Mes: març de 2020

Com a part de les meues obligacions docents, cada curs explique una introducció al sistema immunitari a estudiants de primer curs de psicologia. He de reconéixer que la metàfora militar és difícilment superable, quan pretens que entenguen la funció immunitària en l’organisme. La idea d’un exèrcit s’hi adapta molt bé, perquè el sistema immunitari té soldats (cèl·lules) que es desplacen a primera línia de batalla (pell, mucoses…), quan comencen les hostilitats (entrada d’antígens); és capaç de produir armes (anticossos), i fins i tot de recordar quins són els enemics, i com cal derrotar-los (immunitat adquirida).

També resulta molt útil per a entendre què passa amb les malfuncions del sistema (malalties autoimmunes), perquè en realitat, els exèrcits de veritat també solen acabar atacant la seua pròpia població, per desarmada que estiga, i causant autèntics estralls, amb finals generalment molt dramàtics.

Acceptem, per tant, que es tracta d’una metàfora afortunada, que facilita considerablement la comprensió del tema, i ens permet entrar en més detalls tècnics, amb la tranquil·litat que, conceptualment, ja s’entén. La utilitat de les (bones) metàfores mai no estarà sobrevalorada.

Això justifica que es pose l’exèrcit al capdavant d’una crisi causada per una epidèmia? Diria que no. Si continuem amb la metàfora, cal dir que el sistema immunitari no és el director de les operacions. Més aïna forma part d’un macrosistema, que inclou el sistema nerviós —amb el cervell al capdavant— i l’endocrí, que juguen coordinadament, i miren de guanyar les batalles sense causar més baixes pròpies que alienes.

És cert que la resposta immune es desencadena automàticament, amb l’entrada d’un organisme estrany (un antigen que, si pot causar malalties, s’anomena patogen), però no ho és que siguen els leucòcits els qui prenen les decisions. El sistema nerviós (el cervell, si voleu fer-ho curt) hi juga un paper fonamental. De fet, tothom sap, per experiència pròpia, que els primers símptomes d’estar malalts són de caràcter conductual. Ens trobem apàtics, mandrosos, de mal humor… o tot junt. Això vol dir que “els soldats” han comunicat al cervell l’estat de la qüestió, i que les accions es coordinen a partir d’aquell mateix moment.

La metàfora militar és útil per a explicar l’activitat immunitària, i per a entendre com és que el nostre organisme fa front a les infeccions. En canvi, traure soldats al carrer i militars d’alta graduació als platós de televisió, per a combatre una epidèmia és, en la meua modesta opinió, una maniobra publicitària de qüestionable utilitat. Tan qüestionable com la fantàstica idea d’invertir més del doble en despesa militar que en inversions sanitàries i en investigació. Només uns governants que pensen que és més urgent fabricar submarins que no floten, que dotar els hospitals i els laboratoris d’investigació dels recursos necessaris, poden pensar que una epidèmia es pot combatre manu militari.

 

Un malentés molt comú és la idea que l’estrés perjudica el sistema immunitari. En realitat, això només seria cert si ens referim a l’estrés crònic, en què la situació estressant es manté durant dies, setmanes o mesos. En canvi, l’exposició a estressors puntuals, de curta durada, és clarament beneficiosa per a l’activitat immunitària. Cal recordar que el sistema immunitari és el que ens defensa de les invasions externes, com ara les infeccions, i ajuda molt que ens mantinguem sans. Ara no caldrà, per tant, destacar la gran importància de mantindre‘l en bones condicions, quan estem lluitant contra una epidèmia.

I quins són eixos estressors puntuals que estimulen la nostra immunitat? Una característica molt important és que són breus, és a dir, que els afrontem durant períodes entre minuts i unes poques hores. L’altra és que són situacions a què ens hem hagut d’enfrontar al llarg de tota la nostra història evolutiva: ho fem ara, en el segle XXI, però també ho feien els nostres ancestres, fa mil·lennis. Bàsicament, qualsevol situació que activa els nostres sistemes de consum energètic, també posa en marxa el sistema immunitari. I com que —com és ben sabut— la funció crea l’òrgan, activar-lo també significa fer-lo més fort.

Un dels estressors més coneguts (i recomanables) és l’esforç físic. En realitat, de qualsevol classe, però si atenem a què explica la literatura científica, haurem de dir que —fonamentalment— l’exercici aeròbic d’intensitat entre moderada i alta. Si teniu una bicicleta estàtica o una cinta contínua, podeu usar-les durant mitja hora diària, o més, si en teniu ganes. Si no és el cas, segur que internet pot proporcionar-vos instruccions vàlides de com fer-ho: ballar, caminar sobre el terreny i moltes altres formes de moviment poden servir perfectament.

Un altre estressor altament recomanable és el fred. Una vegada més, la durada és clau: no es tracta de pelar-se de fred durant hores, sinó —per exemple— de prendre una dutxa freda durant un o dos minuts. Combina perfectament amb l’exercici físic, i també pot combinar-se amb una agradable dutxa calenta, per a compensar. El cas és que l’exposició al fred és un bon estímul per a posar en marxa l’activitat immunitària.

El tercer estressor recomanable no serà molt popular, en primera instància. Tingueu paciència i continueu llegint, que tampoc no serà tan horrible. Es tracta del dejuni: no menjar. Tal com en el cas del fred, no cal passar dies sense menjar, sinó simplement deixar l’estómac buit durant unes hores més del que fem habitualment. La manera més fàcil de fer-ho és retardar el desdejuni. Si sopeu a les 20:00, posem per cas, a les 08:00 ja farà dotze hores que dejuneu. Espereu un parell o tres hores més i vos haureu sotmés a una situació (14 o 15 hores em dejú), que no sols estimula el sistema immunitari, sinó que també fa que el sistema endocrí, el fetge i el pàncrees estimulen l’ús dels greixos que tenim acumulats, sobretot entre els músculs i la pell, però també al voltant dels òrgans.

La combinació d’eixos senzills estressors pot ajudar a fer que mantinguem uns sistemes immunitaris operatius i preparats per a fer front a possibles infeccions. Potser convé recordar que el COVID-19 no és l’únic enemic exterior. N’hi ha molts més, d’elements capaços d’atacar el nostre organisme, i l’exèrcit de què disposem per a defensar-nos —el sistema immunitari— necessita que el mantinguem ben entrenat, en bones condicions, i en ordre de batalla. Fins i tot, o potser, sobretot, quan les condicions en què estem forçats a viure no són les ideals per a fer-ho.

Ja he vist alguns comentaris de gent que —com jo mateix— havia previst dedicar una bona part del temps forçat de confinament domèstic, a llegir llibres i articles pendents, i que es queixa de dificultats per a concentrar-se i aprofitar bé el temps.

És cert que com més temps disponible tens, més fàcil és malbaratar-lo. També hi ha, però, algunes altres raons que poden contribuir a explicar els problemes de concentració, i que pense que serà útil conéixer, bàsicament perquè sí que ho podem remeiar.

Hi ha qui sosté que la principal funció del cervell és controlar el moviment (https://www.ted.com/talks/daniel_wolpert_the_real_reason_for_brains). Tant si és la principal com si no, no hi ha dubte que l’exercici físic té un impacte molt gran sobre tres aspectes crucials. Els dos primers tenen a vore amb el cervell i les seues funcions, i inclouen la capacitat de concentrar-nos, i també l’estat d’ànim (un element de la màxima importància quan hem d’estar tancats amb altres persones durant un període llarg!). El tercer és de caràcter més genèric, i cobra una rellevància singular ara mateix que estem tractant de combatre l’extensió d’una epidèmia: el sistema immunitari.

Hi ha proves sobrades que el cervell humà (el d’uns altres animals també, però ara estem centrant-nos en humans) funciona millor en condicions d’activitat física. Això no és sorprenent, si pensem que durant la immensa major part de la nostra història evolutiva, hem viscult en condicions que requerien molt d’esforç físic, per a aconseguir les calories necessàries per a sobreviure. Això ha estat així des dels temps dels primers homínids, fins a fa poc més d’un segle. Tot i que ara vivim en l’època històrica en què, com a espècie, tenim una menor necessitat quotidiana de gastar calories per a moure’ns, fins i tot la gent que fa una vida molt sedentària, en condicions normals es mou un poc. Ni que siga per a anar des de la parada del metro al treball, o per a eixir a prendre café, poc o molt, caminen i es menegen mínimament. Ara mateix, quedant-nos a casa, no tenim ni això.

D’altra banda, la gent activa (menys d’un 30% de la població europea), s’exercita habitualment a l’aire lliure o en gimnasos. Les dos coses ens estan vedades ara mateix. L’avantatge que tenen les persones habituades a l’exercici físic és que a hores d’ara, molt probablement ja hauran trobat una solució per a mantindre el seu nivell d’activitat. Els sedentaris, en canvi, probablement ni hauran pensat en això, i és molt convenient que ho facen.

Em consta que hi ha gent que considera que la cultura física té un fort component de narcisisme, i que s’orienta sobretot a objectius de caràcter estètic. Jo crec que no és així, però això no és important ara mateix. No es tracta de fer exercici per a estar més prims, més forts o més atractius, sinó per a mantindre un estat d’ànim acceptable, i per a millorar la capacitat de concentrar-nos i ser productius.

N’hi ha prou amb uns 30 minuts d’exercici moderat al dia, que -si ho preferiu- es poden fer en tres sessions de deu minuts, al llarg de la jornada. A Youtube trobareu, segurament, algunes propostes que s’ajustaran a les vostres capacitats i preferències. No cal disposar de cap equipament especial, i -si feu l’esforç de provar-ho, comprovareu que els efectes, tant sobre l’estat d’ànim com sobre l’atenció-concentració, són immediats.

En la pròxima entrada, em referiré al sistema immunitari, i miraré de donar algunes recomanacions útils per a traure el màxim partit del temps i l’esforç que dediquem a fer exercici a casa.