Explicar cada any com els mecanismes de l’evolució ens ajuden a entendre la conducta humana m’ha proporcionat una excel·lent oportunitat per a observar les dificultats que els humans experimentem a l’hora de copsar plenament l’abast de les hipòtesis evolucionistes. Generalment, faig classes amb grups de bons estudiants; persones joves, intel·lectualment ben capacitades i inquietes, amb ganes de saber. Les preguntes i els arguments solen repetir-se en cada curs, i tinc la impressió les discussions que se’n deriven -com sempre que hi ha un debat honest- m’han resultat tan profitoses a mi com a ells. Efectivament, l’ensenyament és un procés de caràcter bidireccional, en què el benefici no es limita al fet que els estudiants aprenen del professor.
La primera dificultat que podem identificar deriva precisament de la naturalesa del nostre cervell, que ha evolucionat per a resoldre eficaçment problemes que tenen lloc en seqüències temporals relativament curtes. Som molt hàbils per a trobar solucions a fenòmens que ocorren en segons, minuts, hores, dies… i fins i tot al llarg d’uns quants anys. Des de predir la reacció immediata d’un animal o persona a un estímul concret fins a entendre com progressa una plantació fins al moment de la collita, mesos després, els cervells humans han evolucionat per a comprendre i ser capaços d’actuar sobre situacions temporalment limitades a períodes relativament curts. Les coses que s’esdevenen en períodes molt més llargs, en canvi, ja no ens resulten tan intuïtivament senzilles, i l’evolució ocorre gradualment, al llarg de milers de generacions, i ho fa mitjançant la producció de canvis pràcticament imperceptibles. Els mecanismes perceptius i cognitius que hem desenvolupat al llarg de milions d’anys d’evolució estan perfectament adaptats a terminis temporals relativament curts i, en canvi, no ens ajuden precisament a entendre allò que s’esdevé en períodes llarguíssims. Dit d’una altra manera, la immensa major part dels humans que han viscut, des de l’inici dels temps fins ara, no han necessitat entendre un procés tan complex com l’evolució. Ans al contrari, han pogut sobreviure i reproduir-se sense que la capacitat de manejar-se amb la complexitat suposara cap inconvenient, o els perjudicara l’èxit reproductiu. Així, podem dir que la primera barrera per a entendre l’impacte de l’evolució sobre el cervell humà és, precisament, el tipus de problemes que el nostre cervell ha evolucionat per a resoldre.
La segona barrera és, en la meua experiència, la gran prevalència d’una fal·làcia lògica, ja esmentada pel filòsof E.G. Moore en 1903. La fal·làcia naturalista es pot descriure com una confusió entre ‘deure’ i ‘ser’, i sol resumir-se en la frase: “allò que és natural, és bo”. És a dir, confon la descripció científica d’una conducta humana, amb la prescripció de la mateixa conducta. La fal·làcia és fàcil d’entendre i de rebutjar teòricament, i tanmateix, un curs darrere d’un altre, veig estudiants que, després de conéixer-la i ser capaços d’identificar-la , l’apliquen inadvertidament en els raonaments que fan mentre discutim d’evolució. Si tot allò que és natural fóra bo, hauríem de deixar immediatament d’investigar la curació de malalties (són perfectament naturals), i hauríem d’assumir que és correcte que els forts abusen dels dèbils (passa constantment, en la naturalesa), entre moltes altres coses. És obvi, i fàcil d’entendre, que descriure un fenomen no implica afirmar que hem de renunciar a qualsevol possibilitat de modificar-lo, veritat? Així, per exemple, identificar l’impuls agressiu que els humans experimentem, no equival a proposar que la violència ha de ser legalment acceptada. Observar com, sistemàticament, les xiquetes obtenen millors resultats en habilitats relacionades amb la lecto-escriptura que els xiquets, no implica assumir que no hem de millorar les capacitats masculines en eixa àrea… i així successivament.
També hi sol aparéixer una barrera de caràcter ideològic. És cert que els postulats evolucionistes han estat històricament tergiversats per tal de sustentar suposades superioritats racials o de sexe. L’anomenat Darwinisme social tenia com a objectiu la justificació pseudocientífica d’unes certes desigualtats. Això no justifica, però, que confonguem la descripció científica d’un fernomen amb l’inent il·legítim d’usar la ciència per a propòsits polítics concrets. Menys encara, pot justificar la resistència a usar les hipòtesis que deriven de la teoria de l’evolució per a mirar d’entendre la conducta humana. Només una comprensió profunda del funcionament del cervell humà ens pot permetre d’arbitrar les mesures necessàries per a modificar efectivament aquells comportaments que considerem que cal canviar.
En la mateixa línia, he observat que molts estudiants es resisteixen a identificar les bases biològiques del comportament humà perquè assumeixen, equivocadament, que la biologia és immodificable. És un error curiós, perquè si això fóra cert, com podria haver-se produït l’evolució? Que una conducta tinga una base biològica (totes en tenen), o genètica (el mateix comentari s’hi aplica), no significa que siga impossible modificar-la. Per a entendre que totes les nostres conductes estan basades en processos biològics, hi ha un exercici que m’agrada proposar als estudiants, i que propose ara als lectors: penseu en una o dos conductes que, ara com ara, considereu que no tenen cap base biològica.
Ja les teniu? Doncs, ara penseu quantes d’eixes conductes podríen ser dutes a terme per un cadàver. Cap? Llavors, totes són conductes biològiques. Biologia significa l’estudi de la vida. Els humans, fins on jo sé, som éssers vius. I, per tant, totes les nostres conductes depenen de la vida; és a dir: són biològiques.
Si alguna vegada, algú ha estat capaç de modificar un comportament (deixar de fumar, menjar més verdura, començar a fer exercici, estudiar per a un examen…), això vol dir que diversos processos biològics, que estaven a càrrec de la conducta anterior, han experimentat canvis. Neurones que disparaven amb una determinada freqüència han passat a fer-ho amb una altra; hormones que estimulaven uns receptors, potser han deixat de fer-ho; proteïnes que se sintetitzaven en una proporció, ho fan ara en una altra… Tot això són fenòmens biològics, que afecten en diverses mesures la conducta de l’organisme en què es produïxen.
En conjunt, trobe que eixes tres barreres: la perceptivo-cognitiva, la fal·làcia naturalista, i la ideològica són els obstacles principals que dificulten la comprensió dels efectes de l’evolució sobre la conducta humana. No són, he de dir, barreres infranquejables. La meua impressió és que els estudiants més capacitats les superen ràpidament, i que tots ho poden fer, amb informació i formació apropiades.
Si parlem, més genèricament, de dificultats per a entendre el comportament dels humans, n’hi ha una que a mi em sembla crucial: la tendència a exagerar el rol que hi juga la consciència. Això, però, és massa extens com per a dedicar-li un simple paràgraf. Necessitaria, com a mínim, un article sencer, si no un llibre complet.
