Exagerant sobre els drets lingüístics

Fa poc, amb ocasió d’una conferència a Eivissa, un periodista local em va telefonar per a fer-me una entrevista. Com la conferència era sobre el (difícil) benestar dels parlants de llengües minorades, una de les primeres preguntes fou si el català encara estava minorat. Em va xocar aquest ‘encara’, que donava a entendre que potser això de discriminar les persones que opten per expressar-se en ‘la llengua oficial que no és el castellà’ (per seguir la imaginativa terminologia encunyada per l’expresident balear, Bauzá) fóra una cosa del passat.

En resposta, li vaig esmentar només uns pocs dels casos que han eixit a la llum en els darrers mesos, i el vaig remetre a l’informe que la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística va presentar a l’ONU l’any passat. Com que, tot i treballar en un mitjà de comunicació eivissenc, el periodista s’expressava consistentment en espanyol, vaig aprofitar per a preguntar-li si ell havia tingut alguna dificultat pel fet d’ignorar la llengua pròpia del lloc on viu i treballa. Si alguna vegada li havien dit que no l’entenien o li havien demanat de canviar al català. La resposta, no cal dir-ho, va ser negativa. En aquell moment, jo encara no ho sabia, però només dos dies després, a mi sí que em passaria això mateix, en arribar a Eivissa.
En el transcurs de la conversa telefònica (bilingüe), el periodista em va preguntar si no era un poc exagerat, això de parlar dels drets lingüístics com a drets humans. Després de respirar profundament i pausada, li vaig demanar d’esmentar algun dels drets humans que ell considerava com autèntics. L’accés a la sanitat i a l’educació formaven part de la seua llista, de manera que li vaig poder preguntar si els metges que t’atenen ho fan en algun no-idioma, i si és possible implementar un sistema educatiu que no utilitze un idioma o altre. La història de la senyora d’edat avançada, d’Alcoi, que en trucar a urgències per a demanar assistència va rebre la instrucció de parlar en espanyol si volia ser atesa, em resultà molt útil per a expressar el meu punt de vista.
Molt poques esferes de l’activitat humana poden produir-se en sense un component lingüístic, com a part essencial de la interacció. Els drets, en gran mesura, s’exerceixen en estreta interacció amb altres persones que poden, o bé proveir o bé limitar l’exercici d’aquests drets. En aquest moment, qualsevol dels drets que podem citar, es transforma (també) en un dret lingüístic.
És fàcil ignorar això, i pensar que és una exageració incloure les llengües com a part essència de l’exercici dels drets humans, que es basa en el principi d’igualtat: que no hi ha éssers humans superiors a uns altres. és fàcil si parles una llengua dominant, en què no tens la més mínima dificultat per a viure-hi plenament. Perquè pots anar al cine, al teatre, perquè pots triar entre diversos mitjans de comunicació, perquè ningú no et diu que no t’entén i que faces el favor de ser ben educat i passar a parlar en un altre idioma (el seu, casualment, sí), perquè els metges t’atenen en la teua llengua, i els prospectes de les medecines estan escrits en l’idioma que parles a casa.
No és tan fàcil si resulta que parles una llengua minorada (que pot ser minoritària o, com en el nostre cas, no ser-ho en absolut). En aquest cas, tardes poc a constatar que el principi d’igualtat no s’aplica igualment a tots els parlants; que uns són molt més iguals que els altres. Al periodista monolingüe li semblava, d’entrada, una exageració. Probablement a molts dels lectors bilingües, trilingües o més, no els ho semblarà.
El propvinent 4 de desembre, se celebra el dia internacional dels drets lingüístics, que és una altra manera de celebrar els drets humans. Uns drets que s’haurien d’aplicar a tots els éssers humans, i no tan sols a aquells que els reclamen en un dels idiomes dominants.

Comunicacions instantànies

La comunicació és una de les capacitats que l’espècie humana té més desenvolupades. No és sorprenent, si tenim en compte que som una espècie que algunes eminències descriuen com ‘primats altament sociables’. La precisió i la modulació amb què som capaços de transmetre continguts d’elevada complexitat, dota els grups humans d’una elevada eficàcia a l’hora de col·laborar per a la consecució d’objectius i, per tant, l’obtenció de beneficis.

Tot i que les hipòtesis sobre els orígens del llenguatge han estat, i ho són encara, molt diverses (en molts casos, fins i tot destrellatades), no hi ha dubte que, com a capacitat funcional, deriva dels sistemes de comunicació que observem en moltes altres espècies animals. Uns sistemes considerablement més limitats que el llenguatge a l’hora de transmetre continguts, però indubtablement suficients per a garantir la supervivència i facilitar la reproducció dels membres de l’espècie.

Una característica comuna a tots els sistemes de comunicació és el caràcter presencial. És això, el fet que emissors i receptors estiguen a prop, el que permet un tret fonamental de la bona comunicació: la modulació del missatge. Quan dos o més persones parlen en grup, qui pren la paraula veu i sent els altres, i això li permet d’ajustar el missatge i, si cal, modificar-lo apropiadament, o fins i tot inhibir-lo i, com es diu sovint, mantenir un respectuós silenci. Durant tota la nostra història evolutiva ha estat així. Amb l’aparició (molt més tardana) de l’escriptura, es va obrir la possibilitat d’enviar missatges a receptors situats a gran distància. Qui sabia escriure podia comunicar-se amb qui sabia llegir, encara que estigueren a molts dies de distància. Alguns lectors potser encara recordaran el nivell de formalitat que solien exhibir les cartes que s’enviaven, en paper i amb sobre i segell.

L’escalada en velocitat de la comunicació dels missatges a distància ha estat vertiginosa. De l’epístola al telègraf, la ràdio, el telèfon… i ara mateix, a les aplicacions de missatgeria instantània, que ens permeten exactament això: comunicar ara mateix amb interlocutors diversos a qui no veiem ni ens veuen. Els avantatges de tot això són evidents i no cal detallar-los. Hi ha també, per contra, alguns inconvenients, relacionats precisament amb la distància evolutiva que hi ha entre el llenguatge tal com es va desenvolupar (com a conseqüència del fet que comunicar-se efectivament incrementava la capacitat de supervivència i de reproducció dels individus que posseïen aquesta qualitat), i la missatgeria instantània. Aquesta, ens permet d’expressar qualsevol cosa que volem, amb tanta precisió i eficiència com la nostra habilitat lingüística ens puga proporcionar. No ens dóna, tanmateix, l’opció de valorar in situ l’impacte del nostre missatge sobre els interlocutors, i amb això, impossibilita la modulació.

El cervell processa molta informació, que no ens arriba a la consciència. Això vol dir que no tenim accés al procés pel qual ens aplega (quins són els indicadors que ens alerten), no que aquesta informació no exercisca la seua influència. Sí que ho fa: modula la nostra conducta, sense necessitat que siguem conscients de com o perquè ho fa. Els indicadors no verbals (posició corporal, expressions facials, tensió muscular…) i els paraverbals (to de veu, velocitat de la parla…) hi contribueixen en gran mesura, i ens permeten d’ajustar el missatge a mesura que l’estem comunicant. Així, en una comunicació directa, els missatges es modulen i s’ajusten específicament a les respostes immediates que podem captar en els altres interlocutors.

És això el que es perd quan ens comuniquem a través de missatgeria instantània: els matisos. Podem precisar un missatge tant com vulguem, però no estem en condicions de valorar-ne instantàniament l’impacte, i per tant, no el podem modular. Paradoxalment, la missatgeria instantània suprimeix, precisament, la possibilitat d’ajustar instantàniament els missatges. No xoca, per tant, que hi haja tants malentesos produïts per aquests mitjans. Potser l’opció més correcta seria limitar-ne l’ús a aspectes molt operatius de la comunicació, i deixar els debats i l’intercanvi d’idees, per a contextos més adequats, que d’alguna manera hauran d’incloure la presencialitat. Fins i tot la presencialitat virtual, si cal.

Podríem concloure, en imitació d’un estil de missatges ben conegut en un altre àmbit, que “les autoritats sanitàries adverteixen que l’abús dels grups de missatgeria instantània pot perjudicar greument la cohesió interna dels grups”