Darwin al terrat

Article publicat a la Revista Mètode:

Darwin puja al terrat

 

“Tenim amb nosaltres els representants de Darwin a la terra”. Així va introduir, la periodista Reis Juan, els professors Xavier Bellés, Martí Domínguez i Juli Peretó; tres autoritats en evolucionisme, convocats amb l’excusa de presentar dos llibres, i l’objectiu de compartir una petita part de la seua erudició, i una generosa porció de la seua passió per la ciència.

Els dos llibres, en opinió del professor Martí Domínguez, representen dos maneres ben diferents, i complementàries, d’abordar la divulgació de l’obra de Charles Darwin. Una obra que, d’acord amb les seues dades, no és llegida ni tan sols per un 10% dels estudiants de Biologia. Un aspecte a corregir, si tenim en compte que una de les conclusions més clares de l’acte seria que les aportacions intel·lectuals, i fins i tot algunes de les metodològiques deDarwin, són plenament vigents a hores d’ara.

Amb ‘L’expressió de les emocions en l’home i en els animals’ (IEC), el Dr. Bellés ha procurat fer una traducció que es desvie el mínim possible de l’original. La fidelitat al text, i la confiança que l’interés del tema, i la proverbial minuciositat de l’autor seran suficients per a mantindré viu l’interés del lector. Apassionat de Darwin com es va confessar, el Dr Bellés valorà, en primer lloc, la necessitat d’ acostar el missatge inalterat de l’autor, als lectors en llengua catalana.

De l’altra banda, El Dr Peretó, amb la seua adaptació de ‘L’origen de les espècies’ (Bromera/PUV), ha fet una selecció valenta, que inclou l’eliminació de tot un capítol, el dedicat a l’herència (per raons fàcilment comprensibles, atés que Darwin no arribà a conéixer ni les aportacions de Mendel, ni molt menys, el concepte de gen), i tota una tasca d’ esporgar la frondositat de la prossa darwiniana. Només qui coneix molt en profunditat un tema pot abordar el repte imprescindible de deixar fora tot allò que és pòssible apartar, sense que s’afecte la correcta comprensió de l’essència del missatge. Quan això es fa bé, el resultat és que molta gent més pot accedir a continguts que, en un altre format, els estarien vedats.

Els dos llibres van proporcionar context i introducció a un interessant diàleg, hàbilment conduït, entre els tres experts. La presentadora aprofità les ressonàncies religioses de la frase inicial per a llançar una pregunta sobre la clàssica oposició entre religió i teoria evolucionista, amb una referència especial a les posicions creacionistes en l’actualitat. En alguns casos, com apuntà Xavier Bellés, el creacionisme s’està dotant d’una certa apariència científica que podria confondre alguns lectors. Usen tècniques i raonaments propis de la biologia evolucionista, per a explicar que, en la base de tota la varietat de les espècies, hi ha unes poques espècies que són creades per Déu.

Es constatà que hi ha moltes diferències segons de quines esglésies es tracte, i també que la bel·ligerància de les més poderoses ha disminuït considerablement, en favor de posicions més concil·liadores que, tot salvaguardant la creença en un ésser totpoderós capaç de crear, procuren no entrar en debat obert amb els postulats científics.

Des del públic es va apuntar també que el negacionisme de l’evolució no ve, ara mateix, majoritàriament del fonamentalisme religiós, sinó d’un altre tipus de fonamentalisme, atrinxerat en l’anomenat ‘construccionisme social’, que s’obstina en negar, entre altres evidències, l’existència de diferències sexuals que afecten la conducta humana. Una posició que només es pot sustentar en la negació implícita de la teoria de l’evolució.

Sense arribar a formular quina seria la recepta per a combatre aquest nou front d’atac al paradigma evolucionista, la validesa del qual, així com la de les idees fonamentals expressades pel mateix Darwin, es constatà de nou al llarg del diàleg, no hi ha dubte que la bona divulgació del coneixement és una eina carregada de futur. Només els grans coneixedors d’una disciplina científica estan en posició de divulgar amb èxit i amb eficàcia. I no hi ha dubte que és imprescindible que els joves estudiants, de totes les especialitats, puguen optar a un coneixement rigorós i alhora accessible, de clàssics com els que es van presentar dimarts 19 de setembre, al terrat de l’edifici Octubre.

Puresa de credo

Sempre m’ha xocat que quan algú generalment considerat dins de l’espectre progressista (particularment alguna persona públicament coneguda) expressa una opinió que uns altres consideren inconvenient, ràpidament se li qüestiona el caràcter progressista.
Expressions com ara el “progre” (així, amb les cometes), o bé “l’ autoanomenat intel·lectual d’esquerres” són molt habituals en tals ocasions. Ara, per exemple, quan un ampli conjunt de persones, que el diari espanyol El País qualifica precisament d’intel·lectuals, han signat un manifest contra el dret d’autodeterminació dels catalans, han proliferat comentaris en aquest sentit.
És com si fóra incompatible ser progressista (d’esquerres) amb formular opinions poc democràtiques, o tenyides d’un fort fanatisme nacionalista espanyol. Qüestionar la seua adscripció real al progressisme (l’esquerra), es veu que permet d’entendre i acceptar que es manifesten en contra de drets humans fonamentals, i que es posicionen obertament contra l’exercici de la democràcia.
A mi em fa la impressió que els posicionaments i les conductes antidemocràtiques no són un patrimoni de la dreta. És tan difícil recordar que els comunistes soviètics no respectaven el dret d’autodeterminació? Algú pensa que Lenin, Stalin o Mao eren fervents partidaris de la democràcia participativa? És evident que Hitler, Mussolini o Franco no ho eren, però els primers, tampoc. De manera que no crec que siga tan incoherent ser d’esquerres i posicionar-se contra la democràcia.
Diria que l’eix real en què es mouen aquestes coses no és el d’esquerra-dreta sinó el de democràcia-totalitarisme. I que en la banda del totalitarisme trobem gent d’un i l’altre costat del clàssic espectre de les orientacions polítiques. I també que en els temes de caràcter nacional, les posicions fluctuen enormement segons que es tracte de la nostra nació o de la dels altres.
En la meua opinió, el manifest dels progres d’El País mostra clarament que el fervor espanyolista provoca, ben fàcilment, que l’objectiu nacionalista de mantenir una Espanya unida, passe per damunt de qualsevol altra consideració de caràcter democràtic, i escore tota aquesta gent cap a la banda del totalitarisme, sense que per això hagen de deixar de ser d’esquerres.
Ara mateix, em sembla que per estar contra Catalunya i contra el dret dels catalans a decidir sobre el seu futur, no passen a ubicar-se en l’extrema dreta; simplement se situen, això sí, de ple dret, en l’àmbit de l’extrema Espanya, on es troben amb col·legues d’altres orientacions polítiques amb qui comparteixen un fervor nacionalista i una obsessió per la unitat de la seua pàtria, que els mantenen units per damunt d’altres possibles divergències.
Em sembla que qüestionar la seua adscripció ‘real’ a l’esquerra és una manera de fer-se trampes al solitari: si fóra d’esquerres no podria ser impur/estar tan equivocat/defensar posicions totalitàries. Només atribuïnt-li una (secreta) militància de dretes podem assumir que estan dient això que diuen, que tant ens desagrada. No em pareix que siga una posició intel·lectualment honesta, la veritat.