Ara que l’han feta consellera d’Educació, alguns articles han recordat la penosa actuació de Maria José Català en un acte electoral del seu partit, quan -demanant disculpes per si se li escapava alguna paraula en valencià- arribà a dir que tenia el defecte de ser valencianoparlant.
No diré que no siga greu això. Jo mateix vaig escriure una columna denunciant la vergonya que un càrrec públic exhibira un nivell d’autoodi tan espaterrant (El Punt 14/03/2011). I tanmateix ara trencaré una llança en el seu favor: no crec que la Sra. Català considere sincerament que parlar valencià siga un defecte. Pense que va dir això, després de sentir com els assistents esbroncaven el seu company, el batle de Vila-real, que havia gosat de parlar en valencià, i que ho va fer moguda per una emoció tan potent com la por.
Proporcionant un magnífic exemple d’aprenentatge observacional digne de figurar en els manuals de psicologia, la Sra. Català va escarmentar en cap d’altri, i -en el seu esforç per evitar-se un atac com el que acabava de patir el seu company- es passà de frenada, i amollà allò del defecte de ser valencianoparlant.
Aquesta consideració potser l’exculpa a ella del càrrec d’insultar els valencians. S’ha de reconéixer que -moguts per la por- els éssers humans som capaços de fer i dir pràcticament qualsevol cosa. Ara bé, la realitat que ens mostra aquest fet no fa menys feredat. Si la Sra. Català va tindre por és perquè l’audiència -és a dir- la militància del seu partit és diàfanament i brutalment antivalenciana.
Estem parlant de gent que, en un acte electoral del PP valencià, previ a unes eleccions a les corts valencianes, es posen a bramar perquè un dels seus líders s’expressa en valencià (“Deixeu-me que vos parle del meu poble” -va dir el Sr. Rubert). S’imagina algú l’audiència d’un míting del PP andalús indignant-se i protestant perquè un orador s’expressa en andalús? És possible ser més valencianofòbic?
I aquest és el partit que ha fet consellera la Sra. Català, i el partit que governa la Generalitat valenciana. Un partit ple de gent que brama i interromp el discurs d’un dels seus candidats, al crit unànime de “en castellano, en castellano!“. Després, si convé, ja faran pomposes declaracions d’amor a la llengua (generalment expressades en espanyol), i miraran d’enganyar tants innocents i desinformats com puguen (que per això han invertit milions i milions en mitjans de desinformació).
Però, ja que parlàvem adés de psicologia, convé recordar que allò que millor prediu la conducta -ja siga d’una persona, d’un grup o d’una societat- és la mateixa conducta. I el comportament dels energúmens del PP, davant dels seus propis candidats, no deixa cap dubte sobre quina és la conducta que podem esperar d’aquesta gent. Davant d’això, la covardia momentània de la nova i flamant consellera d’Educació, és una anècdota sense importància.