Categoria: Evo

Arriben les notes de la segona avaluació del 4rt curs de secundària, que fa una filla meua. Al costat de coses que entenc perfectament, com ara les assignatures, trobe conceptes que em generen dubtes.

El primer és “Consciència i expressions culturals”. Un dels sentits de “consciència” és “Coneixement que una persona té de si mateixa i del món que l’envolta”. L’altre, que estableix el diccionari és “Coneixement intern i responsable que cadascú té de la bondat o de la maldat de la seua conducta, de les seues intencions, del seu caràcter, que comporta el sentiment d’obligació moral de fer allò que considera que està bé”.

Quin dels dos s’està avaluant? El primer és consubstancial als humans, tal com ho és un altre dels apartats que m’han cridat l’atenció: “Competència per a aprendre a aprendre”; una capacitat també inherent a la nostra espècie (se’n diu ‘plasticitat neuronal’) que no està absent en cap individu amb un sistema nerviós funcional. Com l’avaluen? Hi ha alguna mesura de la neuroplasticitat que escapa als meus coneixements?

I si l’accepció de consciència que avaluen és la segona que cita el diccionari, quin concepte de bondat o maldat fa servir l’escola? El dels mestres? A mi no m’han demanat mai què considerem en la nostra família que està bé o malament, i fins on jo sé, ara mateix no hi ha un consens social al respecte. Està bé o malament que els banys siguen comuns per a xics i xiques? Està bé o no que un mestre puga impartir uns continguts sobre els quals no ha rebut formació acadèmica? Està bé que en classe d’Educació plàstica, visual i audiovisual es demane als alumnes que facen una llista de “micromasclismes”? Si una criatura té creences religioses, això serà ben avaluat o no? Dependrà de si els mestres les comparteixen o no?

En definitiva, la meua posició és que tots eixos conceptes no són susceptibles més que d’avaluacions completament subjectives i dependents de la ideologia dels mestres. I això no és ni mínimament acceptable. Ens queixàvem que les escoles religioses adoctrinaven. I devia ser així, perquè les religions tenen doctrina, i la imparteixen, convençuts com estan els creients que és això el que convé als humans.

Jo mateix vaig anar a una escola religiosa, i he de dir -en el seu favor- que només m’adoctrinaven en la classe de religió. L’adoctrinament no era transversal; no hi havia res semblant a “la perspectiva de religiositat”. En classe de ciències naturals no ens explicaven que les cèl·lules tenen citoplasma i nucli per la gràcia de Déu. Podem dir el mateix de les escoles actuals amb les seues perspectives de gènere i les seues croades contra els múltiples tipus d’opressions diverses?

Una filla meua em digué un dia que el mestre havia explicat que tot i que el llibre de text parla de fisiologia reproductora masculina i femenina, això no era correcte perquè hi ha hòmens que se senten dona, i viceversa. Els sentiments d’algú anul·len l’existència d’un sistema reproductor masculí i un de femení? Desapareixen les cèl·lules de Leydig, les de Sertoli, els ovaris i els òvuls perquè hi ha gent que no se sent conforme amb el seu sexe? No és això enormement més adoctrinador que una simple classe de religió, circumscrita a l’assignatura, i no extrapolada a una disciplina com la fisiologia?

Com és possible que l’historial acadèmic d’una persona depenga en part de conceptes tan escassament operacionalitzats? En tant que pare, no estic interessat en quina és l’opinió dels mestres (tot i que la respecte escrupolosament) sobre què és la consciència, o quines són les expressions culturals més acceptables. I, francament, la seua valoració sobre la capacitat d’”aprendre a aprendre” és completament irrellevant, si no és que em demostren que l’escola està en possessió de sofisticats instruments capaços de mesurar les potencialitats diferencials de les neurones dels alumnes, per a generar noves connexions (neuroplasticitat) i regenerar-se (neurogènesi), que serien les úniques valoracions acceptables de la capacitat d’ “aprendre a aprendre”.

El popular i ben valorat concepte de transparència també s’ha d’aplicar a l’avaluació. Hem de saber què s’està avaluant i com s’està fent. Si les famílies hem de formar part del procés d’aprenentatge i educació dels fills, és imprescindible que tothom entenga de què estem parlant i què s’està avaluant. D’una altra manera estaríem fent bona l’acusació d’adoctrinament que sovint es llança sobre l’escola des de posicions reaccionàries. En la meua opinió, no hi ha res més reaccionari que imposar les teues creences subjectives, fent-les passar per criteris sòlids d’avaluació.

Les emocions han estat objecte d’estudi de moltes disciplines al larg de la història. En les últimes dècades, la neurociència ha estat en condicions d’aportar importants clarificacions al respecte, que cal prendre en consideració, abans d’aplicar el qualificatiu “emocional” a qualsevol cosa, com si això li conferira un valor afegit.

El psicòleg americà Paul Ekman, famós per haver demostrat que l’expressió facial de les emocions bàsiques és universal  (totes les cultures les expressen de la mateixa manera), les defineix així: “Les emocions són un procés, un tipus particular de valoració automàtica influenciada pel nostre passat evolutiu i personal, en què sentim que alguna cosa important per al nostre benestar s’està produint, i un conjunt de canvis psicològics i comportaments emocionals comença a fer front a la situació.”

Compartim els circuits cerebrals responsables de les emocions, no sols amb els altres primats, sinó amb els mamífers en general. Els centres cerebrals que les regulen solen considerar-se inclosos en el terme funcional “sistema límbic”,  que  inclou estructures com l’hipocamp o l’amígdala, estretament implicades en la memòria i l’expressió emocional, respectivament.

La funció fonamental del sistema  emocional és proporcionar una resposta immediata als distints tipus de situacions en què la rapidesa pot aportar avantatges importants (o la lentitud pot provocar pèrdues significatives). Per exemple, experimentar por, sense necessitat de completar tot el procés que requeriria fer una avaluació cognitiva -més lenta- de la situació, ens pot salvar la vida.

Les emocions no són detectors infalibles (després d’haver-nos apartat d’allò que havíem pres per una serp verinosa, podem comprovar que no era mes que un tros de tub de plàstic), però -com en molts altres àmbits-  els errors per excés (falsos positius) són més convenients que els contraris. Si no era una serp i n’hem fugit, només hem consumit unes poques calories extra. Si -per contra-  era una serp letal, i no ens n’hem apartat, hauríem perdut la vida.

Convé destacar que es tracta d’un sistema, i d’unes estructures cerebrals, que -lluny de ser exclusivament humanes- compartim amb la resta dels mamífers, què -lògicament- es beneficien igualment de posseir un sistema de resposta ràpida.

Com s’eduquen les emocions? La resposta simple és que no s’eduquen. O fins i tot, que no convé “educar-les”. En tant que sistemes automàtics de resposta, no necessiten entrenament, i els principals beneficis que ens aporten deriven -precisament- del seu caràcter automàtic, que és el que els proporciona la capacitat de respondre ràpidament.

Vol dir això que no aprenem a controlar les emocions? En contra del que es pensava antigament, les emocions i la raó no són activitats separades. Ni tan sols no són separables, com explica magistralment Antonio Damasio en “L’error de Descartes”. Una de es estructures més emocionals del cervell és el córtex orbitofrontal; la porció de l’escorça prefrontal que se situa immediatament darrere de les órbites dels ulls. Les seues connexions  dirigides a l’amígdala són de caràcter inhibitori. És gràcies a això que, quotidianament, som capaços de reprimir l’expressió d’impulsos que sí que experimentem, i no arribem a expressar, com ara dir al nostre interlocutor que la broma que ha fet no ens fa cap gràcia, o que no ens interessa gens la historieta que està explicant .

Aprenem a controlar les emocions mentre estem fent altres coses, com ara atendre a un professor, discutir amb un amic o jugar amb un grup de persones. Les regles socials, i diria que especialment allò tan descuidat actualment com les bones maneres (saludar quan arribem aun lloc, callar mentre un altre parla, donar les gràcies i dir ‘per favor’, …) són excel·lents maneres de potenciar la influència del córtex prefrontal (cognició, racionalitat, planificació…) sobre l’amígdala (impulsos ràpids, expressió conductual de l’emoció).

Quan ens enfrontem a una tasca difícil o costosa Per exemple, un problema de matemàtiques amb una solució que no és gens intuïtiva), podem aprendre a superar la frustració amb persistència, en lloc de fer-ho amb ira o amb tristesa. Això és educació emocional, i no requereix cap mena de focalització en la part més emocional del procés. Ans al contrari, la funció del mestre seria centrar l’atenció sobre els aspectes més estrictament racionals i procedimentals de la manera de resoldre el problema. Això demanda, per part del mestre, un coneixement profund de la matèria, i una maduresa suficient com per a servir de model.

No cal, en canvi, cap especialització en el funcionament del sistema emocional,  ni cap focalització en què ha de sentir o com s’hauria de sentir l’alumne. D’això ja s’ha encarregat la història, tant l’evolutiva com la individual. Els mestres només han de conéixer bé la seua matèria i sber com impartir-la. En el transcurs de l’evolució, el sistema de resposta emocional dels humans s’ha desenvolupat per a ser moderadament controlable per part de l’escorça prefrontal, que és -precisament- la via que cal utilitzar per a incrementar el control emocional; una de les característiques d’allò que tradicionalment s’ha conegut com a maduració.

 

 

 

 

“You gotta know when to hold ‘em / Know when to fold ‘em / Know when to walk away / Know when to run” (Kenny Rogers)

 

La tradició acadèmica de separar ciències i humanitats, primer, i també ciències i ciències socials, més tard pot haver contribuït a consolidar la idea que les lleis que regeixen la naturalesa no són les mateixes que governen la conducta humana, tant col·lectiva com individual.

Quan la Física explica com es comporten els objectes inanimats (recordem que ‘inanimat’ significa que no té ànima), poca gent té dificultats per a entendre que tot això està regit per uns principis que s’apliquen inexorablement a tot: des de les partícules de grandària inimaginablement infinitesimal fins als planetes, les estreles o els sistemes solars.

És fàcil que la complexitat dels conceptes, i la necessitat del pensament matemàtic per a entendre’ls de debò, hagen propiciat una acceptació sensiblement acrítica del tema: ningú no vol semblar massa poc intel·ligent per a entendre-ho, i la manera més fàcil de dissimular és mostrar-se d’acord amb els especialistes.

Tampoc no és costós d’admetre que la Química, tot i que tracta amb un altre tipus de relacions entre els elements, i que genera lleis i principis propis, no pot —de cap manera— violar les lleis de la Física. Les diverses reaccions i combinacions entre els elements químics no poden formular-se de manera que contravinguen les lleis que governen el moviment de les partícules.

Fins i tot amb la Biologia, diria que no n’hi ha, de controvèrsia, a l’hora d’admetre que, per bé que s’ocupa de sistemes de gran complexitat —els éssers vius— tampoc no pot formular cap llei que contravinga els principis de la Química. Els organismes són sistemes formats per elements químics, i —per tant— les regles que en governen el comportament poden ser més complexes, però mai no poden ser antagòniques a les formulades per la Química.

El comportament dels animals, estudiat per diverses disciplines, tampoc no presenta grans dificultats per a l’acceptació que els principis de la ciència s’hi apliquen perfectament. Que les aus migren seguint uns determinats camins propis de la seua espècie, que alguns peixos mostren patrons d’emparellament extraordinàriament sofisticats, o fins i tot que els ximpanzés presenten estils de conducta clarament sexodimòrfics des del naixement, no són motius de polèmica.

El següent graó és òbviament l’estudi de la conducta humana, del qual s’ocupen disciplines com la Psicologia i la Sociologia, sense oblidar que la Història tracta precisament amb els fets produïts majoritàriament per membres de l’espècie humana, i que hi ha disciplines com la Geografia Humana, que ja en el nom, revelen la vocació i el focus.

Seguint la mateixa lògica, caldria dir sense embuts que la Psicologia no pot violar les lleis de la Biologia; que la conducta dels humans no pot regir-se per lleis antagòniques —o independents— de les que governen el comportament dels altres animals, i que la mateixa continuïtat que es dóna entre les altres ciències, s’ha de mantenir quan —senzillament— saltem d’unes espècies a altres, sense abandonar mai l’àmbit dels éssers vius (el dels animals, concretament, quan ens referim als humans).

La pregunta és: és així com ho fem? Assumim que el nostre comportament —individual i col·lectiu— ha de ser analitzat d’acord amb principis consistents amb els que usem per a estudiar tots els altres fenòmens? O, al contrari, ens resistim a acceptar humilment que no som tan especials com perquè les lleis de l’univers facen una excepció amb nosaltres?

Com és que conductes tan similars a les que observem en altres animals s’han d’analitzar, en el cas dels humans, a partir de principis completament diferents? Com pot ser que la conducta agressiva que analitzem en les altres espècies de primats tinga unes explicacions perfectament coherents amb les lleis de la Biologia, mentre que la causa de l’agressivitat humana s’ha de trobar en les influències culturals? Per què assumim que els comportaments clarament diferenciats dels mascles i les femelles de ximpanzé tenen una sòlida base biològica, i quan observem això mateix en criatures humanes, ho hem d’atribuir al pervers efecte dels estereotips patriarcals?

Que el cervell humà siga més gran i complex que el de qualsevol altra espècie animal justifica que es prenguen en consideració múltiples variables (entre les quals, sense cap dubte, hi ha les de caire cultural, incloent-hi l’educació). No pot pemtre, però, que s’invoquen conjunts d’explicacions completament distintes, per a fenòmens que són essencialment equivalents. La conducta dels primats també és sensiblement més complexa que la d’uns altres mamífers, i —en canvi— no apliquem lògiques diferents per a estudiar-la. I, sobretot, no justifica que s’ignoren palmàriament les lleis de la biologia, quan es tracta d’explicar un fenomen —el comportament— que és clarament producte d’un sistema nerviós, que ha evolucionat, exactament igual com ho han fet els altres sistemes. Si per a expicar la digestió humana no recorrem a principis específics, separats dels que usem per a estudiar la d’uns altres animals, per què hauríem de fer això mateix quan volem analitzar la conducta?

Curiosament, l’anomenada saviesa popular sí que accepta implícitament l’existència de regles. És per això que les metàfores de molts àmbits distints són perfectament vàlides per a entendre altres esferes de la vida humana. Les metàfores marineres, les que provenen dels distints oficis, o les militars són intercanviables i adaptables amb un mínim esforç a qualsevol altra esfera de la vida social dels humans.

Com a exemple, els versos de Kenny Rogers que encapçalen l’escrit, que provenen del coneixement adquirit per un tafur, i referit a les cartes de la baralla: cal saber quan has de resistir, quan has de plegar, quan cal que te’n vages i quan has d’escapar a córrer. Algun dubte que això és aplicable a pràcticament qualsevol àmbit de la nostra vida?

Explicar cada any com  els mecanismes de l’evolució ens ajuden a entendre la conducta humana m’ha proporcionat una excel·lent oportunitat per a observar les dificultats que els humans experimentem a l’hora de copsar plenament l’abast de les hipòtesis evolucionistes. Generalment, faig classes amb grups de bons estudiants; persones joves, intel·lectualment ben capacitades i inquietes, amb ganes de saber. Les preguntes i els arguments solen repetir-se en cada curs, i tinc la impressió les discussions que se’n deriven -com sempre que hi ha un debat honest- m’han resultat tan profitoses a mi com a ells. Efectivament, l’ensenyament és un procés de caràcter bidireccional, en què el benefici no es limita al fet que els estudiants aprenen del professor.

La primera dificultat que podem identificar deriva precisament de la naturalesa del nostre cervell, que ha evolucionat per a resoldre eficaçment problemes que tenen lloc en seqüències temporals relativament curtes. Som molt hàbils per a trobar solucions a fenòmens que ocorren en segons, minuts, hores, dies… i fins i tot al llarg d’uns quants anys. Des de predir la reacció immediata d’un animal o persona a un estímul concret fins a entendre com progressa una plantació fins al moment de la collita, mesos després, els cervells humans han evolucionat per a comprendre i ser capaços d’actuar sobre situacions temporalment limitades a períodes relativament curts. Les coses que s’esdevenen en períodes molt més llargs, en canvi,  ja no ens resulten tan intuïtivament senzilles, i l’evolució ocorre gradualment, al llarg de milers de generacions, i ho fa mitjançant la producció de canvis pràcticament imperceptibles. Els mecanismes perceptius i cognitius que hem desenvolupat al llarg de milions d’anys d’evolució estan perfectament adaptats a terminis temporals relativament curts i, en canvi, no ens ajuden precisament a entendre allò que s’esdevé en períodes llarguíssims.  Dit d’una altra manera, la immensa major part dels humans que han viscut, des de l’inici dels temps fins ara, no han necessitat entendre un procés tan complex com l’evolució. Ans al contrari, han pogut sobreviure i reproduir-se sense que la capacitat de manejar-se amb la complexitat suposara cap inconvenient, o els perjudicara l’èxit reproductiu. Així, podem dir que la primera barrera per a entendre l’impacte de l’evolució sobre el cervell humà és, precisament, el tipus de problemes que el nostre cervell ha evolucionat per a resoldre.

La segona barrera és, en la meua experiència, la gran prevalència d’una fal·làcia lògica, ja esmentada pel filòsof E.G. Moore en 1903. La fal·làcia naturalista es pot descriure com una confusió entre ‘deure’ i ‘ser’, i sol resumir-se en la frase: “allò que és natural, és bo”. És a dir, confon la descripció científica d’una conducta humana, amb la prescripció de la mateixa conducta. La fal·làcia és fàcil d’entendre i de rebutjar teòricament, i tanmateix, un curs darrere d’un altre, veig estudiants que, després de conéixer-la i ser capaços d’identificar-la , l’apliquen inadvertidament en els raonaments que fan mentre discutim d’evolució. Si tot allò que és natural fóra bo, hauríem de deixar immediatament d’investigar la curació de malalties (són perfectament naturals), i hauríem d’assumir que és correcte que els forts abusen dels dèbils (passa constantment, en la naturalesa), entre moltes altres coses. És obvi, i fàcil d’entendre, que descriure un fenomen no implica afirmar que hem de renunciar a qualsevol possibilitat de modificar-lo, veritat? Així, per exemple, identificar l’impuls agressiu que els humans experimentem, no equival a proposar que la violència ha de ser legalment acceptada. Observar com, sistemàticament, les xiquetes obtenen millors resultats en habilitats relacionades amb la lecto-escriptura que els xiquets, no implica assumir que no hem de millorar les capacitats masculines en eixa àrea… i així successivament.

També hi sol aparéixer una barrera de caràcter ideològic. És cert que els postulats evolucionistes han estat històricament tergiversats per tal de sustentar suposades superioritats racials o de sexe. L’anomenat Darwinisme social tenia com a objectiu la justificació pseudocientífica d’unes certes desigualtats. Això no justifica, però, que confonguem la descripció científica d’un fernomen amb l’inent il·legítim d’usar la ciència per a propòsits polítics concrets. Menys encara, pot justificar la resistència a usar les hipòtesis que deriven de la teoria de l’evolució per a mirar d’entendre la conducta humana. Només una comprensió profunda del funcionament del cervell humà ens pot permetre d’arbitrar les mesures necessàries per a modificar efectivament aquells comportaments que considerem que cal canviar.

En la mateixa línia, he observat que molts estudiants es resisteixen a identificar les bases biològiques del comportament humà perquè assumeixen, equivocadament, que la biologia és immodificable. És un error curiós, perquè si això fóra cert, com podria haver-se produït l’evolució? Que una conducta tinga una base biològica (totes en tenen), o genètica (el mateix comentari s’hi aplica), no significa que siga impossible modificar-la. Per a entendre que totes les nostres conductes estan basades en processos biològics, hi ha un exercici que m’agrada proposar als estudiants, i que propose ara als lectors: penseu en una o dos conductes que, ara com ara, considereu que no tenen cap base biològica.

Ja les teniu? Doncs, ara penseu quantes d’eixes conductes podríen ser dutes a terme per un cadàver. Cap? Llavors, totes són conductes biològiques. Biologia significa l’estudi de la vida. Els humans, fins on jo sé, som éssers vius. I, per tant, totes les nostres conductes depenen de la vida; és a dir: són biològiques.

Si alguna vegada, algú ha estat capaç de modificar un comportament (deixar de fumar, menjar més verdura, començar a fer exercici, estudiar per a un examen…), això vol dir que diversos processos biològics, que estaven a càrrec de la conducta anterior, han experimentat canvis. Neurones que disparaven amb una determinada freqüència han passat a fer-ho amb una altra; hormones que estimulaven uns receptors, potser han deixat de fer-ho; proteïnes que se sintetitzaven en una proporció, ho fan ara en una altra… Tot això són fenòmens biològics, que afecten en diverses mesures la conducta de l’organisme en què es produïxen.

En conjunt, trobe que eixes tres barreres: la perceptivo-cognitiva, la fal·làcia naturalista, i la ideològica són els obstacles principals que dificulten la comprensió dels efectes de l’evolució sobre la conducta humana. No són, he de dir, barreres infranquejables. La meua impressió és que els estudiants més capacitats les superen ràpidament, i que tots ho poden fer, amb informació i formació apropiades.

Si parlem, més genèricament, de dificultats per a entendre el comportament dels humans, n’hi ha una que a mi em sembla crucial: la tendència a exagerar el rol que hi juga la consciència. Això, però, és massa extens com per a dedicar-li un simple paràgraf. Necessitaria, com a mínim, un article sencer, si no un llibre complet.

Al llarg de les últimes tres o quatre dècades, la consideració del bilingüisme ha variat sensiblement. De qualificar-lo com una tara comparable al retard mental (1), s’ha passat a identificar un ampli conjunt de beneficis tant funcionals (facilitar l’aprenentatge de nous idiomes, millorar el control inhibitori i la funció executiva…) (2), com estructurals (més densitat de matèria grisa i millor connectivitat) (3), que podrien derivar de la condició de parlar més d’un idioma, especialment si això s’ha produït des dels primers anys de vida.

Com sol passar en qualsevol àmbit científic (i no en canvi en les disciplines que es regeixen per dogmes), els resultats dels múltiples estudis són inconsistents (4). Si ens concentrem en la funció executiva (podem definir-la com la capacitat de controlar la conducta per mitjà de l’activitat cognitiva), les contradiccions es fan evidents.

Alguns estudis han trobat clars avantatge dels bilingües, tant en l’execució de tasques lingüístiques com no-lingüístiques, mentre que uns altres no han pogut replicar els resultats. Més encara, sembla que els avantatges tendeixen a aparéixer quan els estudis s’han fet amb mostres reduïdes, i a esvair-se quan s’amplia el nombre de subjectes que participen en l’estudi (4).

D’entrada, resulta estrany pensar que l‘ús del llenguatge, que provoca un grau elevat d’activitat cerebral, no siga sensible al fet de manejar-se només en un o en uns quants idiomes distints. Ara bé, parlar idiomes és un concepte molt ampli, que inclou molt diverses capacitats i funcions. Conéixer paraules (lèxic), per exemple, és distint de saber combinar-les, de formar frases coherents o d’adaptar-se correctament a les distintes normes i habilitats fonètiques que demanda cada llengua.

Quin dels aspectes de l’ùs dels idiomes pot ser responsable dels efectes cerebrals?

Probablement més d’un, però si hem de fer una predicció, jo diria que allò que tinga relació directa amb l’ús efectiu i freqüent de diversos idiomes, té moltes opcions de ser un factor rellevant. És això, precisament, el que mostra un estudi recent (4), que conclou que la diferència més significativa entre bilingües català/espanyol i bilingües italià/dialecte* és que els primers tenen moltes més opcions d’usar els dos idiomes en tots els àmbits de la vida social. Per contra, en l‘altre cas, l’ús de les llengües distintes de l’italià oficial se circumscriu a l’entorn familiar i informal. Així, els dos grups estan compostos per persones bilingües, però unes tenen moltes més ocasions que no les altres, d’usar efectivament els dos idiomes, i de fer-ho en múltiples situacions i, probablement, amb diversitat de registres (col·loquial, formal, culte…).

La hipòtesi sembla sòlida, i coherent amb el fet conegut que, en termes d’activitat cerebral, allò que provoca més consum d’energia (més activitat neuronal) és també la condició que facilita adaptacions més beneficioses. Una de les principals conseqüències que se’n poden derivar és la conveniència de propiciar sistemes educatius d’immersió en les llengües minorades que, en incrementar la intercomprensibilitat (tots els escolars estudien i coneixen un mínim de dos idiomes), també multiplica les opcions de canviar d’una llengua a l’altra en contextos diferents. D’acord amb els autors de l’estudi, seria això, l’ús freqüent, el principal factor capaç de produir els efectes beneficiosos que justifiquen els avantatges bilingües que reporta bona part de la literatura científica disponible.

* El terme “dialecte” fa referència a aqualsevol de les llengües no oficials parlades a Itàlia. Estrictament, seria incorrecte (dialectes són les diverses formes de parlar una mateixa llengua), però és la denominació que usen els autors de l’estudi.

 

(1) Arsenian, S. (1945). Bilingualism in the post-war world. Psychological Bulletin, 42(2), 65-86.
http://dx.doi.org/10.1037/h0061716

(2) Bialystok, E., Craik, F. I., & Luk, G. (2012). Bilingualism: consequences for mind and brain. Trends in Cognitive
Sciences, 16, 240–250.

(3) Suay, F, Franco-Soler (2015). Impacte del bilingüisme sobre l’estructura cerebral.” LSC– Llengua, societat i comunicació, Núm. 13 , p. 58-67. http://www.raco.cat/index.php/LSC/article/view/299816 

(4) Scaltritti, M., Peressotti, F., & Miozzo, M. (2017). Bilingual advantage and language switch: What’s the linkage? Bilingualism, 20(1), 80-97. http://dx.doi.org/10.1017/S1366728915000565 

Article publicat a la Revista Mètode:

Darwin puja al terrat

 

“Tenim amb nosaltres els representants de Darwin a la terra”. Així va introduir, la periodista Reis Juan, els professors Xavier Bellés, Martí Domínguez i Juli Peretó; tres autoritats en evolucionisme, convocats amb l’excusa de presentar dos llibres, i l’objectiu de compartir una petita part de la seua erudició, i una generosa porció de la seua passió per la ciència.

Els dos llibres, en opinió del professor Martí Domínguez, representen dos maneres ben diferents, i complementàries, d’abordar la divulgació de l’obra de Charles Darwin. Una obra que, d’acord amb les seues dades, no és llegida ni tan sols per un 10% dels estudiants de Biologia. Un aspecte a corregir, si tenim en compte que una de les conclusions més clares de l’acte seria que les aportacions intel·lectuals, i fins i tot algunes de les metodològiques deDarwin, són plenament vigents a hores d’ara.

Amb ‘L’expressió de les emocions en l’home i en els animals’ (IEC), el Dr. Bellés ha procurat fer una traducció que es desvie el mínim possible de l’original. La fidelitat al text, i la confiança que l’interés del tema, i la proverbial minuciositat de l’autor seran suficients per a mantindré viu l’interés del lector. Apassionat de Darwin com es va confessar, el Dr Bellés valorà, en primer lloc, la necessitat d’ acostar el missatge inalterat de l’autor, als lectors en llengua catalana.

De l’altra banda, El Dr Peretó, amb la seua adaptació de ‘L’origen de les espècies’ (Bromera/PUV), ha fet una selecció valenta, que inclou l’eliminació de tot un capítol, el dedicat a l’herència (per raons fàcilment comprensibles, atés que Darwin no arribà a conéixer ni les aportacions de Mendel, ni molt menys, el concepte de gen), i tota una tasca d’ esporgar la frondositat de la prossa darwiniana. Només qui coneix molt en profunditat un tema pot abordar el repte imprescindible de deixar fora tot allò que és pòssible apartar, sense que s’afecte la correcta comprensió de l’essència del missatge. Quan això es fa bé, el resultat és que molta gent més pot accedir a continguts que, en un altre format, els estarien vedats.

Els dos llibres van proporcionar context i introducció a un interessant diàleg, hàbilment conduït, entre els tres experts. La presentadora aprofità les ressonàncies religioses de la frase inicial per a llançar una pregunta sobre la clàssica oposició entre religió i teoria evolucionista, amb una referència especial a les posicions creacionistes en l’actualitat. En alguns casos, com apuntà Xavier Bellés, el creacionisme s’està dotant d’una certa apariència científica que podria confondre alguns lectors. Usen tècniques i raonaments propis de la biologia evolucionista, per a explicar que, en la base de tota la varietat de les espècies, hi ha unes poques espècies que són creades per Déu.

Es constatà que hi ha moltes diferències segons de quines esglésies es tracte, i també que la bel·ligerància de les més poderoses ha disminuït considerablement, en favor de posicions més concil·liadores que, tot salvaguardant la creença en un ésser totpoderós capaç de crear, procuren no entrar en debat obert amb els postulats científics.

Des del públic es va apuntar també que el negacionisme de l’evolució no ve, ara mateix, majoritàriament del fonamentalisme religiós, sinó d’un altre tipus de fonamentalisme, atrinxerat en l’anomenat ‘construccionisme social’, que s’obstina en negar, entre altres evidències, l’existència de diferències sexuals que afecten la conducta humana. Una posició que només es pot sustentar en la negació implícita de la teoria de l’evolució.

Sense arribar a formular quina seria la recepta per a combatre aquest nou front d’atac al paradigma evolucionista, la validesa del qual, així com la de les idees fonamentals expressades pel mateix Darwin, es constatà de nou al llarg del diàleg, no hi ha dubte que la bona divulgació del coneixement és una eina carregada de futur. Només els grans coneixedors d’una disciplina científica estan en posició de divulgar amb èxit i amb eficàcia. I no hi ha dubte que és imprescindible que els joves estudiants, de totes les especialitats, puguen optar a un coneixement rigorós i alhora accessible, de clàssics com els que es van presentar dimarts 19 de setembre, al terrat de l’edifici Octubre.

Al llarg dels darrers anys, he sentit aquest terme, testosterònic, usat pejorativament, en el sentit de descriure algú o alguna cosa (conducta, acció, actitud…) com a excessiva, agressiva o inapropiada; particularment en el sentit de ser masclista, com ara alardejar o actuar ofensivament amb prepotència.

Com tothom sap, la testosterona és la principal hormona masculina (andrògen), produïda per les gònades. Potser no és tan conegut el fet que les femelles també en produeixen; no a les gònades, sinó a l’escorça de les glàndules adrenals, i, això sí, en quantitat molt més baixes.

A banda de fer que em pregunte què passaria si algú utilitzara el terme ‘estrogènic’ (principal hormona femenina) en qualsevol sentit despectiu, com ara indicant feblesa, manca d’ assertivitat o afectació excessiva, l’ús inapropiat del terme m’ha estimulat a aclarir un parell de coses sobre l’hormona en qüestió.

Produïda per les cèl·lules testiculars de Leydig, la testosterona (T) és una hormona esteroide, que generalment associem amb la conducta sexual i amb l’agressió. També exerceix, però, uns altres efectes de gran rellevància, durant la gestació, quan els notables increments que es produeixen en el fetus mascle, actuen sobre el teixit cerebral i el masculinitzen. Un fenomen que és la base principal de les diferències conductuals que podem observar, entre hòmens i dones, al llarg de tot el cicle vital, i que són especialment notables durant el període reproductiu.

Ens fa agressius la T?

Aquesta seria, possiblement, la pregunta rellevant per a justificar l’ús despectiu de l’adjectiu ‘testosterònic’ a què m’he referit. En la humana, com en la immensa majoria de les espècies, els mascles són més agressius que les femelles. També tenen nivells circulants de T molt més elevats. Això fa pensar que, efectivament, la T juga un rol important en la conducta agressiva. Una cosa ben diferent, però, és que ens faça agressius. En dosis fisiològiques (similars a les que el cos humà ‘fabrica’), la T no augmenta particularment l’agressivitat. Una cosa ben distinta són les dosis altíssimes que es poden trobar entre els usuaris habituals d’esteroides androgènics-anabolitzants, les drogues d’abús preferides per alguns culturistes, que sí que han mostrat efectes agressius.

La T està, en realitat, molt més involucrada en un aspecte particular de la conducta social humana, que manté una relació més indirecta amb l’agressió: la dominància. L’interés per escalar graons dins de la jerarquia social, que és típicament més intens entre els mascles de l’espècie (sense ser-ne, però, exclusiu) està molt relacionat amb l’hormona masculina.

I no sols en humans. Els primats que, després que un grup nou s’ha constituït arbitràriament (els etòlegs poden fer coses així amb objectius experimentals), acaben ocupant els llocs més alts de la piràmide social, experimenten augments espectaculars de la seua testosteronèmia (concentracions de T en sang). També en mascles humans s’ha pogut comprovar això en situacions competitives, com ara partides d’escacs, combats de judo o partits de tenis, sempre que el resultat afecta l’estatus de qui guanya o perd. Curiosament, quan guanyar depén de la sort i no d’un mèrit personal, la T no reacciona a l’alça. Sembla, doncs, que la manera com T i conducta agressiva es relacionen, és bastant sofisticada, i no es presta a simplificacions fàcils.

Més encara, què passa quan ascendir en la jerarquia depén d’accions que podem considerar clarament prosocials o altruistes?

En una versió del joc de l’ultimàtum (https://en.m.wikipedia.org/wiki/Ultimatum_game) en què el jugador pren una decisió sobre com repartir una quantitat de diners amb un altre, que pot acceptar o rebutjar l’oferiment (si el rebutja, cap dels dos no rebrà ni un euro), s’ha vist que els participants que rebien T abans del joc, feien ofertes més generoses. Així doncs, l'”hormona de l’agressió” també ens pot fer més prosocials i generosos? Sí, si això és la manera de guanyar una reputació millor, i per tant, més estatus.

Una curiositat interessant sobre l’esmentat estudi (*) és que els participants que creien que havien rebut T, fins i tot si realment havien rebut només placebo, feien ofertes menys generoses. Sembla, doncs, que la fama de la T pot influir sobre els efectes que provoca, i creure que te n’han injectat, sí que et pot fer comportar-te d’una manera més agressiva. En canvi, si el context està organitzat de tal manera que per a incrementar la dominància cal comportar-se de manera prosocial, la T també ajuda a fer això.

Així, la conclusió és que la T ens empeny a fer allò tot que cal per a millorar i/o mantenir l’estatus social. Així, el problema no és tant que la T ens fa ser més agressius, sinó que molt sovint, la conducta agressiva obté un gran nivell de recompensa social, i permet pujar graons en la jerarquia. No seria, per tant, correcte usar el terme ‘testosterònic’ com a sinònim d’inapropiadament agressiu.

Mascles i femelles de qualsevol espècie, es comporten d’acord amb els dictats de la seua biologia, que sempre es manifiesten en un context o en un altre. En les espècies socials, i la humana ho és en grau superlatiu, aquest ‘context’ depén molt d’aspectes socials; de la relació amb els altres, i de les regles explícites i implícites que les governen, de manera molt especial. Usar ‘testosterònic’ com a terme descriptiu de les conductes típicament masculines seria, com hem vist, una reducció excessivament simplificadora i estrictament incorrecta. D’altra banda, qualificar les conductes típicament masculines com a inapropiades o menys acceptables, és absolutament arbitrari, i no té cap justificació, ni científica ni ètica.

L’espècie sobreviu i perdura perquè uns i altres, mascles i femelles, expressen les seues tendències naturals a fer unes o altres coses (i d’una o altres maneres), d’acord amb l’ambient i el context social en què viuen i es comporten. Les tendències d’uns, per tant, no són ni intrínsecament superiors ni inherentment inferiors a les dels altres.

(*) Eiseneger, C. et al. (2010). Prejudice and truth about the effects of testosterone on human bargaining behaviour. Nature 463:356

El creacionisme és la creença que l’univers ha estat creat per algun ésser superior, un déu, que està per damunt de les lleis naturals. Com a tal, la creença és assumida formalment per tota mena cultes religiosos, cosa què té tot el trellat del món: si creus en l’existència d’un o més déus, la manera més parsimoniosa d’afrontar el misteri de l’origen de l’univers, és atribuir-lo a aquest ésser extraordinari.

Òbviament, el creacionisme s’oposa a la teoria de l’evolució, per bé que, en virtut del prestigi indubtable del paradigma evolucionista, i de la ciència en general, algunes religions fan mans i mànigues per combinar els dos posicionaments, i consideren que Déu ha pogut crear les bases mínimes de l’univers (o de la vida al planeta Terra, que sol ser el focus d’atenció dels diversos cultes).

En ambients acadèmics és realment difícil trobar algú que negue obertament i explícita els principis de la teoria evolucionista. Professors i investigadors de qualsevol disciplina científica poden citar, amb més o menys exactitud, principis com el de la selecció natural, i tothom té una idea aproximada de què són els gens, els cromosomes i l’ADN. I més encara, ningú no mostrarà cap reluctància a l’hora d’admetre que caminem sobre dos cames o que tenim una mà amb el polze en oposició, a causa de les pressions evolutives que han configurat així la nostra anatomia.

Fins i tot quan parlem del cervell, pocs acadèmics no són capaços de recordar que el nostre ha experimentat un especial desenvolupament frontal, que el diferencia netament dels cervells dels altres primats, i que fins i tot ens singularitza clarament en comparació amb els grans simis, que són els nostres parents més pròxims. Cap problema per acceptar això, com a una conseqüència evident del procés evolutiu que ha configurat tots els éssers vius que actualment poblen el planeta.

Ben distinta és la situació quan apliquem els mateixos principis al terreny de la conducta humana. En aquest àmbit, hi ha qui, fins i tot s’atreveix a negar qualsevol influència genètica sobre la conducta humana. ‘Depén de variables socials i ambientals’, diuen alguns. Uns altres, menys agosarats, senzillament minimitzen la capacitat de les lleis de la genètica per a explicar el comportament humà. M’agrada especialment una formulació molt habitual que diu: ‘la nostra espècie va fer una aposta per la plasticitat del cervell, i abandonà els instints que determinen la conducta dels altres animals’. La idea d’una espècie fent una aposta em resulta francament suggerent. Qui estava davant del taulell? Com apostava i què apostava? Qui decidia si es guanyava o es perdia la travessa? I sobretot, com dimonis pot una espècie alliberar-se de les lleis que governen la vida del planeta?

Per poc que hi dediquem uns minuts a analitzar-la, comprovarem que la idea és extraordinàriament anticientífica. Resulta que les pressions evolutives, que sí que poden configurar l’anatomia del cos, i la del cervell (que no deixa de ser una part del cos), no són vàlides per a explicar el perquè i el com de la conducta?. Tothom accepta que, si tenim un polze en oposició, és perquè alguns dels nostres ancestres, que van nàixer amb aquesta mutació, varen gaudir d’uns certs avantatges reproductius, i deixaren més descendents vius sobre la terra. Com que en les següents generacions, aquesta mà articulada continuà proporcionant avantatges als seus posseïdors, el tret ha acabat sent dominant, i ara és la norma per a la immensa majoria dels humans. Això mateix es pot aplicar a la bipedestació, i també a la grandària i a la particular configuració anatòmica del cervell humà. Cap problema.

Amb la conducta, però, no es pot raonar amb la mateixa lògica? Agafem un tret conductual qualsevol. Per exemple, l’agressivitat, és a dir, la tendència a imposar-se als congèneres per mitjà de la coerció, siga o no de caràcter físic. Els individus que naixien amb una mutació que els feia ser més agressius, no experimentaven avantatges o desavantatges reproductius en funció d’aquesta característica? Els mascles més agressius, que escalaven posicions en la jerarquia, no assolien així un accés privilegiat a més femelles? No facilitava això que els seus gens es transmeteren a les següents generacions en major proporció que els dels mascles subordinats? I les femelles? Les més agressives no participaven en més encontres agonístics? Això no afectava (reduïa) la seua capacitat reproductora? No moririen més joves que les femelles menys agressives? No patirien més embarassos malaguanyats a causa dels colps rebuts en les batalles?

Que els mascles més agressius i les femelles menys agressives es reproduiren més, vol dir que els humans actuals som els seus descendents, i és, per tant, fàcil d’entendre que aquesta és una explicació parsimoniosa i coherent per a l’observació transcultural (i trans-específica) que els mascles són més agressius que les femelles, amb gran independència de la cultura o l’ambient en què creixen i es desenvolupen.  Efectivament, les dades estadístiques sobre la comissió de delictes violents revelen una claríssima sobrerepresentació del sexe masculí. Sense necessitat d’estudiar les xifres, qualsevol persona amb ulls a la cara pot concloure, per ella mateixa, que els mascles de l’espècie humana són, per regla general, sensiblement més agressius que les femelles. Això, però, a diferència de la forma de les mans, la bipedestació o l’anatomia cerebral, es veu que no pot estar afectat per l’evolució, sinó que respon a les pressions socials, com ara l’educació patriarcal, els models que es poden trobar a films i sèries de TV, la influència nefasta dels mitjans de comunicació, o l’excessiva disponibilitat de videojocs violents. En aquest cas, miraculosament, les pressions evolutives no hi tenen res a dir, i són les variables socioambientals, o psicosocials, o psicosocioambientals (podem seguir juxtaposant termes fins a obtenir una formulació prou abstrusa com per a reemplaçar la credibilitat), les que determinen el comportament.

Com que qui sosté aquestes afirmacions, com ja hem dit, no nega explícitament la teoria de l’evolució, hem d’entendre que l’accepta, però només fins a un cert punt. La cosa, per tant, podria formular-se, pam amunt o avall, així: les pressions evolutives van afectar l’espècie humana fins a un punt en què apareix un déu, insufla un alé màgic, que només afecta els humans, i a partir d’ací, la ciència (la mateixa que pot estudiar les adaptacions anatòmiques o les fisiològiques) ha d’usar un mètode distint per a aproximar-se a la comprensió del comportament humà. Un mètode en què totes les adaptacions que han servit per a configurar com és i com funciona el cervell, no són vàlides per a explicar com ho fa una de les funcions més conegudes del cervell (no l’única ni la més important, però sí, potser, la més popular): la conducta.

Curiós, si més no. Generalment les ciències apliquen les lleis que van descobrint, a fenòmens creixentment més complexos, i és així com avancen i milloren la seua potència explicativa. La psicologia, en canvi, es veu que no ho ha de fer així. Quan s’ocupa d’un dels fenòmens més complexos que coneixem, la conducta humana, ha d’abandonar els mètodes que han resultat útils, i els coneixements que se n’han derivat, per abraçar una nova fe, aquella que diu que la causa del comportament d’una persona s’ha de buscar estrictament en les variables socials i ambientals que l’envolten. Això, precisament, és creacionisme. I és també ‘de la secreta’, en la mesura en què els seus defensors es resisteixen a abjurar obertament dels posicionaments evolucionistes, i prefereixen disfressar les seues propostes amb la còmoda i prestigiosa vestimenta de la ciència. És això, i no les creences irracionals (totes perfectament respectables), el que és obertament anticientífic i, sobretot, constitueix un clar exemple de deshonestedat intel·lectual.

 

 

Des que la del 1990 va ser declarada ‘dècada del cervell’, les neurociències han guanyat molt en popularitat. També el coneixement sobre el cervell ho ha fet en gran mesura. El canvi més visible, però, és que, també en un nivell popular, ha esdevingut normal la comprensió (genèrica, això sí) que la conducta és una funció regulada pel cervell. Si som més estrictes, hauríem de dir ‘regulada pel sistema neuroimmunoendocrí’, perquè el nerviós, l’immunitari i l’endocrí no són més que sistemes estretament interdependents entre sí. Fins i tot els podem considerar com a tres parts, relativament autònomes, d’un sol sistema orgànic de comunicació interna (entre distintes parts de l’organisme), i també amb el món exterior. Popularment, però, en diem, senzillament, ‘el cervell’. I el prefix que s’aplica a les funcions cerebrals és la paraula ‘neuro’. Neuroanatomia, neurofisiologia, neuropsicologia… són termes que designen diferents especialitzacions en l’estudi de l’estructura i les funcions del cervell. I és així, amb el prestigi creixent de les neurociències, que també s’ha estés la moda d’incorporar el prefix ‘neuro’ a molts productes comercials, amb la intenció de rendibilitzar econòmicament el prestigi assolit per la paraula.

Fa poc, un amic dedicat a la psicologia de l’esport, m’ha fet una consulta sobre un mètode per a corregir els errors dels tennistes, amb un sistema que el mateix promotor anomena ‘neuromotor’. Una ullada més en profunditat ens permet comprovar que es tracta d’una aplicació de tècniques clàssiques de pràctica imaginada i pràctica real, en condicions de relaxació, i amb l’emissió d’uns sons de baixa freqüència. Se suposa que hem d’acceptar que això millora l’eficàcia de la correcció d’errors.

No entraré a discutir sobre l’eficàcia del tractament. Ni en sóc un especialista, ni disposem de les dades empíriques que permetrien validar-lo o descartar-lo, si les proves es fan amb les garanties experimentals imprescindibles. M’interessa, en canvi, quina és la justificació per incorporar el terme ‘neuro’ a la denominació del mètode.

Tothom sap que aprenentatge és l’adquisició de noves habilitats, o el perfeccionament de les que ja posseïm. Això és una descripció en termes conductuals: el comportament canvia en funció de la pràctica. Si repetim un gest motor, com ara un colp de tennis, aconseguim fer-lo més eficient (enviar la pilota allà on volem, imprimir-li més velocitat, efecte…). En termes neurobiològics, el mateix procés es descriuria com a plasticitat neuronal dependent de l’experiència. Això vol dir, simplement, que l’experiència (la pràctica) provoca canvis en les neurones i en els seus sistemes de comunicació. I sí, parlem de canvis en l’estuctura (connexions més sòlides, variacions en la quantitat de receptors, creixement de noves vies de contacte…), que òbviament repercuteixen en la funció. És així com un gest molt practicat esdevé automàtic: les vies neuronals per les quals viatja l’impuls nerviós es modifiquen. En aquest sentit, tota manipulació conductual (la pràctica, en unes i altres condicions) té un efecte que podem anomenar, legítimament, neurològic.

No tindria cap sentit, per tant, afegir el prefix ‘neuro’ a tot allò que fem per a millorar la tècnica. Neurorepeticions, neuroentrenament, neurodescans i neuroinstruccions? És evident que això no afegeix res als termes repeticions, entrenament, descans i instruccions. Hauríem, per tant, de reservar la denominació ‘neuro’ per aquelles estratègies que afecten el sistema nerviós per una vida distinta, i independent, de la conductual. L’impuls nerviós és de caràcter electroquímic: usa  substàncies produïdes per la neurona (neurotransmissors) i potencials elèctrics, per a desplaçar-se pel cervell i els nervis. És per això que tant la via farmacològica (administració de substàncies actives) com l’elèctrica (corrents) tenen la capacitat d’actuar sobre el sistema nerviós, d’una manera que, tot i ser independent de la conducta, pot resultar complementària, i té opcions de millorar-ne els efectes.

On és l’acció independent de la conducta, en un sistema que es basa en repetir un gest mentre s’escolten sons? Escoltar no és conducta? Es veu que, quan el publicita, el promotor del mètode “neuromotor” usa imatges del cervell i parla de l’acció dels sons de baixa freqüència a través d’una via talàmica. Té raó: tots els estímuls sensorials, excepte els olfactoris, arriben al còrtex cerebral a través del tàlem, que és com una mena d’estació de difusió, a l’estil dels repetidors del senyal radiofònic. Quina és l’evidència que aquesta via talàmica, que és aferent (des de fora cap a l’interior del cervell) pot influir una via motora eferent (del cervell cap a la perifèria)? Quin és el mecanisme que permet suposar que es produirà aquesta influència, i que serà positiva? Senzillament, no ho explica.

Un efecte pervers del prestigi creixent de les neurociències és que qualsevol venedor de fum sap ara que és convenient incloure una imatge del cervell en la seua presentació, i amollar un parell de termes amb ressonància neurobiològica, com ara ‘tàlem’, ‘hipòfisi’ o ‘via dopaminèrgica’. Convé no deixar-se enlluernar per això. Quan un producte (un ‘nou’ mètode d’entrenament ho és) es presenta com a basat en coneixements científics, cal que aporte informació sobre les fonts. Quines publicacions l’avalen? Quins estudis justifiquen que siga considerat  una novetat?

Sovint passa que, fins i tot quan s’aporta alguna informació d’aquest estil, la relació de la publicació original amb el producte que ens volen vendre, és púrament espúria, si no directament inexistent. Això, però, es pot comprovant acudint a l’article original i llegint-lo. És aquest el gran potencial democràtic de la ciència. La informació està disponible (en molts casos, actualment, de forma gratuïta), i només cal estudiar-la. A falta d’aquesta informació, l’ús de paraules tècniques, i la referència a processos cerebrals, no ens ha de fer pensar que estem davant d’un producte avalat per la ciència. Qualsevol xarlatà pot aprendre a pronunciar correctament ‘via mesolímbica’, ‘còrtex occipital’, o ‘àrea tegmental ventral’. Això no significa que tinga la menor idea de com funciona el cervell, i, ni de bon tros, implica que el producte que ens vol vendre siga millor que un altre. Els humans hem desenvolupat estratègies per a evitar l’engany. Com en totes les destreses, uns són més hàbils que altres a l’hora d’aplicar-les. En qualsevol cas, són les mateixes estratègies que ens convé utilitzar per a evitar els neuroenganys.