Esquerres, dretes i autoritarisme

Un comentari sentit fa poc, en directe, (“És inconcebible que una persona siga d’esquerres i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”), m’ha fet pensar en una de les trampes més comuns que ens fem, fins i tot quan juguem al solitari.

Convé recordar que el cervell humà no ha evolucionat tant per a trobar la veritat com per a tindre raó. A algú li semblarà que és el mateix, però no, no ho és.

Si cada vegada que un element englobat en una categoria fa una cosa mal feta, el traem fora de la categoria, la categoria semblarà sempre perfecta i impol·luta. Ara bé, això no deixa de ser una burda trampa per a mantindre neta la categoria.

En posaré un exemple. Si després d’haver pres el poder com a conseqüència d’una revolució comunista, un governant actua tirànicament i es converteix en uin dictador, i llavors deixem de considerar que és d’esquerres, podrem continuar dient que no hi ha tirans d’esquerres, o que l’esquerra no pot ser tirànica. Supose que si l’objectiu és conservar una consciència neta, l’estratègia pot ser individualment efectiva. També és, però, d’una deshonestedat intel·lectual evident.

Durant molt de temps, la psicologia social ha utilitzat una escala d’autoritarisme que només considerava l’autoritarisme de dretes. Les puntuacions  altes de l’escala únicament s’assolien si qui la responia es mostrava d’acord amb afirmacions de caràcter marcadament conservador. Tanmateix, en el moment en què s’ha dissenyat una escala d’autoritarisme que també s’ajusta a ideologies esquerranes, els resultats han mostrat clarament que l’eix esquerra-dreta (progressisme-conservadorisme) i l’eix autoritarisme-democràcia, són ortogonals. És a dir que es pot ser molt o poc autoritari, alhora que puntúes alt o baix en l’escala de progressisme.

Dit d’una altra manera, i per si queda més clar, hi ha dictadors (si més no, en potència) tant a la dreta com a l’esquerra de l’espectre polític. Per si la història no ho havia demostrat a bastament, ara ho confirmen els instruments que usem per a investigar la conducta social, i les actituds subjacents.

Per tant, la frase que enceta l’article, s’hauria de reescriure, en la meua opinió, així:  “És inconcebible que una persona siga demòcrata i no estiga a favor de l’autodeterminació de les persones i dels pobles”

Discurs al Consell d’Europa (Estrasburg)

Dicurs pronunciat en ocasió del XX aniversari de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries

The European Language Equality Network, proposals for better implementation of the ECRML

Ladies and Gentlemen, 

Thanks to the ECRML Secretariat for this kind invitation to speak here, in in front of all of you. I’m deeply honoured to be the voice of our civil society organisation.

The European Language Equality Network (ELEN) works to promote and protect minoritised languages. It was founded after the closure of EBLUL in 2011, and has grown to become the only Europe-wide civil society organization to represent European lesser-used languages. Today, ELEN represents 44 languages with 150 member organisations in 24 European States.

If we are to address a review of the Charter and its implementation, it is right and fitting to acknowledge the achievements and benefits which have emerged as a result of the implementation of its provisions.

It is widely acknowledged that the Charter has assisted many minoritised language groups throughout Europe to institute language policy and planning measures to enhance the social and formal status of Europe’s minority languages and cultures. This has been achieved, in no small measure, by the cooperative dynamic which the Charter sought to engender and by the emphasis it placed on the importance of cultural diversity in Europe.

The main benefits of the charter are twofold:
It established a standardised, and therefore comparative framework, for the development of language policy across Europe by which minority language concerns could be formally addressed,
And also, It created a sectoral approach to language planning for the provision of services and delivery of initiatives in support of minority language groups.

There are also, though, some Overarching Problems, which I’ll summarize in just four points, that we consider to be worth of prioritary attention:

  1. As is often the case with public policy initiatives, the strengths of the Charter also create the conditions for its critique. Other contributors to this debate have previously commented on the lack of executive function associated with the mechanisms envisaged in the charter in that its workings are based on a code-of-conduct model. While some of this critique is both valid and well-rehearsed, its relevance is also constrained by the reliance of the Charter mechanism on the good will and capacity of national governments to implement the sectoral provisions of the charter. 
  2. Some states have learned that just paying lip service to the Charter is more than enough to keep going; to appear as signatories and ratifiers of the Charter (and so, as officially respectful of linguistic diversity) while they do nothing in favour of their own minoritised languages, or even persist in their attempts to reduce their vitality. A mechanism allowing for punitive action against states that consistently ignore their obligations should be implemented, as a necessary feature of the Charter.
  3. Late reporting, which is a very common practice for the member states, has a chilling effect and acts to reduce the beneficial effect of monitoring especially when certain events happened years before. This acts to further disillusion the language community regarding the effectiveness of the Charter.
  4. Without some degree of officiality, many MLs simply don’t exist for institutions and authorities. Moreover, the decision on which languages is the Charter be applied to, should not be in the hands of the state but of the language communities themselves, under the supervision of the Secretariat and the COMEX and with the support of the EU. In this same line, it is incredible to see that in 2018, several founder EU states are yet to adopt and ratify the Charter. 

As a brief summary of the problems mentioned, we might say that the overall disillusionment of the civil society and the language community caused by the  combination of late reporting and poor implementation, acts to further alienate ML speakers, especially those whose languages are not officially recognised, from involvement in Charter monitoring.

After pointing out the problems, although just the most relevant ones in our opinion, the turn comes for proposals. 

Ladies and Gentlemen, our proposals for a better implementation of the Charter are based on two pillars: top down European–level measures and grass-roots community based improvements.

 For the European level, we have four specific proposals:

  • First, for the Charter and the Framework Convention for the Protection of National Minorities (FCNM) to be formally linked to the infringement proceedings mechanism of the European Union so that when they are violated it acts to trigger an infringement proceeding against a State. We aim to ensure that the EU is both empowered and motivated to take infringement proceedings against states in cases of language discrimination, and the precedent has been set already of using Article 21 of the Charter of Fundamental Rights, and Race Equality Directive.
  • Second, to establish a European Language Commissioner or Ombudsman with a similar function to the Canadian Languages Commissioner who acts to uphold minority speakers’ rights and the provisions derived from the Charter.
  • Third, ELEN is campaigning for a European Languages Directive that would act to protect and promote MLs, and to ensure that the Charter is properly implemented.
  • Our fourth and last proposal concerns the name of the Charter. “Minoritised” would be a better term, since it correctly includes languages with many speakers, which are neither ‘minority’ nor dominant languages in their own territories. It wouldn’t alter the acronym of the charter and might promote an easier allegiance from some groups of speakers.

For the Grass-roots proposals, we have summarised our contribution in, again, four additional points:

  1. It’s important to make the monitoring process more transparent and to focus more on NGO and shadow report involvement. This will have the beneficial effect of fully engaging the language community. Here, civil society could be allowed to support the monitoring process by formalizing the shadow reporting from NGOs as part of the monitoring process. Hopefully it would incentivize state parties to speed up their own monitoring and thus, contribute to partially tackle one of the problems we just mentioned.
  2. We would like to see how the Committee of Experts selects who it will meet at the ‘on the spot visits.’ It should ensure that NGOs and independent experts are fully consulted as a priority, rather than state parties, official state institutions and political parties. Currently, there is a discrepancy between the objective of involving NGOs in the reporting process and the actual practice, with state institutions and political parties dominating the process at the local level.
  3. Regarding its implementation, the Charter could be better adapted to each different language community. Therefore, we would like to address the awareness gap of the different language communities via a joint ELEN/ Council of Europe training course and consultation that would aim to train stakeholders in each different language community. ELEN is well placed to deliver on this as it is made up of the leading Regional and Minoritised Languages’ civil society organisations. 
  4. Lastly, we would like to establish a formal synergy between the functioning of the Charter and the Donostia Protocol. The Protocol was developed with the full involvement of European civil society language organisations and represents the standards and guidelines in language protection and development that our members wish to see upheld today, based on their own experiences in best practices for the 21st century. 

I’d like to finish my intervention by clearly stating that we deeply apreciate the efforts of the Cttee of Experts and the dynamism of the Secretariat and that we would like to continue to have the Secretariat’s insight and input into ELEN meetings, as well as having more opportunities to interact with the Cttee of Experts, as a way to collaborate as much as we can in the reporting cycle and in shared problem solving.

Thank you very much for your kind attention,

No molestem

Mentre l’objectiu de la política lingüística continue sent el de no molestar els parlants de la llengua dominant, estarem contribuint a exterminar una llengua: la nostra.

No és que molestar siga, en si mateix, un objectiu desitjable: no ho és. D’una banda, la promoció real de l’idioma propi d’un poble no s’ha de fer per a molestar ningú. De l’altra, cal ser molt ‘especial’ (diguem-ho així), per a sentir-se incomodat per la presència d’una llengua. Particularment, si és la que ja hi havia, abans que s’hi imposara la teua.

Els intents reals de recuperar els espais d’ús del valencià, no passen per fer que ningú deixe d’usar ni el castellà ni cap altre idioma. Han de passar, això sí, per fer del valencià una llengua necessària, o com a mínim, molt convenient. I això no es pot aconseguir si tot l’esforç es concentra a garantir que tot allò que estiga escrit i siga dit en valencià, estiga també disponible en castellà, mentre que això mateix no funciona en l’altre sentit: hi ha milers de missatges que només ens arriben en espanyol. Amb això, no hi ha cap incentiu real per a aprendre i usar el valencià.

Em sembla molt correcte que les informacions essencials estiguen disponibles en diversos idiomes (i no, exclusivament en dos, com és habitual). Avisos urgents o importants, indicacions de seguretat, entre altres assumptes, és molt beneficiós que puguen ser entesos per tota mena de persones, siguen o no residents a casa nostra. Això és una cosa; i una altra, de ben distinta, és fer per manera que ningú no necessite ni tan sols fer l’esforç mínim que demana, per a un hispanoparlant, entendre un rètol en un altre idioma romànic, ben semblant al seu.

En la meua opinió, hi ha dos coses que cal fer (i que reclamen una certa urgència, si tenim en compte el caràcter provisional dels resultats electorals) per a aconseguir algun efecte positiu en la recuperació social del valencià.

La primera és deixar de practicar el bilingüisme imbècil (, que implica, a més, considerar que els ciutadans hispanòfons no estan capacitats per a entendre el valencià, cosa que és clarament falsa. Si al Metro, per posar un cas, trobem tots els cartells repetits en les dos llengües romàniques i extraordinàriament pròximes, quina falta fa fer ni el mínim esforç d’habituació al valencià? Usar únicament el castellà, com a idioma complementari, és d’un provincianisme vassall i vergonyós. Són precisament els estrangers que ens visiten, a qui més convindrien missatges en altres idiomes, com fan en els metros de moltes ciutats europees.

La segona és evitar les incoherències flagrants. No es pot fer una campanya en favor de la llengua pròpia, al mateix temps que la institució que la impulsa deserta de l’ús normal del valencià en tota mena de senyalitzacions, missatges i altres tipus de comunicació ciutadana. Quin missatge estem enviant si fem això? Que ‘això de la llengua’ és purament una pantalla, un motiu per a gastar uns diners que podrien anar a altres objectius més prioritaris? És això, exactament, el que diuen els enemics declarats de la diversitat lingüística.

No dic que les campanyes no puguen ser útils. Imagine que, com en tots els altres àmbits, n’hi haurà que sí que ho són, i que no. Afirme, en canvi, que una campanya costosa, acompanyada d’un comportament lingüístic erràtic i incoherent, produirà uns resultats molt menors que fer un ús consistent del valencià, fins i tot en absència de campanya. Probablement, la combinació de les dos accions, serà la millor alternativa.

Les polítiques de recuperació d’un idioma històricament subjugat i perjudicat no han de fer-se per a incomodar ningú. Tampoc, aquells que familiarment han sucumbit a la pressió i han deixat de transmetre la llengua pròpia a les següents generacions. Ja sabem que solen ser els més agressius contra aquells que, o bé no han claudicat, o bé han recuperat la llengua familiar en algun moment. Ara bé, no serviran de res, mentre l’objectiu central, per motius electoralistes o per altres tipus de pusil·lanimitat, siga el de no incomodar ningú.

Ordenació lògica

Mirem d’ordenar amb una certa lògica les següents afirmacions? No estic segur de quin seria l’ordre correcte, que permetria de construir un discurs coherent, sense grans contradiccions internes.

– No hi ha diferències biològiques entre hòmens i dones, que justifiquen el fet que, en termes generals, mostren distintes preferències (activitats, professions, productes de consum, …).

– Les diferències observables es deuen a factors enterament culturals i, per tant, dependents de la societat. Fonamentalment, a que som educats de distinta manera: les dones són discriminades i no tenen els mateixos privilegis que els hòmens.

– Cal incorporar dones a tots els àmbits de predomini masculí, peqruè les dones aporten una perspectiva i una manera de fer, que són diferents. S’han de reservar quotes per a dones, per tal de facilitar-ne la incorporació, i beneficiar-se de les aportacions diferencials que fan, pel fet de ser dones.

– Els àmbits laborals amb més predomini masculí són la mineria (80.2 hòmens per cada dona), i la construcció (64.8 hòmens per cada dona). També hi ha diferències enormes a les presons (entre 1,9 i 8.2% de dones, als països europeus*) i entre la gent sense sostre (71% d’hòmens).

– La violència contra les dones (“de gènere”) és un producte d’eixa educació diferencial (patriarcal, masclista, discriminadora, sexista), i s’ha de combatre (a) amb estratègies centrades en modificar la manera en què eduquem les noves generacions d’humans, i (b) amb lleis elaborades amb perspectiva de gènere.

– El sistema educatiu més admirat d’Europa és el de Finlàndia, i els estats amb més lleis feministes, i més govern amb perspectiva de gènere són els dels països escandinaus (Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia).

– Els dos països europeus  amb més incidència de violència contra les dones són Dinamarca i Finlàndia (, i la ‘bretxa salarial’ (diferència entra entre les mitjanes dels salaris d’hòmens vs dones) és més alta en els països escandinaus (això es deu, fonamentalment, a que hi ha més dones que trien quedar-se a casa a criar fills, en comptes de buscar treball en el mercat laboral).

– Entre els estats amb menys incidència de violència contra les dones hi ha Espanya, Itàlia, Polònia i Portugal, que són també els estats més catòlics d’Europa, i figuren entre els més sospitosos de transmetre valors patriarcals i de ser més tolerants amb el masclisme.

* Una curiositat: els valors més baixos (San Marino: 0%), i els més alts (Andorra: 21%) es troben als països més menuts d’Europa (els citats + Mónaco i Lichestein).

Fal·làcia del 50%

Totes les distribucions distintes de 1/1 (50%/50%) entre hòmens i dones NO són causades per una pòlítica activa de discriminació contra un o l’altre sexe.
A les presons, la ratio és 15/1 (15 hòmens per cada dona). Entre la gent sense sostre (homeless), el 84% són hòmens, per citar només dos exemples.
No és raonable afirmar que algú està discriminant activament les dones perquè no ingressen a la presó o perquè no es queden sense casa. Ningú demanarà una quota mínima de dones a les presons o dormint al carrer.
En uns altres àmbits s’ha d’aplicar la mateixa lògica; assumir que els fenómens socials no tenen una única causa, i que per a entendre’ls cal fer anàlisis multivariants, que prenguen en consideració, a més del sexe de les persones, les altres variables que poden contribuir a una explicació correcta.
Només amb un bon diagnòstic de la realitat és possible dissenyar i aplicar mesures correctores effectives.


La simplificació maniquea segons la qual tot allò que feien les dones era d’inferior qualitat i/o indigne de respecte i atenció, era absurda i insostenible.

La simplificació contrària també ho és. ‘Masculí’ no és sinònim de rebutjable o indesitjable. Esta bé ser un home, com està bé ser una dona. ‘Testosterònic’ no pot ser un insult, com no ho és ‘estrogènic’*.

Les característiques típiques de la masculinitat no són anacronismes a extingir o pecats a extirpar de la humanitat, que no existiria sense la complementarietat de mascles i femelles.

* L’ús derogatori de la expressió ‘testosterònic’, d’altra banda, està basat en la ignorància de la fisiologia endocrina. L’hormona que exerceix els efectes masculinitzadors sonre el cervell és l’estradiol, una de les més conegudes hormones ‘femenines’. Estrictament, si voleu insultar algú perquè el seu comportament és molt masculí (i sou prou maniquístes com per a considerar que això és un insult), n’hauríeu de dir ‘estradiòlic’.

Història de la humanitat

La història de la humanitat no ha estat «Hòmens contra dones».
Ha estat « humans contra el món».
Cada sexe hi ha tingut els seus privilegis i les seues malediccions.
En conjunt, hem tingut un èxit considerable.

No funciona

El procediment consistent a:
1. Pensar com t’agradaria que foren i es comportaren els humans,
2. Decidir que és així com són «per naturalesa», i que, si ara no es comporten com cal és per alguna malèvola influència social, perfectament prescindible, i
3. Assumir que amb una educació diferent hom pot fer que tornen al comportament desitjable,

senzillament, no funciona.

Qualsevol intent de canvi que no es base en un coneixement profund de la naturalesa de l’espècie animal que coneixem com Homo Sapiens, està condemnat al fracàs, i desemboca en règims totalitaris.

No cal deduir-ho o imaginar-ho. Ja s’ha experimentat.

NO funciona.

Tindre raó sempre

Ha passat hui mateix, durant un col·loqui entre profes de Psicologia, que acabàvem de vore l’entrevista que Cathy Newman va fer al psicòleg canadenc Jordan B. Peterson.
Algú ha comentat que l’estil de la periodista li semblava agressiu; que més que no una entrevista, havia conduït un debat encobert en què ella atacava els punts de vista de l’entrevistat. Llavors, una altra professora ha dit que a ella li semblava que qui era agressiu era Peterson.
Li he fet notar que ell (a) no l’interrompia en cap moment, (b) no alçava la veu, i (c) mantenia un to i una conducta no verbal excepcionalment calmats durant tota l’entrevista. La resta dels assistents han confirmat això mateix, i quan ja pensava que passaríem a un altre tema, ella ha tornat a prendre la paraula per a dir que sí, que tot això era cert, però que Peterson estava sent passiu-agressiu.
He esperat (de bades) una rialleta o algun altre signe d’estar fent broma. No en feia. De manera que la cosa va així:
”Jo dic que algú és agressiu. Si actua agressivament, és evident que tinc raó. Si, pel contrari, es comporta amb una calma excepcional, també tinc raó, perquè el que està fent és ser passiu-agressiu”.
Com a mètode per a guanyar discusions, no té rival; és com la tòmbola de les fires: sempre toca!.
Em pregunte si l’única manera de no ser considerat agressiu serà deixar que et guanyen els debats, fins i tot si has de fer un esforç per a perdre’ls.

Serà… o no serà?

Ho he sentit centenars de vegades: «El País Valencià serà d’esquerres, o no serà»; o bé «… serà ecologista/feminista/animalista…, o no serà». Dit i escrit així, sense un ‘ho’ («o no ho serà»), que en canviaria completament el significat, i atorgaria a la frase un toc d’higiènic escepticisme i un saludable sentit de l’humor que l’original no té. Recorde haver pensat sovint: «això vol dir que no serà», perquè, evidentment, tots els països, els normals, vull dir, són d’esquerres i de dretes, tenen gent ecologista i una altra que no ho és, i s’adscriuen a tots els credos amb una inevitable diversitat.
Així que, creure que només un costat de l’espectre polític pot construir un país, és sinònim de no creure que el país pot existir amb normalitat. En totes les societats humanes hi ha perfils conservadors i progressistes perquè, com ha dit Francis Fukuyama, entre molts altres, ”...hi ha fonaments evolucionistes per a les nostres actituds polítiques, i ser progressista o conservador pot reflectir tendències molt més profundes…. Tant és així que això queda reflectit en els trets de personalitat que tots els humans posseïm en distintes mesures i proporcions. I és això, les proporcions, el que ens fa diferents.
Els perfils es manifesten en totes les societats, més bé en un continu, que no com a variables dicotòmiques, precisament perquè es tracta, en ambdós casos, de perfils plenament adaptatius. Dit d’una altra manera, les societats humanes, des de les tribals fins als estats moderns, han sobreviscut gràcies a la combinació entre trets progressistes i conservadors. Una combinació que es dóna simultàniament (en qualsevol moment hi ha persones de les dos tendències, que modulen el ritme d’avanç de la societat), i també alternant-se en el temps (períodes dominats per una tendència, seguits d’uns altres dominats per l’altra).
Molt probablement és això, l’equilibri entre tendències, el que ha permés que els grups humans hagen sobreviscut i prosperat de la manera en què ho han fet, evitant el risc excessiu (d’extinció) que suposaria un monopoli de la tendència a la innovació i el canvi constant que caracteritza el progressisme, i també l’anquilosament que es derivaria d’un absolut predomini conservador, que hi hauria molts dels canvis socials que ens han permés, com a espècie, assolir les actuals condicions de vida. No veig per quin motiu, la societat valenciana hauria de ser-ne una excepció.
Com tot grup humà, els valencians necessitem opcions polítiques per a les dos bandes de l’espectre polític, que (per bé que a mi no m’acaben de convéncer els noms) s’han acabat identificant amb els termes dreta i esquerra. Molt resumidament, podem dir que la gent que s’identifica amb un perfil conservador mai no votarà opcions polítiques d’esquerra, mentre que els progressistes mai no votaran opcions de dreta. Si volem un país normal (amb el nom que siga, però normal), per tant, necessitem opcions valencianistes als dos costats.
Si només es pot optar pel valencianisme votant partits d’esquerres, hi ha un ampli sector de la societat valenciana que no ho farà mai. L’única manera de captar el seu vot és l’existència de partits polítics que no s’identifiquen amb l’esquerra, ni en les propostes ni en les formes. Això els pot situar al centre o al centredreta, a l’hora que, metodològicament, s’adscriuen a un estil pragmàtic que, si va acompanyat d’un perfil dialogant, els convertirà en una opció de caràcter moderat. Si, en canvi, opten per un to més autoritari, seran percebuts com a opcions més conservadores, que també tenen el seu públic.
Un altre tema és que, en la societat valenciana, l’eix valencianisme-espanyolisme és omnipresent, i les opcions de dretes s’han identificat, fins ara, amb una clara orientació que podríem anomenar ‘d’extrema Espanya’, mentre que a l’esquerra podem trobar més varietat, amb opcions que van des de l’espanyolisme més o menys camuflat fins al valencianisme declarat.
És precisament per això que ara calen opcions de centre o centredreta, que tinguen com a referent el poble valencià, i com a objectiu la millora de les nostres condicions de vida, que ara com ara, estan molt perjudicades per l’esmentada adscripció d’extrema Espanya dels governs que hem tingut des de la dècada dels 80 del segle passat. En la meua opinió, això és un dels reptes pendents que la societat valenciana haurà d’afrontar en el futur pròxim. Perquè podem dir, sense por d’enganyar-nos, que el poble valencià serà divers, i per tant normal, o no serà. (O si voleu, hi afegim el saludable ‘ho‘).