Gallardon aclaridor

El Sr. Ruiz Gallardón, nou ministre de Justícia del govern espanyol, ha fet unes declaracions ben aclaridores. Concretament ha tancat la porta a l’ús del català, l’èuscar o el gallec als tribunals, amb el sòlid argument que allò que cal és fer ús del “privilegi” de la “llengua comuna” que és “oficial a tot l’Estat”. 
És bo que ens deixen les coses tan clares. Perquè ja que la llengua anomenada ‘comuna’ (per cert, sabran ells quina és la cambra que nosaltres anomenem ‘el comú’?) és la dels castellans, el senyor ministre deixa ben clar a qui correspon el privilegi. I està bé que per una vegada el citen pel seu nom -privilegi- en comptes d’intoxicar parlant d’uns drets lingüístics que només tenen intenció de respectar quan s’apliquen als castellans. En canvi, per a tots els altres, per als ciutadans no castellans que vivim sota les lleis espanyoles, i que subvencionem (generosament i a la força) l’estat espanyol, ens reserven l’única llei que respecten sempre: la de l’embut. 
Ras i curt, això vol dir que si jo he d’afrontar un procés judicial, em concediran el privilegi d’haver d’expressar-me en la seua llengua. Així, per si no fóra prou la immensa quantitat d’arguments que tenim per afirmar que l’expressió ‘justícia espanyola’ és un oxímoron, ara n’afegim un altre: el ministre creu que el meu dret a defensar-me en l’idioma que més bé domine és lletra morta; i que ho hauria de fer en l’idioma que més dominen ells. Molt just i molt equitatiu, sí senyor! Ben propi d’un ministre espanyol de justícia.
I ja he dit que això és bo. És bo que ens ho diguen així de claret, que ens consideren ciutadans de segona a l’hora d’exercir els drets, malgrat el fet que som de primera quan toca pagar. Que els latifundistes andalusos cobren subsidis trets dels impostos abusius que paguen els nostres llauradors. Que les ambaixades espanyoles es decoren amb un excés propi dels palaus de les mili i una nits, a expenses que el nostre jovent haja d’anar amb mantes a instituts sense calefacció.Que regalen diners a la fanàtica i obscurantista església catòlica, mentre en falten per atendre els nostres malalts.
I mentrestant, el senyor ministre pot mirar d’engalipar-nos amb el conte que conéixer una llengua que ens han imposat a garrotades i que fa tres segles que malda per assassinar la nostra, és un privilegi. Doncs mira, ja que és un privilegi, jo hi vull renunciar. No és això el que es pot fer amb els privilegis?
El missatge està ben clar. Ells saben perfectament qui són espanyols (ells) i qui no ho som (nosaltres). I així, legislen i govern per a ells. La justícia és per a ells. I, tot plegat, em podria semblar molt bé. L’única objecció que tinc és que vull que s’ho paguen ells. Vull que deixen de subvencionar el seu estil ranci i caspós, i els seus tics absolutistes (monarquia inclosa) amb els nostres diners. I l’única manera de fer-nos respectar, l’única forma de deixar de pagar-los manutenció i vicis és tenir un estat propi. No sé si cal que ens ho diguen més alt, però estic convençut que ja no cal que ens ho diguen més clar.

Sectarisme perniciós

Fa poc rebia un missatge que em convidava a col·laborar econòmicament amb una entitat valencianista, tot assegurant que es tracta de “l’associació que més ha fet, amb diferència, per la nostra llengua i cultura”. No cal dir que, com a estratègia publicitària és un autèntic nyap, ja que si s’adreça a persones que no en són sòcies (i que -per tant- ho poden ser d’altres entitats), no cal ser un geni per a entendre que no els emocionarà especialment saber que el remitent del missatge considera que les seues associacions són de segona, al costat de la que ell proposa.
El missatge maldestre m’ha fet mirar-m’ho des de l’altre costat i pensar quina seria l’entitat que més ha fet, amb diferència, en contra del valencianisme. Tot i que la resposta no sembla fàcil, jo diria que el primer premi ex aequo és per a tots els governs que hem tingut des de 1707. Situats a Madrid o a València, des de capitanies, diputacions o generalitats, tots han treballat (potser amb l’honrosa excepció del Consell preautonòmic d’Albinyana) de manera consistent i incansable per l’anihilació del País Valencià, cosa que inclou llengua i cultura, a més de paisatge, teixit associatiu i economia productiva. 
Ara bé, qui trau pit per això? Els heu vist mai reclamar honors i distincions pel seu treball? (“Jo sóc el més antivalencià”; “No és veritat, el més antivalencià sóc jo”). És evident que no ho fan. En lloc d’això treballen calladament i en perfecta sinergia per assolir el seus objectiu comú de castellanitzar el país fins que ja no ho siga. Allò que fan uns, ho validen els altres. En la desolació produïda per uns, els altres instal·len armes i campament. Ningú reclama per a si, més honors que els altres. Potser que -per una vegada si més no- n’aprenguem un poc, dels enemics.
La rivalitat dóna bons fruits en l’àmbit esportiu perquè hi ha unes regles de joc ben clares, i un context final, competitiu, on mesurar les forces. Així, voler ser més fort que el rival acaba també beneficiant aquest, que farà mans i mànigues per superar-se, i -sobretot- elevant el nivell de l’esport. La política, però, no és així. Les regles del joc les ha fixades una de les parts contendents, que és -a més de part- àrbitre i jutge suprem. Així, la rivalitat entre els qui juguem en el bàndol més dèbil no fa més que aguditzar-nos la feblesa i fer-nos més vulnerables.
Proclamar-se el millor entre els febles potser serveix de consol als pusil·lànimes que s’aconformen amb una derrota honrosa. Jo crec que hem d’aspirar a la victòria. I si volem guanyar, ja és hora que deixem de posar per davant les nostres fílies i fòbies, que abandonem la mesquinesa de maldar per ser cap de gat en comptes d’esforçar-nos per fer avançar el lleó, ni que siga des de la cua. No és l’hora de traure pit dient “nosaltres som els qui millor ho fem en la situació miserable en què ens trobem”, sinó d’unir esforços per abandonar la misèria i saltar a la dignitat. No es tracta de ser millor que el veí, sinó d’unir forces amb la generositat dels qui de debò persegueixen ideals i no amb la gasiveria de qui només opta als premis de consolació.
I els qui no entenen això, els sectaris, són potser els qui mereixen el segon premi del rànquing d’antivalencianisme. No ens hauran fotut tant com ho han fet els governs des que vam perdre en Almansa, però la seua tasca és mesquina i constant. Posant per davant el seu petit orgull de perdedors permanents, fiquen bastons quotidians a les rodes del valencianisme. Potser és que no arriben a entendre que amb els enemics poderosos, ja en tenim prou; que no necessitem que ningú, ni que siga amb maldestra bona voluntat, els ajude des de dins. 
La manifestació de dissabte 21 de gener, a favor del nostre sistema educatiu i en contra del robatori indiscriminat que practica el PP, és un bon exemple de com cal que actuem, amb unitat, generositat i més interés pels objectius importants que no ànsia de protagonisme. Per contra, el missatge que citava al principi, és simplement un trist símptoma del mal que ens ha fet -i ens continua fent- l’herència de tants i tants anys de governs forasters; una trista mostra de la petitesa i la curtedat de mires que han aconseguit d’introduir en els nostres cors.

Corrupció normal

Haver aconseguit que es considere la corrupció com una cosa normal és un dels èxits més grans dels llargs anys de govern del PP a la Generalitat valenciana i altres institucions importants del país. I és aquesta percepció de pretesa normalitat la que acaba fent perdre l’oremus a alguns polítics. És molt greu -per exemple- afirmar que a València “lo normal es un Vuitton“, quan hi ha més d’un 20% de valencians que viuen per davall del llindar de la pobresa.
És indiferent si uns altres càrrecs públics reben regals més cars o més barats. Considerar normal que n’accepten és una barbaritat digna de les dinasties franquistes que es perpetuen al PP. Només l’herència cultural i ideològica (a més de genealògica) de la dictadura pot explicar que algú que ostenta -a banda de bosses de marques caríssimes- un càrrec públic considere normal l’acceptació de suborns. Perquè, quina altra cosa és un regal fet a una autoritat? A canvi de què regalen coses els membres d’una màfia dedicada íntegrament a l’apropiació de diners públics?
L’èxit de l’acció política del PP no es limita a que han aconseguit de presentar la incultura i l’analfabetisme com a qualitats que -en lloc d’incapacitar-lo- fan d’un polític una figura popular. També han estés la brama que mentir, robar i enganyar són les coses normals que faria qualsevol, si arribava a ocupar un càrrec públic. El conegut “tots són iguals” els ha fet un gran servei. Perquè si tots són iguals, per què canviar?. Si tots són iguals, paga la pena deixar que siguen ells els que continuen manant i enriquint-se -encara més- a costa dels diners que paguem els qui no som rics. Després de tot, ells són els autèntics professionals d’això, i venen d’una llarga tradició familiar que els avala.

En realitat, la casta que governa ara no ha fet més que canviar les corretges i les baionetes que feren servir els seus avis falangistes per l’enginyeria electoral i el clientelisme polític, sense modificar ni un punt l’objectiu d’enriquir-se a costa del poble. I no es limiten a robar-nos; damunt ens insulten dient que som iguals com ells: ignorants, immorals i prepotents fins a la nàusea.

I no. Tots no som iguals. Com a mínim, n’hi ha que no han demostrat a bastament que són uns xoriços. I seria completament injust aplicar-los la consideració que ens han de meréixer els que sí que ho han fet. Si ells consideren que és normal que una banda de delinqüents els faça regals costosos, potser haurien d’explicar d’on els ve tanta familiaritat amb aquestes màfies, i quins són els recursos públics que han posat al seu abast, barat als regals, les possibles comissions i el llepaculisme barat, bavós i barroer (“amiguito del alma”, “te quiero un huevo”, “tu serás el próximo presidente del gobierno español“…) que els oferien en canvi.

Tota la gent que -a diferència dels polítics i els mafiosos- sí que té dificultats per arribar a final de mes, mereix molt més una explicació, que no que els insulten dient que a València és normal que ens comportem com a imbècils i ens deixem robar perquè ells puguen continuar vivint en el luxe i l’ostentació.

La consellera Català i el valencià

Ara que l’han feta consellera d’Educació, alguns articles han recordat la penosa actuació de Maria José Català en un acte electoral del seu partit, quan -demanant disculpes per si se li escapava alguna paraula en valencià- arribà a dir que tenia el defecte de ser valencianoparlant. 
No diré que no siga greu això. Jo mateix vaig escriure una columna denunciant la vergonya que un càrrec públic exhibira un nivell d’autoodi tan espaterrant (El Punt 14/03/2011). I tanmateix ara trencaré una llança en el seu favor: no crec que la Sra. Català considere sincerament que parlar valencià siga un defecte. Pense que va dir això, després de sentir com els assistents esbroncaven el seu company, el batle de Vila-real, que havia gosat de parlar en valencià, i que ho va fer moguda per una emoció tan potent com la por. 
Proporcionant un magnífic exemple d’aprenentatge observacional digne de figurar en els manuals de psicologia, la Sra. Català va escarmentar en cap d’altri, i -en el seu esforç per evitar-se un atac com el que acabava de patir el seu company- es passà de frenada, i amollà allò del defecte de ser valencianoparlant.
Aquesta consideració potser l’exculpa a ella del càrrec d’insultar els valencians. S’ha de reconéixer que -moguts per la por- els éssers humans som capaços de fer i dir pràcticament qualsevol cosa. Ara bé, la realitat que ens mostra aquest fet no fa menys feredat. Si la Sra. Català va tindre por és perquè l’audiència -és a dir- la militància del seu partit és diàfanament i brutalment antivalenciana.
Estem parlant de gent que, en un acte electoral del PP valencià, previ a unes eleccions a les corts valencianes, es posen a bramar perquè un dels seus líders s’expressa en valencià (“Deixeu-me que vos parle del meu poble” -va dir el Sr. Rubert). S’imagina algú l’audiència d’un míting del PP andalús indignant-se i protestant perquè un orador s’expressa en andalús? És possible ser més valencianofòbic?
I aquest és el partit que ha fet consellera la Sra. Català, i el partit que governa la Generalitat valenciana. Un partit ple de gent que brama i interromp el discurs d’un dels seus candidats, al crit unànime de “en castellano, en castellano!“. Després, si convé, ja faran pomposes declaracions d’amor a la llengua (generalment expressades en espanyol), i miraran d’enganyar tants innocents i desinformats com puguen (que per això han invertit milions i milions en mitjans de desinformació).
Però, ja que parlàvem adés de psicologia, convé recordar que allò que millor prediu la conducta -ja siga d’una persona, d’un grup o d’una societat- és la mateixa conducta. I el comportament dels energúmens del PP, davant dels seus propis candidats, no deixa cap dubte sobre quina és la conducta que podem esperar d’aquesta gent. Davant d’això, la covardia momentània de la nova i flamant consellera d’Educació, és una anècdota sense importància.