La conducta lingüística dels polítics lingüístics

 

https://www.diarilaveu.cat/opinio/10090/la-conducta-linguistica-dels-politics-linguistics-1

La foto capta un moment de l’acte en què la Universitat de València es va adscriure a la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), que jo presidia en aquell moment. Es va celebrar a la sala de juntes del Rectorat de la UV, amb l’assistència de l’actual rectora, Mavi Mestre, de l’aleshores president d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Francesc Mira, del director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, Rubén Trenzano, i d’una delegació de membres d’ELEN, procedents d’Escòcia, d’Irlanda i de Cornualla.

Els discursos, afortunadament breus, es van iniciar en valencià (salutacions i primeres frases) i van continuar en anglés, que era l’únic idioma que teníem en comú els presents. Bé, no tots els discursos, perquè el Sr. director general encetà el seu en valencià, i —no sabem si per fer honor a l’etiqueta ‘multilingüisme’— es passà al castellà durant alguns paràgrafs. No vaig entendre per quin motiu ho feia, i recorde haver pensat si s’hauria posat nerviós, o si podia ser que li hagueren escrit el discurs en eixa llengua, i no en anglés, per equivocació. Els altres membres de la taula ens vam mirar sorpresos. Naturalment, ningú no en digué res, i recorde que el mestre Mira em digué a cau d’orella que probablement cap dels estrangers presents no ho hauria notat.

S’enganyava. Només acabar l’acte, el vicepresident d’ELENConchúr O’Giollagáin, que no parla ni valencià ni castellà, però té una oïda fina de bon lingüista, em preguntà si és que el protocol ens obligava a utilitzar l’espanyol en algun moment de tot acte públic. Li vaig dir que no era així, i vaig confessar que ignorava les raons que havien menat el director general a fer allò. Continue ignorant-les. No sé per quin motiu, algú que milita en un partit que es presenta a eleccions com a valencianista, i que és la màxima autoritat en política lingüística del govern valencià, pot arribar a la conclusió que ha d’adreçar-se en castellà a una audiència composta exclusivament de valencians i estrangers no hispanòfons.

Una màxima molt repetida entre psicòlegs és que la conducta és més fiable que el discurs. Mentir és una de les sofisticades capacitats que els humans hem desenvolupat, i tothom sap que és molt més fàcil fer-ho de paraula que no d’obra. Amb els polítics, això cobra una rellevància especial, perquè bona part del seu ofici és fer discursos i, fins i tot sense ànim de fer generalitzacions excessives, trobe que estarem d’acord que no és del tot infreqüent que alguns d’eixos discursos continguen promeses que l’orador no té cap intenció d’honorar. Per tant, quan interessa fer una predicció fiable sobre què farà algun polític, val més fixar-se en què fa ara, que no en què ens diu que té la intenció de fer.

L’acte que he esmentat tingué lloc en 2017, quan molts encara pensàvem que era una bona idea que la política lingüística formara part de les àrees de govern assignades a Compromís. Era la primera vegada en la història valenciana que un partit que es declarava valencianista podia dirigir-la, i tindre l’oportunitat de fer canvis imprescindibles per a capgirar la línia descendent de l’ús del valencià. Ara sabem que una anàlisi desapassionada del comportament de la màxima autoritat en la matèria ens hauria proporcionat una acurada visió anticipada d’això que, a hores d’ara, ja hem pogut comprovar a bastament: que no hi havia cap intenció de canviar res, si això suposava algun risc de perdre vots.

Cal reconéixer que han fet una bona faena quant a l’homologació dels antics certificats de la Junta Qualificadora (elemental, mitjà…) al sistema europeu de títols (B2, C1…), per bé que és un assumpte que no té relació amb l’ús social del valencià, ni genera cap mena de contestació política ni, per tant, cap risc electoral. Per a una llengua minoritzada com nostra, la política lingüística rellevant és la que afecta la capacitat dels parlants d’usar-la amb seguretat en tots els àmbits de la interacció social.

Van començar amagant la promoció del valencià entremig del magma indefinit del multilingüisme, quan la llengua pròpia d’un poble no pot mai formar part del mateix conjunt que les altres. S’han dedicat a fer campanyes milionàries (“Sempre teua”) de nul·la incidència sobre els usos lingüístics de la població, mentre continuaven legitimant l’ús indiscriminat del castellà en tots els àmbits, mantenint la discriminació flagrant que suposa que els funcionaris només hagen de conéixer el 50% dels idiomes oficials, i no abordant el desficaci toponímic que patim; tant el que depén del govern espanyol (carreteres, estacions, aeroports…) com el que no, com ara els noms dels pobles i ciutats.

Per no fer, no s’han atrevit ni tan sols a modificar els aspectes més purament simbòlics com ara els noms de les estacions de metro (“Alboraya“, “Aragón“, “Colón”….), que no depenen de ningú més. Han actuat, en definitiva, com uns covards acomplexats, més preocupats de no ofendre ningú i de no qüestionar cap privilegi, que no de dignificar, estendre i normalitzar l’ús de la llengua dels valencians. Se m’escapa si poden ser els càlculs electoralistes els que expliquen tanta pusil·lanimitat, o si hi ha raons de caràcter més essencial. En tot cas, han fet bona aquella dita maliciosa que resa “un bon polític: ni una mala paraula, ni una bona acció”.

Ben mirat, tampoc no era tan difícil de preveure. La conducta pesa més que les paraules, i un acte tan simple i tan inútil i innecessari com el d’adreçar-se en castellà a una audiència que o bé no l’entenia o bé no el reclamava ha resultat millor predictor de la conducta lingüística de l’autoritat en política lingüística, que tots els discursos abrandats que li hem sentit pronunciar al llarg de molts anys. Vindran noves eleccions, i ens tornaran a obsequiar amb cants de sirena i sopars de duro. Ara ja sabem quin peu calcen, i què pensen fer amb el valencià: deixar-lo morir en pau.

Dimissió del Consell Social de les Llengües

Amb aquest escrit presente la meua disissió com a membre del Consell Social de les Llengües de la Generalitat Valenciana. El motiu fonamental és el meu desacord amb la política lingüística que ha dut a terme el govern, a través de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM).

En la meua opinió, a banda de fer campanyes econòmicament molt costoses, sense objectius definits ni indicadors que permeteren d’avaluar-ne els efectes, no s’ha fet cap acció significativa en favor de la promoció de l’ús social del valencià; cap iniciativa orientada a actuar sobre el procés de substitució lingüística que estem patint. Des del meu punt de vista, només he observat comportaments abjectament submisos, per part dels dirigents polítics, que fins i tot amb les seues actuacions personals han deslegitimat l’ús normal del valencià en totes les esferes de la vida social. Qui hauria de donar llum ha donat fum, i ha exhibit una covardia que resulta molt desmotivadora, si la intenció teòrica és que els ciutadans puguen fer un ús desacomplexat del valencià.

Pel que fa al valor consultiu del Consell Social de les Llengües, em sembla que és nul, per la visible manca de voluntat d’escoltar aportacions provinents d’entorns no partidistes. En els set anys del govern actual, no he vist cap iniciativa de la DGPLGM que m’haja semblat orientada a un objectiu distint del de perpetuar-se en el càrrec, i això no és una intenció digna de ser compartida. No vull donar suport a un estil de política lingüística que més mereixeria el nom de cosmètica lingüística, ni tan sols amb la meua presència en un inactiu Consell de les Llengües, i només em pesa no haver dimitit molt abans.

Agraïré que, a la recepció del present escrit, tingueu a bé eliminar el meu nom de la llista de membres de l’esmentat Consell.

 

Atentament,