La conducta lingüística dels polítics lingüístics

 

https://www.diarilaveu.cat/opinio/10090/la-conducta-linguistica-dels-politics-linguistics-1

La foto capta un moment de l’acte en què la Universitat de València es va adscriure a la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), que jo presidia en aquell moment. Es va celebrar a la sala de juntes del Rectorat de la UV, amb l’assistència de l’actual rectora, Mavi Mestre, de l’aleshores president d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Francesc Mira, del director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, Rubén Trenzano, i d’una delegació de membres d’ELEN, procedents d’Escòcia, d’Irlanda i de Cornualla.

Els discursos, afortunadament breus, es van iniciar en valencià (salutacions i primeres frases) i van continuar en anglés, que era l’únic idioma que teníem en comú els presents. Bé, no tots els discursos, perquè el Sr. director general encetà el seu en valencià, i —no sabem si per fer honor a l’etiqueta ‘multilingüisme’— es passà al castellà durant alguns paràgrafs. No vaig entendre per quin motiu ho feia, i recorde haver pensat si s’hauria posat nerviós, o si podia ser que li hagueren escrit el discurs en eixa llengua, i no en anglés, per equivocació. Els altres membres de la taula ens vam mirar sorpresos. Naturalment, ningú no en digué res, i recorde que el mestre Mira em digué a cau d’orella que probablement cap dels estrangers presents no ho hauria notat.

S’enganyava. Només acabar l’acte, el vicepresident d’ELENConchúr O’Giollagáin, que no parla ni valencià ni castellà, però té una oïda fina de bon lingüista, em preguntà si és que el protocol ens obligava a utilitzar l’espanyol en algun moment de tot acte públic. Li vaig dir que no era així, i vaig confessar que ignorava les raons que havien menat el director general a fer allò. Continue ignorant-les. No sé per quin motiu, algú que milita en un partit que es presenta a eleccions com a valencianista, i que és la màxima autoritat en política lingüística del govern valencià, pot arribar a la conclusió que ha d’adreçar-se en castellà a una audiència composta exclusivament de valencians i estrangers no hispanòfons.

Una màxima molt repetida entre psicòlegs és que la conducta és més fiable que el discurs. Mentir és una de les sofisticades capacitats que els humans hem desenvolupat, i tothom sap que és molt més fàcil fer-ho de paraula que no d’obra. Amb els polítics, això cobra una rellevància especial, perquè bona part del seu ofici és fer discursos i, fins i tot sense ànim de fer generalitzacions excessives, trobe que estarem d’acord que no és del tot infreqüent que alguns d’eixos discursos continguen promeses que l’orador no té cap intenció d’honorar. Per tant, quan interessa fer una predicció fiable sobre què farà algun polític, val més fixar-se en què fa ara, que no en què ens diu que té la intenció de fer.

L’acte que he esmentat tingué lloc en 2017, quan molts encara pensàvem que era una bona idea que la política lingüística formara part de les àrees de govern assignades a Compromís. Era la primera vegada en la història valenciana que un partit que es declarava valencianista podia dirigir-la, i tindre l’oportunitat de fer canvis imprescindibles per a capgirar la línia descendent de l’ús del valencià. Ara sabem que una anàlisi desapassionada del comportament de la màxima autoritat en la matèria ens hauria proporcionat una acurada visió anticipada d’això que, a hores d’ara, ja hem pogut comprovar a bastament: que no hi havia cap intenció de canviar res, si això suposava algun risc de perdre vots.

Cal reconéixer que han fet una bona faena quant a l’homologació dels antics certificats de la Junta Qualificadora (elemental, mitjà…) al sistema europeu de títols (B2, C1…), per bé que és un assumpte que no té relació amb l’ús social del valencià, ni genera cap mena de contestació política ni, per tant, cap risc electoral. Per a una llengua minoritzada com nostra, la política lingüística rellevant és la que afecta la capacitat dels parlants d’usar-la amb seguretat en tots els àmbits de la interacció social.

Van començar amagant la promoció del valencià entremig del magma indefinit del multilingüisme, quan la llengua pròpia d’un poble no pot mai formar part del mateix conjunt que les altres. S’han dedicat a fer campanyes milionàries (“Sempre teua”) de nul·la incidència sobre els usos lingüístics de la població, mentre continuaven legitimant l’ús indiscriminat del castellà en tots els àmbits, mantenint la discriminació flagrant que suposa que els funcionaris només hagen de conéixer el 50% dels idiomes oficials, i no abordant el desficaci toponímic que patim; tant el que depén del govern espanyol (carreteres, estacions, aeroports…) com el que no, com ara els noms dels pobles i ciutats.

Per no fer, no s’han atrevit ni tan sols a modificar els aspectes més purament simbòlics com ara els noms de les estacions de metro (“Alboraya“, “Aragón“, “Colón”….), que no depenen de ningú més. Han actuat, en definitiva, com uns covards acomplexats, més preocupats de no ofendre ningú i de no qüestionar cap privilegi, que no de dignificar, estendre i normalitzar l’ús de la llengua dels valencians. Se m’escapa si poden ser els càlculs electoralistes els que expliquen tanta pusil·lanimitat, o si hi ha raons de caràcter més essencial. En tot cas, han fet bona aquella dita maliciosa que resa “un bon polític: ni una mala paraula, ni una bona acció”.

Ben mirat, tampoc no era tan difícil de preveure. La conducta pesa més que les paraules, i un acte tan simple i tan inútil i innecessari com el d’adreçar-se en castellà a una audiència que o bé no l’entenia o bé no el reclamava ha resultat millor predictor de la conducta lingüística de l’autoritat en política lingüística, que tots els discursos abrandats que li hem sentit pronunciar al llarg de molts anys. Vindran noves eleccions, i ens tornaran a obsequiar amb cants de sirena i sopars de duro. Ara ja sabem quin peu calcen, i què pensen fer amb el valencià: deixar-lo morir en pau.

I si parlarem amb propietat?

 

Si, com es veu en la imatge, anomenem ‘violència’ a uns consells mal donats, que a tot estirar podríem qualificar de paternalistes, o més acuradament d’estúpids, quin nom reservarem per a la violència real, com ara quan un grup d’extremistes apallissa algú amb instruments contundents? Ultraviolència? Hiperviolència?

Quan qualifiquem alegrement de ‘feixista’ qualsevol que sosté punts de vista conservadors o de dretes, quin nom reservem per als feixistes reals? Vull dir els que ataquen gent només perquè pensen de manera diferent, i són partidaris de la instauració d’una dictadura i de l’empresonament sistemàtic dels dissidents. Els anomenarem superfatxes? Megafeixistes?

Si d’una proposició sexual formulada més o menys maldestrament, i                    —sobretot— per part d’algú que no ens atrau, en diem ‘assetjament’, com anomenarem l’autèntic assetjament sexual? Vull dir la imposició de contacte físic, els tocaments indesitjats, o la coacció basada en una relació de poder, per a obtindre favors sexuals. Com en direm? Super-mega-assetjament?

En conjunt, em sembla que hi ha una clara tendència a aplicar la hipertròfia a paraules i expressions que usem per a descriure coses que passen o coses que volem o no volem que passen. Eixa inflació lingüística (passeu-me l’expressió) no ajuda gens a resoldre problemes reals. Ans al contrari, jo diria que ho dificulta. Definir amb precisió un fenomen és un pas imprescindible per poder entendre’l en tota la seua complexitat (o simplicitat). I la comprensió és —al seu torn— condició necessària per a identificar solucions efectives. La inflació lingüística perjudica especialment el primer pas, i amb això dificulta la resolució dels problemes.

En la meua opinió, el fenomen inflacionista es manté perquè proporciona al parlant una sensació de satisfacció, derivada de l’exhibició de virtuts com ara la puresa ideològica o la radicalitat. L’exhibició de virtut és omnipresent en totes les èpoques i circumstàncies. I s’adapta perfectament als distints ambients. Pot expressar-se per mitjà d’anar ben mudat a missa de diumenge, o vestint els pantalons més apedaçats del món mundial, perqiuè sempre s’adreça a aquells que sabran apreciar la virtut en qüestió.

Addicionalment, pot ser que també ajude a canalitzar la sensació d’impotència que deuen experimentar molts polítics, quan assoleixen càrrecs importants, i comproven que no estan capacitats per a oferir solucions reals als problemes que —quan estaven a l’oposició— denunciaven amb visible indignació.

La meua proposta seria la de retornar els noms que corresponen a les coses. Els mals consells són només això: instruccions desafortunades (i amb ben escasses probabilitats de ser dutes a terme). Els conservadors són conservadors o gent de dretes, que —per cert— tenen tant de dret a existir com els seus antònims, i les proposicions sexuals que no ens interessen es poden simplement rebutjar, sense necessitat de qualificar de criminal aquell que l’ha formulada.

I els governants, si volen exhibir virtut (no hi tinc res en contra) podrien partir d’analitzar bé les realitats que pretenen modificar (una nomenclatura correcta els facilitarà eixa faena), a fi de trobar quins són els factors causals, moduladors o facilitadors, per tal de poder posar fil a l’agulla, o implementar polítiques que tinguen alguna possibilitat de produir canvis. Mentre continuen limitant-se a fer exhibicions verbals de radicalitat, hi haurà molt d’enrenou, però de forment, ni un gra.

 

Esquerres, dretes i autoritarisme

Un comentari sentit fa poc, en directe, (“És inconcebible que una persona siga d’esquerres i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”), m’ha fet pensar en una de les trampes més comuns que ens fem, fins i tot quan juguem al solitari.

Convé recordar que el cervell humà no ha evolucionat tant per a trobar la veritat com per a tindre raó. A algú li semblarà que és el mateix, però no, no ho és.

Si cada vegada que un element englobat en una categoria fa una cosa mal feta, el traem fora de la categoria, la categoria semblarà sempre perfecta i impol·luta. Ara bé, això no deixa de ser una burda trampa per a mantindre neta la categoria.

En posaré un exemple. Si després d’haver pres el poder com a conseqüència d’una revolució comunista, un governant actua tirànicament i es converteix en uin dictador, i llavors deixem de considerar que és d’esquerres, podrem continuar dient que no hi ha tirans d’esquerres, o que l’esquerra no pot ser tirànica. Supose que si l’objectiu és conservar una consciència neta, l’estratègia pot ser individualment efectiva. També és, però, d’una deshonestedat intel·lectual evident.

Durant molt de temps, la psicologia social ha utilitzat una escala d’autoritarisme que només considerava l’autoritarisme de dretes. Les puntuacions  altes de l’escala únicament s’assolien si qui la responia es mostrava d’acord amb afirmacions de caràcter marcadament conservador. Tanmateix, en el moment en què s’ha dissenyat una escala d’autoritarisme que també s’ajusta a ideologies esquerranes, els resultats han mostrat clarament que l’eix esquerra-dreta (progressisme-conservadorisme) i l’eix autoritarisme-democràcia, són ortogonals. És a dir que es pot ser molt o poc autoritari, alhora que puntúes alt o baix en l’escala de progressisme.

Dit d’una altra manera, i per si queda més clar, hi ha dictadors (si més no, en potència) tant a la dreta com a l’esquerra de l’espectre polític. Per si la història no ho havia demostrat a bastament, ara ho confirmen els instruments que usem per a investigar la conducta social, i les actituds subjacents.

Per tant, la frase que enceta l’article, s’hauria de reescriure, en la meua opinió, així:  “És inconcebible que una persona siga demòcrata i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”

Discurs al Consell d’Europa (Estrasburg)

Dicurs pronunciat en ocasió del XX aniversari de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries

The European Language Equality Network, proposals for better implementation of the ECRML

Ladies and Gentlemen, 

Thanks to the ECRML Secretariat for this kind invitation to speak here, in in front of all of you. I’m deeply honoured to be the voice of our civil society organisation.

The European Language Equality Network (ELEN) works to promote and protect minoritised languages. It was founded after the closure of EBLUL in 2011, and has grown to become the only Europe-wide civil society organization to represent European lesser-used languages. Today, ELEN represents 44 languages with 150 member organisations in 24 European States.

If we are to address a review of the Charter and its implementation, it is right and fitting to acknowledge the achievements and benefits which have emerged as a result of the implementation of its provisions.

It is widely acknowledged that the Charter has assisted many minoritised language groups throughout Europe to institute language policy and planning measures to enhance the social and formal status of Europe’s minority languages and cultures. This has been achieved, in no small measure, by the cooperative dynamic which the Charter sought to engender and by the emphasis it placed on the importance of cultural diversity in Europe.

The main benefits of the charter are twofold:
It established a standardised, and therefore comparative framework, for the development of language policy across Europe by which minority language concerns could be formally addressed,
And also, It created a sectoral approach to language planning for the provision of services and delivery of initiatives in support of minority language groups.

There are also, though, some Overarching Problems, which I’ll summarize in just four points, that we consider to be worth of prioritary attention:

  1. As is often the case with public policy initiatives, the strengths of the Charter also create the conditions for its critique. Other contributors to this debate have previously commented on the lack of executive function associated with the mechanisms envisaged in the charter in that its workings are based on a code-of-conduct model. While some of this critique is both valid and well-rehearsed, its relevance is also constrained by the reliance of the Charter mechanism on the good will and capacity of national governments to implement the sectoral provisions of the charter. 
  2. Some states have learned that just paying lip service to the Charter is more than enough to keep going; to appear as signatories and ratifiers of the Charter (and so, as officially respectful of linguistic diversity) while they do nothing in favour of their own minoritised languages, or even persist in their attempts to reduce their vitality. A mechanism allowing for punitive action against states that consistently ignore their obligations should be implemented, as a necessary feature of the Charter.
  3. Late reporting, which is a very common practice for the member states, has a chilling effect and acts to reduce the beneficial effect of monitoring especially when certain events happened years before. This acts to further disillusion the language community regarding the effectiveness of the Charter.
  4. Without some degree of officiality, many MLs simply don’t exist for institutions and authorities. Moreover, the decision on which languages is the Charter be applied to, should not be in the hands of the state but of the language communities themselves, under the supervision of the Secretariat and the COMEX and with the support of the EU. In this same line, it is incredible to see that in 2018, several founder EU states are yet to adopt and ratify the Charter. 

As a brief summary of the problems mentioned, we might say that the overall disillusionment of the civil society and the language community caused by the  combination of late reporting and poor implementation, acts to further alienate ML speakers, especially those whose languages are not officially recognised, from involvement in Charter monitoring.

After pointing out the problems, although just the most relevant ones in our opinion, the turn comes for proposals. 

Ladies and Gentlemen, our proposals for a better implementation of the Charter are based on two pillars: top down European–level measures and grass-roots community based improvements.

 For the European level, we have four specific proposals:

  • First, for the Charter and the Framework Convention for the Protection of National Minorities (FCNM) to be formally linked to the infringement proceedings mechanism of the European Union so that when they are violated it acts to trigger an infringement proceeding against a State. We aim to ensure that the EU is both empowered and motivated to take infringement proceedings against states in cases of language discrimination, and the precedent has been set already of using Article 21 of the Charter of Fundamental Rights, and Race Equality Directive.
  • Second, to establish a European Language Commissioner or Ombudsman with a similar function to the Canadian Languages Commissioner who acts to uphold minority speakers’ rights and the provisions derived from the Charter.
  • Third, ELEN is campaigning for a European Languages Directive that would act to protect and promote MLs, and to ensure that the Charter is properly implemented.
  • Our fourth and last proposal concerns the name of the Charter. “Minoritised” would be a better term, since it correctly includes languages with many speakers, which are neither ‘minority’ nor dominant languages in their own territories. It wouldn’t alter the acronym of the charter and might promote an easier allegiance from some groups of speakers.

For the Grass-roots proposals, we have summarised our contribution in, again, four additional points:

  1. It’s important to make the monitoring process more transparent and to focus more on NGO and shadow report involvement. This will have the beneficial effect of fully engaging the language community. Here, civil society could be allowed to support the monitoring process by formalizing the shadow reporting from NGOs as part of the monitoring process. Hopefully it would incentivize state parties to speed up their own monitoring and thus, contribute to partially tackle one of the problems we just mentioned.
  2. We would like to see how the Committee of Experts selects who it will meet at the ‘on the spot visits.’ It should ensure that NGOs and independent experts are fully consulted as a priority, rather than state parties, official state institutions and political parties. Currently, there is a discrepancy between the objective of involving NGOs in the reporting process and the actual practice, with state institutions and political parties dominating the process at the local level.
  3. Regarding its implementation, the Charter could be better adapted to each different language community. Therefore, we would like to address the awareness gap of the different language communities via a joint ELEN/ Council of Europe training course and consultation that would aim to train stakeholders in each different language community. ELEN is well placed to deliver on this as it is made up of the leading Regional and Minoritised Languages’ civil society organisations. 
  4. Lastly, we would like to establish a formal synergy between the functioning of the Charter and the Donostia Protocol. The Protocol was developed with the full involvement of European civil society language organisations and represents the standards and guidelines in language protection and development that our members wish to see upheld today, based on their own experiences in best practices for the 21st century. 

I’d like to finish my intervention by clearly stating that we deeply apreciate the efforts of the Cttee of Experts and the dynamism of the Secretariat and that we would like to continue to have the Secretariat’s insight and input into ELEN meetings, as well as having more opportunities to interact with the Cttee of Experts, as a way to collaborate as much as we can in the reporting cycle and in shared problem solving.

Thank you very much for your kind attention,

No molestem

Mentre l’objectiu de la política lingüística continue sent el de no molestar els parlants de la llengua dominant, estarem contribuint a exterminar una llengua: la nostra.

No és que molestar siga, en si mateix, un objectiu desitjable: no ho és. D’una banda, la promoció real de l’idioma propi d’un poble no s’ha de fer per a molestar ningú. De l’altra, cal ser molt ‘especial’ (diguem-ho així), per a sentir-se incomodat per la presència d’una llengua. Particularment, si és la que ja hi havia, abans que s’hi imposara la teua.

Els intents reals de recuperar els espais d’ús del valencià, no passen per fer que ningú deixe d’usar ni el castellà ni cap altre idioma. Han de passar, això sí, per fer del valencià una llengua necessària, o com a mínim, molt convenient. I això no es pot aconseguir si tot l’esforç es concentra a garantir que tot allò que estiga escrit i siga dit en valencià, estiga també disponible en castellà, mentre que això mateix no funciona en l’altre sentit: hi ha milers de missatges que només ens arriben en espanyol. Amb això, no hi ha cap incentiu real per a aprendre i usar el valencià.

Em sembla molt correcte que les informacions essencials estiguen disponibles en diversos idiomes (i no, exclusivament en dos, com és habitual). Avisos urgents o importants, indicacions de seguretat, entre altres assumptes, és molt beneficiós que puguen ser entesos per tota mena de persones, siguen o no residents a casa nostra. Això és una cosa; i una altra, de ben distinta, és fer per manera que ningú no necessite ni tan sols fer l’esforç mínim que demana, per a un hispanoparlant, entendre un rètol en un altre idioma romànic, ben semblant al seu.

En la meua opinió, hi ha dos coses que cal fer (i que reclamen una certa urgència, si tenim en compte el caràcter provisional dels resultats electorals) per a aconseguir algun efecte positiu en la recuperació social del valencià.

La primera és deixar de practicar el bilingüisme imbècil (http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/147145-bilingueisme-imbecil.html), que implica, a més, considerar que els ciutadans hispanòfons no estan capacitats per a entendre el valencià, cosa que és clarament falsa. Si al Metro, per posar un cas, trobem tots els cartells repetits en les dos llengües romàniques i extraordinàriament pròximes, quina falta fa fer ni el mínim esforç d’habituació al valencià? Usar únicament el castellà, com a idioma complementari, és d’un provincianisme vassall i vergonyós. Són precisament els estrangers que ens visiten, a qui més convindrien missatges en altres idiomes, com fan en els metros de moltes ciutats europees.

La segona és evitar les incoherències flagrants. No es pot fer una campanya en favor de la llengua pròpia, al mateix temps que la institució que la impulsa deserta de l’ús normal del valencià en tota mena de senyalitzacions, missatges i altres tipus de comunicació ciutadana. Quin missatge estem enviant si fem això? Que ‘això de la llengua’ és purament una pantalla, un motiu per a gastar uns diners que podrien anar a altres objectius més prioritaris? És això, exactament, el que diuen els enemics declarats de la diversitat lingüística.

No dic que les campanyes no puguen ser útils. Imagine que, com en tots els altres àmbits, n’hi haurà que sí que ho són, i que no. Afirme, en canvi, que una campanya costosa, acompanyada d’un comportament lingüístic erràtic i incoherent, produirà uns resultats molt menors que fer un ús consistent del valencià, fins i tot en absència de campanya. Probablement, la combinació de les dos accions, serà la millor alternativa.

Les polítiques de recuperació d’un idioma històricament subjugat i perjudicat no han de fer-se per a incomodar ningú. Tampoc, aquells que familiarment han sucumbit a la pressió i han deixat de transmetre la llengua pròpia a les següents generacions. Ja sabem que solen ser els més agressius contra aquells que, o bé no han claudicat, o bé han recuperat la llengua familiar en algun moment. Ara bé, no serviran de res, mentre l’objectiu central, per motius electoralistes o per altres tipus de pusil·lanimitat, siga el de no incomodar ningú.

Ordenació lògica

Mirem d’ordenar amb una certa lògica les següents afirmacions? No estic segur de quin seria l’ordre correcte, que permetria de construir un discurs coherent, sense grans contradiccions internes.

– No hi ha diferències biològiques entre hòmens i dones, que justifiquen el fet que, en termes generals, mostren distintes preferències (activitats, professions, productes de consum, …).

– Les diferències observables es deuen a factors enterament culturals i, per tant, dependents de la societat. Fonamentalment, a que som educats de distinta manera: les dones són discriminades i no tenen els mateixos privilegis que els hòmens.

– Cal incorporar dones a tots els àmbits de predomini masculí, peqruè les dones aporten una perspectiva i una manera de fer, que són diferents. S’han de reservar quotes per a dones, per tal de facilitar-ne la incorporació, i beneficiar-se de les aportacions diferencials que fan, pel fet de ser dones.

– Els àmbits laborals amb més predomini masculí són la mineria (80.2 hòmens per cada dona), i la construcció (64.8 hòmens per cada dona). També hi ha diferències enormes a les presons (entre 1,9 i 8.2% de dones, als països europeus*) i entre la gent sense sostre (71% d’hòmens).

– La violència contra les dones (“de gènere”) és un producte d’eixa educació diferencial (patriarcal, masclista, discriminadora, sexista), i s’ha de combatre (a) amb estratègies centrades en modificar la manera en què eduquem les noves generacions d’humans, i (b) amb lleis elaborades amb perspectiva de gènere.

– El sistema educatiu més admirat d’Europa és el de Finlàndia, i els estats amb més lleis feministes, i més govern amb perspectiva de gènere són els dels països escandinaus (Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia).

– Els dos països europeus  amb més incidència de violència contra les dones són Dinamarca i Finlàndia (https://fra.europa.eu/sites/default/files/fra-2014-vaw-survey-at-a-glance-oct14_en.pdf), i la ‘bretxa salarial’ (diferència entra entre les mitjanes dels salaris d’hòmens vs dones) és més alta en els països escandinaus (això es deu, fonamentalment, a que hi ha més dones que trien quedar-se a casa a criar fills, en comptes de buscar treball en el mercat laboral).

– Entre els estats amb menys incidència de violència contra les dones hi ha Espanya, Itàlia, Polònia i Portugal, que són també els estats més catòlics d’Europa, i figuren entre els més sospitosos de transmetre valors patriarcals i de ser més tolerants amb el masclisme.

* Una curiositat: els valors més baixos (San Marino: 0%), i els més alts (Andorra: 21%) es troben als països més menuts d’Europa (els citats + Mónaco i Lichestein).

Fal·làcia del 50%

Totes les distribucions distintes de 1/1 (50%/50%) entre hòmens i dones NO són causades per una pòlítica activa de discriminació contra un o l’altre sexe.
A les presons, la ratio és 15/1 (15 hòmens per cada dona). Entre la gent sense sostre (homeless), el 84% són hòmens, per citar només dos exemples.
No és raonable afirmar que algú està discriminant activament les dones perquè no ingressen a la presó o perquè no es queden sense casa. Ningú demanarà una quota mínima de dones a les presons o dormint al carrer.
En uns altres àmbits s’ha d’aplicar la mateixa lògica; assumir que els fenómens socials no tenen una única causa, i que per a entendre’ls cal fer anàlisis multivariants, que prenguen en consideració, a més del sexe de les persones, les altres variables que poden contribuir a una explicació correcta.
Només amb un bon diagnòstic de la realitat és possible dissenyar i aplicar mesures correctores effectives.

Maniqueisme

La simplificació maniquea segons la qual tot allò que feien les dones era d’inferior qualitat i/o indigne de respecte i atenció, era absurda i insostenible.

La simplificació contrària també ho és. ‘Masculí’ no és sinònim de rebutjable o indesitjable. Esta bé ser un home, com està bé ser una dona. ‘Testosterònic’ no pot ser un insult, com no ho és ‘estrogènic’*.

Les característiques típiques de la masculinitat no són anacronismes a extingir o pecats a extirpar de la humanitat, que no existiria sense la complementarietat de mascles i femelles.

* L’ús derogatori de la expressió ‘testosterònic’, d’altra banda, està basat en la ignorància de la fisiologia endocrina. L’hormona que exerceix els efectes masculinitzadors sonre el cervell és l’estradiol, una de les més conegudes hormones ‘femenines’. Estrictament, si voleu insultar algú perquè el seu comportament és molt masculí (i sou prou maniquístes com per a considerar que això és un insult), n’hauríeu de dir ‘estradiòlic’.

No funciona

El procediment consistent a:
1. Pensar com t’agradaria que foren i es comportaren els humans,
2. Decidir que és així com són «per naturalesa», i que, si ara no es comporten com cal és per alguna malèvola influència social, perfectament prescindible, i
3. Assumir que amb una educació diferent hom pot fer que tornen al comportament desitjable,

senzillament, no funciona.

Qualsevol intent de canvi que no es base en un coneixement profund de la naturalesa de l’espècie animal que coneixem com Homo Sapiens, està condemnat al fracàs, i desemboca en règims totalitaris.

No cal deduir-ho o imaginar-ho. Ja s’ha experimentat.

NO funciona.