El preu d'uns polítics

El senyor Camps (“Nadie en España se puede creer que el presidente de una comunidad tan importante como la valenciana haya podido cometer la tontería de dejarse comprar por tres trajes“) i la senyora de Cospedal (“Lo que comparto con él es que es que ninguna persona de bien y con responsabilidad política se vende por tres trajes“) estan completament d’acord que un càrrec públic es pot deixar subornar. Només puntualitzen que tres vestits són ben poca cosa. No tinc cap dubte que en parlen amb coneixement de causa.
Es veu que tots dos saben del cert quin és el preu d’un polític, i també saben que és força més alt que això. Que tres vestits són una minúcia, molt distant de l’autèntic preu de la cosa, que deu anar per xifres amb molts zeros, que s’estableixen en operacions ben tramades i amagades -amb excel·lència professional- de qualsevol possible fiscalització comptable. Potser és per això que només els enxampen en coses de poca volada: uns vestidets no cobrats, unes bosses regalades, o qualsevol altra fotesa. Després d’haver participat en operacions enormement més sucoses, tot això els deu semblar un no-res, i no es prenen les molèsties necessàries per a deixar-ho tot lligat i ben lligat, com és el seu costum, i com mana la seua tradició política. Deu ser -poc més o menys- com si després d’haver circulat a 250 Km/h per la carretera, sense que els radars et puguen detectar, passes a anar a 60 en un lloc on la velocitat està limitada a 50 km/h. T’ha de semblar tan poca cosa, que ni tan sols no prens precaucions per a amagar-te de la policia!
Aquesta és la conseqüència -entre moltes altres- de no haver fet una transició sinó una continuació avalada de la dictadura. La corrupció és inherent a aquesta pseudodemocràcia, com ho és a qualsevol dictadura. Els llaços familiars o d’amistat, els interessos compartits i il·legítims, i l’avarícia són els únics criteris que compten en els règims absolutistes. I l’ocultació, la manipulació, la censura i la mentida reiterada són les armes habituals dels sistemes corruptes, quan les pistoles no poden ser usades amb total garantia d’impunitat. 

Justificar-se amb l’argument que tres vestits són ben poca cosa és senzillament indecent. Implica assumir que un preu més alt és acceptable. Significa també afirmar que la gent és -no sols imbècil- sinó també tan corrupta com ells, i que per això donaran per bo l’argument. I suposa la legitimació discursiva de la cleptocràcia – el govern dels lladres- que és probablement el nom que hauria de rebre -en lloc de l’eufemístic ‘democràcia’- el règim que patim des de la mort de l’anterior dictador militar.

Estudiar en valencià

Ja he escrit en algun altre moment, que en una societat que té dos idiomes oficials, i que sovint es proclama binligüe (i en presumeix!) hi ha dos tipus de ciutadans: els capacitats, que són competents en les dos llengües oficials, i els discapacitats, que només ho són en una.
Queda clar, per tant, que els esfoços de l’administració pública haurien d’adreçar-se a equiparar les capacitats dels ciutadans, i a fer-ho a l’alça. Çò és: l’administració hauria de procurar que tots els ciutadans que actualment són incompetents en un dels dos idiomes oficials, deixaren de ser-ho. De valencianoparlants monolingües, em sembla que ja no en queda cap. Fins i tot les persones que ara tenen més de 80 anys, que potser sí que vàren viure exclusivament en valencià els primers anys de la seua vida, foren obligades a aprendre el castellà després del 1939. De manera que, ara com ara, els únics monolingües que tenim a la societat valenciana ho són en castellà.
La Generalitat valenciana disposa d’estudis rigorosos, elaborats per excel·lents professionals, i pagats amb diners públics, que demostresn de manera inequívoca, que els únics programes educatius que garanteixen l’objectiu de formar persones competents tant en valencià com en castellà, són els programes d’immersió lingüística; és a dir, les línies en valencià. El govern valencià amaga eixos estudis. A qui li ha d’estranyar, d’un govern que ha fet de l’ocultació, la censura inquisitorial i les cortines de fum, el seu modus operandi habitual?
És veritat que es pot viure en territori valencià sense conéixer la llengua que el mateix estatut d’autonomia identifica com a pròpia. No cal més que mirar alguns dels alts càrrecs del partit que ens governa, i alguns destacats representants de l’altre partit majoritari, per a haver d’acceptar que és així. 
I tanmateix, jo crec que no es pot viure igual de bé. No es pot estar igual d’integrat a la societat, no es pot participar igualment de totes les activitats, ni es pot gaudir igualment de la riquesa que suposa formar part d’una cultura. I l’objectiu de tota administració pública hauria de ser el de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots. Això, ara com ara i en la societat valenciana, significa -entre moltes altres coses- posar els mitjans perquè tots els ciutadans acaben la seua escolarització tenint competència plena en els dos idiomes oficials. I això, només s’aconsegueix potenciant les línies en valencià, i no perseguint-les, marginant-les i denegant-les, com fa el govern del Partit Popular. 
Potser és que ens volen igualar, però a la baixa, i que tots siguem tan ignorants de la nostra llengua, i tan aliens a la nostra cultura com ho són ells mateixos.

El camí de la independència

Parle del llibre de Salvador Cardús, publicat enguany per La Campana; un assaig excel·lent que desgrana, sense retòriques altisonants ni filigranes innecessàries, els elements essencials d’un procés imprescindible en la història de qualsevol poble.
Independència és un terme que sol tenir connotacions ben positives en tots els àmbits. És desitjable ser econòmicament independent, és admirable posseir un criteri independent, els jutges es preuen (en els països democràtics) de ser independents, i tothom es reivindica -en algun moment- com a persona independent de la seua família, del seu entorn o de la seua parella. En la política, tampoc no és diferent: cap poble no és respectat fins que assoleix la independència. Mirem si no els espanyols. Cada poble d’Extremadura (i imagine que d’altres regions espanyoles) té una plaça dedicada a la independència. I estic convençut que cap espanyol no voldria mai trobar el seu país en una situació de dependència d’un altre.
Cardús parla -amb la lucidesa que acostuma- de les característiques que ha de posseir un independentisme actual, per tal d’orientar-se a l’èxit: madur, ambiciós i generós. No les explicaré jo ací, perquè ell ho fa perfectament en el seu llibre. Voldria, tanmateix, fer algun comentari sobre el darrer adjectiu, generós, que l’autor reivindica. Demana generositat als líders polítics. I ho fa, com -pam amunt o avall- ho hem fet o pensat tots en algun moment, dient que cal que sacrifiquen egos i ambicions personals, en favor d’un projecte que va molt més enllà dels objectius individuals de qualsevol persona. El que més m’interessa, però, és que també parla de generositat en un altre sentit, que afecta també els qui no som líders, ni tenim una presència pública significativa; d’una generositat que tots podem practicar.
“Però, encara més -diu l’autor- generositat amb els que encara no es declaren independentistes”. Aquesta generositat és exactament el contrari del sectarisme que tant de mal ens ha fet i ens fa, i de què sovint ens queixem amargament. Aquesta generositat és la que ens ha de portar a estalviar-nos les separacions maniqueistes entre ‘amics ‘i ‘enemics’ del país; a no excloure ningú que no se’n  vulga autoexcloure, a sumar allà on puguem sumar i a multiplicar quan siga possible. Que totes les independències que s’han assolit darrerament, han passat per circumstàncies molt semblants. D’entrada, el sentiment independentista és cosa d’uns quants, després va guanyant adeptes, i el dia abans del referèndum, els independentites s’han multiplicat espectacularment. Fins i tot, els ‘independentistes de tota la vida’.
Sovint ens mirem aquest fenomen amb una miqueta de condescendència, quan no -directament- arrufem el nas pensant en tots aquests conversos d’última hora, i desqualifiquem el seu pas, per considerar-lo motivat únicament per l’interés. Crec que la generositat que reclama el professor Cardús està als antípodes d’això. Arribat el moment, els necessitarem tots. Els qui ja fa anys que s’ho creuen, els que tot just ara comencen a convèncer-se, els qui s’ho creuran a última hora, i els qui no s’ho acabaran de creure però actuaran com si s’ho cregueren. Recordem que -passats uns anys de la declaració d’independència de qualsevol país, el cent per cent dels seus ciutadans són independentistes. I les ciutadanes, també.

Condemnen la violència?

El cas valencià és una mostra perfecta de la flagrant i grollera hipocresia dels autoanomenats partits majoritaris espanyols. El PP i el PSOE (la major part de les vegades, dient PPSOE n’hi hauria prou) s’han omplert la boca de retraure als partits de l’esquerra independentista basca que havien de condemnar la violència, per tal d’obtenir el vistiplau de la justícia espanyola (perdoneu la contradicció evident dels termes) per a concórrer a les eleccions. No cal dir que -mentretant- ni l’un ni l’altre no feien el mateix amb les violències que els toquen de ben a prop; des dels assassinats impunes del franquisme fins al GAL, passant per les tortures policials denunciades -fins i tot- per Amnistia Interacional. 
Per si amb això no n’hi ha prou, els dos grans partits del nacionalisme espanyol tenen una sintonia perfecta a l’hora d’ocultar i deixar impunes els atacs que l’extrema dreta prodiga contra organitzacions, institucions i persones relacionades amb el valencianisme. Acció Cultural, Escola Valenciana, El Bloc, Esquerra Republicana, la Societat Coral El Micalet, els Casals Jaume I, l’Escola La Masia, i molta gent amb nom i cognom -com els d’en Guillem Agulló-, o anònims, amb càrrecs públics o sense, han estat víctimes d’atacs violents, sense que les autoritats -ni les autonòmiques del PP, ni les estatals del PSOE- no hagen mogut un dit per trobar-ne els culpables, o per evitar futures reincidències. Per contra, quan algú crema una foto del Sr. Borbó, tota la maquinària policial es posa en marxa i no s’atura fins a trobar els culpables de tan terrible delicte.
Què pretenen amb això? La resposta és digna de figurar en el manual estudi per a dictadors de república bananera. Pretenen escampar la por. Pretenen (i ja els va bé que algú altre els faça la faena) que la idea de ser valencianista quede inesborrablement relacionada amb la possibilitat de ser atacat; que l’opció de comportar-se com si ser valencià fóra una opció tan digna i acceptable com qualsevol altra, i no una tara de què avergonyir-se, com fan ells mateixos, s’associe inequívocament amb conflicte i desemparança. És així com -complementàriament amb unes altres estratègies més homologables- pretenen dissuadir-nos d’abraçar qualsevol opció que no siga la d’ells: un nacionalisme ranci i caspós, ancorat en els valors de la desmemòria i la ignorància voluntària.
I ho fan des de la impunitat que els atorga el poder que tenen. El mateix poder que, en les societats democràtiques, ha de servir justament per a tot el contrari: per a evitar que els violents, els qui tenen armes i les usen, els qui pertanyen a partits que haurien de ser il·legals, els qui fan gala d’unes ideologies que ja han acabat amb la vida de moltes i moltes persones, els qui mostren amb total desimboltura símbols feixistes i actituds intimidatòries, facen mal a la gent de bé.
És per això que (per bé que sense molta fe -cal dir-ho) esperem que els carrecs electes que ens governen, tant des del paulau de la Generalitat com des de Govern Civil o des de l’Ajuntament, facen un pas endavant, i transformen les seues hipòcrites declaracions habituals de rebuig a la violència, en accions efectives, i dotades dels mitjans policials que paguem entre tots, per acabar amb la impunitat de la violència feixista que fa massa anys que es prodiga al País Valencià. Si no ho fan, no ens quedarà més que pensar que -efectivament- estan ben contents que els facen la feina bruta.