentaris, en canvi, probablement ni hauran pensat en això, i és molt convenient que ho facen.

Em consta que hi ha gent que considera que la cultura física té un fort component de narcisisme, i que s’orienta sobretot a objectius de caràcter estètic. Jo crec que no és així, però això no és important ara mateix. No es tracta de fer exercici per a estar més prims, més forts o més atractius, sinó per a mantindre un estat d’ànim acceptable, i per a millorar la capacitat de concentrar-nos i ser productius.

N’hi ha prou amb uns 30 minuts d’exercici moderat al dia, que -si ho preferiu- es poden fer en tres sessions de deu minuts, al llarg de la jornada. A Youtube trobareu, segurament, algunes propostes que s’ajustaran a les vostres capacitats i preferències. No cal disposar de cap equipament especial, i -si feu l’esforç de provar-ho, comprovareu que els efectes, tant sobre l’estat d’ànim com sobre l’atenció-concentració, són immediats.

En la pròxima entrada, em referiré al sistema immunitari, i miraré de donar algunes recomanacions útils per a traure el màxim partit del temps i l’esforç que dediquem a fer exercici a casa.

Resar

L’església de Sant Agustí, a Màlaga estava pràcticament buida. Només una figura agenollada es mostrava uns poc bancs per davant de mi; un home d’uns quaranta-tants anys, amb un sobrepés moderat. Vint minuts més tard, quan vaig alçar la vista del meu llibre (Nabokov és un d’eixos escriptors que em captura l’atenció amb avarícia), ell s’incorporava. O més ben dit, canviava l’incòmode agenollament per la relativa comoditat de la fusta freda dels bancs correguts. Encara s’estigué una bona mitja hora allà mateix, immòbil fins que, replegant una bossa de bandolera, es va alçar per a fer una darrera genuflexió —escassament atlètica— abans de persenyar-se i eixir cap a la porta.

Vaig sovint a les esglésies, sobretot quan estic de viatge i tinc algun temps lliure. Són llocs privilegiats per a descansar, llegir o pensar. Quasi sempre acabe pensant en déus i religions, clar. No hi ha dubte que l’espai invita a fer-ho. Probablement, Déu és la més humana de les creacions. Té el seu què que totes les religions l’anomenen ‘Creador’ i li atribuïsquen —precisament— la funció d’haver creat el món en general, i els humans en particular. És com una mena de bucle infinit, en què algú crea algú altre, i pel camí es genera tot un cos teòric (filosòfic i teològic), que contribuïx enormement a mantindre la creença.

Durant anys vaig ser molt hostil a la religió. A les religions, en general, però sobretot al catolicisme, que és la versió del cristianisme en què em vaig educar. Vaig aprendre, ben jove, que jo no havia estat beneït amb la classe de dotació genètica que facilita les creences místiques. Ho he tingut per una sort o una virtut, fins que he començat a dubtar-ne, i ara em sent més inclinat a vore-ho com un dèficit. Com més va, en la vida, més temps passes sol, i estic convençut que disposar d’algú amb qui pots parlar a qualsevol hora, i que fins i tot té cases a tots els pobles i ciutats, on pots anar a trobar-lo d’una manera especial, ´pot ser un gran què.

M’imaginava que aquell home que resava davant de mi a Sant Agustí, tindria preocupacions, problemes o angoixes, que pot revelar al sant o a Déu mateix, sense por de malinterpretacions o usos abusius de la informació, i pensava que és mot més racional que no abocar-ho al Facebook, al Twitter, o a qualsevol altre dels mecanismes ‘a distància’ que ens venen la fantasia que tenim una vida social. Sant Agustí no se’n riurà, no l’insultarà si algun dels seus mals resulta que no és políticament correcte, o que els seus desitjos ofenen la sensibilitat d’alguns dels nombrosos professionals de l’ofensa, i exègetes de la virtut ideològica més pura, que dediquen bona part del seu temps a fer-nos saber com de purs són, i com de disposats estan a combatre les desviacions inacceptables, sempre —això sí— que no s’haja de donar la cara.

Agenollar-se és incòmode; exigix un sacrifici, i per això mateix, té alguna possibilitat d’encetar un camí de resolució d’algun problema. Diuen els terapeutes que un dels efectes més potents de la teràpia é el fet que el client paga. No és cap mostra de cinisme, no. El fet de pagar segella un compromís amb la intenció d’assolir els objectius, que —precisament— hi focalitza l’atenció i els fa més probables. Imagine que agenollar-se i fer penitència fan la mateixa funció: mobilitzen els recursos individuals, i focalitzen la voluntat en l’assoliment d’un objectiu desitjat.

I potser, com a efecte secundari, ens mantenen viu el record que no som perfectes ni eterns, i que —havent de bregar amb les nostres imperfeccions— una miqueta d’ajuda no pot vindre malament.

Tot això ho dic jo, que continue sent un descregut. Que ara em definiria més com a agnòstic que no com ateu, perquè la certesa m’abandona com més va més, i també per respectar encara més aquells que creuen, i que gràcies a això, troben —si més no, de tant en tant— uns preciosos instants de consol, que a mi m’estan vedats.

Com diu el meu amic Miquel Strubell, si la psicologia trobara un mecanisme equivalent al de la confessió, l’eficàcia dels tractaments es dispararia cap al cel.

Dogma

Probablement, el terme evocarà, per a molta gent, significats de caràcter religiós. El dogma de la Santíssima Trinitat o el de la virginitat de la Mare de Déu, són els exemples que em venen al cap. El diccionari diu que ‘dogma’ és “cosa que es creu o s’afirma com a indiscutible”. Afirmar i creure són els punts fonamentals ací. Res no se’n diu de demostrar, perquè els dogmes no en necessiten, de demostració.

En el cas de la religió, el requisit per a acceptar-los és la fe, que no demanda proves empíriques. Sovint, he sentit com algú feia burla de l’acceptació acrítica de dogmes que mostren les persones religioses, i m’he sorprés (al principi, ara ja fa temps que no) de la facilitat amb què ignoraven la seua pròpia acceptació acrítica d’idees o principis no demostrats. Que no siguen relatius a divinitats o assumptes sacres no els fa menys dogmàtics. Si de cas, en la meua opinió, els en fa més. Els dogmes religiosos es basen en la creença en un nivell d’existència (déus) que no pertany al món físic. Estrictament parlant, l’existència dels déus no és ni demostrable, ni tampoc falsable. No se’n poden aportar proves en favor, però tampoc no n’hi ha en contra, perquè, literalment, no són del nostre món. La fe, ací, només cal per a assumir que hi ha un altre món.

En canvi, els dogmes laics, molt freqüents entre ateus i agnòstics declarats, sí que fan referència a assumptes terrenals, subjectes, per tant, a les lleis de la naturalesa, i que es poden sotmetre a prova. Continuar aferrant-s’hi, quan ja han estat falsats és, tal com jo ho veig, una mostra de fe encara més gran que la religiosa. Implica tancar ulls i orelles a tota prova empírica, i continuar mantenint una hipòtesi, a pesar de l’evidència en contra. La visió del cervell humà com una tabula rasa, la creença en l’existència de diferents estils d’aprenentatge (visual, auditiu, cinestèsic…), o en l’origen exclusivament cultural de les diferències entre sexes, formen part d’eixa categoria de dogmes laics.

Hi ha, però, molts punts en comú entre el dogmatisme religiós i el laic. Els dogmes no són amics de proves, demostracions o debats civilitzats; són molt més amics d’excomunions, insults i intents de silenciar el dissident. Els dogmàtics d’un i l’altre sector s’exclamaran, plens d’indignació moral, que cal posar fi a qualsevol veu que qüestione el seu dogma. Invocaran, amb tota probabilitat, motius diferents, des de la blasfèmia contra l’autoritat divina fins a qualsevol dels postulats de la correcció política, o la ruïna social a què -sens dubte- portaria la difusió de tan pernicioses idees.

No poden negar, tanmateix, que són dogmatismes germans, quan la conducta que susciten és tan idèntica, i la incidència de fanatisme entre les seues files, tan prevalent. No poden suportar el debat de base empírica, on els fets s’analitzen i es discuteixen obertament resultats i interpretacions. La mera possibilitat que pogueren no tindre raó, els altera de tal manera que prefereixen, de llarg, carregar contra l’heretge i, si poden, enviar-lo a la foguera, literal o metafòrica.

Tot i ser declaradament agnòstic, em costa més d’entendre la segona classe de dogmatisme. Crec, de veritat, que cal més fe, i una fe més cega, per aferrar-se a idees que han estat àmpliament falsades, i que en qualsevol cas, poden sotmetre’s a prova, amb experiments o amb estudis de camp. Estrictament, eixes són les idees que no necessiten cap mena de fe. Les podem abraçar, com es fa en la ciència, mentre no apareix una hipòtesi més sòlida, i les podem descartar quan els fets així ho recomanen.

Només cal, això sí, no ser un fanàtic de cap a peus. I potser, també, un mínim nivell d’humilitat, per a reconéixer que potser hi ha alguna mínima probabilitat que allò que a mi em pareix tan evident, no siga del tot cert.