Educació en espanyol per a què?

Recentment, una tal Rocio Casanova ha demostrat, en una entrevista emesa per Canal 9 que Oscar Wilde tenia molta raó quan deia que “les opinions són com els culs; tothom en té una”. I més encara, ha deixat ben clar que es poden tenir les dos coses -opinió i cul- al mateix lloc i aproximadament amb les mateixes funcions. 

I com que ella en té, d’opinió, i l’expressa, jo també vull fer-ho. I ho faig dient que portar les criatures a una línia educativa en espanyol és una xorrada que no serveix per a res. No serveix perquè l’espanyol és un idioma tan absolutament imposat i present en la societat valenciana, que els xiquets l’aprenen sense necessitat que ningú no els l’ensenye. Com a mostra, n’hi ha prou de fixar-nos en les cadenes de televisió. A l’àrea metropolitana de València, n’hi ha 36 que emeten exclusivament en espanyol, i només dos que ho fan (amb diferents proporcions) en espanyol i en valencià. El panorama és igual o pitjor si ens centrem en la ràdio, la premsa escrita o la publicitat. Com no han d’aprendre l’espanyol?

Conec una família que és bilingüe en dos idiomes, cap dels quals no és l’espanyol. A casa, per tant, les filles no l’escolten. I des que als valencians se’ns ha prohibit de veure TV3, els dibuixos animats els veuen en anglès. Poc de contacte, per tant, amb la llengua de l’imperi. Segurament molt menys del que tenen la major part dels infants valencians. Doncs bé, eixes xiquetes, als quatre anys ja estan capacitades per a entendre qualsevol missatge en espanyol, i fins i tot el parlen de manera entenedora.

Així doncs, perquè balafiar recursos en ensenyar un idioma que s’aprén gratuïtament i sense esmerçar-hi cap esforç deliberat? Les famílies valencianes farien bé (sobretot aquelles que no estan capacitades per a transmetre el valencià en l’àmbit familiar) de dur els fills a l’escola en valencià. Així -pel cap baix- els regalen un idioma més. I encara més, els eviten de caure en la penosa condició de ser individus tristament monolingües, i preparen els seus cervells per a una recepció més senzilla i exitosa de l’aprenentatge futur de noves llengües.

Què més volem? És evident que l’educació en valencià és un valor afegit i una manera de fer un ús racional dels recursos públics en l’educació. I -per si això fóra poc- escolaritzant-los en valencià evitarem -molt probablement- que algun d’ells acabe convertint-se en un fantotxe capaç d’expressar públicament segons quines opinions, el destrellat de les quals avergonyiria fins i tot alguns dels culs menys primmirats de la història.