Antievolucionisme modern (2)

Explicar cada any com  els mecanismes de l’evolució ens ajuden a entendre la conducta humana m’ha proporcionat una excel·lent oportunitat per a observar les dificultats que els humans experimentem a l’hora de copsar plenament l’abast de les hipòtesis evolucionistes. Generalment, faig classes amb grups de bons estudiants; persones joves, intel·lectualment ben capacitades i inquietes, amb ganes de saber. Les preguntes i els arguments solen repetir-se en cada curs, i tinc la impressió les discussions que se’n deriven -com sempre que hi ha un debat honest- m’han resultat tan profitoses a mi com a ells. Efectivament, l’ensenyament és un procés de caràcter bidireccional, en què el benefici no es limita al fet que els estudiants aprenen del professor.

La primera dificultat que podem identificar deriva precisament de la naturalesa del nostre cervell, que ha evolucionat per a resoldre eficaçment problemes que tenen lloc en seqüències temporals relativament curtes. Som molt hàbils per a trobar solucions a fenòmens que ocorren en segons, minuts, hores, dies… i fins i tot al llarg d’uns quants anys. Des de predir la reacció immediata d’un animal o persona a un estímul concret fins a entendre com progressa una plantació fins al moment de la collita, mesos després, els cervells humans han evolucionat per a comprendre i ser capaços d’actuar sobre situacions temporalment limitades a períodes relativament curts. Les coses que s’esdevenen en períodes molt més llargs, en canvi,  ja no ens resulten tan intuïtivament senzilles, i l’evolució ocorre gradualment, al llarg de milers de generacions, i ho fa mitjançant la producció de canvis pràcticament imperceptibles. Els mecanismes perceptius i cognitius que hem desenvolupat al llarg de milions d’anys d’evolució estan perfectament adaptats a terminis temporals relativament curts i, en canvi, no ens ajuden precisament a entendre allò que s’esdevé en períodes llarguíssims.  Dit d’una altra manera, la immensa major part dels humans que han viscut, des de l’inici dels temps fins ara, no han necessitat entendre un procés tan complex com l’evolució. Ans al contrari, han pogut sobreviure i reproduir-se sense que la capacitat de manejar-se amb la complexitat suposara cap inconvenient, o els perjudicara l’èxit reproductiu. Així, podem dir que la primera barrera per a entendre l’impacte de l’evolució sobre el cervell humà és, precisament, el tipus de problemes que el nostre cervell ha evolucionat per a resoldre.

La segona barrera és, en la meua experiència, la gran prevalència d’una fal·làcia lògica, ja esmentada pel filòsof E.G. Moore en 1903. La fal·làcia naturalista es pot descriure com una confusió entre ‘deure’ i ‘ser’, i sol resumir-se en la frase: “allò que és natural, és bo”. És a dir, confon la descripció científica d’una conducta humana, amb la prescripció de la mateixa conducta. La fal·làcia és fàcil d’entendre i de rebutjar teòricament, i tanmateix, un curs darrere d’un altre, veig estudiants que, després de conéixer-la i ser capaços d’identificar-la , l’apliquen inadvertidament en els raonaments que fan mentre discutim d’evolució. Si tot allò que és natural fóra bo, hauríem de deixar immediatament d’investigar la curació de malalties (són perfectament naturals), i hauríem d’assumir que és correcte que els forts abusen dels dèbils (passa constantment, en la naturalesa), entre moltes altres coses. És obvi, i fàcil d’entendre, que descriure un fenomen no implica afirmar que hem de renunciar a qualsevol possibilitat de modificar-lo, veritat? Així, per exemple, identificar l’impuls agressiu que els humans experimentem, no equival a proposar que la violència ha de ser legalment acceptada. Observar com, sistemàticament, les xiquetes obtenen millors resultats en habilitats relacionades amb la lecto-escriptura que els xiquets, no implica assumir que no hem de millorar les capacitats masculines en eixa àrea… i així successivament.

També hi sol aparéixer una barrera de caràcter ideològic. És cert que els postulats evolucionistes han estat històricament tergiversats per tal de sustentar suposades superioritats racials o de sexe. L’anomenat Darwinisme social tenia com a objectiu la justificació pseudocientífica d’unes certes desigualtats. Això no justifica, però, que confonguem la descripció científica d’un fernomen amb l’inent il·legítim d’usar la ciència per a propòsits polítics concrets. Menys encara, pot justificar la resistència a usar les hipòtesis que deriven de la teoria de l’evolució per a mirar d’entendre la conducta humana. Només una comprensió profunda del funcionament del cervell humà ens pot permetre d’arbitrar les mesures necessàries per a modificar efectivament aquells comportaments que considerem que cal canviar.

En la mateixa línia, he observat que molts estudiants es resisteixen a identificar les bases biològiques del comportament humà perquè assumeixen, equivocadament, que la biologia és immodificable. És un error curiós, perquè si això fóra cert, com podria haver-se produït l’evolució? Que una conducta tinga una base biològica (totes en tenen), o genètica (el mateix comentari s’hi aplica), no significa que siga impossible modificar-la. Per a entendre que totes les nostres conductes estan basades en processos biològics, hi ha un exercici que m’agrada proposar als estudiants, i que propose ara als lectors: penseu en una o dos conductes que, ara com ara, considereu que no tenen cap base biològica.

Ja les teniu? Doncs, ara penseu quantes d’eixes conductes podríen ser dutes a terme per un cadàver. Cap? Llavors, totes són conductes biològiques. Biologia significa l’estudi de la vida. Els humans, fins on jo sé, som éssers vius. I, per tant, totes les nostres conductes depenen de la vida; és a dir: són biològiques.

Si alguna vegada, algú ha estat capaç de modificar un comportament (deixar de fumar, menjar més verdura, començar a fer exercici, estudiar per a un examen…), això vol dir que diversos processos biològics, que estaven a càrrec de la conducta anterior, han experimentat canvis. Neurones que disparaven amb una determinada freqüència han passat a fer-ho amb una altra; hormones que estimulaven uns receptors, potser han deixat de fer-ho; proteïnes que se sintetitzaven en una proporció, ho fan ara en una altra… Tot això són fenòmens biològics, que afecten en diverses mesures la conducta de l’organisme en què es produïxen.

En conjunt, trobe que eixes tres barreres: la perceptivo-cognitiva, la fal·làcia naturalista, i la ideològica són els obstacles principals que dificulten la comprensió dels efectes de l’evolució sobre la conducta humana. No són, he de dir, barreres infranquejables. La meua impressió és que els estudiants més capacitats les superen ràpidament, i que tots ho poden fer, amb informació i formació apropiades.

Si parlem, més genèricament, de dificultats per a entendre el comportament dels humans, n’hi ha una que a mi em sembla crucial: la tendència a exagerar el rol que hi juga la consciència. Això, però, és massa extens com per a dedicar-li un simple paràgraf. Necessitaria, com a mínim, un article sencer, si no un llibre complet.

Antievolucionisme modern (1)

La idea d’oposar-se a la teoria de l’evolució sol evocar referents religiosos, sostinguts des de perspectives socialment conservadores. És difícil trobar un exemple més clar d’aquesta mena d’oposició, que la frase atribuïda a Lady Ashley, després de saber que Darwin havia proposat la idea que els humans descendim d’altres primats: “Esperem que no siga cert; i si és cert, esperem que la gent no ho arribe a saber”.

Molts progressistes somriuen sarcàsticament davant de manifestacions antievolucionistes d’aquest l’estil. I tanmateix, tinc la impressió que, actualment, la major part de l’oposició real a l’evolucionisme no prové de les files del conservadorisme, sinó que està fortament arrelada en el determinisme social o cultural, molt més característic de posicions escorades a l’esquerra en l’espectre polític.

No és, com en el cas de Lady Ashley, una oposició conceptual a la idea que provenim d’altres espècies, o un qüestionament frontal de l’evolucionisme en mateix. Ans al contrari, generalment es declaren decidits partidaris de la teoria de l’evolució i de la ciència en general. El problema ve a l’hora d’aplicar els principis científics i evolucionistes a l’estudi de l’espècie humana. És com si acceptaren l’evolució fins a l’alçada del coll. Ara bé, si parlem de la conducta, i per tant -tot i que no en exclusiva- del cervell, s’ha acabat el bròquil!: les causes de la conducta humana s’han de trobar exclusivament en les influències socials i culturals a què estem sotmesos.

Les coses que han passat, les pressions evolutives que hem experimentat al llarg dels milions d’anys que ens han dut a ser com som ara, no tenen cap importància, al costat de l’efecte de modelatge d’una sèrie de televisió, o del poder immens de les instruccions que rebem a l’escola o en família. Les preferències distintes que hòmens i dones expressen en múltiples àrees no tenen res a vore amb que l’evolució ha primat característiques distintes en un i l’altre sexe, tal com ho ha fet en la resta d’espècies que recorren a la reproducció sexual. Ans al contrari, han de ser producte d’una malintencionada conspiració que malda per inculcar diferències en uns cervells que, violant tots els postulats evolucionistes, resulta que són indiferenciats, i que no contenen característiques essencialment diferents, que modifiquen la probabilitat de conductes vinculades a aspectes com ara la reproducció.

El determinisme cultural considera, per exemple, que el fet que les cries femella de ximpanzé agombolen branques com si foren criatures, mentre les cries mascle es dediquen a lluitar i acaçar-se, s’explica perquè amb això estan practicant destreses que els serviran en el futur. Tanmateix, quan passem a l’espècie humana, si les xiquetes solen preferir els jocs amb nines, i els xiquets es fabriquen pistoles amb qualsevol estri que troben, això s’explica perquè estan sotmesos a models socials que els forcen a fer eixes tries.

Què ha passat perquè un model explicatiu deixe de ser vàlid quan canvien d’espècie? És sabut que compartim més d’un 98% del genoma amb els ximpanzés. I tanmateix, a l’hora d’explicar una conducta, cal abandonar els postulats de la ciència, si hem passat a interessar-nos per l’espècie humana?

Quan era estudiant, sovint vaig sentir a dir que els humans ens havíem alliberat de les pressions selectives de l’evolució, gràcies al gran desenvolupament del nostre cervell. Mai no em van respondre, però, la pregunta (que vaig repetir unes quantes vegades, a professors diferents) de com ho havíem fet, això. Quin és el mecanisme que permet que una espècie salte a una categoria diferent? Què fa que un cervell, òrgan tan tan biològic com un fetge, un renyó o una cama, deixe d’estar sotmés a les pressions evolutives que l’han fet precisament com és? En quin moment deixem d’estar sotmesos a les mateixes lleis de la naturalesa que afecten tots els altres éssers vius? El misteri, per a mi, és com dimonis s’explica tot això, sense negar palmàriament la ciència? Perquè és això el que fan, una adscripció explícita a la ciència, al mateix temps que invoquen, només per a l’espècie humana, excepcionalitats completament inexplicables científicament.

Fa temps que em crida l’atenció aquesta inconsistència, que és molt habitual en el terreny de les ciències socials, i que, paradoxalment, fa molt difícil d’entendre la conducta social dels humans, i del tot impossible analitzar-la científicament. Crec que la dificultat per a entendre com s’aplica l’evolucionisme a la comprensió de la conducta humana (i per tant, de la conducta social, que n’és una part d’extraordinària importància) es recolza en tres tipus de barreres, que miraré d’explicar en el pròxim article.

Bilingüisme: quin és el factor clau?

Al llarg de les últimes tres o quatre dècades, la consideració del bilingüisme ha variat sensiblement. De qualificar-lo com una tara comparable al retard mental (1), s’ha passat a identificar un ampli conjunt de beneficis tant funcionals (facilitar l’aprenentatge de nous idiomes, millorar el control inhibitori i la funció executiva…) (2), com estructurals (més densitat de matèria grisa i millor connectivitat) (3), que podrien derivar de la condició de parlar més d’un idioma, especialment si això s’ha produït des dels primers anys de vida.

Com sol passar en qualsevol àmbit científic (i no en canvi en les disciplines que es regeixen per dogmes), els resultats dels múltiples estudis són inconsistents (4). Si ens concentrem en la funció executiva (podem definir-la com la capacitat de controlar la conducta per mitjà de l’activitat cognitiva), les contradiccions es fan evidents.

Alguns estudis han trobat clars avantatge dels bilingües, tant en l’execució de tasques lingüístiques com no-lingüístiques, mentre que uns altres no han pogut replicar els resultats. Més encara, sembla que els avantatges tendeixen a aparéixer quan els estudis s’han fet amb mostres reduïdes, i a esvair-se quan s’amplia el nombre de subjectes que participen en l’estudi (4).

D’entrada, resulta estrany pensar que l‘ús del llenguatge, que provoca un grau elevat d’activitat cerebral, no siga sensible al fet de manejar-se només en un o en uns quants idiomes distints. Ara bé, parlar idiomes és un concepte molt ampli, que inclou molt diverses capacitats i funcions. Conéixer paraules (lèxic), per exemple, és distint de saber combinar-les, de formar frases coherents o d’adaptar-se correctament a les distintes normes i habilitats fonètiques que demanda cada llengua.

Quin dels aspectes de l’ùs dels idiomes pot ser responsable dels efectes cerebrals?

Probablement més d’un, però si hem de fer una predicció, jo diria que allò que tinga relació directa amb l’ús efectiu i freqüent de diversos idiomes, té moltes opcions de ser un factor rellevant. És això, precisament, el que mostra un estudi recent (4), que conclou que la diferència més significativa entre bilingües català/espanyol i bilingües italià/dialecte* és que els primers tenen moltes més opcions d’usar els dos idiomes en tots els àmbits de la vida social. Per contra, en l‘altre cas, l’ús de les llengües distintes de l’italià oficial se circumscriu a l’entorn familiar i informal. Així, els dos grups estan compostos per persones bilingües, però unes tenen moltes més ocasions que no les altres, d’usar efectivament els dos idiomes, i de fer-ho en múltiples situacions i, probablement, amb diversitat de registres (col·loquial, formal, culte…).

La hipòtesi sembla sòlida, i coherent amb el fet conegut que, en termes d’activitat cerebral, allò que provoca més consum d’energia (més activitat neuronal) és també la condició que facilita adaptacions més beneficioses. Una de les principals conseqüències que se’n poden derivar és la conveniència de propiciar sistemes educatius d’immersió en les llengües minorades que, en incrementar la intercomprensibilitat (tots els escolars estudien i coneixen un mínim de dos idiomes), també multiplica les opcions de canviar d’una llengua a l’altra en contextos diferents. D’acord amb els autors de l’estudi, seria això, l’ús freqüent, el principal factor capaç de produir els efectes beneficiosos que justifiquen els avantatges bilingües que reporta bona part de la literatura científica disponible.

* El terme “dialecte” fa referència a aqualsevol de les llengües no oficials parlades a Itàlia. Estrictament, seria incorrecte (dialectes són les diverses formes de parlar una mateixa llengua), però és la denominació que usen els autors de l’estudi.

 

(1) Arsenian, S. (1945). Bilingualism in the post-war world. Psychological Bulletin, 42(2), 65-86.
http://dx.doi.org/10.1037/h0061716

(2) Bialystok, E., Craik, F. I., & Luk, G. (2012). Bilingualism: consequences for mind and brain. Trends in Cognitive
Sciences, 16, 240–250.

(3) Suay, F, Franco-Soler (2015). Impacte del bilingüisme sobre l’estructura cerebral.” LSC– Llengua, societat i comunicació, Núm. 13 , p. 58-67. http://www.raco.cat/index.php/LSC/article/view/299816 

(4) Scaltritti, M., Peressotti, F., & Miozzo, M. (2017). Bilingual advantage and language switch: What’s the linkage? Bilingualism, 20(1), 80-97. http://dx.doi.org/10.1017/S1366728915000565 

Darwin al terrat

Article publicat a la Revista Mètode:

Darwin puja al terrat

 

“Tenim amb nosaltres els representants de Darwin a la terra”. Així va introduir, la periodista Reis Juan, els professors Xavier Bellés, Martí Domínguez i Juli Peretó; tres autoritats en evolucionisme, convocats amb l’excusa de presentar dos llibres, i l’objectiu de compartir una petita part de la seua erudició, i una generosa porció de la seua passió per la ciència.

Els dos llibres, en opinió del professor Martí Domínguez, representen dos maneres ben diferents, i complementàries, d’abordar la divulgació de l’obra de Charles Darwin. Una obra que, d’acord amb les seues dades, no és llegida ni tan sols per un 10% dels estudiants de Biologia. Un aspecte a corregir, si tenim en compte que una de les conclusions més clares de l’acte seria que les aportacions intel·lectuals, i fins i tot algunes de les metodològiques deDarwin, són plenament vigents a hores d’ara.

Amb ‘L’expressió de les emocions en l’home i en els animals’ (IEC), el Dr. Bellés ha procurat fer una traducció que es desvie el mínim possible de l’original. La fidelitat al text, i la confiança que l’interés del tema, i la proverbial minuciositat de l’autor seran suficients per a mantindré viu l’interés del lector. Apassionat de Darwin com es va confessar, el Dr Bellés valorà, en primer lloc, la necessitat d’ acostar el missatge inalterat de l’autor, als lectors en llengua catalana.

De l’altra banda, El Dr Peretó, amb la seua adaptació de ‘L’origen de les espècies’ (Bromera/PUV), ha fet una selecció valenta, que inclou l’eliminació de tot un capítol, el dedicat a l’herència (per raons fàcilment comprensibles, atés que Darwin no arribà a conéixer ni les aportacions de Mendel, ni molt menys, el concepte de gen), i tota una tasca d’ esporgar la frondositat de la prossa darwiniana. Només qui coneix molt en profunditat un tema pot abordar el repte imprescindible de deixar fora tot allò que és pòssible apartar, sense que s’afecte la correcta comprensió de l’essència del missatge. Quan això es fa bé, el resultat és que molta gent més pot accedir a continguts que, en un altre format, els estarien vedats.

Els dos llibres van proporcionar context i introducció a un interessant diàleg, hàbilment conduït, entre els tres experts. La presentadora aprofità les ressonàncies religioses de la frase inicial per a llançar una pregunta sobre la clàssica oposició entre religió i teoria evolucionista, amb una referència especial a les posicions creacionistes en l’actualitat. En alguns casos, com apuntà Xavier Bellés, el creacionisme s’està dotant d’una certa apariència científica que podria confondre alguns lectors. Usen tècniques i raonaments propis de la biologia evolucionista, per a explicar que, en la base de tota la varietat de les espècies, hi ha unes poques espècies que són creades per Déu.

Es constatà que hi ha moltes diferències segons de quines esglésies es tracte, i també que la bel·ligerància de les més poderoses ha disminuït considerablement, en favor de posicions més concil·liadores que, tot salvaguardant la creença en un ésser totpoderós capaç de crear, procuren no entrar en debat obert amb els postulats científics.

Des del públic es va apuntar també que el negacionisme de l’evolució no ve, ara mateix, majoritàriament del fonamentalisme religiós, sinó d’un altre tipus de fonamentalisme, atrinxerat en l’anomenat ‘construccionisme social’, que s’obstina en negar, entre altres evidències, l’existència de diferències sexuals que afecten la conducta humana. Una posició que només es pot sustentar en la negació implícita de la teoria de l’evolució.

Sense arribar a formular quina seria la recepta per a combatre aquest nou front d’atac al paradigma evolucionista, la validesa del qual, així com la de les idees fonamentals expressades pel mateix Darwin, es constatà de nou al llarg del diàleg, no hi ha dubte que la bona divulgació del coneixement és una eina carregada de futur. Només els grans coneixedors d’una disciplina científica estan en posició de divulgar amb èxit i amb eficàcia. I no hi ha dubte que és imprescindible que els joves estudiants, de totes les especialitats, puguen optar a un coneixement rigorós i alhora accessible, de clàssics com els que es van presentar dimarts 19 de setembre, al terrat de l’edifici Octubre.

‘Testosterònic’ com a despectiu?

Al llarg dels darrers anys, he sentit aquest terme, testosterònic, usat pejorativament, en el sentit de descriure algú o alguna cosa (conducta, acció, actitud…) com a excessiva, agressiva o inapropiada; particularment en el sentit de ser masclista, com ara alardejar o actuar ofensivament amb prepotència.

Com tothom sap, la testosterona és la principal hormona masculina (andrògen), produïda per les gònades. Potser no és tan conegut el fet que les femelles també en produeixen; no a les gònades, sinó a l’escorça de les glàndules adrenals, i, això sí, en quantitat molt més baixes.

A banda de fer que em pregunte què passaria si algú utilitzara el terme ‘estrogènic’ (principal hormona femenina) en qualsevol sentit despectiu, com ara indicant feblesa, manca d’ assertivitat o afectació excessiva, l’ús inapropiat del terme m’ha estimulat a aclarir un parell de coses sobre l’hormona en qüestió.

Produïda per les cèl·lules testiculars de Leydig, la testosterona (T) és una hormona esteroide, que generalment associem amb la conducta sexual i amb l’agressió. També exerceix, però, uns altres efectes de gran rellevància, durant la gestació, quan els notables increments que es produeixen en el fetus mascle, actuen sobre el teixit cerebral i el masculinitzen. Un fenomen que és la base principal de les diferències conductuals que podem observar, entre hòmens i dones, al llarg de tot el cicle vital, i que són especialment notables durant el període reproductiu.

Ens fa agressius la T?

Aquesta seria, possiblement, la pregunta rellevant per a justificar l’ús despectiu de l’adjectiu ‘testosterònic’ a què m’he referit. En la humana, com en la immensa majoria de les espècies, els mascles són més agressius que les femelles. També tenen nivells circulants de T molt més elevats. Això fa pensar que, efectivament, la T juga un rol important en la conducta agressiva. Una cosa ben diferent, però, és que ens faça agressius. En dosis fisiològiques (similars a les que el cos humà ‘fabrica’), la T no augmenta particularment l’agressivitat. Una cosa ben distinta són les dosis altíssimes que es poden trobar entre els usuaris habituals d’esteroides androgènics-anabolitzants, les drogues d’abús preferides per alguns culturistes, que sí que han mostrat efectes agressius.

La T està, en realitat, molt més involucrada en un aspecte particular de la conducta social humana, que manté una relació més indirecta amb l’agressió: la dominància. L’interés per escalar graons dins de la jerarquia social, que és típicament més intens entre els mascles de l’espècie (sense ser-ne, però, exclusiu) està molt relacionat amb l’hormona masculina.

I no sols en humans. Els primats que, després que un grup nou s’ha constituït arbitràriament (els etòlegs poden fer coses així amb objectius experimentals), acaben ocupant els llocs més alts de la piràmide social, experimenten augments espectaculars de la seua testosteronèmia (concentracions de T en sang). També en mascles humans s’ha pogut comprovar això en situacions competitives, com ara partides d’escacs, combats de judo o partits de tenis, sempre que el resultat afecta l’estatus de qui guanya o perd. Curiosament, quan guanyar depén de la sort i no d’un mèrit personal, la T no reacciona a l’alça. Sembla, doncs, que la manera com T i conducta agressiva es relacionen, és bastant sofisticada, i no es presta a simplificacions fàcils.

Més encara, què passa quan ascendir en la jerarquia depén d’accions que podem considerar clarament prosocials o altruistes?

En una versió del joc de l’ultimàtum (https://en.m.wikipedia.org/wiki/Ultimatum_game) en què el jugador pren una decisió sobre com repartir una quantitat de diners amb un altre, que pot acceptar o rebutjar l’oferiment (si el rebutja, cap dels dos no rebrà ni un euro), s’ha vist que els participants que rebien T abans del joc, feien ofertes més generoses. Així doncs, l'”hormona de l’agressió” també ens pot fer més prosocials i generosos? Sí, si això és la manera de guanyar una reputació millor, i per tant, més estatus.

Una curiositat interessant sobre l’esmentat estudi (*) és que els participants que creien que havien rebut T, fins i tot si realment havien rebut només placebo, feien ofertes menys generoses. Sembla, doncs, que la fama de la T pot influir sobre els efectes que provoca, i creure que te n’han injectat, sí que et pot fer comportar-te d’una manera més agressiva. En canvi, si el context està organitzat de tal manera que per a incrementar la dominància cal comportar-se de manera prosocial, la T també ajuda a fer això.

Així, la conclusió és que la T ens empeny a fer allò tot que cal per a millorar i/o mantenir l’estatus social. Així, el problema no és tant que la T ens fa ser més agressius, sinó que molt sovint, la conducta agressiva obté un gran nivell de recompensa social, i permet pujar graons en la jerarquia. No seria, per tant, correcte usar el terme ‘testosterònic’ com a sinònim d’inapropiadament agressiu.

Mascles i femelles de qualsevol espècie, es comporten d’acord amb els dictats de la seua biologia, que sempre es manifiesten en un context o en un altre. En les espècies socials, i la humana ho és en grau superlatiu, aquest ‘context’ depén molt d’aspectes socials; de la relació amb els altres, i de les regles explícites i implícites que les governen, de manera molt especial. Usar ‘testosterònic’ com a terme descriptiu de les conductes típicament masculines seria, com hem vist, una reducció excessivament simplificadora i estrictament incorrecta. D’altra banda, qualificar les conductes típicament masculines com a inapropiades o menys acceptables, és absolutament arbitrari, i no té cap justificació, ni científica ni ètica.

L’espècie sobreviu i perdura perquè uns i altres, mascles i femelles, expressen les seues tendències naturals a fer unes o altres coses (i d’una o altres maneres), d’acord amb l’ambient i el context social en què viuen i es comporten. Les tendències d’uns, per tant, no són ni intrínsecament superiors ni inherentment inferiors a les dels altres.

(*) Eiseneger, C. et al. (2010). Prejudice and truth about the effects of testosterone on human bargaining behaviour. Nature 463:356

Creacionistes de la secreta

El creacionisme és la creença que l’univers ha estat creat per algun ésser superior, un déu, que està per damunt de les lleis naturals. Com a tal, la creença és assumida formalment per tota mena cultes religiosos, cosa què té tot el trellat del món: si creus en l’existència d’un o més déus, la manera més parsimoniosa d’afrontar el misteri de l’origen de l’univers, és atribuir-lo a aquest ésser extraordinari.

Òbviament, el creacionisme s’oposa a la teoria de l’evolució, per bé que, en virtut del prestigi indubtable del paradigma evolucionista, i de la ciència en general, algunes religions fan mans i mànigues per combinar els dos posicionaments, i consideren que Déu ha pogut crear les bases mínimes de l’univers (o de la vida al planeta Terra, que sol ser el focus d’atenció dels diversos cultes).

En ambients acadèmics és realment difícil trobar algú que negue obertament i explícita els principis de la teoria evolucionista. Professors i investigadors de qualsevol disciplina científica poden citar, amb més o menys exactitud, principis com el de la selecció natural, i tothom té una idea aproximada de què són els gens, els cromosomes i l’ADN. I més encara, ningú no mostrarà cap reluctància a l’hora d’admetre que caminem sobre dos cames o que tenim una mà amb el polze en oposició, a causa de les pressions evolutives que han configurat així la nostra anatomia.

Fins i tot quan parlem del cervell, pocs acadèmics no són capaços de recordar que el nostre ha experimentat un especial desenvolupament frontal, que el diferencia netament dels cervells dels altres primats, i que fins i tot ens singularitza clarament en comparació amb els grans simis, que són els nostres parents més pròxims. Cap problema per acceptar això, com a una conseqüència evident del procés evolutiu que ha configurat tots els éssers vius que actualment poblen el planeta.

Ben distinta és la situació quan apliquem els mateixos principis al terreny de la conducta humana. En aquest àmbit, hi ha qui, fins i tot s’atreveix a negar qualsevol influència genètica sobre la conducta humana. ‘Depén de variables socials i ambientals’, diuen alguns. Uns altres, menys agosarats, senzillament minimitzen la capacitat de les lleis de la genètica per a explicar el comportament humà. M’agrada especialment una formulació molt habitual que diu: ‘la nostra espècie va fer una aposta per la plasticitat del cervell, i abandonà els instints que determinen la conducta dels altres animals’. La idea d’una espècie fent una aposta em resulta francament suggerent. Qui estava davant del taulell? Com apostava i què apostava? Qui decidia si es guanyava o es perdia la travessa? I sobretot, com dimonis pot una espècie alliberar-se de les lleis que governen la vida del planeta?

Per poc que hi dediquem uns minuts a analitzar-la, comprovarem que la idea és extraordinàriament anticientífica. Resulta que les pressions evolutives, que sí que poden configurar l’anatomia del cos, i la del cervell (que no deixa de ser una part del cos), no són vàlides per a explicar el perquè i el com de la conducta?. Tothom accepta que, si tenim un polze en oposició, és perquè alguns dels nostres ancestres, que van nàixer amb aquesta mutació, varen gaudir d’uns certs avantatges reproductius, i deixaren més descendents vius sobre la terra. Com que en les següents generacions, aquesta mà articulada continuà proporcionant avantatges als seus posseïdors, el tret ha acabat sent dominant, i ara és la norma per a la immensa majoria dels humans. Això mateix es pot aplicar a la bipedestació, i també a la grandària i a la particular configuració anatòmica del cervell humà. Cap problema.

Amb la conducta, però, no es pot raonar amb la mateixa lògica? Agafem un tret conductual qualsevol. Per exemple, l’agressivitat, és a dir, la tendència a imposar-se als congèneres per mitjà de la coerció, siga o no de caràcter físic. Els individus que naixien amb una mutació que els feia ser més agressius, no experimentaven avantatges o desavantatges reproductius en funció d’aquesta característica? Els mascles més agressius, que escalaven posicions en la jerarquia, no assolien així un accés privilegiat a més femelles? No facilitava això que els seus gens es transmeteren a les següents generacions en major proporció que els dels mascles subordinats? I les femelles? Les més agressives no participaven en més encontres agonístics? Això no afectava (reduïa) la seua capacitat reproductora? No moririen més joves que les femelles menys agressives? No patirien més embarassos malaguanyats a causa dels colps rebuts en les batalles?

Que els mascles més agressius i les femelles menys agressives es reproduiren més, vol dir que els humans actuals som els seus descendents, i és, per tant, fàcil d’entendre que aquesta és una explicació parsimoniosa i coherent per a l’observació transcultural (i trans-específica) que els mascles són més agressius que les femelles, amb gran independència de la cultura o l’ambient en què creixen i es desenvolupen.  Efectivament, les dades estadístiques sobre la comissió de delictes violents revelen una claríssima sobrerepresentació del sexe masculí. Sense necessitat d’estudiar les xifres, qualsevol persona amb ulls a la cara pot concloure, per ella mateixa, que els mascles de l’espècie humana són, per regla general, sensiblement més agressius que les femelles. Això, però, a diferència de la forma de les mans, la bipedestació o l’anatomia cerebral, es veu que no pot estar afectat per l’evolució, sinó que respon a les pressions socials, com ara l’educació patriarcal, els models que es poden trobar a films i sèries de TV, la influència nefasta dels mitjans de comunicació, o l’excessiva disponibilitat de videojocs violents. En aquest cas, miraculosament, les pressions evolutives no hi tenen res a dir, i són les variables socioambientals, o psicosocials, o psicosocioambientals (podem seguir juxtaposant termes fins a obtenir una formulació prou abstrusa com per a reemplaçar la credibilitat), les que determinen el comportament.

Com que qui sosté aquestes afirmacions, com ja hem dit, no nega explícitament la teoria de l’evolució, hem d’entendre que l’accepta, però només fins a un cert punt. La cosa, per tant, podria formular-se, pam amunt o avall, així: les pressions evolutives van afectar l’espècie humana fins a un punt en què apareix un déu, insufla un alé màgic, que només afecta els humans, i a partir d’ací, la ciència (la mateixa que pot estudiar les adaptacions anatòmiques o les fisiològiques) ha d’usar un mètode distint per a aproximar-se a la comprensió del comportament humà. Un mètode en què totes les adaptacions que han servit per a configurar com és i com funciona el cervell, no són vàlides per a explicar com ho fa una de les funcions més conegudes del cervell (no l’única ni la més important, però sí, potser, la més popular): la conducta.

Curiós, si més no. Generalment les ciències apliquen les lleis que van descobrint, a fenòmens creixentment més complexos, i és així com avancen i milloren la seua potència explicativa. La psicologia, en canvi, es veu que no ho ha de fer així. Quan s’ocupa d’un dels fenòmens més complexos que coneixem, la conducta humana, ha d’abandonar els mètodes que han resultat útils, i els coneixements que se n’han derivat, per abraçar una nova fe, aquella que diu que la causa del comportament d’una persona s’ha de buscar estrictament en les variables socials i ambientals que l’envolten. Això, precisament, és creacionisme. I és també ‘de la secreta’, en la mesura en què els seus defensors es resisteixen a abjurar obertament dels posicionaments evolucionistes, i prefereixen disfressar les seues propostes amb la còmoda i prestigiosa vestimenta de la ciència. És això, i no les creences irracionals (totes perfectament respectables), el que és obertament anticientífic i, sobretot, constitueix un clar exemple de deshonestedat intel·lectual.

 

 

La moda neuro

Des que la del 1990 va ser declarada ‘dècada del cervell’, les neurociències han guanyat molt en popularitat. També el coneixement sobre el cervell ho ha fet en gran mesura. El canvi més visible, però, és que, també en un nivell popular, ha esdevingut normal la comprensió (genèrica, això sí) que la conducta és una funció regulada pel cervell. Si som més estrictes, hauríem de dir ‘regulada pel sistema neuroimmunoendocrí’, perquè el nerviós, l’immunitari i l’endocrí no són més que sistemes estretament interdependents entre sí. Fins i tot els podem considerar com a tres parts, relativament autònomes, d’un sol sistema orgànic de comunicació interna (entre distintes parts de l’organisme), i també amb el món exterior. Popularment, però, en diem, senzillament, ‘el cervell’. I el prefix que s’aplica a les funcions cerebrals és la paraula ‘neuro’. Neuroanatomia, neurofisiologia, neuropsicologia… són termes que designen diferents especialitzacions en l’estudi de l’estructura i les funcions del cervell. I és així, amb el prestigi creixent de les neurociències, que també s’ha estés la moda d’incorporar el prefix ‘neuro’ a molts productes comercials, amb la intenció de rendibilitzar econòmicament el prestigi assolit per la paraula.

Fa poc, un amic dedicat a la psicologia de l’esport, m’ha fet una consulta sobre un mètode per a corregir els errors dels tennistes, amb un sistema que el mateix promotor anomena ‘neuromotor’. Una ullada més en profunditat ens permet comprovar que es tracta d’una aplicació de tècniques clàssiques de pràctica imaginada i pràctica real, en condicions de relaxació, i amb l’emissió d’uns sons de baixa freqüència. Se suposa que hem d’acceptar que això millora l’eficàcia de la correcció d’errors.

No entraré a discutir sobre l’eficàcia del tractament. Ni en sóc un especialista, ni disposem de les dades empíriques que permetrien validar-lo o descartar-lo, si les proves es fan amb les garanties experimentals imprescindibles. M’interessa, en canvi, quina és la justificació per incorporar el terme ‘neuro’ a la denominació del mètode.

Tothom sap que aprenentatge és l’adquisició de noves habilitats, o el perfeccionament de les que ja posseïm. Això és una descripció en termes conductuals: el comportament canvia en funció de la pràctica. Si repetim un gest motor, com ara un colp de tennis, aconseguim fer-lo més eficient (enviar la pilota allà on volem, imprimir-li més velocitat, efecte…). En termes neurobiològics, el mateix procés es descriuria com a plasticitat neuronal dependent de l’experiència. Això vol dir, simplement, que l’experiència (la pràctica) provoca canvis en les neurones i en els seus sistemes de comunicació. I sí, parlem de canvis en l’estuctura (connexions més sòlides, variacions en la quantitat de receptors, creixement de noves vies de contacte…), que òbviament repercuteixen en la funció. És així com un gest molt practicat esdevé automàtic: les vies neuronals per les quals viatja l’impuls nerviós es modifiquen. En aquest sentit, tota manipulació conductual (la pràctica, en unes i altres condicions) té un efecte que podem anomenar, legítimament, neurològic.

No tindria cap sentit, per tant, afegir el prefix ‘neuro’ a tot allò que fem per a millorar la tècnica. Neurorepeticions, neuroentrenament, neurodescans i neuroinstruccions? És evident que això no afegeix res als termes repeticions, entrenament, descans i instruccions. Hauríem, per tant, de reservar la denominació ‘neuro’ per aquelles estratègies que afecten el sistema nerviós per una vida distinta, i independent, de la conductual. L’impuls nerviós és de caràcter electroquímic: usa  substàncies produïdes per la neurona (neurotransmissors) i potencials elèctrics, per a desplaçar-se pel cervell i els nervis. És per això que tant la via farmacològica (administració de substàncies actives) com l’elèctrica (corrents) tenen la capacitat d’actuar sobre el sistema nerviós, d’una manera que, tot i ser independent de la conducta, pot resultar complementària, i té opcions de millorar-ne els efectes.

On és l’acció independent de la conducta, en un sistema que es basa en repetir un gest mentre s’escolten sons? Escoltar no és conducta? Es veu que, quan el publicita, el promotor del mètode “neuromotor” usa imatges del cervell i parla de l’acció dels sons de baixa freqüència a través d’una via talàmica. Té raó: tots els estímuls sensorials, excepte els olfactoris, arriben al còrtex cerebral a través del tàlem, que és com una mena d’estació de difusió, a l’estil dels repetidors del senyal radiofònic. Quina és l’evidència que aquesta via talàmica, que és aferent (des de fora cap a l’interior del cervell) pot influir una via motora eferent (del cervell cap a la perifèria)? Quin és el mecanisme que permet suposar que es produirà aquesta influència, i que serà positiva? Senzillament, no ho explica.

Un efecte pervers del prestigi creixent de les neurociències és que qualsevol venedor de fum sap ara que és convenient incloure una imatge del cervell en la seua presentació, i amollar un parell de termes amb ressonància neurobiològica, com ara ‘tàlem’, ‘hipòfisi’ o ‘via dopaminèrgica’. Convé no deixar-se enlluernar per això. Quan un producte (un ‘nou’ mètode d’entrenament ho és) es presenta com a basat en coneixements científics, cal que aporte informació sobre les fonts. Quines publicacions l’avalen? Quins estudis justifiquen que siga considerat  una novetat?

Sovint passa que, fins i tot quan s’aporta alguna informació d’aquest estil, la relació de la publicació original amb el producte que ens volen vendre, és púrament espúria, si no directament inexistent. Això, però, es pot comprovant acudint a l’article original i llegint-lo. És aquest el gran potencial democràtic de la ciència. La informació està disponible (en molts casos, actualment, de forma gratuïta), i només cal estudiar-la. A falta d’aquesta informació, l’ús de paraules tècniques, i la referència a processos cerebrals, no ens ha de fer pensar que estem davant d’un producte avalat per la ciència. Qualsevol xarlatà pot aprendre a pronunciar correctament ‘via mesolímbica’, ‘còrtex occipital’, o ‘àrea tegmental ventral’. Això no significa que tinga la menor idea de com funciona el cervell, i, ni de bon tros, implica que el producte que ens vol vendre siga millor que un altre. Els humans hem desenvolupat estratègies per a evitar l’engany. Com en totes les destreses, uns són més hàbils que altres a l’hora d’aplicar-les. En qualsevol cas, són les mateixes estratègies que ens convé utilitzar per a evitar els neuroenganys.

Psicologia i pseudociència ? o la pervivència implícita de paradigmes obsolets

Publicat el 30 de juny de 2014

Fa poc, en ocasió de la defensa d’un treball acadèmic, vaig presenciar com un membre del tribunal, tot un catedràtic de Psicologia, es mostrava profundament estranyat que una hormona (concretament la testosterona) haguera estat esmentada com un dels possibles moduladors neuroquímics del raonament moral. L’home iniciava la seua intervenció en un to quasi indignat, com qui espera trobar alguna mena de ressonància entre el públic; espectativa que es va frustrar, segurament perquè el públic estava composat de persones (la major part, estudiants del grau de psicologia) poc predisposades a fer l’onada a prejudicis dualistes propis d’èpoques precientífiques.

La testosterona és la principal hormona sexual masculina.  Els hòmens la produeixen a les gònades, i les dones a l’escorça adrenal. Es dóna la circumstància que el cervell humà és extraordinàriament ric en receptors per a aquesta hormona esteroide. Particularment al còrtex prefrontal, que la literatura científica considera especialment implicat en la presa de decisions i altres aspectes clarament associats amb pensament i raonament moral, hi ha una gran quantitat d’aquests receptors. Com pot estranyar, doncs, que distintes concentracions de testosterona en sang (la sang, com és ben sabut, també viatja al cervell) afecten qualsevol de les funcions cerebrals?

El problema, òbviament, no és la ignorància específica d’aquest detall, que no és sorprenent en algú que no en siga especialista. El problema és que revela un desconeixement palmari del fet que la biologia està implicada en totes i cadascuna de les funcions que el cervell regula; entre altres, la conducta. I sí, també la conducta humana.

El biològic i el psicològic no són més que dos nivells d’anàlisi diferents, que poden aplicar-se a un mateix fenomen: la conducta. Qualsevol conducta pot analitzar-se psicològicament, si atenem al comportament observable o a alguna de les formes d’avaluar els elements que la conformen, o biològicament, si ens centrem en observar què passa a l’interior de l’organisme (i això inclou, entre altres, els neurotransmissors, les hormones o l’activitat elèctrica de determinades àrees cerebrals). Així, qualsevol esdeveniment capaç d’alterar algun aspecte del funcionament del cervell, tindrà necessàriament un cert impacte sobre la conducta.

En un altre moment de la seua intervenció, el brillant professor s’estranyava que fóra possible estudiar les bases biològiques d’una cosa tan complexa com el raonament moral. I si no són biològiques, què són les bases del raonament moral? Etèries? Místiques? Astrològiques, potser?

Ningú no ignora, a hores d’ara, que els humans som éssers vius (és precisament això el que significa el prefix bio). És possible, en ple segle XXI, ignorar que el cervell, exactament igual com el fetge o la melsa, és un órgan biològic? I si el principal órgan que participa en la regulació del comportament és biològic, com podria ser que qualsevol manifestació conductual fóra independent del funcionament (plenament biològic) del cervell?

La resposta és senzilla i complexa alhora. D’una banda, fa dècades que tota mena de psicòlegs s’escarrassen a afirmar sense descans que la psicologia és una ciència de ple dret, i que, en tant que ciència, mereix idèntic tractament que altres disciplines com la biologia o la medicina. Sovint apel·len, per donar suport a tal afirmació, al caràcter científic dels mètodes utilitzats en bona part dels estudis psicològics: dissenys experimentals, grups de control, ús de placebos i altres recursos metodològics solen servir com a arguments favorables a la causa del caràcter científic de la psicologia. D’acord, la psicologia usa mètodes que són científics, i compartits amb altres disciplines.

I no sols de mètodes viu la ciència. Hi ha també, les idees. En el terreny conceptual, pocs coneixedors ignoren que el paradigma actual de la ciència és l’evolucionista. Ho és de totes les ciències de la vida, i per tant, també de la psicologia, l’objecte d’estudi de la qual és la conducta; particularment, si bé no en exclusiva, la conducta humana. Així que els psicòlegs, si més no formalment, també s’adscriuen al paradigma evolucionista, i no tenen cap inconvenient d’admetre que les mans (amb el famós polze en oposició) o la columna vertebral (amb els característics problemes derivats de la bipedestació) dels humans són producte de l’evolució.

Què passa, però, quan parlem de la conducta? Llavors, sembla que no. Que el comportament dels humans està culturalment determinat, i l’evolució no hi té res a dir, ni pot haver-hi exercit més influència que la d’haver conformat l’aspecte extern dels nostres cossos. Que el raonament moral pot estar modulat per l’ambient familiar o l’estil educatiu a què ha estat sotmesa una persona i, en canvi, no pot estar afectat per la quantitat de testosterona (o de qualsevol altre transmissor químic) que circula pels seus vassos sanguinis. En resum, que tot això de l’evolució està molt bé, però es va aturar a l’alçada del coll. Els peus, les mans o el sistema cardiovascular poden haver evolucionat tal com estableix la ciència darwinista, però a l’hora d’estudiar la conducta humana (governada pel cervell; això ni els més obcecadament ignorants ho neguen), només cal mirar les influències ambientals. Això, en la pràctica, equival a assumir l’anomenat paradigna caixanegrista, la concepció skineriana que sostenia allò que succeeix a l’interior del cervell és irrellevant, i que només cal que estudiem les relacions entre els estímuls que hi entren, i les respostes que n’ixen.

Al mateix temps, però, negaran que adopten aquest paradigma (sobradament falsat), o que s’adscriuen a les àmpliament refutades teories de la tabula rasa (que sostenen que el cervell humà és com una pissarra en blanc, sobre la qual l’ambient i la cultura poden escriure qulsevol cosa), i no tindran escrúpols per a lloar en públic la importància dels avanços en neurociència. Sempre i quan, això sí, ells puguen seguir impartint les seues classes i dissenyant els seus estudis com si Darwin no haguera formulat mai la teoria de la selecció natural. En privat, però (i això, tristament, sol incloure les classes amb un públic captiu d’estudiants que volen aprovar l’assignatura) s’atreviran a afirmar que això de buscar les bases biològiques de conductes complexes com el pensament o la memòria, són bajanades, i que com ha de poder ser que una simple horomona afecte una cosa tan sublim, tan etèrea i tan estrictament humana com el raonament moral.

Doncs bé, tant per als lectors casuals com per als distingits professors de psicologia, el paradigma de la ciència actual és evolucionista, i les disciplines que no s’hi adscriuen, tant si en reneguen formalment com si l’ignoren de facto, són, senzillament, pseudociències. És comprensible la reticència  a abandonar posicionaments coneguts i maneres de fer amb què ens sentim còmodes i en què podem semblar plenament competents. I també ho és la por d’abordar terrenys, com el de la biologia, en què molts psicòlegs senten que naufraguen. Més encara, en la meua opinió, no cal que tothom en siga un especialista, ni crec que tot psicòleg haja d’invertir centenars d’hores en l’estudi de la neurobiologia.

Pense, en canvi, que sí que és imprescindible un mínim de reflexió sobre el nostre quefer professional, ja siga en la intervenció, en la investigació o en la docència, per tal de garantir que no ens són aliens els avanços de la ciència. Això no vol dir estar a l’última en totes i cadascuna de les disciplines, però sí estar en condicions d’integrar tot allò que afecta significativament la nostra. I, francament, integrar el paradigma evolucionista, no exigeix precisament estar hiperinformat sobre els darrers desenvolupaments científics.

Charles Darwin va publicar Sobre l’origen de les espècies l’any 1859. No és cap exageració demanar que tots aquells que investiguen i imparteixen docència sobre la conducta humana entenguen de manera suficient què significa el paradigma evolucionista, i com determina, entre altres coses, que ningú no hauria d’estranyar-se del rol de la biologia en la gènesi i control del comportament, de qualsevol tipus de comportament, d’uns éssers vius que anomenem humans. Per molt que, com a espècie, ens agrade molt considerar-nos ben per damunt de la resta (ens autoanomenem Homo sapiens sapiens, poca broma!), som exactament igual de biològics que una ameba, un cocodril o una rata.

Nepotisme i evolució: corrupció?

Publicat el 25 de juny de 2014 per ferransuay
Kin selection is the evolutionary basis for a set of behaviors that may eventually produce political corruption. It does not mean that corruption should be considered socially acceptable. The well-known phenomenon of nepotism has deep roots in our tendency to increase the survival of our gens (nothing bad with that). This tendency is more or less easily compensated in tribal societies such as the ones we -humans- have lived in for the most part of our existence. The crowded societies in which most of us live by now, however, are a difficult challenge for the social mechanisms which evolved with us. More accurate (and probably more sophisticated) mechanisms are needed to overcome the undesirable consequences of political corruption. The inspiration for designing those mechanisms might be found in tribal societies.

 

El diccionari ofereix dues accepcions del mot ‘nepotisme‘: (1) Favoritisme envers els parents, i (2) Abús de poder comès a favor de parents i d’amics, que són molt apropiades per a començar a entendre el fenomen.

 

El terme anglés kin selection, que pot traduir-se com a selecció de parentiu, s’utilitza per a designar la tendència a afavorir aquells amb qui compartim càrrega genètica. La famosa frase atribuïda a JBS Haldane (1852-1964): “No donaria la vida per un germà; en tot cas, per dos germans o vuit cosins”, fa referència, precisament a l’assumpció que, en termes generals, compartim un 50% de la càrrega genètica amb els nostres germans i un 12,5% amb els cosins.

 

És fàcil entendre que qualsevol grup de gens capaç d’afavorir la probabiitat d’un tipus de conducta que porte a augmentar la supervivència i la reproducció d’organismes que també el continguen (el concepte ‘càrrega genètica compartida‘ és precisament això), tendirà a passar a les següents generacions. Si una mutació genètica té com a efecte un increment, per modest que siga, de l’eficiència biològica d’un individu (nombre de descendents vius que deixa abans de morir), acabarà essent majoritària en l’espècie. Així, per exemple, un individu amb una tendència lleugerament superior a la dels seus semblants a afavorir els seus descendents (directes i indirectes), probablement en deixarà uns pocs més que els atres, fins i tot si aquesta tendència el pot dur a sacrificar la vida per ells.

 

És per això que les conductes anomenades altruistes s’observen fonamentalment entre organismes genèticament relacionats. De fet, el comportament altruista que pot observar-se també entre individus sense relació genètica, sembla haver evolucionat a partir d’aquesta tendència universal a afavorir els parents.

 

Les conductes de sacrifici, fins i tot en els casos extrems de donar literalment la vida per algú altre, es produeixen principalment entre familiars. De fet, tendim a considerar més heròic un d’aquests sacrificis quan els protagonistes no són família. I, en l’altre extrem, a ningú no estranya que progenitors en posicions de poder facen qualsevol cosa (incloent-hi les que són immorals i/o il·legals) per tal d’afavorir els seus descendents, ja siguen fills (amb qui comparteixen -grosso modo- un 50% dels gens) o nebots (25% compartit), mot del qual deriva el terme nepotisme.

 

Podem assumir, per tant, que el nepotisme està sòlidament arrelat en la genètica dels humans, en la mesura en què és una estratègia evolutivament estable (EEE). Significa això que hem de considerar la corrupció política com a una conseqüència acceptable de la nostra herència evolutiva? Sovint comprovem que les persones amb dosis elevades de poder polític, l’utilitzen en benefici dels seus, i fins i tot violen lleis que imposen a tota la resta de la ciutadania. En èpoques de crisi, retallen recursos destinats a la necessitats primàries (sovint, fins i tot a la mera supervivència) de les persones més desafavorides, i els dediquen a incrementar el luxe en què viuen amb les seues famílies. Està això justificat per la trajectòria evolutiva de l’espècie humana?

 

Afirmar això seria un bon exemple de l’anomenada fal·làcia naturalista (Moore, 1904), que consisteix a assumir que tot allò que és natural és inherentment bo. D’altra banda, pensar que les conductes derivades d’aquesta tendència a afavorir els parents són simplement una perversió d’alguns, tampoc no ens posaria en una bona situació per a mirar de resoldre el problema de la corrupció política, que en algunes comunitats, arriba a assolir proporcions realment preocupants.

 

Més aviat, la línia de raonament podria ser la següent: tot considerant que els humans tenim una acusada tendència a beneficiar els nostres parents, i que això es produeix quasi sempre en detriment d’uns altres humans (els recursos són limitats, i donar-ne a uns en resta a uns altres), els sistemes socials haurien de dissenyar-se de manera que faciiten un control considerable sobre la capacitat de maniobra d’aquells que exerceixen el poder.

 

Això resulta relativament senzill quan vivim en grups poc nombrosos, que és, precisament, el que hem fet els humans durant la immensa major part de la nostra existència com a espècie. En societats d’uns pocs centenars d’individus, els mecanismes de control exercits pel grup, tant punitius com de recompensa (el concepte de ‘bona reputació’ n’és una bona síntesi de tots dos), solen ser suficients per a assegurar un funcionament sostenible. En canvi, en societats massificades com les que concentren en l’actualitat la major part dels habitants humans de la terra, aquests mecanismes perden eficàcia d’una manera notòria.

 

En un grup humà poc nombrós, en què les interaccions individuals es reiteren en el temps (durant tota la vida tractem amb les mateixes persones), les conseqüències dels nostres comportaments recauen directament sobre nosaltres mateixos. Si enganyem algú, aquest, en el futur, desconfiarà de nosaltres i això ens suposarà un determinat cost. En aquestes condicions, pot arribar a passar que el comportament altruista siga fins i tot més rendible que no l’egoista. És fàcil arribar a la conclusió que un individu egoista (que aprofita els recursos proporcionats pels altres, sense retornar el favor) podria reproduir-se més que els seus congèneres més altruistes. Tanmateix, si ho considerem en el nivell del grup, els grups amb percentatges més elevats d’egoïstes tendiran a sobreviure menys, i així, el percentatge d’individus egoistes que pot suportar cada grup roman relativament baix i constant.

 

Això es dilueix notablement a mesura que incrementem la grandària del grup, i les persones poden efectuar una sèrie molt llarga d’interaccions no repetitives (no sempre són les mateixes persones amb qui interactuem). En aquestes condicions socials evolutivament noves (uns pocs milers d’anys, a tot estirar), els mecanismes socials que han evolucionat amb nosaltres no resulten tan efectius. És per això que cal dissenyar eines capaces de mantenir sota control uns impulsos (com ara el d’afavorir els parents) que no és que siguen intrínisicament perversos, sinó que són considerablement perjudicials quan no tenim formes senzilles de controlar-ne l’abast.

 

D’alguna manera caldria trobar el mètode per a reproduir els sistemes de control que funcionen correctament en les comunitats en què hem viscut els humans durant la major part del temps que fe que existim com a espècie. Les tribus de caçadors-recol·lectors són probablement la millor aproximació a aquesta forma de vida, de què disposem actualment. Potser un estudi detallat de com funcionen, sentaria les bases d’una enginyeria social capaç de controlar eficaçment un fenomen, la corrupció, que si bé deriva d’una tendència perfectament comprensible a afavorir la pervivència dels nostres gens, ara mateix amenaça amb destruir l’estabilitat de moltes societats humanes.

Smelling each other

Publicat el 7 de febrer de 2014 per ferransuay
Parem molta atenció a què ens agrada o ens desagrada d’altres persones; especialment si les considerem possibles candidats a ser la nostra parella. Tot i que no és tan freqüent que fem referència a la seua olor, potser es tracta d’un dels elements més importants a l’hora d’establir si dos persones seran o no compatibles. Des del punt de vista immunitari, si més no, hi ha molts elements per a creure-ho. El Complex Major d’Histocompatibilitat, la font principal de feromona humana, pot condicionar molt decisivament el grau en què ens sentim atrets per una altra persona. És fàcil entendre com la indústria del perfum pot estar interessada en la investigació sobre aquest aspecte de la sexualitat humana. Podrà traure’n profit?

 

We tend to assume that we like or dislike people because of their behavior. If asked for it, we would very probably be able to mention a lot of things we like in our friends or loved ones. Being respectful, warm, intelligent, funny or faithful might be among the features we would come up with to refer to someone we love. And of course we would probably also recall their physical look (tall, handsome, attractive, beautiful eyes…) and even the pitch of their voice or the way they use language.

But what about their smell? The perfume they wear or the subtle (or not so subtle) personal aroma which -with not so laudatory intention- we might refer to as body odor (BO) is a sensory characteristic of every one of us. In some cases its impact is undeniable. Some smells can attract us in a noticeable manner. Some other smells we wouldn’t hesitate to describe as unbearable and to run away from them as politely as we can manage. But would we readily admit that we like someone primarily because of their BO?
There are probably very few people willing to assume such a statement. Nevertheless, scientific evidence points to a decisive role of our noses in such an important matter as choosing mates.
The existence of human pheromones (from phero, Greek for “to bear” and hormone, Greek for “impetus”) was denied for a long time, mostly because unlike other animals, our brains lack a vomeronasal organ (VNO). In animals, this accessory olfactory bulb detects conspecific individuals’ pheromones and is largely responsible for sexual behavior. It seems, though, that even without a VNO, we humans manage to respond to our conspecifics’ pheromones through our main olfactory bulb which connects our nose to the core of our brain.
The impact of pheromones on human behavior has been demonstrated in many ingenious experiments. One showed that women systematically preferred seats that had been impregnated with masculine fluids known to contain male pheromones. The interesting point is that none of the women reported having chosen a particular seat because of its pleasant odor.
Although men generally have much less sensitivity to odors than women, it seems they are not completely without it. In a study in which several men smelt T-shirts used by women in different phases of their period, they tended to systematically prefer those that had been worn during fertile phases (Singh & Bronstad 2001).

According to these and many other studies
, our pheromones would act at an unconscious level. It’s not like the men of the previously mentioned study would say something like “What a wonderful fertility smell!” It would be more like odors somehow affecting or even directing our behavior in a subtle way, while we remain oblivious of their presence.
No doubt these results would raise the interest of the perfume industry. After all, there is not a single perfume ad escaping the concept of seduction. Perfumes are not sold because they smell fine but because they -allegedly- make us more attractive and enhance our opportunities to successfully mate.
But there is a really interesting point about pheromones which make them quite refractory to the advertisers’ interests. There is not a single chemical compound bearing the ability to be seductive for all of us (not even for most of us). According to our current knowledge, pheromones give us signals (or at least cues) about genetic compatibility.
The Major Histocompatibility Complex (MHC), an array of genes involved in the immune response and unique for every individual, is the major source of human pheromones and might be responsible for the failure of the advertising industry to make (legitimate) profits out of selling pheromone perfumes.
For one part, it has to be said that the effects of odor on human behavior are subtle and it would be utterly unrealistic to expect a dramatic effect such as having highly attractive people suddenly rushing into your arms when you wear a particular perfume brand.
But the most important point is that no single odor can possibly be attractive for everyone. This is precisely the great evolutionary value of the MHC, which will produce specific pheromones that will result attractive for people having MHCs which are very different from yours.
That way (but just if things go really well after your first date) your eventual offspring will be more ‘protected’ (immune to a wider range of pathogens) and thus, more able to survive and carry your genes down to the next generations.
That’s why the perfume industry will not be able to market a single product that could legitimately claim to boost your personal attractiveness. If it’s made out of pheromones, people smelling it will feel attracted or repulsed by it as a function of their own unique MHC.
Considering that women are much more sensitive to odors than men, we could safely say that our own pheromone identity has not evolved to turn every man into a sort of highly successful playboy but rather to help us, both men and women, to find a really compatible partner, at least from the point of view of immunity. Every time you meet someone eligible as a future partner, it’s up to you to decide if you’re willing –or not- to follow your nose. 

(Thanks to Lluís Bosch for his collaboration)