Jaume Bonet en vaga de fam

Per raons estrictament esportives, tinc un cert coneixement personal del fet de patir gana. Res, però, que ni s’aproxime a estar vint-i-sis dies sense menjar, com ha fet en Jaume Bonet, en un gest individual – i de profunda ressonància col·lectiva- contra la campanya de persecució que el PP balear, comandat per l’obsessió ultranacionalista d’en Bauzá, ha desencadenat contra l’idioma de les illes.
Tot i que la meua experiència és anecdòtica i limitada, em permet de saber que la fam és difícil de resistir. La major part de la gent que la suporta ho fa per causes de força major: perquè no tenen res per a menjar. Els que fan vaga de fam, en canvi, podrien fàcilment accedir als aliments. És per això que només una fèrria voluntat i una sòlida convicció poden sostenir la renúncia voluntària a una recompensa tan primària com l’aliment.
Vaig conéixer en Jaume Bonet fa quasi set anys, precisament l’any en què havia decidit jubilar-se. Des del principi em va semblar un home fort. El seu capteniment reflectia la solidesa de qui viu sense por, tot i saber que el poder no està precisament del seu costat. Probablement els molts anys d’exercici del magisteri l’havien dotat d’una autoritat serena, que es manifestava sense esforç en el seu parlar pausat i en la solidesa fluïda dels seus gestos, i que es deixava sentir en les coses que explicava, sempre amb bon humor i sense la menor afectació.
Em va sorprendre que no hi havia l’ombra de cap incertesa quan parlava de la seua nova condició de jubilat. Ja havia planificat la creació de Jubilats per Mallorca, i a mi em quedà clar que entenia el retir laboral com un nou escenari per a la mateixa lluita; la que l’havia acompanyat tota la vida, que no és més que el combat a què ens obliguen per tal de fer una cosa tan senzilla com ser qui som i parlar com parlem.
Molt aviat va organitzar un congrés de l’entitat en què -entre altres coses- es va insistir en la necessitat peremptòria de mantenir-nos parlant, escrivint i vivint en català, amb independència de la llengua que utilitzen els nostres interlocutors. Avui mateix, en una entrevista televisada, l’he sentit afirmar que quan no usem la nostra llengua, estem col·laborant amb aquells que volen exterminar-la. Ho ha dit com sempre l’he sentit dir-ho: sense cap hostilitat ni rancúnia, però també sense vacil·lar; amb molts quilos i algunes forces de menys, però amb el mateix somriure. Ho ha dit amb la convicció de sempre, amb eixa força serena i constant que el caracteritza.
Crec que el millor homenatge que podríem fer al Jaume és el d’acceptar el seu consell i parlar amb tothom en català. Per a fer això no cal ser herois com en Jaume Bonet; només contagiar-nos una miqueta de la seua dignitat.

Missatge rebut, senyor ministre

El ministre espanyol d’interior (amb èmfasi en ‘espanyol’) ha dit ben clar que cap agent de policia espanyol (amb accent en ‘espanyol’) no serà sancionat per la brutalitat exhibida en les càrregues contra escolars de l’institut Lluís Vives de València. Una vegada més, ni les proves documentals ni les protestes populars no han servit de res. Ells ja tenen decidit, a la bestreta, qui és culpable i qui és -sempre- innocent.
Tant se val si Amnistia Internacional acusa l’estat espanyol de tortura: ells són innocents. De res no serveixen les fotos de criatures maltractades per fornits energúmens d’uniforme, que han fet la volta al món. Els culpables són els qui protesten als carrers de València perquè no tenen calefacció a l’escola. La policia espanyola (per favor, dempeus quan sentiu la paraula ‘espanyola’) no fa més que complir amb el seu deure.
Molt bé, senyor ministre. Missatge rebut. Ja sabem que un policia -si és espanyol- pot unflar a hòsties uns quants adolescents i joves, si són valencians. I que si ens en volem queixar, ho podem fer. I que una vegada ens n’haurem queixat, ja ens en podrem tornar a casa, perquè això no servirà absolutament per a res mentre vostés siguen els amos. Ja ho sabem.
Hi ha coses que estan-o haurien d’estar- més enllà de la política; molt més enllà. Una d’eixes coses és la protecció dels nostres fills i filles. I ja ha quedat ben clar que aquesta funció no la podem deixar a la policia espanyola, perquè la policia espanyola ja ha demostrat sobradament que és capaç d’exercir contra ells la crueltat que es reserva a l’enemic, quan va armat i és perillós.
Mentre escric açò hi ha una pregunta que no se me’n va del cap: què passaria si una dotació de mossos d’esquadra apallissara una manifestació de xiquets espanyols? Què faria el senyor ministre de l’interior? Hi hauria o no responsabilitats policials, sancions i destitucions? 
Com que la resposta és evident, la conseqüència de tot plegat també ho és: no és només que a nosaltres ens consideren ciutadans de segona, bons per a pagar però no per a exercir els nostres drets (ni tan sols els que ens reconeix la seua constitució); és també que no consideren una prioritat garantir la seguretat i la integritat dels nostres fills. És per a protegir els seus que reserven la policia espanyola. Els nostres, els haurem de defensar nosaltres mateixos. O no?

Conservadors

Parlant de les revoltes socials provocades per la forta crisi que van viure els Estats Units després de la primera guerra mundial, el novel·lista americà Dennis Lehane fa dir a un dels personatges: “El Gran Capital s’ha fet més llest. Estan guanyant el debat pel procediment d’apropiar-se del llenguatge” (The Given Day).
Jo també crec que dominar el llenguatge, decidir quines paraules i expressions es faran servir, és una arma definitiva, que permet exercir i fins i tot abusar del poder, durant llargs períodes de temps. Un senzill exemple d’això és l’ús de la paraula ‘conservador’, que s’aplica típicament als partits de dretes.
Conservar és un mot que -en principi- evoca unes connotacions ben positives. Els conservadors dels museus preserven les obres d’art per a la posteritat. I, en el terreny de la saviesa popular, diu el proverbi que ‘qui guarda quan té, menja quan vol’. Encara més, conservar els recursos naturals és una tasca per a la qual tothom -si més no, sobre el paper- signaria ara mateix. 
I tanmateix, aquells que anomenem -políticament- conservadors, es caracteritzen més bé pel contrari. Si analitzem la seua  obra de govern, ací al País Valencià -per exemple- trobem que, lluny de conservar-lo, han destruït el territori, autoritzant construccions arran de costa o dins de parcs naturals; han espoliat les arques públiques en benefici dels omnipresents ‘amiguitos del alma’, i han fet (i continuen fent) mans i mànigues per a exterminar el llegat cultural més preciat que té tot poble: la seua llengua.
I damunt s’autoanomenen conservadors. Què és, concretament, el que conserven? El seu patrimoni familiar? Si és així, l’etiqueta adequada s’hauria de semblar més a ‘acumuladors’ o ‘acaparadors’ que no a ‘conservadors’. 
I això n’és només un exemple. Les paraules són la clau: permeten determinar de què  parlem, i com ho fem. És per això que tots els exèrcits colonitzadors del món han invertit grans esforços en destruir l’idioma del poble que ocupen. Ho sabia Felip V, ho sabia Franco, i ho sap molt bé la banda de malfactors que ens governa, parapetada en un sistema electoral esbiaixat i trampós, i en un règim que -de democràcia- només té l’etiqueta, però no el funcionament, ni la legitimitat.
Si volem guanyar alguna cosa, siguen debats, eleccions o lluites socials, el primer objectiu del combat consisteix a no deixar-nos imposar la llengua ni les paraules.