Després de les consultes

Els dies següents als 13-D estem veient proliferar grups i plataformes que reivindiquen l’independentisme, alhora que en reclamen la unitat d’acció. El fenomen no és necessàriament nefast -com pretenen alguns- ni debilitador, com agradaria a molts altres. Moltes vegades s’ha escrit -i amb raó- que el fraccionament, el sectarisme i les actituds caïnites són el càncer d’un teixit social, com el nostre, ric en agrupacions, associacions,  casals i penyes, però mancat d’autèntica capacitat de decisió, és a dir, de poder polític.

La desunió i les lluites intestines no són pas una conseqüència estranya, sempre que -en qualsevol grup social, ja siga humà o animal- es produeixen estats de precarització. Si reduïm -per exemple- l’espai en què conviuen més o menys ordenadament un grup de ratolins, observarem com -immediatament- el nivell de conflictivitat interna augmenta de manera substancial. Passarà el mateix si els hi restringim la quantitat d’aliment o d’aigua. Aquesta és una constant al llarg de tota l’escala evolutiva. I els humans, en això, tampoc no som una excepció. Així, les conseqüències de l’estat de dependència a què fa segles que estem sotmesos, actuen com un paradigma experimental de precarització, que -previsiblement- ha atiat les diferències internes, i estimulat la conflictivitat entre nosaltres mateixos. Si a això afegim que els governants de totes les èpoques (si més no, els posteriors a  Juli Cèsar) tenen ben apresa la lliçó, i saben que dividir és vèncer, ja tenim prou elements per a entendre el que ens passa.
És veritat que no n’hi ha prou d’entendre la realitat. Cal -a més a més- actuar, i fer-ho de manera eficaç. És per això que, si les diverses plataformes sobiranistes que s’estan presentant són una mostra de la gran força del moviment independentista, i una manifestació de la seua diversitat, aleshores acabaran convergint en un sol bloc fort, capaç d’escorar el panorama polític cap a posicions més normals, és a dir, més sobiranistes, no sols per part dels partits i plataformes que se’n reconeixen, sinó també de les altres forces polítiques que, en el seu desig de captar més vots, miraran d’ocupar posicions centrals en l’espectre electoral.
Durant molts anys, se’ns ha explicat -per terra mar i aire- que l’independentisme era una posició marginal, utòpica, improbable (quan no obertament impossible) i de caire més aviat sentimental. Ara com ara ja són molts els qui estan capacitats per a veure que no és així. Ans al contrari, que la independència és precisament la normalitat. Que no hi cap país que vulga ser dependent. I que -ben lluny de l’utopisme i el sentimentalisme- hi ha sòlides raons econòmiques que ens aconsellen la independència, per pura necessitat, per simple sentit de la supervivència, i per un comprensible desig de progrés, sense cap necessitat  ni tan sols de sentir-nos identificats amb la cultura, la història o la tradició del nostre poble.

Aquest patrimoni de normalitat, que estem podent visualitzar aquests dies, pot beneficiar-se -també- de la proliferació de plataformes sobiranistes. Això necessitarà, però, un clar esforç de generositat per part de tots aquells que estan constituint-les, i guanyant -amb això- presència pública. L’ambició política és perfectament legítima. I estic convençut que moltes d’aquestes persones actuen mogudes per un interés honest per aportar el seu esforç a la construcció d’un futur més desitjable. Tot i això, caldrà que facen -tots plegats- un ferm propòsit de posar per davant de les seues legítimes ambicions la idea central de tot moviment sobiranista exitós: la unitat d’acció. Abans de les pròximes eleccions catalanes, totes aquestes plataformes han d’estar en condicions de fer visible el fet que -per damunt de qualsevol divergència personal o ideològica- representen un poble que vol ser qui és, sense haver de demanar -mai més- permís a ningú.

Per a assolir aquest objectiu caldrà que algunes persones -o moltes renuncieu generosament al vostre protagonisme individual. És exactament això el que esperem de vosaltres.

Artur Mas i altres oracles

El senyor Artur Mas, número ú de Convergència i Unió, afirma que “seria un error convocar-la [la consulta] per evidenciar davant d’Espanya i del món que Catalunya el que vol és simplement ser espanyola”. No deixa de ser curiós com algú pot desqualificar una consulta, precisament pels resultats que s’hi obtindrien. Així doncs, no cal fer consultes! N’hi ha prou de preguntar-li al senyor Mas (o a algun altre oracle clarivident, que n’hi ha uns quants) quin serà el resultat. D’això, que en anglès s’anomena ‘wishful thinking‘, a casa meua en diem “qui té fam somnia rotllos”.

Cal dir que no és gens estrany que el senyor Mas s’expresse així. D’acord amb alguns dels més prestigiosos neurocientífics actuals, el cervell humà és una màquina altament eficaç a l’hora de confirmar les seues pròpies hipòtesis. Dit d’una altra manera: el nostre cervell està organitzat de tal manera que tendeix inexorablement a donar-nos la raó, en tot moment i circumstància. Tot considerant això, potser  caldrà que ens preguntem per què el senyor Mas desitja tan ferventment formar part d’una Espanya de què ell mateix es queixa amargament i amb freqüència. La resposta més probable evoca, de nou, una altra característica específica de la condició humana, la que fa referència a l’extraordinari pes específic que té l’experiència pròpia,  per minsa i particular que puga ser. És el que, en termes en planers, podem expressar amb allò tan sabut que “cadascú conta la fira segons li va”. I en la fira de les autonomies, la paradeta del peix al cove que ara regenta el senyor Mas, ha fet uns bons resultats. Vint-i-tres anys de govern no són -des de cap perspectiva raonable– un balanç migrat. Qualsevol botiguer signaria de bon grat un compte de resultats com aquest.

Crec que les afirmacions d’aquest polític, com les de molts altres, no reflecteixen -com seria desitjable– una visió de la realitat, particularment acurada i fiable, d’acord amb la posició privilegiada de qui les formula. Més aïna són deutores de les seues pors i inseguretats. Sorgeixen del temor -plenament humà, això sí– d’haver de jugar en escenaris desconeguts, i amb regles noves. I tanmateix, això que el senyor Mas tem, això que fa que ell i uns altres professionals de la política estiguen esforçant-se tant per tirar aigua tèrbola al vi fort de les aspiracions populars, és precisament el que ens escalfa la moral a uns altres i ens dóna ales per a sobrevolar tanta mesquinesa política, tanta mentida i tanta covardia com hem hagut d’aguantar des que la mal anomenada Transició ens va portar aquest subterfugi que alguns s’entesten a anomenar  -contra tota evidència empírica–democràcia. Els nous escenaris i les regles noves, potser fan por, però també són -ara com ara– l’única esperança real de canvi; d’un canvi que necessitem com l’aire que respirem.