Amstel: publicitat ofensiva

Una marca de cervesa edita un anunci en què ridiculitza un idioma, pel procediment de reduir-lo a la mera repetició d’una sola paraula. Amb això, dóna a entendre que l’idioma en qüestió és menyspreable i prescindible, però també -lògicament, perquè una llengua no és res sense els seus parlants- que els valencians som un pobres individus ximplots i ignorants, que a penes som capaços de repetir un sol vocable -això sí, amb diverses entonacions- com a forma de comunicar-nos. 
I això és gratuït. Sabeu per què? Molt fàcil, perquè l’anunci d’Amstel no ridiculitza els espanyols, sinó els valencians. Imagineu un anunci en què l’espanyol quedara reduït a una simple paraula, i els espanyols hi foren mostrats com uns personatges morònics a penes capaços de repetir un mot amb idiòtica persistència. Quant tardarien els mitjans de comunicació espanyols a esgarrar-se les vestidures? O potser -fins i tot- la fiscalia general a actuar-hi d’ofici, acusant de racisme l’empresa anunciadora?
Els insults als espanyols, o als seus símbols i himnes (per cert, els mateixos que feien somriure Franco: deu ser casualitat) són temes de tan indiscutible transcendencia, que poden ocupar hores de discussió en les corts, al mateix temps que l’estat s’enfonsa en la ruïna econòmica i el ridícul internacional. En canvi, insultar els valencians, o els catalans, els bascos o els gallecs és de bades. I si ens en queixem, ens diran que tenim la pell massa fina.
No és així -per contra- quan algun polític català deixa anar una afirmació que es pot entendre com a lesiva per a la dignitat dels andalusos. Llavors, es veu que cal retirar les afirmacions i demanar disculpes. Deu ser perquè els andalusos sí que són espanyols, mentre que a nosaltres ens consideren simples pagadors, sense dret a la ciutadania. Deu ser per això que a nosaltres no cal defensar-nos dels atacs racistes d’empreses impresentables. Com no cal defensar-nos de les propostes de boicot dels nostres productes, o de les campanyes sistemàtiques que ens insulten de maneres múltiples i imaginatives. 
Només els imbècils poden tolerar que els roben els diners al mateix temps que els ridiculitzen i els insulten de manera constant. Nosaltres ja hem començat a demostrar que no som tan imbècils com a ells els agradaria. Amb campanyes com la de #novullpagar, hem començat a recuperar la dignitat, enfrontant-nos amb potents empreses estretament lligades al poder polític. Reivindicar la dignitat davant d’una empresa cervesera és molt més fàcil. Només cal que deixem de comprar els seus productes, i que els ho fem saber ().

PS: L’empresa -a hores d’ara- ha retirat l’anunci i ha demanat disculpes. Això és una mostra de flexibilitat, digna d’agraïment. Tanmateix, continuen semblant-me molt preocupants dos coses: (1) la manca de sensibilitat que pot fer que una empresa valenciana de publicitat dissenye un anunci basat en el menyspreu d’una llengua (justament, la dels valencians), i (2) que la companyia que s’anuncia haja pogut considerar que es tractava d’una bona idea. Cap de les dos coses no s’hauria pogut produir -de cap manera- si els vexats hagueren estat els castellans, els anadalusos o els espanyols en general.

Només un supòsit

Imaginem per un moment, que els partits polítics que s’han estat alternant en el poder durant les últimes dècades funcionaren com ho fan les màfies. Es tracta -senzillament- d’un exercici intel·lectual, sense més pretensions. 
Les màfies es basen en la comissió de múltiple activitats delictives. Sovint, com a prova d’admissió, cal cometre algun delicte que lligue el nou vingut amb l’organització, d’una manera suficientment sòlida com per a guanyar-se la confiança. Òbviament, els detalls d’aquestes activitats delictives són ben coneguts per part dels mafiosos; particularment, d’aquells que assoleixen quotes de poder considerables dins de l’organització. Això fa que el seu silenci siga especialment valuós, i que comprar-lo resulte, en general, una estratègia clarament rendible. 
Què ens podríem trobar si aquesta equiparació entre els partits del poder i la màfia fos correcta?
Potser ens trobaríem que uns determinats personatges exerceixen la seua àmplia influència durant llargs períodes de temps, sense deixar d’encadenar uns i altres càrrecs, en les més diverses institucions. Per bé que anirien perdent pistonada com a polítics, i que les seues aportacions serien cada dia més negligibles, compensaria mantenir-los en els diversos càrrecs com a forma de comprar el seu silenci sobre les activitats il·legítimes de les seues respectives organitzacions.
Això faria -probablement- que malgrat l’elevat cost econòmic, els partits del poder mantingueren estructures i institucions polítiques clarament innecessàries, com a formes d’arrecerar aquests personatges, una vegada amortitzats. Podrien anomenar-se senat, diputacions, assessories, etc, i tindrien com a característica comuna la duplicitat de funcions i una escassa o nul·la incidència en la vida política. Els partits estarien disposats -tot i que sovint els suposaria un cost en credibilitat- a mantenir aquestes institucions contra tot criteri racional, fins i tot en temps de greus crisi econòmica, perquè qualsevol preu (especialment si el paguen els ciutadans) és barat a canvi del silenci d’aquells que coneixen les entranyes autèntiques de l’organització. 
També ens trobaríem que, fins i tot en els pocs casos en què la justícia que els dos partits han establert a la seua conveniència, acaba per imputar algun d’aquests personatges en la comissió d’un delicte greu, el seu partit li proporcionarà un suport monolític. En el pitjor dels casos, el forçaran -finalment- a dimitir d’algun càrrec honorífic i més visible, però procuraran sempre mantenir-li sous i privilegis, per tal d’evitar la divulgació d’informació sensible. I com més prompte millor, faran mans i mànigues perquè s’oblide l’escàndol i restituiran al delinqüent tants càrrecs, sous i prebendes com els resultarà possible.
En les màfies, com en els partits del poder, eventualment arriben a produir-se situacions extremes en què ja no és possible seguir sostenint o donant suport a algun dels seus membres destacats, després que ha caigut en desgràcia. I és en aquest punt on podríem trobar la diferència més important entre ambdós tipus d’organitzacions. La màfia, si molt convé, acaba optant per l’execució sumària de l’interfecte com a forma d’allunyar el perill d’una delació important. Els partits, en canvi, han de trobar unes altres maneres de seguir comprant-li el silenci. Sembla que açò últim és més civilitzat. Llàstima que -això també- ho paguem entre tots. 

Vocació de forasters

He rebut a casa un escrit del PSPV-PSOE de Massalfassar en què m’informen sobre alguns problemes que pateix l’escola pública del poble, i per als quals diuen tenir propostes de solució. No ho dubte.
El paper ve escrit per les dos cares, de manera que quan comence a llegir ‘Estimados padres…”, li pegue la volta per tal de llegir la versió valenciana. No n’hi ha. Les dos cares han estat curosament redactades en castellà. O potser una està en castellà i l’altra en espanyol, i és aquest el bilingüisme que em proposen amablement. 
En el seu honor s’ha de dir que el comunicat no té ni una sola falta d’ortografia. No es pot dir el mateix del seu lloc web (https://sites.google.com/site/psoemassalfassar/), encapçalat per l’errada ‘progresistes (sic)’, ni del bloc adscrit, que declaren “dedicat a què (sic) conegues les nostres iniciatives“. Tampoc no sembla casual aquesta diferència en l’atenció i el respecte que dediquen a cadascun dels dos idiomes que són oficials en territori valencià. De fet, és perfectament coherent amb el fet que tots els cartells electorals de la seua formació política, en la darrera contesa electoral, estaven escrits en una sola llengua: la dels castellans. I encaixa immillorablement amb la decisió de nomenar com a portaveu a les corts valencianes una persona que no està ni tan sols mínimament capacitada per a expressar-se en valencià. 
Amb tot això estan fent una inequívoca professió de fe castellanista, i declarant ostentosament la seua intenció d’ignorar i marginar sistemàticament la llengua del poble que els acull. En tot cas, i considerant els temps que vivim, en què l’ús de l’eufemisme i la sinonímia tramposa han substituït el discurs i el debat d’idees i propostes, és d’agrair la sinceritat amb què mostren que el valencià els importa ben poc; que el paper que li reserven és -si fa no fa- el mateix que hauria plagut sense reserves a Franco, i més escàs encara que el que li atorga el PP (si més no, ací a Massalfassar). És destacable la claredat amb què declaren la seua vocació perenne de seguir sent forasters en el poble on viuen. 
I és -sobretot- una evident falta de respecte a totes aquelles persones que, malgrat tots els esforços esmerçats pel poder des de fa segles, encara ens sentim raonablement orgullosos de ser valencians, i no considerem que els nostres drets siguen inferiors als des castellans que viuen amb nosaltres. Són ells els qui ens consideren inferiors; ells els qui no pensen que tinguem al mateix dret a llegir les coses en la nostra llengua; ells els que proposen una societat amb dos castes: la d’aquells que tenen dret a accedir a tot -absolutament tot- en la seua llengua, i la dels valencians. No hi ha dubte de quina és la casta a què s’adrecen amb els seus comunicats a dos cares, no?

Bausset com el Cid

Com a part de la mística que van crear al voltant de la figura, als espanyols els agrada molt explicar que el senyor de la guerra Rodrigo Díaz de Vivar -conegut com el Cid- va guanyar una batalla després de mort. També el Molt Honorable homenot valencià, el senyor Josep-Lluís Bausset, recentment traspassat, ho ha fet. I ací s’acaben les coincidències.
El senyor Bausset -que ha exercit molt més de senyor de la pau que no de la guerra- ha guanyat una batalla pòstuma de dignitat; una més. Ho ha fet -en nom seu- la seua família, en retornar els infames telegrames del president Fabra i el conseller Castellano (m’estalviaré els títols tradicionalment atorgats a aquests càrrecs, per no provocar comprensibles riallades als lectors) de la Generalitat valenciana, redactats en un castellà perfectament monolingüe i perfectament  monolític. 
A ningú pot escapar la falta de respecte inherent a un gest com aquest. Ni davant la mort poden, aquests castellanistes radicals fins a l’extremisme, estalviar-se la burla cruel de l’idioma que haurien de defensar amb tots els recursos que tenen disponibles. Com que estic convençut que la legislació vigent -sempre respectuosa amb la llibertat d’expressió- considera delicte atribuir uns determinats qualificatius a segons quins dirigents polítics, no diré que aquests dos senyors són uns malparits sense ànima, ni decència, ni un mínim sentit del respecte. 
Potser cadascun d’ells tenien motius diferents per a insultar així la memòria del venerable senyor Bausset. En el cas del vicepresident, potser volia -senzillament- honorar el seu cognom, i és per això que escrigué el condol en imperial castellano. El president, per la seua banda, potser volia honorar aquells que l’han posat en el càrrec. Cal que recordem que els valencians no hem votat el senyor Fabra. Són els castellans del carrer Gènova de Madrid, els qui l’han proclamat president, i potser és això el que ell agraeix de moltes maneres, incloent-hi usar la llengua dels seus amos per a fer escarni de la memòria d’un autèntic patriota valencià. Doctors té l’església, i raons tenen els vassalls per a millor demostrar la submissió als seus amos.
També pot ser -no se m’escapa- que simplement tots dos hagen cursat ordre d’enviar un telegrama de condol, sense parar esment al fet que hi ha dos idiomes oficials al territori que ells governen (és normal que no se’n recorden; n’hi ha un que no l’utilitzen mai). Així, no havent donat indicació en sentit contrari, els seus subordinats l’han redactat en la mateixa llengua en què fan tota la resta; òbviament, la dels castellans.
No estic segur de quin dels possibles motius em resulta més repulsiu, o més significatiu de l’autèntic respecte que mereix, per a aquests vassalls dels seus amos madrilenys, la llengua dels valencians. En qualsevol cas, crec que -amb aquest últim estirabot- hi ha motius de sobra per a demanar formalment que canvien el nom de la institució que governen, i li diguen -en perfecta coherència amb el seu ideari i les sues fidelitats- Generalitat Castellana. No trobeu que seria un nom molt més adequat mentre ens la governen uns paràsits casposos i panxacontents?