Això d'entendre el valencià

Publicat a: http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/3481/aixo-dentendre-el-valencia

He sentit moltes vegades, sovint atribuïda a diferents persones, aquella anècdota que explica que el protagonista, en sentir algú que deia allò tan conegut de “Yo el valenciano no lo hablo, pero entenderlo, lo entiendo todo”, li retrucava “Xe tu, igual igual com el meu gos!”

Importa poc si és certa o no. Si no ho era la primera vegada que algú l’explicà, ara ja ho és, perquè molta gent ha fet servir l’argument en ocasions similars. I és que, d’ocasions com la que s’hi descriu, n’hi ha de sobres. I això passa, probablement i entre altres motius, perquè qui ho diu considera que això d’entendre el valencià ja és un mèrit, i també perquè els seus interlocutors, generalment li accepten la consideració, li riuen la gràcia, i fins i tot li lloen el suposat mèrit.

Més encara, molts, després de lloar-li’l, passen immediatament a parlar-li en castellà. Una conducta com aquesta podria indicar bàsicament dos coses: (a) que l’interlocutor en qüestió no s’ha cregut el que li ha dit l’altre (que entén el valencià), o (b) que considera que, per molt que l’entenga, no és apropiat parlar-li en valencià a una persona que entén aquesta llengua.

En el primer cas, podem afirmar que és una descortesia evident posar en dubte l’afirmació d’algú sense motius sòlids per a considerar-la falsa. En el segon, que es tracta d’una manera excel·lent d’aconseguir que la persona no passe mai del nivell d’entendre el valencià al de parlar-lo. I encara més, que és una forma efectiva d’aconseguir que ni tan sols arribe mai a voler parlar-lo. Si és això el que volem, no hi ha res a canviar en el nostre comportament: anem pel bon camí.

Diuen els experts que el nivell d’intercomprensibilitat entre bona part de les llengües anomenades romàniques s’aproxima al 80%. Això vol dir que un parlant d’un d’aquests idiomes, sense tenir cap experiència prèvia amb l’altre, podria entendre la major part d’una conversa convenientment contextualitzada.

Podem afirmar, per tant, que per a algú que viu entre valencians i té el castellà com a llengua primera, entendre el valencià no és cap mèrit especial. Indica només, això sí, que la persona no pateix cap dèficit intel·lectual sever. És per això que podem perfectament aprofitar aquesta seua normalitat i seguir parlant-li en valencià. D’aquesta manera, li proporcionarem tant l’oportunitat de millorar el domini de la llengua que ja entén, com la de començar a parlar-la. I més encara, li donarem alguns motius vàlids per a atrevir-se a fer-ho (que és l’excusa més utilitzada per a posposar-ho: “és que no em llance”, solen dir).

Per tant, per a la pròxima vegada que algú ens amolle allò que entén el valencià però no el parla, propose un senzill curs d’acció:
1) El mirem amablement
2) Li diem: “No ho havia dubtat en cap moment. Sembles una persona perfectament normal”
3) Li seguim parlant en valencià.

Amb això, (1) li demostrem que donem credibilitat a les seues paraules, (2) deixem clar que no és cap marcianada que algú que viu al País Valencià entenga i vulga aprendre a usar la llengua dels valencians, i (3) deixem de fer el joc a tots aquells que, des de les seues posicions de poder polític i econòmic, treballen cada dia sense descans per exterminar el valencià de la vida pública i social dels valencians.

Si sou un d’aquells, si pertanyeu al sector madrilenyista radical que, com el partit que ocupa actualment la Generalitat, no veu el dia en què no quede cap valencià expressant-se normalment en valencià, llavors seguiu parlant en espanyol a la gent que podria entendre-vos perfectament  en valencià. I si no ho sou, potser que prengueu la decisió de comportar-vos de manera que es note que sou valencians, i que no us n’avergonyiu, com fan els altres; els castellanistes radicals.

Cortina de fum

No cal fer cap recerca exhaustiva de les hemeroteques per a constatar quan i per quins motius s’ha interessat el PP per la llengua dels valencians. Per fer-ho curt, podem resumir totes les ocasions en què ho ha fet, en una sola frase: quan li ha semblat que en podia traure profit electoral.
El valencià, que és com habitualment l’anomenem els valencians (i no cal afegir-hi cap obvietat, com ara que és la mateixa llengua que en altres llocs es diu català) està tan completament absent de la vida pública del partit que governa la Generalitat, com de les vides privades dels seus dirigents. Si volem saber quina llengua respecta i estima una persona, no cal escoltar quin discurs fa sobre les llengües. Només cal fer dos observacions: (1) quina llengua usa habitualment? i (2) quina llengua parla amb els fills?
En el cas dels actuals ocupants del Palau de la Generalitat, la resposta és inequívoca: pensen, parlen, escriuen, crien i reneguen en perfecte madrileny. Per què, doncs, s’interessen tant ara en un diccionari. Un diccionari que d’altra banda, si tingueren algun interés real en l’idioma i alguna competència filològica mínima, potser criticarien per motius ben diferents. En realitat no és el diccionari el que els interessa (poc l’haurien de fer servir, ells que només consulten, si de cas, el María Moliner) sinó una sola definició, la de ‘valencià’.
I tampoc no és del tot cert que els interesse. Només els interessa la idea que atiar la polèmica, crispar l’ambient i fomentar divisions i enfrontaments pot resultar l’únic antídot eficaç per a ocultar allò que realment els preocupa. Els preocupa la creixent evidència (sempre n’hi ha hagut, però ara és més visible per a més gent) que són poc més que una banda de lladres i malfactors, que s’ha atrinxerat en les institucions per a saquejar el país i els ciutadans durant massa anys. 
Els preocupa que amb tot el seguit de Gürtels, Emarses, Calatraves i companyia, la percepció que només són uns vulgars lladres va creixent entre la societat i afectant fins i tot els qui eren més fèrriament seus; aquells que havien donat per bona la consigna de Zaplana (“Tranquilos, que hay para todos“) i esperaven accedir un dia o altre al seu lloc al sol. Els qui tot ho justificaven i ho donaven per bo, mentre creien que el saqueig sistemàtic els beneficiaria algun dia. Fins i tot eixa gent els està abandonant. 
I per a ells, el valencià és, en el millor dels casos, una bona cortina de fum.
És per això que no ens calen més discussions ni arguments lingüístics. A cada nou moviment estrambòtic de la banda o dels col·locats en les seues ben remunerades menjadores (com ara el Consell Jurídic Consultiu) només hem de respondre amb qualsevol dels molts temes que realment els interessen: parleu-nos dels milions que us heu embutxacat amb la visita del Papa, de Gürtel, dels vostres negocis amb faraònics arquitectes estafadors, de les factures que heu carregat a comptes institucionals.
I que responguen, si volen, en madrileny. Molts d’ells, després de tot, ni tan sols no saben parlar cap altre idioma que els dels seus amos. No ens vindrà d’ací ara mateix. Que responguen com vulguen, però que responguen les preguntes que realment ens interessen. Quants diners ens han robat? On els tenen? Quan i com els tornaran? I si pot ser, que les responguen des del lloc que legítimament i en virtut dels seus múltiples mèrits els correspon: la presó.

Normalitat nòrdica

A poqueta nit, un café amb mobles de fusta i fotografies en blanc i negre d’escenes costumistes del país, acull la presentació d’un llibre i un disc, d’un mateix autor. Presenta el llibre un prestigiós autor i  professor d’universitat, que en destaca la difícil adscripció a un sol gènere literari. Aprofita l’avinentesa per a explicar com d’insuficients són les tradicionals taxonomies dels gèneres, i cita interessants exemples de diversos clàssics europeus, incloent-ne alguns de locals. L’ha llegit dos vegades, i a penes consulta unes poques notes d’una llibreteta per a desenvolupar la seua intervenció fluïda. Encara no ha acabat i ja saps que llegiràs el llibre amb devoció. 
El disc el presenta el millor especialista en música del país, que explica amb la senzillesa pròpia de qui coneix a fons la matèria, com de difícil és traduir sonets de Shakespeare, mantenint al mateix temps el sentit de les paraules i un ritme adequat, que s’ajuste a la sonoritat pròpia de la llengua del traductor. Els versos en anglés tenen una mètrica i un ritme molt marcats, que és complicat de fer coincidir amb els de l’obra traduïda. És per això que en lloa la traducció, abans de parlar pròpiament de la música, la instrumentació i la veu.
Després parlarà l’autor, per a contar com ha viscut el llibre i reflexionar sobre la naturalesa i les funcions de la memòria, els secrets que tots conservem, la vida que flueix com el mateix Riu dels ulls que dóna títol al llibre. La memòria, la vivència personal de moments, en molts casos compartits amb les persones que l’escolten, es transforma en cançons que travessen segles i distàncies per arribar allà on ens trobem ara. I explica l’autor que ell sempre ha volgut viure al seu país amb normalitat. Viure com si parlar com ell parla, escriure com ho fa, o cantar com canta fóra perfectament normal.
I per què no ho hauria de ser? En qualsevol poble nòrdic, tot el que explicat abans no tindria res de particular. Una vetlada literària com tantes altres que es fan arreu del món. Passa, però, que el poble nòrdic de què parlem, Massalfassar, només és nòrdic respecte a la seua comarca de l’Horta. Passa que l’autor i els presentadors no es diuen Larsson o Björk, sinó Rafa Xambó, Toni Mollà i Josep-Vicent Frechina. Passa que la llengua en què s’expressen ells i el públic assistent, només la fan normal les persones. Les autoritats, en canvi, la ignoren sistemàticament, quan no s’estan esforçant acarnissadament per exterminar-la. 
Passa que els sonets de Shakespeare, curosament traduïts i delicadament musicats, no sonaran en cap emissora de ràdio; que no hi haurà actuacions en cap televisió, perquè no en tenim. Passa que per a aconseguir una cosa tan elemental com viure amb normalitat, l’autor, els presentadors i el públic assistent s’han hagut d’entrenar amb dedicació digna de més olímpiques disciplines, i han de fer el cor fort cada dia de la setmana. Passa que és una ‘normalitat’ treballada, costosa, assolida a còpia de voluntat i fermesa, on pesen més les cometes que la mateixa paraula.
I amb tot i això, vivim una vetlada literària ben normal. Ens somriem amb el cor, dialoguem sense pressa, ens escoltem sense ànsia, bevem vi de la terra i mengem les delícies de l’horta que ens ha preparat l’Oriol. Durant unes poques hores, al Café de l’Infern, ens permetem el luxe de sentir-nos normals. Ens sentim, més encara, privilegiats per comptar amb gent que paga el preu d’haver-se-la de guanyar individualment, i que encara és capaç de compartir sense reserves la seua nòrdica normalitat.

Una màfia mediocre i parasitària

Publicat a VilaWeb (04/02/2013): 
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4171034/mafia-mediocre-parasitaria.html

La reacció del PP valencià davant la
publicació, per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), del
‘Diccionari normatiu’, reflecteix perfectament les dos ànimes que el
configuren: el franquisme ideològic i el franquisme organitzatiu.
En coherència amb el vessant ideològic, sempre
han professat un violent menyspreu per tota cultura que no fos la castellana.
Qualsevol altra llengua ha estat per a ells una nosa, un anomalia molesta i
prescindible, que calia destruir definitivament, com més prompte millor. De
fet, crec que el clàssic recurs al concepte d’autoodi, que Gordon Allport
definia, en 1949, com el menyspreu que s’experimenta envers característiques que
ens són pròpies, ha quedat clarament superat per a la sucursal valenciana del
PP. Ells no senten el valencià com una cosa pròpia. Els és perfectament aliè.
Ells parlen, escriuen, viuen i crien els fills sempre en perfecte madrileny.
Sense fissures. No és, per tant, cap mena d’autoodi; és pur i simple odi.
Mireu com el model de càrrec del PP és d’una
uniformitat monolítica: un cognom de profunda ressonància valenciana (Bellver,
Camps, Barberà, Ripoll…) precedit invariablement d’un nom genuïnament castellà.
No hi ha lloc per a cap Vicent, Beatriu o Francesc dins del PP. Només els
castellans vocacionals hi tenen cabuda. Si a algú li cal alguna prova
addicional, només cal recordar l’actual consellera d’Educació demanant
disculpes públiques pel ‘defecte de ser valencianoparlant’:
Tradicionalment, han compaginat l’afany
exterminador
que forma part del seu ADN ideològic amb un discurs sobre el
valencianisme, perfectament folklòric i superficial però encara amb una certa
capacitat d’enganyar algú. S’embolicaven amb la senyera coronada per a (sempre
en castellà, això sí) parlar del valencià només quan en podien traure rendiment
electoral, a còpia d’atiar sense manies el conflicte i l’enfrontament entre
valencians.
D’una altra banda, el franquisme organitzatiu
que professen els ha duts a bastir un model de partit basat en les lleialtats
incondicionals, l’adulació indissimulada i els favors deguts i pagats. D’això,
però, n’ha resultat una brutal manca de talent en les seues files. Com que els
únics criteris de progrés intern han estat la reverència al superior jeràrquic,
la submissió abjecta i la informació privilegiada, ara que les circumstàncies
ja no són tan favorables, no hi queda ningú capaç de pensar amb un mínim de
claredat. No és solament que tenen uns líders patèticament mediocres i
profundament discapacitats per a concitar cap entusiasme; és que ni tan sols
tenen assessors capaços d’aportar cap idea passable sobre com afrontar els
esdeveniments que els desborden dia per any.
Sobre la publicació –després de dotze anys de
feina– del ‘Diccionari normatiu’, no n’han dit ni pruna. Només els ha
interessat el paràgraf en què s’equiparen els termes ‘valencià’ i ‘català’ com
a noms d’una mateixa llengua. El diccionari, com la llengua, no els interessa
perquè no se l’han de mirar ni molt ni poc. No té cap espai en les seues vides
quotidianes. Ni en la del partit ni en la dels militants. La seua proposta per
als valencians és clara i diàfana: ser valencians ha de ser la nostra manera de
ser uns madrilenys de segona categoria. I, això sí: a callar i a pagar!
Però és la dimensió organitzativa del seu
franquisme
, allò que ara com ara els passa una factura més elevada. Actuen en
pànic. I, com qualsevol organisme viu i atemorit, tendeixen a fer allò que
tenen més automatitzat, que és –en el cas que ens ocupa– atiar el conflicte.
L’estratègia els havia funcionat, en el passat. Però ara no tenen ni el talent
ni la capacitat per a fer una anàlisi de la situació i arribar a entendre que
potser ja no els resultarà tan efectiu. És així que el senyor Fabra (Don
Alberto, no Don Carlos) reacciona amb un tic tan franquista com l’amenaça
velada de tancar l’acadèmia. És molt senzill, si no ens convé ho tanquem tot;
les oficines de promoció lingüística, les línies en valencià a les escoles,
totes les emissores de ràdio i televisió. I si cal, l’AVL o la Generalitat i
tot. Les institucions hi són per a servir els interessos particulars del PP. I
si no, les tanquem i prou.
No comprenen (no poden) que no hi ha cap
estratègia que siga eternament efectiva, ni cap imperi que dure per sempre.
Només tenen els automatismes adquirits amb els anys d’enquistament en el poder.
Uns automatismes que els dicten que no han de perdre cap ocasió de sembrar
l’odi i la discòrdia a costa del valencià. Potser sense un franquisme organitzatiu
tan arrelat, i sense l’enorme càrrega d’incompetència que se’n deriva,
s’haurien adonat que, per una vegada, potser era millor deixar passar
l’oportunitat, i haver optat per una presentació ‘de perfil baix’ del
diccionari de l’AVL, en compte d’obrir un altre front de batalla, en una guerra
que els desgasta massa.

Potser sense tanta mediocritat parasitària
serien capaços d’adonar-se que a hores d’ara el seu problema no és tant si la
gent els percep o no com a ‘valencianistes’, sinó que deixen de percebre’ls com
una màfia. És clar que, ben mirat, això possiblement requeriria que deixaren de
ser una màfia. I llavors deixarien de ser el PP.