A les festes valencianes… música en castellà!

Potser el títol us farà pensar que parlaré d’alguna festa organitzada per un ajuntament del PP. Aneu errats.
Fa poc, en una celebració organitzada i protagonitzada per una colla inequívocament valencianista de l’Horta, vaig viure una situació que m’ha fet reflexionar. L’explicaré primer, i després compartiré les reflexions que m’ha inspirat. 
Poc abans de l’inici formal de la festa, un dels membres de la colla instal·là un ordinador i uns altaveus destinats a l’animació musical prèvia als ritmes emotius i corprenedors de les dolçaines i els tabals, que tradicionalment acompanyen la festa. 
La primera cançò que sonà era un rap del grup anomenat Calle 13. La lletra era punyent i suggeridora, i es tracta d’una cançò plenament actual. Com ho era la segona, i també la tercera, que fou la que em motivà a acostar-me al responsable musical. Reproduiré (bastant fidelment) el diàleg que mantinguerem:

– Si vols algun CD de música en valencià, te’n puc dur un o dos.
– No, si en tinc un muntó!
– Doncs, per ara, totes les cançons que han sonat eren en castellà.
– Home, s’ha d’escoltar de tot!
– El teu “de tot”, de moment és un 100% en castellà.
– En castellà, en valencià…s’ha d’escoltar de tot…

Després de repetir-li quin era exactament el percentatge castellà del seu total, me’n vaig anar, visiblemet enutjat. Ho reconec.
Als pocs moments sonà, finalment, una cançò en valencià: “Orxatera valenciana”, de Joan Monleón.
Després he sabut que al llarg de la nit, almenys dos persones més li van fer comentaris semblants (perquè havia tornat a posar música en espanyol), i n’obtingueren la mateixa resposta. 
I ara venen les reflexions, algunes en forma de pregunta, que abocaré sense més, per a deixar-les obertes als comentaris i crítiques de qui les vulga llegir:
  1. En les festes populars dels pobles castellans, algú inicia la festa amb cançons en un altre idioma que no siga el seu?
  2. Estic molt d’acord que convé escoltar de tot. Mai no m’he negat a escoltar una música perquè no estiguera en el meu idioma. I tanmateix, una festa popular valenciana s’ha de nodrir de música de fora?
  3. Si en espanyol estava posant una música de plena actualitat, per què, en canviar (finalment, i a demanda) al valencià cal remuntar-se a una cançò de fa trenta anys? I això, precisament quan vivim una mena d’època daurada, en què hi ha música valenciana en tots els estils imaginables. És que només es pot ser modern i obert en espanyol?
  4. L’argument “s’ha d’escoltar de tot”, penseu que algú que no estga sotmés a la marginalització cultural que patim els valencians, el faria servir per a justificar la incongruència d’obrir una festa valenciana amb cançons en la llengua que ens imposen? 
  5. Per cert, és el mateix argument que he obtingut, per part de l’ajuntament  del mateix poble, quan he fet una queixa similar, en ocasió d’alguna altra festa, aquesta sí, organitzada pels madrilenyistes radicals del PP. 
  6. Em sembla patètic obtenir la mateixa resposta de dos persones teòricament tant distanciades en ideologia i objectius. No sé si hi ha alguna indicació més clara de derrota que el fet d’interioritzar i utilitzar els arguments de l’enemic… contra nosaltres mateixos.
I acabe. És molt trist encetar una festa que visc com a pròpia amb la mateixa sensació de ser foraster a casa meua que tinc quan la festa l’organitzen els esbirros de Madrid que ocupen la majoria de les institucions valencianes. Em fa entendre aquella coneguda pregària: “Guarda’m, Senyor, dels amics, que dels enemics ja me’n guardaré jo mateix”.
Nota: els fets no són atribuïbles a la colla esmentada, en conjunt. Em consta que no és el seu sentir general, i que es tractà de la iniciativa d’una sola persona. El meu interés, per tant, no és desacreditar la gent que treballa intensament per a mantenir i millorar la festa en qüestió, sinó compartir les inquietuds que això em provoca. (I, si pot ser, que no es torne a repetir l’esceneta en qüestió, i que destinen a l’animació musical algú altre amb una mica de criteri).

Breu desig per a una nit d'estiu

S’acosta el solstici d’estiu, la que ara coneixem com la nit de Sant Joan, que és festa grossa en tots els territoris on vivim els qui ens despertem dient ‘Bon dia’ i ens gitem amb ‘Bona nit’. Una nit que té aires de festa i connotacions místiques des de molt abans que algú es despenjara amb el nefast invent del monoteisme. Una nit que, com altres amb ressonàncies de ritual de pas, ha quedat associada a l’expressió de desitjos.
Justament això és el que vull fer ara. Formular breument el meu desig de Sant Joan per a enguany. 
Vull demanar que, en la pròxima ocasió en què això siga possible, els valencians posem al Palau de la Generalitat un President i no un (altre) governador civil directament importat de Decret de Nova Planta.
Tant me fa si és home o dona, quina llengua ha aprés primer, en quin lloc ha nascut o d’on prové la seua família. M’és indiferent si li agrada més dormir amb persones del seu mateix sexe o de l’altre.
Fins i tot em serà igual en quin partit milite, a condició que siga un partit valencià i no una simple sucursal (potser el terme més adient, ara i ací, seria ‘franquícia’), d’alguna camarilla amb seu permanent, caixa i comptabilitat a Madrid.
Només demanaria que siga capaç de sentir pels valencians i la nostra cultura el mateix respecte que tots han mostrat fins ara pels castellans i la seua. I de garantir que uns i altres puguem gaudir dels mateixos drets efectius.
Això, en la meua opinió, ni ha passat, ni hi ha hagut cap intenció de facilitar-ho, des que l’Honorable Josep-Lluís Albinyana fou President del Consell Preautonòmic del País Valencià.  
Ateu com sóc, no m’és fàcil decidir a qui s’hauria d’adreçar un desig com aquest. Deixaré, per tant, obert el camp del destinatari, tot i que estic raonablement convençut que no serà cap déu, ni cap esperit, ni cap entel·lèquia disfressada de ‘força superior’, ‘energia còsmica’, ‘harmonia universal’, o qualsevol altre terme per a rebatejar el (d’altra banda absolutament respectable) sentiment religiós. 
Serà, més probablement, un conjunt ben nombrós de persones, que un dia o altre han d’adonar-se que tenen molt més poder del que fins ara han gosat d’exercir.
Feliç nit de Sant Joan