Nacionalistes de pa sucat amb oli

Dic això del pa sucat per estalviar-me una expressió més malsonant, i força més ajustada a la realitat. I parle, per si n’hi havia algun dubte, dels nacionalistes espanyols (m’estalviaré qualsevol referència innecessària, imprecisa i sobrera a si són de dretes o de preteses esquerres).
Figura que els nacionalistes haurien d’estar a favor del progrés de la seua nació en tots els àmbits. També en l’econòmic. I jo diria que és així en pràcticament tots els casos. Tots? No. Hi ha una petita aldea que s’hi resisteix amb totes les seues forces a aquesta lògica universal. Es diu Espanya. I considera -a tots els efectes- que els territoris situats a la costa mediterrània de la península ibèrica són plenament seus per dret de conquesta (l’última vegada, el 1939, si no comptem l’enganyifa de la transició com una nova conquesta).
Tanmateix, quan arriba l’hora de demanar finançament per a construir una línia de tren que -per una vegada- no ha de servir només per a satisfer les pulsions faraòniques dels reiets taifes de torn, i per a garantir el dret universal de tots els madrilenys a tenir platja, els nacionalistes espanyols no trien l’opció que donaria més beneficis a la seua autoproclamada nació indivisible, sinó que fans mans i mànigues perquè la Unió Europea en financie una altra, que serà clarament menys rendible.
Com diu l’eurodiputat Ramon Tremosa, no cal ser un geni per a saber del cert per on hauria de passar una via de connexió amb Europa. N’hi ha prou de fer una ullada al mapa nocturn que proporciona el Google Earth, i ho veureu ben clar. On són els punts de llum que senyalen l’existència d’infraestructures? Efectivament, a la costa mediterrània. I per on pretenen nacionalistes reputats com l’actual ministre José Blanco fer passar la connexió ferroviària? També ho haureu endevinat: per la foscor de l’altiplà.
Al meu entendre, això només admet dos tipus d’explicacions. O bé són rematadament imbècils (cosa que no s’hauria de descartar del tot) i no tenen intenció d’obtenir el màxim rendiment de la inversió (se suposa que això és la conducta racional, en termes econòmics), o bé no consideren que els territoris mediterranis perfectament identificats per l’il·lustre senyor Google Earth formen part de la seua nació.
Si el seu país és el que conforma l’altiplà i la resta de territoris d’arrel i cultura castellana, llavors la cosa s’entén perfectament, i no cal atribuir-los una imbecil·litat que jo -francament- no crec que els corresponga, en justícia. Si és així com veuen les coses, és perfectament comprensible que vulguen potenciar una infraestructura afavoridora del seu país. Només una precisió: si reconeixen tan obertament que nosaltres no som dels seus, i que els llocs on vivim no són dignes de ser tractats com a territoris espanyols, només cal esperar dues coses: que deixen d’emportar-se els nostres diners i que retiren l’exèrcit d’ocupació. 
Després d’això, potser ja podrem negociar amb persones capacitades per a raonar en termes de viabilitat, interés i beneficis econòmics, per on ha de passar un tren capaç de contribuir al benestar econòmic d’Europa. Les altres consideracions; les pròpies d’un nacionalisme de mires més curtes que la vocació democràtica de Fraga Iribarne, podem deixar que les debaten entre ells, en les estones lliures que no dediquen al seu espectacle emblemàtic de torturar animals fins a la mort.

Terrorisme gratuït

L’últim acte d’indiscutible valentia del terrorisme de baixa estofa a València ha estat atacar una botiga de roba infantil. Amb gran audàcia i sense deixar-se atemorir per l’evident perill que corria la seua integritat física (sospite que d’un altra classe, no en tenen), els esforçats terroristes van pintar la paraula ‘xiquets’, i van dibuixar un terrorífic punt de mira, a la façana de l’establiment.
El problema no són els quatre tararots que -imbuïts d’un fervor ultranacionalista fora de tota mida- mamprenen a atacar establiments que cometen el subversiu acte de desafecció de retolar en la llengua dels valencians en comptes de fer-ho en l’idioma dels nostres benvolguts veïns de ponent, que és l’únic que parlen, entenen i accepten aquests homínids que, enrolats en diverses sopes de sigles, enyoren fins a la llàgrima l’estat del terror implantat pel franquisme, i porten fins a extrems d’opereta el seu nacionalisme castellanista.
El problema és la tolerància de què gaudeixen entre els estaments que haurien de vetlar pel compliment de les lleis (de totes, no sols de les que els agraden a ells), i protegir les persones i les propietats de qualsevol acte de vandalisme, incivisme o delinqüència. 
Pensem per un moment com aniria si la cosa fóra al revés. Si un grupet de joves (o no tan joves) inflamats de valencianisme, es dedicara a atacar els comerços retolats exclusivament en espanyol, amb el sòlid argument que practiquen un imperialisme lingüístic inacceptable, que apunta descaradament a substituir la llengua original del territori per una altra d’estranya, que prové d’un altre poble, ¿quant tardaria la policia a trobar-los i tancar-los? No cal especular amb la resposta. Sabem, per exemple, quant van tardar a identificar el ciutadà que havia cremat una foto  del senyor Borbó: hores. I això, que només havia calat foc a un tros de cartó.
El problema és que les activitats d’aquests energúmens de dubtosa competència intel·lectual són perfectament coherents amb la política institucional del PP. Complementen harmoniosament la constant deslegitimació del valencià que les autoritats valencianes practiquen, amb el mètode infal·lible de no utilitzar-lo. Si a la defecció constant de les autoritats hi afegim una estratègia de terror que escampe la por entre tots aquells que tenen la gosadia d’escriure en el seu idioma els rètols dels seus establiments, els resultats estan pràcticament garantits. 
No estan inventant res de nou. Abans que ells ho han fet Hitler, Mussolini, Stalin o Franco, per citar-ne només uns quants dels genocides (lingüístics, culturals i d’altres tipus) que han sollat la terra. L’assumpte és que figura que vivim en un estat de dret, i que els agrada molt omplir-se la boca amb la paraula democràcia. 
Ja ho sabem que això de la democràcia espanyola és només una contalla per a engalipar innocents, indiferents o desinformats. La democràcia implicaria, entre altres coses, protegir la ciutadania dels delinqüents, també quan els objectius dels delinqüents són idèntics als que persegueixen els qui governen. I això, queda ben clarament demostrat que no estan disposats a fer-ho. 
Quin serà el pròxim objectiu dels esforçats i valerosos militants de l’ultracastellanisme radical: una escoleta infantil?, una residència d’ancians?. Potser fins i tot s’atreviran amb una classe de primària. Es veu que saber que la policia no els perseguirà encara estimula més el coratge indefallible que caracteritza aquesta colla de terroristes de pa sucat amb oli.

Victimisme dels botxins

És com una moda o una tendència (ben duradora, per cert) que s’aplica a quasi tots els aspectes de la vida social dels humans, des de l’economia a la política, passant pel futbol. 
Els multimilionaris mobilitzen els seus titelles, ben situats als governs, per tal que no prospere cap reforma que faça pagar més contribucions aquells que tenen més riqueses. Només faltaria! És molt millor retallar els sous als funcionaris, desballestar l’educació o la sanitat públiques, o retirar subvencions a les persones dependents que -com l’adjectiu indica- en depenen per a subsistir. 
Els mateixos imperialistes lingüístics que fa més de tres segles que intenten acabar amb el català (i amb l’èuscar i amb el gallec), es queixen amargament de persecució, a poc que la presència de l’espanyol baixa del 100% en tots els àmbits. I tres famílies que demanen que els seus fills puguen ser uns ignorants de per vida, desconeixedors de la llengua del lloc on viuen, tenen més audiència que desenes de milers de criatures valencianes, que no poden escolaritzar-se en la seua llengua, perquè la Generalitat (potser caldria dir-ne ‘Generalitat castellana’, per tal de parlar amb propietat) elimina línies en valencià, i boicoteja les que n’hi ha, enviant-hi discapacitats lingüístics a fer de mestres.
I l’entrenador de l’equip de futbol més car del món, com no podria ser de cap altra manera, sempre perd per culpa d’algú que no és ell mateix. Si no és l’àrbitre són els rivals, que es dopen o que fan trampes. I si no, el culpable serà la UEFA, el calendari esportiu, el sorteig o el sumsum corda. Tant se val! Serà per manca de culpables? El cas és que si no es deixen guanyar, és una injustícia intolerable, per la qual algú haurà de respondre.
En tots els casos, la dinàmica és la mateixa. Un abusador que, quan no aconsegueix els seus objectius impositius amb completa impunitat i èxit llampant (convenientment aplaudit pels llepa-culs de torn, de dins i de fora), eleva el crit al cel. Aprofita que els seus altaveus són més potents que els dels altres per a queixar-se amargament de persecució i discriminació. I -per això mateix, per la potència dels altaveus, sempre hi ha algú que l’escolta i s’ho creu. 
El món ideal dels abusadors és aquell en què les víctimes callen, es resignen mansament a patir i a pagar. I millor encara si es mostren contentes i els fan el gara-gara sempre que hi ha l’ocasió. Potser és per això que històricament han cercat -i trobat- l’empara de les religions, sempre tan amatents a justificar els abusos i alinear-se decididament al costat dels poderosos. A canvi, ells seguiran abusant i gaudint dels beneficis de ser més rics, més poderosos i més famosos. 
Aquest és el món que ells volen. Ens toca a nosaltres dir que no; que nosaltres no som d’eixe món. I que poden estacar-se el seu victimisme fariseu per allà on els càpiga.

Mentides cooficials

Diu el Sr Bauzá, president del govern de les Illes, que “el castellano es nuestro idioma y el catalán es una lengua cooficial“. Es tracta d’una fal·làcia -de manual- consistent a esmunyir una mentida descomunal, pel procediment de col·locar-la al costat d’una veritat formal. És veritat que el català té caràcter de llengua cooficial, en la major part dels territoris sota sobirania espanyola, en què és la llengua original (no així a la Franja o al Carxe).
Cooficial significa -en principi- que també és oficial. En boca d’en José Ramón Bauzá, però, cooficial significa que no és tan oficial com l’altra, que és la que té darrere, un estat que la imposa i la defensa -per terra, mar i aire- fins i tot quan no li fa ni punyetera falta.
També resulta evident -fins i tots per a cervells radicalment subordinats com el del Sr Bauzá- que -com el seu nom indica- el castellà és la llengua dels castellans. Diria que no cal ser una eminència de la lingüística per a entendre això. 
Tampoc no cal ser un geni de la història per a entendre que no hi ha cap poble que abandone la seua llengua per voluntat pròpia. Cap poble no s’alça un bon dia amb el ferm propòsit de parlar la llengua dels veïns perquè fa més fi o més cosmopolita. La llengua s’abandona -inicialment- a punta de pistola i a cops de culata, sovint administrats per sàdics que ocupen el lloc de professors, i que es dediquen a torturar infants a les aules.
Després, quan les armes i els botxins han fet la seua feina d’instal·lar la por als cervells del personal, la llengua subordinada es destrueix a colps de premsa, ràdio i televisió, tot ben recolzat en les destralades immisericordes de la legislació vigent que -quan convé- es retoca per tal d’incrementar la seua eficàcia exterminadora. Tot plegat, aquesta estratègia resulta molt més presentable que els colps de culata, en els temps que vivim.
I ara vindrà un individu com el tal Bauzá, que no en té prou de castellanitzar-se nom i llinatges (no sé si ha pensat que potser la forma ‘Bauzano’ encara faria més contents els seus amos), i ens vol explicar que el castellà és el nostre idioma. 
Parleu -si voleu- en singular, senyor Bauzá. No tinc dubte que el castellà deu ser la vostra llengua. En tot poble sotmés hi ha famílies que, l’endemà mateix de la derrota, passen joioses a l’enemic amb tot el que tenen, i contribueixen gustoses a l’extermini dels seus. 
No ens vulgueu, però, fer passar bou per bèstia grossa. El que és cooficial a casa nostra, per dret de conquesta, és l’idioma dels castellans. No deixeu que el vostre desig profund d’afalagar els amos amb la mateixa canina lleialtat que tan bons resultats ha donat el darrer mig segle us emboire la visió: la nostra llengua és l’altra; la que sentiu pels carrers en boca de gent que -a diferència de vos- no s’han venut la dignitat i l’ànima per un plat de llentilles o per una ridícula parcel·la de poder delegat pels amos. 
La nostra llengua, senyor Bauzá, li diguem mallorquí, menorquí, eivissenc o valencià, és el català. I com que no hi ha cap imperi etern, temps vindran en què ni les armes no podran sostenir la imposició burda del castellà que a gent com vos us agrada d’anomenar ‘cooficialitat’ i ‘respecte de la llei’.

Diada Estellés

Hui -si encara visquera- faria 87 anys Vicent Andrés Estellés. Si haguera escrit en espanyol, el govern valencià declararia el seu aniversari festa oficial. No ho va fer, però. Va escriure en valencià. Fou un home de poble i del poble, i escrigué en la seua llengua com fan tots aquells que no s’avergonyeixen de ser qui són; tots aquells que no reneguen de son pare i sa mare, ni senten una buidor infinita dins del cor quan pensen en el seu poble.
Va escriure en valencià com no ho fa ningú dels que manen a la Generalitat o a les Diputacions d’un País Valencià que ells volen ‘comunidaz’, i tan castellana com qualsevol poblet de la Manxa. Va escriure en la llengua del seu poble i la va dignificar portant als llibres – amb incontestable elegància- la manera de parlar de la gent normal; de les dones i els hòmens del carrer que no han abjurat del seu idioma ni han girat l’esquena a la seua tradició cultural.
Segurament és això el que no poden suportar els sipais que ens governen. En qualsevol país normal es celebraria oficialment una data com aquesta. En qualsevol cultura normal, els governants estarien cofois de recordar un poeta dels grans, dels que fan història. No en la nostra. Els nostres governants estan disposats -fins i tot- a recordar i commemorar Miguel Hernández (que també fou un gran poeta) perquè -tot i ser comunista- al menys escrivia en espanyol. Colla de fatxes com són, toleren millor un roig que un valencià. Potser serà perquè el roig no els recorda de cap manera d’on venen, mentre que un valencià que exerceix com a tal posa en cada moment de manifest qui són ells, o més ben dit, qui eren, abans de renegar dels seus orígens.
No seran les institucions les que commemoren el naixement del nostre gran poeta. D’alguna manera està bé que siga així, perquè el  celebrarem nosaltres, la gent del poble, els que no tenim vergonya de ser valencians i de parlar la nostra llengua; la mateixa en què pensava, parlava i escrivia Estellés; la que un altre homenot de qui les institucions també reneguen, Enric Valor, definia com ‘el català de tots’. 
Omplirem places i carrers de molts pobles i ciutats amb gent de bé recitant amb respecte les seues paraules. I això, si ell poguera vore-ho, li semblaria -sens dubte- un gran homenatge.

Qüestions merament lingüístiques

Catalina Palau, diputada del PP, ha afirmat que les Illes Balears no es poden permetre el luxe de “privar els ciutadans de bons especialistes per qüestions merament lingüístiques”. Ho ha fet per tal de justificar el fet que el coneixement de la llengua pròpia passarà -amb el nou govern del PP- de ser un requisit, a ser només un mèrit per a poder treballar en el sistema públic de salut de les illes.
Em sembla una idea excel·lent. Com que el treball dels professionals sanitaris és precisament això, sanitari, allò que cal exigir-los és capacitació professional. Que tinguen un bon expedient acadèmic, o que sàpiguen fer anar bé el bisturí, el termòmetre o la llitera, segons el cas.
És per això que vull proposar que la mesura s’aplique també en la resta de les comunitats autònomes de la gloriosa Espanya: el coneixement de la llengua pròpia haurà de ser considerat únicament com un mèrit, a l’hora de contractar professionals. Amb això, la població se podrà beneficiar de l’excel·lència professional de molts bons professionals de la medicina o la infermeria procedents de la Xina, Corea del Sud o Irlanda, per citar només uns pocs exemples, que ara mateix estan injustament discriminats. 
Gent magníficament preparada, que únicament tenen el petit inconvenient que no saben un borrall d’espanyol. Jo -fins ara- em pensava que això era un dèficit greu; una incompetència palmària que perjudicaria greument la capacitat d’atendre pacients. Però es veu que no. Estic convençut que el PP Balear (en la mesura en què des de Madrid els ho hagen autoritzat) haurà fet un estudi en profunditat de la qüestió, abans d’arribar a la incontrovertible conclusió que no cal que els sanitaris puguen comunicar-se eficaçment amb els pacients.
I també estic convençut que, coherents com són, i des del convenciment -tantes vegades repetit per ells mateixos- que tots els ciutadans espanyols són i han de ser iguals, aplicaran la mesura de manera igualitària a totes les administracions públiques, i ben aviat els esforçats ciutadans de Conca o de Granada tindran el plaer de ser atesos per sanitaris que no els entenen. Això sí, segur que són uns professionals excel·lents. No és qüestió de deixar-los fora, només perquè no saben parlar castellà, no?. 
Si necessiten ajuda, ens poden preguntar als valencians: fa anys i panys que tenim metges (i policies, i jutges, i polítics) que no estan capacitats per a entendre’ns. Si nosaltres hem sobreviscut, ells també podran fer-ho.