‘Testosterònic’ com a despectiu?

Al llarg dels darrers anys, he sentit aquest terme, testosterònic, usat pejorativament, en el sentit de descriure algú o alguna cosa (conducta, acció, actitud…) com a excessiva, agressiva o inapropiada; particularment en el sentit de ser masclista, com ara alardejar o actuar ofensivament amb prepotència.

Com tothom sap, la testosterona és la principal hormona masculina (andrògen), produïda per les gònades. Potser no és tan conegut el fet que les femelles també en produeixen; no a les gònades, sinó a l’escorça de les glàndules adrenals, i, això sí, en quantitat molt més baixes.

A banda de fer que em pregunte què passaria si algú utilitzara el terme ‘estrogènic’ (principal hormona femenina) en qualsevol sentit despectiu, com ara indicant feblesa, manca d’ assertivitat o afectació excessiva, l’ús inapropiat del terme m’ha estimulat a aclarir un parell de coses sobre l’hormona en qüestió.

Produïda per les cèl·lules testiculars de Leydig, la testosterona (T) és una hormona esteroide, que generalment associem amb la conducta sexual i amb l’agressió. També exerceix, però, uns altres efectes de gran rellevància, durant la gestació, quan els notables increments que es produeixen en el fetus mascle, actuen sobre el teixit cerebral i el masculinitzen. Un fenomen que és la base principal de les diferències conductuals que podem observar, entre hòmens i dones, al llarg de tot el cicle vital, i que són especialment notables durant el període reproductiu.

Ens fa agressius la T?

Aquesta seria, possiblement, la pregunta rellevant per a justificar l’ús despectiu de l’adjectiu ‘testosterònic’ a què m’he referit. En la humana, com en la immensa majoria de les espècies, els mascles són més agressius que les femelles. També tenen nivells circulants de T molt més elevats. Això fa pensar que, efectivament, la T juga un rol important en la conducta agressiva. Una cosa ben diferent, però, és que ens faça agressius. En dosis fisiològiques (similars a les que el cos humà ‘fabrica’), la T no augmenta particularment l’agressivitat. Una cosa ben distinta són les dosis altíssimes que es poden trobar entre els usuaris habituals d’esteroides androgènics-anabolitzants, les drogues d’abús preferides per alguns culturistes, que sí que han mostrat efectes agressius.

La T està, en realitat, molt més involucrada en un aspecte particular de la conducta social humana, que manté una relació més indirecta amb l’agressió: la dominància. L’interés per escalar graons dins de la jerarquia social, que és típicament més intens entre els mascles de l’espècie (sense ser-ne, però, exclusiu) està molt relacionat amb l’hormona masculina.

I no sols en humans. Els primats que, després que un grup nou s’ha constituït arbitràriament (els etòlegs poden fer coses així amb objectius experimentals), acaben ocupant els llocs més alts de la piràmide social, experimenten augments espectaculars de la seua testosteronèmia (concentracions de T en sang). També en mascles humans s’ha pogut comprovar això en situacions competitives, com ara partides d’escacs, combats de judo o partits de tenis, sempre que el resultat afecta l’estatus de qui guanya o perd. Curiosament, quan guanyar depén de la sort i no d’un mèrit personal, la T no reacciona a l’alça. Sembla, doncs, que la manera com T i conducta agressiva es relacionen, és bastant sofisticada, i no es presta a simplificacions fàcils.

Més encara, què passa quan ascendir en la jerarquia depén d’accions que podem considerar clarament prosocials o altruistes?

En una versió del joc de l’ultimàtum (https://en.m.wikipedia.org/wiki/Ultimatum_game) en què el jugador pren una decisió sobre com repartir una quantitat de diners amb un altre, que pot acceptar o rebutjar l’oferiment (si el rebutja, cap dels dos no rebrà ni un euro), s’ha vist que els participants que rebien T abans del joc, feien ofertes més generoses. Així doncs, l'”hormona de l’agressió” també ens pot fer més prosocials i generosos? Sí, si això és la manera de guanyar una reputació millor, i per tant, més estatus.

Una curiositat interessant sobre l’esmentat estudi (*) és que els participants que creien que havien rebut T, fins i tot si realment havien rebut només placebo, feien ofertes menys generoses. Sembla, doncs, que la fama de la T pot influir sobre els efectes que provoca, i creure que te n’han injectat, sí que et pot fer comportar-te d’una manera més agressiva. En canvi, si el context està organitzat de tal manera que per a incrementar la dominància cal comportar-se de manera prosocial, la T també ajuda a fer això.

Així, la conclusió és que la T ens empeny a fer allò tot que cal per a millorar i/o mantenir l’estatus social. Així, el problema no és tant que la T ens fa ser més agressius, sinó que molt sovint, la conducta agressiva obté un gran nivell de recompensa social, i permet pujar graons en la jerarquia. No seria, per tant, correcte usar el terme ‘testosterònic’ com a sinònim d’inapropiadament agressiu.

Mascles i femelles de qualsevol espècie, es comporten d’acord amb els dictats de la seua biologia, que sempre es manifiesten en un context o en un altre. En les espècies socials, i la humana ho és en grau superlatiu, aquest ‘context’ depén molt d’aspectes socials; de la relació amb els altres, i de les regles explícites i implícites que les governen, de manera molt especial. Usar ‘testosterònic’ com a terme descriptiu de les conductes típicament masculines seria, com hem vist, una reducció excessivament simplificadora i estrictament incorrecta. D’altra banda, qualificar les conductes típicament masculines com a inapropiades o menys acceptables, és absolutament arbitrari, i no té cap justificació, ni científica ni ètica.

L’espècie sobreviu i perdura perquè uns i altres, mascles i femelles, expressen les seues tendències naturals a fer unes o altres coses (i d’una o altres maneres), d’acord amb l’ambient i el context social en què viuen i es comporten. Les tendències d’uns, per tant, no són ni intrínsecament superiors ni inherentment inferiors a les dels altres.

(*) Eiseneger, C. et al. (2010). Prejudice and truth about the effects of testosterone on human bargaining behaviour. Nature 463:356

Govern central

‘Govern central’ és una expressió que no parem de sentir, en boca d’autoritats valencianes, i també de partits polítics de voluntària adscripció valencianista, usada per a referir-se al govern espanyol, amb seu a Madrid.
‘Central’ és, en termes generals, una paraula que denota rellevància. Un argument és central, en lloc de simplement complementari o secundaria; una persona té un paper central en un equip, etc. També en política és així, i el diccionari de l’AVL, ho replega: “7.adj. POLÍT. Que s’exercix (un poder) sobre tot el territori d’un Estat. Govern central. Administració central”.
La meua no és, per tant, una objecció a la legitimidad d’usar l’expressió, sinó a la conveniència. Ja sabem que les autonomies estan concebudes, en el sistema que vam heretar del franquisme, com a poders secundaris, és a dir, de segona categoria, i per tant, no centrals, ni centrats en ells mateixos. La pregunta és si és això el que ens interessa, i si és el que ens interessa transmetre quan ens referim al govern que, de Madrid estant,  pren decisiopns i implementa polítiques, generalment perjudicials per als valencians.
En la meua opinió, un nivell saludable d’autocentrament demana que considerem el nostre país com una unitat de referència, que té un govern situat a València. Entenc que usar el terme ‘central’ referit al govern de la Generalitat podria resultar confús, i no és això el que propose. Només apunte la idea que, des d’una perspectiva mínimament autocentrada, el govern de Madrid és això mateix, ‘govern de Madrid’, o bé ‘govern espanyol’. Dos expressions perfectament descriptives, i suficientment respectuoses com per a ser usades en qualsevol context.
Em sorprén molt, francament, que un govern que considera que si no diu “els professors i les professores”, algú pot pensar que les dones no fan classes, i amb això, atribueix un paper tan central al llenguatge, no caiga en el compte que, en aplicar l’ adjectiu ‘central’ al govern que ens maltracta, poden estar contribuint a incrementar la percepció de rellevància que el personal li atorga.

València, capital de la igualtat lingüística

Demà comencen les sessions de treball del Comité de Direcció d’ELEN (Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística), que Acció Cultural del País Valencià acull al Centre Octubre de València.
ELEN és la principal organització que treballa, en l’àmbit europeu, en favor de les llengües minoritzades. Amb 150 organitzacions, procedents de 22 estats europeus, ELEN aspira a donar veu als més de 50 milions de ciutadans europeus que parlen llengües distintes de les que són plenament oficials als seus respectius estats.
El nostre treball es basa fonamentalment en la interlocució amb les institucions europees i internacionals. Mirem d’aprofitar l’experiència dels membres que en tenen més, la creativitat d’aquells que estan en situacions més precàries (i per tant, s’han d’espavilar i molt per tal de fer-se visibles) i, en definitiva, fem per combinar les millors virtuts de tothom, a fi de caminar cap a un objectiu comú, com és el respecte i el tracte igualitari a tots els idiomes d’Europa, que no són només els dels grans estats que la componen.
Si en l’Assemblea General del propassat novembre, a les instal·lacions del FC Barcelona, ens van rebre el president Puigdemont i el conseller Romeva, i vàrem comptar amb el discurs inaugural de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, demà serà el president de les Corts, Enric Morera, qui ens rebrà. Afortunadament, ara tenim, a moltes de les institucions valencianes, equips de govern que són favorables a la diversitat lingüística, i que ho demostren quan fan un ús consistent i sistemàtic de la llengua pròpia. Això, que pot sonar irrellevant, vist des de Catalunya, no ho és per a ningú que conega la situació que hem viscut els valencians durant els darrers vint anys.
Divendres al vespre, el president de Kontseilua, Paul Bilbao, farà una presentació del Protocol de Donostia per a la Garantia dels Drets Lingüístics, i dissabte obrirem amb una sessió que, per primera vegada, serà oberta al públic. Ja comptem amb aportacions confirmades del Secretari General de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, Sixto Molina, l’eurodiputada Marina Albiol, el Director General de Política Lingüística d’Astúries, Fernando Padilla o el professor de la Universitat de València, Rafael Castelló, entre altres.
La vocació d’ELEN és la de treballar amb la societat civil, i també la de comptar amb el suport de governs que entenen el multilingüisme autèntic com una oportunitat de construir una Europa més capaç de generar identificació entre els seus ciutadans. I és aquesta idea la que ens permet de trobar punts de confluència amb associacions i institucions, i ajuntar esforços, tot partint del fet que les experiències que vivim els parlants de llengües minoritzades, arreu del món, son tan similars, que ens faciliten molt la comprensió mútua, i ens han de facilitar una acció conjunta, amb les màximes garanties de resultar efectiva en el conjunt d’Europa.

Igualtat lingüística a Europa

La Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) es reunirà el proper cap de setmana al Centre Octubre de València, per a celebrar una reunió de junta directiva, i una sessió oberta de treball.
ELEN està formada per més d’un centenares d’associiacions de tot Europa. Totes tenen en comú que treball en en benefici de llengües minoritzades. Algunes són també llengües minoritàries, és a dir, amb po si parlants. No és el cas de la nostra, que figura entre les llengües mitjanes d’Europa, i té més parlants que moltes de les que sí que tenen estatus oficial a la Unió Europea.
‘Minoritzades’ significa que estan políticamente subordinades a unes altres, i sotmeses a discriminació. En la pràctica, vol dir que han estat o són (generalment, les dos coses) objecte d’intents d’extermini, per part d’algun estat, que fa tant com pot per establir i mantendré la supremacia d’una llengua dominant.
Una de les armes psicològiques més habituals del supremacisme lingüístic és infondre el sentiment de desemparança o indefensió en els parlants de la llengua minoritzada. Fer-nos sentir com individus estrambòtics, que pretenden coses estranyes i forasenyades, com ara viure en la seua llengua, tal com ho fan els parlants de l’idioma dominant, en la d’ells. Per a a conseguir això, els resulta molt útil que pensem que la situació que vivim és molt particular; que només ens passa a nosaltres.
És fals. Més de 50 millions de persones a Europa viuen situaciones semblantes a les nostres: parlen idiomas que, tot i ser els seus; els del territori on viuen, no tenen cap reconeixement oficial, o en tenen només de manera incompleta. En som molts més dels que nos altres mateixos ens pensem que som. I una clau important per a fer-nos forts és trobar-nos i unir-nos. Saber molt bé què ens fa iguals, quantes coses compartim pel fet de parlar llengües minoritzades, i què podem fer, tots junts, per a millorar les nostres condicions.
Això és, fonamentalment, el que pretén ELEN, i l’objectiu central del treball que es desenvoluparà a València al llarg del cap de setmana, amb participacions com la del president de Kontseilua. Paul Bilbao, el Secretari General de la Carta Europea de les Llengües, Sixto Molina, l’eurodiputada Marina Albiol, el Director General de Política Lingüística d’Astúries, Fernando Padilla, o el professor Rafael Castelló de la UVEG.

Això de la igualtat lingüística

Al març de 2015, Acció Cultural del País Valencià presentà públicament el document ‘Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística’, amb presència i suport de totes les universitats públiques valencianes. El document (http://www.acpv.cat/web/per-una-nova-i-efectiva-llei-digualtat-linguistica-principis-basics-i-ambits-dactuacio-practica) explícita quins són els principis bàsics i els àmbits en què cal aplicar l’àmpliament reconegut principi d’igualtat de tots els ciutadans.
És d’agrair que, posteriorment, la idea de la igualtat lingüística haja anat fent forat, i que l’expressió siga ja d’ús comú. La Universitat de València, sense anar més lluny, ha fet un ús intel·li gent del concepte, i l’ha incorporat a les campanyes de promoció lingüística, com ha fet també la Universitat Jaume I de Castelló (http://www.uji.es/serveis/slt/base/apl/campanyes/2015/campigualtat/descripcamp/).
Un dels esculls principals a l’hora d’exercir, fins i tot els nivells més elementals del principi d’igualtat aplicat a les llengües, és l’administració pública. El dret a expressar-te en un idioma, per bé que siga cooficial, no passa de ser lletra morta, si a l’altre costat hi ha algú que pot al·legar que no t’entén. És important repetir que això, generalment, és fals. Sabem que qualsevol persona d’intel·ligència normal, que domine l’espanyol, està capacitada per a entendre’ns quan li parlem en valencià. Tot això, però, és indiferent si els funcionaris no tenen l’obligació legal de ser capaços de comunicar-se en els dos idiomes oficials.
És per això que el recent acord per a incorporar la competència lingüística plena (saber el 100% dels idiomes oficials) a l’administració pública valenciana, ha estat un pas decisiu en el camí de la igualtat. La sintonia i la  disposició favorable, tant de l’administració com dels sindicats, ha fet possible això, que no ho és tot, però n’és una part important.
Les relacions entre ciutadans, en canvi, no està ni pot estar regulada per normatives. El sentit comú, la flexibilitat i la bona voluntat de la gent, poden resoldre la interacció entre parlants de dos llengües distintes; especialment quan, com en el nostre cas, són perfectament intercomprensibles.
Cal entendre, però, què significa això de la igualtat lingüística. I cal estar en condicions de transmetre-ho d’una mandra entenedora. Jo propose la següent: igualtat lingüística vol dir que la gent que vol viure en valencià tinga els mateixos drets que la que vol fer-ho en espanyol. Es tracta, només, d’aconseguir, per als valencianoparlants, unes condicions que els castellanoparlants ja tenen plenament assegurades.
Hi ha, és ben cert, una diferència important: ells tenen plenament garantits els seus drets, tant al seu territori com al nostre; nosaltres només aspirem a tindré’ls garantits en el nostre. Amb això, ja consideraren que la igualtat també ens inclou, i podrem pensar d’anar abandonant aquella frase tan popular que diu que tots som iguals… però uns són més iguals que altres.