Topònims, nazis, RENFE

Explica David Downing al seu llibre Silesian Station, que quan l’exèrcit alemany va ocupar Txèquia, les autoritats nazis  anunciaren que divuit paraules (concretament divuit, ni una més ni una menys) eren intraduïbles de l’alemany al txec. Entre aquest mots, hi havia Führer (ja suposem que els txecs se’n podien passar sense), però també Bohmen i Mahren, els noms alemanys de les regions de Bohèmia i Moràvia. Així, els txecs no estaven autoritzats a referir-se al seu propi país, en la seua llengua. Ho havien de fer en la llengua dels invasors. 
Cosa de nazis?
A l’estació de trens de Massalfassar es pot sentir clarament com la veu que anuncia els trens en valencià diu, per exemple: “Rodalia amb destí (sic) Castellón, efectuarà la seua eixida…”. Fins i tot quan la locució és en la llengua pròpia -tot i que es tracta d’una traducció grollera, maldestra i calcada de la versió castellana- el topònim és dit en l’idioma de l’exèrcit d’ocupació (Ai, las! volia dir ‘en l’altra llengua oficial’). És una manera ben documentada d’humiliar els vençuts i recordar-los a cada moment qui mana.
I per les carreteres ens trobem Peñíscola, malgrat que el nostre alfabet no conté la lletra ñ, i ens trobem Villanueva de Castellón, i Alicante/Alacant. I ara vol la batlessa de Maó que la ciutat es diga Mahón/Mahó, malgrat que la hac és muda i no hi aporta res, si no és confusionisme. I la cosa arriba al ridiculisme extrem del bilingüisme imbècil quan els rètols ens anuncien la proximitat d’Alcoi/Alcoy. (Com pronuncien els castellans la paraula Alcoi? Què llegiria una pobre criatura castellana si es trobara davant d’un cartell que li anuncia senzillament ‘Alcoi’ sense la inestimable ajuda a la comprensió de l’aclaridor ‘Alcoy‘? Potser es pensaria que està arribant a Sebastopol o a Kuala Lumpur?)
Alterar la toponímia no és una maniobra banal. És atemptar contra la identitat; un concepte que la caverna mediàtica espanyola considera diabòlic, excepte quan fa referència a la seua identitat, l’espanyola. Per quins set sous els pobles castellans tenen només un nom, el seu, i els valencians en tenen dos? Per què Siete Aguas no és també Set Aigües i en canvi Sagunt sí que és Sagunto? Doncs perquè ells saben que és una bona manera de minar la moral i de diluir la identitat.
Els nazis ho sabien perfectament. Els franquistes ho sabien perfectament. Ho sap el PP i ho sap la RENFE. Quan RENFE enregistra les locucions que han de sonar en totes les estacions, no deixa a la voluntat de la locutora la manera de pronunciar els noms de pobles i ciutats. Li indiquen clarament com ha de fer-ho. I li diuen que els ha de pronunciar a la manera castellana. No siga que els súbdits de províncies (del llatí ‘terra vençuda’) ens arribem a creure que som algú, que tenim drets i que els podem fer efectius. Només faltaria!
Ja sé que em diran que no és ben bé el mateix la RENFE, els nazis i el PP. I tanmateix jo, en aquest terreny de la política lingüística que perpetren, no hi sé veure la diferència. Voleu dir que n’hi ha?

Sí, jo en dic 'espanyol'

Quan faig referència a l’idioma, en dic ‘espanyol’. I a vegades també en dic ‘castellà’. Perquè aquesta -com moltes altres llengües- té més d’un nom. Quan algú diu que parla andalús, s’està referint al mateix idioma. I en alguns lloc de l’Amèrica central li diuen ‘castilla’. I ningú no s’enganya; tothom sap de quina llengua parla, tant amb un nom com amb un altre.
I jo li dic espanyol perquè és com li diuen els espanyols, fins i tot, en la seua constitució que -de moment- ens afecta i molt. I si ells volen dir-li espanyol, qui sóc jo per negar-m’hi? L’espanyol és la llengua dels castellans igual com Espanya és la nació dels castellans. I -tot i que no els conec tots, i no voldria ser massa prejudiciós- diria que en conjunt, és l’únic idioma que els espanyols volen i que són capaços de reconéixer com a propi.
I ja sé que -per terra, mar i aire– ens diuen que tots som espanyols: ells, que ho són netament per origen i vocació, i també nosaltres -els que tenim unes altres llengües- que ho hem de ser per vocació libèrrima, derivada -això sí-  del just dret de conquesta. No diré que no vulguen que siguem espanyols. Sí que ho volen, però només en la mesura en què renunciem a ser qui som i ens avinguem a ser uns castellans de segona divisió. No oblidem que ells són el poble que ha encunyat conceptes com el de ‘puresa de sang’, o el d’ ‘hidalgo‘ que significa ‘hijo de algo‘, suggerint que tots els altres, els que no són castellans vells no són fills de res que puga meréixer un nom propi.
És ben evident com organitzen ells les seues divisions de ciutadans. N’hi ha de primera, com -per exemple- les tres famílies que -a Catalunya- exigeixen l’opció els seus fills s’escolaritzen en la seua llengua materna: l’espanyol. El sistema judicial espanyol (que és el que -de moment- és vigent) els dóna la raó. I n’hi ha de segona, com -també per exemple- els milers de famílies valencianes que demanen l’escola en valencià per als seus fills. El sistema polític i judicial espanyol se’ls pixa damunt. I se’n riu. I -si voleu- proveu de queixar-vos-en al Síndic de Greuges. Milers de famílies valencianes són un zero a l’esquerra al costat de tres famílies d’espanyols de veritat; dels que parlen espanyol.
Algú necessita més proves que no ens consideren tan espanyols com ells mateixos? Si el que volen dir és que volen els nostres diners, que els necessiten per a poder seguir jugant a ser rics i moderns, que ens volen súbdits i no conciutadans, doncs que ho diguen així. El que ens imposen és un sistema ben conegut al llarg de la història. Se’n diu colonialisme. I -tal com ells ho expliquen quan no necessiten ser políticament correctes- es basa en el dret de conquesta.
Així que sí, jo li dic espanyol o castellà, a l’idioma. I en dic -amb absolut respecte- espanyols d’aquells que, tant si es proclamen “no-nacionalistes” com si no ho fan, identifiquen Espanya com la seua nació. I tant em fa com en diguen ells del meu idioma o del meu país, o si consideren que jo sóc un nacionalista, un idealista o un optimista consagrat. Només aspire a viure en un sistema polític i judicial que no em tracte com a escòria de segona categoria. Que no es burle cada dia de mi, de la meua gent, del meu poble i de la meua cultura, a través de funcionaris i polítics generosament pagats amb els nostres diners. I em sembla que això, en Espanya, és perfectament impossible.

Educació en espanyol per a què?

Recentment, una tal Rocio Casanova ha demostrat, en una entrevista emesa per Canal 9 que Oscar Wilde tenia molta raó quan deia que “les opinions són com els culs; tothom en té una”. I més encara, ha deixat ben clar que es poden tenir les dos coses -opinió i cul- al mateix lloc i aproximadament amb les mateixes funcions. 
I com que ella en té, d’opinió, i l’expressa, jo també vull fer-ho. I ho faig dient que portar les criatures a una línia educativa en espanyol és una xorrada que no serveix per a res. No serveix perquè l’espanyol és un idioma tan absolutament imposat i present en la societat valenciana, que els xiquets l’aprenen sense necessitat que ningú no els l’ensenye. Com a mostra, n’hi ha prou de fixar-nos en les cadenes de televisió. A l’àrea metropolitana de València, n’hi ha 36 que emeten exclusivament en espanyol, i només dos que ho fan (amb diferents proporcions) en espanyol i en valencià. El panorama és igual o pitjor si ens centrem en la ràdio, la premsa escrita o la publicitat. Com no han d’aprendre l’espanyol?
Conec una família que és bilingüe en dos idiomes, cap dels quals no és l’espanyol. A casa, per tant, les filles no l’escolten. I des que als valencians se’ns ha prohibit de veure TV3, els dibuixos animats els veuen en anglès. Poc de contacte, per tant, amb la llengua de l’imperi. Segurament molt menys del que tenen la major part dels infants valencians. Doncs bé, eixes xiquetes, als quatre anys ja estan capacitades per a entendre qualsevol missatge en espanyol, i fins i tot el parlen de manera entenedora.
Així doncs, perquè balafiar recursos en ensenyar un idioma que s’aprén gratuïtament i sense esmerçar-hi cap esforç deliberat? Les famílies valencianes farien bé (sobretot aquelles que no estan capacitades per a transmetre el valencià en l’àmbit familiar) de dur els fills a l’escola en valencià. Així -pel cap baix- els regalen un idioma més. I encara més, els eviten de caure en la penosa condició de ser individus tristament monolingües, i preparen els seus cervells per a una recepció més senzilla i exitosa de l’aprenentatge futur de noves llengües.
Què més volem? És evident que l’educació en valencià és un valor afegit i una manera de fer un ús racional dels recursos públics en l’educació. I -per si això fóra poc- escolaritzant-los en valencià evitarem -molt probablement- que algun d’ells acabe convertint-se en un fantotxe capaç d’expressar públicament segons quines opinions, el destrellat de les quals avergonyiria fins i tot alguns dels culs menys primmirats de la història.