Estudiar en valencià

Ja he escrit en algun altre moment, que en una societat que té dos idiomes oficials, i que sovint es proclama binligüe (i en presumeix!) hi ha dos tipus de ciutadans: els capacitats, que són competents en les dos llengües oficials, i els discapacitats, que només ho són en una.
Queda clar, per tant, que els esfoços de l’administració pública haurien d’adreçar-se a equiparar les capacitats dels ciutadans, i a fer-ho a l’alça. Çò és: l’administració hauria de procurar que tots els ciutadans que actualment són incompetents en un dels dos idiomes oficials, deixaren de ser-ho. De valencianoparlants monolingües, em sembla que ja no en queda cap. Fins i tot les persones que ara tenen més de 80 anys, que potser sí que vàren viure exclusivament en valencià els primers anys de la seua vida, foren obligades a aprendre el castellà després del 1939. De manera que, ara com ara, els únics monolingües que tenim a la societat valenciana ho són en castellà.
La Generalitat valenciana disposa d’estudis rigorosos, elaborats per excel·lents professionals, i pagats amb diners públics, que demostresn de manera inequívoca, que els únics programes educatius que garanteixen l’objectiu de formar persones competents tant en valencià com en castellà, són els programes d’immersió lingüística; és a dir, les línies en valencià. El govern valencià amaga eixos estudis. A qui li ha d’estranyar, d’un govern que ha fet de l’ocultació, la censura inquisitorial i les cortines de fum, el seu modus operandi habitual?
És veritat que es pot viure en territori valencià sense conéixer la llengua que el mateix estatut d’autonomia identifica com a pròpia. No cal més que mirar alguns dels alts càrrecs del partit que ens governa, i alguns destacats representants de l’altre partit majoritari, per a haver d’acceptar que és així. 
I tanmateix, jo crec que no es pot viure igual de bé. No es pot estar igual d’integrat a la societat, no es pot participar igualment de totes les activitats, ni es pot gaudir igualment de la riquesa que suposa formar part d’una cultura. I l’objectiu de tota administració pública hauria de ser el de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots. Això, ara com ara i en la societat valenciana, significa -entre moltes altres coses- posar els mitjans perquè tots els ciutadans acaben la seua escolarització tenint competència plena en els dos idiomes oficials. I això, només s’aconsegueix potenciant les línies en valencià, i no perseguint-les, marginant-les i denegant-les, com fa el govern del Partit Popular. 
Potser és que ens volen igualar, però a la baixa, i que tots siguem tan ignorants de la nostra llengua, i tan aliens a la nostra cultura com ho són ells mateixos.

Deixa un comentari