"Sortir de l'armari" a Donostia

El 28 de desembre vam presentar el nostre llibre “Sortir de l’armari lingüístic”, a l’Espai Catalunya de Donostia. He de reconéixer que em va sorprendre trobar-hi més de 50 persones omplint la sala d’actes del Via Fora, disposades a escoltar-nos i a compartir les seues experiències. Un llibre escrit en català, un dia dels innocents, al País Basc: poca broma! Més enllà de la sorpresa, l’acte em va permetre d’aclarir definitivament alguns petits dubtes. Miraré d’explicar-ho.
Sovint dic que quan algú que coneix bé el castellà et diu que no t’entén si parles en català, generalment està mentint. Tot i això, sempre et quedes amb una certa recança, pensant que potser algú, sense mala intenció, realment no ens entén. Ja no el tornaré a tenir, aquest dubte. L’acte el va obrir Iñaki Arruti, en èuscar. Després, l’escriptor i diputat independentista Toni Strubell va fer una excel·lent introducció, en èuscar i en català, en què posà de manifest la necessitat d’un canvi polític profund que ens permeta d’agafar les regnes del nostre destí i restaurar la salut social de les nostres llengües. Jo vaig parlar tot el temps en català, i -finalment- la Gemma Sanginés va respondre en èuscar la major part de les preguntes, que els assistents havien formulat majoritàriament en eixa mateixa llengua. I tots ens vam entendre perfectament, tot el temps.
D’altra banda, es curiós constatar que el paisatge humà és ben semblant al que podem trobar en qualsevol presentació del llibre als territoris de parla catalana. Intervencions molt semblants, sovint marcades per un pessimisme que, si bé és comprensible, no resulta gens engrescador, i que és -precisament- allò que volem contribuir a superar. Hi ha -sempre- qui es queixa amargament de la gent que al seu ‘Egun on‘ respon amb un emfàtic ‘Buenos días‘ en què -qui intervé- vol llegir tota l’hostilitat de l’espanyolisme militant cap a les llengües no castellanes. Hi ha també qui, després d’afirmar que ell mateix era un ‘gudari‘ (un soldat, un lluitador) de jove, diu que això fatiga molt, i que -a més a més- cal reconéixer que  l’èuscar és una llengua difícil i que no és probable que la gent que ve de fora arribe a parlar-la.
No deu ser un idioma tan difícil quan els xiquets bascos de tres o quatre anys el parlen  correctament. Potser volia dir és que és difícil per als castellans, o per als catalans, perquè provenen de llengües romàniques amb estructures ben diferents. Doncs sí, això ho hem de reconéixer. Exactament igual de difícil com devia ser el castellà per als bascoparlants que es van veure obligats a aprendre’l quan els antecessors ideològics de l’actual govern d’Ajuria Enea, l’exèrcit franquista, guanyà la guerra civil. Si aquelles persones van poder aprendre l’espanyol, qualsevol altra pot aprendre l’èuscar. Més encara tenint en compte que ara mateix, en comptes d’etzibar colps de culata com feien els esforçats defensors de la  indissolubilitat de la pàtria espanyola,  l’estratègia que se segueix és la de posar cursos a disposició del personal.
I tal com passa ací, resulta curiós constatar com les persones que mantenen aquests tipus d’arguments, generalment ho fan per tal de justificar-se; per tal de dissimular les seues pròpies febleses i inconsistències. El mateix senyor que havia presumit de jove gudari (i que -en privat- ens havia assegurat que tot i el seu cansament, encara ara parlava en èuscar a tot arreu i amb tothom), cinc minuts més tard estava assegut a la barra del bar, conversant tranquil·lament en espanyol amb un altre senyor de la seua edat, que era perfectament euskaldun (bascòfon). Es veu que això del cansament només era una excusa per a tapar altres vergonyes: parlar en la seua llengua amb aquell altre home, que la compartia, no li hauria suposat cap esforç addicional.
Hem dit sovint que no cal exercir d’herois ni immolar-se en nom de la llengua; de cap llengua. Només cal que fem una cosa molt més senzilla: usar-la. Parlar  en la nostra llengua amb totes les persones que estiguen capacitades per a entendre’ns. Si en fa por, no cal que ho fem amb persones armades i perilloses (la majoria són fàcils d’identificar: porten uniforme). Si que cal, en canvi, fer-ho amb amics, coneguts i saludats, o amb desconeguts que no porten armes ni ens han demanat explícitament que els parlem en una altra llengua. No cal ser herois per a fer això; només cal un mínim de respecte pel nostre idioma i per nosaltres mateixos, i un cert grau d’autoestima i de dignitat personal. Esperem que l’any nou ens porte una bona epidèmia de dignitat, i que s’encomane a molta gent, tant als Països Catalans com a Euskalherria, i a tots els pobles que viuen amb una llengua imposada.

Tòpics sobre el valencià a València

Diu el tòpic que a València no parla valencià ni Déu. Potser la frase ve del fet que -efectivament- l’església valenciana va abandonar fa anys i panys la llengua dels valencians, fent allò que tan magistralment ha fet la jerarquia catòlica al llarg dels segles: posar-se del costat dels forts i en contra dels febles. En tot cas, qui la diu no sol referir-se a les parròquies sinó a la gent pel carrer, i particularment als comerços.
Tot és baixar del tren a l’estació del Nord i ja no sents parlar valencià a ningú!“. Segur que aquesta frase l’hem sentida un grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: “I tu, en quina llengua parles quan vas a València?“. Si són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d’ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.
Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i -amb la meua companya- vam anar  al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s’ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.
Potser algú es preguntarà quin és el truc? L’explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?). I encara n’hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement -d’entrada- no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li dónes l’oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és -sens dubte- un gest de cortesia i un acte de bona educació.
No sé quantes d’aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o quantes l’havien aprés a l’escola o al carrer. I no m’importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client. Des d’una perspectiva comercial, es tracta -evidentment- d’una estratègia correcta. 
Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s’adapte a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s’hi parlarà passa -d’entrada- per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i -treballant a favor de la confirmació del tòpic- parlem directament en castellà. 
Els tòpics, com els prejudicis, només s’estavellen contra l’experiència directa. Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem -d’entrada- a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan -d’entrada- parleu en valencià.

Torturar les dades

L’expressió s’aplica a una pràctica comuna entre alguns científics (que no una pràctica científica), que consisteix a aplicar diversos tractaments estadístics a un conjunt de dades, fins que s’aconsegueix que proporcionen resultats favorables als seus punts de vista. No cal dir que no és una bona pràctica. Cal dir , però, que les revistes científiques més prestigioses són força reticents a acceptar articles elaborats mitjançant aquests procediments de dubtosa qualitat ètica i nul·la utilitat científica.
Afortunadament per a ells, el govern valencià no necessita publicar res en revistes científiques. Ja tenen a la seua disposició -i a la del seu partit- els mitjans públics que paguem entre tots els valencians, i una bona colla de mitjans privats però sobradament submisos i bavosament complaents. 
És així com afirmen que el 93.9% de la població entén el valencià, i que el 76.7% sap parlar-lo. És veritat que no els ha calgut torturar massa les dades (i això que alguns d’ells deuen tenir la capacitat torturadora profundament inscrita en el seu ADN familiar i polític). S’han limitat a ajuntar els resultats corresponents a les persones que han declarat que l’entenien ‘una mica’ amb els dels que deien entendre’l ‘bastant bé’ i ‘perfectament’, per a obtenir la magnífica xifra d’un 93.9%. 
Perquè ens en fem una idea, aplicant aquest procediment a les avaluacions acadèmiques, acabaríem amb el fracàs escolar, sense necessitat de costosos procediments com ara contractar més professors, traure els estudiants dels barracons eternament provisionals en què els han instal·lat, o invertir en formació del personal. Si ajuntem en un mateix sac tots els estudiants que suspenen amb una nota superior a 2, amb els que aproven, els que trauen notables i els excel·lents, podrem afirmar sense enrojolar-nos, que més del 90% dels estudiants triomfen al sistema educatiu. A l’altra banda, a la dels fracassats, només hi haurà aquells que no han estat capaços de superar una minsa nota de 2; probablement, menys d’un 10%. Ben mirat, és estrany que l’homenet que comanda la Conselleria d’Educació no haja pensat encara en aquesta possibilitat de maquillar els nefastos resultats de la seua gestió.
D’altra banda, si ens creiem les seues mentides, i sobretot si -com cal esperar- ells mateixos se les creuen, llavors és absolutament incomprensible que la Generalitat faça un ús tan escàs del valencià. Si més del 90% de la població l’entén, quin és el problema per a usar-lo? Per què els nostres representants públics parlen unes vegades en castellà i les altres en espanyol? Per quins set sous la publicitat institucional de la Generalitat utilitza majoritàriament el castellà? Per quins obscurs motius Canal 9 no emet ni una sola pel·lícula o sèrie en valencià? Si tothom l’entén!
Potser la resposta és que entre aquell 6.1% de persones que han declarat no entendre el valencià ni poc ni molt, s’hi compten molts dels membres del govern valencià i de les seues famílies. Són tots aquells que després de fer la preceptiva declaració d’amor etern i profund a la llengua dels valencians, parlen als seus fills en la dels castellans, i no se’ls escapa una paraula en valencià ni per casualitat. Potser és per això que inverteixen tants esforços i tants diners -dels nostres-  per aconseguir que la majoria de la població ens acabem convertint en això que ells ja són ara: una colla de discapacitats lingüístics.

Dopatge i corrupció

Resulta fàcil fer la comparació entre una cosa i l’altra. Fonamentalment perquè són, en part, una mateixa cosa. Dopar-se en l’esport és fer trampa per a guanyar. És violar el principi d’igualtat (tot i que la natura mateixa ja el viola -d’entrada- concedint-nos tan distintes dotacions genètiques), i traure’n profit en perjudici d’altres. Dopar-se és -per posar un cas- fer com eixos alcaldes que empadronen una trentena de persones al seu domicili, i amb eixos vots guanyen l’ajuntament, i amb uns pocs ajuntaments així, guanyen la Diputació, des d’on estrangulen econòmicament els ajuntament que no els són afins…i així successivament.
Com ells, els esportistes tramposos també trauen pit quan guanyen, i s’emboliquen amb les banderes corresponents, a major glòria dels governs que els han permés de fer trampes, a canvi de més glòria, prestigi i presència internacional. I és que l’esport, des que -en temps de la guerra freda es va convertir en un fenomen de masses i en un negoci internacional de gran rendibilitat econòmica- sempre ha estat al servei de la política.

Concretament, al servei dels nacionalismes de veritat. dels nacionalismes autènticament perillosos, que són els que tenen al darrere un estat amb exèrcit; i al capdavant fanàtics capaços de penjar banderes quilomètriques i de somiar amb fileres de tancs entrant de nou per la Diagonal de Barcelona. Els mateixos fanàtics que fan els ulls grossos quan les trampes dels esportistes beneficien la seua nació, i -en canvi- s’indignen i clamen per la separació entre esport i política quan en un estadi, la gent xiula el seu himne i gira l’esquena al seu rei. Els mateixos fanàtics s’omplen la boca dient que això seu no és nacionalisme sinó patriotisme, o millor encara, patriotisme constitucional.

Com en la política, en l’esport també hi ha gent honesta, que s’esforça de valent i que no guanya sempre. Gent que treballa cada dia sense fer trampes, sense ajudes il·lícites, sense forçar les lleis perquè els beneficien sempre, i perquè perjudiquen els que ells consideren enemics. Gent que -quan guanyen- ho fan perquè són més bons, i no perquè il·legalitzen els rivals, compren els  àrbitres o prenen drogues a què els altres no tenen accés. Com en l’esport, en la política és més difícil de trobar gent així en les primeres files, entre els noms més coneguts de l’elit més exclusiva. Com en l’esport, tampoc en la política no és impossible. Com està passant amb la política, en l’esport s’està estenent el descrèdit, i acaba també per afectar aquells que són honestos. És una llàstima; la major part dels esportistes ho són. Com la majoria dels qui es dediquen a la política. Òbviament, ni en un cas ni en l’altre, ho són tots.