Burocratés personalista

“La persona regidora va lliurar els guardons a les persones guanyadores, en presència de les persones assistents i les persones funcionàries que personalment es personaven en persona al lloc personal”.

No, no és una notícia real, però podria ser-ho. Una de les brillants adquisicions del xorradisme, que és la ideologia real de l’esquerra reaccionària (en tenim alguna altra? Ja m’agradaria!) és el personisme. Una vegada que ja hem assimilat eixa gran fita del desenvolupament cognitiu de l’espècie humana que és: “masculí = fatal; femení = molt bé”, cal que trobem fórmules per a evitar la perversitat del gènere gramatical no femení. Ja ens expliquen els lingüistes que les llengües romàniques tenen un gènere femení i un de no marcat, que coincideix amb el masculí. Però a qui li importa què tinguen a dir els lingüistes (fins i tot quan també són dones, com la Carme Junyent) sobre llengua? És molt millor escoltar els experts (i les expertes!) en xorradisme, que són qui han de definir la manera com hem de parlar.

Vist que desdoblar-ho tot en masculí i femení només està a l’abast d’uns pocs oradors de nivell cognitiu lleugerament superior al del mandril, que no senten vergonya de parlar com cotorres tartamudes, i arriben a proferir burrades com “els estudiants i les estudiantes” (hi ha algú que diga “estudianta”?), s’han tret del barret màgic de l’eufemisme permanent la fórmula “persona”. Fantàstic, tu! S’han acabat socis, subscriptors, sol·licitants, guanyadors, assistents o participants. Ara tot són “persones sòcies”, “persones…. (afegiu-hi qualsevol condició)”. I embolica que fa fort!

El cas és no parlar normal. I deixar ben clar que si no parles així, com si tingueres un censor instal·lat al còrtex prefrontal, que no et deixa dir les coses de manera entenedora, és per pura perversitat ideològica, i perquè deus ser candidat a alguna “qualsevolcosa-fòbia” que automàticament desqualificarà tot allò que tingues a dir.

Veges que no siga una manera de fer passar bou per bèstia grossa, i que qui no té res d’interés a dir quede ben dissimulat perquè, al capdavall, entre eufemismes, neologismes i “paraulos“, no queda clar si és que ets del tot políticament correcte, o simplement un ignorant que no té res de trellat a dir i —tanmateix— no és capaç de resignar-se a guardar silenci, quan seria l’única manera de no fer el ridícul.

He manllevat el terme “burocratés” del meu amic Pau Vidal, perquè em sembla que està molt ben trobat, per bé que no són només els buròcrates els qui parlen així. A qui beneficia un estil de comunicació enrevessat, fosc i incapaç de provocar les emocions que una frase ben construïda és capaç d’evocar? Als mediocres? A qui no és capaç d’engaltar un parell d’oracions seguides, amb una mínima opció d’emocionar mínimament els oients o lectors? A qui no té res a dir, però sí que vol continuar cobrant un sou (preferiblement públic) gràcies a la gran virtut de no ofendre ningú? Això, per cert, és impossible: si comuniques algun contingut, sempre hi haurà algú que puga sentir-se ofés pel que dius.

Sabeu qui no ofén ningú? Qui no diu res! Qui no fa cap proposta que tinga alguna opció de provocar canvis. Qui ni tan sols no aspira a canviar res, i només pretén mantenir l’actual posició de privilegi, o millorar-la. Eixos són els interessats en promoure un estil de comunicació miserablement pobre. Els polítics mediocres de via estreta, de boca ampla i de butxaca fonda. Els qui no tenen res a oferir més que la seua capacitat de llepar sabates o allò que convinga.

El llenguatge, oral o escrit, és una finestra privilegiada amb vista al cervell. Qui parla o escriu bé demostra una elevada capacitat cognitiva alhora que s’exposa a la crítica dels altres. Cal un cert valor —el de dir una cosa o altra— per a fer això. És molt més fàcil instal·lar-se en la covardia i, amb l’excusa de no ofendre ningú, no dir res mentre omples el temps del discurs amb banalitats desdoblaments i estupideses més pròpies d’un lloro que d’una d’eixes “persones” que repeteixen fins a l’avorriment; l’avorriment de les audiències captives, que són les úniques que els escolten.